Cada vegada sóc més del parer que tenim uns polítics que no ens representen o que al menys no representen el que hom titllaria de "ciutadà mig", o "ciutadà lamba", com diuen els Francesos.
Fins i tot aquells que un dia semblava que tenien un parell de dits de sentit comú, ara s'abandonen a l'oportunisme de la declaració fàcil, del "twit" recurrent, de l'entrevista en la que el polític clarament pretén difondre un missatge esbiaixat i notòriament fals (la del diumenge a La Sexta d'en Manuel Valls amb l'Anna Pastor és una joia de parlar sense dir res, i aprofitar per distorsionar la realitat de la situació lingüística a Barcelona, una veritable perla de la distorsió i la manipulació...).
A un observador que prova de ser cada vegada més independent i objectiu (no és tan difícil si no es viu de la política o de les administracions), li sembla que col·lectivament hem perdut força el nord (la meva àvia hagués dit "les cartes de navegar"), però a Catalunya, encara més, tant els idependentistes com els unionistes. Avui escriuré sobre el Procés.
Si jo fós "processista", que no ho sóc, i alhora tingués dos dits de sentit comú, estaria molt i molt emprenyat. Com que tinc dos dits de sentit comú estic emprenyat igualment. Llegia aquest cap de setmana més d'una crònica en la que la conclussió de gairebé tots els articulistes és que el Procés ha perdut impuls, esperit de mobilització, el que alguns anomenen Momentum (oportunitat política en un contexte determinat). Doncs no m'estranya.
A dia d'avui, jo, que em considero una persona d'odre, defensor d'un Referendum acordat, no sé on són les forces assenyades del Catalanisme polític integrador, aquell que busca Consensum, no Momentum. Estic d'acord que el Momentum ens pot portar al Consensum, però no a base de viure allunyats de la realitat. Si a dia d'avui m'interéses dos dits la política -que només em continua interessant com a fenòmen antropològic i com a cas d'estudi sociològic- jo estaria molt desmotivat.
A dia d'avui em sento orgullós de la manifestació de civisme que va suposar l'1 d'octubre i em sento terriblement avergonyit de com els parlamentaris independentistes van manipular l'ordenament per a fer una trampes més vergonyoses de la democràcia contemporània. Em sento decebut de com es va proclamar una independència de mentida, amb tota la mentida associada que el Govern d'aleshores va fer mans i mànigues per a difondre "urbi et orbi".
Em revolta profundament que hi hagi presos polítics, i em sembla una injustícia intolerable (en el sentit de falta de veritable justícia), però em revolta tant o més que la realitat virtual continui imperant en una part del polítics en els que un dia vam creure. Puc entendre i entenc que alguns polítics hagin triat el camí de l'exili per tal d'evitar la presó i una condemna certa i arbitrària; puc entendre que defensin els seus drets a les institucions de justícia europees (el cas de la detenció a Alemània i posterior alliberament de Puigdemont és un veritable exemple de feina ben feta), però no que juguin permanentment a la realitat paral·lela del consell per la república, la crida per la república, el govern paral·lel de Brussel·les (el "Polònia" de la setmana passada té un gag extraordinari en aquest sentit), l'elecció de Puigdemont a aquestes alçades de la pel·lícula i mandangues diverses que al ciutadà de carrer l'importen tres bledes (al menys a mi).
Jo a dia d'avui ja no sé què és el PDCat, o què en queda, no sé si la Crida és un partit o què, no sé si la ANC ha constituit un partit polític, i si Puigdemont continua sent membre del PDCat o només es representa a sí mateix. Tampoc entenc el paper del president Torras, que cada vegada que obre la boca és per provocar un incendi (innecessari en la majoria dels casos), ni que el Parlament de Catalunya estigui en permenent paràlisi des de fa un any. No sé si quan en Quin Torra parla l'escolta algú; si els diputats del PDCat o Esquerra votaran o no la tramitació dels pressupostos generals de l'Estat del 2019 ni qui representa qui.
El que sí sé és que, com a ciutadà i com a contribuent estic confós -i emprenyat-. Obviaré pronunciar-me sobre el que penso dels CDR o de la CUP, més enllà que la imposició mal entesa és una forma de protesta estèril que no encaixa amb el meu concepte de democràcia (a qui caram beneficia el bloqueig de carreteres
I em preocupa pensar que des del Palau de la Generalitat i des de Waterloo algú no s'estigui plantejant molt seriosament l'estratègia tan primitiva del "cuanto peor mejor". Al menys és el que es després de declaracions i formes d'actuar de tots ells. I em pregunto....no caldria potser asserenar els ànims, defensar un indult una vegada acabat el maleït macrojudici i anar a buscar altra vegada consensos que ens permetessin avançar com a país?
Jo no sé si cal donar suport als pressupostos generals de l'Estat si no hi ha "gestos" polítics. El que sí sé és que si la dreta, amb el suport de Ciudadanos i l'extrema dreta de Vox estiguessin en condicions de governar en majoria a Madrid, que Déu ens agafés confessats. Això sí, podrem dir orgullosos, que els independentistes catalans han tirat endavant una esmena a la totalitat i que han contribuit a fer caure el govern de Sánchez. Fantàstic!
Potser és que l'edat m'ha convertit en un pesimista (realista ben informat). O senzillament que m'estic tornant un somiatruites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada