Donald J. Trump, primeres impressions (II): "el algodón no engaña"

Una primera visita al web oficial de la Casa Blanca, que he fet aquest vespre per primera vegada després del canvi de President, a resultes de la polèmica sobre la retirada del Castellà, permet constatar ja d'entrada un parell d'aspectes:

• L'eficàcia Nord-Americana en la implementació dels canvis. Segurament no es pot esperar altra cosa de la primera potència mundial, però tot i així, sorprèn l'important canvi que en poques hores s'ha aplicat al lloc web de la Casa Blanca.
• La contundència (i estrafolària coherència) de les primeres actuacions presidencials ja penjades al web.

Només fent un cop d'ull en diagonal, la segona pestanya del lloc, anomenada "Issues", és tota una declaració d'intencions. Aquestes són les seccions que s'hi poden trobar:

• America First Energy Plan
• America First Foreign Policy
• Bringing Back Jobs and Growth
• Making Our Military Strong Again
• Standing Up for Our Law
• Enforcement Community
• Trade Deals Working for All Americans

Acollonidor, veritat? Hi ha qui veia semblances entre el discurs d'investidura de Donald J. Trump (avui, en entrar al lloc web, hem sabut que Trump té un nom intermedi que comença per J., vés quina gran descoberta), i el discurs d'investidura d'Adolf Hitler l'any 1933 a Alemània (prometo investigar). Però és que la pàgina web no es queda pas curta.

Només per pura curiositat periodística i antropològica clico a la primera entrada "America First Energy Plan" i em ve allò que el gran Vázquez Montalbán titllava de "síndrome de elevación testicular hasta la nuez del cuello". Si els sembla exagerat, llegeixin-ne un extracte:

"Energy is an essential part of American life and a staple of the world economy. The Trump Administration is committed to energy policies that lower costs for hardworking Americans and maximize the use of American resources, freeing us from dependence on foreign oil.

For too long, we’ve been held back by burdensome regulations on our energy industry. President Trump is committed to eliminating harmful and unnecessary policies such as the Climate Action Plan and the Waters of the U.S. rule. Lifting these restrictions will greatly help American workers, increasing wages by more than $30 billion over the next 7 years."

Sóc incapaç de predir el que passarà, però com a declaració d'intencions, fa autèntica basarda: en dos paràgrafs s'acaba de carregar la participació dels Estats Units als acords de París sobre el Canvi Climàtic i acaba d'anunciar la més gran desregulació sobre la indústria energètica nord-americana que s'hagi vist mai al país.....Si algú pateix per la contaminació a Xina, que es calci perquè la indústria del petroli nord-americana torna a tenir el més poderós defensor que pugui haver-hi. Haurem de tornar a aprendre a resar, o encomanar-nos al Marcelo, l'àngel de la guarda del grandíssim ex-ministre Jorge Fernández Díaz.

Donald J. Trump, primeres impressions (I): la retirada del Castellà

No deixa de cridar l'atenció la portada del diari ABC d'avui 24 de gener:

 

La retirada de l'idioma Castellà del lloc web de la Casa Blanca (https://www.whitehouse.gov), és hores d'ara, una realitat, tot i que algú ho atribuïa a una mena de "globus-sonda" que en vistes de la reacció que ha provocat s'hauria tornat a activar. Doncs no, res de tot això. M'hi acabo de passejar una bona estona i el Castellà brilla per la seva absència. En Donald té el dit posat a l'ull dels Mexicans i aquesta n'és una primera demostració.

Als territoris "patris", he sentit comentaris de tota mena en relació a aquest fet, en particular de la líder in pectore del PSOE, la sultana Susana Díaz, expressant la seva més gran indignació per la retirada del "segon idioma més parlat dels Estats Units" del web oficial del Govern Nord-Americà, o també de la diputada del PP al Parlament Espanyol Andrea Levy, que fuig d'estudi afirmant que alguns ajuntaments catalans tampoc tenen el Castellà al seu web. Perdonin que m'enfoti una mica: he tingut ocasió durant molt de temps de gaudir de la coherència i la neutralitat de la senyora Levi a les tertúlies de RAC1, a Can Basté durant molt de temps, quan encara no era diputada.

Que retirin una llengua d'un lloc web con el de la Casa Blanca dels Estats Units, és, per se, una mala notícia. Que aquesta llengua sigui el Castellà, que és, efectivament la segona llengua més parlada als Estats Units amb més de 45 milions de parlants habituals, és a dir, més d'un 14% de la població, és doncs encara més greu, perquè fins ara el Castellà ha conviscut amb naturalitat als Estats Units als estats i a les ciutats on hi ha més població hispana (Califòrnia, Texas, New Mexico, Florida, New York). Per tant, estic, per una vegada, totalment d'acord amb els comentaris de bona part de la premsa madrilenya i de Susana Díaz o Andrea Levy.

Dit això però, home, si us plau, una mica de seriositat, una espurna de coherència, un mil·ligram de respecte! Apliquem-nos el medicament nosaltres mateixos. Al web del Congrés dels Diputats espanyol (http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso), cap de les altres llengües espanyoles hi té cap representació, això sí, fins aquest vespre és pot accedir a la versió Anglesa, però que hi hagi una versió en Català ni tan sols es planteja, quan el Català és la segona llengua més parlada d'Espanya, amb 9 milions de parlants (persones que el parlen o el saben parlar, entre Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent, i això pel cap baix), que representa gairebé un 20% de la població espanyola.

No només això, els intents d'aconseguir que el Català sigui llengua oficial a la Unió Europea hauràn d'esperar que Andorra es decideixi d'una vegada a demanar l'ingrés, perquè és de tothom conegut que el boicot espanyol a la co-oficialitat del Català a Europa ha estat sistemàticament aplicat fins als límits tant per part del PP com per part del PSOE, essent l'ex-eurodiputat Alejo Vidal-Cuadras, un dels grans defensors de la discriminació del Català. És trist que el Català, que té més parlants que el búlgar, o el txec, o l'eslovac, o el suec, o el danès, o e lituà, o el letó o l'estonià, o el maltès, no tingui veu a la Unió Europea: les llengües sense Estat tenen un problema, tot i que l'Estat Espanyol no ho vulgui reconèixer.

Si ens estripem els vestits i cridem ben fort, d'acord, fem-ho, però mirant-nos el melic primer, no fós cas que algú que sàpiga dels nostres draps bruts es faci un tip de riure en llegir les declaracions de la senyora Susana Díaz.

Un país de pandereta

La gran polèmica del Cap d'Any (mediàtic), allò que va atreure l'atenció de milers, desenes de milers de ciutadans, van ser afers tan prosaics com el vestit que duia la senyora Pedroche a la gala de les campanades d'"Antena 3 Televisión", uno de los secretos mejor guardados del fin de año, resaven els titulars de la premsa generalista (no la rosa). De fet, encara ara, només posant les paraules "Pedroche" i "Fin de Año" al cercador Google, aquest retorna en una fracció de segon més de 285.000 entrades!

El segon punt d'interès informatiu de la nit es va situar sense dubte a l'illa de la Gomera (87.300 entrades en 0,69 segons) , on a la presentadora de la casa Eloisa González (Televisión de Canarias), enfundada en un vestit vermell amb escot fins a la cintura, el vent li va jugar una mala passada i sembla que per uns moments va ensenyar el que ja es coneix a la xarxa com "el triangulillo". Fantàstic el nivell general dels espectadors i dels internautes (twitts, retwitts i recontratwitts amunt i avall durant una setmana sencera...).

Sentint a ràdios i a diverses cadenes de televisió aquests darrers dos dies els comentaris i les informacions sobre l'afer d'espies de pel·lícula dels Germans Marx anomenat "El Rey y Bárbara Rey", aquesta sensació mig de fastigueix, mig d'estupefacció se m'acaba imposant sense pal·liatius. De jovenet, potser perquè a Palamós les visites reials sovintejaven -arran d'una Christmas Race que fa trenta anys no era una competició descafeïnada com és ara i als Borbons sempre els ha agradat navegar- jo recordo ja de ben jove les històries que corrien sobre les dues suposades amants del aleshores popular "monarca campechano": la cantant Paloma San basilio (Juntos, unidos los dos, fumando un cigarrillo a medias) i l'actriu Bárbara Rey (atenció...17,7 milions de registres en 0,60 segons a Google en clicar el seu nom...). Recordo que es deia que l'ara rei emèrit tenia una moto de gran cil·lindrada i que sortia amb casc burlant les seves escortes per anar a trobar-se amb les seves amants.

Doncs vés per on, en aquest panorama de cutrerío campechano, usant expressions reials d'alta volada, resulta que pel que sembla, la realitat supera la ficció. Em sorprèn que es puguin mostrar tals dosis d'interès per uns afers tan irrellevants (ho són tant que ni tan sols semblen, als meus ulls, sòrdids). 

Ni tan sols ho puc atribuir al "morbo", perquè tot plegat fa referència a històries d'infidelitats de personatges caducs, totalment passats de moda, que en condicions normals haurien de despertar un interès més que marginal. Però és que, només per posar un exemple, avui a "Versió RAC1" en Clapés ha entrevistat la podòloga barcelonina que té la consulta a l'edifici on Barbara Rey ve viure de lloguer a Barcelona durant una temporada fa trenta anys (carrer de Loreto, 36), quan s'hi va estar per motius professionals. Sense comentaris, encara que es tracti d'un programa d'entreteniment. Com hagués dit el gran Quino, el creador de la Mafalda: "Esto es el acabose".

Em fascina, antropològicament i sociològicament, que en moments de convulsions tan grans com les que s'estan vivint al món avui, hi hagi centenars de milers de persones als que aquestes finestra indiscreta els produeix morbo: un fenòmen digne d'estudi. Potser és una sortida cap endavant, potser és l'últim consol que els queda a alguns.

Només em reconforta lleugerament pensar que, si tot això està sortint a la llum, per molt que es citin els diners que supodadament els serveis d'intel·ligència van pagar a la tal Bárbara Rey per a silenciar l'afer, vol dir que, sigui veritat o no, d'una mica de democràcia sí que en gaudim. Encara que sigui democràcia de revista de paper "couché".

 

Xevi Sala: "I ens vam menjar el món"

El premi Prudenci Bertrana de 2016 "I ens vam menjar el món" (Columna Edicions), és el primer llibre que acabo el 2017 (en tinc dos més de començats). Xevi Sala, periodista de "El Punt Avui" des de fa una pila d'anys ha escrit una deliciosa novel·la ambientada a l'Estartit, i en paisatges i indrets que tothom que sigui de l'Empordà identificarà ben de pressa, i que els que tenim una edat, gauridem com un autèntic "revival".

El primer que he de dir és que m'ho he passat molt bé llegint-la. És tracta d'una obra relativament curta (259 pàgines sense la cronologia final) estructurada en tres parts que van fent un constant flash-bach entre l'actualitat i els anys en que la base nord-americana de l'Estartit coneguda pel seu acrònim "LORAN", que en realitat significava "Long Range Aid to Navigation Transmission Station" que va estar activa entre 1964 i 1995 (http://www.loran-history.info/estartit/estartit.htm) i que tenia la finalitat, juntament amb les bases de Lampedusa i Kargaburun (Turquia) de guiar vaixells al Meditarrani abans que l'aparició del GPS ho engegés tot a rodar.

Els protagonistes de la novel·la són en Gregori Vilar, "Gori", a la cinquantena, tal vegada l'últim veritable comunista-marxista-leninista de Catalunya, la seva filla Irina de vint-i-cinc (el nom ja ho diu tot), tots dos rebels, àcrates, contestataris i amb una relació pare-filla no dolenta sino pitjor, i un militar nord-americà de nom Elias Barrera educat en la més estricta disciplina militar., fill d'un dels oficials nord-americans que va servir a la base després de llicenciar-se de la guerra del Vietnam, i que es va quedar a viure a l'Estartit quan la base va ser desmantellada.
 

La història arrenca quan l'Elias assisteix al funeral del seu pare a l'església de L'Estartit, i n'és l'únic assistent, perquè el Gori Vilar, el que havia estat el seu gran amic durant molts anys, va arribar-hi quan la cerimònia era acabada.

La narració succeeix durant molt pocs dies en els que en Gori li va explicant a l'Elias la seva relació amb el seu pare, Kirk Barrera, el "soldat imperial", que segurament va ser l'únic soldat de l'exèrcit nord-americà que volia cremar la bandera del seu país. Durant aquests dies de convivència en Gori i l'Elias, que són l'antítesi sobre valors, ideals i sobre conceptes tals com disciplina i honor, acabaran trabant una amistat que ni ells mateixos sospiten.


El més interessant però és l'habilitat de Sala d'encabir d'una forma que sembla molt natural a la narració personatges com Salvador Dalí, Kirk Douglas, Amanda Lear, Josep Pla, Santiago Carrillo o el "Gitano de la Costa Brava". L'argument és potent, i enganxa ben aviat, fruit d'un treball en el que es nota l'ofici de narrador.


Sala sap mantenir la tensió narrativa creant diverses històries dins la història principal i barrejant de forma impecable realitat i ficció, jugant hàbilment amb episodis històrics, com ara la presència de Kirk Douglas a la Costa Brava o David Lean a Madrid per filmar "Doctor Zhivago" per trenar un argument que enganxa de forma poderosa.


"I ens vam menjar el món" és una novel·la sobre ideals, sobre l'amistat, sobre un món perdut que ja no tornarà.  Un llibre totalment recomanable.

A dos dies del nomenament

Ara que viatjo amb certa freqüència als Estats Units, en particular a l'Amèrica que va donar la presidència a Donald Trump, els estats del Midwest americà, resulta que en la meva recerca demoscòpica particular, també m'equivocaria de totes totes: arribo a la conclusió ningú no va votar Donald Trump, a l'igual que a Espanya ningú no mira "Gran Hermano" i "La que se avecina".

Dels més o menys 180 milions de votants potencials n'hi va haver aproximadament uns 60 milions que ni tan sols es van registrar i 60 que el van votar. Ara però tothom es queixa, i sembla que tothom es lamenti de la situació. Només posaré un exemple dels acudits que circulen per la xarxa als Estats Units a dos dies del nomenament:

Cada vegada sembla haver-hi menys dubtes que haurà de moderar el seu discurs, quan entengui que un president dels Estats Units no pot fer el que vulgui, si no, que li preguntin a Barak Obama que no va poder complir la seva promesa de tancar la base de Guantánamo ni completar el seu programa de l'Obamacare, entre moltes altres mesures que formaven part del seu programa electoral.

L'espectacle de la roda de premsa de la setmana passada encara és a la retina de molts americans que tenen sentit de la vergonya: la Meryl Streep s'ha convertit en l'heroïna nacional de la resistència intel·ligent. Si la premsa s'autocensurés, Estats Units es podria acabar convertint, de la mà de Trump en una nova Venezuela, i això seria un drama de proporcions col·losals. Per tant no és gens probable que passi.

Hi ha doncs un consens generalitzat (entre aquells que diuen que no el van votar o que no diuen que el van votar, o aquells que miren de fer-se els despistats) que no s'estarà quatre anys a la Casablanca:

o bé resignarà quan entengui que no es pot fer anti-política o entengui que no es pot portar un país com es porten les seves empreses, o bé el faran plegat per la via d'un "impeachment".

De fet al Fòrum de Davos el president de la Xina li ha recordat de forma ben clara que no es poden posar barreres al cel.

Els primers sis mesos seràn molt importants per a poder-se fer una idea de com evolucionarà tot plegat, però mentrestant, a Ohio, amb un 3,9% d'atur i una economia amb plena efervescència tant industrial com de la construcció és pregunten d'on sortirà la mà d'obra per  alimentar les fàbriques de cotxes que en Donald Trump pretén que no s'instal·lin a Mèxic.

La pantomima de la conferència

La Rocio Martínez-Semper, que és una persona que, a més a més de ser economista, parla sempre amb molta ponderació i una gran dosi de sentit comú defensava a "L'Ara" de diumenge passat que en la seva opinió el president Puigdemont hauria d'haver anat a la conferència de presidents perquè si s'hi debatia el finançament de les autonomies alguna cosa se'n trauria. I ho reonava dient que dels 7 acords de finançament que hi ha hagut entre Catalunya i l'Estat des de la restitució de l'autonomia, cada nou model havia estat millor que l'anterior, aportant un finançament addicional al pre-existent.

A "La Vanguardia", la notícia que parlava de la negativa de la conferència de presidents venia seguida de tot de comentaris de lectors clarament contraris a Puigdemont que li dedicaven tota mena de comentaris desagradables al més pur estil que ens tenen acostumats els polítics i els simpatitzants dels "Ciudadanos". És evident que quan menys sobiranista un es pogui sentir, més pensa que cal anar a buscar el peix al cove, encara que hi hagi molts pescadors i tothom vulgui el mateix número de llobarros.

Admetem que aquest argument sigui vàlid: és a dir, encara que només es tractés de negociar una millora parcial, seria una forma, diu la Rocio, de fer una passa més cap endavant. No penso pas que es tractés d'això, tot el pols de la conferència entre Catalunya i el govern central, o a l'inrevés.

Del que es tractava era de propaganda pura i dura. Del que va aquesta conferència de presidents regionals, per titllar-ho d'una manera elegant, és de negar qualsevol espurna de plantejament federal.

Un orgue que no es reunia des del 2012, i que des de la seva creació l'any 2004, per aquell gran mestre de mestres de la política anomenat Rodríguez Zapatero, s'ha reunit 5 vegades, és a dir, amb una freqüència promig de cada dos anys i mig. Conclusió preliminar: és un pur orgue de propaganda política que no serveix per a res, malgrat que el seu esperit fundacional era el de constituir un orgue de gestió de natura federal o confederal per avançar en la descentralització de l'Estat.

L'"apparatchik" espanyol ha fet tots els possibles des de la LOAPA del 1982, inspirada per l'advocat García de Enterría, per intentar la imposició del café para todos amb l´única finalitat de desnaturalitzar el fet diferencial català i de diluir a Catalunya i Euskadi com a dues simples regions més, que no podessin fer cap ombra al Madrit Imperial. Amb Euskadi la cosa és més simple i complicada perquè els furs i el concert econòmic són intocables, i per això els bascos també "emprenyen" menys. El Tribunal Constitucional, quan encara no era un ens polititzat va tombar pràcticament la meitat dels articles de d'aquella llei, però des d'aleshores, les tendències recentralitzadores i de anihilació de la diferència catalana han estat no només constants sinó creixents.

Aquesta és la principal raó per no anar-hi. La reforma del sistema de finançament de les CCAA s'havia acordat per 2012, i el govern central no la va aplicar invocant la crisi. Hi ha un sistema caducat i clarament insuficient i ara el PP vol aprofitar una certa millora econòmica per contra-atacar en mig de l'altra gran mentida de l'anomenada "operació diàleg".

A ningú no se li escapa que els acords que es van assolir estaven presos abans de la reunió de presidents, que tampoc no hi va anar el lehendakari basc, i que l'abast dels mateixos és absolutament limitat: es va decidir la creació de comissions, però la caverna i els catalans més reaccionaris ho han titllat d'un acord sense precedents.

Madrit -concepte- vol evitar de totes totes la bilateralitat, el tracte diferencial, quan aquesta és l'única vida, en la meva opinió, que pot obrir una porta a la resolució del conflicte. Mentre s'entestin en tractar Catalunya com la Región de Murcia (amb tots els respectes per Murcia), el problema seguirà enquistat i sense solució. I sembla mentida que una cosa tan evident els costi tan de veure.

Federico Trillo, aquest gran home

Divendres de la setmana passada el consell de ministres "cessava" de les seves funcions el flamant ambaixador d'Espanya al Regne Unit des de l'any 2012, Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde. Trillo és un clar exemple de l'existència de "la casta". Defensat fins fa quatre dies pel president del govern Mariano Rajoy, Trillo no ha tingut més remei que demanar la seva baixa un minut abans que el govern el cessés, després del dictamen del Consell d'Estat (del que Trillo és membre per oposició des de l'any 1979) en relació a l'accident a Turquia de l'avió Yak 42 que va acabar amb 62 militars espanyols morts quan tornaven d'una missió de pau a l'Afganistan.

La suposada honorabilitat, una xuleria abjecta i la hipocresia més roí es s'anteposen al reconeixement d'una gestió desastrosa i possiblement d'una negligència criminal. La gestió de Trillo ha estat en moltes ocasions envoltada de polèmica per l'especial tarannà del personatge. Es vanta de ser una persona terriblement religiosa -és membre de l'Opus Dei i  de la polèmica secta "Legionarios de Cristo" de la que també en formen part altres personatges del PP com ara Ángel Acebes o Ana Botella-. Però no pot renunciar a la seva passió pel luxe i l'opulència més escandalosa.

Trillo s'ha sentit sempre com un peix a l'aigua amb els seus amics, sempre tocant poder, sempre gaudint de privilegis i prevendes, en la majoria dels casos injustificades. Que el propi Consell d'Estat (al que ell aspirava a retornar una vegada acabada la seva estada a Londres) hagi reconegut la responsabilitat del ministeri i que ell no s'hagi immutat, ni hagi demanat perdò (ho ha hagut de fer, avui 16 de gener de 2017 -gairebé 14 anys després- la ministra de defensa De Cospedal) ja és tota una mostra de la calanya del personatge. 

Va fer una conferència de premsa abans d'abandonar l'ambaixada de Londres i no va dir ni una paraula de l'accident, ni una disculpa, res de res, ni la més mínima espurna d'humiltat o tan sols d'humanitat. Aquesta és la catadura moral d'un personatge de missa setmanal, o fins i tot diària.

El seu nomenament com a Ambaixador d'Espanya al Regne Unit només es pot entendre en aquest sentit, com a pagament de favors per ser membre de la "casta" més rància, més radical i més elitista. 

Està contrastat que Trillo no parlava Anglès quan va ser nomenat ambaixador l'any 2012 (contradint el que el ministre d'exteriors García Margallo havia establert de que els ambaixadors només podrien procedir de la carrera diplomàtica) ni tan sols el xapurrejava amb certa fluidesa. D'això se'n diu coherència i sentit comú. Fins i tot l'Associació de Familiars del Yak-42 ha exigit que s'esbrinés qui li va pagar els cursos privats que va contractar al mateix temps de ser nomenat ambaixador. Sembla increïble, oi? Doncs, no. La realitat gairebé sempre supera la ficció.

 Segons diverses fons també està implicat, junt amb un altre membre del PP, Martínez Pujalte, en el cobrament de més de 350.000 Euros en tres anys per part del Grupo Collosa, empresa adjudicatària de parcs eòlics a Castella Lleó. Ell òbviment, va reconèixer els pagaments però en va defensar la legalitat, i el concepte era....taxan, taxan....."assessoria verbal al Consell d'Administració" de Collosa.

Com va dir el mateix Trillo tot presidint una desfilada de tropes de El Salvador a l'Irak l'any 2003: "Caballeros: Viva Honduras!!!!". Doncs això visca Honduras, els caradures i les panderetes.