dilluns, 26 de maig del 2025

La ràbia i la catalanofòbia del PP

Demà, 27 de maig podria ser el dia en què el Català fes una passa de gegant per a aconseguir l'oficialitat a la Unió Europea. No sé com acabarà tot plegat però, és obvi, quan es parla de llengua i de defensa dels drets lingüístics, que una llengua sense estat està en una situació de clar desavantatge en relació a les llengües amb estat. 

Si no, no s'entén que una llengua parlada per unes deu milions de persones no sigui oficial a la UE però sí que ho siguin llengues com el danès (5,5 milions), eslovac (5,2 milions), el croat (4,3 milions) o el lituà (3 milions), per no parlar del gaèlic, que el parlen, amb prou feines, 200.000 persones.


Saben què penso? Que vistes les circumstàncies de la guerra política que s'ha desfermat per aquesta qüestió amb el PP i VOX, la millor oportunitat del Català per esdevenir oficial serà si Andorra decideix solicitar el seu ingrés a la Unió Europea. 

Mentrestant, hem d'assistir a la misèria política d'un PP desorientat, que ha perdut els papers i que davant la por a la pèrdua de vots en favor de VOX, s'ha desnaturalitzat en molts aspectes per situar-se en una posició més a la dreta de VOX i ha anat demanant als seus socis europeus que intercedeixin per a fer fracassar la petició d'oficialitat del Català demà a la votació del Consell.

Fonts de la premsa dretana espanyola (ABC) afirmaven que el mateix Núñez Feijóo havia fet trucades a col·legues europeus aquests darrers dies per a demanar el no al Català. Naturalment es deu tractar de col·legues que parlen el Castellà, perquè com de tothom és sabut, Núñez no parla ni una sola paraula d'Anglès o Francès o de qualsevol altra llengua (excepte un Gallec desnaturalitzat que a un profà com jo li sona -quan sento que el parla- com un Castellà cantat). 

Sigui com sigui, i malgrat els esforços del ministre Albares, el fet que es requereixi unanimitat per a que la mesura prosperi, ho fa encara més difícil. 

I com sempre, els conversos són els més radicals. L'exemple de Dolors Montserrat, número dos del PP espanyol a Europa, és palmari (avui l'Antoni Bassas a la seva columna diària al diari Ara, escrivia que això d'aquesta senyora és "patològic", literalment, i té tota la raó): una catalanoparlant de pare i mare que odïa tot el que tingui a veure amb Catalunya i el Català i que sempre que pot es comporta com una australopitecus radicalitzada per a manifestar-se en contra de tot allò que faci el més mínim tuf de concessió als catalans. El mateix li passa a un altre bilingüe del PP a Europa, Esteban González Pons, valencià i també perfectament bilingüe.

Segurament se les veuen venir a les properes eleccions generals espanyoles, siguin quan siguin. Ahir el CIS publicava una enquesta d'intenció de vot que donava una folgada majoria absoluta al Congrés dels Diputats al PP i a VOX, per tant, com van fer a València o a Andalusia i en preparació d'una situació similar d'aquí a un parell d'anys a tot estirar, ja han entrat en pre-campanya. 

I en tota campanya electoral, tot allò que sigui anar contra Catalunya (quan més bèstia, millor) és un graner de vots a la resta d'Espanya.


diumenge, 25 de maig del 2025

El punt Nemo: una curiositat geogràfica

Hi ha un lloc al bell mig de l'oceà Pacífic, amb coordenades 48 graus 52,6 minuts sud i 123 graus 23,6 minuts oest, que és el lloc més allunyat de qualsevol punt de terra ferma del planeta. Aquest punt va ser descobert l'any 1992, per modelització informàtica, per un cartògraf i topògraf croat resident al Canadà,  Hrvoje Lukatela i el va anomenar Nemo ja que és un gran amant de les novel·les del francès Jules Verne.

Per a què ens en poguem fer una idea, està tan lluny de qualsevol altre punt de terra ferma que la seva distància amb el punt més proper de l'Antàrtida és de 2.700 kilòmetres.


De fet, una de les curiositats més interessant d'aquest indret és que el punt habitat més proper d'aquesta localització no és ni tan sols al planeta Terra, sinó l'Estació Espacial Internacional, que orbitant just sobre el Punt Nemo es troba tot just a 417 kilòmetres. 

Una altra de les curiositats d'aquest punt és que el seu aïllament el fa ideal per a ser un cementiri de naus espacials. La famosa estació espacial MIR així com diverses de les missions Soliut i naus d'abastiment de l'Estació Espacial Internacional han estat abandonades allà (el fons marí sobre el Punt Nemo té una profunditat de 3.700 metres). Entre 1971 i 2016 el número de naus espacials que s'han fet caure des de les seves òrbites és de 236.

L'enginyer croat, va batejar aquest punt com a particular homenatge, amb el nom d'un dels herois de ficció de Jules Verne, el capità Nemo, aquell pirata misogen i associal que navegava pels oceans amb la seva nau Nautilus. Segur que el capità Nemo, buscant el màxim aïllament de la Humalitat, hagués trobat aquest punt geodèsic com l'ideal per a viure-hi. 

Certament, en la seva novel·la L'illa misteriosa, publicada el 1875, Jules Verne, un home molt anticipat al seu temps, va situar la imaginària illa Lincoln al Pacífic Sud, relativament a prop del Punt Nemo (34º, 57' sud i 150º, 30' oest), 117 anys abans que aquest punt fos descobert!

I la darrera, la NOAA (National Ocean and Atmosphe Administration) va descobrir el 1997 uns sorolls desconeguts  de molt  baixa freqüència que procedien justament d'aquest punt. Després d'anys de recerca, el 2002 va concluore que es tractava de soroll d'icebergs fregant el fons oceànic. Molt em temo, que aquest organisme nord-americà, clau, entre d'altres per a la predicció d'huracans, tornados i altres fenòmens atmosfèrics extrems, també passarà (si no hi ha passat ja) per la dalla del miserable Elon Musk i ens farà als humans, una mica més ignorants.




dissabte, 24 de maig del 2025

Com si fos ahir: lladres analògics

Llegeixo en premsa comarcal -que té unes característiques que la fan diferent i moltes vegades molt més interessant, antropològicament parlant, que la premsa més generalista- sobre un atracament que va tenir lloc a les terres de l'Ebre fa un parell de setmanes.

Passo a relatar-los com va anar la cosa, segon el que he pogut llegir al Diari de Tarragona. L'atracament va tenir lloc el passat 11 de març a Camarles, quan dos individus tapats amb gorres i mascaretes i armats amb dues pistoles (la notícia no aclareix si eren falses o cas de ser autèntiques anessin carregades amb bales de fogeig) van entrar a una sucursal bancària aprofitant que no hi havia clients. El seu còmplice els esperava fora de la sucurdal en un cotxe.

La cosa no podia ser més analògica. Si aquesta notícia s'hagués esdevingut als anys 80 del segle XX encara ho entendria. En aquells temps, el diner en metàl·lic era no només molt més freqüent que ara, sinó pràcticament la més important manera de pagar-ho pràcticament tot. L'intercanvi de bens i serveis es feia amb diner físic. De fet, una dada ho explica de forma molt clara. La primera targeta de credit europea la va introduir Barclays al Regne Unit l'any 1966. 

Fins pràcticament a finals del segle XX, als bancs hi havia quantitats importants de diners en metàl·lic fora de la caixa forta durant les hores d'oficina ja que hi havia molts ingressos i despeses de forma recurrent.

Els nostres tres artistes no deuen estar gaire familiaritzats amb la tecnologia ni els canvis que ha experimentat el sistema bancari l'any 2025. A les oficines bancàries d'avui dia no hi ha diners físics. Et serveixen un cafè, et fan sentar en una taula i t'intenten vendre alarmes, rentings de vehicles, assegurances de tota mena, plans d'estalvi i plans de pensions, però diner físic, allò que es diu diner físic, en toquen molt pocs, només quan van a ajudar als jubilats que no se'n surten quan interactuen amb els caixers automàtics.

Els atracadors se'n van anar de la sucursal amb un copiós botí: 1.200 euros i malgrat que de seguida es va muntar una operació gàbia, no els van poder deternir (una altra evidència que les operacions gàbia dels mossos d'esquadra deixen molt que desitjar), però tot i així, els paios van deixar tantes evidències que la investigació dels mossos va acabar amb la seva detenció només dues setmanes després.

Els lladres tenen 26, 52 i 58 anys. El de 26 potser anava despistat, però puc entendre que els de 52 i 58 devien haver vist alguna pel·lícula de Bonny & Clide. 

El més interessant del cas, però, es que un d'ells va participar en l'atracament aprofitant que estava de permís penitenciari. Així va la justícia al nostre país i així es com la presó ajuda a la reinserció dels delinqüents a la societat.


 

dissabte, 17 de maig del 2025

Quan l'Administració falla on no es pot fallar: un cas de corrupció sistematitzada

El cas de la menor tutelada per la DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) que aquesta setmana s'ha conegut per la difusió que n'han fet els mitjans de comunicació, posa els pèls de punta. 

I ho fa per molts motius. El primer i el més important és que es tracta d'un servei de l'Administració que té, segons es desprén del que es defineix a la seva pàgina web, la missió de "promoure el benestar de la infància i l'adolescència en alt risc de marginació social amb l'objectiu de contribuir al seu desenvolupament personal", i afegeix "També exerceix la protecció i la tutela dels infants i adolescent desamparats".

És a dir, els objectius de la DGAIA, en el cas que ens ocupa, s'han incomplert en tots, tots els seus principis. Com és possible que hagin fallat tots els protocols? Com és possible que una nena tutelada de 12 anys que vivia en un centre de la Generalitat fos víctima de violacions reiterades des de l'any 2020 i durant més de dos anys passés moltes nits fora del centre tutelat sense que això aixequés cap sospita?

Els fets han estat publicats per la immensa majoria de diaris i se n'ha parlat a emissores de ràdio, de televisió i a internet, i per tant, no els repetiré perquè hores d'ara m'atreviria a dir que tothom sap aquest escàndol, un dels més greus, m'atreviria a dir, que he vist als darrers anys. 

Fent una mica de recerca bibliogràfica durant un parell de dies, però, he entès -i ho he entès molt bé- de què va la cosa. 

La DGAIA no és un servei públic en el sentit literal de la paraula, sinó més aviat un ens -alimentat pel arxiconegut mecanisme de les portes giratòries per a col·locar amics, coneguts i saludats dels partits polítics- que subcontracta pràcticament totes les seves actuacions a entitats, suposadament sense ànim de lucre, com ara Plataforma Educativa o la Fundació Resilis, que són veritables pous sense fons, entitants no fiscalitzades per l'Administració que reben, pel que sembla a dit, quantitats ingents de diner públic per a gestionar els centres tutelats de la Generalitat de Catalunya. 

La cadena de subcontractacions i la manca de control està en l'origen d'aquest escàndol que ara s'ha fet públic, gràcies a la denúncia d'un home a qui se li va oferir violar a la nena. Si fa no fa, com el cas del Palau de la Música on tot l'afer de corrupció es va destapar gràcies a la denúncia anònima d'un empleat del Palau a l'Agència Tributària.

Tirant de bibliografia, els escàndols de la DGAIA es remunten com a mínim al 2016. Un informe de la CGT d'aquesta data, diu textualment: "...Cal denunciar com en aquests centres de menors gestionats per fundacions, la DGAIA paga com a mínim més de 3.000€ per mes i per nen, a vegades més de 4.000€ sense que hi hagi cap tipus de fiscalització ni auditoria externa pública coneguda d'aquests diners públics i que a vegades ens hem trobat com cobren a la DGAIA per exemple, serveis de neteja dels CRAES que acabem fent infants i educadores/rs. Si tenim en compte que hi ha uns 2.800 menors i d'aquests, més d'un 80% es troben en Centres concertats de gestió privada, tenim una despesa pública de milions i milions d'euros, sense cap tipus de control públic". Si les xifres de la CGT fóssin certes, cosa que no tinc els mitjans ni el temps per a comprovar, estaríem parlant de més de cent milions d'euros l'any, cosa que no m'estranyaria, si tenim en compte que el pressupost de despesa de la DGAIA el 2023 va ser de 388,6 milions d'Euros....

Font: Gencat.cat

Els periodistes d'Octuvre (www.octuvre.cat) fa també molt de temps que investiguen les irregularitats de la DGAIA, i ja fa mesos anticipaven el que ara mateix, els ciutadans de carrer, atònits, acabem de descobrir.

Font: www.octuvre.cat

Intentant buscar una mica de llum en els llocs web d'aquestes institucions (Fundació Resilis i Plataforma Educativa), m'adono que són pàgines completament buits de contingut on la principal característica és la manca de transparència: no he estat capaç de trobar pressupostos de cap d'aquestes dues entitats més enllà de 2017, i els que he trobat són com els de Casa Real, brillen per la seva absoluta manca de transparència.

Tot plegat fa molta pudor de socarrim i em fa molta vergonya, com a Català i com a ciutadà. Perquè fer negocis privats, amb diner públic i al cim posant en risc els col·lectius més desamparants no és només escandalós, sinó és delicte. I els culpables, en aquest cas, i com a mínim, els màxims responsables de la DGAIA, haurien de ser destituïts i acusats per la fiscalia. Els que han permès aquesta misèria moral, per acció o per omissió, són tan culpables com el responsable de la trama, i haurien de ser jutjats igualment.

Però saben que penso? Doncs que la reponsabilitat pública quedarà tapada sota una catifa perquè hi deu haver més d'un peix gros (present o passat) implicat en tota la trama de corrupció. Tan de bo s'arribés al final, però en dubto.

Parafrassejant Marcelo a l'acte primer de Hamlet "hi ha alguna cosa podida al Regne de Dinamarca" (substitueixi's aquest darrer país per Catalunya). 

dilluns, 12 de maig del 2025

Els perills d'arribar a Catalunya per l'AP7

"Vols sur l'autorroute", "Don't trust strangers", "Flat Tyre? It might be a scam, call 112", "Highway robberies", "Evita parar a zones aïllades", "If you see something strange call 112".

Aquests són alguns dels missatges que em trobo cada dia a l'AP7 en els panells d'informació variable que tenim a la nostra gran autopista alliberada dels peatges, per "gaudi" de camioners, estrangers i bandes "peruanes" de lladres.


Definitivament, si jo vingués de vacances en cotxe a Espanya i entrés per La Jonquera, primer em posaria molt content sabedor que puc viatjar fins a Málaga sense pagar peatges, especialment si arribés des de França o Itàlia, on les clatellades de peatges de les 23 empreses concessionàries franceses o les 27 italianes fan veritable feredat.

Ara bé, si, sense que ningú no m'hagués avisat, comencés a veure els rètols que adverteixen de possibles robatoris de forma no només insistent sino gairebé intimidatòria, ja no estaria tan tranquil i conforme anés sud enllà m'aniria acollonint i si, al damunt, llegís una mica, només una mica, sobre els furts i robatoris a Barcelona capital, llavors segurament m'ho repensaria i abans que algú em volgués aturar al voral de l'autopista indicant-me que tinc una roda rebentada giraria cua i tornaria "nord enllà" on diuen que -parafrassejant el gran Espriu- la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Jo no sé si és que som col·lectivament idiotes o simplement estem resignats com a conseqüència d'un sistema judicial que permet i m'atreviria a dir que fins i tot fomenta la reincidència perquè aquí, l'has de fer molt grossa perquè et posin a la presó, això o has de ser independentista català. 

Perquè no pot ser, almenys no és digne d'un país civilitzat, que l'any 2023 es registressin 1.325 delictes de furts i robatoris a l'AP7, atenció, només a la demarcació de Girona, i que aquests tipus d'actes fossin 1.484 el 2024, és a dir, un 12% més. Els casos més freqüents es tipifiquen entre furts al voral (el 44%), a les àrees de serveis, i robatoris de mercaderia a camions estacionats.

I què fa l'administració, en aquest cas "el govern de tothom" per a frenar-ho? Doncs hi envia més patrulles dels mossos d'esquadra, amb un resultat absolutament negatiu (un 12% d'increment de furts entre 2023 i 2024 no és per a tirar coets, anys al contrari).

Al menys quan hi havia peatges, els mossos d'esquadra tenien un punt de retenció que els permetia enxampar la majoria de lladres. 

Ara, malauradament, ni això tenen. Repeteixo, país de pendereta.

dijous, 8 de maig del 2025

La fascinació vaticana: "Extra omnes"

Ahir a la tarda, quan tornava de la fàbrica de Valls cap a Girona (dues hores i un quart de trajecte si ho permeten la congestió, els camions i els accidents a l'AP7) després d'enllestir unes quantes trucades d'urgència, vaig posar la ràdio per a distreure'm una estona. Després de fer una mica de "zapping" em va fascinar el fet que totes les emissores de ràdio generalistes, totes sense excepció, estaven fent programes especials per explicar a les audiències el començament del Conclave.

Efectivament, des de la mort del Papa Francesc I, tots els mitjans de comunicació convencionals (ràdios, premsa i televisió) van enviar periodistes per a fer-ne la cobertura. Els nostrats Ricard Ustrell i Òscar Fernàndez (CatRàdio),  Toni Cruanyes (TV3), Jordi Basté (RAC1) o Toni Soler (Ara) per citar-ne només alguns dels més mediàtics, fa dies que són (o han estat) a Roma, cobrint en directe el funeral del Papa Bergoglio primer i la ceremònia d'inici del Conclave després.

És fascinant la posada en escena del Vaticà, especialment pel que fa a la realització televisiva. Objectivament parlant cal treure's el barret per la seva professionalitat. Es tracta d'un espectacle en tota regla que deixa bocabadats a fidels, agnòstics i m'atreviria a dir que, fins i tot, als ateus.

L'Estat Vaticà en sap molt d'"enterteinment", no tener res a envejar a Netflix o altres grans productores nord-americanes. Tot, tot, fins ara ha tingut una posta en escena impecable, amb una solemnitat remarcada per les vestimentes acolorides dels cardenals i els uniformes de la guàrdia vaticana. La periodista Mònica Planas, ho defineix molt bé en el seu article a l'Ara d'ahir: "El Reality del Conclave", on escriu: "L'inici del conclave ha arrossegat els programes a un nivell de concreció sobre els procediments francament excessiu...Els suposats experts -perquè els vaticanòlegs surten de sota les pedres- ens descriuen fins i tot com s'actuaria en les eventualitats més inaudites...És la prova que el conclave s'ha convertit en un parc temàtic de l'extravagància litúrgica de l'Església". 

També em meravella la capacitat de generar notícies que té encara el Vaticà. En una societat occidental fortament secularitzada (i amb una manca de noves vocacions que els hauria de tenir preocupats), en una altra bona part del món on la religió catòlica és completament minoritària (Xina, Índia, Sud-est asiàtic, part d'Àfrica), sorprèn la cobertura radiofònica, televisiva, de premsa i fins i tot d'internet massiva sobre la mort del Papa i l'elecció del seu successor.



Potser una part de l'atractiu rau en fet que tot aquest anacronisme, tots aquests rituals que tenen més de vuit-cents anys d'existència, fascinen en contraposició en la manera de viure instantània i supercomunicada a la que estem exposats els mortals avui en dia. 

Perquè tot aquest interès mediàtic contrasta amb la buidor de les esglésies a missa de dotze els diumenges, la manca de fe en els països occidentals (m'agradaria conèixer el seguiment de tota aquesta parafernàlia entre els menors de trenta anys; sense poder fer-ne cap inferència estadística, als meus dos fills els ha provocat absoluta indiferència, i això que van estudiar tots dos als Maristes de Girona) i la sensació que la religió en general i el cristianisme en particular és un vestigi del passat (les parelles que es casen "per l'església" són una minoria: a Espanya, l'any 2021 dels 150.000 casaments que hi va haver, només 25.000 van ser religiosos....el 2016 van ser 140.000,...les xifres parlen per sí soles).

I finalment, la meva darrera observació té a veure amb el fet que l'anacronisme es reflexa en particular en que tot aquest muntatge és exclussivament masculí. Un negociat d'homes en el que ells sols s'ho cuinen i s'ho mengen.

Els que manen són homes, els apòstols de la fe són homes, els que ho organitzen tot plegat són homes, els guàrdies vaticans són homes, i els que voten per escollir un home, són només homes. Sobta doncs encara més tot aquest rebombori aixecat per l'elecció d'un nou Papa quan l'Església és una institució tan caduca, tan masclista (dels meus escassos coneixements religiosos ni he llegit enlloc als Evangelis que una dona no podés ser ordenada) en la que les dones només tenen dret a ser creients o monges (i en molts casos servidores, no de Déu sinó dels homes). Però la realitat és que tant ahir com avui la plaça de Sant Pere era plena a vessar de gent vinguda de tot el món pendent de si d'una xemeneia en sortia fum blanc o fum negre.

Confesso que a mi tot l'espectacle -i el relat i l'atenció que genera- em té corprès des d'un punt de vista antropològic (la capacitat de continuar sorprenent-me encara no se m'acaba), i de ben segur que, com a totes les institucions, hi ha gent bona i gent no tant bona (només caldria que recordéssim escàndols financers de la Banca Ambrosiana, els casos d'abusos de menors i pederàstria i tants i tants casos de corrupció), però el cert és que malgrat tot el decliu de l'Església com a poder econòmic i polític, el Vaticà continua tenint una influència i una capacitat d'atracció absolutament impressionant. 

Fins i tot a un ateu com en Javier Cercas tot aquest món papal el té totalment fascinat. Potser encara acabaré llegint el seu llibre sobre Francesc I.




diumenge, 4 de maig del 2025

Plaça Catalunya de Sant Antoni de Calonge: un gran despropòsit

Hi va haver una època, allà pels anys 80 del segle XX, quan la "beautiful people" socialista governava pobles, ciutats i el país sencer, que va estar de estar de moda -feia molt modern- renodelar places, placetes i carrers i peatonalitzar tot allò que es podia i tenia sentit (o no) als centres urbans...i -permetin-me la vulgaritat- la cosa consistia en destrossar tot allò que estava fet per consistoris i governs anteriors, fos bonic o fos lleig (això era d'allò més secundari), i fotre-hi tanta pedra i tant de formigó com fóra possible.

Probablement aleshores la cosa anava de fer obres amb els pressupostos més inflats possibles on hi hagués calaixons pels preceptius tres percents de finançaments dels partits polítics i probablement per acontentar també les butxaques d'algun interventor o polític passavolant.

Així, d'aquesta manera, es varen perpretrar atemptats urbanístics i crims de lesa humanitat que van donar com a resultat horrors de pedra, formigó i asfalt com ara, per posar només alguns exemples molt significatius que van ser punta de llança de molts altres que varen venir després, a Barcelona, el parc de l'Espanya Industrial (Sants), la plaça del Sol (Gràcia) o la plaça dels Països Catalans (a l'estació de Sants) o a Madrid, la Puerta del Sol , Callao, Ópera, Lavapiés o Santo Domingo, llocs on a l'estiu es poden assolir fàcilment més de 40 graus de temperatura. En deien urbanisme inclusiu (on les persones amb movilitat reduïda hi podien accedir fàcilment), barat d'execució, molt resistent a l'ús i en conseqüència barat de manteniment.

Madrid, Puerta del Sol 

Barcelona, Plaça dels Països Catalans

Però el sentit comú (que com molts sabem és el menys comú dels sentits, i perdonin-me el tòpic repetit tantes vegades) es va anar imposant a partir de la segona dècada del segle XXI, després de les protestes de molts ciutadans sobre la duresa d'aquestes places i la manca de sintonia amb un urbanisme climàtic i amigable per a la ciutadania, sobre tot per a la gent més gran, que té més temps per a passejar i gaudir de l'aire lliure en espais acollidors amb bancs i vegetació mediterrània que els permeti refugiar-se de la calor que ja fa bona part de l'any als nostres pobles i ciutats.

Però a l'Ajuntament de Calonge, quan la transició verda va començar havien de ser  tots de vacances. Avui he vist el resultat d'una fase de les obres que sembla molt avançada i vull entendre que estarà acabada abans de l'estiu (tot i que no ho tinc clar perquè a les notícies de premsa que he consultat es diu que acabaran a l'octubre). 

Plaça Catalunya, Sant Antoni de Calonge, 04/05/2025

Francament, d'opinions n'hi ha tantes com es vulgui i certament estic convençut que hi haurà algú a qui fins i tot li acabi agradant la remodelació (els moderns en diuen ara reurbanització) però a mi em sembla un despropòsit descomunal, en una actuació urbanística obsoleta que jo creia eradicada des de feia molts anys després d'alguns dels errors de bandera que he citat. I si l'actuació costa 1.529.000 euros  com semblaria (desconec l'abast total de l'actuació perquè el web de l'Ajuntament de Calonge no estava operatiu aquesta tarda) i que paguem els ciutadans que tenim casa a Sant Antoni, llavors l'escàndol em sembla de jutjat de guàrdia.

Fa dies que pregunto a les persones de la zona (la meva vena periodística em continua bullint) que què els sembla aquesta remodelació i no he trobat ningú, ningú, i he parlat amb moltes persones, a qui li agradi com està quedant la nova plaça ni l'actuació que hi fa l'ajuntament. A més a més d'haver aconseguit que la llibreria Dalmau tanqui definitivament i que l'estanc s'hagi hagut de traslladar a l'avinguda de la Llibertat.

Naturalment, no dubto que les coses s'hagin fet d'acord amb la normativa i que hi haurà hagut l'exposició pública i el periode d'al·legacions corresponent, però els ciutadans en general no estan per enfrontar-se amb la maquinària de la burocràcia pública que disposa d'infinitat de mecanismes per a fer-nos les al·legacions -i la vida- molts complicades.

Però així -de malament- fan les coses moltes institucions públiques, i l'ajuntament de Calonge n'és un exemple notable. Que els preguntin sinó per l'èxit aclaparador dels contenidors de residus soterrats (que jo pateixo constantment amb brutícia i deixadesa al carrer Artur Mundet 136 o a la plaça de l'Església). 

I em fa por, molta por, que la grandíssima actuació al passeig de Palamós (això mereixeria no un article sino un llibre sencer) no sigui un fiasco similar (però de magnitud encara més gran vist l'abast de l'actuació). D'entrada, jo, ciutadà poc il.lustrat i desconeixedor dels plans estratègics a mig termini de les nostrades corporacions municipals, em pregunto on aparcaran  els 280 vehicles que abans aparcaven al pàrking del passeig. Però segur que algú dirà que el nou centre de gravetat de Palamós es va desplaçant cap a Sant Joan...



Les obres tenen una durada prevista de deu mesos, sense comptar l’aturada estival per restricció d’obres. El cost total de l’execució del projecte és de 1.529.170,50 euros.
Les obres tenen una durada prevista de deu mesos, sense comptar l’aturada estival per restricció d’obres. El cost total de l’execució del projecte és de 1.529.170,50 euros.
Les obres tenen una durada prevista de deu mesos, sense comptar l’aturada estival per restricció d’obres. El cost total de l’execució del projecte és de 1.529.170,50 euros.

divendres, 2 de maig del 2025

L'Assistenta, Editorial Rosa dels Vents

Com que llegeixo -i compro- llibres tot l'any, perdonin-me la vanitat, el dia de Sant Jordi m'agrada passejar per viure la festa al carrer, dia del civisme, la cultura i la catalanitat, però no sóc de comprar gaire llibres ni aquell dia ni aquella setmana, malgrat el 10% de descompte que es pugui fer.

Però sí que m'agrada regalar i que em regalin llibres i aquí, el meu fill Adrià, és sempre fidel a la tradició i cada any em regala un llibre des de fa molts anys. Aquest any, que tot i que viu lluny de casa ha pogut venir a Girona uns dies, i vam poguer passejar per La Rambla de Girona i quan vaig arribar a casa vaig descobrir que m'havia regalat un llibre d'una autora desconeguda per mi, la Freida McFadden, que porta per tìtol "L'assistenta". 


El meu fill gran sap dels meus gustos, i, aquesta novel·la, tot i tenir 339 pàgines, me l'he llegit en exactament 3 dies. És una història addictiva, però no addicitiva normal, digue'm-ne, sinó de vena, d'aquelles en les que et costa tancar el llum de la tauleta de nit i que ho acabes fent només per responsabilitat.

"L'assistenta", publicada en Català per Rosa dels Vents l'abril de 2025, és a dir, fa quatre dies, és una novel·la negra -molt negra- escrita per la Freida McFadden l'abril de 2022, és a dir fa exactament 3 anys, que va ser guardonada amb el premi "València Negra" en la categoria de "Best novel".

La història d'aquesta autora, és curiosa. Metgessa, especialitzada en lesions cerebrals, nascuda a New York fa 45 anys, té 2 fills i un gat i viu feliçment casada a Boston. Apassionada per la novel·la, a la seva pàgina web diu que escriu des dels 10 anys, va intentar publicar seguint els canals convencionals sense èxit, fins que, l'autopublicació de "L'assitenta" la va catapultar a l'èxit (una mica com el cas, amb totes les diferències, de la Jane Katherine Rowling -JKR- amb el cas de la sèria Harry Potter). Després de 15 milions de llibres venuts (atenció que es diu aviat, però que és una autèntica bestiesa, que diria el nostrat periodista de capçalera Jordi Basté), ara es dedica a la medicina d'un a dos dies a la setmana i la resta del temps el passa ocupada amb la seva família i l'escriptura. 

McFadden és una veritable bèstia negra de l'escriptura, ja que en 10 anys, de 2014 a 2024 ha escrit exactament 28 novel·les, el que vol dir, de promig, dues novel·les per any, i això no està pas precisament en condicions de ser fet per la majoria dels mortals.

"L'assistenta" té la màgia d'aportar aire fresc a la novel·la negra. Novel·la gòtica per excel·lència, l'argument és potent, creïble i diferent. I el més rellevant és que la trama domina sobre l'estil. Escrit a dues veus, ambdues femenines, la Millie -l'assistenta- i la Nina -la propietària rica- té la virtut de mantenir la història en suspens des de la primera pàgina fins a la seva conclussió a la pàgina 336. 

En format estilístic, l'autora juga amb una veu narrativa múltiple (Millie i Nina), tècnica "inventada" pel britànic Wilkie Collins al segle XIX (per cert, fent un circumloqui, recomano molt sincerament la lectura de la seva gran novel·la "La dama de Blanc" (disponible al web de Grup 62). 

El fil argumental es desplaça entre la Millie i la Nina i entre totes dues van situant, amb els tempos adequats, al lector en l'escenari del que succeeix en aquella casa de rics dels suburbis de New York. La veu narrativa doble adopta el punt de vista de les dues dones i aporta una visió molt coral dels esdeveniments.

No esperin una novel·la de culte, però sí un divertimento de moltíssima classe dels que només succeeixen molt de tant en tant. No sé com seran la resta, però a aquesta, paga la pena dedicar-hi un temps.

Una lectura, insisteixo, és addictiva i altament recomanable. Tant, que ja em vaig a comprar el segon llibre de la trilogia de "L'assistenta". Que el gaudeixin.

Lluis Prenafeta: In Memoriam

Vaig conèixer en Lluís Prenafeta de forma indirecta durant els anys de joventut que vaig treballar de cambrer al restaurant Big Rock de Palamós, ja fa una eternitat. Naturalment, mai no vaig passar de la relació de cambrer-client, però era una d'aquelles persones que, malgrat ser molt baixet, no passa desapercebuda tenia un àura i un magnetisme que no deixaven ningú indiferent.

I des del primer moment em va interessar tant la persona com el personatge públic. El recordo com un client amable i educat, discret, poc amant de fer-se veure i sense cap mena de fum.

Prenafeta va ser el primer secretari de presidència de la Generalitat de Catalunya, nomanat per Jordi Pujol quan aquest, inesperadament, va guanyar les eleccions autonòmiques de Catalunya el 1980. Hi ha aquella frase, ja mítica, que en Jordi Pujol li va dir quan van aconseguir per fi fer fora en Josep Terradesllas (que no volia marxar de cap de les maneres) i van entrar tots dos al palau de la Generalitat: "Lluís, la Generalitat som tu i jo". Ell va ser el cap de campanya de les eleccions autonòmiques de 1980 que, contra tot pronòstic va guanyar Convergència Democràtica de Catalunya

Efectivament, l'any 1980 tot estava per fer i gairebé tot semblava possible. Lluís Prenafeta va exercir el càrrec de secretari general de presidència de la Generalitat durant deu anys, des de 1980 fins 1990, i aquells anys van ser crítics perquè es van gestar algunes de les grans coses que han aconseguit tornar a Catalunya part del que ens va prendre el franquisme. Prenafeta va ser l'arquitecte d'alguns dels pilars de la Catalunya tal com la coneixem actualment, en particular va ser clau en la creació de la Corporació Catalanya de Mitjans Audiovisuals, la immersió lingüística o els mossos d'esquadra. També va aconseguir grans èxits internacionals com ara la reunió que Jordi Pujol va aconseguir mantenir amb George Bush a l'ala oest de la Casa Blanca (i que va provocar una monumental emprenyada de la diplomàcia espanyola), o amb el Papa, entre moltes altres personalitats.

Font: Agència EFE

L'any 90, Prenafeta, que s'havia creat moltes enemistats dins el partit, va decidir deixar el càrrec i tornar-se'n a l'empresa privada. Va ser president de Túnels del Cadí, de Petrocat i va impulsar també el diari El Observador, que havia de ser el competidor de La Vanguardia, com a diari catalanista però escrit en Castellà. El seu primer director va ser Alfons Quintà, a qui Pujol li havia encarregat l'arrencada i direcció general de TV3. 

En aquella època (1990) vaig tornar-hi a coincidir tangencialment perquè a l'empresa de consultoria on jo treballava aleshores, Ernst & Young, El Observador ens va encarregar un estudi de viabilitat de l'empresa. Malgrat els esforços i els diners que ell en persona hi va arribar va posar, el projecte va fracassar i va durar només 3 anys. Segurament l'elecció de Quintà hi va poder tenir alguna cosa a veure...Llavors jo vaig marxar als Estats Units i em vaig perdre el final d'aquesta desfeta.

Després va fer negocis a Rússia, de la mà de Boris Ieltsin - que tampoc li van acabar de sortir bé del tot-. No es perdin, si tenen temps, la lectura del llibre "L'ombra del poder", escrit amb la col·laboració del periodista Vicent Sanchís. És francament recomanable per recuperar uns anys crucials de la història contemporània de Catalunya.

Més endavant es va dedicar a negocis immobiliaris i va tornar a l'actualitat quan el 2009 va ser detingut pel jutge Baltasar Garzón, i va haver de patir la pena del telenotícies, entrant enmanillat en un cotxe del mossos d'esquadra, juntament amb un altre dels grans prohoms de Convergència, Macià Alavedra (i un altre gran client del restaurant Big Rock de Palamós, a qui jo també havia servit moltes vegades, tot i que aquest, mai va tenir la classe de Prenafeta). Va ser el que es va conèixer com a "Cas Pretòria" de corrupció immobiliària i cobrament de comissions il·legals.

Finalment va esquivar la pena (tot i que va patir un temps de presó a Soto del Real i Brians II) pactant la seva culpabilitat, cosa que li va permetre, previ pagament de 5 milions d'euros, evitar la presó ja que la condemna final va ser d'un any i un mes.

Prenafeta va morir el dia abans de Sant Jordi (22 d'abril), als 86 anys, injustament oblidat. Només pel seu llegat a Catalunya se l'hauria d'haver tractat amb molta més consideració. Descansi en pau.