dilluns, 10 d’abril de 2017

Quan a la mort no se l'espera

La notícia de la mort de la Carme Chacón ahir al vespre em va colpir profundament. I a la meva dona, que acaba de creuar la línia dels cinquanta, també. Aquest matí comentant-ho a la feina o llegint la notícia a prensa i escoltant-la a la ràdio, hi ha gairebé unanimitat: estat de xoc. Això sol passar quan es moren persones més joves que nosaltres i molt conegudes. Símptoma inequívoc que ens fem grans...

De la Carme es poden dir moltes coses, en sentits segurament ben divergents perquè era una dona que no deixava indiferent, ans al contrari, despertava passions, i de quina manera. A la meva època a Barcelona vaig coincidir amb moltes persones properes al PSC que la coneixien bé, i ja fa vint-i-cinc anys, tenia les idees clares i una personalitat molt forta. I així l'ha sorprès la mort. Amb el temps les personalitats no solen canviar, malgrat que alguns pensin o diguin el contrari.

Per què ens colpeix doncs la seva mort? Jo crec que bàsicament per tres motius: perquè era jove, perquè era mare d'un nen de 8 anys i perquè era poc coneguda la seva cardiopatia congènita.

Malgrat que ella no se n'havia amagat mai, i fins i tot havia participat en campanyes de sensibilització sobre cardiopaties com la seva, portava un estil de vida completament normal, o més aviat força accelerat, tenint en compte que compaginava la seva feina a un bufet d'advocats de Madrid, la docència en una universitat de Miami i la seva feina política, quan en realitat, si hagués seguit la prescripció mèdica, hagués hagut de portar marcapassos i fer repòs.

A mi personalment la línia de pensament de Carme Chacón no m'agradava gens, i més quan va prendre la decisió d'allunyar-se obertament del PSC i traslladar-se a Madrid (especialment a l'època en que el PSC pateix una veritable escisió política encoberta). Penso que el més important per la Chacón era la Chacón mateixa i així ho acredita la seva carrera política. Certament, com a política no era sant de la meva devoció.

Però això no li resta mèrits. Era una lluitadora nata i una persona amb talent. A més a més de ser molt valenta (va viatjar 18 vegades a l'Afganistat, la primera embarassada de 7 mesos). De fet, he llegit en algún lloc avui que va dir que considerant l'estat del seu cor, cada dia era un regal.

Ho ha aprofitat fins al final, que ha estat prematur per a una persona normal, però un gran "bonus track" per a una persona amb una malaltia congènita com la seva. Va acabar classes el divendres 7 d'abril a Miami i va morir el diumenge 9 d'abril a Madrid.

Però sobre tot, sobre tot, la seva mort em sap greu per en Miquel, el fill de 9 anys que deixa, que no haurà tingut temps de gaudir d'una mare amb una personalitat de les que no abunden.

Descansa en pau.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada