De racionalització d'horaris

Només de veure l'hora a la que començo escriure un article sobre la racionalització d'horaris (un quart de dotze) ja m'esgarrifa per l'oxímoron que, sense haver-m'ho proposat, acabo de crear.

Vull comentar en aquesta entrada la notícia que hem sabut avui sobre una primera iniciativa de reforma horària a Catalunya, en aquesta comissió al Parlament de Catalunya que impulsa el diputat Fabián Mohedano, del que ja he escrit en aquest blog en alguna altra ocasió.

El Parlament proposarà a votació que l'horari de les escoles a Catalunya sigui, a partir del curs escolar 2018, de 8 a 12 i de 2 a 4. És una bona iniciativa, i tan de bo sigui reeixida, perquè seria una primera passa, insuficient, tímida, però una primera passa. Sense conèixer en detall tot el ventall d'inciatives en les que la comissió gestora està treballant, crec que, com a mínim en paral·lel, s'hauria d'incidir en els horaris televisius, especialment el "prime time", al menys a la tele pública, en coherència amb la modificació d'horaris de l'escola, malgrat que això pogués tenir un impacte en l'audiència, al menys al principi de la seva implantació (que segur que el tindria).

Segurament també, el que caldria seria abolir d'una vegada el fus horari artificial que el botxí Francisco Franco va establir el març del 1940 "per estar alineat amb l'horari dels règims dictatorials italià i nazi". Des de fa 76 anys bona part d'Espanya està en un fus horari una hora avançada al que li tocaria per llum solar (en el cas de Catalunya, que està tota a la dreta del meridià de Greenwich, això no està tan clar, però hi hauria molt per a debatre).

Però el que cal de debò, és l'alineació i el canvi d'hàbits a les empreses. Aquí sí que cal una reforma en profunditat, i que a les sis de la tarda a la majoria de les empreses no hi quedin ni les rates, i que les botigues tanquin portes com a màxim a les set de la tarda (això sí, que no tanquin al migdia, si us plau). Fins que no fem això, no hi ha racionalització possible, i això malhauradament, encara trigarà molts anys.

Conclusió: una bona passa, que crec avança en la direcció correcta, però cal anar molt més enllà i sobre tot sobre tot, abandonar la idea que els presencialisme a l'empresa fins tard és una garantía de fidelitat, professionalitat i eficacia: en la majoria de les ocasions, és exactament el contrari.

Consumisme desaforat

L'onze de novembre és un dia molt popular a la Xina. És el dia d'"Alibaba". El portal més potent de l'Àsia, dirigit per aquest portent dels negocis anomenat Jack Ma es va inventar fa uns anys el "Single's Day", el dia dels solters. La cosa és absolutament estratosfèrica. Durant aquell dia, les empreses de venda d'articles de tota mena van oferir descomptes que, riguis vostè del "Black Friday" (que és un joc de nens petits en comparació amb la potència d'"Alibaba". Jo acabava d'arribar a Xina aquell dia, i no es parlava -amb molt d'orgull per cert- d'altra cosa. Jack Ma, de professió professor d'anglès, que va ser rebutjat en 30 feines (diu la llegenda) abans de fer fortuna a "Alibaba", és, a més a més de l'home més ric de la Xina, un heroi nacional (els xinesos valoren els diners i l'empreneduria per damunt de qualsevol altra virtud).

La xifra de vendes és tan esgarrifosa que cal llegir-la un parell de vegades per entendre la magnitud de tot plegat cal aturar-se a pair la xifra.

Durant un sol dia (24 hores) "Alibaba" va vendre mercaderia per valor de 16.300 milions d'Euros!!! Per fer-se una idea del disbarat que suposa aquesta xifra, pensi el lector que això suposa facturar en un sol dia més del que facturen durant tot l'any una empresa com El Corte Inglés, o el 80% del que facturen tot l'any monstres com Zara o Mercadona.

O per posar un altre exemple de l'espiral de bogeria que això suposa, cal dir que el "Single's Day" el va instaurar "Alibaba" tot just l'any 2009, i que aquest any 2016 ha superat les vendes conjuntes del "Black Friday" i el "Ciber Monday" de l'any 2015 als Estats Units.

Els deixebles s'estan menjant els Mestres. Malgrat que el "Black Friday" és una orgia consumista que els Estats Units ha aconseguit exportar a gairebé tot el món en molt pocs anys (fa 5 anys només se'n sentía parlar tímidament), res es pot comparar amb com es fan les coses a la Xina.

Durant el dia 11 de novembre, les 16 plataformes de comerç electrònic més potents de la Xina van vendre mercaderia per valor de 23.900 milions d'Euros en un sol dia (és a dir "Alibaba" va tenir una quota total de mercat del 68%) !!! Només una altra xifra comparativa: aquesta facturació suposa l'equivalent al que ven un altre monstre, IKEA, durant tot un any sencer.

No deixa de ser aquesta una dada preocupant en relació a la sostenibilitat del Planeta, i en relació a l'ètica del consum responsable. A la Xina, l'ètica, la responsabilitat i la sostenibilitat els interessen ben poc. Mentra hi hagi RMB i ordinadors, tauletes i telèfons mòbils, ells ja en tenen prou. Les cendres ja se les trobaràn les generacions futures.

 

El món al revés

Torno d'una intensa setmana de feina als Estats Units i he aprofitat aquest matí per repassar la premsa pàtria. D'entre totes les notícies que he anat veient quedo estorat de tot allò relacionat amb la mort de la senadora i ex-alcaldessa de València Rita -caloret- Barberà.

Una vegada més, em sento com en tantes i tantes ocasions en les que et foten una plantufada i qui te l'ha fotut es queixa per què afirma que li has fet mal a la mà. Una altra acepció d'aquesta mateixa sensació, que ja he reproduït en aquest blog innombrables vegades és la máxima "pepera" per excel·lència, ja saben: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou".

Em sembla d'una manca d'escrúpols indefinible que els Mestres (en majúscula) de la currupció sistematitzada i cronificada culpabilitzin de la mort d'aquesta senyora, per infart de miocardi segons llegeixo, de la intensa pressió mediàtica i a la "pena de telenotícies" a la que estava sotmesa.

Home, al respecte només puc dir un parell de coses. Malhauradament es moren moltes persones per infart de miocardi en aquest Estat en el que ens toca viure (i a tot el món, i l'estil de vida que portem tots plegats segur que hi ajuda) i dubto que la causa de la mort de les mateixes estigui relacionada amb la "pressió mediàtica", i la segona és que a la senyora senadora, enxampada per les càmeres endormiscada al seu escó del senat on hi anava a fer exactament no res, molt pressionada i estressada, la veritat no se la veia....

Però els indecents del PP van encara més enllà i sembla que es volen qüestionar ara el pacte anti-corrupció amb els Ciudadanos, per evitar que casos com aquest és puguin arribar a reproduir. Això ja és el súmmum del súmmum dels súmmums. O sigui, que si tu ets un corrupte -pressumptament- millor que et tractem amb cotó fluix, no sigui que te'ns moris d'un infart degut a la pressió de la maleïda premsa i del populatxu que no fa altra cosa que emprenyar....

De fet això és la dreta pura i dura, l'hereva del franquisme i la regent del franquisme sociològic que cada dia es fa més evident, la dreta que encara que estigui emmerdada amb un fotimer de casos de corrupció "subjudice" i que fins i tot tingui el partit  directament imputat, els seus membres no poden evitar comportar-se com si fossin directament els  "putos amos" de tot plegat, i encara gràcies que ens perdonen la vida a cada cantonada.

No m'estranya que les coses vagin tan malament..., governats per gent d'aquesta catadura moral.

La intel·lectual Sara Carbonero

Llegeixo a l'"Ara" d'ahir una notícia que em deixa garratibat, corprès i esmaperdut. La Sara Carbonero ha parlat. I ho ha fet per renyar els pobres membres de la R.A.E., la reial acadèmia de la llengua Espanyola.

Pel que es dedueix de la notícia, la Sara deu haver obert el diccionari, acció que pel que sembla deu haver fet molt poques vegades a la seva atrafegada i pública vida, ja que aquests darrers dies ha llegit el significat de la paraula "mare". Desconec si la senyora Carbonero -de la que només sé que és periodista esportiva, que és esposa d'un tal Iker Casillas, pressumpte porter de futbol que va jugar al Reial Madrid i que ara campa exiliat per Portugal, i que és pressumptament "famosilla"- és mare o no, tal vegada ho hagi estat fa poc per primera vegada i per això ha tirat de diccionari.

Es veu que a la senyora Carbonero ha descobert que la definició de mare al diccionari, és, a tenor literal: "dona o animal femella que ha parit un altre ésser de la mateixa espècie", i que en profund desacord amb la mateixa, ha firmat un "Change.org" per a canviar-ne o ampliar-ne la definició. Diu la mestressa a Instagram: "Com pot ser que una de les paraules més boniques que hi ha, tingui una definició tan assèptica i freda?".

Doncs els acadèmics de la llengua Espanyola han fet una definició extraordinàriament precisa i perfecta del que és una mare. Jo no ho hagués pogut fer millor encara que hi hagués esmerçat moltíssim temps. És senzillament "la definició". Si la senyora Carbonero sabés alguna cosa de biologia o zoologia -cosa que és molt desitjar- estaria capacitada per entendre que una cosa és l'acepció semàntica de mare (impecable al diccionari de la R.A.E.) i una altra la definició cultural de la mateixa, aquella a la que se li podrien aplicar múltiples definicions, des de "mare només n'hi ha una" fins a "l'amor de mare és infinit", i tantes altres, però és clar, no és aquesta la funció d'un diccionari ni la feina dels acadèmics.

No sé si la senyora Carbonero s'ha sentit ferida de mentida, fent allò que ara està tant de moda i que en Castellà s'anomena "postureo" (parlar per parlar i per sortir als mitjans diguent qualsevol xorrada que sembli que té una mica de "sentiment") o és que realment és una absoluta idiota.

Pel poc que sé d'ella, m'inclino directament per la segona possibilitat. I així van les coses a la Península Ibèrica....

Josep Maria Terradellas: In memoriam

Ahir vaig arribar de viatge d'una setmana a Xina i la meva dona em deixa sense alè quan em diu que al matí, mentre jo volava cap a casa, ha anat a l'enterrament d'en Josep Maria Terradellas, una persona que ha format part de la meva vida.

En Josep Maria, "Terri" pels amics, ha sortit d'aquesta vida als seixanta-un anys, ple de projectes i de somnis per complir encara. Ha mort per les complicacions derivades de diversos tumors que l'afectaven. Ha lluitat amb coratge més d'un any i mig, però no va poder superar una intervenció que li van practicar el dijous.

Vaig conèixer en "Terri" quan jo treballava de cambrer al Big Rock de Platja d'Aro, i ell portava la comptabilitat del restaurant (em va fer una clase magistral sobre el marge brut, posant-me com exemple el "rossejat de fideus", que amb un cost -tot comptat- d'unes 50 pessetes per plat, es venia a 850).

Aleshores jo estudiava empresarials a l'Autònoma i ell ja feia uns quants anys que ja treballava. Ens vam entendre de seguida i malgrat el temps i la distància, sempre ens vam sentir molt propers. El recordo i el recordaré com un home pragmàtic, que sempre buscava l'equilibri, i que vivia assedegat de ganes de saber i conèixer. No he conegut persona més treballadora i inquieta intel·lectualment i vitalment que en Josep Maria. La seva passió per la lectura era gairebé exasperant (fins i tot es va llegir les meves tres novel·les!!!).

S'apuntava a totes. Membre del Col·legi d'Economistes des de fa molts anys, va participar molt activament a tot allò que el Col·legi organitzava a la seu de Girona, que venia a ser com una extensió del seu despatx. Recordo un dia, farà un parell d'anys, quan en Jordi Angusto, un altre bon amic, presentava un assaig d'economia a la seu, i li vaig dir demanar que vingués, no només ho va fer, sino que va portar altres persones i al final vam acabar amb una taula rodona impressionant.

En Josep Maria era crític amb l'"establishment" en general, li  venia de mena, i no va tenir mai pèls a la llengua. Però sobre tot, sobre tot, gran apassionat del futbol com era -en particular de l'amateur-, era molt crític amb el Barça, "la màfia del Barça" com a ell li agradava anomenar-lo.

En Terri era un home de principis sòlids, d'una extraordinària noblesa, de caràcter fort, era un gran amic dels seus amics, capaç de qualsevol cosa si calia.

No t'oblidaré mai amic. Descansa en pau.

Déjà vu

Ara es veu que ningú no va votar per Donald Trump. Bé, no és ben bé així, sembla més aviat que ningú de la "gent d'ordre" el va arribar a votar. Tothom sembla esquinçar-se els vestits. Sense anar més lluny el dijous, el meu Conseller Delegat em llegeix un post a Facebook d'un companya seva de carrera que és americana: "I wish to go to bed and wake up tomorrow thinking this was a bad dream...".

La xarxa córre plena de comentaris com aquest. Cap dels americans cosmopolites, globals, oberts, formats i amb sentit comú no el debien pas votar. Però ves per on, Trump va obtener ni més ni menys que gairebé 60 milions de vots, en la confrontació més dividida, agressiva i més confrontada de la historia de les eleccions presidencials als Estats Units.

Però siguem honestos: 60 milions de persones el van votar i més de 100 milions ni tan sols es van registrar per anar-hi, tan poc és l'entusiasme que despertava cap dels dos candidats.

Però ara tot són penediments i tot són estirades de cabells. Exactament igual al que va passar el dia després del referèndum del "Brexit" a la Gran Bretanya. No em crec la totalitat dels votants de Trump siguin xenòfobs, islamòfobs, sexistes, masclistes i racistes. Algun deu tenir formació superior, dos dits de seny, i fins i tot una feina tal vegada ben pagada a Wall Street, Napa Valley o Silicon Valley.

Cal entendre que el que majoritàriament s'ha votat ha estat un vot de càstig contra el "establishment" de Washington i de Wall Street, contra la oligarquia dels buròcrates de classe alta i posició acomodada que están ben allunyats dels problemes de la gent real, de la que ha vist perdre el seu "status" en un món cada vegada més digital, cada vegada més global, i cada vegada més post-industrial.

Les fabriques d'ordinadors, telèfons i de cotxes ja no són majoritàriament als Estats Units sino a Àsia, i abans, un obrer del Midwest nord-americà era soldador, mecànic o operari d'una fàbrica, amb sous que els permetien fer real el somni americà. Ara molts d'ells tenen feines precàries i ja no saben ben bé què són ni quin ofici tenen.

S'ha votat també contra una candidata que no ha sabut convèncer els electors de Pennsilvania, d'Ohio, de Florida, de Texas. Sí, molts dels que van votar a Obama creient en el canvi, han vist que aquest o no és possible o els que manen a Washington (la oligarquia dels Clinton des de fa molts anys, entre d'altres).Tal vegada si Sanders hagués guanyat la nominació, les coses haguessin estat d'una altra manera.

I ara què?

Els apòstols de l'apocalipsi, els opinadors acadèmics i més aviat d'esquerres (la majoria d'europeus amb dos dits de seny - que són menys dels que tots ens pensem-) i els ciutadans de carrer estupefactes amb el resultat electoral d'avui, es pregunten què ha passat? com és possible? per què?

Però això és perquè ho observem i analitzem amb lògica europea i no pas americana, i a Nord-Amèrica, moltes coses -moltes més del que ens sembla- són molt diferents. Encara que a ulls europeus sembli impossible de creure, els 51 estats, federals de veritat (48 continentals, Alaska, Puerto Rico i el Districte Federal de Washington), d'un federalisme que el federal PSOE seria incapaç d'encaixar i acceptar,  són molt diferents els uns dels altres i les poques coses que tenen en comú de debò són: la moneda, la política exterior i l'exèrcit....poca cosa més. Un ciutadà d'Arizona i un de Nova York, a part de l'idioma, s'assemblen tant com un de Bolullos de la Mitación (Sevilla, Espanya) i un de Vladivostok (Federació Russa). 

La xarxa avui va plena d'imatges de plors, incomprensió, desesperació, estatues de la llibertat per terra fent-los el boca a boca, opinadors de 150 € l'article que escriuen cròniques, només posaré tres exemples de pensament "únic": El País: "Lo que nos faltaba", "Fin de ciclo americano", "Un loquero director del manicomio"...La Vanguardia: "El ocaso de los halcones", "El Brexit vuelve a ganar", "En Francés Trump se dice Lepen"...Ara: "Sense casa als Estats Units", "El populisme avança inexorable", "Les seqüeles econòmiques", "Tot el que no ens agrada de Trump"....

A mi, l'elecció de Donald Trump com a President dels Estats Units em sembla un fet insòlit, com ja m'ho va semblar al seu dia la seva elecció com a candidat del Partit Republicà. És un home de negocis, poderós i astut, però un veritable energumen, xenòfob, racista (encara que miri de dissimular-ho), aïllacionista, curt de mires i molts i molts altres defectes que un president del país més poderós del planeta no és pot pas permetre, però una cosa sí és ben certa: la democràcia nord-americana és, juntament amb la britànica, una de les més consolidades del món. 

I en aquest sentit, el mateix somni amercià "itself", es veu reflexat en el resultat de l'elecció d'avui. 

Segurament si l'oponent de Hillary Clinton, Bernie Sanders, hagués guanyat la nominació demòcrata, el número de votants que haguéssin acudit a les urnes ahir hagués estat més alt. Perquè aquest és l'altre gran drama de les eleccions presidencials d'ahir, del que ningú no sembla parlar gaire. Segons el cens de 2016, els Estats Units té una població de 313 milions d'habitats (excloent els immigrants il·legals, estimats en...11 milions de persones!!!), i una població major d'edat, és a dir, amb dret a vot, de 221 milions de persones. D'aquestes, només han votat un total de 119 milions d'electors, és a dir, un 54% del cens electoral. 

En un sistema electoral en el que els votants s''han de registrar per a votar, no sembla que la situació del país i de la seva política sigui tan extrema com per què hi hagi una mobilització massiva del vot. La fredor de les xifres parla per si sola: hi ha hagut més de 102 milions de ciutadans nord-americans amb dret a vot que no han pas anat a votar, i aquesta és la raó principal que ha fet decantar la balança cap a Donald Trump. En Putin es frega les mans amb fruició.

La Hillary Clinton no ha despertat la passió de les masses, i no ha estat capaç d'incorporar el vot dels ciutadans del carrer que  creuen en el sistema i en el seu sentit de l'equitat i la justícia. En Trump, en canvi, ha estat un líder en canalitzar cap a la seva candidatura el vot del cansament, de l'empobriment, del fastigeix.....

Ara toca ballar amb la més lletja i concedir a Donald Trump els 100 dies de gràcia a partir de finals de Gener de l'any vinent. Molt em temo que, per sort per a tots plegats, els marges de maniobra dels presidents dels Estats Units no és, ni de bon tros, el que tenia fa només vint-icinc anys.