Dol palamosí: ha tancat el Cinema Arinco

Aquest cap de setmana m'han donat una d'aquelles notícies que hom pensa que no les arribarà a sentir o a llegir mai. El cinema "Arinco", l'"Arinco" de tota la vida, tancava les seves portes el divendres 10 de novembre per no tornar-les a obrir mai més. Es va acomiadar de Palamós al l'òpera "La Traviata", de Guiseppe Verdi. Com prenent l'argument de l'òpera, l'Arinco mor davant dels palamosins com la Violetta Valery mor als braços del seu amor, Alfredo Germont.

Admeto que se'm van humitajar els ulls. És impossible recordar l'adolescència de diverses generacions de palamosins sense l'"Arinco". Llegint finalment la notícia en premsa (el "PuntAvui" se'n feia ressó), he sabut d'un caram venia el nom, que com en tants i tants altres casos es tracte d'un acrònim que quan es llegeix senser perd tot el "glamour" d'una revolada. Així doncs Arinco responia a l'acrònim "Arrendamientos, inversiones y comercio".

L'Arinco va néixer el 1961 i els de la meva generació hi tindrem indissociablement presents els records de la joventut i l'adolescència. Les grans pel·lícules de la meva vida les vaig veure allà per primera vegada. Recordo en particular algunes de les estrenes més esperades i extraordinàries, com ara "E.T.", "La guerra de les galàxies" o "A la recerca de l'arca perduda".

A l'Arinco, molts dels de la meva edat hi vam fer el primer petó, confabulats amb la foscor d'aquella sala immensa (durant molts anys no va ser multisala, sino que n'hi havia una de sola de, crec recordar, unes mil butaques), o els divendres a la tarda de quan en teníem 15 vam poder veure, mig clandestinament els primers nus integrals femenins, quan van començar a projectar les primeres pel·lícules eròtiques (les de la Susana Estrada i companyia) i nosaltres falsificàvem l'edat en una còpia del carnet d'identitat. Tothom ho sabia però ningú no ens va aturar mai. Les projeccions del divendres tenien tema per a tot el cap de setmana.

Llavors, superada l'adolescència l'Arinco va ser la cita gairebé obligada dels diumenges a la tarda d'hivern, amb la parella, per a protegir-nos de la foscor, el fred i la tramuntana. Sí, definitivament l'Arinco està associat a moltes tardes de felicitat de l'adolescència i joventut de molts palamosins.

I ara Palamós es queda orfe de cinemes. Primer va ser, ja fa molts anys el teatre Carme -reconvertit a cinema- després el cinema "Congs" -reconvertit en "La Gorga", equipament municipal- més tard, el cinema "Kyton", ja demolit i on hi construiràn -què si no- pisos i un supermercat a la planta baixa, com si no n'hi haguessin prou de supermercats a Palamós.

L'exhibició de cinema en sales és una d'aquelles activitats que malhauradament es va perdent, com ho estàn fent quioskos i llibreries (trobar on comprar el diari en paper els diumenges està esdevenint una tasca difícil) dels quals ja he escrit en altres ocasions.

Sembla paradoxal que tant pel·lícules com diaris o llibres, que gaudeixen encara avui d'una gran popularitat i acceptació, hagin trobat -o hagin hagut de trobar- altres suports que els permetin arribar a la viabilitat com a activitat empresarial.

Part del món que hem conegut s'està extinguint, i ho fa amb molta cel·leritat i poca glòria. Una veritable pena.

Una realitat que s'acosta

Una de les meves pel·lícules preferides de sempre és sense dubte "Blade Runner" del immens Ridley Scott. Entre d'altres aspectes els cotxes sense conductor que "volen" sobre la ciutat de Los Angeles em va fascinar la primera vegada que la vaig veure (i després la he tornat a veure no menys de deu vegades). El que fa poc era pura ciència ficció és a les portes d'esdevenir una realitat. Però es tracta d'una realitat ja tant propera que no trigarem ni una dècada a veure-la popularitzada, i si no, temps al temps.

Aquests dies ha estat notícia que en un suburbi de Phoenix (Arizona), Waymo (filial de Google) està ultimant els darrers tests de taxis sense conductors (amb passatgers voluntaris que no paguen pel trajecte) en una darrera prova pilot abans d'iniciar la comercialització massiva de la tecnologia de la conducció sense pilot.

Però és que gairebé en simultanietat d'acte Uber està desenvolupant una altra iniciativa molt semblant a la ciutat de Pittsburg.

Una tercera notícia relacionada, ens situa a París, on l'empresa francesa Easymmile està experimentant amb vehicles elèctrics de 6 places sense conductor (només un observador humà per asegurar que tot rutlla), que, de moment, transporta passatgers voluntaris de franc des de la Gare d'Austerlitz a la Gare de Lyon.

Un test similar s'ha estat portant a terme a Singapur, i els Tesla amb pilot automàtic que permeten que el conductor es dediqui a llegir el diari mentre el cotxe condueix tot solet és ja una realitat. Fins i tot la companyia italiana Lamborghini i el Massachussets Institute of Technology (MIT) estàn duent a terme un estudi sobre el nou model de la marca de luxe, totalment elèctric.... 

Tot plegat ens porta a tres realitats que semblen imparables i que gairebé es poden enunciar com a veritats a molt curt termini:

• El cotxe del futur és clarament elèctric (potser es tracta d'un estat intermedi abans del cotxe d'hidrògen -sobre el que s'estan fent ja moltes proves-) i en aquest sentit la dependència dels combustibles fòssils en el sector de l'automoció tenen els dies comptats.
• El cotxe del futur és clarament un vehicle autònom que no requerirà de conductor.
• Això només és el començament. Els cotxes que deixaran d'anar per carreteres no seran d'aquí poc un producte de ciència ficció.

Aquesta situació suposa un canvi de paradigma en relació al petroli, essent segurament aquest el motiu principal que ha portat el príncep hereu de l'Aràbia Saudita a accelerar el seu programa de reformes, lluita contra la corrupció i diversificació econòmica per evitar una dependència del petroli gairebé total.

Però també suposa un veritable repte en relació a les feines que la tecnologia destruirà en els propers anys. En pocs anys, en el sector del transport privat de passatgers hem passat del taxista tradicional (que coneixia a la perfecció la ciutat per la que conduia) a les plataformes tecnològiques de "car sharing" i "low cost taxi" i estem a punt d'entrar a l'era del taxi sense conductor.

Llegia fa poc que més de la meitat de feines que es faran d'aquí a deu anys encara no estàn inventades, però moltes de les que desapareixeran en els propers deu anys estàn perfecament identificades.

Terra Santa (3)

Al bell mig de Jerusalem, al nord-oest de l'Ajuntament, entre el mercat de Machane Yehuda (una veritable sensació pels sentits, vista, olfacte i tacte, on una profusió d'olors, colors i textures es posen a disposició del visitant, tant local com turista) i la porta de Damasc de la Ciutat Vella es troba el barri de Mea She'arim.

Mea She'arim és la part de la ciutat on hi viuen de forma exclussiva i totalment aïllada de la resta d'habitants de  Jerusalem els jueus ultraortodoxes, els jaredim (o haredim). Entrar en aquest barri és com una mena d'immersió a mitjans del Segle XX. Està perfectament delimitat i diferenciat de la resta de barris de la ciutat. Un cartell a les entrades indica al visitant que està entrant en una zona reservada a la població local i diferent de la resta de veïnats de la ciutat. 

Els jaredim són ultraortodoxes en les creences, no reconeixen l'Estat d'Isarel ni el Sionisme, i de fet, encara que sembli paradoxal, donen suport a la constitució de l'estat de Palestina. L'única autoritat que reconeixen és la de Déu i de les normes de culte que procedeixen de la Torà (els 613 manaments).

Els més ultraortodoxes -la majoria, i en particular els habitants del barri- formen una comunitat extraordinàriament tancada que defuig de barrejar-se amb la resta de la població, per evitar "contaminar-se" del pecat i de la temptació. Són profundament devots, no tenen televisió i és molt curiós veure les parets del barri plenes de cartells que constitueixen la forma de comunicació de la vida del barri més eficaç en absència de televisió i internet. Això sí, la densitat de telèfons mòbils al barri és semblant a la de Hong Kong. Tothom al carrer parla per telèfon a totes hores. Amb qui? Possiblement amb Déu. A diferència dels "Amish" poden conduir cotxe i accepten l'energia elèctrica (excepte durant el Sabbat).

Els homes no treballen, ja que dediquen la vida a l'estudi de la Torà i a l'oració. Tenen un promig de 7 fills i estàn exhonerats del servei militar, degut a una mena d'objecció de conciència que els impedeix portar armes. Com sigui que viuen de les subvencions de l'Estat i aquest les ha anat retallant des de 2005, la situació econòmica d'aquesta comunitat s'ha anat deteriorant, i la sensació de pobresa en passejar pel barri, es fa ben palesa. Caminar pel barri possibilita copsar sense esforç aquesta deixadesa una mica sòrdida. Homes i dones passejen separats pel carrer i els dissabtes  no poden fer absolutament res, ni encendre el llum, ni cuinar, ni conduir.

Tots van vestits de forma molt similar, estiu i hivern, amb pantaló negre, sabates negres, camisa blanca, levita, kipa i barret negre de vellut al damunt . A una part del barri, la més oriental, vam poder constatar una indumentària lleugerament diferent, la levita era de ratlles blanques i negres, lligada amb un cinturó al voltant de la cintura, els pantalons eren negres però "bombatxos" i els mitjons blancs. Els haredim estàn dividits en diversos subgrups, i no sempre es porten bé entre tots.

Tots llueixen els famosos tirabuixons al costat d'ambudes orelles -des de ben petits- que es toquen constantment per a definir encara més el rínxol (el barri, i la ciutat en general, està farcida de perruqueries masculines).

Mea She'arim és una visita obligada si hom fa cap a Jerusalem ja que aquesta experiència és una de les més autèntiques que, juntament amb el Mur de les Lamentacions, es poden veure a la part jueva de la ciutat. Una veritable experiència antropològica, un viatge al passat.

Terra Santa (2)

Una realitat diferent de l'esplendor que es viu a Tel Aviv o la multiculturalitat i l'activitat frenètica tan religiosa com económica a Jerusalem -la religió probablement deu suposar una part més que significativa del PIB de la ciutat de Jerusalem vistes les gernacions i les cues que hem hagut de fer en alguns monuments i en algunes carreteres- és la dels territoris ocupats, de Cisjordània (de fet aquesta és exactament la situació, ja a l'altra part de Palestina, la franja de Gaza, segons la divisió de fronteres després de la guerra de àrab-israeliana de 1948,l és totalment sota gestió de l'Autoritat Nacional Palestina i Israel la considera literalment "territori hostil", per la qual cosa, no hi ha presència de cap mena en aquella regió, amb una de les densitats de població més elevada del planeta).



Escrivia en el blogg anterior que a Israel hi viuen uns dos milions de Palestins, dels quals uns 500.000 a Jerusalem i la seva àrea metropolitana. La realitat del poble Palestí, malgrat viure en uns situació precària segurament tant econòmica com de drets polítics i de representació (als Palestins a Israel, excepte la minoria  que tenen passaport isrealià, no poden ni tan sols votar) és d'una certa resignació. No puc parlar d'experiments empírics, però sí de la nostra experiència com a viatgers en el grup de quatre persones que èrem: els dos taxistes que vam contractar durant el viatge, per anar respectivament a Betlem i a Masada, a l'extrem inferior del Mar Mort, eren tots dos Palestins, amb passaport Jordà i amb permís de residència a Jerusalem. Casualitat? Potser, però penso que aquesta deu ser la situació de bona part dels Palestins que viuen a la ciutat.



En ambdos casos, tots dos taxistes estaven descontents amb la situació política del poble Palestí, però semblaven acceptar-la amb un cert fatalisme i la convicció que hi havia ben poc a fer per canviar les coses. També a Betlem ens hem trobat Palestins molt descontents amb el que succeeix a Israel (i informats de la situació a Catalunya), els Checkpoints per entrar a Cisjordània, els assentaments il·legals -només sortir de Jerusalem en direcció a Betlem n'hi havia un d'imponent, encara amb moltes grues de construcció plantades, i el nostre taxista, l'Ahmed, ens ho senyalava amb la mà bellugant el cap a esquerra i dreta en senyal de desaprovació: "This is our  Land, look at what they are doing....they keep going with illegal settlements".



Travessat el Checkpoint una mica més enllà de Jerusalem, hi ha grans rètols de color vermell que adverteixen de la perillositat d'endinsar-se en "territori ocupat" i la part final de l'advertiment va adreçada a ciutadans israelians: els en prohibeix directament l'accés. La realitat doncs és que a Cisjordània no hi ha molta presència israeliana, però és una presència clau: en forma d'assentaments il·legals, en forma de Kibbutz (per fi he pogut veure de primera mà què és un kibbutz: un conjunt agrícola i ramader isreaelià envoltat de territori palestí i protegit per soldats isralians), en forma de complexes de lleure al Mart Mort (a Qalya, el complex turístic on ens vam banyar i vam pringar-nos de fang, la gestió és completament israeliana), o en forma de parcs nacionals, com el de Masada que vam visitar -magnífic assentament mil·lenari jueu i romà on hi va haver el palau d'Herodes i on s'accedeix amb un telefèric que ofereix unes impressionants vistes sobre el Mar Mort, Jordània i el desert de Cisjordània-.



Per tant la realitat és que l'Autoritat Nacional Palestina tampoc no controla el seu territori completament i a més a més sembla estar desposseïda de la capacitat d'obtenir uns ingressos turístics que també van a parar a les arques israelianes.



Què els queda als Palestins? La ramaderia i l'agricultura bàsicament (dàtils, vi, oli, formatges) i l'explotació turística de Betlem (que aquesta sí, és una màquina de divises en mans Palestines: un litre d'oli a la botiga de souvenirs on acaben fent anar a raure a tots els turistes, fins i tot els que agafen un taxi privat, 48 dòlars, una ampolla de vi -de raïms cultivats per pares Salesians, 30 dòlars). Una altra de les grans sorpreses, continuant a Betlem, és la coexistència pacífica de la religió musulmana i la catòlica -vam passar per davant la sortida d'un col·legi catòlic on en sortien nens i nenes abillats amb uniformes que podrien portar els nens de les escoles catòliques de Catalunya-, cosa que em va sorprendre positivament (constatar que malgrat la situació, la vida i l'educació continúen).

I també es palpa a l'ambient una enorme divisió entre ells mateixos (això va possibilitat també en part el triomf fulgurant dels israelians a la "Guerra dels 6 dies" de 1967) que fa que no hi hagi gens de convicció respecte de Mahmud Abbas, màxima autoritat. Alguns el consideren un corrupte, els altres, massa condescendent amb els israelians. En qualsevol cas, després d'una certa estabilitat i tranquilitat, les aigües tornen a baixar agitades amb la celebració isrealiana del centenari de la Declaració de Balfour, que va donar el tret de sortida a la futura creació de l'estat d'Israel el 1948.

Terra Santa (1)

He d'admetre que malgrat tenir un acceptable nivell de coneixement de la història del conflicte Israel-Palestina durant el Segle XX no només no havia estat mai al país, sinó que a més a més estic constatant que el meu desconeixement de la seva realitat és palmari. 

De totes les impressions que he copsat durant els quatre dies que porto al país n'hi ha unes quantes que m'han colpit poderosament, en part pel desconeixement, en part per la potència que se'n desprèn. 

La primera d'elles és que, malgrat ser el país un garbuix de races i llengües (des dels jueus etíops, o als recentment arribats russos, fins als procedents de l'Europa Central després de la Segona Guerra Mundial) es tracta d'un col·lectiu unit per una força molt poderosa que es capta gairebé immediatament, gairebé després d'aterrar. 

La segona és que Israel és sense cap gènere de dubte un país armat. Ho és en el sentit literal de la paraula: soldats, homes i dones -molt joves i armats fins les dents- són ben presents per tot arreu i conviuen amb naturalitat amb una població que els té perfectament interioritzats com a part del paisatge. Però Israel també és un país armat de la convicció de supervivència i del futur. Tenen clar que Palestina és la seva terra, la Terra Santa, la terra de David i dels profetes, la terra promesa, i també tenen completament interioritzat que ningú no els en tornarà a treure mai més. En un següent bloc, abordaré la meva impressió sobre la situació de Cisjordània i del mig milió de palestins que viuen a Jerusalem, però no és aquest l'objecte de l'entrada del blog d'avui.

La tercera gran carta dels jueus és la religió. He quedat corprès i esmaperdut en constatar la religiositat -en termes generals- d'un país en el que em pensava que les minories religioses ultraortodoxes eren purament testimonials. Res més lluny de la realitat. El ciutadà mig, la persona de carrer, que té una vida normal, que estudia, que treballa és molt més religiós del que ho som els Europeus. En vam trobar una mostra més que representativa al Mur de les Lamentacions, a l'inici del Sabbat, ahir a la tarda, i amb el meu company de viatge ens van acollir com si fóssim dels seus, ens van fer entrar en una rotllana i vam ballar i cantar amb ells. En un costat del Mur, els ultraordoxes, els jaredís -que dediquen la vida a l'estudi i el res- vestits tot de negre, amb levita, barret de vellut o barret cil·líndric de pèl i els preceptius rínxols a cantó i cantó de la cara, resant, recitant la Torà, asseguts en cadires o davant el Mur, balancejant el tors endavant i endarrere, rítmicament i armònica, a l'altre, jueus israelites i de tot el món, resant i cantant amb alegria i devoció, amb una emoció que s'encomana i es transmet a tots els presents encara que no hi combreguin. És màgic i difícil de descriure. L'ambient del Sabbat al Mur de les Lamentacions t'embriaga com una dolça metzina. Tots units, un sol poble compromès en la lluita i l'agraïment per have tornat a la Terra del profeta, la Terra de promisió.

La segona gran impressió és precisament la del Sabbat. És una celebració que es respecta amb un nivell d'escrupulositat que ratlla el fanatisme i -sorprenentment- de forma massiva. Només en posaré dos exemples, ben frescos ja que són d'avui mateix: a l'hotel on ens estem, les torradores i les màquines de cafè no funcionaven (perquè van amb electricitat), en preguntar a l'hotel, amb tota naturalitat ens han contestat que és a causa del Sabbat. El segon és encara més palmari: al centre comercial segurament més luxós de Jerusalem, anomenat "Mamilla", que seria impossible distingir de qualsevol centre comercial de luxe de les més modernes ciutats del planeta, el parking subterrani (7 plantes), resta tancat durant 24 hores. La sorpresa quan aquest matí hem anat a buscar el cotxe i en tota la planta -4 només hi havia dos vehicles -el nostre i el d'algun altre despistat- és una clara indicació de la potència de la celebració. No és fàcil trobar establiments oberts durant el Sabbat, sobre tot d'israelians; els carrers es buides i trobar restaurants oberts és un miracle.

Armes, fe i convicció, tres puntals que conformen les potes de la potència de l'Estat d'Israel. En els dos següents blogs abordaré el fenòmen dels jueus ultraortodoxes i del territoris ocupats.

LLenya al foc i internacionalització

Segueixo estupefacte el que està succeint a Catalunya des de la distància d'unes curtes vacances a Israel.  Em preocupa profundament que des de Madrid, fiscalia i judicatura continuint tirant llenya al foc. Si tenia pocs dubtes que -en aquest cas- justícia i govern feien un bloc monolític, ara se m'han acabat de dissipar,

Algú dirà, no exempt de raó, "ja sabien al que s'exposaven". Cert. Però també ho és que des de Madrid s'ha ignorat sistemàticament el clam de moltes, moltíssimes persones que han vingut reclamant que se les escolti, per a aprofundir en el marc de relació entre Catalunya i Espanya, començant per l'admissió de la bilateralitat d'aquesta relació, amb tots els respectes per Múrcia, Extramadura o Castilla La Macha, per posar alguns exemples. L'encaix de Catalunya amb Espanya és una qüestió que requereix, per ambdues bandes, mà estesa, mà esquerra i sobre tot, molta política i poca publicitat.

Exactament tot el contrari que s'ha vingut practicant els darrers anys. Posar polítics a la presó invocat risc de fuga no fa res més que encendre els ànims de moltes persones que ja havien assimilat que el que tocava era anar a votar el 21 de desembre. Perquè la mesura cautelar es pot executar sense necessitat que s'hagi de passar per la presó sense judici, tot i la suposada gravetat dels fets que se'ls imputa (sota aquest principi, molts estats sobirans que avui existeixen, no haurien existit mai).

I queda clar una vegada més que aquesta inestabilitat que es torna a descomptar (avui l'IBEX 35 ha tornat a caure) torna a posar en primera plana Catalunya i el Procés independentista. Només un exemple, a Betlem, a la Cisjordània Palestina, ens preguntaven ahir per l'afer Català i ens deien que ells no haurien permès al seu president sortir del país, que el poble l'hagués defensat) i ens en demanaven detalls. Aquesta mateixa nit a l'hotel, un canals de notícies de Xina es feia ressó de l'ordre de recerca i captura per a Puigdemont.

A la resposta "8 milions" a la pregunta dels Palestins "Quants sou?", giraven el cap amb admiració i es posaven les mans també al cap. Ells haguessin defensat el seu president (ometen dir però és que passaria amb el 50% de població que no el vol veure ni amb pintura....).

Potser al capdevall, l'anada a Bèlgica és prou meditada: mantenir la tensió informativa internacional sobre el Procés fins a la fi de votació del 21 de desembre.

En tot cas, s'han fet moltes coses molt mal fetes, però pel que fa a posar Catalunya sobre el mapa, la feina s'ha fet amb escreix.

Aprenentatges i camí

Passat el dol inicial i la perplexitat per com s'ha portat la darrera part del viatge a Itaca, ara toca fer una recapitulació i sobre tot, preparar-se pel següent episodi (això ja comença a semblar la "Guerra de les Galàxies", servida a capítols). Encara avui però intentava explicar a algú que no ho entenia que la república líquida és com un gelat d'aire de tramuntana: sembla molt bonic però és una pura ficció.

Una vegada la decepció comença a ser assumida per a molts que s'havien cregut que allò de la república, amb un suport popular màxim del 50% de la población, anava de debò (somiar és saludable i no costa diners), es tracta de refer-se (els d'un bàndol i els de l'altre) i decidir com continua la partida d'escacs. La convocatòria és clara: 21 de desembre de 2017.

Mentrestant, aparença de seminormalitat tot i uns quants primers indicis que hi ha algú a Castella que li té moltes ganes a les institucions catalanes, però en fi, això ara no ve al cas.

El primer que em queda clar després d'aquests dos dies és que el 155 descafeïnat no és obra ni de l'Iceta ni de l'Esperit Sant. Entenc més aviat que es tracta de les admonicions de Brussel·les després d'haver vist com les gasten els "picoletos" i els "robocops". Ningú vol que al Sud de la Unió s'hi projectin els dubtes d'una Turquia reencarnada. Per tant, suport al 155 sí però no a qualsevol preu, sinó en condicions.

El següent que cal dir és que hi ha una massa de persones sobiranistes, de bona fe, que se senten enganyades. Que es pensaven que els polítics pels que van votar tenien les coses molt més ben preparades. De fet, ho van demostrar amb el referèndum de l'1 d'octubre. El fiasco del que va venir a continuació a generat encara més frustració.

En tercer lloc, l'esperpent de l'exili a Brussel·les de Puigdemont és també una papereta de difícil comprensió per als mortals que li havien fet confiança. Que fiscalia no és neutral ho sabem tots i fins i tot ho entenem; que s'exposen a penes de presó, també; que els "Jordis" són en presó preventiva per una acusació que no s'aguanta ni amb guetes, certament; però ningú no podrà dir que no estaven avisats ni sabien al que s'exposaven. Això seria un insult a la intel·ligència.

Per tant, el sobiranisme, que no ha trigat ni 24 hores en confirmar la concurrència a les eleccions de desembre té molt poc temps per a construir un relat, per demanar disculpes, per a explicar un nou camí, un nou full de ruta,  i que la massa emprenyada i decebuda se'l cregui. Certament els partits anomenants constitucionalistes han fet els deures, recolzats per la brigada Aranzadi i el 155.

Seria molt fort que hi hagués una derrota per incompareixença, o que finalment es perdés per no fer una campanya amb tots els ets i uts, demanant, si s'escau -no em toca a mi dir-ho- perdó pel mal que s'ha fet -en alguns casos de difícil reparació-.

Una vegada reconduït el caos, ara toca salvar l'autogovern, que en mans del PP i/o de Ciudadanos, es descafeinaria més que l'autonomia de Múrcia. I si s'obté la majoria suficient, governar per a tothom aprenent dels errors (que vol dir no tornar-los a cometre), i preparant una negociació sense apriorismes ni línies vermelles amb Madrid per a, com a mínim, millorar allò que ens preocupa a tots, siguem o no nacionalistes.