Els negocis de la vida i de la mort

No deixa de ser curiós que en molt poc temps de diferència hagin transcendit dues transaccions de compra-venda de societats espanyoles prou rellevants i per imports econòmics similars. I mai més escaient, una es dedica al negoci de la vida, i l'altra al negoci de la mort. 

El dilluns d'aquesta setmana es va fer públic l'acord de venda del 100% del capital de l'empresa Pronovias, propietat de la família Palatchi al fons de capital britànic BC Partners, per import de 550 milions d'euros (en realitat 500 milions pel 90% del capital, ja que l'Alberto Palatchi es quedarà un 10% de l'empresa i mantindrà un lloc al consell d'administració):

Prenent com a referència les darreres dades de resultats publicades (2015), el fons britànic hauria pagat aproximadament 10 vegades el benefici de l'exercici 2015, que es va situar al voltant dels 54 milions d'Euros. Per una empresa que en va facturar 150, suposa un resultat del 36%, que és, en termes empresarials, estratosfèric. 

Tot i que, segons el meu humil punt de vista és un preu excessiu en un sector que, a l'igual que el tabac, el començ minorista, o el sector bancari, està en un tendència a mig termini en retrocés (les parelles modernes dels països occidentals han deixat de casar-se majoritàriament, i si ho fan, cada vegada més vestides de llarg i blanc: a diferència de fa pocs anys, ja no hi ha gaire dones disposades a pagar 3.000 o 4.000 Euros per un vestit que lluiran un sol dia de la seva vida). Entenc que BC Partners, que segur que té una visió totalment diferent i deu tenir especialistes que probablement en saben una mica més que jo, aposta encara per una expansió internacional a mercats on els casaments tradicionals tenen molt recorregut (Llatinoamèrica, Estats Units, Àfrica, la Xina....). Així, el negoci de la vida, malgrat que a mi em costi d'entendre, continua generant expectatives d'altíssims beneficis.

I després hi ha el negoci de la mort, que aquest sí que és inqüestionable, i aquí sí que en tinc molt poques reticències respecte al potencial futur (malgrat la meva profunda repulsa deontològica a la filosofia d'aquest negoci, com ja he explicat més d'una vegada en aquest blog). 

La premsa econòmica i generalista ha publicat aquests darrers dies que s'està ultimant la compra-venda de la funerària Mémora (propietat del fons de capital britànic 3i) al fons de pensió canadenc Ontario Teachers (un fons de professors canadencs que gestiona més de 121.000 milions d'euros en inversions per pagar les pensions d'uns 300.000 partíceps). 

Mémora és una disfunció del sistema, un monopoli macabre que no ha fet més que concentrar-se més i més en els darrers anys (només cal anar a la seva pàgina web i seguir-ne la història recent) que les administracions públiques municipals, que haurien de vetllar per enterrament dignes a l'abast de qualsevol butxaca, han permès de forma vergonyosa. Aquest seria l´únic risc potencial que el negoci s'esgarrés: que els ajuntaments volguessin aplicar el "low cost" on sí que tocaria, als enterraments, però pel que sembla hi ha algun motiu que ho deu impedir. I així van les coses: l'any 2015 Mémora va facturar 160 milions d'Euros i en va guanyar 41 (un benefici brut d'explotació d'un 26% que és també una xifra astronòmica). Ontario Teachers pagarà 12 vegades el benefici d'explotació d'un any..., però com diu la saviesa popular: "de vell ningú no en passa". 

Empatx de Festivals

A Catalunya, que som un país petit i força vegades malavingut (vegi's l'exemple del Barça, o del referèndum, entre d'altres), hi sol haver coincidència en algunes modes i/o esdeveniments que creixen any rera any i que són força particulars. Hom pot afirmar sense risc d'equivocar-se gaire que fenòmens com -per posar només un parell d'exemples- els tatuatges o la cançó del tal Luis Fonsi "Despacito", són macabres esdeveniments globals que han esclatat mundialment, però n'hi ha d'altres que són molt més nostrats. Es tracta, sense cap mena de dubte de l'arxifamós "fet diferencial Català".

Un d'aquests fenòmens diferents és sense dubte l'eclosió dels "festivals musicals d'estiu" quan comencen a despuntar les primeres calors estiuenques que ens permeten "gaudir" de la possibilitat d'escollir un concert o assimilat pràcticament cada dia de la setmana fins a finals d'agost o primers de setembre.

Fa uns anys -relativament pocs- hi havia quatre referents comptats: Sónar (vint-i-cinc anys), Cap Roig (setze anys), Porta Ferrada (seixanta anys), Havaneres de Calella de Palafrugell (cinquanta anys)..., però des d'en fa cinc o sis, això dels festivals de música d'estiu han aparegut com els xampinyons: se'n fan a cada cantonada.

Aquests darrers anys, és més fàcil fer un sudoku difícil de "La Vanguardia" que decidir a quin festival de música cal anar. Només per a citar-ne alguns...:Jardins de Pedralbes, Cambrils, Cabrera, Sons del Món, Torroella de Montgrí, Arbúcies, Internacional de Jazz de Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Canet Rock, Grec, Cruïlla, Rock Fest, Barcelona Beach Festival, Son Soler, Moritz, Anòlia, Jardins de Perelada, Internacional de Cadaqués, Arts d'Estiu, Acústica, Viva de Vic, Aquelarre, Doctor Music Festival....

I la proliferació de festivals, les xarxes socials, els community managers dels festivals i els anuncis a tota hora i a tots els mitjans, per terra mar i aire, fa que hom agafi complexe d'extra-terrestre si no és capaç de dir a les amistats que té entrades , -com a mínim- per tres o quatre concerts (amb el corresponent dispendi que això comporta). 

Perquè aquest és un altre dels tants bons costums dels Catalanets. Tant fa si aquella òpera alemanya als Jardins de Peralada o Pedralbes era un rollo patatero inacabable i insuportable, tal se val si hom ha fotut algun cop de cap en el concert de Roger Hutson o Toni Benet, Santana, Status Quo o l'Al Bano i la Romina Power....L'important és poder dir que s'hi ha anat (encara que, com en el cas de Peralada o Cap Roig et fotin a la cinquena galeria i que sàpigues que has anat a un concert de Melendi perquè o bé t'ho ha xivat la teva parella o ets previsor i has sortit de casa amb binocles).

Abans hi havia una dita que deia que "per lluïr s'ha de patir". Amb els festivals de música de Catalunya passa exactament el mateix. Per anar a veure Els amics de les Arts a Castelló d'Empúries des de Sant Antoni de Mar a les deu del vespre d'un dia d'agost cal:

- haver pagat les entrades, que en pocs casos baixaran, amb sort, dels quarante eurells per càpita,

- agafar el cotxe tres hores abans, fer cua a la Nacional II,

- patir la de Déu Nostre Senyor i passar moltíssima estona per trobar un forat per aparcar,

- portar un entrepà i una llauna de cervesa perquè a cap dels bars de Castelló hi haurà una miserable taula o si hi és, seràs servit quan el concert ja faci una estona que hagi començat...,

- suportar estoïcament les cues per sortir del pàrking (Peralada i Cap Roig són el paradigma del caos circulatori post-concert),

- arribar a casa a les 3 de la matinada mort de són i amb la parella dormint des de la sortida de Castelló.

Però...i la satisfacció de poder-ho explicar l'endemà? Ben amanit, per descomptat, dient que el sopar previ en un restaurantet de Castelló veient la posta de sol ha estat una experiència extraordinària...

I ja per acabar, l´últim fenòmen és el de fer encara més difícil el triple mortal. Ara, ja es parla de gastrofestivals, enofestivals i festivals familiars, en els que no només et cobren per les entrades, sinó que addicionalment t'atraquen a mà armada amb tapes fredes i escandalosament cares (les tapes i entrepants pre-concert que serveix Via Veneto als Jardins de Cap Roig per exemple, a la Xina tindria als responsables condemnats a cadena perpètua), vins de dubtosa reputació servits massa calents també a preus de Manhattan, i espectacles a les 12 de la nit per anar-hi amb la canalla i la gossa....

De vegades, només de vegades, envejo totes aquelles i tots aquells que es poden permetre el luxe de fer les vacances al mes de febrer.

Ojalá que llueva café....

La cançó "Ojalá que llueva café en el campo" del cantant dominicà Juan Luis Guerra, publicada l'any 1989 va ser una de les preferides de la meva joventut. Als 23 anys, aquella cançó enganxosa que parlava d'una de les meves begudes favorites la vaig posar i posar fins a la sacietat.

Del cafè se n'havien dit sempre propietats més aviat negatives. Que si la cafeïna excitava i desvetllava, que si un excés de cafè provocava un estat de neguit i addició que acabava desestabilitzant, que si els productes utilitzats per descafeïnar-lo, en particular a base de plom, metall pesat, - en el cas d'aquells als que els agrada el cafè descafeïnat- podien ser cancerígens (el meu cardiòleg ho defensava), que si tenyia les dents, que si pitus, que si flautes....

Jo, que sóc raonablement addicte al cafè des de fa molts anys -no menys de 4 als dia, de dilluns a divendres- m'he passat mitja vida rebent advertiments urbi et orbe: "has de disminuir el consum del cafè....", perquè ja se sap, en aquest nostre país petit, tothom és entrenador de futbol, metge i dietista (com a mínim).

Si que és cert però que la irrupció del fenòmen "Nespresso" fa uns anys, va canviar parcialment el paradigma i l'aura de prendre cafè.  Qui no té a dia d'avui una cafetera Nespresso a casa? Després de les campanyes de l'actor George Clooney, semblava impossible que prendre cafè no fós l'arquetip de totes les bondats....El feia a un/una més interessant, més sociable, més intel·ligent, i fins i tot més guapo/a. Debia de ser una premonició del que vindria....

Perquè ara resulta que, ves per on, un estudi auspiciat per la Unió Europea amb participació de mig milió d'individus de deu països europeus que han estat monitoritzats durant 16 anys -entre ells quaranta-un mil espanyols, que es diu aviat- revela precisament el contrari de la mitologia popular, és a dir, l'estudi conclou que el consum de tres o quatre tasses al dia, no només no és perjudicial sino que, a sensu contrari, provoca tot de virtuts en l'organisme humà.

L'estudi defensa, amb arguments estadístics absolutament contrastats (16 anys són un periode temporal més que raonable i mig milió d'individus un univers plenament representatiu) que prendre aquests tres/quatre cafès al dia té els següents efectes positius:

- disminueix la mortalitat cardiovascular (risc de patir infarts)

- disminueix la mortalitat cerebrovascular (risc de patir ictus)

- disminueix la incidència del càncer i de malalties digestives

- disminueix la freqüència de malalties de tipus respiratori, i fins i tot,

- disminueix el risc de suïcidi.

I per acabar de reblar el clau, els efectes positius són superiors en el cas dels homes que en el de les dones. No m'ha semblat veure al resum de l'estudi res que parlés de la millora de la líbido sexual ni la disminució de la impotència, perquè si no, ja visualitzo les cues a les boutiques Nespresso de les nostres ciutats i pobles.

El cas és que en aquests temps de post-veritats a un, que ja comença a tenir algun cabell blanc, li costa de creure's-ho tot cegament, especialment perquè el que ahir era blanc, avui és negre i a l'inrevés (l'exemple del peix blau i l'omega 3 n'és un clar exemple), però cal reconèixer que, o bé Nestlé ha pagat una morterada en comissions il·lícites a una muntanya de metges, dietistes i oncòlegs, o potser sí que la notícia sigui veritat...

Jo, per si de cas, continuaré consumint les meves quatre o cinc tasses de cafè al dia. I puc afirmar amb coneixement de causa que, al menys en el meu cas, la correlació entre prendre cafè de tarda o vespre i l'insomni és absolutament inexistent. M'acabo de prendre un cafè havent sopat i d'aquí a una horeta estaré dormint com un nen petit...

Els límits del "low cost"

Fa temps que els amics de RyanAir -és un parlar- es van inventar un nou concepte de pagament: l'assignació de seient. Fins aquí tot normal, més o menys. Fa uns anys va transcendir a l'opinió pública que en Michael O'Leary, el C.E.O. de la companyia, volia fer pagar per pixar, i pel que sembla la Unió Europea li va parar els peus; però l'home és d'allò més perseverant.

Puc entendre el servei, però el que ja em costa una mica més d'acceptar és que es facin trampes gruixudes. Penso sobre tot en les famílies. Que a una família de 4 membres (amb nens petits) que fa una compra única i emet les targetes d'embarcament de forma simultània no se'ls assignin seients contigus com a primera opció em sembla por comprensible, però que per tal d'incentivar el pagament se'ls separi a tots quatre de punta a punta de l'avió, em sembla una canallada difícilment comprensible i probablement de dubtosa legalitat.

Doncs això que jo sospitava des de feia temps, avui el diari britànic "The Independent" ho confirma de forma força contundent. L'article sencer es pot consultar: www.independent.co.uk/travel/news-and-advice/ryanair-oxford-univeristy-airline-random-seat-allocation-researchers-but-tickets-flights-a7815881.htlm. Un grup de recerca de la Universitat d'Oxford ho ha descobert ara. No només és que no hi hagi una assignació aleatòria de seients, sino que l'algoritme està dissenyat per separar els membres d'una família. Un clar incentiu a comprar el servei de reserva de seients en el proper viatge que es contracti amb Ryanair. Segons la investigadora que ha dirigit l'estudi empíric (basat en compres reals de bitllets) ha arribat a la conclussió premilinar que la probabilitat que l'assignació de seients sigui aleatòria (en aquests casos de separació de persones que compren bitllets conjuntament, com en el cas de les famílies) és d'una entre 540 milions. Segons aquesta mateixa informació, és més probable que et toqui la grossa de la lotto que no pas que et separin d'aquesta manera (d'una punta a l'altra de l'avió).

Òbviament, l'empresa ho nega tot, com el Barça en el cas -demostrat- de la revenda de seient com a VIP Experience sense revertir el que toca al legítim propietari del seient. Però què es pot esperar d'una empresa com RyanAir, si quan puges a l'avió encara sents la fortor de suor i l'escalfor del seient del passatger que acaba de desembarcar? Què es pot esperar d'una empresa que et fa esperar dret fent cua una hora abans d'embarcar....Que et fa caminar com si d'un remat de cabres es tractés...Que et bombardeja amb megafonia estrident i que practica aterratges que ratllen la inconstitucionalitat?

Com a passatger estaria molt, molt trist si finalment es confirmés la notícia tantes vegades anunciada -i mai materialitzada- que Ryanair deixarà de volar des de l'aeroport de Girona.

Barça: de mal en pitjor

Fa força dies que no apareix cap notícia relacionada amb el Barça que hom pugui titllar de mínimament positiva.

No és que jo sigui un gran aficionat al futbol, però faig meva aquella afirmació clàssica que diu que "el Barça és més que un club" i em sap greu que una institució -amb permís dels altres clubs de futbol de Catalunya i en particular de l'Espanyol- que en certa manera és un gran representant de la catalanitat al món, es gestioni d'una forma tan poc professional, tan barroera.

La llista de despropòsits d'aquest Barça fetes públiques als darrers dos anys és francament llarga, però en citaré només alguns dels exemples que per a mi són més molt representatius de la deriva de gestió que arrossega el club:

• El fitxatge del jugador Neymar (mentides, mitges veritats, improvisació, contractes mal redactats, nul·la anàlisi jurídica de possibles conseqüències....).
• La moció contra l'anterior Junta directiva presidida per Laporta, que ha semblat més un cas de rebequeria de pati d'escola (i que l'actual Junta ha perdut en primera i segona instancia) que no pas una actuació rigorosa i professional.
• La dimissió de Rosell, sortint per la porta del darrere al·legant raons de difícil justificació.
• La presidència de Josep Maria Bartomeu, que només merita un qualificatiu, que podem triplicar: mediocre, mediocre, mediocre.
• L'esponsorització de Qatar i satèl·lits, que hom pot qualificar, com a mínim, de millorable èticament i dineràriament. Tot plegat força vergonyós.
• L'escàndol Rosell, en presó preventiva encara avui, i amb una petició de llibertat provisional que ha estat denegada per la jutgessa que instrueix el cas (les seves raons -de pes- tindrà). El cas afecta Rosell a títol individual -de moment, i atenció, recalco, de moment, perquè hi haurà més sorpreses, i se sabran en breu- però de forma inevitable, esquitxa el prestigi del Barça.
• La pèssima temporada esportiva de les dues seccions principals, futbol i bàsquet, sobre tot tenint en compte els pressupostos dels que han disposat.
• La gestió comunicativa del fitxatge de Valverde, que no fa altra que afegir un element adicional de manca de credibilitat a la política comunicativa del Club.
• La manca de transparència general, agreujada durant els dos darrers anys i que sembla haver-se instal·lat al Club com a norma d'actuació preferent.

I quan ja semblava que fóra impossible fer-ho pitjor, avui hem sabut de la mà d'una investigació de TV3, contrastada amb documentació abundant i testimonis de socis, que la política de cessió dels seients quan el soci no va a l'estadi (50% pel club i 50% pel soci deduïdes les despeses de gestió i l'IVA) no és del tot clara i transparent. O com a mínim que genera dubtes significatius.


S'han detectat diversos casos, contrastats, en què entrades cedides pel soci com a "normals" ha estat revenudes com a seient "VIP Experience" per la qual el Club ha ingressat 1.500 € per seient i n'ha revertit al soci 88€.  Si això es confirma (com sembla), es tracta d'un escàndol tan majúscul que -i aquí sí que li dóno la raó a Benedito- caldria exigir la dimissió de l'actual Junta Directiva.


El millor del -fins al moment- darrer escàndol relacionat amb el Barça és que quan el Club coneix la notícia, convoca roda de premsa en la que en comptes d'aclarir res, demanar disculpes o mostrar-se com a mínim inquiets i humils, no fan altre que culpabilitzar TV3 per "la manca de contrast de les informacions publicades". Fantàstic!


Quan hom es pensa que ho ha vist tot, ve la realitat a demostrar-nos que som uns passarells.

Judicis del Franquisme

Si en el blog anterior recalcava que a la Carrera de San Jerónimo es va celebrar la setmana passada la commemoració del quarantè aniversari de les primeres eleccions democràtiques, al Parlament de Catalunya aquesta setmana també s'ha produït un fet excepcional.


Aquesta setmana s'ha aprovat una llei que declara nuls tots els judicis que van tenir lloc a Catalunya durant els gairebé quaranta anys de franquisme. Són exactament 63.691 judicis que es van fer durant els anys de la dictadura.


La llei, impulsada per la Comissió de la Dignitat, té com a fet especialment distintiu que ha estat aprovada sense excepció per la totalitat dels grups parlamentaris que formen l'actual legislatura del Parlament de Catalunya. 135 diputats de 135 han votat a favor de la llei, incloent, sí, sí, els diputats del Partit Popular i de Ciutadans.


És tracta sense dubte d'un fet insòlit. No recordo una situació d'unanimitat en les darreres legislatures i menys en una afer tan calent i malhauradament tan candent com aquest.


I no deixa de ser curiós el comportament diferencial dels parlaments català i l'espanyol. Mentre en un lloc es menysté i no es convida a un dels artífexs de la Transició (Rei Emèrit Joan Carles), es senten xiulets durant el discurs del rei i es condecora el ministre de governació de l'època, amb ordre de detenció per part de la justícia argentina, al parlament de Catalunya es posa una pedra fonamental en la restitució de la dignitat després de tants anys, amb l'aprovació de tot l'arc parlamentari.


La segona observació d'aquest fet extraordinari és que el parlament de Catalunya fa un acte de sobirania ple en desmarcar-se d'una part del passat més negre de l'Espanya contemporània. No m'extranyaria que malgrat el racolzament de PSC, PP, C's la llei aprovada la setmana passada acabi al Tribunal Constitucional. Sinó, temps al temps.

Martín Villa

Aquesta setmana que avui acaba ha estat pròdiga en esdeveniments extraordinaris (per la seva excepcionalitat). A Madrid, al parlament espanyol s'ha celebrat en un acte institucional molt solemne el 40è aniversari de les primeres eleccions de la democràcia restaurada, el 15 de juny de 1977.

L'acte, que per evitar la coincidència amb la moció de censura de Podemos a Mariano Rajoy, es va traslladar al dia 28 de juny, ha tingut com a protagonista el borbó emèrit, Joan Carles I que, curiosament - i ho dic sense ironia perquè no trobo insòlit- no ha estat convidat a la cerimònia.

El segon protagonista ha estat sense dubte l'ex-governador civil de Barcelona i ex-ministre de governació de 1977 a 1979, Rodolfo Martín Villa, altrament conegut com "la porra de la transición" degut a l'extrema duresa amb la que va reprimir les manifestacions de l'època, com a màxim responsable dels cossos de forces armades.

Martín Villa ha rebut de les mans del borbó Felip VI una medalla commemorativa de les Corts Constituents, com si es tractés d'un heroi. És fascinant la memòria de l'aparell espanyol! Els de la meva generació segur que recorden els fets de Vitòria de 1976, en els que van morir 5 obrers a mans de la policia nacional. Els fets van ser tan impactants que fins i tot Lluís Llach els va dedicar el disc "Campanades a morts". Diu una de les estrofes: "Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies  i que en la mort us persegueixin les nostres memòries". Poc després es va produir la matança d'Atocha, i podríem seguir....

Així és Espanya. Al responsable polític últim de la mort de trenta-cinc ciutadans civils durant els tres anys en que va ser ministre de governació no se l'ha aturat de premiar durant tots els anys posteriors, en un extraordinari exemple de portes giratòries per aquells que presten serveis a l'estat (considerats de primer nivel és clar):

- President d'Endesa durant cinc anys (1997 a 2002).

- Comissionat del govern per les actuacions arran de la catástrofe del vaixell "Prestige".

- President de Sogecable (2004-2010).

I el millor de tot plegat, Luís de Guindos el va nomenar el 2012 "conseller dominical" (literal) de la Sareb (l'anomenat Banc dolent).

Aquestes situacions, impossibles d'entendre per un ciutadà del carrer, fan perdre tota la fe en el sistema polític, i redunda en que tota la exalçada Transició, com a gran model de canvi polític pafícic, té molt de mite. Com em va dir un dia un amic de Madrid: "los mismos perros con distintos collares".

La cosa és tan increïble que va haver de ser una jutgessa argentina, Maria Servini, que el 2014 va emetre una ordre internacional de detenció per a poder-lo interrogar. Però el més probable és que Martín Villa, que ja té 83 anys, tal com va passar amb Francisco Franco acabi morint tranquilament al llit, de vell.

Això sí, si algú posa urnes, el detindran al cap de pocs minuts.