dimarts, 27 de juny de 2017

D'estibadors i altres privilegis

Per una vegada, per una vegada, he d'estar d'acord amb la proposta del PP de modificació del reglament de l'Estiba (que fins ara ha estat tombada per la resta de grups del Parlament en una votació el mes de març d'aquest any).

Primer de tot perquè es tracta de complir amb una disposició de la Unió Europea de l'any 2014 (tres anys de retard) de liberalització del treball en ports mercants (la situació als ports espanyols no deixa de ser una de tantes reminiscències del franquisme) és una mesura que clama al cel.

Per posar-hi xifres, la plantilla d'estibadors als ports espanyols està composta de 6.150 persones i les condicions d'accés a aquesta professió són d'un obscurantisme de difícil comprensió. Els estibadors reclamen els seus privilegis en base a vagues que es venen repetint des de fa molts dies i que afecten empreses, com la meva, en la que la nostra producció depèn en gran manera de l'arribada puntual de mercaderies que importem des d'Àsia amb arribada al port de Barcelona.

És paradoxal que des de la classe treballadora i des dels mateixos sindicats, sorgeixin moltes veus que defensen aquest col·lectiu (amb salaris mitjos que, amb hores extra, superen fàcilment els 70.000 € de sou brut anual). El seu argument és que no cal continuar amb la precarització salarial i que la reforma del sector de l'estiba comportarà una dràstica reducció de salari dels treballadors.

Home, doncs no puc estar més en desacord. Una cosa és la precarització generalitzada de salaris, especialment en el sector serveis, cert i com defensen economistes de prestigi com en Jordi Angusto, és una via completament equivocada que a mig i llarg termini resulta totalment contraproduent des d'un punt de vista macroeconòmic, i l'altra és la reminiscència de col·lectius laborals que, en virtud de raons històriques -difícilment justificables a dia d'avui- no acceptin la renúncia a cap dels seus privilegis: és el cas dels estibadors, però també dels controladors aeris, o dels treballadors del metro, tres col·lectius que no tenen cap mena d'escrúpul quan es tracta de perjudicar a un gran número de ciutadans (això del metro de Barcelona -i ara de Madrid, ciutat no concepte- clama al cel...).

Si aquesta fóra la situació normal, aquest col·lectiu seria també present als ports de la resta d'Europa, però no és el cas, com tampoc resulta difícil d'entendre que l'estiba als ports espanyols és la més cara d'Europa (segons un estudi de PriceWaterhouse). És normal que un estibador cobri molt més que un metge o un enginyer? Home, això fa de mal generalitzar, però per regla general, valgi la redundància, jo m'atreviria a dir que no.

Entenc i respecto profundament l'inalienable dret de vaga, i em sembla comprensible i fins i tot encomiable que tothom lluiti pels seus drets laborals (adquirits), però sense oblidar que la llibertat d'un acaba quan perjudica la llibertat -o la situació econòmica- d'un altre. I aquest és exactament el chantatge que practiquen estibadors, controladors aeris o conductors i treballadors del metro de Barcelona, que també vam saber al seu dia que tenen uns salaris que ja als agradarien als treballadors de Mercadona, posem per cas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada