Després del Coronavirus (I): canvi de cicle

És una obvietat afirmar que hi haurà un després, que després de la nit tornarà a sortir el sol, que tornarà a haver-hi llum i vida i abraçades i petons. 

Però també em sembla força evident que hi haurà un abans i un després, en el sentit que malgrat el que diguin els apologetes de la desmemòria humana, res no tornarà a ser exactament igual. No hi haurà una orgia de consum desbocat quan les autoritats sanitàries ens diguin que això s'ha acabat. Potser en un primer moment, però no serà durador. La por s'haurà instal·lat a les nostres llars i la por i el consum són vectors que avancen en direccions contràries. Més ben dit, la por que ja està instal·lada a les nostres llars trigarà molt de temps a marxar. Molt més del que molts es pensen. La por alimenta els resorts de la memòria, encara que els Sapiens Sapiens siguen tan -i cada vegada més- curt-terministes.

I no cal ser taumaturg (pels lectors que em segueixen fidelment, predir que no hi hauria Mobile World Congress o Jocs Olímpics no tenia gaire mèrit) per a afirmar que arribi quan arribi aquest "després", la patacada econòmica serà espectacular. Mai vista per la nostra generació. Res comparable al 2008, al 2001 al 1986 al 1979, a la crisi del petroli de 1973 o al crack de 1929. 

Perquè passi el que passi amb l'economia (que serà molt bèstia, i en parlaré en un altre entrada del blog), hi ha una constatació que el coronavirus Covid-19 -que no deixa de ser com tants altres virus que han poblat la vida de la Terra i ens han contagiat, molt més agressiu, però un més al capdavall- ha obert escletxes que no ens imaginàvem que es podessin obrir.

De fet, si prescindíssim -que no podem- del peatge humà de la pandèmia, les posicions inicials anglosaxones (conicidents amb les dels suecs) ben evidenment molt darwinistes, afirmaven que tenir un peatge alt de vides humanes -de persones velles principalment- era el preu que calia pagar per aconseguir la inmunitat. De forma freda això pot ser cert (torno a repetir el que ja vaig escriure aquí, la peste anomenada espanyola va acabar amb 50 milions de persones entre 1918 i 1920), però fins i tot  només pensar-ho és una salvatjada immoral. 

Això, que no és tolerable ni èticament ni deonològicament, ha provocat com a reacció unes actuacions de solidaritat i d'altruïsme de les més grans que s'han conegut a la història de la Humanitat. Una gran part de la població mundial: nens, adolescents, adults i persones de mitjana edat, que a dia d'avui ja representa més de la majoria del Planeta, s'estan confinant i sacrificant la seva llibertat i la seva vida "normal" per a salvar el col·lectiu que més està essent atacat per la pandèmia: les persones ancianes, les que tenen esperança de vida inferior. No és una mostra d'amor i solidaritat com mai abans s'havia vist al Planeta? Segur que hi poso una mica d'idealisme, però en termes fàctics és exactament així.

El virus, propagat a velocitat de vertígen a nivell mundial, sense distinció de fronteres, races, sexe o religió, ha tingut d'altres virtuds difícils de predir o anticipar només tres o quatre mesos abans. El professor Sala i Martin en parlava en un dels seus darrers articles al seu blog: ha aconseguit unir el talent de científics i metges de tot el Món per a compartir informació i coneixements per a lluitar per una causa comuna. Mai abans havia passat una cosa així.

Però no només: ha tingut la virtud de fer entendre a una gran part de la població mundial que la pandèmia és també un avís. Un advertiment que el que els Humans estem fent amb el Planeta està conculcant les regles de la ponderació, la sostenibilitat i el sentit comú.

La natura ens ha avisat, com mai abans, en forma d'un virus molt encomanadís i molt mortal. I ens ha advertit a més a més que es passa pel folre el G7 i el G20, que no entén de les distincions entre primer món i tercer món. La coincidència entre els efectes del canvi climàtic i de la pandèmia vírica ens aboca a un reconeixement de canvi de cicle, de fi de règim, d'un sistema basat en el creixement permanent que, en un planeta superpoblat i de recursos cada vegada més escassos, està condemnat a provocar l'extinció de l'espècie a més curt termini del que el senyor Trump es podria pensar.

Les imatges d'aquests dies parlen per si soles: canals blaus a Venècia amb cignes tornant-hi a nedar i peixos al fons de les seves aigües, senglars baixant de Collserola a la Diagonal, fotografies per satèl·lit del Nord d'Itàlia amb les concentracions de NO2 (diòxid de nitrògen) més baixes dels darrers 40 anys. Cels blaus a la Xina. Consums d'electricitat i petroli sota mínims. Nivells de contaminació a l'àrea metropolitana de Barcelona, de Madrid o de Milà inaudits en els darrers 20 anys. Silenci. Pau. Equilibri.

A mi m'ha semblat sempre, però ara crec que també li sembla a molta més gent, que anar a sopar a Àmsterdam i tornar l'endemà amb Transavia o Ryanair que costi, anada i tornada, 40 Euros ho poden pagar moltes butxaques però no ho pot pagar la Terra. 

El coronavirus és un clar senyal d'alarma que ens hauria d'abocar a pensar de forma molt conscient i seriosa que cal repensar-ho tot, per assegurar la nostra supervivència com a espècie. Començant pel sistema econòmic i seguint pels nivells de col·laboració entre els països, els governs i els polítcs de tot el Món. Però, a sensu contrario, la por també pot induir a la temptació de tancar fronteres i d'incrementar autarquia i autoritarisme. N'estem veient també mostres evidents amb fronteres tancades i restricció de la mobilitat internacional (avui mateix Orban ha aconseguit esdevenir de forma democràtica la persona amb més poder d'Hongria...). 

Òbviament tot això tindrà conseqüències econòmiques, en un sentit o en l'altre. Avui, els analistes de prospectiva del Banco Santander afirmaven que el decreixement econòmic de la zona Euro per 2020 seria d'un mínim d'un -3,3% a un -7,5% del PIB en funció de si el pic de contagis a Europa s'assoleix a principis d'abril o a finals de maig. Si el confinament s'allarga més -escenari no pas impossible- no vull ni pensar-ho.

El que està clar és que tècnicament entrarem en una profunda recessió, i que, en termes d'economia convencional, aquesta serà bàrbara. Ho haurem de repensar tot, insisteixo, però això serà l'objecte d'una altra entrada.

Confinament: dia 7

Acabant el setè dia de confinament m'he proposat fer un balanç d'aquesta distopia que estem patint tots plegats, perquè ara sí, ja estic del tot convençut que no estic vivint en un malson i que no en despertaré amarat de suor i amb el cor bategant a mil. És el pitjor dels nostres malsons però és real com la vida mateixa.

Des de divendres passat a primera hora del matí que treballo des de casa (de fet estic molt acostument al teletreball tot i que mai de la vida m'hagués pensat que ho pogués arribar a fer més d'un dia seguit). I segueixo viu i raonablement serè.

El balanç d'aquests set dies és més aviat positiu tot i que amb matisos. Positiu en el sentit que, malgrat estar confinat en un espai reduït (un pis força gran però un pis al capdevall) jo que sóc un esperit lliure acostumat a no parar mai quiet, he pogut treballar amb el meu equip gairebé, gairebé amb normalitat, com si els tingués al costat. Des d'una perspectiva d'eficiència, infinitament millor. L'aplicació del teletreball a gran escala, amb companys de feina, bancs, proveïdors de tot el món i clients, m'ha demostrat després d'una setmana de treball efectiu i eficient que una altra manera de fer és possible.

Conclusió primera. Molts dels viatges per raons laborals són prescindibles, no tots, però sí que molts (gairebé tots, i ho dic amb coneixement de causa). La indústria de l'aviació comercial s'haurà de repensar de manera profunda. Anar a sopar a Copenhagen amb una "low cost" o anar a una reunió a Milà per a tornar a ser a Barcelona al vespre, ja no tornarà a ser exactament igual. Si no, temps al temps.

Conclusió segona. En entorns de professionals, quan es treballa amb persones de confiança amb les que es pot col·laborar sense haver de "controlar" les hores que fan sinó el resultat del seu treball (és el meu cas amb els meus col·laboradors), es poden estalviar molts costos d'espais d'oficines i desplaçaments en vehicle privat i transport públic. Tot són guanys: menys temps perdut, menys contaminació, més estalvi de costos, més concil·liació familiar.

Corol·lari a la conclusió segona. El mercat de lloguer d'oficines podria perillar d'aquí a pocs d'anys, i experimentar una grandíssima davallada, si aprenem de l'experiència (tot i que, ja sabem que el Sapiens Sapiens és l'únic animal que ensopega no dues sino deu vegades amb la mateixa pedra).

Més enllà de treballar, que ha ocupat bona part dels set dies, cap de setmana inclòs, he posat en pràctica rutines d'esport cardiovascular que practico de sempre. Senzillament he canviat el gimàs per una màrfaga, unes peses i una cadira fixa al meu despatx, quota de gimnàs igual a zero. El meu fill petit, en Marc, ho ha sofisticat més. Fa entrenaments d'alta intensitat amb d'altres amics en "streaming". Estan junts, però cadascú a casa seva i entrenen plegats. Fantàstic. I nou.

Conclusió tercera. No hi ha excuses per no fer esport. Es pot fer en un espai de 6 metres quadrats. Amb el mateix nivell de satisfacció però sense sauna.

Com a persona educada en escoles catòliques he fet cas de forma molt escrupulosa a les regles del confinament decretades per les autoritats. Com la majoria dels meus veins. Carrers buits i silenciosos. He aplaudit a les vuit del vespre als nostres herois i les nostres heroïnes de la sanitat. He escoltat la cassolada quan parlava el Borbó i he aplaudit les iniciatives ciutadanes de persones anònimes que comparteixen les seves habilitats musicals amb un veinatge de desconeguts. En el nostre cas, un saxofonista.

Conclusió quarta. Hi ha un grandíssim, massiu, seguiment del confinament, en una mostra de disciplina col·lectiva que s'explica fàcilment en una dictadura com la xinesa però que és més admirable aquí (i que se m'hagués fet gairebé impossible de creure només dues setmanes abans). Com diria en Quim Masferrer: "som molt bona gent", i a més a més, és cert.

He sortit quatre vegades en set dies (i no m'ha generat cap mena d'angoixa): per baixar les escombraries, per reciclar, per anar a la farmàcia i per anar al supermercat.

Ja vaig escriure sobre la tasca ingent que suposa aquests dies anar al supermercat en un blog previ, però aquí vull destacar una imatge que per mi és totalment nova: la por. La por materialitzada en el silenci sepulcral que hi ha als dos supermercats als que he anat a comprar. Desconfiança, distància, silenci, astorament, egoïsme (lleixes arrasades, encara aquest matí). Fins i tot un punt d'impertinència innecessària en els empleats i mala llet en els clients. La situació, estranya i sense referents, incomoda tothom. 

Conclusió cinquena. Segur que som molt bona gent, però la situació ens supera de llarg. Ens hi haurem d'acostumar, perquè això va per llarg, malhauradament. I de paper higiènic n'hi haurà d'haver per a tots.

I finalment, he decidit -com tants i tants altres conciutadans- aillar-me parcialment de les notícies sobre el Coronavirus. Cal posar-hi mesura per evitar parar boig. La vida real de casdascú ja és prou dura i miserable com per a afegir-hi les misèries dels nostres polítics, i les misèries de l'expansió de la malaltia i la saturació dels nostres hospitals i centres de salut. La misèria del fracàs de la socialdemocràcia que ens vam pensar que era possible fa només 30 anys. Em passat de tenir tots els drets com a ciutadans a gairebé no tenir-ne cap. I sense queixes.

Cal respectar les normes i estar informat però al mateix temps, per a preservar el nostre equilibri mental, posar-hi una barrera mental. Al migdia, quan dinem en família tots quatre (situació totalment nova per a mi, que entre setmana i en període no vacacional no havia dinat mai dos dies seguits amb la família) canviem les rodes de premsa dels consellers Vergés,  Buch i Budó, per la sisena temporada de "La que se avecina" (a la que els meus fills estan enganxats). L'Amador Rivas és molt més divertit que l'Ariadna Oltra.

Conclusió sisena. La realitat ja és prou dura. Cal posar-hi una mica de distància i deixar de comptar els contagis i els morts diaris. La peste de començaments del Segle XX va matar  cinquanta milions de persones en dos anys, i el món va continuar.

Com a balanç de tot plegat (molt preliminar, òbviament), hi ha més silenci, més introspecció, menys contaminació, menys soroll, menys "stress", més saludable avorriment, més temps per a la reflexió i el diàleg. Menys ingressos però també moltes menys despeses, i sobre tot, moltes menys necessitats. Hem descobert, amb estorament, i sense proposar-nos-ho, i sense ni tan sols imaginar-nos-ho, que una altra manera de fer no només és possible, sino que fins i tot no està malament del tot.

Conclusió final. Quan tot això passi (que passarà), haurem de repensar primer l'economia, però també la forma en la que ens hem acostumat a viure, perquè estem descobrint que i ha una altra manera de viure, i parafrassejant Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.

Importació de mascaretes: l'altra cara de l'estupidesa

Recomano als meus apreciats seguidors la lectura de la darrera entrada al blog de Xavier Sala i Martin que es titula "La trobaran aviat" (https://salaimartin.com/randomthoughts/item/781-la-trobaran-aviat.html) on fa una molt raonada radiografia de com de malament els politics han gestionat (i estan gestionant) aquesta crisi a Espanya. Jo afegeixo de collita pròpia que això és tan cert com que el director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias, Fernando Simón -al que tots hem vist a la tele despentinat i amb pinta de savi despistat en rodes de premsa diàries- va afirmar tot just el 31 de gener a tenor literal (i he vist el vídeo de la conferència de premsa a la seu del Ministerio de Sanidad): "España no va a tener, como mucho, más allá de algún caso diagnosticado".

Malhauradament els nostres polítics no han fet fins ara una gestió gaire encertada (no és consol pensar que els italians ho han fet -i ho estan fent- pitjor). En total contrast hi ha la solidaritat de milers de ciutadans anònims que fan el que poden per ajudar a tots nivells, i el nostre personal sanitari, que tot i que maltractat per les retallades, salaris indignes i la falta de mitjans, són els veritables herois d'aquesta crisi.

Només citaré un fragment del blog d'en Sala i Martin, perquè està directament relacionat amb el tema del que vull parlar avui i perquè sé en primera persona de què parla "......Pocs dies més tard, proveïdors xinesos que estaven a punt d’enviar milions de masqueretes cap Espanya cancel·len les comandes perquè el govern central es nega a pagar per avançat tal i com demanen els xinesos, i insisteix a pagar a 90 dies (que és com està acostumat a pagar l’autoritat espanyola). Els xinesos, que en aquests moments tenen cua de compradors per a les seves masqueretes (sic), perden la paciència davant la tossuderia del Gobierno de España, i les venen a Alemanya. Diferentes fonts em diuen que a diferents importadors espanyols els hi han requisat material mèdic (sense pagar) i, a més, se’ls ha prohibit importar res sense l’autorització del govern espanyol. Més burocràcia, més autoritarisme. Qualsevol home o dona de negocis que ha fet tractes a la Xina sap que allà es paga per avançat i si no ho fas així, no obtens material".

Doncs puc afirmar de forma fefaent que el que diu en Sala i Martin és rigorosament cert. No és culpa d'aquest govern en particular, però és culpa de la prepotència, la burocràcia i l'estultícia que envolta part del cos de funcionaris de l'Estat (sense excloure-hi la Generalitat), en particular els de l'AEAT Duanes, amb els que des de fa anys mantinc una fèrria batalla en matèria de codis d'importació de determinats materials des de la Xina, però això ara no ve al cas.

La qüestió és que, a la nostra empresa, per raó de les relacions comercials sostingudes que tenim amb fabricants tèxtils xinesos, hem estat important mascaretes per a poder-les donar a hospitals de Catalunya, el Pius de Valls, el Trueta de Girona, el Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat.... fent una humil i modesta contribució a la lluita contra aquesta pandèmia. 

Doncs la realitat és que fins ara ha costat Déu i ajuda poder fer arribar les màscares a qui les necessita, per culpa de la rigidesa de AEAT Duanes, fins l'extrem que una de les remeses (més de 1.000 unitats) la vam haver de retornar a Xina perquè els probes funcionaris de Duanes ens van informar que que calia llicència d'importació de productes farmacèutics i quirúrgics. Tot un desproposit en temps de desesperada necessitat d'aquest material. L'article 23 del capítol XX del texte refòs del codi d'importacions diu que cal una llicència....En fi.

Un bon amic metge, al que li vaig fer arribar material directament al seu nom des de Xina ha tingut també problemes pel despatx del material. Ni en moments d'urgència sanitària com aquesta els funcionaris poder tenir dos dits de front, humanitat o sentit comú.

Així va el país.

PS. Entroncant amb la meva entrada de blog d'ahir, i a diferència del que fan alguns alts representants de l'Estat, que renúncien de forma improbable a herències multimilionàries, ahir vam saber de dues donacions d'un milió d'euros cadascuna per part de Lionel Messi i Josep Guardiola per a lliutar contra la malaltia. Cal afegir-los a la llista dels herois dels que parlàvem abans.

Borbón, S.A.

Al meu grup de WhatsApp de "S'Alguer" (un grup d'amics de La Salle Palamós del que ja he parlat en d'altres ocasions en aquest blog) m'havia compromès a escriure sobre les conseqüències econòmiques derivades de la pandèmia del Covid-19, com a anàlisi d'un post del Marc Vidal que es titula "Ante la crisis del Covid-19 pongamos el contador a cero". Ho faré, com li he dit a algún amic, però no pas avui.

No puc resistir la tentació de donar continuació al meu darrer blog sobre els Borbons, perquè val a dir que aquests estan tocats de la mà dels Déus ja que la crisi pandèmica del Coronavirus ha eclipsat totes les altres notícies rellevants sobre aquest afer, i d'altres entre les que hi comptaria com a mínim, altres tres grans blocs:

1- Hem passat de parlar de la igualtat de genère cada dia la setmana anterior al 8 de març a no tornar-ne a parlar mai més.

2- De l'enèssima crisi de refugiats que proven de sortir de Turquia per entrar a la Unió Europea a través de Grècia, que ocupaven totes les portades fa nomès 3 setmanes, no n'hem tornat a sentir a parlar: ens em vist el melic i estem tan preocupats per la nostra supervivència com a privilegiats que els refugiats ens han deixat d'interessar (no ens han interessat mai, en el fons), ni tan sols com a notícies de premsa o telenotícies.

3- I el Procés?....Pro..què?
4- De la (pressumpta) corrupció borbònica també se n'ha deixat de parlar en sec, de forma radical (espero que això sigue molt passatger, tan com en el cas dels altres tres blocs). I d'aquesta part vull tornar a escriure aquí avui.

Més enllà de les accions cosmètiques de la casa reial, com la de posar també en quarentena el pare i emèrit -com d'altra banda ja va fer amb la seva germana Cristina i el cunyat "míster handbol"- apartar-lo de la condició de "membre" de la família real i retirar-li l'assignació econòmica, n'hi ha una altra que m'ha criadat particularment l'atenció: la renúncia de l'herència de l'emèrit. 

Caram! Aquest xicot ha fet aportacions significatives a l'actualització dels codis legislatius del dret comparat internacional. Ha renunciat a una herència a la que només es pot renunciar quan es confirma la mort del que atorga el testament. Anar a cal notari a fer el paripé renunciant a una herència que no existeix encara (el testant pot caviar la seva herència en qualsevol moment mentre sigui viu) és un brindis al sol que no té ni la més mínima credibilitat. I que hauria de fer caure la cara de vergonya als assessors de la casa reial que li haguin proposat. Però en fi, "Doctores tiene la iglesia".

Com el fet de negar tàcitament (i explícitament, segons es desprèn de les darreres actuacions del rei envers el seu pare) el coneixement dels pretesos xanxullos del seu reial progenitor. Senzillament, això no s´ho creu ni un nen de pit.

De fet, que l'émérit hagi abusat (pressumptament) de la seva condició de cap d'estat per a forjar una fortuna que es calcula multimil·lionària (2.300 milions d'Euros segons diverses fons ben documentades - Jesús Cacho "El negocio de la libertad", Doren Carvajal, Ralph Minder, NYT, entre d'altres-), i que no pot haver-se generat en els seus anys d'exercici del càrrec en base a l'assignació pressupostària anual de casa reial (per molt que estalviés i per molt bé que li anessin algunes inversions que hagués pogut fer). Facin càlculs. Amb un pressupost total de 8 milions d'euros l'any (bruts, atenció, cal pagar despeses i manteniment de palau), per 38 anys de regnat, equival a 304 milions d'euros. És fàcil entendre que les xifres no surten.

Quan no es pot demostrar la procedència del patrimoni cal invocar una figura que contemplen els codis legislatius moderns: enriquiment il·lícit. I em sembla que d'això va la cosa. Si l'emèrit no tingués un patrimoni "monstruós", algú es pot creure que d'un "regal/comissió" de 100 milions de dòlars del monarca saudita n'hauria "donat" 65 a la seva (pressumpta) amant? Home, ens hem deixat de mamar el dir des de fa temps...Això de ser el principal representant de l'estat, ha estat un negoci més que sucós, pressumptament.

Les amistats perilloses estan moltes vegades directament relacionades. A qui assignen el tren AVE a La Meca? A un consorci liderat per OHL, del Grup Villar Mir, del qual Javier López Madrid n'es el Conseller Delegat. Els sona el nom? Segur que si cito un missatge de WhatsApp que es va fer viral en el seu dia els sonarà més: "Te escribí cuando salió el artículo de lo de las tarjetas en la mierda de LOC y ya sabes lo que pienso Javier. Sabemos quién eres, sabes quiénes somos. Nos conocemos, nos queremos, nos respetamos. Lo demás, merde. Un beso compi yogui (miss you!!!)".

Al·legar ignorància sobre els negocis del pare, en un entorn d'amistats i relacions com els que té el fill de l'emèrit és tenir un gran despreci per a la intel·ligència del personal. Un darrer exemple, el principal amic, cosí llunyà i company de negocis del rei emèrit, Álvaro de Orleans-Borbón, proveïdor durant molts anys d'avions privats per a vols "discrets" de l'aleshores rei, es va moure a l'entorn de Joan Carles I pràcticament tota la vida de l'ara rei d'Espanya Felip VI.

I d'aquí va aprendre el rei emèrit? Va tenir un gran mestre, el millor: Francisco Franco Bahamonde. La fortuna familiar avui es calcula en uns 600 milions d'euros ("La familia Franco, S.A." de Mariano Sánchez), en un tipus de corrupció que es va anar instal·lant al palacio del Pardo quan la nena (Nenuca pels amics) es va casar amb Cristóbal Martínez-Bordiu, futur marquès de Villaverde.

I com diria La Trinca: "Així anar fent, així anar fent, ...in secula seculorum, amen".

El discurs Coronavirus del Borbó

Ahir a les nou del vespre vaig fer un interessant exercici d'antropologia social i tal i com havia escrit en la meva entrada al blog (també d'ahir, que vaig acabar apressat per anar-lo a escoltar), en comptes de fer el que em demanava el cos, és a dir, sortir amb una cassola i una maça i participar a la cassolada -com moltíssima gent de Girona, Catalunya i Espanya sencera- em vaig empassar els 7 minuts de discurs del cap de l'Estat, Felip IV de Borbó i Grècia.

Mentre l'anava escoltant, m'anava entrant al cos un garbuix de sentiments que em costava de controlar. La temptació hagués estat esclafar la copa de vi que m'estava prenent contra la tele. Gràcies als Déus, però, vaig ser capaç de controlar-me i arribar fins al final. 7 minuts de buidor conceptual i de frivolitat inversemblants i difícil de pair pels "súbdits" amb dos dits de dignitat i sentir comú. M'atreviria a afegir, una presa de pèl innecessària que no fa altra que mostrar la seva manca de respecte cap al poble espanyol.

Perquè malgrat tots els malgrats hi havia expectatives -curiós constatar-ho, però real- ja que el seu discurs, transmès per 27 canals de televisió en directe va assolir una quota mitja de pantalla del 14% (excepte a TV3 on va ser del 3,5%), reunint durant aquella 7 minuts (eterns) un total de més de 14,6 milions de telespectadors, un 70% del "share". És a dir, si tenim en compte els que ho van veure i els que van protestar armats de cassoles i culleres, podríem afirmar sense rise d'equivocar-nos gaire, que una àmplia majoria de ciutadans de les Espanyes va ser atret per la monarquia. Vol dir que la cosa té una capacita d'atracció i/o rebuig molt per damunt de la mitja. 

Cert és que hi havia molta expectació. Antropològica i/o morbosa per a molts, aferrissada per a d'altres com el grandíssim i mai prou ben ponderat Don Jorge Fernández Díaz i el seu arcàngel de la guarda, que com és de tots sabut va afirmar l'altre dia, oído cocina: "Cuestionar la monarquía como forma de estado es más letal para España que el coronavirus". Només vull recordar que aquest tipus va ser ministre de l'interior d'Espanya, poca broma!

Però l'expectació, de propis i estranys, si hem de ser objectius i sincers, va ser del tot defraudada, excepció feta de la premsa d'extrema dreta o de la dreta extrema, que amb matisos ve a ser més o menys el mateix: "ABC, La Razón, El Mundo i La Vanguardia". 

Ni una menció a la corrupció del pare (raó per la qual, moltíssima gent estava enganxada als televisors, pensant si en faria menció directa o indirecta), ni una miserable gota d'empatia. Fred, distant, assèptic, inexpressiu, com si a ell tot això li rellisqués....Qui caram li prepara els discursos a aquest home? Què en sap del significat de la paraula empatia? Per dir les obvietats que va dir i com les va dir no calia que sortís a fer un paperot trist i només pensat per a rentar una imatge impossible de restaurar. 

En aquest sentit molt millor la intervenció del President Pedro Sánchez que va dir molt més i molt més ben dir unes hores abans.

La monarquia està condemnada al món, per anacrònica i corrupta, però a Espanya els "tempos" s'estan accelerant. Hi haurà més capítols, conforme el cas del "Bribón" es vagi desenvolupant als jutjats suïssos...

Coronavirus: efectes col·laterals

El Coronavirus està despertant el millor i el pitjor de tots nosaltres, els anonemats Sapiens, Sapiens, que em dona la sensació que en aquest interessant exercici de Darwinisme invers que estem fent a resultes de l'expansió de la malaltia, caminem a passes de gegant cap a l'extinció.

En el capítol d'allò millor és molt remarcable l'onada de solidaritat que tothom està tenint envers el personal sanitari, tenim de ben segur, de la millor sanitat pública del món i, una vegada més, aquest collectiu ho demostra amb la seva abnegació i altruïsme. Els aplaudiments espontanis de les vuit del vespre als balcons en són una mostra, i avui, que hi participo per primera vegada se m'ha posat la pell de gallina.

En el capítol del pitjor segurament hi hem de situar, per davant de tot i amb molta diferència, la pèssima gestió que tota la classe política sense excepció, sense excepció, està fent d'aquesta crisi. Avui ho comentava amb una italiana que compartia els meus sentiments: ens estan prenent el pèl i ens estan demostrant que la seva incapacitat, miopia de curt termini, baixa talla política i partidisme electoralista, sempre a la cerca de desacreditar el contrari. Les baralles de baix nivell sobre confinament, competències, confinaments i d'altres fan molta llàstima, sobre tot venint d'individus que paguem amb els nostres impostos.

Una altra de les conseqüències negatives també l'he viscut aquesta mateixa al Bonpreu de sota casa meva. Hem passat en quatre dies de no fer ni cas al confinament, cap de setmana a la Costa Brava inclòs, a comportar-nos, i perdoneu-me l'expressió, com veritables energúmens de ramat de república bananera (Xina, Rússia i similars). D'entrada cues per entrar al super, degudament controlat per guàrdia de seguretat, amb guants, màscara i que com a bon policía s'anava conferint el dret de dir: "ara pots entrar", qual vulgar porter de discoteca. Sé que compleix ordres, però tot i així passem del blanc al negre sense solució de continuïtat i aquesta constatació d'una certa arbitrarietat (dilluns al vespre, només fa dos dies, el guàrdia estava contemplant les mussaranyes). M'he hagut de barallar amb una senyora que es volia colar. Després m'ha escridassat perquè no m'he desinfectart les mans en entrar, i finalment una dependenta habillada com per a canviar la via d'un malalt d'èvola en sala esterilitzada d'aïllament hospitalari, m'ha escridassat perquè no he agafat la fruita amb uns guants que no existien perquè senzillament s'havien acabat. M'han entrat unes immenses ganes d'engegar-ho tot a rodar i sortir d'allí cridant deixant la bossa i sortint sense comprar res. Al final he fet el primer però no el segon. He dit amb veu prou alta perquè tothom em sentís que ens aboquem irreversiblement a l'extinció (i una noia jove, amb màscara d'ultra-protecció ha assentit amb el cap).

Però hi ha moltes més coses positives fins ara. Ahir amb un molt bon amic en comentàvem unes quantes:

• Brutal nivell de reducció de la contaminació. Els nivells de diòxid de nitrogen i de CO2 a l'atmosfera han disminuït a Europa i Xina a nivells no vistos en els darrers 30 anys.
• Constatació que el teletreball no és la fi del món, i que malgrat que no és el mateix que el treball presencial, ben organizat s'hi pot acostar molt, amb les conseqüents millores en reducció de contaminació, trànsit, estúpides pèrdues de temps en desplaçaments...
• Constatació com a derivada de l'anterior que molts vols d'avió per motius professionals són perfectament prescindibles (en dóno fe aquests tres dies que he fet més "skypes" que en els darrers tres mesos).
• Constatació que l'educació secundària i universitària "on line" funciona de meravella (ho estic visquent a casa amb els meus dos fills aquests dies de confinament).
• Disminució de l'emprempta ecològica gràcies a aquests "downshifting" obligat que ajuda a veure que hi ha una altra manera de viure que gairebé tots ja havíem oblidat o que pensàvem que no era possible recuperar.
• Reducció del nivell d'estrès laboral i vital (que no vol dir que no es generin altres tipos d'angoixes, fruit de la convivència continuada en un entorn reduït o la que genera la por a la malaltia).
• Recuperació del gust per la lectura, la música i d'altres disciplines que de vegades tenia completament oblidades...

I una altra també de col·lateral: el Bribó, ull! perdó, el Borbó sortirà d'aquí a cinc minuts a donar ànims "en estos momentos tan difíciles". Els deixo que són gairebé les nou i no m'ho voldria perdre per res del món....

Coronavirus: Distopia post-nuclear

Sé que hauria d'estar escrivint sobre altres temes i que hi ha vida -encara- més enllà d'aquesta pandèmia bíblica que ens ha caigut al cim, però gairebé com a teràpia personal el cap i les mans se me'n van cap a escriure sobre aquest fenomen, vivències i pensaments, sense que hi pugui fer gaire res.

D'aquí a molts anys es continuarà parlant d'aquest fenonem global que està canviant de forma radical la nostra manera de viure i que formarà part destacada del contingut dels llibres d'història. Segurament no haurà matat uns 70 milions de persones, com l'anomenada "Grip espanyola", entre 1918 i 1920, però haurà canviat els hàbits de centenars de milers de persones. La pandèmia passarà, com s'han superat les que hi ha hagut abans a la història de la Humanitat però ja mai més, res no tornarà a ser exactament igual. Potser semblant, però mai més del tot igual. En els darrers quinze anys hem patit entre d'altres el SARS, l'Èvola, el Zika. Però val a dir que a escala mundial van acabar passant sense pena ni glòria. Res a veure amb aquest Coronavirus, el COVID-19.

Res a veure però amb la crisi actual. Ahir vaig tenir la gran sort de poder tornar dels Estats Units (en un dels darrers vols que sortien del país cap a Barcelona, ple d'espanyols afincats al país, estudiants i profesionals, amb les seves famílies, que fugien com rates) i en arribar a mig matí a l'aeroport de Barcelona l'espectacle era, per dir-ho d'alguna manera, antropològicament fascinant. Arribar a un aeroport buit i amb pràcticament la meitat dels viatgers i treballadors amb màscares i guants fa una certa angúnia, especialment si esdevé una novetat que es veu en primera persona i no pas en un vídeo compartit per WhatsApp.

Enfilar després les rondes i ser -literalment- l'únic vehicle circulant durant una bona estona no m'havia passat ni un dia a les quatre de la matinada, tornant de festa.

I l'AP-7 no era precisament gaire diferent. Sé que era diumenge, però tot i així el trànsit era pràctica -ment inexistent. I les àrees de servei, pobles fantasma. La senyora que em va cobrar la gasolina, parapetada en el seu habitacle, tancat i enreixat, anava habillada amb guants, màscara i gorra, i això que entre ella i jo hi havia un vidre de tres centímetres de gruix que ens separava. Ni un maleït cafè vaig poder fer fins que no vaig arribar a casa.

En arribar a Girona, un altre panorama desolador d'establiments tancats excepte el quiosc de l'estació de tren, on em van vendre els diaris també amb uniforme de sala de confinament hospitalari i a 2 metres de distància del taulell.

S'ha acabat la conya. Ara tothom està molt espantat. I la por passa factura. A la nostra vida quotidiana i a l'economia.  Ha arribat el moment del reconeixement massiu que la cosa ens pot tocar a tots sense distinció de raça, sexe o condició social, i finalment gairebé tothom, fins i tot els més negacionistes i emissors d'acudits al Whats, ho estan internalitzant per fi. I per sort, el negacionisme catxondo ha durat només dos o tres dies.

Ara qui més qui menys és conscient de la gravetat  que l'expansió incontrolada de la malaltia pot provocar. Ni el la pitjor de les distopies ens haguessim pogut imaginar viure aquesta situació de confinament. Segurament la ment humana està més preparada per a suportar la guerra (al capdevall amb enemigs coneguts i més o menys previsibles) que un mal que no se sap d'on vé ni a qui pot afectar.

Aquesta incertesa genera malestar i angoixa profunda, i en alguns casos pot fins i tot arrossegar a una depressió, i sobre tot, la modificació de comportaments en les nostres activitats quotidianes: anar a comprar (avui al Bonpreu de sota casa, arrassat, una noia jove portava dues bosses de plàstic a les mans per a tocar-ho tot), relacionar-nos (a casa ningú no es fa petons) o simplement viure (amb un consum massiu de sèries, teleescombreria, "youtubes" i vídeojocs).

Però el pitjor de la distopia és l'afectació econòmica de la pandèmia. Només els esdeveniments d'avui dilluns 16 de març, i això encara durarà un temps que ens semblarà a tots una eternitat, ho comencen a acreditar: pimes tancades, tancament de fronteres, reducció dràstica de comunicacions aèries i ferroviàries, trencament de les cadenes de suministre, i com a conseqüència, EROS i ERTOS a tort i a dret. Cert que al metro de Barcelona avui hi havia gent, però és que paralitzar la indústria i tots els serveis del país és una barbaritat económica que només descerebrats de l'alçada d'en Quim Torra poden predicar. Potser ens curaríem abans, però no tindríem amb què comprar menjar ni res de res.

Segurament superarem el virus, però la pandèmia econòmica que ja està generant com a dany col·lateral deixerà notar els seus efectes durant molt més temps que el mateix coronavirus, i això deixarà també un panorama de distopia post-nuclear.