Eleccions als Estats Units: "Alea jacta est"

A aquestes alçades de la pel·lícula, més o menys tothom al planeta Terra sap de les eleccions presidencials nord-americanes de demà 5 de novembre.

Podria semblar exagerat, però sóc -com molts altres- dels que pensen que la transcendència d'aquesta elecció supera fronteres i en funció del guanyador, tindrà unes implicacions que poden assolir un àmbit planetari, malgrat l'habitual aïllacionisme polític que ha caracteritzat històricament l'acció política exterior dels Estats Units.

Hores d'ara, quan més de 75 milions de nord-americans amb dret a vot ja ho han fet anticipadament (el que representa un 48% dels 156 milions de ciutadans que van votar a les presidencials de 2020), podríem dir que els daus pràcticament ja estan tirats. Però com que als Estats Units no hi ha l'estupidesa de la jornada de reflexió, els dos candidats continuaran fent campanya (als estats frontissa -swing states-) fins al darrer moment. 

Pot passar de tot, donada la igualtat que pronostiquen les enquestes electorals. Un article a La Vanguardia de Joan Roselló, explica que hi ha un historiador i professor universitari, Allan Lichtman, va desenvolupar un mètode predictiu basat en 13 variables, que li ha permès endevinar sense errades el guanyador de cada elecció presidencial des de 1984, això són 10 eleccions consecutives. Diu l'articulista, que la probabilitat estadística d'encertar-les totes (al haver-hi dos partits és com tirar una moneda i predir si sortirà cara o sortirà creu) és del 0,098%, una de cada 1024 vegades. No està gens malament.

Segons Lichtman, el resultat serà molt ajustat (per dir això no cal ser cap geni, ja que així ho pronostiquen totes les enquestes des que Joe Biden es va retirar de la cursa electoral i els demòcrates van nominar Kamala Harris), però en la seva opinió, guanyarà la Kamala Harris.

Com saben els meus lectors, sóc un profund defensor del partit demòcrata i he seguit la trajectòria de la Kamala des que era fiscal general de Califòrnia. Si bé com a vice presidenta la seva actuació ha estat més que qüestionable, no hi ha cap dubte sobre la seva preparació i la seva capacitat, però té dos factors en contra molt importants, en un país com els Estats Units del segle XXI: és dona, i encara més important, no és blanca i és filla d'immigrants de primera generació. 

En una societat tan conservadora com la nord-americana (el llibre "Les calces al sol" de la Regina Rodríguez Sirvent, del que he escrit no fa massa en aquest blog, descriu una família que és l'arquetip del votant conservador als Estats Units: blancs, universitaris, religiosos i molt conservadors), només aquests dos fets, sense entrar a jutjar les virtuts de la candidata, poden fer decantar la balança cap a Donald Trump.

A ulls europeus, les barbaritats que cada dia profereix Donald Trump en les seves intervencions i el seu discurs cada vegada més radicalitzat, farcit d'odi envers els seus adversaris (el que va dir de la filla de Dick Cheney, l'ex congressista conservadora Liz Cheney, seria -ras i curt- constitutiu de delicte a Europa) ens semblarien suficients com per a desqualificar-lo. Però la realitat és que fa 4 anys el van votar 74 milions de ciutadans i seria ingenu pensar que tots ells són uns descerebrats.

Les darreres enquestes publicades avui són tan ajustades, que pot passar de tot.

Font: NYT

Escriu el periodista John Carlin, enviat especial de La Vanguardia per a cobrir les eleccions, que la clau la tenen les dones dels votants republicans: si aquestes "enganyen" els seus marits dient que votaran per Trump però en realitat ho fan per Harris la victòria final serà demòcrata.

La clau, com ve essent habitual a les darreres eleccions, la tindran els "swing states", on tots dos candidats s'han volcat en mítings els darrers dies. Avui, tots dos són a Pensylvania, un dels estats més decisius, on segons les enquestes hi ha un empat tècnic entre els candidats.

Jo penso que malgrat tot el que té en contra, Kamala Harris acabarà guanyant les eleccions per un marge de vots que segurament serà superior al que prediuen les enquestes (són molt dolent fent pronòstics, però espero -i demano als Déus- no equivocar-me aquesta vegada).

Ara bé, si així és, també li demando als Déus que la victòria sigui clara, amb un percentatge de vots individuals i electorals a favor de Harris que la facin incontestable, perquè si no és així, és improbable que Donald Trump accepti una segona derrota consecutiva, i si això succeís faria literalment el que fos, invocant frau electoral, per revertir al seu favor el resultat electoral. Si això passés, el fantasma d'una guerra civil podria planar sobre el país, generant caos i confusió, per extensió, a la resta del planeta.

Polítics negacionistes, arribistes, toreros, reis de copes: el país de la disbauxa

Aquest desgraciat episodi de la DANA que vam viure la setmana passada a València i ahir i avui en menor intensitat al sud de Catalunya, demostra a grans trets tres fets incontestables.

Primer, que com cantava el gran Raimon, "en aquest país la pluja no sap ploure".

Segon, que desafiar la natura i passar-se per la sola de la sabata totes les regles de sentit comú sobre construcció en zones inundables només pot portar desastres (i corol·lari del segon fet: el negacionisme del canvi climàtic només acaba portant desgràcies -i més que en portarà en un futur a curt termini mentre continuï manant la dreta).

Tercer, els polítics d'aquest país, i per extensió el cap d'estat, van de ridícul en ridícul fins a la derrota final. Com escrivia ahir el diari Ara, ves que aquestes inundacions no acabin essent el 23 F del rei Felip VI...

Una vegada més, una catàstrofe natural extrema posa en evidència la misèria moral dels polítics (de tots els polítics), que, 214 morts després i centenars o milers de desapareguts (l'aproximació és encara incerta i ningú no s'atreveix a donar xifres oficials) molts d'ells probablement arrossegats per torrents i rieres hauran acabat a la Mediterrània i no seran trobats mai més, aquests no fan altra cosa que buscar rèdit polític a les desgràcies (que sempre, sense gaire excepcions, acaba pagant el poble), i tirar-se els plats pel cap, en un exemple d'indignitat extrema.

Però si els polítics en general són uns personatges curt terministes que només busquen treure rèdit a qualsevol esdeveniment que pugui perjudicar l'adversari, en el cas del president de la Generalitat Valenciana, l'estratègia per amagar les vergonyes i mancances ha estat fer anar el ventilador a tort i a dret per espolsar la seva merda cap a la teulada del Govern Central. Vergonya i més vergonya.

Ahir en Víctor Amela a La Vanguardia, en una lúcida columna explicava que la Victòria Rosselló, la cap de meteorologia de la Televisió Valenciana advertia a les 15:20 hores del dimarts 29 d'octubre del perill de la situació que s'acostava al País Valencià. Fet que també recalcava l'Agència Estatal de Metereologia (AEMET) des de les vuit del matí del mateix dia.  Escriu literalment l'Amela: "Patim governants d'ànima autoritària que juguen a esborrar el seu complex de retrògrads (la Generalitat Valenciana va esborrar "twitts" que deixaven en evidència la seva mala gestió) fingint-se valents defensors de la llibertat abandonant els administrats a la seva sort, a la intempèrie, a què Déu i la DANA escullin els seus sense interferències". 

Però ells, tossuts, a la seva. Corria Núñez Feijóo a aparèixer a la zona molt abans que en Pedro Sánchez en una mostra de deslleialtat institucional que fa federat. O apareixia el rei d'Espanya el diumenge (gairebé 6 dies després de la catàstrofe) després que els serveis públics li netegessin prèviament els carrers pels que havia de passar...no m'estranya que l'escridassada, el llençament de fang i els insults fossin de campionat. No sé qui gestiona els protocols d'actuació de la casa reial, però definitivament, n'hi hauria per acomiadar-los a tots. Una declaració institucional televisada a finals del mateix dia 29, quan ja es començava a albirar el desastre, o el dia després, hagués tingut molt més sentit i hagués estat molt més ben rebut per una situació que sempre castiga els mateixos...

El 2002 en un desastre semblant a Alemània, l'aleshores canceller Gerhard Schröder va anar a Dresden, en unes inundacions similars a les del País Valencià i va encapçalar, calcat amb botes d'aigua, els dispositius d'emergència. Mazón només a sortit davant dels mitjans amb una armilla vermella, net com una patena i justificant en tot moment la seva actuació. Autocrítica inexistent, és clar.

Però a més a més, des del Juliol del 2023, com a president de la Generalitat Valenciana ha tingut el dubtós (des)honor, entre d'altres, de: fer un pacte de legislatura amb Vox (ara ja trencat), nomenar un torero (Vicente Barrera, de Vox) com a conseller de cultura (ara ja cessat, només pel trencament del pacte amb Vox, no per altra raó), carregar-se la Unitat Valenciana d' Emergències (que hagués, com a mínim, mitigat les desgràcies personals que hi ha hagut), canviar el PATIVEL (Pla d'acció territorial de la infrastructura verda del litoral) per permetre l'edificació d'hotels a 200 metres de la costa...és el preu que han de pagar els votants que deixen un govern a negacionistes climàtics (escola Donald Trump) i ultraliberals que lluiten des del sistema per a carregar-se bona part de les institucions públiques que vetllen per benestar de tots els ciutadans. Tot sigui per aprimar els serveis públics i reduir els impostos que paguen els més rics. 

Són aquells que diuen, com Aznar, paladins de la llibertat, "qui és vostè per a dir-me on puc edificar o amb quantes copes de vi puc conduir"...A tot això, és interessant destacar el silenci de la reina de l'ultraliberalisme madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. 

Arribarà el moment de passar comptes, quan la normalitat s'hagi restaurat més o menys. Però com sempre, els culpables s'amagaran rere una bandera i els seus aliats, vestits amb togues negres i arnades, els exculparan de tota responsabilitat.

Hi ha un quart fet també incontestable. L'única sort que té aquest poble és que la solidaritat de bona part dels seus conciutadans no coneix límits. Aquest és un exemple que encara ens fa tenir alguna esperança.

Pedro Sánchez té un problema (gros)

El cas Errejón destapa com mai abans en política espanyola les contradiccions d'una esquerra que navega des de fa mesos en la deriva política i mediàtica. Una esquerra que sempre s'ha volgut auto considerar com imbuïda d'una superioritat moral que permet donar lliçons a tothom, en particular als partits i als polítics de dreta.

D'aquí a un temps, quan la fredor dels fets (i les denúncies i els judicis) s'hagin apaivagat, s'analitzarà amb més fredor la carta de renúncia d'Íñigo Errejón, feta pública cinc minuts abans que el fessin fora del partit. Diu un dels paràgrafs de la carta -que esdevé la confessió de culpabilitat més bèstia i més hipòcrita que he llegit en tota la meva vida: "En la primera línea política y mediática se subsiste y se es más eficaz (...) con una forma de comportarse que se emancipa a menudo de los cuidados, de la empatía y de las necesidades de los otros. Esto genera una subjetividad tóxica que en el caso de los hombres el patriarcado multiplica (...) con relaciones afectivas e incluso con uno mismo", que ja és tenir pocs escrúpols. Però no en té prou i afegeix: "Yo, tras un ciclo político intenso y acelerado, he llegado al límite de la contradicción entre el personaje y la persona. Entre una forma de vida neoliberal y ser portavoz de una formación que defiende un mundo nuevo, más justo y humano (...). No se le puede pedir a la gente que vote distinto de cómo se comporta en su vida cotidiana". 

El pitjor del cas és que Errejón feia cara de bona persona (de fet, de no haver trencat un plat en la seva vida, amb aquella carona d'adolescent, encarnant el perpetu estudiant universitari) i fins i tot parlava un perfecte Català, i no pas en la intimitat, sinó en públic i davant de tothom que el volgués escoltar.

Al torpede a la línea de flotació de Sumar (com passa en aquestes ocasions els principals responsables són, miraculosament absents fins que amaini una mica, com és el cas de la Yolanda Díaz, de viatge oficial a Sud Amèrica), s'hi afegeix tota la pudor que va sobreeixint del cas Koldo i José Luís Ávalos, que cada dia que passa té un aspecte més nauseabund i fa pinta d'acabar esquitxant fins i tot l'apuntador. De fet, només de veure la biografia del tal Koldo Izaguirre a un se li posen els pèls de punta: va passar d'escorta i xofer del ministre José Luís Ávalos a conseller de Renfe Mercancías. Una carrera meteòrica a la que tothom del seu entorn va fer la vista grossa. Pedro Sánchez va fer com en Jordi Pujol en el seu dia, va girar la cara cap a un altre costat i va fer com si, com si no passés res. Imperdonable. En tots dos casos. I ves a saber si al final tot l'afer de l'esposa del president del govern, que va començar com una denúncia esperpèntica del sindicat d'extrema dreta "Manos Límpias" no acabi tenint alguna cosa de veritat..

No sé quant podrà aguantar aquesta legislatura però a Sánchez se li desmunta la coalicció d'esquerra i la dels independentistes, imbuïts més que mai en batalles intestines entre ells i dels uns contra els altres. El panorama és certament complex i aconseguir aprovar pressupostos en aquestes circumstàncies es fa més que dubtós.

No es pot dir que la dreta no estigui també emmerdada fins les orelles de casos de corrupció i llufes de tota mena, començant per la parella de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, també embolicat amb un afer d'enriquiment il·lícit amb mascaretes durant la pandèmia exactament igual que en el cas Koldo-Ávalos. Però la principal diferència és que la dreta no fa bandera moral del seu comportament. Actúen intentant minimitzar tot allò que implica l'administració pública i miren d'enriquir-se com tothom, però a diferència de l'esquerra, no pretenen postular ni donar exemple públic. Si els enxampen, els enxampen i fins i tot els seus els acaben mig exculpant. Un exemple flagrant i de rabiosa actualitat són els 100.000 euros cobrats en metàl.lic pel polític ultradretà líder de Se Acabó la Fiesta Alvise Pérez que està investigant la fiscalia. Bona part dels seus votants pensen que no hi ha res de dolent d'intentar estafar l'Agència Tributària i si poguessin farien el mateix.

Pels que ens agrada estudiar sobre la Guerra Civil espanyola, i veient el panorama actual, podríem dir que malgrat haver passat gairebé 90 anys de l'inici d'aquella guerra, poques coses han canviat de veritat. La República va perdre la guerra per moltes causes, i segurament la principal va ser no comptar amb el suport de França i Alemanya (i en canvi comptar amb el de Rússia) però el fet que hi va haver una altra guerra civil a les files republicanes entre anarquistes, comunistes, socialistes, sindicalistes, nacionalistes catalans va provocar en molts casos que les esquerres estiguessin més ocupades matant-se els uns i els altres en comptes de dedicar-se a la causa comuna de lluitar contra un feixisme ordenat, obedient a un únic comandament i que va comptar amb l'ajut de la gran banca i material militar de l'Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler (malgrat que tots dos despreciessin profundament Francisco Franco tenien una causa comuna: acabar amb la República). Quan l'exercit republicà va aconseguir desarmar els anarquistes i els comunistes van posar ordre, ja era massa tard, la guerra s'havia perdut.

No sé si Sánchez es menjarà els turrons com a president del govern (ha demostrat en diverses ocasions que té més vides que un gat i que, com l'au Fèlix, ressorgeix de les seves cendres), però aquesta vegada, més que mai abans, ho té molt difícil.

La cirera del pastís a la Copa Amèrica

Ahir al vespre, el Telenotícies Vespre de TV3 es feia ressó de la finalització de la Copa Amèrica i del seu balanç per a la ciutat de Barcelona.

Més enllà de les dades, i del tall del Passeig de Gràcia per a la cerimònia final, amb la Sara Baras i en Josep Carreras, una imatge em va cridar l'atenció, i aquesta va ser la d'una parella de Nova Zelanda entrada a la seixantena (potser ratllant els setanta anys) que feia unes declaracions a TV3 (migdia, que en Toni Cruanyes va tornar a repetir al vespre) que diuen més que qualsevol resum que li haguéssim pogut demanar al responsable de relacions públiques de la més gran empresa del món. Aquestes imatges, naturalment, s'han fet virals a les xarxes.

Deia la feliç parella que ells havien vingut a Barcelona a gaudir de la Copa Amèrica de vela perquè al seu país, Nova Zelanda, no està ni permès ni ben vist que els diners públics es destinin a frivolitats com aquesta perquè al seu país prioritzen, literalment, la inversió pública en salut i en educació. I per més "inri", n'havien gaudit molt. Un clar exemple del que es fa als països civilitzats: envien els esdeveniments frívols al tercer món, com es fa a Europa amb els residus radioactius i els perillosos, que s'acaben emmagatzemant a l'Àfrica. Se'n parlarà durant molt de temps d'aquest tall televisiu, que es repetirà vegades i més vegades, i amb raó.

Al final, no he acabat d'entendre ben bé de què anava la Copa Amèrica a Barcelona (no parlo de les regles de la competició, que m'importen tres bledes, pel que he vist es tracta d'una competició d'enginyers gairebé aeroespacials que lluiten per a tenir les naus més ràpides, i això té poc a veure amb l'esport i amb la vela, però en fi, "doctors té l'església"), ni dels beneficis que per a la ciutat té organitzar una competició que només té interés mediàtic al món anglosaxó i per a un col·lectiu no reduït sinó reduidíssim.

I les administracions públiques s'han gastat en aquest esdeveniment la més que respectable quantitat de 50 milions d'euros (directes, no vull ni pensar amb els indirectes) en un esdeveniment que pels habitants de la ciutat ha passat sense pena ni glòria.

Explicava l'Antoni Bassas ahir al seu "Bon dia" al diari Ara, que s'havia calculat que l'impacte econòmic d'una competició que va començar el mes d'agost seria de 1.200 milions d'euros, es crearien 19.000 llocs de treball i que atrauria 2,5 milions de turistes d'alt poder adquisitiu (que és el que Barcelona vol, diuen, diuen).

Home, no em solc creure gairebé mai les xifres oficials d'esdeveniments mediàtics perquè sempre són inflades, però em sembla a mi que ni en el millor dels somnis humits dels responsables de l'Ajuntament de Barcelona són capaços d'afirmar, després del que s'ha vist, que l'esdeveniment hagi suposat més d'un 10% de les xifres que s'estimaven, i això essent molt optimista.

A més a més, afegeixo, per què caram vol Barcelona 2,5 milions més de turistes? Que no en tenim prou amb els que han envaït i desnaturalitzat la ciutat, el tarannà i per acabar-ho de reblar, l'idioma?

Només hi ha una notícia positiva en tot aquest despropòsit, i és que avui l'Ajuntament de Barcelona ha dit (seny per una vegada, cosa inusual en aquesta institució) que a la propera edició no hi posaran ni un duro, i que si es vol repetir Barcelona, encantats de posar-hi l'aparador, però els quartos que els hi posi un altre pardillu, i pel que sembla, els kiwis, han marxat de la reunió emprenyats com crancs.

No hi ha mal que per bé no vingui, o dit d'una altra manera, no hi ha desgràcia que cent anys duri. L'Ajuntament de Barcelona, per una vegada i sense que serveixi com a precedent, té tot el meu suport.

Xavier Palomares Miralles: In Memoriam

 

Escric aquestes línies des de Valls, un dimarts d’octubre fosc, rúfol i ventós, que sembla que vulgui acompanyar la meva angoixa i la de molts altres en aquests moments grisos que avui ens toca viure. Mentre sóc davant de l’ordinador, en Xavi, el nostre estimat Xavi Palomares Miralles, està acabant el seu camí d’aquesta vida que ens ha tocat viure.

Desbordat i destrossat per la pena, aquest és un dels textos més tristos amb el que m’enfronto a la meva vida. He escrit homenatges pòstums a persones molt properes amb qui he compartit un troç de vida, en particular el meu pare Vicenç Burgell i el meu sogre Josep Barceló, però acomiadar un amic de l’ànima, un company de generació, un company de classe des de pràcticament la infantesa, és quelcom molt més dur del que em podia imaginar. Però parafrassejant en Lluís Llach, jo no volia que en Xavi marxés sense un comiat final a manera d’agraïment per molts bons moments que va donar als seus. I sóc aquí, capcot i amb els ulls plorosos, davant de l’ordinador, acomiadant el nostre amic.

En Xavi Palomares ens deixa amb 58 anys, una edat en la que no és just morir-se, si és que hi hagués d’haver justícia en alguna mort. La manca de sentit d’una mort abans d’hora és gairebé sempre molt cruel, en el seu cas, encara més.

El nostre amic era un pou de vitalitat, d’alegria, de saviesa, de coratge, de seny i de rauxa i tenia unes immenses ganes de viure, per això la seva mort encara ens deixa més buits, perquè ens costa més de païr, i malgrat que el seu adéu és una realitat, es fa més dur d’acceptar-lo.

Ara tot just fa un any va decidir fer el pas de casar-se “ja veieu” -ens explicava amb to foteta- “com ens hem de veure, casat amb 57 anys”, i deixava anar una rialla d’orella a orella. Però l’Anna Pujol era el gran amor de la seva vida i el seu casament, l’octubre de 2023, va ser una d’aquelles celebracions en la que un acaba encomanat de la més absoluta alegria encara que no vulgui.

I malgrat que se’ns en va quan encara tenia molt a oferir-nos a tots, a la seva Anna, als seus amics, a la seva família, el seu llegat és immens i perdurà a les nostres memòries. En Xavi era un pou sense fons de bondat, de saviesa -aquella que emana del més noble sentit comú-, d’alegria contagiosa. S’aferrava a la vida follament, en tot el que feia, ja fóra fent muntanya, esquiant, fent de monitor d’esquí (quantes vegades a Vallter, Xavi, quantes…), de cuiner o de mariner. Estimava els seus amics com ho feia tot a la vida, amb passió.

A la colla de companys de gairebé infantesa, més de cinquanta anys d’amistat al capdevall, que ens vam retrobar en fa ja uns quants a la Barraca de S’Alguer (en majúscules) de l’amic Joan Gómez, en Xavi era, és i será, un dels pals de paller. Les seves paelles eren mítiques, i les seves aventures per la Mediterrània, embarcat de cuiner en un veler de molts metres d’eslora, també. Les seves fotos del millors racons del nostre mar, de les millors sortides de sol, dels millors capvespres, ens les compartia al grup de WhatsApp, un grup que ja ha esdevingut més que una colla d’amics, jo ho considero gairebé un referent de l’amistat duradora.

Vaig tenir la sort, gairebé casual ja que havia estat fora de viatge durant molts dies, de poder compartir més de tres hores amb ell dissabte passat. I tinc la pau d’esperit d’haver-me pogut acomiadar d’ell sense pressa. Vam esmorzar plegats, amb l’Anna. Vam riure, vam plorar, i em va explicar amb tota mena de detalls, amb el detall que només són capaces de transmetre les persones que viuen les coses de la vida amb la passió d’un infant, això de la Copa Amèrica que tot i els seus esforços, encara em costa d’entendre. Vam parlar de vida i de mort. De l’arranjament per l’adéu final. La seva serenor, la seva preparació pel nou viatge, em van impressionar un cop més, i em van confirmar una altra vegada la gran persona que se’ns en va.

Deia el mestre sevillà de flamenc “quelcom es mor a l’ànima, quan un amic se’ns en va”. Així és com em sento jo, així es com ens sentit tots els que l’estimem. Malgrat que el perdem en aquesta vida, el seu record i el seu llegat ens acompanyarà sempre més.

El cas inaudit dels corruptes denunciant corrupció al país de les meravelles

Que Espanya no és un estat normal, o diem-ho d'una altra manera, una democràcia normal ho hem sabut sempre (des de la "transición que nos dimos entre todos"), però que els nivells d'"anormalitat" siguin actualment tan excepcionals és francament difícil d'explicar i d'entendre. Espanya és el país de les meravelles, en el que es poden trobar "Alícies" a cada cantonada.

Efectivament, Espanya és un país on el poder judicial fa política contra un govern legítimament constituït i que compleix tots els estandards de qualitat democràtica. La justícia, o al menys una bona part de la mateixa, segueix conculcant la legislació vigent impedint que s'apliqui una llei aprovada pel parlament espanyol, la de l'amnistia. Si ens aturem a pensar-ho fredament, és un fet veritablement inversemblant. El poder judicial prevarica i no passa res. I això, en una democràcia consolidada, simplement no hauria de poder passar. 

Però és que Espanya és un país on hi havia una vegada un rei que se n'anava a caçar elefants (el sol fet d'anar a caçar elefants ja és repugnant en sí mateix), que ho feia a més a més acompanyat de la seva amant alemanya i per acabar de reblar el clau, sense permís del parlament espanyol i sense el coneixement del president del govern. I al capdevall, tot s'acaba amb una frase ben simple: "lo siento mucho, no volverá a pasar". I tot el personal es queda tan ample. Aquí paz y después gloria.

Però és que Espanya és un país on hi havia una vegada un rei nomenat a dit per un dictador (incomplint els drets dinàstics de successió establerts) a partir d'una llei feta a mida per a que pogués regnar el nou monarca, passant pel cim del seu propi pare. I tothom es va quedar tan ample, començant pels mateixos monàrquics.

Però és que Espanya és un país on de gairebé tothom era conegut (o com a mínim sospitat) que tenia un rei que li era infidel a la seva esposa reina d'Espanya amb "cabareteres" i "artistes de varietés", es diguin les mateixes Bárbara Rey (com ara ha quedat demostrat), "Nadiuska", Paloma San Basilio, Raffaella Carrà o Sara Montiel entre -segurament- moltes altres. Com diria en Tortell Poltrona: "Que bèsssssssstia".

No podem oblidar tampoc, que és un país on ens treuen els peatges amb la finalitat única (si és que n'hi ha alguna alta que algú m'ho expliqui perquè no ho entenc) d'aconseguir algun vot despistat amb la contrapartida ("que bèsssssstia") de convertir vies ràpides, segures i pagades pels usuaris en vies lentes, perilloses i pagades per tots els ciutadans espanyols (els que fan servir les autopistes i els que no) amb la paradoxa que els que no paguen impostos aquí (la majoria de camioners) en gaudeixen molt més que molts ciutadans del país.

Però la cirera que trobem al cim del pastís és que el partit amb més casos de corrupció segurament de tota Europa, el PP, presenti una querella per corrupció al PSOE. Núñez Feijóo sempre m'ha semblat un personatge d'una patètica mediocritat, però en una situació en la que se li acaba el crèdit polític davant els seus i la seva adversària madrilenya, tira desesperadament del que sigui, atacant als seus contrincants sense més munició que el descrèdit de portar sobre les espatlles els pitjors casos de corrupció de la història d'Espanya. 

Només en citaré uns quants que em venen a la memòria: cas "Naseiro", cas "Palma Arena", cas "Noos", cas "Taula", cas "Ibatur", cas "Hügel", cas "Púnica" (amb sentència condemnatòria), cas "Andratx" (amb sentència condemnatòria), i per acabar aquesta llista no exaustiva, cas "Gürtel", amb tot de peces separades (Aena, Fitur, Jerez,....) on el PP va ser el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya, l'any 2018. I aquests senyors, aquests senyors (és un recurs literari) tenen la barra de presentar una querella contra el PSOE per corrupció? 

Hi ha coses que passen aquí avui que són dignes de "La escopeta nacional" aquell grandíssim fresc de l'Espanya de les postrimeries del franquisme retratada del grandíssim director de cinema Luís García Berlinga que va ser filmada el 1978 però que té encara avui, 46 anys després, una vigència que fa esgarrifar.

Les misèries dels polítics

Llegeixo avui en premsa que la direcció d'Esquerra Republicana (ja saben, aquell partit que "va ser" una referència i que tal vegada "deixi de ser-la" si li passa com a Ciudadanos a les properes eleccions que es presenti ja que tot dependrà de com gestionin el congrés del mes de novembre, i la transmissió del resultat a la militància i a la ciutadania) ha tornat a demanar, més aviat a exigir, a tots els seus militants que encara són alts càrrecs del nou Govern de Salvador Illa, que deixin el càrrec amb caràcter immediat.

I no estem parlant d'un afer menor. Encara hi ha un 20% d'alts càrrecs del Govern de l'ex president Pere Aragonès que continuen exercint el càrrec. 

Aquí voldria fer un parell de reflexions que, més que tals, em semblen obvietats.

La primera és que trobo d'una mesquinesa al·lucinant, difícil de pair, que les consignes polítiques puguin forçar algú que està fent una bona feina de servei públic sigui cridat, per "disciplina de partit" (comprensible en partits polítics de tall autoritari com el partit comunista xinès o el partit comunista rus) a abandonar el seu càrrec. Miopia de curt termini i estupidesa galopant. Però així és la política.  

Em va semblar un gest de sensatesa i generositat política, de sentit comú, vaja, que Illa no destituís tots els alts càrrecs del Govern de Pere Aragonès sinó que alguns es mantinguessin al càrrec, cosa molt difícil en un món on tots els partits polítics tenen una munió de "fidels a la causa" a colocar en càrrecs de confiança el dia després de guanyar les eleccions.

La segona és que en països més civilitzats que el nostre, sobre tot en el món anglosaxó, els anomenats "alts càrrecs" no són cessats després d'unes eleccions que perdin "els seus" sinó que continuen a un càrrec al que, com a l'empresa privada, han estat designats per mèrits propis. Al capdavall, l'execució eficient dels pressupostos públics requereix de figures preparades i que tinguin continuïtat als càrrecs. Canviar-los cada quatre anys no aporta més que ineficiències i mal govern.

Però en política ja se sap, una de cal i una altra d'arena. Recorden l'ex president de RENFE, Isaías Táboas? Potser el nom els resulta familiar però no els acaba de sonar, però si els dic que era el president de RENFE als anys que va encarregar uns trens destinats a Cantàbria i Astúries que no cabien en els túnels que havien de travessar perquè es van dissenyar amb una amplada superior a la que permetien els túnels, segur que els sona. Doncs aquest individu, que ha mamat de mamella pública bona part de la seva vida laboral, ha estat rescatat per Salvador Illa per a presidir Infraestructures.cat, l'empresa d'obra pública més gran de Catalunya.

Com els deia abans, en el fons, en el fons, ni un pam de net.