El curiós cas de l'àvia morta que volia volar a Londres...

Llegeixo a l'ABC (que ningú no s'escandalitzi, m'agrada estar informat des de totes les perspectives, i saber què fa l'adversari forma part de tenir una visió amb tot el contexte) que un vol de l'empresa de baix cost EasyJet que feia en trajecte de Málaga a Londres Gatwick la setmana passada va passar un episodi francament difícil de creure, tant, que he decidit contrastar la notícia amb altres mitjans i sí, els puc dir que el que els explicaré a continuació és cert.

La notícia diu que una família britànica de cinc membres, va intentar embarcar una parenta seva de 89 anys, ja difunta, a l'avió per a portar-la cap a Anglaterra.

Segons confirma també Daily Mail, els familiars van intentar embarcar l'àvia amb cadira de rodes dient al personal de l'avió que la senyora estava dèbil i s'havia quedat dormida. Fins aquí, la cosa podria ser quasi creïble. Un dels familiars es va identificar com a metge per a tranquilitzar al personal de l'aerolínia, que no ho acabava de veure clar. Sobre les 11:00 del matí van aconseguir sentar la senyora a la part del darrere de l'avió.

I aquí és on les coses es van començar a complicar ja que una passatgera que va presenciar tot els moviments va alertar al personal d'EasyJet que aquella persona estava morta (va relatar que els familiars li aguantaven el cap mentre la pujaven amb la cadira de rodes).

EasyJet ha negat que es permetés l'accés a l'avió a una persona morta. El portaveu de la companyia va declarar que la passatgera tenia un certificat d'aptitud per a volar (suposo que per l'avançada edat) i que la senyora era viva quan va pujar a l'avió. La senyora que va reportar els fets va demanar un metge urgentment al·legant que no es trobava bé (bona estratagema) i el pilot es va veure obligat a tornar a la terminal.

Els serveis d'emergènia i la guàrdia civil van determinar, en examinar-la, que la senyora ja era morta. Aquí l'autopsia serà determinant per a fixar l'hora de la mort, ja que els familiars i la companyia continúen afirmant que la senyora era viva quan va pujar a l'avió. De fet, un metge que anava a l'avió va confirmar que la senyora era morta quan va entrar a l'aparell. El vol va acabar sortint més de dotze hores més tard, cosa que va comportar un considerable emprenyament per part de tripulació i passatgers.

De moment, no hi ha detinguts entre els familiars però és bastant probable pensar que els caurà una sanció de molta consideració.

Tinc pocs dubtes que l'àvia britànica ja era morta quan els seus familiars la van intentar encavir a l'avió. El motiu és senzill: els costos internacionals de repatriació d'un cadàver. Cal un certificat de defunció internacional, un document anomenat "free from infection", traduccions, autoritzacions consulars, un cofre homologat, embalsamament del cadàver....

Segons diverses fonts consultades (excloent Mèmora, que et fan trucar-los per a demanar un pressupost de repatriació d'un cadàver), els costos poder arribar a superar els 6.000 Euros als que cal afegir després els costos en destí, des del transport des de l'aeroport fins a les taxes d'enterrament o incineració que Anglaterra apliqui.

Tenint en compte que al lloc web d'EasyJet he trobat vols de Málaga a Gatwick des de 51€, no m'estranya que els familiars provessin d'embarcar l'àvia com si fos viva, ja que l'estalvi potencial pujava a 5.949€, aviat és dit.

 

Lliçons de les eleccions autonòmiques a Extremadura

Encara que la ciència política afirma que el que succeeix en unes eleccions regionals, autonòmiques o locals no és gairebé mai extrapolable al que passaria en unes eleccions generals, és indubtable que unes eleccions autonòmiques en moments de màxima globalització, polarització i mediocritat política acaben anticipant tendències.

I això sembla que és el que ha passat a les autonòmiques d'Extremadura. Les eleccions solen ser una expressió global de l'estat d'ànim de la ciutadania, i al món en general, i a les Espanyes en particular, el personal està molt emprenyat.

A Extremadura -i atenció que no passi ben aviat el mateix a Aragó i a Castellà Lleó, que celebren eleccions el proper 2026- el  PP ha guanyat nominalment per incompareixença de l'adversari polític, és a dir, el PSOE. Però qui ha guanyat de debò aquestes eleccions, ha estat l'extrema dreta de VOX.

Font: Diari El país

Si la senyora María Guardiola va disoldre el parlament extremeny i va convocar eleccions anticipades, va ser justament per a poder governar en solitari, vistes les evidents diferències amb el seu aliat VOX i la seva incapacitat per aprovar uns pressupostos prorrogats en dues ocasions.

Maria Guardiola convocava eleccions amb la convició que obtindria la majoria absoluta (33 escons), partint una posició de 28 escons a les eleccions de 2023. Però com he escrit en més d'una ocasió en aquest blog, el senyor que no sap pronunciar i s'embarbussa en voler dir, al congrés espanyol Anatomía de un instante, no desperta cap mena de passió. És una ombra de sí mateix emparedada entre Santiago Abascal i Isabel Díaz-Ayuso. On hi ha radicals de pro, qui vol les imitacions? Doncs només els més fidels.

El PP ha crescut en un escó i es queda a quatre de la majoria absoluta, per tant, només hi ha dues opcions: o tornar a votar o pactar amb VOX, i aquesta captivitat, no fa altra cosa que catapultar encara més VOX elecció rere elecció.  Efectivament, aquest partit ha multiplicat per dos el número de votants i el d'escons, mentre que PP, malgrat guanyar un diputat, perd 9.000 vots i el PSOE en perd 108.000 i 10 diputats.

En una comunitat en la que les esquerres havien guanyat sistemàticament les eleccions per majoria absoluta des de 1983 fins a 2019 (36 anys, que és aviat dit) en aquesta votació no han arribat ni al 36%, una evident mostra de fastigueix d'uns electors que se senten abandonats pels seus dirigents i que per tant, han decidit quedar-se a casa de forma generalitzada. En una comunitat amb una majoria d'esquerres, el desencis no fa altra cosa que afavorir la dreta i l'extrema dreta (sobre tot allà on el percentatge d'immigrants és més alt).

L'abstenció ha estat la més alta de la història d'unes eleccions a Extremadura, ja que només ha votat un 62,7% del cens electoral, i en realitat aquesta ha estat la guanyadora, ja que 331.000 majors d'edat amb dret a vot no han acudit a les urnes, el que vol dir que ha tret més de 100.000 vots més que el partit "guanyador", el PP.

Per tant, el tret els ha sortit per la culata als del PP, que liderats per un mediocre com Núñez-Feijóo, aniran de victòria en victòria fins a la derrota final, a mans de VOX, naturalment.

Quan rectificar és de savis

Fa dies que l'Ajuntament de Barcelona ha començat la seva ja clàssica campanya de Nadal als mitjans, en particular als canals de televisió que es veuen a casa nostra.

Des de fa anys, l'Ajuntament ens regala amb anuncis de felicitació de Nadal televisius, que no deixa de ser una molt bona campanya de promoció de Barcelona entre la ciutadania de Catalunya, i dels mateixos barcelonins.

Em ve això a la memòria perquè acabo de veure l'anunci d'aquest any de Nadal de l'Ajuntament de Barcelona que encara no havia vist. I he de dir obertament que m'ha agradat molt, ha estat un amor a primera vista. Ja se sap que als humans ens agraden o desagraden les coses gairebé sempre per comparació.

I, inevitablement m'ha vingut al cap també l'anunci de felicitació del Nadal de Barcelona de l'any 2024. Se'n recorden? Jo molt. Com evitar-ho? Era un esperpent tan difícil de catalogar que és impossible haver-lo oblidat. Si el que pretenia l'Ajuntament era que el recordéssim, a fe que ho van aconseguir.

Era el típic anunci de les esquerres que se suposen tan cosmopolites (del tipus lerrouxistes) que fan tot d' actuacions que ells mateixos titllen de "globals" i que tenen com a objectiu prioritari evitar de totes totes que hi hagi qualsevol pàtina de provincialisme o que faci pudor a catalanitat.

I amb aquesta fórmula a la coctelera un equip de creatius més d'esquerres que els que els havien llogat van engendrar el nyap (tot i que m'agrada més el barbarisme "bodriu" que en Jan Laporta va fer servir amb gran encert durant el seu discurs de Nadal al FC Barcelona l'altre dia) de l'anuncia televisiu de la "Cora" que portava per títol "La taula infinita" (https://www.youtube.com/watch?v=NApBOcNDh7A).

Se'n recorden? Allò no tenia ni cap ni peus. Una senyora entrada en anys amb un nom que no se sap d'un bé que va veient com tot de persones li demanen si poden venir a dinar a casa seva...L'anunci sobreeix diversitat de tipologies, races, colors i d'altres. Tot un món de modernor, cofoïsme i falsa germanor que ni escalfa ni refreda. Senzillament perquè no evoca res de res. És un anunci fallit. 

Amb la Cora, l'Ajuntament va rebre -perdonin-me la vulgaritat- òsties fins a l'alçada d'un campanar, naturalment. I per una vegada, per una vegada, i segurament sense que serveixi de precedent, el consistori ha rectificat. No només en la decoració nadalenca, que sense deixar de ser original, fa una invocació als origens de les tradicions més nostrades, reclamant canelons, escudella i caganers. 

Font: Betevé

També en l'anunci televisiu d'enguany que es titula "Un cor que batega (cuques i feres)" i que  mostra una coral improvisada formada per veïns i veïnes de diferents barris de Barcelona que acaben fent una nadala que de debò arriba al cor i que, malgrat que jo no sigui la persona més nadalenca del planeta, em transmet un veritable esperit festiu i alhora, nostrat. Si no l'han vist, de debò que els la recomano. Està disponible a YouTube i a Spotify i al propi lloc web de l'Ajuntament de Barcelona.

Font: Web Barcelona.cat

De vegades, tenim l'agradable sorpresa que les administracions escolten els administrats. Tan de bo que això fos d'aplicació en tots els àmbits de la gestió dels nostres polítics.

El que no entenc sobre la peste porcina

El títol de l'article d'avui l'he estat rumiant força estona, perquè he de  confessar que tot el que està relacionat amb la gestió del brot de peste porcina africana i el tractament informatiu d'aquesta epidèmia em té del tot desconcertat.

He seguit tota aquesta polèmica de lluny, i si no fos per les implicacions reals en moltes explotacions porcines, amb caiguda del preu del porc, prohibició d'exportació a determinants països (prohibició total de venda en el cas de les explotacions que circunden la "zona zero") i primers expedients de regulació d'ocupació als escorxadors, tot això em sonaria a acudit de l'Eugenio: "El saben aquel que dise que hay un jabalí de Collserola que se come un bocadillo de mortadela en mal estado que un camionero lituano que no paga el peaje de la AP7 tiró por la ventana de su camión...?".

Doncs això mateix. D'acudit. Traca i mocador. 

Però és que avui, tornant d'un viatge professional d'uns quants dies a Lituània, poso el telenotícies per primera vegada des de la setmana passada, i em trobo en portada que en Cruañes explica que mossos i guardia civil han entrat als laboratoris Irta-Cresa (Institut de Recerca Teco Agroalimentària de la Generalitat de Catalunya - Centre de recerca en salitat animal) a primera hora del matí i s'hi han passat tot el dia fent escorcolls per indicació del jutjat d'instrucció número 2 de Cerdanyola del Vallès.

Els ben juro que no hi entenc res.

Font: Diari El País. 1/12/2025

Han passat 17 dies des de l'esclat de la crisi i em sembla viure un episodi distòpic gestionat per admiradors molt surrealistes de l'admirat i enyorat Salvador Dalí.

En disset dies, disset, hem passat de fotre la culpa de les nostres desgràcies a un irresponsable camioner rumanès o polonès que va llençar per la finestra del seu camió un entrepà d'embotit estranger (que un dels nostres senglars nacionals s'hagués contanimat i infectat de peste porcina africana engolint-se amb golafreria porcina un entrepà de bull blanc, fuet d'Olot o butifarra negra de Vic, hagués estat més que políticament incorrecte), i, per a més inri s'especulava en que la troballa haguera estat compatible amb mortadel·la en mal estat, naturalment, italiana, a un possible cas de contaminació orquestrada per agents d'intel·ligència de la Rússia imperial, induïda per Putin per tenir un element més de desestabilització d'aquesta Europa que tant odïa.

Enmig de tot això, un senyor que només coneixíem per la denúncia de les abusives vedes biològiques de la pesca d'arrossegament a la Mediterrània -que vol imposar la pèrfida Unió Europea farcida de buròcrates que mengen peix congelat procedent de l'Atlàntic Sud-, l'ara arxiconegut Conseller d'agricultura, ramaderia, pesca i alimentació (quina feinada...), honorable senyor Òscar Ordeig, ens va semblar que sortia a la palestra amb un posat de persona entesa, raonable i de resposta reposada, que acaba les seves intervencions en cada ocasió amb un "hem de tenir molta prudència" afegint-hi que tot estava controlat i que no havíem de patir per res. 

Era un missatge que transmetia en nom del seu cap, el molt honorable President Salvador Illa, que era a la Feria del Libro de Guadalajara, Mèxic, tota una setmana, mentre l'exèrcit espanyol envaïa la serra de Collserola per a tractar de contenir l'expansió de la peste porcina africana.

Els ben juro que no hi entenc res.

Quinze dies després de l'esclat de la crisi i de tenir emprenyats veïns, visitants, ciclistes, excursionistes, restauradors i empresaris relacionats amb la zona restringida de la Serra de Collserola, sense que hi hagi hagut cap més altra explicació que "no hi ha hagut cap altre positiu en cap senglar", es comencen a relaxar les restriccions i a partir de dilluns d'aquesta setmana s'ha tornat a reobrir parcialment l'accés al parc als visitants.

Què ha canviat? Jo no ho sé, però em fa l'efecte que no gaire res. O al menys no ens ho han explicat. Les granges col·lindants segueixen tancades i el preu del porc a Mercalleida continua desplonat. Però ara ja podem fer ciclisme pels senders de Collserola, i si una roda de bicicleta trepitja un punt on hi ha una defecació de senglar no sembla haver-hi cap risc de propagar l'epidèmia fora de la zona restringida...

Els ben juro que no hi entenc res.

I per acabar de reblar el clau, la hipòtesi més plausible, una fuita accidental o provocada per l'escapament d'alguna soca d'aquest virus des del centre de recerca Irta-Cresa, on curiosament, ai las, guarden cepes del virus de grip porcina africana, només s'ha pres seriosament quan avui, repeteixo, avui, un jutge de Cerdanyola en demana l'escorcoll.

És possible que tot plegat s'hagués pogut fer i gestionar pitjor, però si em permeten la gosadia, ho trobo altament improbable. Un nen d'una llar d'infants de qualsevol escola de Catalunya possiblement hi hagués posat més sentit comú. No m'estranya que molts ciutadans reneguin dels seus gestors polítics i busquin desesperadament alternatives.

L'Urdangarin té un gran mestre

Ahir el periodista Jordi Basté -que deu injectar-se Redbull a les venes- es va estrenar a la Televisió Espanyola Catalunya, rebatejada com a "2cat" (quina manca d'imaginació que té el personal que cobra de la "Res Publica"...) amb un nou programa anomenat "Pla seqüència". 

La idea del programa és, segons resa la pàgina web de RTVE, mantenir "una conversa real i fluïda amb un convidat o convidada, enregistrada en un únic pla seqüència d'aproximadament 55 minuts sense cap mena de tall ni edició".

En Basté va entrevistar -en primícia- l'Iñaki Urdangarin- i va tenir una més que respectable audiència, ja que va fer un share del 9,2% i 145.000 espectadors, molt lluny del programa de TV3 "Polònia" que amb 249.000 espectadors va fer un share del 17,2%. Tot i així, es tracta d'una audiència molt bona. Suposo que el "morbo" de conversar amb un ex-membre de la família real li donava a l'estrena del programa un plus que en Basté va saber aprofitar.

L'entrevista -tot i que en Basté ja des de l'inici es refereix a conversa, tal com diu la pàgina web- té lloc dins un cotxe que condueix el periodista i està rodada efectivament amb tècnica de pla seqüència, sense edició. I dinc entrevista perquè digui el que digui en Basté, ell pregunta i l'Urdangarin contesta, però aquest no li fa cap pregunta al periodista.

A favor de l'Urdangarin he dedir que parla un Català més que decent, i això, en un ex-membre de la família real espanyola, té molt de mèrit. El seu fill Pablo però, al que truquen durant l'entrevista, tot i viure a Catalunya i jugar a handbol amb el Fraikin Granollers, parla amb en Basté i el seu pare en Castellà, cosa que no acabo d'entendre, però en fi, cadascú és cadascú.

Però anant al gra del contingut, he de dir que, malgrat sentir un gran respecte professional per en Jordi Basté, el que vaig veure no em va agradar gens. Per molts motius, el primer dels quals és que s'entreveu que entre tots dos hi ha una relació personal que podríem titllar fins i tot d'una certa amistat, amb la qual cosa, en Basté va passar de puntetes (de fet va esquivar) per qualsevol de les preguntes que un periodista hauria d'haver fet i que era el que tenia veritable interés de conèixer des d'un punt de vista informatiu.

La "conversa" es va centrar en bona part en l'estada a la presó d'Urdangarin (després de ser jutjat i condemnat a 6 anys de presó -no ho oblidem- per delictes i crims com ara l'apropiació indeguda de fons públics, falsedat documental, frau fiscal i evasió de capitals, que no és poca cosa), ja que va ser condemnat a 6 anys de presó dels quals va cumplir-ne 1.000 dies, és a dir més de dos anys i mig, a la presó de Brieva (Àvila), una presó per a dones en la que va estar aïllat i va disposar de totes les comoditats. Vaja, que no va ser un "pres qualsevol".

Urdangarin, pobrisó meu, va jugar el joc de la llagrimeta, de fer pena als espectadors explicant com de sol es va sentir a la presó i com de malament ho va passar, i que allà es va "reinventar". Ja vaig mullar dos mocadors.

L'entrevista em recorda a la que el periodista francès de France 3 Stéphan Bern li va fer no fa gaire al seu ex-sogre a Dubai. Una respallada en tota regla. La petita contribució al blanqueig d'un delinqüent, en aquest cas confés i convicte, que no ha mostrat cap mena de penediment. I per acabar de reblar el clau, diu, "o tempora, o mores" que va perdre, literalment "un dels amors de la seva vida, la Cristina". Home, dic jo que si no li hagués fet banyes d'una forma tan descarada, potser aquest amor de la seva vida encara seria amb ell, no? Com en el cas del seu ex-sogre,  ni una explicació, ni una justificació, ni un gest d'humiltat de veritat. Una vergonya, en definitiva. Va tocar les mels del poder i es va pensar que era un intocable. I es va trobar amb el jutge Castro (un valent i un representant de la cara més honesta de la judicatura).

I, oh curiós! L'Urdangarin, com el seu ex-sogre -que, recordem-ho, el va introduir en el noble art d'enriquir-se sense fotre ni brot-, també farà....sí, si en tenien cap dubte, un llibre que publicarà Editorial Grijalbo (del grup Penguin Random House) i que portarà com a títol "Todo lo vivido", i que, com el Borbó, vindrà a ser com una mena de memòries en les que justificarà la seva "reinvenció" personal després de passar, ai las, per la presó. Però res de rendir comptes ni explicar per què presidia l'Instituto Noos.

El que a mi em sembla és que el personatge, que, tal com confessa en la conversa amb en Basté deu estar sense un euro, necessita redimir la seva imatge pública i blanquejar el seu passat com a delinqüent associat a la casa reial (el seu màster a ESADE per la via ràpida -de convalidacions- ni el seu pas per Telefónica Internacional USA no s'explicaria si no hagués estat membre de la reialesa) per a tornar a generar ingressos, ni que sigui passant de revista en revista i de plató en plató.

En fi, una molt lamentable conversa que li treu força respectabilitat a en Jordi Basté com a periodista, però a un "divo" com ell, segur que les opinions dels altres li deuen entrar per una orella i sortir per l'altra.

Les trampes de l'Emèrit

El divendres, dia constitucional, aprofitant el pont, vaig estar passejant per Madrid. A mig matí vaig anar-me'n a El Corte Inglés de Castellana, el més gran de la capital, i vaig passar estona a la secció de llibreria la meva preferida, juntament amb el racó Gourmet.

Estibes de llibres de la biografia de Juan Carlos I, que porta per títol "Reconciliación" (Editorial Planeta -tot lliga-), 23,65€, atapeïen les illes centrals de la secció de llibreria. Confesso que vaig estar a punt de comprar-lo, només per pura curiositat antropològica. I també per veure si la seva autora, Laurance Debray (casada amb el fill del prestigiós periodista francès Jean-Jacques Servan-Schreiber), n'ha fet una biografia mínimament rigurosa o es tracta d'una hagiografia, com em penso, ja que la periodista ha declarat diverses vegades la seva adminarció per la figura de l'Emèrit, arribant-lo a acompanyar fins i tot a Sanxenxo quan l'Emèrit ha vingut a participar en una regata.

Però no vaig caure a la temptació. Si s'escau, el demanaré a la biblioteca de Girona, perquè no vull contribuir ni amb un cèntim d'euro a fer encara més ric a un evasor d'impostos.

En tot cas, la maniobra és oportuna i segurament la seva publicació molt ben calculada en el temps, en coincidència amb el cinquanta aniversari de la mort del dictador (on curiosament no se'l va convidar a l'acte conmemoratiu al parlament espanyol) i amb la creixent influència de l'extrema dreta a Espanya i al món.

Es tracta d'una operació de blanqueig en tota regla. Primer de la seva figura, tacada de forma definitiva i sense redempció possible degut als excessos que va cometre durant el seu regnat -en l'àmbit personal i en l'econòmic- i després del franquisme, en un llibre en el que no s'aborda de debò cap dels escàndols d'amants i evasió fiscal que el van acabar forçant a marxar d'Espanya en el que ell qualifica d'"exili voluntari" a Abu Dabi.

Vaig sentir l'entrevista que el periodista de la cadena de televisió francesa France 3, Stéphene Bern, li va fer, i em va semblar una broma de mal gust. Primer perquè Bern no li fa cap pregunta veritablement compromesa (i això que un equip de France 3 es va desplaçar a Abu Dabi per a gravar-la) sinó que més aviat el respalla, i després perquè Juan Carlos afirma, contundent, que no es penedeix de res del que va fer (diu literalment al periodista: "No em penedeixo de res, intento no tenir remordiments, però per descomptat que aniria més en compte si hagués de tornar a començar"). Per cert, l´únic element interessant de l'entrevista és que el Borbó (com a bon descendent de la monarquia francesa) continua parlant un francès sorprenentment bo, tot i l'edat i segurament la falta de pràctica d'aquest idioma. 

Pel que sembla, Juan Carlos I, deu generacions després del seu parent Lluíx XIV, no vol morir ni a la guillotina ni a l'exili i aquest llibre forma part d'un pla per, com a mínim, intentar canviar l'opinió a la ciutadania, cosa impossible d'aconseguir, a parer meu.

Prova d'això ha estat el vídeo que, com si d'un professional de la comunicació es tractés (de l'engany, de fet), i amb la bandera d'Espanya onejant de fons, va publicar a You Tube la setmana passada, en el que emula els tristos i falsos missatges de Nadal que va repetir cada any durant 39 anys per a publicitar el seu llibre (recorden el "yo he venido a hablar de mi libro?", doncs això mateix). Un espectable vergonyós, lamentable i inversemblant que a més a més posa en un seriós compromís l'actual rei d'Espanya.

Font: You Tube

Aquesta aparició a You Tube ha fet més mal a la monarquia que no pas bé. Els comentaris a xarxes socials han estat demolidors en un 99% dels casos. Tal ha estat el despropòsit que la casa reial va assegurar que no en sabia res, i que, una vegada visionat, l'han titllat d'"inoportú i innecessari", en un acte d'autodefensa. Missatges com aquests provoquen exactament l'efecte contrari del que suposadament pretenia el Borbó.

Dubto que ni els més devots monàrquics el vulguin tornar a veure "restaurat moralment" després de totes les proves del seu comportament poc digne (pagaria la pena recuperar aquells missatges de la Nit de Nadal en els que deia que tots els espanyols són iguals davant la llei i que la honestetat i la vocació de servei han de ser els principis rectors dels que es dediquen a l'administració de la cosa pública...). Els escàndols amb la Barbara Rey, Corinna Larsen, caceres a Botswana sense coneixement del govern espanyol, evasió d'impostos i un llarg etcètera d'irregularitats del que hauria d'haver estat un servidor exemplar invaliden la restitució de l'honor.

No és gens d'estranyar que el CIS ja fa anys que no pregunta en les seves enquestes periòdiques, sobre el grau d'acceptació de la monarquia entre la població espanyola. No sigui que tinguessin un disgust.

La insignificància d'Europa: el cas de Nicolas Guillou

Aquests darrers dies s'ha anat fent coneguda una notícia que, com a ciutadà i com a europeu, em posa els pèls de punta.

La notícia, que ara els passaré a resumir, escenifica de forma tan meridianament clara el menyspreu que els més poderosos senten cap a aquesta Europa que no deixa de ser gaire altre cosa que un conjunt de nacions poc benavingudes i amb una amplitud de mires de vol gallinaci, que ens hauria d'interpel·lar a tots els que tenim un sentiment de pertinença a aquest vell continent que un dia va ser el bressol de la civilització, on va començar gairebé tot...

I també mostra de forma manifesta i evident els mètodes mafiosos que utilitza el nou govern dels Estats Units, imposant la llei del més fort (del que té més recursos i el que està més ben armat -n'estem veient un clar exemple aquests darrers dies a Venezuela, on Estats Units ha imposat un bloqueig aeri sense precedents-).

Retinguin un nom: el del jutge francès Nicolas Guillou. Aquest jurista és magistrat del Tribunal Penal Internacional de La Haia, i des de fa un temps, està vivint un veritable infern. La raó? Doncs no és altra que ser un professional ètic i independent que va autoritzar a la Cort Internacional a emetre ordre de detenció contra el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, i el seu ministre de defensa, Yoav Gallant, acusats de crims de guerra i contra la humanitat pel genocidi que Israel està (encara avui) perpetrant a Gaza.

El seu calvari va començar el 20 d'agost d'aquest any, quan l'administració nord-americana el va, literalment, condemnar sense judici per la seva gosadia.

Les "sancions" del govern nord-americà prohibeixen a qualsevol persona -física o jurídica- dels Estats Units, incloses les seves filials a l'exterior, oferir cap mena de servei a les persones que són a aquesta "llista negra", la llista dels leprosos, a la que els Estats Units hi manté 15.000 persones, en la seva majoria terroristes, presumptes terroristes o dictadors de repúbliques bananeres (els dictadors dels països del Golf Pèrsic, naturalment, en queden exclosos, l'emèrit auto-exiliat, també).

Les conseqüències d'aquesta Santa Inquisició del Segle XXI en són immediates. El jutge Guillou (i nou altres membres del Tribunal Penal Internacional) han estat eliminats, literalment, de plataformes com Amazon, Facebook, Paypal, Instagram o WhatsApp. Però això no és tot, només és el començament del malson. El jutge Guillou no pot fer transaccions en dòlars, ni rebre paquets de companyies com DHL, o Fedex i li han cancel·lat les targetes bancàries Visa, Mastercard i American Express.

El problema encara és més greu en el seu cas, perquè té la "desgràcia" d'estar casat amb una dona nord-americana i els seus fills també ho són, per tant, si l'ajuden, tenen la possibilitat, encara que remota, de ser condemnats a una pena de 20 anys de presó. 

En una veritable Europa, una federació d'estats sobirans amb dignitat i un cert prestigi internacional (pel que es pot veure no en tenim cap) fets com aquest haurien de treure els ciutadans al carrer i la presidència europea hauria de tornar-s'hi amb sancions de la mateixa magnitut i natura contra ciutadans nord-americans que, per posar un exemple, hagin participat en la imposició d'aranzels suplementaris als productes europeus. Però no és el cas. Europa és petita i cobarda, i inexistent com a realitat política al tauler internacional, o si no inexistent, insignificant, com resa el títol de l'article.

Escriu avui Yanis Varifakis (un ex-polític d'aquells que no agraden a Brusel.les, precisament perquè posa el dit a la llaga) al diari Ara: "A l'Europa real a ningú no li va importar el calvari de Guillou. És un símptoma de la caiguda del nostre continent a un estat de vassallatge indiscutit. Resumits en tota la seva essència, els fets del cas són desconcertants més enllà de qualsevol mesura. Tenim al davant un ciutadà francès. Un magistrat de cert renom, membre d'un tribunal que la diplomàcia europea va crear amb grans esforços per deixar enrere un passat en què els criminals de guerra podien escudar-se rere els seus governs.(...). Les sancions imposades són una classe magistral sobre el buidatge de la sobirania europea. Converteixen Guillou en una "no-persona", no només als Estats Units, sinó també en el seu propi país, al cor de la mateixa Europa".

Putin no pot sobrevolar Europa, tampoc Netanyau, per por a ser detinguts en espai aeri europeu, ja que sobre ells pesen ordres de cerca i captura de la CPI, però la revenja del gendarme nord-americà és un plat que es menja fred. 

Quan l'aprenent de monarca Donald Trump rep el dictador-monarca d'Aràbia Saudita, Salman Bin Abdulaziz, que, recordem-ho, va ordenar assassinar el seu opositor Jamal Kashoggi a l'ambaixada saudita d'Istambul -el van esquarterar a trocets molt petits- i un periodista li pregunta pel fet a Donald Trump en roda de premsa durant la visita de Salman, Trump va contestar: "Things happen", i es va quedar tan ample.

És exactament el que va dir Kissinguer sobre Pinochet, després del cop d'estat a Xile que a l'any 1973 va derrocar a Salvador Allende (després d'assassinar-lo): "Pinochet és un fill de puta, però és el nostre fill de puta".

Doncs en el cas de Guillou, probablement Donald Trump haurà dit, o pensat, "Nicolas Guillou és un fill de puta, però no és el nostre fill de puta". 

I malgrat això, molts continuen dormint bé tota la nit.