El retrocés de la democràcia al Planeta

Ho estem veient cada dia, als mitjans informatius, a Internet, a les converses amb els nostres amics i coneguts. La democràcia és un concepte en perill. Els que més o menys seguim l'actualitat del Planeta ho intuim encara que no tinguem eines per a mesurar-ho empíricament.

Aquests dies, el prestigiós institut Varietis of Democracy de Goteborg, Suècia, acaba de publicar el seu informe sobre l'estat de la democràcia al món (https://v-dem.net/documents/44/v-dem_dr2024_highres.pdf) amb uns resultats esfereïdors, que confirmen les nostres més que fundades sospites respecte de l'empobriment de la democràcia al món.

Les conclusions són, efectivament, demolidores, sobre tot des de la perspectiva de flux, és a dir, de l'evolució dels indicadors als darrers 20 anys. Les xifres són autoexplicatives, i n'hi ha dues de molt i molt preocupants perquè confirmen aquesta tendència a la recesió dels valors democràtics:

• El 2003 el 50% de la població vivia en règims autocràtics, vint anys més tard, el 2023, aquest percentatge és del 71%.
• El 2023 hi havia 11 països en vies de convertir-se en règims autocràtics, mentre que vint anys més tard, la xifra és de 42.

D'aquest fenònem, el filòsof Josep Ramoneda en diu "la gran decantació" i fa referència a la "incessant radicalització de les dretes europees i americanes". Ho esten veient cada dia. I el més preocupant és que aquest gir s'està produint no només amb total impunitat sinó amb la creixent acceptació per una part cada vegada més ampla de la societat.

El fenòmen ha adquirit tal relevància que ja ningú que professi simpatia per l'extrema dreta no se n'amaga, sigui Donald Trump i el seu fidel escuder Elon Musk (aquest darrer esdevingut estandard de la revolució de les dinàmiques del capitalisme i de la destrucció de les estructures dels estats democràtics com les hem conegut els darrers cent anys), sigui l'Aliança Catalana nostrada que cada vegada va afegint més adeptes a la seva croada. 

La no-política, o l'anti-política de les noves dretes europees i americanes apareix com a resposta a l' esgotament del model de la socialdemocràtica sorgida després de la finalizació de la Segona Guerra Mundial. 

Des de fa uns anys i a la vista del deteriorament de les institucions, la paciència i la credibilitat en el sistema del votant convencional s'està esgonant. El votant de sempre veu la dreta (i l'esquerra) moderada tradicional com a entitats incapaces de donar respostes a les noves realitats que ens envolten: el canvi climàtic, fenòmens migratoris globals que posen en una situació límit la capacitat del sistema de prestar d'ntegrar els nou vinguts o els serveis sanitaris o d'educació; la inflació, la manca habitatge a preus raonables, una feina estable amb una retribució digna que permeti un nivell de vida decent,...

I és en aquest context en el que l'extrema dreta es va expandint, i ho fa a velocitat de vertígen. Ho estem veient als Estats Units en la preparació de la presa de posessió d'un nou govern encapçalat per dos anti-sistemes com Trump i Musk (aquest darrer ja ha dit públicament i sense cap mena de vergonya que "la democràcia li fa nosa") que pretenen minimitzar les institucions i elevar l'ultra liberalisme econòmic com a nova fe mundial. 

Però no és només als Estats Units. Veiem com a l'Orient Mitjà, Benjamin Netanyahu campa a cor que vols arrasant literalment i amb total impunitat el territori de Gaza i el sud del Líban i no pararà (ara que està desbocat i veu que ningú no li impedeix fer el que li plagui) fins a la implementació de la "solució final" (de tan trista memòria fa només vuitanta anys) que conduexi a l'extermini o la deslocalització total de la població palestina a Gaza. Veiem com un nou ordre mundial governat per autòcrates emergeix a l'Àsia per a coronar Xi Jing Ping, Putin, o Narendra Modi, com a cabdills d'una zona que congrega dos terços de la població mundial. 

No serà que no estem advertits. Malgrat això, 75 milions de persones van votar com a president de l'encara país més poderós del món, un delinqüent confés i convicte i elecció rera elecció els electors continuen atorgant la seva confiança a Meloni, Orban, Wilders, LePen, Abascal, Albise Pérez, Sílvia Orriols i tants altres de la matexa catadura moral.

Aquesta situació té una terrible -i preocupant- ressonància a "dejà vu". El març de 1933, els nazis van obtenir a les urnes una aclaparadora victòria al parlament alemany, amb un 44% dels vots. I tots sabem de memòria el que va venir després. D'aquests fets només n'han passat 90 anys, però el que està succeint aquests darrers temps ens acosta perillosament a un passat que fa vergonya de recordar.

Laïcitat institucional: entre poc i massa

Els que em coneixen bé saben que no he estat mai gaire partidari de les celebracions que jo defineixo com aquelles en les que "cal ser feliç o recollit perquè algú ho diu", i malauradament durant molts anys a la història, les celebracions religioses a Catalunya i a Espanya van ser les que permetia l'estat franquista amb total connivència amb l'església catòlica, institució plenament alineada amb la dictadura. I aquestes eren de pena, recolliment i abstinència durant la Setmana Santa i de joia i d'excés gastronòmic i de regals durant el Nadal i els Reis.

En aquest àmbit, durant molts anys no vaig ser mai gaire partidari del Nadal (aquesta era una festa que em posava particularment nerviós i l' obligació d'una convivència, de vegades forçada amb familiars i la dels regals i la de les orgies gastronòmiques que comencen amb els sopars d'empresa i acaben passat Reis) i confesso que durant molts anys l'he celebrat de trascantó, gairebé tangencialment. Fins l'extrem -un mica ridícul, hom podria pensar- que ni tan sols menjo els raïms de Cap d'Any des de fa una eternitat, i això no té res a veure amb cap imposició de l'església.

Tampoc sóc una persona especialment religiosa, en el sentit del catolicisme tradicional. Sóc declaradament agnòstic respectuós amb un cert flirteig cap a l'ateïsme. No obstant, això no vol dir que no sigui una persona amb espiritualitat (que ho sóc) i amb un profund humanisme marcat per les meves (les nostres) arrels culturals de tradició judeo-cristiana, i és aquí on vull anar a parar en el meu article d'avui.

El 18 de novembre vaig sentir una notícia a TV3 d'aquelles que jo anomeno dignes de "Premi Darwin", citats en moltes ocasions en diversos articles del meu blog (https://www.vozpopuli.com/memesis/ganadores-premios-darwin-2023.html), que deia que el barri del Raval de Barcelona evitaria l'enllumenat religiós i opta per bombetes de colors inclusives. Amb l'elecció es buscava no ferir cap sensibilitat vista la multiculturalitat del barri i es pretenia "només" reforçar l'ambient festiu.

S'atribueix a Fiódor Dostoyevski la frase "la tolerància arribarà a tal nivell que les persones intel·ligents tindran prohibit pensar per tal de no ofendre els imbècils". Doncs aquest és el sentiment que he anat tingut aquests darrers anys per Nadal cada vegada amb més força. Com el lector es pot imaginar, aquesta frase no l'aplico només al Nadal ja que d'exemples en tenir per a triar i remenar.

I és clar, des de fa alguns anys m'està sortint el sentiment exactament oposat.

L'Ajuntament de la ciutat de Barcelona de l'Ada Colau ens va omplir d'exemples d'estupidesa immensa suposadament inclusiva en relació la Nadal (i a molts altres temes de la nostra vida), sobre tot pel que fa al pesebre, o a l'eliminació de qualsevol menció a actes religiosos als programes de les festes de Nadal de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest any, Collboni ho ha tornat a fer: ha "amagat" el pesebre (no fóra cas que algú sospités d'ell com a persona religiosa...) i al mig de la plaça de Sant Jaume hi ha col·locat una estralla de moltes puntes a la que s'hi van a pixar els gossos.

Em va semblar també de jutjat de guàrdia que cap representat de les institucions espanyoles o catalanes no anés a l'acte solemne de reobertura de la catedral de Notre-Dame de París, malgrat haver-hi estat convidats i malgrat l'assistència de 30 líders mundials de primer nivell.

Potser perquè aquest any és el primer que hem estat sense els dos fills a casa (un a Oviedo i l'altre a Copenaghen) i després de temps fora tornen durant uns dies a casa per Nadal, que he recuperat allò que anomenem l'esperit nadalenc, però potser també perquè l'acció porta a la reacció, penso que aquests són dies excel·lents per a la solidaritat, el retrobament familiar volgut i la recuperació de tradicions que conformen el nostre tarannà i sense les quals acabarem perdent els nostres origens i la nostra identitat. Qui m'havia de dir que als 58 anys faria una mena d'acta de rebel·lia, gairebé revolucionari, i em tornaria a interessar el Nadal...

Doncs sí, vist el panorama, vist l'estat i la deriva de les nostres institucions cap a la imbecilitat sense fi, vista la disminució de la presència del Català a les nostres vides i a les nostres tradicions i vista la multiculturalitat mal entesa, especialment per part -una vegada més- de les institucions, no puc més que subscriure, des d'un punt de vista estrictament cultural i tradició i fent referència a la gestió cultural de bona part dels polítics del país en relació al Nadal (que ningú no hi busqui altres tipus d'interpretacions, que no hi són) aquella expressió que diu: "hostes vingueren i de casa ens tragueren".

Aquest any sí, i més que mai, Bon Nadal a tothom.

Xina: el canvi de paradigma a la indústria mundial de l'automòvil

Ahir al matí vaig sortir a fer esport ben d'hora ben d'hora. I a diferència de quan surto el dies laborables, en cap de setmana surto amb auriculars. De tots els "podcasts" del món mundial, el que més m'agrada és, i a molta diferència del segon és "La Competència" de l'Òscar Dalmau i l'Òscar Andreu, com ells mateixos l'autodefineixen: "un programa d'humor basat en fets reals". 

L'única cosa que no m'agrada del programa és que hi ha, pel meu gust, un excés de publicitat, però és el que té un programa líder d'audiència a la seva franja en una emissora de ràdio privada. Gairebé tots els anuncis eren de productes i/o serveis ben coneguts. Em va sorprendre, però, un dels anuncis que van passar: Quadis anunciava una marca que fins ara jo desconeixia al mercat espanyol, el fabricant xinès BYD (acrònim de l'expressió en Anglès "Build Your Dream", que, en traducció literal vol dir "Construeix el teu somni").

Recordo la primera vegada que vaig anar a Xina, l'any 2005, aviat farà vint anys. A les autopistes interurbanes de Shanghai només s'hi veien cotxes de marques europees, japoneses, coreanes i nord-americanes. Només els camions i autobusos eren de marques xineses i es veien més aviat atrotinats i deixaven anar gran quantitat de fum pels tubs d'escapament. Ho he escrit més d'una vegada en més d'un article en aquest blog.

La darrera vegada que he estat a Shanghai, el juny d'aquest any, el panorama ha canviat radicament, tan radicalment que s'han invertit els termes, la majoria dels vehicles que circulen per les autopistes són de fabricants i marques xineses, i tots, tots, són elèctrics o híbrids (els que no ho són no poden circular per les autopistes interurbanes). No és un tòpic afirmar que el cel a la ciutat és més blau i que l'aire que es respira és molt més net que fa vint anys.

Els cotxes xinesos, que fins fa ben poc eren barats però consumien molt i tenien uns acabats de molt baixa qualitat, continuen estant entre els més barats del mercat però a més a més tenen un nivell de prestacions molt semblants als europeus, nord-americans o japonesos.

A Espanya es poden trobar ja concessionaris que a més a més de BYD, venen MG (propietat del grup xinès SAIC, i que fa anys era del grup britànic Rover), Link & Co, un model que no ven cotxes sinó que els lloga per mesos sense compromís de permanència, però n'hi ha d'altres que ja es comencen a veure circular per les carreteres, com l'Omoda, o el model U5 de la companyia Aiways.

La consultora Price Waterhouse Coopers (PwC) vaticina que el 2025 la Xina exportarà 800.000 cotxes a Europa, la majoria dels quals seran elèctrics. 

I en previsió de la interposició d'aranzels extraordinaris per part dels governs nord-americà o de la Unió Europea, els xinesos estan fermament decidits a apostar per a fer el que fa 40 anys van fer els occidentals, és a dir, fabricar els seus cotxes a Europa i als Estats Units, i això no ho podrà impedir cap govern. A la Zona Franca de Barcelona en tenim l'exemple de la Joint Venture entre Chery i Ebro (Chery va vendre l'any 2023 1,88 milions de vehicles), que el passat mes de novembre va començar la producció del model S700 d'Ebro (es tracta d'un vehicle que ve pre-ensamblat de la Xina, però que més endavant es fabricarà gairebé integrament a l'antigua fàbrica de Nissan). 

No es tracta d'un cas aïllat. I els fabricants europeus (que malden per aconseguir ser eficients en la fabricació de cotxes elèctrics, com estem veient en la crisi que pateix el grup Volkswagen, un dels més importants d'Europa), nord-americans i japonesos estan veient com perden competitivitat any a any.

Tant és així que avui mateix hi hagut una roda de premsa dels fabricants japonesos Honda i Nissan en la que han anunciat un principi d'acord per a fusionar-se l'any 2026, fusió a la que podria afegir-s'hi també Mitsubishi. 

Amb la irrupció de la Xina als mercats mundials s'ha trencat el mite de la superioritat occidental en, entre d'altres, el món de l'automoció. I vista la sobrecapacitat de la indústria xinesa, tant en la producció de bateries, com de vehicles, així com amb el suport encobert a l'exportació del goven xinès és de preveure que aquesta tendència anirà a més als propers anys, ja sigui via fabricació als mercats locals o via exportació.

En tot cas, es tracta d'un exemple més de la desaparició de la supremacia europea, americana i japonesa en un món dominat per les seves marques des de fa molts anys, però, com ens diu la història, tots els imperis acaben caient. Aquests darrers anys, en matèria d'automoció, ho estem veient a marxes forçades.

La veda de pesca a la Mediterrània

He d'admetre que quan va esclatar la notícia, en un curt de l'Agència Catalana de Notícies, no m'ho vaig creure. Llavors, en un grup de WhatsApp del que sóc membre "Societat Gastronòmica S'Alguer-Cabrenys", i del que en formen part alguns amics pescadors i ex pescadors, va tornar a aparèixer aquesta notícia i llavors sí que em vaig preocupar de valent. 

La Comissió de la UE té la voluntat d'imposar una veda a la Mediterrània (de les aigües que formen part de les territorials de la Unió, des de Grècia fins a Espanya) que a la pràctica suposa reduir els dies de pesca en un 79%, és a dir, en cas d'aprovar-se permetria als pescadors de proximitat, tots ells autònoms o part de petites i mitjanes empreses, sortir a pescar 27 dies l'any. Ahir va començar el debat entre els ministres de pesca de la Unió Europea.

Quan treballava en consultoria als anys finals de la meva carrera universitària, en un dels projectes al que estava assignat (l'any 1989, és a dir, fa 35 anys) vaig passar alguns dies a Brussel·les, a la Rue de la Loi, on hi ha el gruix de les institucions comunitàries. Allà, amb 23 anys, vaig entrendre moltes coses, entre d'altres que "no anàvem bé" perquè el "tinglado" de Brussel·les em va semblar més un xiringuito per a crear normativa que donava vida a un reduït número de privilegiats, un club d'elit pagat amb els impostos de tots els europeus, amb salaris, dietes i condicions de viatge (en primera classe als avions, aleshores) astronòmics, que no pas un veritable govern europeu que tenia un clar objectiu a mig termini de reduir la burocràcia i avançar cap a una progressiva harmonització legislativa, monetària i fiscal del conjunt de països de la Unió.

No recolzo els motius dels britànics per a demanar la sortida de la Unió, el ja famós Brexit, que al capdevall tampoc no els ha sortit gens bé, però sí que un dels arguments potents que van adduir els britànics va ser precisament el cost d'aquesta burocràcia elitista, de ben segur parcialment innecessària, i que costa cada any milers de milions d'euros dels contribuents europeus.

Tinc dues consideracions respecte d'aquesta notícia que em provoquen un malestar profund.

La primera és que estem governats per individus que viuen aïllats en una bombolla de cristall a la seva talaia i que no tenen ni idea del que succeeix arran del terra. Ja va succeir quan es va implantar l'euro. El disseny de la moneda es va fer en despatxos a Brussel·les per part de gent que no havia posat els peus a un mercat o a una botiga de queviures en la seva vida. I això em provoca molt neguit i em fa entendre les consignes de l'extrema dreta per fer sortir de la Unió Europea els seus països.

I la segona és que, al seu desconeixement supí de la realitat se li ha d'afegir una aclaparadora -i molt preocupant- manca de sentit comú. 

Ningú de la Comissió que tingui dos dits de seny (màgica paraula en vies d'extinció) hauria de permetre la publicació d'un esborrany de normatives que portarien com a conseqüència directa i pràctiament immediata a la desaparició de la pesca d'arrossegament a la Mediterrània i de bona part dels col·lectius que viuen al voltant de la mateixa. 

Ningú amb dos dits de front permetria que això passés amb els nostres ciutadans que viuen de la pesca mentre que no hi hauria cap regulació que afectés als vaixells extra-comunitaris que operen a la riba sud del mateix mar sense cap mena de limitació. D'això els nostres funcionaris europeus en deuen dir "mínims danys col·laterals".  

I el pitjor és que la normativa pretén acarnissar-se contra un del col·lectius que més conscient és de la necessitat de fer vedes biològiques (que les practica des de fa molts anys) per a mantenir viu i en bona salut el mar que els dóna el sustent.

No és aquesta l'Europa que volem (al menys no és la que jo vull), la d'una aristocràcia que viu de les estadístiques i del que ara s'anomena "green washing", i que no toca de peus a terra, cosa que em sembla tan evident que un nen de deu anys és capaç de veure-ho.

"Brain rot"

Aquesta expressió, que traduïda literalment de l'Anglès vol dir "podridura del cervell" ha estat nomenada "paraula de l'any 2024" per la prestigiosa Universitat d'Oxford, després d'una votació a la que hi han participat més de 37.000 votants i un panel d'experts en llengua Anglesa.

"Brain rot" fa referència al suposat deteriorament de l'estat mental o intel·lectual d'una persona, principalment com a conseqüència del sobreconsum de material (ara particularment contingut "on line") considerat com a trivial o estúpid. També defineix a allò que condueix cap a aquest deteriorament.

No podia la Universitat d'Oxford haver estat més encertada. Probablement "brain rot" no sigui només la paraula de l'any, sinó la del Segle XXI. Oxford la clava en aquest sentit.

Aquesta expressió va ser utilitzada per primera vegada per l'escriptor Henry David Thoreau l'any...1854! al seu llibre "Walden" on l'autor criticava la tendència de la societat a devaluar idees complexes a favor de les més simples que veia com un indicatiu a la disminució de l'esforç intel·lectual i mental. Escrivia Thoreau: "While England endeavours to cure the potato rot, will not any endeavour to cure the brain-rot - which prevails so much more widely and fatally?" ("Mentre que Anglaterra fa esforços per curar la podridura de la patata, no hi haurà cap esforç per curar la podridura mental - que preval de manera molt més extesa i més perniciosa?").

Havia llegit sobre Thoreau però no l'he llegit, tot i que confesso que em venen moltes ganes de saber més i començar a llegir un autor amb una clarividència i coneixement del ésser humà absolutament aclaparadora, un visionari de fa 175 anys.

Si Thoreau hagués sabut de l'existència de determinades aplicacions d'Internet, com Instagram, Facebook, TikTok, la xarxa X, la missatgeria instantània i d'altres perles, per no parlar de funcionalitats com el "scroll infinit" segurament hagués emprat expressions molt més gruixudes.

De fet, Aza Raskin, que va inventar el "scroll infinit" va comparar el 2018 les xarxes socials amb la cocaïna i va declarar que s'avergonyia d'haver contribuït a fer-les tan adictives.

Però aquesta és la realitat. Estem assistint, impassibles (al menys la majoria de mortals) a una creixent idiotització del membres de la societat en la que vivim com a conseqüència del progressiu abandonament de la utilització de la capacitat cerebral. Discórrer, pensar, analitzar...són activitats de llarg recorregut, no instantànies i que a més a més requereixen un esforç per part del posseïdor del cervell. I aquests valors avui, estàn en decadència. Només prima allò material, i, per descomptat, la immediatesa, l'exabrupte fàcil, la còl·lera, la violència, la radicalització, l'estupidesa.

Escrivia ahir diumenge la Llúcia Ramis en la seva columna de La Vanguardia, que "anomenàvem a la tela la caixa tonta perquè ens abduïa unes hores a la sala d'estar. Ara vivim envoltats de pantalles i dispositius smart. Quantes més pantalles, més caixes tontes, i quant més smart és el món, més tontos ens tornem nosaltres perquè ens fa mandra exercitar el cervell. S'atrofia. Es podreix. Ja no discorre i tant li fa".

Quanta raó,...i quanta estupidesa acumula l'ésser humà. Si no ens mata abans el canvi climàtic o una guerra nuclear, els Sapiens Sapiens acabarem extinguits perquè el cervell, en una involució darwiniana que ja ha començat, acabarà empetitint-se de tan poc ús i tornarem a ser primer primats, desprès rèptils i finalment bacteris.

La ridícula OPA televisiva del BBVA al Sabadell

L'anunci de l'OPA (oferta pública d'adquisició d'accions) del BBVA al Sabadell el passat 1 de maig de 2024, que en ser refusada pel Banc de Sabadell va esdevenir OPA "hostil" al cap de pocs dies, ha entrat en una nova fase també als mitjans. Segurament hores d'ara tothom o gairebé tothom ha vist els anuncis amb els que el BBVA està bombardejant els canals televisius, els diaris i les xarxes socials.

L'anunci, en el que suposats accionistes del BBVA, que entenc que deuen ser actors (dolents) o si no ho són, encara pitjor, conversen entre ells en una posta en escena de crepuscle o de sortida de sol en la que pretenen raonar sobre els avantatges de la fusió per a tots plegats, amb -al final de l'anunci- la sobreimpressió d'un missatge en format "email" en el que es pot veure: "De: Accionistes del BBVA" a "Accionistes del Sabadell". Hi surten suposats empresaris, que s'expliquen els avantatges de "fusionar-se" amb un banc amb "solera" com el Sabadell, també mestresses de casa i visitadors mèdics.

Tot plegat té un aire d'impostura tan forçada que no s'ho empassa ni l'apuntador. No sé a qui volen convèncer però se'ls veu tan el llautó que l'anunci no té gens de gràcia. Més aviat genera l'efecte contrari al que suposadament pretén. Vol transmetre tranquilitat i serenor, però a mi em transmet més aviat angoixa.

Suposo que malgrat l'aprovació de l'OPA per part del Banc Central Europeu, donat que la CNMV (Comissió nacional del mercat de valors) i la CNMC (Comissió nacional de mercats i de la competència) han decidit portar aquesta operació a "fase 2", que vol dir que continuen analitzant-la per a determinar si redueix la competència bancària, el BBVA ataca per "terra, mar i aire" per a ser present a totes les llars espanyoles amb l'objectiu de captivar els accionistes del Sabadell que veuen el Telediario segunda edición o el Telenotícies vespre (que és on jo he vist aquests lamentables anuncis de forma diària).

Jo no sóc client ni de BBVA ni de Sabadell, ni tinc accions de cap dels dos bancs, per tant, ni em va ni em ve, però sí que objectivament diré que la fusió suposaria una reducció de la competència i per tant, un augment de poder de l'entitat resultant, que acabaria esdevenint el segon banc d'Espanya en valor d'actius (670 mil milions d'euros) només per sota del Banco Santander.

Font: Statista

A Espanya, el 2009 hi havia 55 bancs, mentre que el 2020 només en quedaven 11. En aquests anys, els beneficis de les entitats bancàries, sobre tot de les més grans, no han parat de créixer. Efectivament, els sis grans bans de la gràfica anterior han guanyat conjuntament el primer semestre del 2024 un total (esgarrifós) de 15.287 milions d'euros, xifra que representa un 28% més que al mateix periode de 2023, i això, després de l'impost especial bancari que ha aplicat el govern espanyol (Font: agència EFE).

No ho troben escandalós? Doncs jo sí.

La desaparició d'un altre banc, perquè que no s'enganyi ningú, l'operació que aquí es planteja, en el fons, és una fusió per absorció en la que el peix gros es menjaria el petit (Sabadell) que, òbviament, acabaria desapareixent i per extensió, es perdien oficines bancàries, llocs de treball i capacitat negociadora dels clients, ja sigui particulars o empreses, que estaran encara més en mans dels grans, cada cop més grans i cada cop més poderosos. Una expressió del capitalisme més salvatge en estat pur.

Tan de bo que l'OPA no prosperi, perquè això -que continuïn els dos bancs- és bo per a tothom, excepte pels accionistes del BBVA, naturalment.

Tant soroll (i tantes morts) per a res

La guerra d'Ucraïna ha passat per diverses fases, sobre tot informatives, des que va començar el 24 de febrer de 2024 amb la invasió per part de tropes russes del territori ucrainès.

Com que la guerra informativa que es lliura entre els contendents és també un altre camp de batalla, no se sap ben bé (al menys pel que han publicat els mitjans) quants morts ha causat la guerra fins ara. Segons informacions del Departament de Defensa dels Estats Units publicades pel NYT a mitjans d'Octubre, el nombre de víctimes del bàndol rus, entre morts i ferits pujaria a uns 600.000. Algunes estimacions de fonts occidentals avaluen el número d'ucraïnesos morts entre 90.000 i 300.000 tot i que el febrer d'aquest any, el president Zelenski situava la xifra de soldats morts en 31.000. Ningú no parla obertament del número de víctimes civils, els ja coneguts danys col·laterals de tota guerra.

Sigui com sigui, el front està estancat des de fa mesos i les tropes russes controlen bona part del territori del Donbass i la península de Crimea. Fins ara, Ucraïna defensava aferrissadament que només la retirada russa configurava el marc mínim per un acord de pau.

Font: Diari Ara

Ahir Zelenski afirmava que, a canvi d'entrar a la OTAN i per tant, de la protecció de la resta del territori ucraïnès, estaria disposat a cedir part del seu territori a Rússia. El que fins no fa gaire resultava un argument impossible, pau a canvi de territoris, ja que Ucraïna pensava que el suport europeu i nord-americà continuaria sota qualsevol circumstància, ara ja no és tan clar.

Trump, que diu que acabarà amb la guerra en un mes, ha dit per activa i per passiva que no enviarà més ajut militar a Ucraïna, i d'altra banda tothom sap que té molt bones relacions, fins i tot personals, amb Vladimir Putin. Per tant, malgrat que el president sortint Biden hagi autoritzat la utilització de missils nord-americans per atacar territori rus, el suport militar d'occident caurà de forma considerable a partir de gener de 2025.

El Dombass ha estat des de fa molts anys una regió russòfona i russòfila, els seus ciutadans se senten majoritàriament russos més que no pas ucraïnesos. Molts ni tan sols parlen l'ucraïnès. Això ho sap Zelenski, ho sap Putin, i ho sap qualsevol que estigui mínimament informat sobre aquest territori i aquest conflicte. La revolta de l'Euromaidan del 2013 i 2014 va acabar amb el president pro-rus Ianukòvitx, i a partir d'aleshores, la pressió del nou govern ucraïnès sobre el Dombass, regió que -de facto- va començar una guerra per a independitzar-se d'Ucraïna i adherir-se a Rússia i que fins al moment de la invasió russa de febrer de 2022 havia causat més de 14.000 morts entre civils i militars.

I ara la pregunta. No hagués estat més intel·ligent i molt més pràctic començar una negociació territorial i evitar tanta destrucció i sobre tot tanta pèrdua de vides humanes? Si tothom sabia que aquest conflicte és territorial -i que Rússia no podria acabar guanyant mai, en el sentit de conquerir tot el territori d'Ucraïna-, per què no es buscava una solució política al conflicte sense necessitat de patir -fins ara- mil dies de guerra?

La pau arribarà, ara penso que més d'hora que no pas tard, i que aquesta pau anirà a canvi de territoris: Donetsk i Lugansk acabarant fent part oficial de Rússia (ara ja ho són per referèndums que la Comunitat Internacional no ha ratificat). Calia doncs, tanta misèria?

Jo crec que no. Però l'humà és l'únic animal que ensopega amb la mateixa pedra una vegada i una altra.