La realitat virtual d'Isabel Natividad Díaz Ayuso

Quan fa uns anys escrivia amb certa reiteració sobre la grandíssima Alicia Sánchez-Camacho -actualment desapareguda en combat- un molt bon amic em va escriure que em repetia. Tenia certa raó, però jo li vaig contestar que la realitat del personatge -que sempre sol superar la ficció- era tan potent que no podia evitar dedicar-li un article de tan en tant.

Amb la Isabel Díaz-Ayuso, Ayuso a seques per a la majoria de periodistes, em passa exactament el mateix. El personatge em fascina. És un pou sense fons. I al cim de tot plegat, és d'una imprevisibilitat que el deixa a un bocabadat. En el seu cas hi ha més d'una dita que li escau a la perfecció. A la de "la realitat sempre supera la ficció" s'hi pot afegir el de "qualsevol temps passat va ser millor". Mai la Comunidad de Madrid i la nostra malmesa Catalunya s'havien assemblat tant. No només perquè són els motors econòmics d'Espanya (induït el primer, real el segon) sinó perquè probablement tenen els pitjors presidents autonòmics que mai s'han vist des de l'adveniment de les autonomies.

Però en el cas de Madrid, hi podem afegir un tercer aforisme: "de victòria en victòria fins a la derrota final". La Comunitat de Madrid té predilecció per les presidentes, la qual cosa l'honora ja que demostra gran sensibilitat en qüestió d'igualtat de gènere (la corrupció i el despropòsit no fan distinció entre sexes).

Des de 2003, la Comunidad ha tingut 6 presidents, dels quals, 3 han estat dones. Però si ho comptem per número d'anys de governança, les tres dones han manat d'una forma aclaparadora, 13 dels darrers 17 anys. I quines tres dones! Poca broma. 

• Esperanza Aguirre y Gil de Biedma (amb un currículum espectacular): negocis urbanístics, operació Gürtel, fugida a la Castellana quan li anaven a posar una multa, finaçament il·legal del partit, operació Lezo, operació Púnica,...
• Cristina Cifuentes Cuencas: robatori de cremes en un súper filmades per una càmara de seguretat, màster exprés de la Universidad KinderBueno, perdó....de la Juan Carlos I, finançament il·lícit, operació Púnica,...
• I la incomparable Isabel Natividad Díaz-Ayuso.

De Díaz-Ayuso s'ha escrit gairebé tot aquests darrers dies, però paga la pena recordar-ho en seqüència temporal. Jo em pensava que dir més animalades i despropòsits que en Joaquim Torra, el nostre Honorable, era impossible, però aquestes darreres setmanes -en coincidència amb el confinament- he vist que la Díaz-Ayuso el supera amb escreix. Els màsters de la Universidad Juan Carlos I deuen ensenyar molt, perquè superar-la ha esdevingut francament un repte d'un nivell de dificultat altíssim.

Isabel Díaz-Ayuso va per lliure i té la seva pròpia agenda.

Des que va prendre possessió del càrrec de presidenta, l'agost de 2019, els mèrits se li acumulen per la boca, i això a una llicenciada en periodisme, i màster en comunicació política i protocol. Primer de tot, després d'afirmar que "els concebuts no nascuts" haurien de comptar com a membre de la unitat familar (a efectes de reserva de plaça a les escoles...), posteriorment va defensar que els embussos de trànsit la capital a les tres de la matinada forma part de "l'essència de Madrid".  Després va titllar el feminisme de dictadura, i va afirmar que l'avortament no és un dret de la dona. Com que no en tenia prou, va contractar un altre moderat, Miguel Ángel Rodríguez (MAR pels amics i per l'Aznar) com a cap de gavinet, és a dir, com a cap de propaganda, trolls i mentides diverses. Fins i tot el seu vice-president s'hi va mostrar en contra.

Des de l'inici de la crisi del coronavirus les ha fet i dit a l'alçada d'un campanar. Ha volgut erigir-se com a cap de la resistència contra el govern d'Espanya pel confinament, eregint-se com una mena de contrapoder i liderant una espècie de revolta tàcita en la que ha acabat excitant les "masses" del barri de Salamanca, que des de fa alguns dies, ben protegits amb banderes d'Espanya, cassoles i mascaretes, baixen dels seus àtics de luxe a queixar-se contra el govern, el confinament i la manca de llibertat. Una distopia dintre de la distopia.

Però a l'inici de la crisi ja va permetre sense immutar-se ni pronunciar-se públicament la sortida massiva de madrilenys cap a destinacions de la costa mediterrània quan l'expansió del virus era ja una realitat notòria. Contagiada pel virus, va decidir confinar-se a un aparthotel de luxe (dues habitacions, per més inri) de cost subvencionat -80€ al dia- en circumstàncies més que fosques que, encara avui, no s'han aclarit. A la invocació que el president Torra va fer el mateix, només caldria dir-li, tot i que no paga la pena, que Torra es va confinar a la casa dels Canonges, i que l'habitació que ocupava no costava cap diner al contribuent.

Quan l'estat d'alarma ja havia començat, va suspendre els contractes de les concessionàries de menjadors escolars de la Comunitat, i -atenció- va contractar durant dos mesos franquícies de menjar ràpid (tipus Telepizza) per a alimentar nens de famílies beneficiàries de la renda mínima de reinserció. La seva intervenció a l'Assemblea de Madrid defensant el valor nutricional de les pizzes esdevindrà amb el temps, un clàssic.

Es va mostrar en públic a Ifema, en la sessió d'acomiadament dels últims pacients, en una imatge que es va fer viral en la que no es respectava ni de bon tros la distància de seguretat. I ella, amb un somriure d'orella a orella.

Finalment, en la seva guerra sense treva i sense criteri contra el govern socialista, va aconseguir que la directora general de salut pública de la Comunitat presentés la seva dimissió, per una pura qüestió de coherència. 

Repeteixo, en Joaquim Torra és un nen de pit comparat amb la mestra de mestres que és Isabel Díaz-Ayuso, a la que li desitgem llarga vida perquè continui deleitant-nos amb llargues tardes i nits de glòria.

El desgavell de les màscares i els guants

Estem a punt de començar la fase 1 del desconfinament i hores d'ara continuo sense tenir clar el desconcert generalitzat que hi ha sobre les màscares i guants per a utilització de la ciutadania en general (no els professionals, que aquí no hi ha dubtes), les diferents tipologies, la durada de la protecció, el nivell de protecció que cadascuna ofereix -aquí la confusió és majúscula i fins i tot m'atreviria a dir que està auspiciada directament per l'OMS i per les autoritats-.

Avui, la Llucia Ramis a La Vanguardia recordada una campanya de màrketing de primers dels anys 90 del segle passat que va resultar tremendament exitosa -i efectiva- que portava per lema "póntelo, pónselo" en referència a la necessitat d'utilitzar sistemàticament el preservatiu per mantenir relacions sexuals no conjugals, diguem-ne, per tal d'evitar el contagi d'una malaltia amb altes dosis de letalitat anomenada sida.

Doncs jo -i segurament tots els de la nostra generació- recordo perfectament la campanya i la manera en que va calar i va modificar -per sempre- les nostra manera de mantenir relacions sexuals.

Amb les màscares hi hauria d'haver alguna campanya institucional similar (en comptes de malbaratar diners dels contribuents en campanyes propagandístiques completament estúpides i inútils com la que va costar 4,5 milions d'euros per publicitar a tots els mitjans "#este virus lo paramos unidos"). Trobo profundament desconcertant la informació que s'ha donat des de les institucions (i no serà per manca de compareixences ni per manca de mitjans). 

Amb la utilització de guants passa exactament igual però pitjor. Ni els experts es posen d'acord respecte si cal o no cal. Aquí la desinformació és palmària i a més a més, jo que he treballat a la indústria de l'alimentació dietètica i parafarmacèutica, puc afirmar amb contundència que és millor una mà neta que una mà enguantada (de fet, en aquesta empresa on treballava, l´ús de guants per a manipular aliments estava estrictament prohibit degut al gran potencial contaminant d'un guant brut o mal utilitzat).

Una bona prova de l'entropia és la fantàstica col·lecció de màscares que hom veu quan passeja pels carrers a les hores convingudes o per anar al supermercat o la farmàcia. Hi ha màscares quirúrgiques, casolanes de roba, multicolors per anar a la moda i combinar amb el vestuari, de guixaire de tota la vida, FFP2 amb vàlvula (desaconsellades per l'OCU però repartides per la Consejeria de Sanidad de Madrid....), sense vàlvula, N95, reutilitzables, rentables en rentadora a 60 graus, no reutilitzables....

A la confusió anterior, cal afegir-hi les diferents modalitats amb les que el personal se les posa: ben posada en molts casos, però també col·locada per sota del nas (és l'exemple que més sovinteja), com a dispositiu sota la barbeta (molt útil per a amagar la papada, per cert), aixecada tapant el front i avui he vist un individu que la portava al braç com si fos un protector de colze. 

Com que no hi ha ni manual d'ús, ni instruccions clares tothom fot el que vol, i el que és pitjor, en espais on és difícil mantenir la distància de seguretat, hi ha molta gent -cada dia més- que no en porta.

I per acabar-ho d'adobar les màscares i els guants han generat un altre tipus de residu contaminant i fins ara inexistent. Al terra i als carrers de les nostres ciutats i pobles comença a sovintejar la presència de màscares i guants llençats sense cap mirament. Ja ho diu la dita: "de porc i de senyor se n'ha de venir de mena" i malauradament, en aquest món en el que ens ha tocat viure, hi ha molt més porcs dels que caldria.

Xavier Garcia Albiol: amb dos pebrots

Darrerament Badalona torna a estar de moda. 

Primer va ser el fenomen atmosfèric "Glòria" que es destrossar les platges i el Pont del Petroli, una de les icones de la ciutat.

Després va advenir la pandèmia i amb ella la fulminant destitució/dimissió de l'alcalde Pastor a principis de maig per: saltar-se el confinament, oferir resistència a l'autoritat i anar begut, un trio d'asos guanyador que difícilment s'obtindria a la primera tirada de cartes al Casino de Lloret de Mar.

I ahir la notícia era la (increïble) reelecció de Xavier Garcia Albiol com a alcalde de Barcelona, després que les forces polítiques d'esquerres foren incapaces de posar-se d'acord.

Doncs saben el que els dic? Que hi ha justícia divina (al menys pel que fa a l'elecció del nou alcalde de Badalona). De Garcia Albiol ho he escrit gairebé tot en aquest blog. Encara aquests dies, repassant els meus articles dels darrers deu anys per a confegir el llibre que estic preparant (ja tinc ISBN i ja l'he enviat a la dissenyadora gràfica), he revisat un parell d'entrades on ell surt. I no és pas precisament per a escriure'n coses positives.

Però he de reconèixer-li, a García Albiol, una coherència difícil de trobar a la majoria de polítics. Confesso que avui volia escriure sobre una de les meves perles preferides: la Isabel Díaz Ayuso, mestra, de mestra, de mestres que diria el senyor Bohigas, gran i honorable  substituta de l'Alícia Sánchez Camacho i en Jorge Fernández Díaz en la creació de vergonyes polítiques (dos dels grans representants del PP de Catalunya a efectes de generació de notícies i articles d'opinió: molt pocs com ells!) però el fet noticiable avui, més que la Díaz Ayuso i els seus allotjament de luxe gratuïts o subvencionats, es diu Xavier García Albiol.

De la pel·lícula dels fets que han acabat amb la reelecció de García Albiol hi ha poc més a afegir. El gran drama de les esquerres a aquest país anomenat Catalunya o Espanya (en els odis atàvics Ibèria és exactament igual en totes les seves parts, regions i territoris)  és la insubornable incapacitat de les esquerres (o dels independentistes o dels socis del Barça o dels del casal del Poble Nou) per a posar-se d'acord en les coses importants, transcendents...

El que jo volia destacar aquí, repeteixo, és la imatge d'ahir que em va copsar: García Albiol (no podem oblidar que va obtenir un 37,5% dels vots a les darreres eleccions municipals) emocionat, plorant i sense capacitat d'articular a la primera les paraules d'acceptació del càrrec. Sincerament, em va impressionar l'autenticitat de les imatges. Era una situació de debò. No hi havia impostura en la seva actitud. Orgull i sentit de la responsabilitat en tornar a adquirir la condició d'alcalde de la seva ciutat. No és fàcil trobar això en un polític.

L'entrevista que li ha fet avui a un quart de nou la Terribas a Catalunya Ràdio ha acabat de confirmar-me que García Albiol, malgrat tots els seus malgrats, i malgrat ser del PP (una desgràcia com qualsevol altra) i malgrat una campanya electoral de fa ja uns anys en clau força xenofòbica de la que s'ha penedit i per la que va demanar perdó públicament, és una persona coherent, amb sentit comú, que pensa molt el que diu (al menys des de fa uns anys) i que crec que serà un gran alcalde de Badalona pel que queda de mandat. Avui ha parlat en clau d'estadista, no de polític del PP, i això l'honora. 

Tan de bò no es tracti d'un miratge, ja que al cabdevall, Badalona és la quarta ciutat de Catalunya.

El canvi de paradigma a l'aviació comercial

Aquests dies sento i llegeixo a totes hores els tòpics de "nova realitat", "ja mai més res no serà igual que abans", "ens haurem d'acostumar a una nova manera de viure i de relacionar-nos", "ens haurem d'acostumar a la distància social"....i parides per l'estil. Ho entenc perfectament. Moltes hores per pensar, informatius monopolitzats de forma abusiva per la pandèmia, acolloniment generalitzat pel present i pel futur...

A aquesta "nova realitat" caldrà afegir-hi un altre tòpic que ja comença a sovintejar a totes hores i per tot arreu i que, com en el cas d'en Manelic i el llop de l'Àngel Guimerà, a força de repetir-lo (i de comportar-nos col·lectivament com a Australopitecus) acabarà possiblement -espero equivocar-me- esdevenint una realitat: "a la tardor tots confinats altra vegada". És possible, fins i tot probable vist el comportament absolutament cafre del personal que jo percebo en les meves sortides (a les hores que toca i per fer el que toca) a Girona ciutat. Si hi afegim les imatges de telenotícies del Madrid o de la Barcelona en fase de desconfinament, la cosa agafa proporcions dantesques i fa molta, molta por.

Però no és això del que vull escriure avui. Temps hi haurà.

El que sí que esdevindrà una nova realitat de debò serà l'aviació comercial. Recordo el meu primer pont aeri amb Iberia a meitats dels anys vuitanta del segle passat (que era com la Televisión Española, "la primera y la única"). Per un bitllet d'avió Barcelona-Madrid la meva empresa d'aleshores va pagar unes cent cinquanta mil pessetes (de 1986!), crec que encara conservo el resguard del bitllet,  901,52 € al canvi. Si a un extra-terrestre que vingués a fer d'antropòleg-explorador al nostre Planeta li expliquéssin que trenta-quatre anys després aquest mateix bitllet d'avió costava abans de l'atuada pandèmica un promig de 56 €, al·lucinaria en colors.

El coronavirus ha portat moltes desgràcies, fonamentalment l'alt preu que hem hagut de pagar i estem pagant encara en vides humanes, però també ha comportat (i comportarà) efectes col·laterals molt positius, pels éssers humans en general i pel Planeta en particular. 

L'aviació comercial ha esdevingut una plaga, ras i curt. I les "low cost" una altra pandèmia, més mortal a llarg termini que el coronavirus. Els que les van inventar haurien d'estar complint cadena perpètua, i ho dic de forma totalment seriosa, parlant des del més absolut coneixement de causa (els darrers 10 anys, en la immensa majoria de casos por motius exclussivament professionals, he volat més de 800.000 km, equivalent a fer la volta al món unes 20 vegades). És una de les indústries més contaminants que tenim al Planeta, amb efectes col·laterals altament destructius -en la meva modesta opinió, segurament no compartida per moltíssima gent-, entre els que destaca el turisme de masses (una altra plaga bíblica).

Això "d'agafar un Ryanair" un diumenge a l'aeroport de Girona per anar a "missa de dotze" al Vaticà (un exemple real de la mare d'una molt bona amiga meva) o d'anar a dinar a Londres el dissabte al migdia i tornar a dormir Barcelona (un altre exemple real d'un bon amic meu), i pagar en ambdós casos literalment menys de 50 € pel viatge d'anada i tornada, és (era) una anomalia que ens ha de fer reflexionar. El Covid-19 ha suposat una aturada a la irracionalitat per la que cal donar gràcies als Déus. Per sort aquestes desgràcies no tornaran, n'estic convençut. Hem d'esperar i desitjar que així sigui, pel bé del nostre Planeta i les generacions futures que l'han de poblar.

Escriu en Rafael López-Monné, geògraf i fotògraf, en un article publicat recentment "reflexionar per repensar el futur no sols és recomanable, és una necessitat. Turistes ofegant Venècia, grups inversors comprant barris i expulsant els veïns, projectes de noves urbanitzacions litorals, valls que depenen d’una estació d’esquí, o que vinculen el seu futur a un concert, o a unes olimpíades? Tal com assenyala Noemí Klein, la normalitat era la crisi". 

Rafael Schvartzman, vicepresident de la IATA, afirmava en una entrevista el cap de setmana passat que si ha d'augmentar la distància social els preus dels bitllets hauran d'incrementar-se un 50% com a mínim. Benvinguda sia la distància social. També deia que segurament moltes línies aèries, en particular les "low cost" però no només, desapareixerien. Tan de bo. Benvinguda sia la crisi al sector. Pel bé de l'equilibri ecològic del Planeta, i pel bé del nostre equilibri emocional i mental. Que terroristes (permeteu-la la llicència) com Michael O'Leary de RyanAir desapareguin del mapa seria una bona notícia per a la immensa majoria dels habitants d'Europa, i que de retruc ens permetria tornar a gaudir, per exemple, de la Sagrada Família sense haver d'apartar una gernació de turistes  maleducats protegits amb parasols i si són asiàtics, màscares.

L'única manera de racionalitzar l'aviació comercial és posar els preus que toquen als bitllets d'avió. Si quan comprem un litre de gasolina estem pagant un 65% d'impostos, aquest mateix esquema s'ha de treslladar a l'aviació comercial. Cal taxar de forma dràstica l'aviació comercial. Un impost ecològic pels que més contaminen, que faci que els preus es situïn al nivell que toca i que de passada en reguli la massificació. Els "Llorets de Mar" aporten molt poc valor afegit, només feina de baixa qualitat i baixa productivitat. I si això implica la fallida de moltes companyies aèries i tancar la meitat dels aeroports d'Espanya (per posar un exemple que coneixem) Girona i Reus inclosos, benvingut sigui.

Només una dada: a Alemanya, amb 83 milions d'habitants hi ha 39 aeroports, a Espanya, amb 47 milions, 52. Està tot dit, no?

Moments robats

Feia dies que volia escriure sobre un vessant menys material i menys "polític" dels impactes del Coronavirus, i un article d'ahir a La Vanguardia de la Joana Bonet que es titula "La ressaca" i un WhatApp del meu amic Joan Gómez avui, m'hi han fet tornar a pensar.

El gran Joaquin Sabina (ara en hores baixes...tots els excessos s'acaben pagant un dia o altre), escrivia i cantava preguntant-se retòricament que qui li havia robat el mes d'abril. Doncs si la cançó l'hagués compost aquest dies hauria pogut dir que el lladre ha estat un virus microscòpic anomenat SARS  (Severe Acute Respiratory Syndrome) Coronavirus 2. Aquest i no altre és el nom del lladregot.

Si la Joana Bonet parlava directament que una de les conseqüència d'aquest virus era una gran ressaca col·lectiva degut a l'increment brutal del consum d'alcohol a les llars confinades per ofegar les misèries del confinament i que això ens havia robat el mes d'abril, en Joan m'escrivia literalment, i de forma més encertada i menys altisonant que la Bonet: "trobo a faltar sortir a pescar amb el pare i tinc la sensació de moments robats". Tan sezill. Tan veritat.

Té tota la raó del món. El virus ens ha robat coses aparentment molt petites de les que no ens n'adonem fins que les trobem a faltar: una passejada per la sorra de la platja, la flaire del mar, l'olor incomparable de l'userda acabada de tallar, les abraçades a la mare, els jocs amb la gossa, ara confinada amb la mare a Palamós i a la que fa dos mesos que no puc tocar...Moltes d'aquestes coses les podrem tornar a fer, però aquella sensació d'impotència del temps que ens han robat, no ens la traurà ningú.

Aquest mateix matí, Google Calendar em recordava que divendres vinent, 15 de maig, hi havia la festa de graduació de segon de batxillerat d'en Marc, el meu fill petit. Òbviament no hi haurà festa de graduació. Ni viatge de celebració de l'acabament del batxillerat. No hi haurà un comiat col·lectiu i com cal d'uns nois i unes noies que han anat a escola junts des de l'edat de 6 anys. Han anat junts a escola dos terços de la seva vida. Han patit, han rigut, han jugat, han fet esport, han estudiat, han gaudit junts i no podran culminar-ho com Déu mana. De fet aquest és un altre moment robat, un dels grans moments. En Joan podrà tornar a pescar amb el seu pare, la Bonet podrà seguir engantant-se i tenir després aquell sentiment de culpabilitat tan típic de la nostra educació judeo-cristiana, jo podré tornar a abraçar la mare. 

Però el meu Marc mai més no podrà viure un moment únic i irrepetible que li han robat, no al mes d'abril però sí al mes de maig. No hi haurà l'excitació de la preparació de la festa, ni la guitarra que hi havia de tocar, ni el seu primer vestit d'adult, amb jaqueta i corbata, ni aquell primer nus que jo li hagués fet, ni les fotos pel record permanent, ni l'aplaudiment entusiasta i incondicional dels pares al teatre de l'escola, ni el sopar posterior amb els companys de promoció, ni el viatge a Menorca. Això, a en Marc i a nosaltres com a pares, ens ho han près per sempre més.

I per acabar, un altre robatori encara més gran, el pitjor de tots, és aquell que s'ha produït com a conseqüència de la mort d'un familiar al que no s'ha pogut acomiadar amb el dol i la dignitat que mereix una ocasió tan íntima, tan atàvica i tan solemne com aquesta. Tinc dos amics, en Ramon, de Palamós i en Joan, de Barcelona, que han perdut tots dos al pare durant aquests dies de confinament, i que no els han pogut acomiadar com cal. Òbviament han patit la pèrdua, però no han pogut fer el dol. Hi pot haver robatori més gran que aquest?

El coronavirus als Estats Units

Una bona amiga i lectora habitual del blog, la Cati Parra, em demana que escrigui més sovint sobre els Estats Units. La veritat és les condicions en les que la malaltia s'està desenvolupant al país donen molt de sí. De fet, donarien per escriure més d'un llibre.

Les últimes notícies que m'arriben dels meus amics americans tenen a veure -no podria ser d'altra manera- amb l'economia. Una notícia d'avui del New York Times posa els pèls de punta. La pandèmia del coronavirus està creant una crisi alimentària als Estats Units: més del 17% de nens no disposen de suficient menjar (una ratio tres vegades superior a la dels pitjors dies de la "Gran Recessió" del 2008). I això succeeix a l'auto-anomenada primera potencial mundial. Les causes estàn òbviament relacionades amb l'increment de l'atur, però sobre tot també amb la interrupció dels programes alimentaris a les escoles.

No és d'estranyar. És una de les conseqüències de l'ultraliberalisme rque caracteritza els Estats Units (que Obama va voler matitzar, però, és clar, no li van permetre) i que s'ha accentuat des de l'adveniment d'una desgràcia anomenada Donald Trump.

En un país on les relacions laborals es regeixen per la clàusula "at will", que vol dir, ras i curt, "a voluntat", tot succeeix de forma ràpida i sense paliatius ni protecció. Un treballador anuncia d'un dia per l'endemà que deixa la feina (a mi m'ha passat molt sovint durant la meva experiència nord-americana des del 2018) perquè a l'empresa del costat li paguen mid dòlar més per hora. I no cal pre-avís, ni punyetes. És així i és legal. El treballador diu que avui és el seu darrer dia, i prou. De forma anàloga, l'empresari pot rescindir la relació sense preavís ni històries. Wild, wild West. 

Conclusió d'urgència tot pregant que em permetin la llicència i la vulgaritat (que darrerament sovinteja als meus escrits...deu ser cosa del confinament)...ni ERTOS ni òsties. Quan van maldades als Estats Units s'acomiada al personal i s'ha acabat el bròquil. Les dades són esfereïdores: la setmana passada hi va haver...atenció! 5,2 milions de peticions de prestacions de descocupació. Però és que des de l'inici de la crisi, fa un mes, s'han registrat més de 22 milions de peticions. L'atur ha incrementat de forma exponencial. Molt més que a tot Europa, de llarg. Als Estats Units tot va a l'engròs, començant pel número de morts (més de tres mil al dia), i continuant per totes les altres estadístiques negatives que es vulgui: infectats o morts per cada 100.000 habitants, aturats i persones sense sostre.

Sembla redundant afirmar que la incidència de la malaltia als Estats Units és molt superior entre el col·lectiu afroamericà (13% de la població del país) i hispà (12%), però no ho és. El covid s'acarnissa entre els grups més febles econòmicament parlant i aquí els negres (primer) i els hipans (després) tenen totes les de perdre.

I el que és pitjor, les receptes de l'administració Trump. En el nostre cas, tenim la fàbrica de Columbus (OH) tancada des del dia 17 de març i encara sense una perspectiva clara de reobertura. L'administració Trump va prometre -i ha complert fins ara- una pluja de milions que arribarien "a tothom". Això està efectivament succeint. Cada nord-americà "legal i registrat" en situació d'"unemployment", a més a més de la prestació està cobrant -del govern- una prestació a fons perdut de 600 dòlars a la setmana. 

Quins incentius hi ha per a tornar a treballar si "papa estat" em paga 600 dòlars a la setmana (2.400 al més) per quedar-me a casa? Jo  crec que cap.

No m'estranyaria a més a més que Donald Trump acabés esperant temps més favorables als seus interessos per a facilitar la seva reelecció. En la línia dels seus amics, Jing, Erdogan, Orban, Luckashenco i d'altres, és capaç de firmar un decret que postposi les eleccions a un moment indeterminat en el temps "post-covid". 

Desconfinament entròpic: dia 2.

Avui en Sergi Pàmies (periodista i escriptor que cada dia té el sentit comú més afinat i que cada dia escriu més bé; atributs, per cert, que trobo a faltar a la moltíssima gent que: a) opina públicament, i b) amb les seves decisions condiciona les nostres vides) escriu un parell de frases magistrals al seu article de La Vanguardia d'avui. Escriu literalment: "El pànic és el motor de la història del Coronavirus a Espanya. Va instaurar el confinament de línia dura i ara propicia una desescalada sense manual d'instruccions fiables".

Doncs en Pàmies té més raó que un sant. De la mateixa manera que vaig quedar molt favorablement impressionat quan països com Itàlia i Espanya: mediterranis, entròpics, àcrates, indisciplinats i poc propensos a respectar les normes col·lectives, van acatar amb una disciplina no suïssa sinó xinesa un confinament que conculcava no només els nostres principis vitals sinó els nostres tarannàs com a poble, he quedat també molt impressionat com l'impacte de 50 dies de confinament pot capgirar tot allò que s'havia aconseguit de forma difícilment previsible. La por, o millor, el pànic, hi tenen molt a veure.

Però com tot, a la que la cosa comença a remetre, el personal es relaxa. Sobre tot si ens han tractat com si fóssim imbècils (les asseveracions de Torra a la televisió pública són de traca i mocador). I aquesta relaxació adquireix una forma mediterrània, entròpica, àcrata, indisciplinada. I això és el que fa por.

El dia u del desconfinament programat i dirigit, dissabte 2 de maig,  en el que se'ns permetia sortir una vegada al dia per fer esport o passejar, jo vaig sortir a córrer a les 8 del matí. Alguns dels meus lectors ho saben perquè no em vaig poder estar de penjar la foto de quan vaig acabar a l'Instagram. 

Permeteu-me que descrigui el que vaig viure de forma vulgar. Vaig anar a córrer al circuit curt que faig habitualment com a corredor (7 km): avinguda Josep Terradellas, pont sobre el riu Ter, parc de Domeny, camp de tir i tornada a casa. Com que sóc de natura metòdica, gairebé obsessiva, això ho faig tot l'any des de fa molts, molts anys, hivern i estiu, faci fred, faci calor. Doncs el dissabte 2 de maig, allò era "Can Pixa", literalment. Jo no havia vist mai, en tota la meva vida gironina, tant pseudo-esportistes i tants pseudo-passejadors a la ruta on jo faig esport habitualment. Un símptoma que la paciència del personal s'ha esgotat. Feia fins i tot angúnia córrer pel parc de Domeny. Hi havia literalment, una gernació.

La immensa majoria, de forma que a mi m'impressiona (fonamentalment perquè no m'ho esperava), va respectar el confinament d'una manera encomiable. I el més trist és que durant aquest periode que es podia haver utilitzat per part del polítics de forma molt més efectiva, per informar i sobre tot, per preparar el desconfinament, hem vist de tot, tot el que no cal fer:

- guerra de polítics i entre administracions, fins a nivells lamentables i patètics (començant per posta en escena: entre els militars i guàrdies civils a les rodes de premsa a Madrid i les declaracions del trio calavera a Catalunya n'hi havia per fotre's un tret);

- campanyes institucionals tractant-nos a tots com si fóssin retardats mentals dient-nos què podíem i què no podíem fer;

- televisions públiques pagades amb els nostres impostos (TV1 i TV3) provant d'influir la nostra opinió per fer-nos creure que el dolent és l'altre;

- voluntat política d'augmentar el control sobre les nostres vides demanant-nos que ens descarreguéssim Apps i collonades diverses;

- Caos, confusió, mala llet, desconeixement, improvisació, mala gestió.

I el pitjor pot estar per arribar (espero fermament estar equivocat, i que la calor i les temperatures altes ens permetin guanyar temps fins a l'adveniment de la vacuna). 

No saben, millor, deixeu-me matizar i ser més precís, no tenen ni la més remota idea de com hem arribat on hem arribat ni què ens espera. Segueixo dient, des d'aquest blog, com tants altres que pensen com jo, que sense una bateria universal de testos sobre Coronavirus no podem estar tranquils. El desconfinament centralitzat que han programat els polítics em sembla no només una presa de pèl -que ho és- sinó una irresponsabilitat i un perill de natura estratosfèrica. I que la el poble s'hi hagi posat una mica de cul, com així sembla, no ajuda ni gens ni mica.

Una última reflexió sobre tot plegat. Que algú hagi decidit que l'ens geogràfic per gestionar el desconfinament sigui la província (divisió territorial -més que arbitrària- establerta i en vigor des de...1833!) és  -vull ser políticament correcte- una clara mostra del baix nivell intel·lectual dels nostres gestors polítics. Que Déu ens agafi confessats! 

Aquests tipus estan gestionant el nostre desconfinament com un elefant dirigiria un concert de formigues. 

Si això els surt més o menys bé, voldrà dir que l'existència de Déu és un fet incontestable.