Desconfinament entròpic: dia 2.

Avui en Sergi Pàmies (periodista i escriptor que cada dia té el sentit comú més afinat i que cada dia escriu més bé; atributs, per cert, que trobo a faltar a la moltíssima gent que: a) opina públicament, i b) amb les seves decisions condiciona les nostres vides) escriu un parell de frases magistrals al seu article de La Vanguardia d'avui. Escriu literalment: "El pànic és el motor de la història del Coronavirus a Espanya. Va instaurar el confinament de línia dura i ara propicia una desescalada sense manual d'instruccions fiables".

Doncs en Pàmies té més raó que un sant. De la mateixa manera que vaig quedar molt favorablement impressionat quan països com Itàlia i Espanya: mediterranis, entròpics, àcrates, indisciplinats i poc propensos a respectar les normes col·lectives, van acatar amb una disciplina no suïssa sinó xinesa un confinament que conculcava no només els nostres principis vitals sinó els nostres tarannàs com a poble, he quedat també molt impressionat com l'impacte de 50 dies de confinament pot capgirar tot allò que s'havia aconseguit de forma difícilment previsible. La por, o millor, el pànic, hi tenen molt a veure.

Però com tot, a la que la cosa comença a remetre, el personal es relaxa. Sobre tot si ens han tractat com si fóssim imbècils (les asseveracions de Torra a la televisió pública són de traca i mocador). I aquesta relaxació adquireix una forma mediterrània, entròpica, àcrata, indisciplinada. I això és el que fa por.

El dia u del desconfinament programat i dirigit, dissabte 2 de maig,  en el que se'ns permetia sortir una vegada al dia per fer esport o passejar, jo vaig sortir a córrer a les 8 del matí. Alguns dels meus lectors ho saben perquè no em vaig poder estar de penjar la foto de quan vaig acabar a l'Instagram. 

Permeteu-me que descrigui el que vaig viure de forma vulgar. Vaig anar a córrer al circuit curt que faig habitualment com a corredor (7 km): avinguda Josep Terradellas, pont sobre el riu Ter, parc de Domeny, camp de tir i tornada a casa. Com que sóc de natura metòdica, gairebé obsessiva, això ho faig tot l'any des de fa molts, molts anys, hivern i estiu, faci fred, faci calor. Doncs el dissabte 2 de maig, allò era "Can Pixa", literalment. Jo no havia vist mai, en tota la meva vida gironina, tant pseudo-esportistes i tants pseudo-passejadors a la ruta on jo faig esport habitualment. Un símptoma que la paciència del personal s'ha esgotat. Feia fins i tot angúnia córrer pel parc de Domeny. Hi havia literalment, una gernació.

La immensa majoria, de forma que a mi m'impressiona (fonamentalment perquè no m'ho esperava), va respectar el confinament d'una manera encomiable. I el més trist és que durant aquest periode que es podia haver utilitzat per part del polítics de forma molt més efectiva, per informar i sobre tot, per preparar el desconfinament, hem vist de tot, tot el que no cal fer:

- guerra de polítics i entre administracions, fins a nivells lamentables i patètics (començant per posta en escena: entre els militars i guàrdies civils a les rodes de premsa a Madrid i les declaracions del trio calavera a Catalunya n'hi havia per fotre's un tret);

- campanyes institucionals tractant-nos a tots com si fóssin retardats mentals dient-nos què podíem i què no podíem fer;

- televisions públiques pagades amb els nostres impostos (TV1 i TV3) provant d'influir la nostra opinió per fer-nos creure que el dolent és l'altre;

- voluntat política d'augmentar el control sobre les nostres vides demanant-nos que ens descarreguéssim Apps i collonades diverses;

- Caos, confusió, mala llet, desconeixement, improvisació, mala gestió.

I el pitjor pot estar per arribar (espero fermament estar equivocat, i que la calor i les temperatures altes ens permetin guanyar temps fins a l'adveniment de la vacuna). 

No saben, millor, deixeu-me matizar i ser més precís, no tenen ni la més remota idea de com hem arribat on hem arribat ni què ens espera. Segueixo dient, des d'aquest blog, com tants altres que pensen com jo, que sense una bateria universal de testos sobre Coronavirus no podem estar tranquils. El desconfinament centralitzat que han programat els polítics em sembla no només una presa de pèl -que ho és- sinó una irresponsabilitat i un perill de natura estratosfèrica. I que la el poble s'hi hagi posat una mica de cul, com així sembla, no ajuda ni gens ni mica.

Una última reflexió sobre tot plegat. Que algú hagi decidit que l'ens geogràfic per gestionar el desconfinament sigui la província (divisió territorial -més que arbitrària- establerta i en vigor des de...1833!) és  -vull ser políticament correcte- una clara mostra del baix nivell intel·lectual dels nostres gestors polítics. Que Déu ens agafi confessats! 

Aquests tipus estan gestionant el nostre desconfinament com un elefant dirigiria un concert de formigues. 

Si això els surt més o menys bé, voldrà dir que l'existència de Déu és un fet incontestable.