Darrerament Badalona torna a estar de moda.
Primer va ser el fenomen atmosfèric "Glòria" que es destrossar les platges i el Pont del Petroli, una de les icones de la ciutat.
Després va advenir la pandèmia i amb ella la fulminant destitució/dimissió de l'alcalde Pastor a principis de maig per: saltar-se el confinament, oferir resistència a l'autoritat i anar begut, un trio d'asos guanyador que difícilment s'obtindria a la primera tirada de cartes al Casino de Lloret de Mar.
I ahir la notícia era la (increïble) reelecció de Xavier Garcia Albiol com a alcalde de Barcelona, després que les forces polítiques d'esquerres foren incapaces de posar-se d'acord.
Doncs saben el que els dic? Que hi ha justícia divina (al menys pel que fa a l'elecció del nou alcalde de Badalona). De Garcia Albiol ho he escrit gairebé tot en aquest blog. Encara aquests dies, repassant els meus articles dels darrers deu anys per a confegir el llibre que estic preparant (ja tinc ISBN i ja l'he enviat a la dissenyadora gràfica), he revisat un parell d'entrades on ell surt. I no és pas precisament per a escriure'n coses positives.
Però he de reconèixer-li, a García Albiol, una coherència difícil de trobar a la majoria de polítics. Confesso que avui volia escriure sobre una de les meves perles preferides: la Isabel Díaz Ayuso, mestra, de mestra, de mestres que diria el senyor Bohigas, gran i honorable substituta de l'Alícia Sánchez Camacho i en Jorge Fernández Díaz en la creació de vergonyes polítiques (dos dels grans representants del PP de Catalunya a efectes de generació de notícies i articles d'opinió: molt pocs com ells!) però el fet noticiable avui, més que la Díaz Ayuso i els seus allotjament de luxe gratuïts o subvencionats, es diu Xavier García Albiol.
De la pel·lícula dels fets que han acabat amb la reelecció de García Albiol hi ha poc més a afegir. El gran drama de les esquerres a aquest país anomenat Catalunya o Espanya (en els odis atàvics Ibèria és exactament igual en totes les seves parts, regions i territoris) és la insubornable incapacitat de les esquerres (o dels independentistes o dels socis del Barça o dels del casal del Poble Nou) per a posar-se d'acord en les coses importants, transcendents...
El que jo volia destacar aquí, repeteixo, és la imatge d'ahir que em va copsar: García Albiol (no podem oblidar que va obtenir un 37,5% dels vots a les darreres eleccions municipals) emocionat, plorant i sense capacitat d'articular a la primera les paraules d'acceptació del càrrec. Sincerament, em va impressionar l'autenticitat de les imatges. Era una situació de debò. No hi havia impostura en la seva actitud. Orgull i sentit de la responsabilitat en tornar a adquirir la condició d'alcalde de la seva ciutat. No és fàcil trobar això en un polític.
L'entrevista que li ha fet avui a un quart de nou la Terribas a Catalunya Ràdio ha acabat de confirmar-me que García Albiol, malgrat tots els seus malgrats, i malgrat ser del PP (una desgràcia com qualsevol altra) i malgrat una campanya electoral de fa ja uns anys en clau força xenofòbica de la que s'ha penedit i per la que va demanar perdó públicament, és una persona coherent, amb sentit comú, que pensa molt el que diu (al menys des de fa uns anys) i que crec que serà un gran alcalde de Badalona pel que queda de mandat. Avui ha parlat en clau d'estadista, no de polític del PP, i això l'honora.
Tan de bò no es tracti d'un miratge, ja que al cabdevall, Badalona és la quarta ciutat de Catalunya.
Jaume: Estic segura que encara avui, quan es desperta al matí, s'ha de pessigar per assegurar-se que no està somiant. Aquestes llàgrimes són per això, perquè no es creu la sort que ha tingut.
ResponElimina