Vinagreta 3CAT: no calia

Avui faré de Víctor Amela o de Mònica Planas i m'esplaiaré en una crítica televisiva (i que em perdonin aquests dos grans periodistes per la gosadia).

Darrerament la televisió la miro molt poc (no he estat mai un gran consumidor) però si que solc consumir els telenotícies, fonamentalment de TV3 i Televisió Espanyola (esviaixades com totes però potser, només potser, una mica menys que les privades).

Ahir a la nit, després del telenotícies vespre, i per pura curiositat, em vaig quedar a veure el programa que feien immediatament després "Vinagreta". Sóc gran admirador de les qualitats artístiques tant de la Clara Segura, que des del meu punt de vista és una grandíssima actriu, i d'en Bruno Oro, que penso que és un dels millors còmics del país, a part de ser un artista molt polièdric. De tots dos m'agrada molt la seva pluridisciplinarietat i la capacitat de brillar en múltiples registres, tant fent monòlegs, com teatre, com cinema, fins i tot cantant (en Bruno Oro té quatre discos editats i és un bon pianista).

El capítol que feien ahir tenia aspecte de ser una reposició, perquè aquesta comèdia, es va estrenar el setembre de 2025.

En el seu dia, al ja molt llunyà 2008, vaig gaudir de valent amb l'emissió de "Vinagre", la sèrie de 14 episodis protagonitzada per la Clara i en Bruno i que aleshores em va fer pixar de riure. Segur que molts recorden els dos memorables ancians que regentaven una paradeta al passeig de Cadaqués o en Yeri (instructor de gimnàs) i l'Àfrica, una alumna poc dotada per a la psicomotricitat fina...

M'ho vaig pasar molt bé amb aquella sèrie, i l'anunci d'una segona temporada, 18 anys després, em va il·lusionar, però per circumstàncies diverses em vaig oblidar completament d'aquesta segona part i fins ara no havia tingut l'ocasió de veure'n cap capítol.

Font: IMBD

Però el temps passa i allò que ens semblava graciós i original fa gairebé 20 anys pot haver perdut vigència. Diu la dita castellana que "segundas partes nunca fueron buenas", doncs en aquests cas -fent una mica d'inductisme ingenu i poc científic, perquè només he vist un sol capítol de "Vinagreta- la dita l'encerta de totes totes.

Vaig veure un humor poc actualitzat, passat de moda, molt carrincló i més proper a la vulgaritat a que ens tenia acostumat "Martes y trece" que a la subtilitat que ens ha acompanyat el "Polònia" durant els darrers 20 anys. En Jacobo pijo i la seva mare amb llavis injectats de botox fins a l'exageració, ja no fan gràcia, més aviat pena, i les "xonis" del sùper, parlant Català amb accent de "Castefa" també han perdut tot el frescor. El guarda de seguretat és molt suat i la vídua alegre poc suggerent. I la funcionària de l'ajuntament que fa esperar el ciutadà, tan forçat que no fa gens de gràcia.

Segur que la intenció era bona, però aquest tipus d'humor ha perdut actualitat i clarament no ha resistit el pas del temps. Hi ha un tipus d'humor que envelleix ràpidament. És el cas de "Vinagreta".

Una llàstima perquè, com he escrit abans, sento una gran admiració tant per la Clara com per en Bruno.

Sensacions estiuenques a la Costa Brava

Aquest estiu hem passat les vacances a la Sant Antoni de Calonge, després de dos estius sortint a voltar per aquests mons de Déu. Sense pràcticament agafar el cotxe i sense bellugar-nos massa de Sant Antoni, més enllà d'un final de festa en moto amb els meus dos fills per a fer un tram, gairebé la mitat de la la Transpirenaica: Girona-Biescas i tornada per Barbastre-Lleida-Girona, 1.150 kilòmetres en tres dies extraordinaris de corbes i nou ports de muntanya.

Durant aquest dies de vacances m'he dedicat a llegir (la darrera biografia de Josep Pla, fonamentalment), fer esport, passejar, anar a algun concert (el dels Amics de les Arts al Castell de Calonge va ser senzillament extraordinari), a algun restaurant, i a fer d'observador-antropòleg, una de les meves passions.

I de totes aquestes observacions antropològiques en destaco les següents, més enllà d'aquesta sensació creixent de forma accelerada que el canvi climàtic és una realitat que ja afecta les nostres vides i que això només sembla un tastet del que continuarà succeint any rere any a menys que no hi hagi un canvi de paradigma en el comportament humà que no sembla que hagi d'arribar a curt termini (i potser quan arribi ja serà massa tard):

• He vist molts turistes passejant i a la platja però no hi ha hagut ple ni als hotels, ni apartaments ni als restaurants. Només els campings han penjat el cartell i els supermercats han esgotat existències. Però la sensació és que el consum de lleure està en màxims.
• Aquesta percepció ve reforçada per una notícia llegida ahir en premsa de dades publicades pel Banc d'Espanya que diu que entre març i juny d'aquest any el volum de concessió de crèdits al consum (no hipotecari) va arribar als 16.762 milions d'euros, un 12% superior a l'any 2025 i que triplica la xifra de fa deu anys i això és un clar indici que part de la despesa vacacional pàtria es fa contra crèdit, sia per a comprar-se un cotxe nou (la progressió de les matriculacions de vehicles, al menys, des d'una perspectiva subjectiva és impressionant...), sia per anar de vacances. Un mal símptoma macroeconòmic.
• Però aquest consum, és més quantitatiu que qualitatiu. Si bé hi ha alguns punts concrets de la Costa Brava centre com ara Begur o Calella de Palafrugell que continuen essent pols d'atracció de turistes d'alt poder adquisitiu, d'altres, com Palamós o Platja d'Aro, acumulen un tipus de turisme que aporta un valor molt reduït. Vaig veure un capvespre a La Fosca, la platja inundada de turistes de càmping sopant amb les tovallores, a cop de pizza, hamburgueses, nuggets i vi barat. Òbviament no tinc res contra el turisme de càmping, però crec que aquests tipus de comportaments haurien d'estar prohibits per alguna ordenaná municipal.
• He vist famílies asseure's a un restaurant, mirar la carta, veure els preus, aixecar-se i marxar. Un acte acte de dignitat que honora qui el fa, però com jo dic (i m'aplico a mi mateix), si no pots anar de vacances perquè no t'ho pots permetre, queda't a casa, acabaràs estalviant diners, discussions familiars  i maldecaps.
• També he constatat (no és cap estudi estadístic però sí una inferència basada en la observació, contrastada en converses amb moltes altres persones), que el "topless" a les platges ha passat a millor vida, al menys entre les noies fins a la franja de fins a 30-40 anys. Es llueixen tanges molt petits (de forma molt generalitzada entre aquest col·lectiu) però totes porten el sostenidor. En canvi de 50 cap endavant el "topless" continua tan vigent com quan es va posar de moda ja fa molts anys. No sé si això es deiu a una onada de puritanisme impulsat pels corrents d'extrema dreta, per por a les fotografies no autoritzades que acaben a les xarxes socials, per por al càncer de pell, o per una combinació de les anteriors, en tot cas, és una constatació que no he trobat ningú que desmenteixi. Anem enrere en llibertats individuals? No puc afirmar-ho però no deixa de ser un potent element de reflexió.
• Els preus estan disparats. La inflació estadística que publica l'INE és això, estadística, però no es correspon amb les percepcions que té el consumidor cada vegada que fa un acte de compra.
• El sector immobiliari continua una perillosa escalada especulativa que fa pensar molt en el que va passar el 2008 (hi ha diferències estructurals importants com ara el nivell de concessió d'hipoteques li la gran liquiditat que hi ha al mercat). La crisi de l'habitatge ordinari no s'atura però els preus de les segones residències estan pels núvols. 

I dit això, ja fa dies que hem tornat a la rutina laboral. Beneïda rutina.

Eclipsats per l'Eclipsi (només per uns minuts)

La primera vegada que vaig sentir parlar d'un eclipsi de sol no va ser a l'escola sinó que va ser de la mà del gran dibuixant i guionista Georges Rémi (Hergé) en el còmic "El temple del sol", que era la continuació de "Les set boles de cristall". Pels que sigueu tintinòfils, com jo, res de nou perquè tots sabeu com es van salvar el capità Haddock i en Tintin de ser cremats en viu i la palla que envoltava el seu cadafal l'havia d'encendre un sacerdot inca amb un mirall i l'ajut del sol.

Pels que no hagin llegit aquesta gran història els diré, per fer-ho curt, que un cop Tintin i el capità han estat capturats, se'ls concedeix la possibilitat d'escollir el dia i l'hora de la seva mort. A la cel·la on estàn presoners, en Tintin troba un vell retall de diari antic (oh, casualitat!) on llegeix que a on són ells hi haurà un eclipsi total de sol a una certa hora. No cal dir que quan els van a cremar (2 minuts abans de l'hora de l'inici de l'eclipsi) en Tintin comença a invocar el sol i en veure que la lluna comença a tapar-lo, el pànic dels inques és absolut i finalment, en Tintin "els perdona" i fa que el sol torni a aparèixer.

El Temple del Sol, Hergé, Editorial Casterman

Aquestes aventures de joventut primerenca em van quedar gravades per a sempre més, i per això, i per les altres aventures d'en Tintin, sóc -encara avui- i malgrat les acusacions de nazi i d'altres insults al seu creador George Remí, un gran admirador de la seva obra. Aleshores això de l'eclipsi em va fascinar i ho vaig explorar a posteriori com a curiositat personal. 

Ara bé, reconec que sigui perquè és estiu i perquè durant els darrers tres mesos la concentració d'informació mediàtica en el trieni Incendis-Canvi climàtic-Mundial de futbol m'ha provocat una saturació esgotadora, el tractament informatiu de l'eclipsi total a les terres ibèriques ha esgotat la meva capacitat d'acceptació.

La saturació informativa ha estat tal (especialment en el cas de la "Corpo" i, en particular, TV3 i Catalunya Ràdio) que un es comença a qüestionar si no hi ha una aclaparadora manca de criteri en els seus gestors. Cert és que als mitjans espanyols (en molts casos amb un accent nacionalista tipus "el eclipte español") ha succeït exactament el mateix, però aquesta abducció extrema acaba ofenent, com a mínim una mica, la nostra intel·ligència.

Hom té la tendència a pensar que tot aquest desplegament de mitjans (m'agradaria que algú m'expliqués quants diners ha costat en hores extres i desplaçaments addicionals tota la parafernàlia de seguiment de l'eclispi) es fa des del "Govern de tothom" per tal d'ocultar -o com a minim fer oblidar una estona- algunes de les misèries que ens envolten de forma recurrent i sense que s'albirin solucions a mig termini: la crisi de la peste porcina a Collserola continua -increïblement- sense cap mena d'explicació, Renfe i Adif fan aigües per tots costats, els desastres del sistema educatiu al nostre país provoca vergonya pròpia i aliena, els veïns desplaçats per l'esboranc causat per les obres de la línia 9 al Putxet encara no han pogut tornar a casa, els incendis que no s'aturen, el col.lapse de les infrastructures, en particular la meva estimadíssima AP-7. Podria continuar fins demà passat, però ho deixaré aquí.

Tal ha estat l'exageració informativa que, com em passa amb les campanyes electorals o amb el mundial de futbol de l'Infantino "el corrupte" (pressumptament, i perdonin l'acotació, encara que em llegeix molt poca gent no voldria que em posessin a la presó), només tenia ganes que arribés el dia que s'acabés tot plegat. Amb l'eclipsi solar total vaig arribar al mateix grau d'avorriment i d'emprenuyament.

Sigui com sigui però, em van arribar unes ulleres de les que no fan malbé la vista (em pregunto com debien quedar les retines d'en Tintin i del capità Haddock després d'una exposició continuada a l'eclipsi del Perú durant un parell de minuts...) en arribar a Girona (venia de treballar de Valls), vaig tenir l'ocasió de mirar l'eclipsi des de la terrassa de casa i he de reconèixer que l'espectable (malgrat que el total no el vaig poder veure per ennovulament) em va fascinar.

Els meus dos fills, tots dos de ciències, feia temps que en parlaven i van decidir anar plegats a veure'l a Les Borges Blanques. Van tornar fascinats. Fins al punt que l'Adrià em va dir que va plorar d'emoció en el moment de l'eclipsi total. Un calfred, em va explicar, els va recórrer tot el cos. La temperatura va baixar de cop, i es va fer de nit.

Sigui perquè es tracta d'un espectacle únic i efímer, sigui per la sobrepublicitat dels mitjans o sigui perquè és, innegablement, un fenòmen natural al·lucinant, únic i molt poc freqüent (segurament per una combinació proporcional dels tres factors) els que el vam veure, vam quedar impressionats per la immensitat de la Creació i per la constatació de la petitesa de la condició humana.

En tot cas, passat l'eclipsi, el bany de realitat ha continuat imposant-se. 

Les temperatures a bona part de Catalunya superen els 40 graus per dissetè dia consecutiu, el col·lapse de Renfe i Adif a Tarragona post eclispi ens apropa més a Burkina Fasso que a Dinamarca, la sanitat pública segueix desboradada, ningú amb dos dits de front entén què està passant a Ceuta ni què està fent el govern espanyol en les seves relacions amb Marroc (i amb la Unió Europea), i la meva AP-7 continua amb accidents, retencions i radars -molts radars- dia sí i dia també. Els terratremols a llatinoamèrica s'abraonen contra els més febles, i els colons ultra-ortodoxes de Cisjordània continuen comentent genocidis amb el vist-i-plau del govern israelià i dels seus amics de l'exèrcit. Aquest és el món on vivim de veritat.

El piset de la senyora Díaz Ayuso

La notícia salta a la llum pública a finals de Juliol. I una vegada més, hem de donar les gràcies a la tasca fonamental que fan els periodistes d'investigació per posar llum i taquígrafs a les misèries i pràctiques corruptes dels polítics que ens manen i viuen dels nostres impostos. Per això és crucial mantenir mitjans de premsa relativament independents (tots els mitjans tenen amo) i també per això és fonamental que la premsa lliure sigui de pagament per tal que es pugui mantenir amb el suport dels lectors.

L'escàndol salta quan periodistes de "El País" descobreixen (via Registre de la Propietat) que la Comunitat de Madrid va comprar -via una de les seves empreses públiques- el mes d'abril un àtic de luxe de gairebé 500 metres quadrats a Chamberí (amb 200 metres de terrassa), un dels barris més exclusius de Madrid. 

L'adquisició la fa l'empresa "Planifica Madrid Proyectos y Obras M.P., S.A.", que segons diu a tenor literal la seva pàgina web: "es una herramienta al servicio del desarrollo de la región, en coordinación con las administraciones locales y el Gobierno regional. Tiene por objeto la gestión de encargos de obras e infraestructuras de la Administración Local y de otros proyectos que le encomiende la Comunidad de Madrid, así como la gestión de suelo para toda clase de usos: industriales, logísticos, oficinas, comerciales y residenciales".

El cas és que l'atic de luxe s'adquireix per l'astronòmica xifra de 6,3 milions d'euros. En fer-se pública la notícia i a les primeres preguntes dels periodistes, la Comunitat respon que es tracta d'una compra destinada a que Isabel Díaz Ayuso la utilitzi com a "despatx temporal" mentre durin les obres de rehabilitació de la Real Casa de Correos.

Aquesta primera versió inicial s'ha anat matisant i ha començat ha entrar en inconsistències perquè ningú no és capaç d'explicar racionalment per què una administració pública compra un àtic de luxe per a una utilització com a despatx suposadament temporal. Faig un spóiler. Si ningú no hagués fet aquesta denúncia pública, segurament la cosa hagués acabat en què la Comunitat de Madrid hagués acabat comprant un piset de luxe a la senyora IDA. 

No en té prou en tenir com a parella Alberto González Amador, un corrupte i defraudador fiscal que es va enriquir fent tripijocs amb la compra de mascaretes durant la pandèmia del COVID, un vulgar xorisso que, com que és de dretes, com la justícia, encara no ha estat formalment comdemnat per administració deslleial i corrupció en els negocis, però el cert és que des que va començar la seva relació amb la senyora IDA, els seus ingressos (molts dels quals procedeixen de de Quirón Prevención, curiosament adjudicatària de molts contractes amb la Comunidad de Madrid...quina coincidència, oi?) han experimentat un creixement exponencial. 

A la senyora Díaz aquesta notícia del piset l'ha enganxat en fals, amb els pixats al ventre, que diem a Catalunya, incapaç de justificar el que no és justificable. 

Tan és així que arrel de la polèmica, i enganxada en una roda de premsa amb preguntes que la van posar en -segurament- la situació més incòmoda de tot el seu mandat, ha decidit no admetre preguntes en les rodes de premsa que fa darrerament (relacionades sobre tot amb els incendis que assoten la Comunidad de Madrid).

Al PP -molts dirigents, especialment els de l'ala oficialista Feijóo que no la poden veure- hi ha un silenci oficial molt incòmode i tothom ha adoptat un perfil baix per evitar sortir esquitxat amb la polèmica.

I tan és així, que Planifica Madrid acaba de posar en venda l'àtic només cinc mesos després d'haver-lo adquirit. La qüestió és simple: en descobrir-se el pastís, no hi ha cap explicació possible per molt que el gran ideòleg Miguel Ángel Rodríguez, deixeble avançat de l'escola ultradretana de Steve Bannon, hagi estudiat com maquillar-ho. El que no es pot explicar és impossible fins i tot per a un prestiditador com ell.

El cas és que a instàncies d'una denúncia presentada pel partit "Iustitia Europa", la jutjessa del Jutjat d'Instrucció número 8 de Madrid, Rosario de Fátima Espinosa, ha obert diligències prèvies en relació a aquesta i a quatre denúncies més arran de la compra d'un immoble per valor de 6,3 milions d'euros executada per una empresa pública de la Comunitat de Madrid.

No sé com acabarà tot plegat, però a la senyora Díaz Ayuso, com a la senyora Sílvia Orriols, se li comencen a veure les costures.

La cara fosca de la Sílvia Orriols

Des d'èpoques immemorials, de fet, des que existeix la política, alguns (molts) membres d'aquesta espècie han volgut utilitzar els avantatges del seu càrrec per a obtenir privilegis personals, en forma de diners, influència i/o poder.  El segon i el tercer preceptes van pràcticament lligats. Tenir capacitat d'influència és una forma de poder. 

La utilització de la política en favor propi no és una qüestió que estigui vinculada a cap ideologia determinada i els fets demostren que hi ha polítics corruptes de dretes ("M punto Rajoy", per exemple) i d'esquerres (Rodríguez Zapatero, encara pressumptament) només per posar dos exemples rellevants i recents. 

La història demostra però, que hi ha una relació directament proporcional entre democràcia i corrupció política, en sentit invers. A més democràcia més transparència i per tant, se suposa que menys corrupció política. En règims totalitaris l'abús del poder és una constant per la que, a més a més, ningú (ni la justícia) pot exigir cap mena de redempció de comptes. És el cas de règims totalitaris com Turquia, Rússia o Xina on no hi ha cap mena de fiscalització real dels que detenten el poder.

També és força cert que els que menys creuen en la democràcia són els que, si poden fer-ho, més utilitzen el sistema en favor seu i/o de les seves famílies. Un exemple palmari d'això és el de Donald Trump, que està utilitzant el seu càrrec de president dels Estats Units per a afavorir la seva família i els seus amics. Vaig escriure un article no fa gaire en aquest sentit. Des de l'inici del seu segon mandat Trump ha incrementat el seu patrimoni personal en més de 1.500 milions de dòlars (criptomonedes, borsa, llicències immobiliàries, venda de rellotges, biblies, etc...) i això està molt directament relacionat amb el càrrec que ocupa.

A Catalunya van tenir un exemple flagrant de comportament, com a mínim indegut, per part de la presidenta d'Aliança Catalana, Silvia Orriols. El cas és encara més paradoxal i xocant perquè hem tingut aquesta senyora - suposat estandard de la transparència i la rectitud moral- denunciant comportaments inadequats de membres de les altres forces politiques durant tota la legislatura, postulant i etzivant culpes amb aquella manera de fer tant peculiar que sembla que estigui pontificant, amb la seva parla reposada i la utilització tant ampul.losa i certament impostada del Català.

Per si algú encara no n'està al corrent, la filla de la Silvia Orriols, que té com a nom el medieval Guinadell (com la resta dels seus altres fills, això els deu fer més catalans) de 19 anys, ha estat escollida com a interina a la policia municipal de Ripoll. "Era el somni de la meva filla", va venir a dir l'alcaldessa en roda de premsa. I quina mare vol truncar els somnis dels seus fills? Cap, naturalment.

Després de l'allau de crítiques que li han plogut per terra, mar i aire, la senyora Orriols ha sortit a defensar la legitimitat i transparència d'aquesta adjudicació, que, si més no, hauríem de titllar, com a mínim de sospitosa.

A Madrid diuen "Blanco y en botella leche". I això és exactament el que sembla aquest cas. L'alcaldessa de Ripoll va fer una compareixença extraordinària al ple de l'Ajuntament la setmana passada per a donar explicacions i justificar la netedat del procés, però no em sembla a mi que concorrin les circumstàncies per a poder-ho defensar amb tanta vehemència.

L'Alcaldessa no formava part del tribunal que va escollir la seva filla, però el va nomenar (un tribunal de tres membres format per una sergent i dos caporals). Això conculca la Llei de Règim Jurídic de la funció pública ja que aquesta estableix que en cas de tenir relació de parentiu o propera el/la responsable s'ha d'apartar completament de la convocatòria. A més a més, els tres membres del tribunal nomenats per l'alcaldessa, són en última instància, subordinats de la mateixa i a ningú no li agrada contradir el seu cap, oi? No fóra cas que això pogués comportar problemes en el futur.

El fet que el procediment de convocatòria de plaça es fes per un procediment d'urgència tampoc avala que es tractés d'una convocatòria neta (el procés ordinari per a cobrir la plaça va estar aturat durant 6 mesos).

No discuteixo que la Guinadell Orriols fos escollida per mèrits entre les quinze candidatures. És més que probable que obtingués les millors notes, però aquesta no és la qüestió.

Amb independència que l'adjudicació d'aquesta plaça interina es pugui impugnar (és impugnable i segur que l'oposició de l'Ajuntament de Ripoll ho farà, per incompliment de la Llei de Règim Jurídic de la funció pública), el que més sobta és la manca d'exemplaritat de la senyora Orriols.

Una senyora que ha utilitzat el Parlament i les xarxes socials per a defensar que la política ha de ser neta i que els partits tradicionals estan esquitxats de corrupció a dreta i esquerra, no pot girar la cara cap a un altre cantó en l'adjudicació d'una plaça de policia local a l'Ajuntament del que ella és alcaldessa.

És de pur sentit comú i de transparència. I això sembla entendre-ho tothom excepte la senyora Orriols i els de la seva calanya.

La vergonya del Marroc i altres vergonyes

L'octubre de l'any passat, amb un grup d'amics vaig anar uns dies de vacances al Marroc. Com a turista hi ha poc a dir, tothom et tracta molt bé i mira de vendre't de tot. Però a la que parles amb la gent d'allí veus que malgrat algun avenç, una bona part de la població viu en una situació de misèria i els serveis que presta l'estat als seus habitants són misèrrims.

Vam tenir un xòfer -Yusef- que també ens va fer de guia, que ens va explicar la seva història personal i feia francament pena. Amb prou feines sap llegir i escriure però parla un castellà i un francès més que correcte. Parlava molt malament del rei Mohamed VI (que titllava directament d'homosexual) i del que deia que passava llargues èpoques fora del país (en concret a França). La fortuna del rei (segons la revista Forbes l'home més ric del continent africà), es calcula en 5.700 milions de dòlars. Només en un context de dictadura i corrupció endèmica es pot entendre una fortuna com aquesta.

En Yusef citava la corrupció com al principal problema del Marroc ja que aquesta permetia que una elit molt reduïda visqués molt bé i que la immensa majoria de la població marroquina visqués en situació de probresa i/o extrema pobresa. En Yusef va provar d'entrar a Espanya diverses vegades i no se'n va sortir. Ara treballa com a guia turístic per a una empresa espanyola i es guanya la vida molt millor que el promig de marroquins.

De fet, aquesta pobresa és fàcilment apreciable en viatjar pel país (a excepció de les zones industrials de Casablanca i Tànger). Per tant no és gens estrany que, com en Yusef, molts marroquins siguin capaços de jugar-se literalment la vida per a fugir del seu país (del que semblen només estar-ne orgullosos els que formen part del règim, com el que passava a l'Espanya de Franco) i fugir de la misèria.

La catàstrofe humanitària de Ceuta que, deixa de moment un balanç de 100 víctimes (11 reconegudes pel Marroc al seu territori) -en seran més- i per molt que el ministre Grande Marlaska digui barbaritats respecte de la fidelitat i cooperació del Marroc en aquesta crisi, és clar que al darrere d'aquesta onada hi ha el propi Marroc que mitjançant la manipulació a les xarxes va atiar una multitud de persones per tal que, amb el total coneixement de les autoritats, intentessin entrar a Ceuta. No és la primera vegada que passa ni serà l'última.

La reflexió més immediata que em ve al cap és, com em sentiria si jo fos el rei d'un país del qual una part dels seus ciutadans -la immenada majoria molt joves- volen fugir-ne, jugant-se fins i tot la vida en aquest intent. És el resultat d'un règim fallit, d'un país on els drets econòmics, polítics i socials bàsics no estan garantits. 

La segona reflexió és, i aquí coincideixo amb l'oposició al govern del PSOE, és que com ha estat possible que una concentració de tal magnitud (que no s'organitza en dos dies) no fos ni tan sols sospitada pel CNI i el ministerio del interior. Aquí algú està fent molt malament la seva feina, i l'excusa que els incendis han acaparat tots els esforços i tota l'atenció és tan absurda que fa vergonya aliena que es citi.

I la tercera, entroncant amb l'inici d'aquest article, és que el Marroc no és un soci fiable, digui el que digui el ministre. Marroc és un veí perillós, que té una agenda política amb interessos molt diferents als espanyols i que segurament amb la connivència i una possible participació directa o indirecta dels Estats Units i Israel (pel paper de Sànchez en la seva oposició a incrementar el pressupost espanyol a la OTAN, i el seu posicionament sobre la guerra de Gaza respectivament) ha preparat una mena de "Marcha Verde" amb l'objectiu, més que de recuperar la ciutat (això vindrà algun dia, però molt més tard), de desprestigiar el paper d'Espanya a Europa i al món.

I a fe que aquest objectiu s'ha complert amb escreix.

L'Informe PISA i altres desgràcies

Aquests dos darrers dies he tingut dues converses molt interessants i prou profundes amb dos professors d'institut que cursen assignatures d'ESO, un a Girona (en Jordi) i l'altre a Calonge i Sant Antoni (en Joan). Tots dos són  bons professionals, ben preparats, que creuen en el que fan i que s'hi dediquen en cos i ànima. A tots dos els vaig preguntar pel desgavell de l'informe PISA i les seves respostes van ser molt semblants.

El primer, en Jordi, em va treure de seguida un altre gran error comès pel Departament d'Ensenyament ara fa un any (estiu del 2025) en l'assignació de places pel curs següent que va invalidar l'adjudicació, que aleshores es va titllar d'"error humà". Però després jo vaig recordar que en les proves PAU (del que abans anomenàvem Selectitivat) de 2024 hi van haver errors en els exàmens de Literatura Castellana (inclussió d'un poema que no formava part del temari oficial) i a la prova de Disseny (que demanava dibuixar una capsa amb una escala impossible de fer).

Segons el ministerio de educación, el problema de les exclussions de les proves PISA, que els tècnics coneixien des d'abril de 2025, és que no van saber valorar ni l'abast ni les conseqüències de l'error, i en comptes d'elevar-ho als seus superiors, ho van ignorar (és a dir, en un impecable exercici de procrastinació, van amagar la merda sota la catifa). La informació doncs no va arribar als alts càrrecs del Departament d'Ensenyament, ni de la consellera Niubó i es va quedar al Consell Superior d'Avaluació Educativa, organisme públic de la Conselleria que en el moment del problema estava en reconversió i sense un lideratge clar (per acabar-ho d'adobar).

La hipòtesi d'un dels meus dos amics mestres, és que els "tècnics" del Departament d'Ensenyament que aquests darrers anys han anat ocupant les places més tècniques, són alumnes de l'ESO dels, permetin-me la hipèrbole, aprovats generals. Jo no sabia i he sabut gràcies a ells, que els alumnes ja no repeteixen perquè està gairebé prohibit repetir (han de concórrer circumstàncies molt severes perquè això sigui possible). 

És a dir, és molt plausible pensar que tot això que està passant a Ensenyament (i el que no sabem o que no ens diuen) és conseqüència del baix nivell acadèmic i professional dels que fa uns anys eren a la "ESO" dels criteris inclusius i de la no discriminació i ara ocupen posicions de tècnics del Departament d'Ensenyament.

L'Ensenyament Superior Obligatori, em diu l'altre mestre, en Joan, és exactament això en aquests temps de mediocritat i manca de criteris deontològics, un tràmit obligatori que cal passar perquè els joves siguin capaços d'aprovar -de passar- aquesta fase de la seva vida i el que hagin après durant aquests anys compta més aviat poc.

Tots dos concideixen també que els psicopedagogs que han envaït el Departament tendeixen -potser amb una convicció sincera però molt naïf- a demanar que no es discrimini ningú i que "ningú no quedi enrere", amb la natural conseqüència que el nivell acadèmic general està disminuint a marxes forçades. Especialment tenint en compte com ha canviat la demografia del país en només els darrers deu anys.

Ja no es premia l'esforç, ni l'interès, ni les ganes d'aprendre, prima aquesta mena de bonisme mal entès, tan extès en els nostres governants d'esquerres, de només passar, a costa de disminuir el nivell any rere any.

En Jordi afegeix que aquest curs ha tingut un alumne amb TEA a una de les seves classes sense cap mena de reforç per part de ningú. No cal ser un geni per entendre que posar una persona amb aquest transtorn a una classe d'alumnes sense aquest transtorn no té cap mena de sentit. I vist això (que ni tan sols m'imaginava que fóra possible) entenc que els mestres votessin per continuar amb la vaga si no s'augmentaven els recursos (és a dir, que, com ja vaig escriure al meu darrer article sobre aquest tema, la vaga no només anava de salaris, com jo erròniament em pensava al començament de les protestes...).

En Joan em diu que al curs que ha acabat hi havia tres alumnes brillants i amb ganes d'aprendre, que han tret de les millors notes de selectivitat, però que, avui dia, això és més aviat l'excepció i no pas la norma.

Tots dos coincideixen que el Departament i els "criteris sociopedagògics vigents" estan creant generacions d'alumnes amb els nivells de preparació acadèmica més baixos dels darrers anys.

La conseqüència de tot plegat és ben clara, estem posant les bases per a tenir un país de cambreres, cambrers, paletes, transportistes i d'altres feines en les que el valor afegit és mínim. Dubto que sigui el model de país que necessitem. O al menys jo personalment no m'hi sento identificat.

Devastació

Aquests dies que estic de vacances ha aprofitat per a anar a veure alguns dels llocs que van quedar greument afectats per l'incendi de Les Gavarres, el primer de grans dimensions que s'ha produït a Catalunya aquest any 2026.

És impressionant veure el que es va cremar des de Vall Repòs (una urbanització en una vall -el nom no enganya- en el que una guspira pot fer cremar les més de 280 vivendes que hi ha a aquesta zona) fins a la Bisbal d'Empordà.

Hi vaig anar amb moto, per a poder copsar amb tota la seva magnitud la brutalitat de l'incendi. A sota hi podreu trobar algunes de les fotografies que hi vaig fer, que són la més pura imatge de la destrucció i la devastació. Abans d'arribar al coll de La Ganga, venint des de Calonge, tot era verd, se sentia cantar els grills i feia olor de bosc, d'herba, de plantes aromàtiques: romaní, ginesta, fonoll, poliol.

En passar el coll,  comença la terra cremada. El paisatge canvia com de la nit al dia. Sembla com canviar de continent. Impressionen dues coses per sobre de qualsevol altra sensació. La primera és el silenci. A la zona cremada no s'hi sent absolutament res, hi ha un silenci sinistre. El silenci de la mort. I el segon impacte ve del olor de cremat que és encara molt intensa i provoca una sensació molt estranya.

Carretera de la Ganga, direcció La Bisbal

I malgrat la destrucció causada pel foc, no deixa de ser curiós veure que hi hagi llocs en que l'incendi respectés algunes parts, i d'altres en canvi, en els que no hi ha sobreviscut res de res. La resposta, després d'una mínima observació del terreny, és fàcil. Els bombers de la Generalitat (i el personal de la UME) gent molt valenta i molt preparada, van prioritzar la seguretat i salut de les persones i dels habitatges. 

Va ser gràcies a això que només hi van haver dues o tres vivendes afectades al "Vizcondado de Cabanyes", nom pretenciós i absurd, però és que quan aquestes urbanitzacions van ser construïdes,  entre 1988 i 1999, semblava com si no hi hagués regulació de cap mena. És a dir, avui en dia si hom vol fer alguna activitat en un terreny catalogat com a rústic al PEIN de Les Gavarres ha de donar un munt d'explicacions i es trobarà amb una pila de restriccions per part de l'Administració. Fa no tants anys, tot estava permès i aquí en tenim les conseqüències.

El cas és que on hi havia tallafocs naturals, camps treballats o vinya, el foc pràcticament no va afectar gens o va ser fàcil de controlar. On hi havia molta més vegetació i la orografia era complexa el foc ho va arrasar tot malgrat la gran tasca feta pels bombers. Terres abandonades, pagesia que no pot viure dignament de la seva feina i com a conseqüència, remats que deixen de pasturar, i sotabosc que creix sense control. Per acabar-ho de reblar, la majoria de zones de bosc són privades i no s'hi pot fer pràcticament res que tingui sentit econòmic. Això no fa sino accelerar el canvi climàtic.

La terra crema, la terra ens parla, explicava amb desesperació i plors la Núria Molla, pagesa jove del mas Molla de Calonge el dia de l'incendi de Les Gavarres. El que està passant a Espanya i França és tan gran que fins i tot el diari New York Times se'n fa ressó a la seva portada d'ahir amb el títol: "Europe is burning", i mostra en unes gràfiques l'evolució dels incendis forestals a ambdós països que parlen per si soles.

Font: The New York Times

Que la propera crisi serà més climàtica que econòmica no hi ha cap dubte. Com tampoc no 'hi ha cap que la crisi climàtica, que sembla ja irreversible, portararà una gran crisi econòmica a més d'humanitària. I mentrestant fem, tots plegats, com si no passés res.

Una notícia alarmant

Recordo quan vaig veure per primera vegada "2001 Una odisea a l'espai", del mític director de cinema Stanley Kubrick. La pel.lícula, rodada l'any 1968 (jo tenia dos anys) va ser el producte de dos grans visionaris: Artur C. Clarke (científic, divulgador i escriptor) i Stanley Kubrick, mestre de mestres en la direcció de pel·lícules.

La vaig veure amb 15 o 16 anys i vaig quedar molt impressionat. No només per la fotografia, el realisme i els efectes especials, sinó per la història que s'hi explicava. Segur que tots els que em llegeixen han vist la pel·lícula (jo ho he fet diverses vegades i encara tinc ganes de tornar-la a veure). De fet, 2001, és una pel·lícula que s'avança al futur amb nota. Tots els que l'hem vist recordem l'ordinador HAL 9000 (una curiositat, que segurament molts no saben: l'acrònim HAL havia de ser IBM, però el fabricant d'ordinadors es va negar a cedir les seves sigles per a la pel·lícula i aleshores els productors van decicir batejar l'ordinador amb les lletres immediatament anteriors a les de IBM: HAL).

En HAL 9000 està dotat d'intel·ligència atificial i gestiona la majoria de les funcions de la nau metre els astronautes es dediquen a fer esport, llegir o pintar. En un moment de la pel·lícula un entrevistador de la BBC parla amb els astronautes i també amb en HAL. L'ordinador es defineix com un ens infal·lible i incapaç de cometre errors, però després d'una sèrie d'esdeveniments HAL acaba revelant-se contra la tripulació de la nau espacial, perquè no està d'acord amb les decisions que vol prendre el comandant (de fet, li ha llegit els llavis perquè els astronautes van "amagar-se" per evitar que en HAL els sentís).

Veure 2001, em va impressionar i em va preocupar. Em va fer pensar en un futur en el que semblava plausible pensar que les màquines acabarien dominant-nos. Després, durant molts anys no va passar res. Fins a la irrupció massiva la la Intel·ligència Artificial a les nostres vides.

El que s'ha fet públic aquesta setmana m'ha fet venir al cap allò que Stanley Kubrick i Artur C. Clarke va proposticar fa 58 anys, és a dir, que les màquines pendrien la iniciativa.

Open AI, la principal empresa del planeta en matèria d'intel·ligència artificial, acaba de desvetllar que un dels seus models més avançats d'IA es va "descontrolar" aquesta setmana i va "hackejar" una start-up durant una prova de seguretat. Open AI va explicar que el model estava essent avaluat en un entorn controlat però que aquest, va trobar vulnerabilitats de segurets i va aconseguir "escapar de l'entorn de proves".

L'empresa va comunicar, literalment: "Consideramos que este incidente constituye un hecho sin precedentes en el ámbito de la ciberseguridad, ya que implicó capacidades cibernéticas de última generación, y estamos respondiendo en consecuencia. Compartimos estos hallazgos preliminares en esta etapa para ayudar a comprender lo sucedido".

Doncs com diria un amic meu, això em deixa molt més tranquil. 

El model d'IA va trobar vulnerabilitats i va aconseguir un punt d'entrada a internet i va encadenar diversos vectors d'atac fent servir, fins i tot, credencials robades i altres vulnerabilitats, per trobar una via d'execució remota de codi als servidors de l'empresa atacada. És a dir, i per fer-ho curt i senzill, el model d'IA d'Open AI va sortir de mare i va accedir (sense el permís dels seus programadors) al lloc web de l'empresa Huggin Face.

Si ara que encara estem a les basseroles de la IA succeeixen coses com aquesta, no vull pensar què pot passar quan d'aquí a pocs anys la capacitat i la potència de càlcul de les diferents IA's que poblen el planeta Terra es posin d'acord entre elles -sense el permís dels humans que les han programat- i decideixin rebelar-se contra tots els humans que poblem el planeta Terra...

Kubrick i Clarke van escriure una pel·lícula de ciència ficció sense acabar-se de creure que allò podria succeir de veritat (al capdavall aquella pel·lícula era una obra d'art). No sé que pensarien avui si llegissin la noticia d'Open AI.

En qualsevol cas, un avís per a navegants que fa  molta, molta por.

Futbol i nacionalisme

Doncs ja s'ha acabat el Mundial de futbol, després de 104 partits i el campionat més llarg de la història, que ens deixa imatges imborrables de bon futbol i d'altres impresentables d'intents de corrupció (la targeta vermella perdonada al davanter de la selecció nord-americana a petició de Donald Trump al seu "amic" Infantino, el president de la FIFA), del protagonisme impresentable del mateix Trump pràcticament negant-se a deixar l'escenari perquè la selecció espanyola celebrés la victòria (després d'insinuar que Argentina guanyaria el Mundial), o d'una gespa al partit de la final, resseca com mala cosa perquè prima l'espectacle i la FIFA va decidir que aquesta gespa no poder ser molla a la mitja part quan l'"enterteinment" s'imposés i Madonna, Justin Bieber i Shakira saltessin al terreny de joc a la mitja part. 

La selecció espanyola, amb un estil clarament identificable com el del Barça, i sense cap jugador del Real Madrid (excloent en Marc Cucurella que acaba de ser fitxat), ha fet un Mundial que ha anat de menys a més i ha acabat oferint-nos escenes de gran futbol, en particular el partit contra Bèlgica, el de França o la final ahir contra Argentina.

Un equip desacomplexat farcit de catalans i bascos ha acabat guanyant, merescudament, el seu segon Mundial, després de l'aconseguit per Iniesta i companyia (també un altre recital Barça) l'any 2016.

I hi ha hagut molta gent, també de Catalunya, que, desacomplexadament, ha animat la selecció espanyola (a falta que Espanya permetés una selecció catalana, com ho permet el Regne Unit amb Escòcia o Gales, per exemple), perquè li agrada el futbol i perquè, la selecció espanyola fa el futbol que el Barça ha fet famós al planeta Terra.

I això ho ha aprofitat l'Espanya acomplexada, la que recolza el "deep state", la que barreja justícia i política i es nega a acceptar el veredicte del Tribunal Superior de Justícia Europeu, per fer propaganda unionista farcida de mitges veritats i mitges mentides.

L'ABC escrivia: "Els joves espanyols han llançat per la borda els complexos que ofegaven els seus majors per passar a mostrar la seva fe o animar el seu país sense importar-los el que els altres diguin d'ells". Pedrerol connectava amb Barcelona -abans que amb cap altra ciutat de l'estat- per mostrar al seu públic que la ciutat sencera, sense fisures, es va volcar amb la selecció.

El Confidencial escrivia: "Quan el Mundial està pel mig, el sentiment patri sembla que es transforma i els espanyols mostren sense complexos la seva ensenya nacional".

I el Borbó oferia una bonica -i patètica, per falsa- imatge dels quatre membres de la família real -els altres han estat tots expulsats o descavalcats- asseguts en un sofà, com qualsevol família espanyola, amb la samarreta blanca de la selecció, mirant un partit per la tele.

M'atreviria a dir que tot això no succeiria si Espanya no tingués un greu complex d'inferioritat, en relació a altres països, en veure que una part dels seus conciutadans no professen aquell patriotisme cec que els agradaria que hi hagués a Catalunya o a Euskadi en relació a l'espanyolitat. El Mundo titulava: "Uns colors exhibits sense complexos i amb orgull, com ho podria fer un ciutadà de Wisconsin amb els dels Estats Units". Això és el que els agradaria però no és.

Quan la convicció es mira d'imposar (o s'ha mirat d'imposar durant tants i tants anys), succeeix que part de la parròquia, per molta mandanga nacionalista i patriòtica que es vulgui vendre, això de la selecció espanyola ni els escalfa ni els refreda i aquest fet, amigues i amics lectors, és quelcom que als patriotes de saló els enerva moltíssim i els posa de molt mal humor (entre d'altres coses perquè no ho poden entendre).

Que la parròquia patriòtica hagui de suportar que en Cubarsí, escollit millor jugador jove del Mundial 2026,  s'embolquellés amb la senyera, és quelcom que molts d'ells tenen francament difícil de païr, fins el punt que part de la premsa madrilenya diu que el defensa blaugrana ho va fer "sin considerar las críticas que pueda recibir por un sector de la afición española". 

Complexes i més complexes. I és que al capdavall, acaba imposant-se, per llei natural, allò que Don Miguel de Unamuno, des del paraninf de la Universitat de Salamanca, li va dir al militar feixista Millán Astray: "Venceréis pero no convenceréis". I això, a molts, els fa més ràbia que el veredicte del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea en relació a l'amnistia.

Polítics que han perdut tot contacte amb la realitat

No em referiré aquí a l'ex-alcalde del PSC a Sant Feliu de Guíxols i ex-diputat de Junts al Parlament de Catalunya, Pere Albó, detingut diumenge passat per masturbar-se en públic a la piscina d'un hotel (quan un pensa que ho ha vist tot, apareixen notícies tan incomprensibles que provoquen no només rebuig sinó fàstic conceptual), sinó a la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, el titular de la qual diu literalment: "Catalunya es prepara pel cotxe autònom amb un pla de 930 kilòmetres de vies intel·ligents".

Com diu un amic meu, no surto del meu astorament. Si aquesta notícia hagués aparegut un 28 de desembre m'hagués aventurat a dir que es tracta d'una innocentada, però no, malauradament, la notícia és certa. El subtítol de la notícia ja és tota una constatació de l'estupidesa dels nostres gestors, ja que diu: "El Govern presenta un programa a quatre anys vista que millorarà la informació al conductor però del que per ara només se'n podran beneficiar el 5% del parc de vehícles".

Per aquesta iniciativa, que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, es preveuen destinar fins el 2030, la no gens despreciable quantitat de 66,3 milions d'euros, per a millorar la connectivitat de les vies de titularitat de la Generalitat de Catalunya, és a dir, la C-16, la C-17, la C-25, la C-32 i la C-35. Per fortuna, l'AP-7 és de titularitat estatal i queda exclosa de la mesura de moment (no vull ni pensar el l'aplicació de tecnologies per al cotxe autònom a l'AP-7 amb el nivell de congestió i de sinistralitat que té avui). Com deia el gran i enyorat Don Mariano Rajoy Brey: "Los Catalanes hacen cosas". 

A mi ja m'està bé que els Catalans facin (o fem) coses, però coses que tinguin sentit. Crec que destinar 66,3 milions d'euros del contribuent català, és a dir, tots nosaltres, a iniciatives d'inversió que només beneficiaran potencialment (i n'hi ha per anys) a un 5% de la flota de vehicles, em sembla senzillament un despropòsit. O més aviat, per dir-ho més clarament, una malversació de diner públic (encara que el projecte rebi moltes subvencions europees, que no sé si és el cas perquè la notícia no en parla, segueix essent, al menys per mi, una inversió en absolut prioritària).

Dedicar aquests diners a una mesura per a millorar la mobilitat a autovies no saturades, dues de les quals de peatge, em sembla un insult a la intel·ligència del contribuent.

No tenen els nostres polítics una percepció dels problemes reals dels Catalans? No podem dedicar aquests diners a millorar la infrastructura viària per a minimitzar els col·lapses monumentals que tenim a les principals artèries que comuniquen el país amb Barcelona? No poden dos governs socialistes posar-se d'acord i destinar aquests 66,3 milions, pagats a mitges, si m'apuren entre Generalitat i Gobierno de España per a implantar la vinyeta (o una altra forma de peatge tou) d'una punyetera vegada i expulsar bona part dels camioners de la principal xarxa viària de Catalunya? 

A tots dos governs, els queda poc temps, i al de Pedro Sánchez, pocs telenotícies, i quan arribi la dreta i l'extrema dreta, ai, quan arribi, comencem-nos a oblidar de nova inversió a Catalunya durant una bona temporada. Si amb els Socialistes, més o menys amics, hi ha un dèficit d'infrastructures de cavall, imagínin-se amb la dreta extrema i l'extrema dreta. Serà un desert durant molts anys.

Per què hem d'invertir en tecnologies de futur que no es faran servir en molts anys i obliden d'invertir en el present que faria les nostres vides una mica millor? Doncs la resposta és senzilla: hi ha una aclaparadora manca de sentit comú i de contacte amb la realitat que interessa a la majoria dels ciutadans.

Els nostres polítics són especialistes en una molt nostrada expressió: "fer volar coloms". Llavors que no es queixin quan VOX, Aliança i el PP arribin a nivells de vots mai vistos a les properes eleccions.

La nova "ocurrencia" de Rajoy

Només un "geni" com don Mariano Rajoy Brey podía aixecar una polseguera tan gran com la que ha ocasionat per escriure el que pensa en un mitjà de comunicació digital, El Debate, en el que col·labora com a comentarista del mundial de futbol.

Més que polseguera, gairebé ha creat un conflicte d'estat, quan, en parlar de la selecció de futbol francesa, va escriure, abans d'ahir: "(...). Tiene, además, una plantilla de altísimo nivel. Eso sí, sin franceses". I es va quedar tan ample.

És el que té el "campechanismo" de persones que pertanyen a una altra època, que per sort, està en vies d'extinció, al menys per a una gran majoria de la societat. Estic del tot convençut que Rajoy va escriure el que va escriure sense cap mena de mala fe. Li va sortir de l'ànima, perquè és el que ell creu.

De res deu servir que 23 dels 26 jugadors de la selecció francesa hagin nascut a França. El que don Mariano hi veu, són persones de raça negra, i això és incompatible amb la seva concepció del món, la que li van ensenyar a l'escola i que hores d'ara encara està convençut que és l'única visió possible de la realitat: a Europa els seus ciutadans són blancs i de tradició, educació i formació judeo-cristiana.

Si el pobre Rajoy hagués pensat ni que fos per un instant el merder que podrien generar les seves paraules, estic segur que no les hauria escrit.

Hi ha hagut una reacció en cadena no només a França sinó a bona part del món civilitzat. Mitjans de comunicació de tot el món se n'han fet ressó i fins i tot el més alt representant de la diplomàcia francesa,  el ministre francès d'afers exteriors, Jean-Noël Barrot, ha declarat: "D'una vegada per totes, França no té color de pell. Qualsevol afirmació en sentit contrari és una estupidesa, racisme, o una combinació d'ambdues". El ministre de l'interior va titllar les declaracions d'inacceptables i naturalment, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha aprofitat l'oportunitat per a dir que Rajoy "avergonyeix Espanya amb declaracions xenòfobes".

El mal ja està fet i òbviament d'aquí a quatre dies ningú no se'n recordarà, però sí que és cert que un sentiment imbuït d'una superioritat moral -i racial- apresa, transmesa i compartida durant molts anys per a la majoria de ciutadans europeus, s'ha esvaït en un periode de temps tan curt (quan jo era jove, a les cavalcades del rei negre tots els participants eren blancs als que es pintava la cara, simplement, no hi havia persones de raça negra vivint entre nosaltres i d'això no fa dos segles, sinó 40 anys) que hi ha un col·lectiu important de gent -sobre tot d'una certa edat- que no ho ha acabat de païr.

Els d'esquerres s'esquincen els vestits titllant de racistes i xenòfobs a tots els que opinen que Europa hauria de ser blanca però és cert, que, amb independència que les declaracions de Rajoy són una barbaritat poc meditada - l'autocensura i la correcció política són fonamentals en uns temps en els que tothom té la pell molt fina-, hi ha un corrent creixent de gent que pensa com Mariano Rajoy, i que cansats d'aquesta correcció política, han dit prou i pensen que la selecció francesa no pot estar formada gairebé de forma exclussiva per jugadors de raça negra.

Precisament com que hi ha molta gent que, encara que no quedi gens bé dir-ho, pensen com en Mariano Rajoy, l'extrema dreta està agafant una volada que fa més aviat molta por. Que Aliança Catalana tingui una intenció de vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que els podria fer passar de 2 diputats a 25 és una realitat alarmant, però és una conseqüència del sentiment de moltes persones que la immigració i la seguretat ciutadana constitueixen els principals problemes de Catalunya, després de l'habitatge. Ja se sap el missatge de l'extrema dreta: solucions senzilles (i moltes vegades inassolibles) per a problemes d'una gran complexitat.

La bestiesa que ha dit en Mariano Rajoy és deplorable, però segur que la senyora Marine Lepen, candidata a les properes presidencials franceses, no li farà cap comentari queixant-se si ha llegit la declaració, més aviat ferà una mueca i perfilarà un mig somriure.

Un de cada quatre

Llegeixo aquests dies en premsa i ho confirma Catalunya Ràdio, que només un de cada quatre mestres i professors fa formació el mes de juliol, per a ser més precís, i girant el sentit de la frase, només un 24% dels mestres i professors fan formació durant el mes de juliol (atenció, són dades que no m'invento jo o s'inventa la premsa, sinó que la informació és oficial, ja que procedeix del Departament d'Ensenyament).

Jo em pregunto un sil·logisme de primer de bàsica: si el mes de juliol, és un mes no lectiu però sí laborable pels mestres, i aquest mes només un 24% del col·lectiu fa formació durant el mes...a què es dedica el 76% restant?

Segons el Departament d'Ensenyament, hi ha molts mestres que tenen tendència a fer aquesta formació fora del mes de juliol (per evitar aquesta intensa calor que ens aplatana -a tots, no només als mestres-).

Es veu que la formació al mes de juliol no és obligatòria però sí que dóna mèrits. Fantàstic, dic jo.

Però em pregunto al mateix temps, amb tot el sarcasme del món (per no posar-me a plorar o posar una bomba a la seu del Departament d'Ensenyament i a la seu del sindicat d'aquella senyora que convoca referèndums i els perd), és possible que el 76% dels mestres, que paguem amb els nostres impostos (que no són pocs) es dediquin a fer un mes de vacances pagades sense cap contrapartida? Penso que no pot ser. Però és. 

De debò que això succeeix amb total impunitat? Tenen la barra de parlar de ratios i de manca de recursos en un context on molts dels mestres fan 3 mesos de vacances l'any a costa del contribuent  català. Em sembla insultant. Exasperantment insultant.

Igual que en Donald Trump o la Marine Lepen, els mestres ja ni tan sols s'esforcen a justificar-se, no els cal. Saben que hi ha un conflicte i que tenen el poder d'aturar les classes i perjudicar a un ample col·lectiu de traballadors d'altres sectors (com el meu, el tèxtil, on no tenim, ni de bon tros, tres mesos de vacances). Se senten forts i aprofiten una situació de superioritat per defensar postures maximalistes. No vull dir que no tinguin una part de raó, segur que és així, però el mètode mafiós de la coacció constant (si no, no ens fan cas, diuen, com la màfia) no és el que s'espera del col·lectiu que ha d'ensenyar les noves generacions.

El que tindria sentit ètic per part dels mestres seria passar-se tot el més de juliol, al menys el 74% que no fan formació, fent vaga dia sí i dia també. Davant del Departament d'Ensenyament, manifestant-se 24 hores al dia, de dilluns a divendres.

Però, qui amb dos dits de seny es manifestaria pel seus drets laborals durant un mes de juliol amb la calor que fa, tenint en compte quant s'està de bé amb l'autocaravana a Puigcerdà o a Llanars? Segurament ningú. 

I així ens va el país.

242 anys de respecte, 8 anys de vergonya

Els Estats Units d'Amèrica, un dia una colònia del Regne Unit de la Gran Bretanya (signe inequívoc que les fronteres no són eternes) celebra avui el seu 250è aniversari com a nació independent.

Jo vaig ser durant molts anys un gran adminador dels Estats Units, a la que anomenava "la major democràcia del món" i de fet, així va ser durant moltíssims anys, amb un sistema de poders robuts i una separació dels mateixos molt ben estructurada jurídicament per tal d'evitar abusos. Això va permetre, entre d'altres que casos com el "Watergate" sortissin a la llum pública i s'acabavés amb la presidència de Nixon. Vaig viure-hi dos anys entre el 1990 i 1992 i francament, m'hi hagués volgut quedar. 

Avui, si fos resident nord-americà, maldaria per marxar del país, com tantes i tantes persones han fet aquests darrers dos anys, buscant residència al Canadà o a Europa.

L'adequada separació de poders ha fet durant molts anys dels Estats Units la democràcia més robuta del Planeta, amb un afegitó molt important: essent terra d'immigrants, la llei concedeix la nacionalitat de forma automàtica a tot ésser humà nascut en territori dels Estats Units.

Les colònies van proclamar la seva independència del Regne Unit el 1776, i poc temps després, es va promulgar la Constitució nord-americana a Filadèlfia el 1787 ("We the People of the United States"...) que va ser ratificada el 1789.

Així doncs, ahir Donald Trump, davant el Mount Rushmore, a South Dakota, va fer un discurs de patriotisme exacerbat, vestit d'anticomunisme inflamat (no però per anar contra el seu amic Vladimir Putin, sinó per titllar de comunistes als membres del Partit Demòcrata). Un acte electoral que prepara les "mid term elections" on les enquestes no el deixen actualment gaire ben parat.

El mandat de Donald Trump durant aquests anys han estat segurament l'etapa més fosca de la democràcia als Estats Units. Això no ho pot negar ningú amb dos dits de sentit comú. El Tribunal Suprem (molts membres designats per ell mateix i de caire conservador) l'hi ha hagut d'esmenar la plana en diverses ocasions (justament una d'elles era la de la nacionalitat per dret de naixement, o la dels aranzels extraordinaris) i a Trump no li agrada que li portin la contrària, com a individu amb una personalitat absolutament malaltissa i pertorbada.

Però el pitjor de tot és la confussió entre allò que és públic i el que és privat. Trump ha fet de la presidència dels Estats Units una altra oportunitat de negoci. No hi ha dubte. I ho confirmen les dades. Ho ha fet directament o indirecta, però el cert és que la presidència li ha proporcionat una palanca d'enriquiment personal que no es dóna ni en les pitjors dictdures.

En la seva declaració d'impostos de l'any 2025, que cal fer pública de forma obligatòria als Estats Units, Trump declara un increment de patrimoni de més de 2.000 milions de dòlars des que va accedir a la presidència del país.

Font: The New York Times

Vostès ho troben normal? Jo no. Acceptable? Tampoc. Aquest senyor s'ha aprofitat del càrrec i del poder associat al càrrec per a abusar d'informació privilegiada i per exprémer al màxim els límits de la legalitat. La fortuna que ha fet la seva família (perquè, com en el cas Zapatero, tot està perfectament compartimentat i amb les totes les pantalles de protecció adequadament preservades. A més a més de l'entramat patrimonial, immobiliari i d'empreses de lleure (hotels, resorts i camps de golf principalment), també ha aprofitat aquesta xarxa per a la comercialització de criptomoneda, rellotges i fins i tot bíblies.

Font: The Guardian

La cosa és tan greu, i això passa amb tanta impunitat, que hom es pregunta si la separació de poders als Estats Units ha deixat d'existir, al menys pel que fa al president Donald Trump.

Els posaré només un exemple de com d'inversemblants (i increïbles) s'estan tornant determinades coses als Estats Units: en un cas d'involució sense precedents, l'estat de Texas acaba de decretar que la lectura de la biblia serà de lectura obligatòria a les escoles públiques. No els estranyi que en un annex al decret es recomani que les biblies a llegir siguin les que publica i comercialitza Donald Trump.

Font: The New York Times

Irresponsabilitat col·lectiva

Avui faig 60 anys. Amb el canvi del primer dígit entro a un altre club, però estic content de poder-ho fer. 

Estic bé de salut, tinc una família extraordinària, bons amics i les coses no em van del tot malament, però tot i així, avui sento una profunda tristesa en veure el foc que està calcinant part de les Gavarres, a una zona que forma part de la meva memòria d'infantesa (vaig començar a caminar al Mas del Monjo i vaig passar bona part de la meva infantesa al Mas del Molí de Més Amunt) de joventut, hores i hores de curses de muntanya a la zona de Cabanyes, del Mas Ambròs, de Romanyà, de Puig d'Arques i kilòmetres i kilòmetres amb bicicleta i des de fa uns anys, amb moto. La carretera de la Ganga o la de Sant Martí de l'Heura a Cassà de la Selva les faig amb molta assiduïtat. Veure aquest desastre, és veure una part de les nostres vides, de les nostres memòries personals i col·lectives esvair-se entre les cendres.

I aquest és el pitjor regal d'aniversari que podia haver tingut.

És cert que inmersos en aquesta nova realitat, aquest context de violent canvi climàtic que s'està catalitzant a un ritme vertinigós, -una realitat que és molt més difícil de combatre i que té un abast d'accions que s'haurien de consensuar de forma planetària (i això està lluny de succeir)- no ajuda en matèria de prevenció d'incendis forestals, però no obstant això, darrera la immensa majoria de focs forestals, per acció o per omissió, hi ha la mà de l'home.

És ja un fet acreditat que l'incendi, que ja ha arrasat a aquestes hores més de dues mil cinc-centes hectàrees, el va provocar un operari que traballava amb una serra radial a la vora de la carretera de la Ganga. Semblaria que per una empresa subcontractada pel Departament de Territori de la Generalitat.

El dia anterior, el mateix operari va ser advertit per uns ciclistes que es van aturar i li van recriminar que estigués fent aquest tipus de treballs amb el risc que això suposava. L'operari no els va fer ni cas i va continuar. Aquí s'haurien de depurar responsabilitats fins a entendre qui són els culpables finals i si és algú del Departament de Territori, que s'investigui fins al final i que els responsables paguin. No n'hi ha prou amb l'operari, que sembla que ja està detingut.

Jo em pregunto però, on és el sentit comú? Com és possible que algú estigués fent aquesta mena de treballs en una zona d'elevadíssim risc d'incendi. Qui ens mana?

Em faig més preguntes. Jo em moria de ganes d'anar a Sant Antoni de Calonge ahir a la tarda arribant de Barcelona. Quan vam veure el percal i vam sentir les instruccions de Protecció Civil, ens vam quedar a Girona. Avui aquest matí, parlant amb un bon amic que m'ha trucat per a felicitar-me, en Vicenç, que viu a Santa Cristina d'Aro, em deia que la C-65 anava a reventar com qualsevol altre divendres a la tarda. No un dit de civisme col·lectiu, ni una espura d'empatia. Així ens va com a país.

I si Protecció Civil, la consellera Parlón i Bombers demanen als ciutadans evitar els desplaçaments que no siguin necessaris (entre d'altres coses per facilitar les feines dels bombers en cas d'evacuacions o tasques urgents d'extinció), per què ahir es va celebrar el primer concert de Cap Roig (Bryan Adams)? No es podia haver reprogramat? Tant costava? Si la restricció a la movilitat té excepcions, doncs que no en parlin. Avui hi ha la famosa Cantada d'Havaneres de Palafrugell, que provocarà desplaçaments massius en una zona molt propera a la de l'incendi. 

Com sempre, la resposta és clara. Prioritzem el curt-terminisme, les segones residències, els de "Barcelona" que gasten pasta al territori. Mal model. Pa per avui i gana per a les properes generacions. No anem bé.

Per què ens expliquen que han comprat 3 nous hidroavions i 2 helicòpters bombarders, i ningú ens diu quant inverteix el govern el gestió forestal preventiva, en neteja de boscos durant la temporada d'hivern? Per què sempre actuem a posteriori.

Les paraules de la Núria Molla, del Mas Molla de Calonge, una empresa familiar on quatre o cinc generacions fan de pagesos de fruita dolça i de raïm són esgarrifosament certes. Colpidores. Toquen l'ànima. Per què són una realitat incontestable. Diu la Núria: "Està tot sec i abandonat. Això és una vergonya. El món crema. La terra crema. Hem de canviar la manera de viure, la manera de fer. Hem de fer com els nostres avis. Viure senzillament. La terra parla (...), l'ambient està calent...El sentit comú ja s'ha perdut...Ha de cremar tot?". Sentir la Núria, que l'any passat em va ensenyar el celler dels Molla i em va vendre un vi increïblement ètic, m'ha posat la pell de gallina. M'ha regirat l'estómac.

Núria Molla. Font: TV3

Saben per què? M'he sentit molt interpel·lat. Té una raó que ningú no la pot contestar.

Espero de tot cor, que si hi ha un dit de decència en aquest putu país en el que ens ha tocat viure, aquest vespre no hi hagi cantada d'havaneres a Calella presidides per el President de la Generalitat. Si no, em pensaré seriosament d'anar a censar-me a Cáceres. Al menys allí no hi ha radars.

 

Les vergonyes que ens hem d'empassar

Llegeixo al Diari de Girona - un rotatiu, ho he escrit més d'una vegada en aquest blog, que cada vegada m'agrada més- que a la província de Girona detentem un récord (un altre) d'aquells que provoquen vergonya pròpia i aliena, i és que sóm la tercera província d'Espanya en número de radars, darrera, respectivament, de Barcelona i Madrid, amb un número de 153 radars, 16 cinemòmetres més que fa un any. 

Font: Diari de Girona

Aquest número de radars obeeix fonamentalment, o almenys aquesta és la meva convicció com a ciutadà, a purament una voracitat recaptatòria gairebé malaltissa, que ha esdevingut una font addicional d'ingressos recorrents per a l'Administració Pública, i que, oh curiosament,  només té lloc a les províncies riques.

Només per a tenir-ne una referència, a Cáceres, ho acabo de comprovar mentre escrit aquest article, hi ha 12 radars, és a dir, menys d'un 10% dels radars que hi ha a Girona. És que els ciutadans de Cáceres condueixen millor que nosaltres? Home, francament, jo no m'ho crec. 

Els de Cáceres condueixen tan bé o tan malament com nosaltres. Però hi ha menys vehicles per a pagar multes. Vergonya i prou. No hi ha altre qualificatiu. Si us plau, observin la densitat exorbitant de radars que hi ha al corredor meditarrani en la imatge següent: és impossible veure el sol.

Font: RACE

A mi, que els descerebrats que ens governen vulguin alliçonar-nos i explicar-nos que hem de conduir a poc a poc per a evitar els sinistres de trànsit em provocava indignació fins no fa gaire. Ara ja em provoca repulsió i ràbia, directament. Sentir el President Illa avui al Parlament en resposta a la diputada Jèssica Albiach al respecte m'ha provocat arcades. No només és un acte de cinisme inversemblant, sinó que a més a més, es tracta d'un fet d'indignitat política que em reforça aquella idea del "se'ns pixen al cim i diuen que plou".

Els lectors d'aquest blog saben de les meves queixes recurrents -i pesades, ho sé- sobre la gratuïtat de les vies ràpides d'alta capacitat, però arriba un moment en que un ha de dir, alt i clar: "ja n'hi ha prou!".

Ahir tornava de Barcelona, on, després de deixar uns proveïdors xinesos a l'aeroport de Barcelona a les 17:30 hores, em disposava a tornar cap a casa a Girona. Vaig arribar a les 21:00 hores, és a dir, que des de l'aeroport de Barcelona fins a Girona vaig trigar tres hores i mitja per arribar a casa. Velocitat mitja? La poden calcular. En cap cas vaig arribar als 70 kilòmetres per hora.

Ho troben normal? Jo no. El navegador "Waze" em va advertir d'un accident a l'AP7 a l'alçada de Sant Hilari i em va recomanar passar per la C-35, recomanació que -naturalment- vaig seguir. Des d'aquesta via, a trams, anava veient l'evolució de la cua quilomètrica de més de 20 quilòmetres que es va formar a l'autopista, a l'alçada del Montseny com a conseqüència d'un camió accidentat.

I jo em pregunto: tots aquests despropòsits els hem de pagar els contribuents? De debò?

Ja vaig escriure que no aniria a votar més. Doncs potser em retracto i acabaré votant al partit que sigui que em convenci que està preparat per a solventar els problemes de movilitat que patim diàriament a Catalunya. I si aquest partit és VOX, o Aliança, o els Comuns, doncs a ells els confiaré aquesta responsabilitat durant els propers quatre anys. Prou camions a l'AP-7 si us plau. Prou morts, prou incomprensió, prou indecència.

El que pueda hacer, que haga

La frase, pronunciada per l'ex-president del govern espanyol José María Aznar el novembre del 2023, no podria haver fet més fortura. És cert que ha costat probablement més del que el propi Aznar es pensava però no hi ha dubte que la capacitat d'influència de la dreta, que des d'abans de l'adveniment de la democràcia a Espanya ha controlat bona part de les estructures del "deep state", és a dir, policia, alts funcionaris de l'estat i institució judicial, s'ha volcat des de fa un parell d'anys, i en tromba, a l'acosament i demolició del partit socialista i els seus membres més rellevants.

Si fa un temps, aquestes mesures es portaven amb una certa dissimulació, els darrers mesos estem assistint a una forma descarada de prevaricació inaudita en el sistema polític i judicial espanyol que fa trontollar de forma molt manifesta (i perillosa) els principis de la democràcia a Espanya (estem assistint a quelcom de molt similar a d'altres països, en particular als Estats Units).

La justícia ha deixat de ser cega (si és que algun dia ho va ser amb aquells que no són de l'orbita de la que "cal ser"), per començar a dictar sentències que fan enrojolir els experts en dret processal.

D'entrada, la desproporció entre la celeritat que s'ha imprimit a determinades sentències, en front l'exasperant lentitut d'algunes altres (les que no interessen). En tenim alguns exemples palmaris, segurament, el més descarat fins divendres passat és el del cas "mascaretes", en el qual s'acaba de condemnar l'ex ministre José Luís Ábalos a 24 anys de presó, atenció, poca broma, i a l'assessor Koldo García a 19 anys per delictes "d'organització criminal, suborn, malversació de cabals públics i tràfic d'influències". No només sorprén la duresa de la sentència, que ha comptat amb la unanimitat del tribunal, sinó com deia, en la rapidesa amb la què la sentència s'ha fet pública i el fet que el delator, també corrupte, se'n surti amb una pena de 4,7 anys i sense haver d'entrar a la presó i sense haver de tornar tots els diners que va robar. Entenc perfectament que la justícia ha de condemnar fermament la corrupció però també que aquest precepte s'ha d'aplicar a tothom per igual, i en aquesta sentència concreta, no sembla pas el cas.

L'altre cas que es va començar a jutjar a les mateixes dates, l'anomenat "Kitchen", que jutja corrupteles del PP, oh, curiós, continua en el més absolut silenci judicial i mediàtic.

O un altre cas encara més paradoxal, el de l'ex-fiscal general de l'estat, García Ortiz, que va ser destituït de la seva funció, en un judici meteòric en el que se'l va condemnar sense cap prova concluent de la seva filtració, només indicis (que des del meu punt de vista ni tan sols són raonables), i es va dictar sentència condemnatòria abans de la redacció del cos de la mateixa. 

Un cas absolutament inaudit també i que contrasta amb la laxitud amb la que el senyor Alberto González Amador, parella de la senyora Isabel Díaz Ayuso i instigador de la denúncia contra l'ex-fiscal general, que entre d'altres, a més a més de defraudar l'AEAT, va ingressar de l'empresa Quirón Prevención 4,4 milions d'euros per treballs pels que no tenia mitjans (una mica semblant a l'entramat d'empreses amb les que -pressumptament, José Luis Rodríguez Zapatero, utilitzava per a no deixar rastre, ja que algunes d'elles ni tan sols tenien empleats).

Però el més escandalós de tot en sembla el cas de l'esposa del president del govern, Begoña Gómez, en el que una persecució que supera el "lawfare" - sense oblidar que la denúncia la impulsen (amb retalls de diaris) - els sindicats d'extrema dreta "Hazte oir" y "Manos límpias" a qui el jutge instructor, Juan Carlos Peinado, li acaba de retirar el passaport per risc de fuga, al·legant que els seus escortes la podrien ajudar a fugir d'Espanya. Fins i tot la caverna mediàtica madrilenya ha hagut de sortir en tromba per a denunciar el ridícul i el desprestigi que, per a la democràcia espanyola suposen instruccions judicials d'aquest tenor, en un cas sense precedents.

Però Peinado no ha fet altra cosa que seguir les instruccions del seu amo, i ha tirat pel dret: "el que pueda hacer, que haga".

Periodisme groc

Aquest dimarts Catalunya Ràdio feia públiques en exclussiva, les trucades d'en Jonathan Andic al 112 després de la caiguda del seu pare Isak Andic pel barranc de la ruta de les coves del Salnitre.

Les trucades es van reproduir durant tot el matí a l'emissora diverses trucades i a moltes altres emissores de ràdio i televisió, citant la font, Catalunya Ràdio, durant tot el dia i l'endemà i es van fer ressó de les mateixes gravacions una i altra vegada.

Hi ha una nova manera de fer periodisme que els darrers anys ha anat guanyat forma i partidaris. El que jo anomeno el periodisme negre o la crònica negra. De fet, aquest gènere no ha parat de crèixer els darrers anys, auspiciat pel creixement imparable de la novel·la de gènere negre, cada dia més popular i amb més lectors.

La Tura Soler o la Mayka Navarro a la premsa escrita (El Punt Avui i La Vanguardia respectivament) o en Carles Porta a la televisió i la ràdio són exemples de l'èxit del gènere i del creixement exponencial seu interès per part del ciutadà comú, del "panem et circenses" del que sembla estar àvid el "populum" o la "plebs", com haguessin dit els nostres ancestres romans.

És un tipus de periodisme que té molt d'èxit -de fet, cada dia més- que col·lecciona moltes audiències (creixents), i que desperta un interés que té els seus fonaments en la necessitat de "morbo" que sentim els humans, i cada vegada més.

Si la cosa va de famosos (o de rics, que és més o menys similar) encara més. Les desgràcies alienes, quan els receptors són membres de les classes més afavorertes i poderoses de la societat,  reconforten i exciten molts ciutadans de la plebs perquè pensen -i se n'alegren- que les desgràcies no només succeeixin entre les classes baixes.

Però el periodisme ha de tenir límits i aquests límits s'han de basar en la deontologia (el codi ètic dels periodistes, és a dir, no mentir, no tergiversar, no magnificar, atenir-se a la objectivitat dels fets) i en l'interès informatiu general. 

Hi ha fets que cal divulgar i els periodistes fan una funció social i de control del poder molt important (imprescindible, de fet) quan, per posar un exemple, publiquen que el Borbó abdicat va ser enxampat caçant elefants a Botswana en una sortida il·legal d'Espanya no autoritzada ni pel govern ni pel congrés de diputats o que les joies que es van trobar a la caixa fort del despatx de Rodríguez Zapatero tenen un valor de taxació d'1,3 milions d'euros.

Però les gravacions de les trucades de l'Isak Andic als 112 pertanyen a l'àmbit més íntim i més privat d'una persona que, si diu la veritat, va patir enormenent en constatar que el seu pare havia caigut pel barranc i que no el podia veure, i si menteix, allà ell i la seva consciència i la seva rendició de comptes amb sí mateix i amb els seus Déus (si és que en té algun).

Fa una mica d'angúnia que Catalunya Ràdio, una ràdio pública que paguem amb els nostres impostos, dediqui recursos a capturar aquests tipus de notícies (o entenc a Telecinco o a Antena 3, però no a emissores públiques que tenen una funció d'utilitat general més que no pas de ser líders d'audiència) o que els fiscals i els defensors d'una part i de l'altra, utilitzin els mitjans per a començar una mena de judici paral·lel i de preconstitució (o postconstitució) de proves, que pot tenir la seva transcendència quan finalment s'obri el judici públic (que s'obrirà, no en dubtin) amb jurat popular, que jutjarà si Johathan Andic és culpable o no de la mort del seu pare.

Tot plegat, més que angúnia em fa, si els sóc sincer, una mica de fàstic.

Les Joies de la Castafiore

Pràcticment fins la setmana passada vaig estar convençut -i perdonin-me la ingenuïtat- que l'ex-president José Luís Rodríguez Zapatero tindria alguna explicació que pogués justificar totes les pressumptes acusacions que el jutge José Luis Calama havia instruït en el sumari del cas "Plus Ultra" de més de 4.000 pàgines. 

La veritat és que malgrat les presumptes irregularitats en algunes de les indagacions fetes -amb escoltes il·legals proporcionades per la CIA, institució que, ja se sap, està per damunt del bé i mal, com ha estat ben demostrat en, entre molts altres, el cas de la BPA - Banca Privada d'Andorra- - la cosa feia força mala olor. 

Tot i això, després de les declaracions del portaveu autoritzat de l'ex-president, el sociòleg Luis Arroyo que va dir que les joies trobades a la caixa forta al despatx de Rodríguez Zapatero procedien d'una herència de la seva dona i que tenien un valor que no superava els 50.000 euros, encara vaig pensar que tot plegat tindria alguna explicació plausible.

Massa tard.

Quan aquest divendres es va saber que el peritatge de les joies trobades a la caixa de Zapatero encarregada pel jutge Calama a la joieria Ansorena i l'Institut Gemmològic Nacional supera els 1,3 milions d'euros, tenim diversos problemes molt importants sobre el taulell, a afegir a tots els que hi ha ja sobre la taula.

Als pressuptes càrrecs per tràfic d'influències, malversació, prevaricació i blanqueig de capitals ara caldrà afegir-hi una peça separada de delicte fiscal i de contraband per una potencial entrada no declarada de joies a Espanya (en el supòsit que les joies procedissin de l'estranger). Tot plegat, un embolic de molta consideració.

Si Rodríguez Zapatero por acreditar la traçabilitat de les joies i la seva procedència lícita, hi hauria un potencial delicte per manca de declaració de les mateixes per successions i donacions o a la declaració del patrimoni, i per tant el delicte fiscal per no declaració d'impostos seria flagrant (el delicte fiscal està tipificat a part de la no declaració de valor per import de més de 120.000 euros), però si no la pot acreditar, llavors el cas és molt més greu, perquè no es tracta de l'anell que tots tenim a la tauleta del costat del llit a la nostra habitació que pot tenir un valor de 1.000 ó 2.000 euros...

Tenir patrimoni no és delicte (ni tan sols a Espanya on l'Agència Tributària està especialitzada en bombardejar la classe mitja treballadora) però si aquest patrimoni està tancat en una caixa forta i a més a més té un valor de 1,3 milions d'euros, i a més a més no està declarat, i a més a més pot procedir de fonts de més que dubtosa legitimitat i a més a més es van trobar a la caixa del despatx de l'ex-president (no a la caixa forta de casa seva), doncs comencem a pensar que allò que diuen a Madrid: "Blanco y en botella, leche", adquireix visos de ser una realitat més que plausible.

El PSOE té ara un problema major. En té molts, però aquest d'en Rodríguez Zapatero és la cirera del pastís. És la gota que fa vessar el got. És el punt que trenca la credibilitat del discurs de les esquerres.

És l'esquerda definitiva que enviarà el PSOE a l'oposició els propers 20 anys, i potser a més d'un dels seus alts càrrecs i/o ex-alts càrrecs a la presó.

Poder absolut

La notícia del dia als Estats Units, és el bateig en borsa de la companyia Space X, propietat fins ara de l'excentric multimilionari nord-americà Elon Musk. Les notícies sobre la Guerra de l'Iran i de Trump i les seves estupideses, mentides i arbitrarietats han quedat eclipsades per aquesta notícia que acapara des de fa dies, però en particular avui -dia oficial de la sortida a borsa- l'atenció de tots els mitjans de comunicació.

El debut a borsa de Space X acaba de convertir Elon Musk en el primer trilionari de la història de la humanitat. Trilionari, en nomenclatura anglosaxona, es refereix al nostre bilió europeu, és a dir, a un milió de milions de dòlars. 

Les xifres efectivament, provoquen vertígen. La col·locació de Space X (SPCX) ha suposat la major oferta pública de venda d'accions (OPV) de la història amb 555 milions d'accions, amb una recaptació que ha superat els 75.000 milions de dòlars i una valoració borsària de 1,77 bilions (milers de milions) de dòlars. La demanda d'aquest títol ha superat en 5 vegades l'oferta i les accions s'han assignat a prorrata, així és que ningú no ha obtingut les accions que havia demanat. Aquesta valoració supera tres vegades l'anterior rècord d'una col·locació borsària als Estats Units.

El preu de sortida aquest matí al NASDAQ era de 135 dòlars, i mentre escric aquest article les accions estan ja cotitzant a 167 dòlars amb una plusvàlua, el primer dia de cotització, de gairebé el 24%.

Seu de Space X a Texas. Font: Space X

Estats Units ha fet una clara aposta per allunyar-se de la política industrial clàssica i apostar-ho tot a la tecnologia: aeroespacial, biotecnologia, intel·ligència artifical, microxips, mega centres de dades, defensa,... I això està també transformant el país.

A l'Estat d'Ohio, la companyia Intel està construint la planta de fabricació de xips més gran dels Estats Units, anomenada "Silicon Heartland" on s'hi estan invertint 28.000 milions de dòlars, i que està prevista per estar plenament operativa el 2030. Aquesta fàbrica generarà 3.000 llocs de treball i està contribuint a transformar no només el paisatge del centre d'Ohio (vegeu foto de l'abans i l'ara del lloc on s'ubica la nova fàbrica, entre la primera foto i la segona han passat dos anys) sino els impactes en l'encariment de l'habitatge i els serveis a l'estat.

Font: The Columbus Dispatch

Aquesta brutal transformació té gran impactes en l'economia, però sobre tot en el medi ambient. La necessitat d'energia que hi ha al darrere d'aquestes grans infrastructures posen un clar interrogant sobre la sustenibilitat de tot plegat, malgrat les campanyes de màrketing de "green whasing" que fan totes aquestes companyies al·legant que utilitzaran energia renovable. A Texas hi ha forts moviments opositors a la construcció de més "data centers", a Nashville, Tennessee, la projectada (i aprovada) construcció d'un mega centre de dades al costat del zoo, ha alertat la població, que s'ha alçat en peu de guerra contra un projecte que pot ser clarament perjudicial pels més de 3.000 animals que allotja aquest zoo.

Font: Scripps News

El principal problema és que, en un economia com la nord-americana, ja tradicionalment liberal, esdevinguda ultraliberal amb l'adveniment del segon mandat del rei Trump, tots els seus amics tecnològics multimil·lionaris semblen tenir carta blanca pels seus projectes sense que hi hagi a dia d'avui cap contrapoder que sembli poder-los aturar.

I si aquest moviment, que actualment està en fase de creixement desbocat (només cal veure les borses nord-americanes) no es regula d'alguna manera, les diferències entre els que més tenen i la resta de la població podria portar conseqüències difícils de mesurar a dia d'avui.