diumenge, 24 de maig del 2026

Crispetes de matinada

El 30 de setembre de setembre de 2024 vaig escriure un article sobre una escriptora desconeguda que es diu Regina Rodríguez Sirvent que havia publicat una novel·la titulada "Les calces al sol", que va portar una alenada d'aire fresc a la ficció en llengua Catalana. Acabava l'article escrivint: ""Les calces al sol" és tan potent i tan àgil que en recomano moltíssim la seva lectura. Ara bé, la seva autora ha posat el llistó tan alt, que serà difícil superar-lo. Estic esperant amb pam de candeletes la seva segona novel·la, només per a fer aquest exercici de comprovació.".

Doncs hem hagut d'esperar, de fet gairebé dos anys, per a tenir una segona novel·la de Rodríguez Sirvent: "Crispetes de matinada", editorial La Campana, Penguin Random House, que va resultar la novel·la en Català més venuda del darrer Sant Jordi. 

Doncs bé, vaig comprar el llibre per Sant Jordi (tot i que com saben els meus lectors jo compro llibres tot l'any). 

Crispetes de matinada, és una mena de continuació de la seva primera novel·la Les calces al sol que s'ambienta a principis dels anys 2000  a Atlanta, on la protagonista, Rita Racons, acaba fent d'aupair per pura casualitat, i fa gràcia recordar que els telèfons eren tots "nokia", que tot just començava l'eclosió de "Facebook" i que 'iPhone acabava de ser llançat al mercat.  La protagonista, Rita Racons, descobreix els Starbucks i que allà et serveixen qualsevol cosa excepte un cafè normal.

Doncs vuit anys després, la Rita Racons torna a Barcelona i ens la trobem treballant de comercial de vins en un primer capítol histriònic que succeeix a Tòquio. L'arrencada de "Crispetes" és doncs trepidant i  divertida con les "Calces" i promet una segona dossi d'aventures i desventures del cap boig que és la seva protagonista. Aquesta segona novel·la, tot i fer moltes referències a la primera, es pot llegir de forma totalment independent, no cal haver llegit la primera.

Com en la primera novel·la, hi ha una part d'autobiografia en aquesta continuació, on l'antropia, les ganes de viure i un cert hippiesme conceptual que ens acaba situant en una mena d'espai de co-working on hi passen les coses més inversemblants.

La novel·la, de 458 pàgines és molt àgil, a l'igual que la primera, està molt ben escrita i continua conservant aquell punt de frescor i bogeria que ens va enamorar a Les calces al sol. Potser, una excessiva profussió de personatges (molts d'ells segur que inspirats en la més absoluta realitat) i potser....

Com a nota i per a posar-hi un "però", -insisteixo però que el llibre m'ha agradat molt- he de dir  que les sèries novel·lades protagonitades per la mateixa persona tenen riscos. No només d'encasellament en un personatge i una determinada tipologia d'històries (ja saps d'entrada com acabarà tot plegat i això -naturalment- resta interès), sino que, una vegada exhaurida la novetat, córre el risc d'incórrer en repeticions i en minvar la curiositat per a continuar llegint.

L'Antoni Bassas, fent una ressenya molt positiva de "Les calces al sol" escrivia: "Una opera prima amb una protagonista tan de carn i ossos que la voldríem seguir en pròximes aventures". Certament, ho subscric. Però crec que la Rita Racons ja ha donat, vitalment i literària, tot allò que podia oferir, i que en el seu proper treball, la Regina hauria d'explorar nous formats, noves històries, nous protagonistes. La Regina Rodríguez té prou talent com per a fer-ho.

Si no, hi ha el risc, que una tercera part amb les aventures de la Rita Racons no convenci ni atregui com les dues anteriors. Em va passar recentment això amb la Freida McFadden i la seva sèrie "L'Assistenta". La primera novel·la va ser una alenada d'aire fresc, la segona va ser una continuació prou interessant. La tercera em va cansar tant que ja no he llegit cap altre novel·la de les moltes que ha escrit d'aquesta nissaga.




dijous, 21 de maig del 2026

Tràfic d'influències

Aquests dies m'està passant que tinc pensat escriure sobre altres coses, però la realitat em supera i he de deixar el que tenia previst escriure per un altre dia.

Certament, és inevitable no parlar aquests dies, fent un cafè a l'empresa o al bar amb els col·legues dels casos Jonathan Andic o Rodríguez Zapatero. Del primer cas és massa aviat per a opinar i me'n guardaré molt de fer-ho malgrat en pugui tenir una opinió personal.

Del segon però, crec que toca parlar-ne no només perquè Rodríguez Zapatero és un ex-polític i ex-president de govern, sinó també perquè és interessant fer-ne una valoració des d'una perspectiva deontològica així com de dret.

Sembla clar, per la interlocutòria -molt ben fonamentada, per cert- el.laborada pel jutge José Luis Calama, que, com a mínim, queda acreditat el cobrament de comissions per part de l'ex-president del govern espanyol de l'empresa "Análisis Relevante", propietat del seu amic Julio Martínez Martínez, lobista i comissionista que va ser detingut el mes de desembre. Zapatero no ho ha amagat mai, però sempre n'ha defensat la legalitat.

Rodríguez Zapatero no ha negat mai el cobrament de comissions però ha declarat en reiterades ocasions que són comissions legítimes per la feina que ha fet d'assessoria. En alguns casos, ell mateix ha declarat que es tractava d'assessoria "oral". "Malu", hagués dit la meva àvia.

Legalitat és una cosa, i legitimitat una altra. No tot el que és legal esdevé legítim, especialment si es tracta de diner públic i si qui els rep són persones d'alta relevància pública.

A més a més, en una pauta que ja vam veure, entre d'altres, en un cas que en el seu dia va ser molt conegut a Catalunya, el de la trama de les empreses Malesa, Filesa i Time Export per a finançar de forma il·legal el PSOE, les 8 empreses que identifica el jutge Calama com a vehicles per a canalitzar pagaments a Zapatero i l'empresa de les seves filles, són persones jurídiques gairebé sense activitat i sense empleats (només una de les vuit en té un, una que es diu "Inteligencia Prospectiva", que naturalment és cosina germana de l'empresa "Análisis Relevante").

És encara aviat per a pronunciar-se, però com escrivia jo mateix en un article fa alguns dies, "blanco y en botella, leche", que diuen a Madrid. 

Que un ex-president cobri quantitats molt elevades per fer consultoria, conferències, escriure llibres o ser membre de consells d'administració és un cas habitual a tot el món, però en particular a Europa i al món anglosaxó. No hem d'oblidar que José María Aznar, com a membre del Consell d'Administració de Murdorch va cobrar més de 4 milions d'euros duran gairebé 20 anys, i també va ser conseller d'Endesa, amb un sou que rondava els 200.000 euros l'any.

Felipe González tampoc es queda curt. Va ser durant anys conseller de Gas Natural Fenosa (actualment Naturgy) amb un salari de 125.000 euros l'any, i també té una consultoria que declara un patrimoni net de 2 milions d'euros.

El cas és que hi ha una finíssima línia entre ser lobbista (activitat molt ben regulada als països anglosaxons però no a Espanya, per exemple, on hi ha un projecte de llei empantanegat des de fa molt de temps) i aprofitar la relevància internacional del càrrec ocupat anteriorment per a fer activitats d'assessorament molt lucratives (tots els ex-presidents des d'Obama a Felipe González, passant per Angela Merkel fan conferències per les que cobren un mínim de 30.000 euros per xerrada) o aprofitar la seva posició per al tràfic d'influències i per cobrar comissions il·legals per incidir en decisions d'assignació de recursos públics.

Un cas molt relevant al respecte va ser el de l'ex canceller alemany Gerard Schoeder, que va ser conseller de Gazprom i va tenir actuacions de dubtosa transparència en relació a aquesta empresa rusa (i tot derivat de la seva amistat amb Vladimir Putin...).

El cas Plus Ultra fa molt mala olor. L'aerolínea va ser rescatada amb diners públics (53 milions d'euros) durant la pandèmia, com també ho van ser d'altres, però Plus Ultra, era, de lluny la que menys passatgers transportava i la que menys pes tenia en matèria d'ocupació. Hi ha doncs sospites fundades que la influència de Rodríguez Zapatero va ser capdal en l'adjudicació d'aquesta ajuda (amb fons públics) i per la que, pressumptament, l'ex-president s'hauria emborsat quantioses comissions (2 milions d'euros).

Si es van coneixent nous detalls sobre el cas (el que s'ha conegut fins ara fa pudor de socarrimat) és possible que el poc prestigi que li queda al PSOE de Sánchez s'enfonsi com ho va fer el Titanic. La defensa que Sánchez ha fet de Zapatero aquesta setmana al Congrés de Diputats se li pot girar en contra com un boomerang.

Si algun dels fets de la interlocutòria del jutge Calama acaba amb elements provatoris sòlids, al PSOE li quedaran quatre telenotícies.

 


dilluns, 18 de maig del 2026

Una ultra nomenada Isabel Díaz-Ayuso

Els resultats de les eleccions andaluses deixen un regust "agredolç" per a un moderat com Juanma Moreno Bonilla, Juanma, pels amics i els votants.  D'una banda, el candidat popular torna a guanyar les eleccions i revalida una majoria, però tot i obtenir més vots passa de 58 escons -una còmoda majoria absoluta- a 53 escons i en termes percentuals, passa d'un 43,13% del vots a un 41,6%, amb els dos grans seguidors, PSOE i VOX en una situació relativament estable. El PSOE perd 2 diputats i obté un 22,7% dels vots i VOX guanya 1 diputat i obté un 13,8% de vots (13,5% el 2022). És a dir, res que no fos del tot previsible. 

Moreno, un tipus més aviat normal i més aviat moderat (tenint en compte tot el moderat que pot ser un polític del PP) no ha aconseguit revalidar la majoria absoluta i encara que no ho vulgui, ha quedat en mans de VOX. 

Saben quin és el problema? Doncs que avui en dia, amb aquesta polarització extrema de tots els espectres, incloent el polític, la moderació no convenç a una bona part de l'electorat. Si Vostès volen, són minoria, però és una minoria mobilitzada, militant, a qui no l'importa la màxima maquiavèl·lica de "tot s'hi val per la victòria".

I per això, Isabel Díaz Ayuso estava tan contenta avui. Per què el pitjor que li hagués pogut passar, en la seva cursa per a desbancar Núñez-Feijóo de la presidència del Partido Popular, hagués estat la majoria absoluta d'un membre del seu partit. 

No. Díaz Ayuso no volia una àmplia victòria del Partido Popular a Andalusia. Ella necessita la polèmica permanent, fer de la provocació no només una virtud, sinó també un modus vivendi. Díaz Ayuso va tornar la setmana passada d'un viatge de 10 dies a Mèxic per a rebre un premi (?): la "Medalla de la libertat del Congreso del estado mexicano de Aguascalientes" per la seva "lucha en favor de las libertades, la democracia y la identidad cultural".

Ja té nassos la cosa. Aquesta senyora, recordem, l'anterior "community manager" del gos de l'Esperanza Aguirre, ex presidenta de la Comunidad, va anar a Mèxic amb ganes de provocar, dient coses tals com "México no existía antes de los españoles", en una aferrissada defensa del conqueridor Hernán Cortés.

I per acabar-ho de reblar la presidenta va afirmar que va incórrer en un "risc extrem" durant la seva estada al país mexicà (com si fóra algú molt important que podria ser objecte del desig d'uns narcotraficants que la voléssin segrestar: vostè no és tan important senyora..., sembla inversemblant que es vulgui creure tant la seva pròpia mentida...). De trata i mocador. A la sessió de control de l'Assemblea de Madrid, la oposició va preguntar en què consistia aquest "risc extrem", fins i tot un diputat va preguntar si "l'estevan matant a tequil"les...". En fi, comportament patètic i del tot qüestionable que la senyora passi 10 dies a Mèxic pel sol fet d'haver-hi d'anar a recollir un premi, un esdeveniment que podia ser enllestit en 2 dies, a tot estirar. Ha fet turisme a costa del contribuent madrileny? Sembla que a ningú no l'interessi massa.

Però a Díaz Ayuso ja li va bé tot això, més polèmica interessada per a defensar que tot és possible en nom de la llibertat (mal entesa, naturalment). A Díaz Ayuso li va bé que el seu col·lega Juanma no hagi tret majoria absoluta (d'haver-ho fet, hagués certificat que la moderació funciona) perquè això la reafirma com a l'única candidata del PP que pot acabar amb VOX, ja que ella mateixa, alumna aplicada de Mileu, Bannon o Trump, és molt més radical que el més radical dels de VOX. 

Santiago Abascal es queda curt davant la radicalitat ultraliberal d'Isabel Díaz Ayuso, que està preparant el terreny, amb el seu conseller i assessor Miguel Ángel Rodríguez, per a escombrar Núñez-Feijóo del món de la política. 

diumenge, 17 de maig del 2026

Odi a Catalunya

Avui, a les eleccions autonòmiques a Andalusia, l'única incògnita sobre la que caldrà esperar és si el PP d'en Juanma Moreno Bonillo obté majoria absoluta i quin serà l'abast de la patacada electoral del PSOE, que podria ser històrica.

Però amb independència del resultat el que m'ha cridat l'atenció és que en unes eleccions autonòmiques andaluses s'atiés -una vegada més- l'odi i el ressentiment cap a Catalunya en els debats electorals. Juanma Moreno, un tipus més aviat simpàtic i poc donat a les estridències, ha tret l'argument de "contra Cataluña obtenemos más votos", en una repetició del desafortunat "a por ellos" en els dies del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. I precisament li retreia a la Maria Jesús Montero que hagués pactat amb els independentistes, quan l'ex-ministra d'Hisenda sempre es va posturar contra el finançament singular per a Catalunya, i només hi va estar quan aquest concepte es va generalitzar per a totes les autonomies i aleshores va deixar de ser singular.

En el debat electoral que van fer al Canal Sur, Moreno li va gosar dir a Montero que ella "havia traït Andalusia i que s'hauria de presentar a les eleccions catalanes". Sentir-ho per a creure-ho.

Passen els anys però determinades màximes segueixen funcionant, com ho va fer amb un altre tipus "campechano", l'ex-president extremeny Rodríguez Ibarra, que tot i declarar-se del Barça disparava míssils contra Catalunya cada vegada que hi havia eleccions o en tenia la més mínima oportunitat. 

Ho exemplifica a la perfecció aquell cèl·lebre episodi del programa Polònia de l'any 2011 en el que hi havia un gag en el que Artur Mas demanava al president Zapatero "una merda penjada en un pal" i aleshores Esperanza Aguirre i la resta de presidents autonòmics deien: "Si los catalanes quienes mierda pinchada de un palo, nosotros no seremos menos y exigimos mierda pinchada de un palo". Han passat els anys però el problema continua més viu que mai.

L'exemple més recent (i més palmari) ens l'ofereix el govern de l'Aragó. El president Jorge Azcón (PP) va subscriure a finals d'abril un acord amb VOX per, literalment, "alliberar l'Aragó de la imposició del Català".

Fins avui, la llei en vigor inclou el Català i l'Aragonès com a part del patrimoni cultural, tot i que ja l'any 2013 el govern aragonès es va inventar un acrònim, que naturalment només va fer fortuna per a fer mems i acudits, que tothom recordarà i que es deia LAPAO, que volia dir "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental", en referència al Català que es parla a la Franja de Ponent. Es pot ser més ridícul? Doncs sí. 

En aquest document, es preveu la reforma del a llei del patrimoni cultural amb un punt central: la supressió de l'Institut Aragonès del Català, una institució creada per a promoure i estudiar la llengua. Si tenen temps, entrin a la pàgina web que encara està operativa però no se saps fins quan. https://academiaaragonesadelalengua.org/ca/institut-aragones-del-catala.

Si això no és catalanofòbia, que baixi Déu i ho digui.

dijous, 14 de maig del 2026

La incomprensible lleugeresa dels mestres

No és la primera vegada que em queixo sobre les vagues dels mestres. Per molts motius, alguns dels quals els vaig escriure el dia 27 de març en un article que es titulava "Ciutadans de primera i ciutadans de segona". 

Durant les vagues d'aquells dies jo vaig afagar un emprenyament notable perquè ja a l'Avinguda Terradellas (aquell dia anava cap a l'autopista per anar a Barcelona), hi havia tres mestres amb pancarta que es dedicaven a fer posar vermell el semàfor amb polsador que hi ha a la rotonda de Fontajau, només pel pur fet  de fer aturar i emprenyar els conductors. Després vaig veure que van tallar la sortida a Girona Sud, generant un embús monumental. Vaja, tot molt democràtic i normal. 

Si per reivindicar el que el col·lectiu considera els seus drets han de -perdonin la vulgaritat- putejar la resta de conciutadans, doncs què volen que els digui. El xantatge i la coacció no són pas precisament gaire democràtics. I això en un context en el que els sindicats UGT i Comissions Obreres, havien arribat a un acord amb el Govern.

Se'ns podrà dir que aquí qui talla el bacallà és el sindicat de classe, la USTEC, és el majoritari a l'ensenyament a Catalunya, com el SEMAF ho és del de maquinistes, que utilitza les mateixes tècniques coercitives i mafioses que alguns membres de la USTEC.

Però aquesta setmana, com a mínim, ja s'han desemmascarat. A mi personalment, tant d'idealisme i tanta deontologia no m'acabava de quadrar. Que si molta responsabilitat, que si poca autoritat, que si ràtios molt altes, que si manca de qualitat, que si falta de recursos, que si pitus, que si flautes...

Font: El Nacional

La realitat, que sempre supera la ficció, és molt més planera que tot això. Si no, de què la portaveu del sindicat USTEC deia el dimarts que amb un increment de sou de 400 euros al mes - 5.600 euros l'any- és a dir, increments promig d'un 10%, desconvocarien immediatament la vaga. Naturalment, el Govern no ha cedit al xantatge.

Finalment s'han tret la màscara i ha sorgit la veritable natura del problema. Un col·lectiu, em sap greu dir-ho, amb unes condicions laborals que comparades amb la majoria d'altres gremis tenen uns tractes molt favorables, començant per la feina de per vida, els tres mesos de vacances l'any, perquè sí, el juliol, reconegut per a molts d'ells, acaba essent un altre mes de vacances, i continuant amb la jubilació voluntària a partir dels 60 anys si se n'acrediten 30 de cotitzats.

Puc entendre que la immigració descontrolada ha disminuït ostensiblement la qualitat de la seva feina, i també accepto que això els generi frustració, i si a això se li afegeix la pèrdua d'autoritat que els mestres han patit de la mà de les diferents modificacions legislatives i la mediocritat del Departament d'Ensenyament que mareja la perdiu més que no pas vetlla per la qualitat de l'ensenyament sinó per funcionaritzar encara més l'educació, ho puc entendre tot, menys que aquests treballadors privilegiats vulguin increments de sou desmesurats (que paguem tots amb els nostres impostos, per si a algú no li queda clar el concepte...) i els exigeixin tallant carreteres i autopistes.

Dret de vaja sí, òbviament, xantatge a la resta de treballadors, no. La lleugeresa amb la que molts mestres estan actuant en aquesta qüestió no fa més que contribuir a desprestigiar la reputació d'un col·lectiu que és vital pel futur del país.


dimarts, 12 de maig del 2026

La decadència del president del Real Madrid

Avui tenia previst escriure sobre un altre tema, però hi ha vegades que la vida i l'actualitat brinden ocasions que hom no pot obviar i cal canviar de tema. Avui és una d'aquestes ocasions.

Encara que sigui només per un cop i sense que això suposi res més que una excepció -que confirma la regla- avui, per una vegada, i -insisteixo- sense que serveixi de precedent, estic molt content d'haver enganxat un accident gegantí a l'AP-7 a l'alçada de Sant Celoni, de tornada de Valls, sobre quarts de set de la tarda.

Aquest embús monumental m'ha permès de gaudir i patir, a parts iguals, de l'esperpèntica roda de premsa que el president del Real Madrid, Florentino Pérez, ha concedit aquesta tarda als mitjans de comunicació, a Madrid. Quin goig haver pogut perdre gairebé una hora i mitja de la meva vida a l'AP-7, escoltant la roda de premsa de l'imitador de Donald Trump.

Mai de la meva vida, mai, havia sentit tanta vergonya aliena en la compareixença d'una persona relacionada amb el món de l'esport en roda de premsa. De vegades, moltes, em feia angúnia en Josep Lluís Núñez, àlies "llambordins" o "els senyors no són a casa, són de cap de setmana", i moltes vegades també en Joan Gaspar, però el que he tingut la sort de viure en directe aquesta tarda, la roda de premsa d'en Florentino, "Floren" pels amics, ha estat increïble, al·lucinant, inexplicable, tot en una.

En Florentino Pérez, va ser president del Real Madrid des de l'any 2000 fins a l'any 2006, i després d'una interrupció de 3 anys, ho és des de fa vint anys. Aquests darrers 20 anys no ha tingut oposició, ni ningú no s'ha pogut presentar a les eleccions a la presidència donades les normes que ell va canviar per a poder-se presentar: un aval amb patrimoni personal del candidat per import de 150 milions d'euros i 15 anys d'antiguitat com a soci del club.

Florentino ha sortit a la roda de premsa sol, envellit -té 79 anys però avui ha denotat en el seu discurs clars símptomes de demència senil, sense exagerar-, accelerat i sense filtre. Se li ha entès tot, i segurament a l'establishment del Real Madrid els anaven canviant els colors conforme anava avançant aquell harakiri que el senyor Pérez s'anat fent cada vegada que obria la boca.

Una barbaritat era el precedent a un disbarat encara més gran, amb total solució de continuïtat. Crec que els periodistes que hi havia a la sala de premsa estaven tan al·lucinats que eren incapaços de formular les preguntes adequades, ni de païr el que estaven vivint.

Florentino Pérez s'ha repetit més que l'all, en clara confirmació que la senectut és una mala companya de viatge per segons quins càrrecs i que, a l'igual que hi hauria d'haver una limitació constitucional en l'edat en la que una persona pot concórrer com a candidat a president d'un país (o primer ministre), aquesta mateixa regla -que malauradament encara no s'aplica- s'hauria de fer extensiva a totes les persones que tinguin transcendència pública.

Avui Florentino Pérez ha fet mèrits per a ser inhabilitat per incapacitat mental, però naturalment, no passarà res, perquè és ric i poderós i al capdevall, el seu negociat, és del tot privat.

Pérez, en una roda de premsa extenuant que ha durat una hora i mitja, ha fet gala de la més absoluta de les prepotències i tendències dictatorials. Ha repetit vàries vegades que és molt ric, que el seu club i ell són les persones amb més reconeixements del món en l'àmbit de l'esport, que durant el seu mandat s'ha "carregat", literalment, a diversos periodistes i que el club és dels socis però que els socis no haurien de xiular l'equip. Ah! I que les picabaralles entre futbolistes són més velles que l'anar a peu, i que se'n produeixen a diari, i que està molt enfadat no per la baralla sinó per la filtració als mitjans (que s'han posat entre cella i cella la destrucció del Madrid, però que ell no ho permetrà).

A més a més, sense que vingués ben bé a tomb, ha carregat contra el diari ABC, anunciant públicament que deixarà de ser subscriptor ("una subscripció que em va fer el meu pare" ha declarat), contra molts periodistes, amb noms i cognoms, començant per en José María García, i ha repetit quatre, cinc vegades la seva indignació extrema pel cas "Negreira" que constitueix "l'escàndol mundial més gran en el món de l'esport" que afecta el Barça, que aquest any els mals arbitratges els han "robat" 17 punts a la Lliga, i que està enllestint un dossier sobre el cas per a presentar-lo a la UEFA, que "l'està esperant amb moltes ganes", afirma el president.

També ha demostrat un masclisme digne dels millors anys del franquisme i un tarannà Trumpià que només coneix una màxima: "Ho estàs amb mi o estàs contra mi". No hi ha matitzacions, ni pensament crític, només el que Ell, el "Ser Superior" pensa i pontifica.

Les xarxes socials bullen, "Twitter" bull. No m'estranya. El mal perdre té aquests efectes col·laterals acompanyats d'una manca acuciant de "savoir faire et savoir être" que transformen una derrota mal digerida en un acte d'indignitat que desqualifica enormement qui el practica.

Avui en Florentino Pérez, s'ha retratat. Descansi en pau.



dilluns, 11 de maig del 2026

Dorsal 17143

El 25 de març de 2012 publicava en aquest mateix blog un article que vaig titular "Dorsal 16741", i que vaig arrodonir amb un segon article el dia 28 de març. Tenia 45 anys i vaig completar la meva primera marató, en concret, la de Barcelona, en un temps de 4 hores i 9 minuts. Havia fet moltíssimes mitges maratons (en total n'he completat 52 a la meva etapa de corredor), però mai no havia fet una marató.

Per aquell repte, que vaig córrer amb el soli tocat, m'havia proposat tres objectius: el primer, naturalment, acabar la cursa, el segon, fer-la corrent tota l'estona, i el tercer, baixar de les 4 hores. Vaig acabar aconseguint el primer i el segon, i al final, em vaig donar per satisfet. Creuar l'arribada, després de fer el tram final per l'Avinguda Paral·lel (que sembla pla però quan portes 40 kilòmetres sota les sabatilles no ho és...) va ser una de les emocions més fortes que recordo de la meva vida.


Ahir vaig tornar a reviure aquelles mateixes emocions, 14 anys després, però de la mà del meu fill petit, en Marc, que, amb 24 anys, va completar la seva primera marató, la de Copenhaguen (ciutat on viu des de fa gairebé 2 anys). Quan en Marc es va proposar córrer la marató vaig pensar que era una gran idea, ja que per un esportista com és ell, amb la seva edat i la seva disciplina, seria una experiència fascinant. Va fer la preparació que tocava (com jo també la vaig fer en el seu moment) i va acabar la cursa amb un temps excepcional per ser la seva primera marató: 3 hores, 55 minuts i 22 segons, a un ritme de 5 minuts i 34 segons per kilòmetre. Impressionant. En Marc va assolir també el tercer objectiu que jo m'havia proposat, que va ser de completar-la per sota de les 4 hores. Felicitats, Marc!

Acompanyar en Marc des del dia abans, parlant tots dos de la preparació prèvia, sobre tot la mental (el "famós" mur del kilòmetre 30, si es porta la preparació física suficient, només és al cap), compartint sopar (de carbohidrats, naturalment, en un ristorante italiano) tots dos el vespre abans i seguir-lo durant tota la cursa per Copenhaguen, va ser també per a mi, una experiència única, inoblidable.

La marató de Copenhaguen és un esdeveniment esportiu de primera divisió amb una organització que excel·leix des de molts punts de vista. D'entrada la ciutat posa a disposició d'esportistes i visitants d'un passi de transport que permet, per 30 corones (4,3 euros) durant 12 hores, de les vuit del matí a les vuit del vespre, utilitzar il·limitadament la xarxa de transport públic que inclou, trens metropolitans, metro i autobús. I després tot era impecable. La informació, l'atenció al corredor, el marcatge del circuit, tot preparat de forma mil·limètrica.

El diumenge ens vam trobar a la zona de sortida i arribada sobre les 8 del matí. Jo hi vaig arribar des del centre en un metro que ja venia farcit de corredores i corredors, i ell hi va arribar en bicicleta. L'àmbient d'un marató, durant l'hora i mitja prèvia i després de l'arribada és indescriptible. S'ha de viure per a copsar-lo en tota la seva magnitud (una explicació detallada no arriba mai a poder fer justícia a la realitat del garbuix d'emocions que es viuen en un esdeveniment d'aquesta magnitud). 

El vaig deixar amb els seus dos amics amb els que havia entrenat, un holandès i un xipriota, i em vaig disposar a seguir-lo. Gràcies a la gran xarxa de metro, vaig poder seguir en Marc a la sortida, al kilòmetre 8, al kilòmetre 13, al 22 i al 38. L'ambient als carrers de la ciutat era impressionant. En les maratons en que jo he participat, hi ha trams en els que els corredors correm pràcticament sense públic que t'animi, i a partir del kilòmetre 30, això es pot fer molt dur. A Copenhaguen, els 25.000 corredors van sentir l'alè del públic en tot moment, al llarg dels 42 kilòmetres i 195 metres.

En Marc em deia aquesta tarda que els seus amics el van anar seguint per diversos punts del circuit, i gairebé tots ells el van venir a trobar a l'arribada, en un moment que va ser molt i molt emotiu. Hi havia tanta gent donant suport als corredors, que en alguns moments es va desbordar la capacitat del metro (a la tornada vaig haver de fer uns 5 kilòmetres a peu degut al col·lapse de les estacions properes a la zona zero de la marató). Tot plegat va ser una experiència que em va emocionar com feia temps que no em passava. Deu ser qüestió de l'ADN. Orgull de pare.

I per acabar-ho d'arrodonir, el comandant de l'avió de Ryanair que em tornava a casa al vespre, ens va informar de la victòria del Barça contra el Real Madrid, en un partit que donava la lliga de futbol al Barça. Definitivament, ahir va ser un dia rodó. 

dimecres, 6 de maig del 2026

Blanco y en botella

Diuen a Madrid una dita d’aquelles que no solen fallar mai (de fet la saviesa popular sol ser la més sàvia de totes, des que el món és món) que "Blanco y en botella, leche", doncs aquesta és la sensació que tinc després de llegir una notícia a El Periódico de Catalunya que explica que l'alcaldessa de Sitges (Aurora Carbonell, ERC) ha negat davant la jutgessa de Vilanova i la Geltrú que no va afavorir el seu fill quan li va concedir un permís temporal per a obrir una parada del mercat municipal a una empresa de la que el fill era soci.

Es tracta d'un cas en el que es jutja un pressumpte delicte de prevaricació per aquesta adjudicació, procedent d'una denuncia anòmina (l'alcaldessa també en té una altra en relació a la Taula del Tercer Sector -un altre camp de mines en el que el dia que s'obrin els calaixos de debò, hi haurà un terratrèmol polític, però això són figues d'un altre paner...). Naturalment l'alcaldessa invoca persecució política, en la mateixa línia que ho feia la Laura Borràs quan fraccionava contractes per a adjudicar digitalitzacions a un amic seu.

No tinc prou informació de context ni és de la meva incumbència si la senyora Carbonell va actuar d'acord amb la legalitat, és perfectament possible que així sigui, però com que la dona del rei, a més a més de ser honrada, ho ha de semblar, jo, si hagués estat alcalde de Sitges, no hagués donat un permís temporal a una empresa participada pel meu fill sense haver anat abans al notari a fer una declaració al respecte.

Aquest és el gran problema de la política mundial: la possibilitat de "tocar cuixa". Per la posició que ocupen tenen no només informació privilegiada sinó la potestat d'afavorir amics, coneguts i saludats. Això és tan humà i tan vell com la vida mateixa. I precisament per això, l'exquisidesa en l'actuació dels servidors públics ha de ser absoluta, sense ni una ombra de sospita.

Malauradament, els casos en són massa freqüents. 

El més recent: el que afecta al nou president de la Generalitat Valenciana, Juanfran Pérez Llorca. Aquest senyor està patint recentment una concatenació de casualitats. La primera és que a la seva parella, Vanesa Soler va passar el 3 de març de l'Ajuntament de Finestrat a la Diputació de València de forma temporal (suposem que per conciliació de vida laboral i familiar? però això només ho suposem).

La segona casualitat, aquesta ja és una mica més increïble, és que a finals d'abril la Diputació de València va anunciar que iniciava un "procés d'estabilització" del lloc de treball que ocupa la senyora Soler. Home, això de l'alcaldessa de Sitges podria ser una casualitat, però el cas del Juanfran fa una pudor de socarrim que no es pot aguantar.

Com deu ser de descarat el cas que l'Agència Valenciana Antifrau acaba de començar una investigació...

El president de la Generalitat ha fet unes sàvies declaracions en ser preguntat pels periodistes que diuen literalment: "El que no pot ser és que se sentencïin tots, demano que les conclusions s'extraguin una vegada finalitzi la investigació in no abans".

Naturalment, senyor President, naturalment.

dissabte, 25 d’abril del 2026

Acarnissament i humiliació

El 20 de febrer de 2015 vaig escriure un artícle en aquest blog en el que em referia -per segona vegada- a un article en el que mencionava que l'escriptor Gregorio Morán, que va morir aquest mes de febrer, havia estat censurat per La Vanguardia en impedir la publicació d'un article a la seva columna "Sabatinas intempestivas" que est titulava "Las trampas del redentor". L'article, explicava, ja el 1999, com Jordi Pujol girava la cara cap a un altre cantó mentre la seva família s'anava enriquint a base d'utilització de la influència del seu pare.

Ja veníem del cas Banca Catalana, que en època del PSOE de Felipe González, va acabar amb la liquidació de l'entitat que havia dirigit Jordi Pujol i amb una querella de la fiscalia (Mena i Jiménez Villarejo) que va acabar en el sobresseiment del cas l'any 1990.

Després va passar el que va passar. Des de la col·lecció de cotxes del primogenit fins als escàndols dels missals andorrans, les adjudicacions d'ITV's, etc., etc., etc.

Dit sigui de passada que mai vaig ser un gran pujolista tot i que li vaig reconèixer el mèrit d'haver estat capaç de fer molt per Catalunya (malgrat estar envoltat de corrupció i permetre, de facto, la corrupció de tota la seva família, Marta Ferrussola inclosa) i de ser un gran patriota.

Ara bé, aquesta anomalia anomenada Audiencia Nacional, que no oblidem que es va crear per jutjar delictes d'alta gravetat i/o relevància social com ara terrorisme, crim organitzat, narcotràfic, delictes econòmics que causin greus perjudicis a l'economia espanyola (la definició l'he extret del lloc-web d'aquest organisme) està jutjant la família Pujol des de novembre de 2025.

Tot això és conegut, i si veritablement hi ha hagut delictes i aquests s'arriben a acreditar (fins ara, pel que he seguit del judici, hi ha molt pocs elements provatoris clars) doncs que recaigui tot el pes de la llei pels que haguin delinquit, que sembla clar que ho han fet Jordi Pujol Ferrussola (que ja va passar uns mesos en presó preventiva), Oriol Pujol Ferrussola i Oleguer Pujol Ferrussola.

Ara bé, fer declarar a Madrid a Jordi Pujol Soley, amb 96 anys i un precari estat de salut, refrendat per informes forenses que acrediten que Pujol no està en condicions ni físiques ni mentals per a declarar, em sembla d'un acarnissament del tot innecessari. 

Que el president del tribunal digui que no es poden fer discriminacions per edat ("edatisme" en diu el bon senyor...) es sembla sarcasme de la pitjor classe. A Espanya, amb una població reclusa d'unes 60.000 persones, només un 0,8% són majors de 70 anys, ja que la immensa majoria de persones d'aquesta edat compleixen les penes a casa seva o simplement queden exonerats d'entrar a presó per motius de salut.

Que a un senyor que ho ha estat tot i que una vegada destapada "la deixa de l'avi Florenci" (pare de Pujol Soley) li van retirar tots els mèrits, distincions, pensió a la que tenen dret els ex-presidents de la Generalitat no hi ha cap necessitat de maltractar-lo d'aquesta manera.

Es tracta ni més ni menys d'acarnissament de l'estament judicial espanyol, l'escarni de qui va ser durant 20 anys l'home més poderós de Catalunya, i un dels polítics amb més influència a l'estat espanyol. L'Audiència Nacioanal i el seu president volen humiliar a un ancià de 96 anys que té una salut feble i un estat mental qüestionable.

Jordi Pujol i Soley haurà de ser a Madrid dilluns al matí. I sortirà a tots els telenotícies, malgrat que se l'autoritzi a entrar en cotxe al jutjat. Serà una humiliació que serà molt celebrada a Madrid. 

Tot plegat  fa un tuf anticatalà que es veu a kilòmetres de distància. Per què no fan el mateix amb el rei d'Espanya, que supera amb escreix la corrupció de la família Pujol? Doncs perquè l'artífex de la sacrosanta i indisoluble unitat de l'Espanya imperial és justament el representant de tot el contrari que representa Pujol. Perquè el "deep state" no té una Audiència Nacional que el jutgi. El "deep state" està per sobre del bé i del mal. Amen.





dijous, 23 d’abril del 2026

Sant Jordi: una Diada excepcional

Amb llums i ombres, Sant Jordi, diguin el que diguin els "haters", els del "deep state" i la dreta extrema i l'extrema dreta, és el que jo considero la festa més gran de Catalunya. 

Molt més gran que l'onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, on, al capdavall, es celebra una derrota; molt més gran que el Nadal, on celebrem una tradició basada en un compte de fades anomenat religió catòlica; molt més gran que qualsevol altra celebració que els humans que habitem aquest petit país que porta per nom Catalunya ens haguem pogut inventar.

Sant Jordi és la festa de la cultura, de la generositat, de l'intercanvi, de la convivència, del civisme, d'un cant a la vida, a envair els carrers, a somriure només pel pur plaer de somriure en veure que els teus proïsmes poblen els carrers i les places del país amb el mateix somriure de complicitat que tu portes dibuixat a la cara en submergir-te en aquesta bestiesa col·lectiva que és l'intercanvi de roses i de llibres.

Sant Jordi és una festa que ens identifica com a país arreu del planeta Terra, i que ens posa en el món com a referent cultural, de convivència, d'intercanvi, de diàleg, de pau.

Aquesta tarda, passejant per Girona, pel carrer Sant Francesc, per la plaça Catalunya, per la Rambla..., m'he adonat de la veritable grandesa d'aquesta festa, del seu significat de civisme i de generositat. Ho he viscut com a observador, com a cronista, sentint i flairant el que vivien els altres des de la barrera, perquè els deures de comprar libres ja els havia fet (compro llibres tot l'any, i molts) i el de comprar les roses l'he fet en sortir de la feina.

Els carrers de Girona, de Barcelona, de totes les ciutats de Catalunya  bullien de compradors, de curiosos, d'estrangers que no entenien res però que s'unien amb curiositat i alegria a la festa que es vivia al carrer. 

I en arribar a la plaça de la Indepèndencia, la cirera del pastís, la cobla Ciutat de Girona tocant sardanes amb un mestratge impressionant, i el que més m'ha fascinat, molts sardanistes que ballaven amb un savoir faire que m'ha deixat bocabadat. Una família alemana que tenia al meu darrere no s'ho acabava de creure i ho observava amb reverencial devoció. Ni tan sols ho han gravat amb el mòbil, només s'han impregnat de la festa. 

Turistes, dels que des de fa uns anys poblen Girona tot l'any, barrejats amb locals que han omplert a vessar els carrers per a celebrar la festa de la cultura, la festa d'un Sant Jordi que potser era inculte i maltractador d'animals, però, i què, hi afegeixo jo? Què té a veure el Jordi original, militar romà d'origen grec nascut a la Capadòcia al segle III -el pecat més gran del qual semblaria ser que va ser negar-se a perseguir cristians, per la qual cosa va ser torturat i decapitat- amb la nostra festa del civisme i la cultura? Ben poc per no dir res de res. La festa l'ha fet créixer la gent de forma espontània i l'hem d'interpretar com un homenatge popular a la cultura i el civisme. I que sigui anomenada Diada de Sant Jordi, és un altre acte d'identitat que ens honora.

La part mediàtica del Sant Jordi m'agrada molt menys. Els rànkings dels més venuts, les apostes prèvies sobre els guanyadors i els perdedors, la confirmació o matització de les apostes quan es publiquen les xifres dels més venuts, en Català, en Castellà, en ficció i en no ficció...

Però tot això s'ho inventen els periodistes i els mitjans de comunicació. I jo en faig un cas entre poc i gens. La festa no és això, malgrat tot (i entenc que els mitjans Hagin d'omplir pàgenes i hopes de ràdio i televisió, però amb límits). La festa és la gent, el carrer, la reivindicació de la convivència, del civisme, de la llengua i la cultura del país. La festa és també un sector editorial que dóna molta feina en aquest país, entre autors, representants, editors, maquetadors, impressors, llibreters, botiguers, etc. Un col·lectiu que aporta un PIB que no es pot menystenir de cap de les maneres.

Reivindico aquesta festa més que cap altra de les que es celebren al país, malgrat que per a gairebé tothom sigue un dia laborable. Ens hem de felicitar com a ciutadans. Per molts anys més.



dimarts, 21 d’abril del 2026

Josep Blay, el paradigma que alguna cosa no funciona gens bé

Aquests dies ha tornat a fer-se viral la notícia del pederasta i maltractador Josep Blay, membre de la congregació dels escolapis, com a conseqüència de les denúncies que han presentat cinc ex-alumnes després de l'emissió a finals de març del documental "La fugida, veritats ocultes" que poden veure en aquest enllaç: https://www.3cat.cat/3cat/la-fugida-veritats-ocultes/. 

"La fugida" és una coproducció de TV3 i El Periódico de Catalunya, que consta de tres capítols (L'encobriment, la impunitat i la germandat) que relaten de forma minuciosa i molt documentada el modus operandi no només dels abusadors, sinó també de les institucions que els van encobrir (i podria ser que els continuessin encobrint a dia d'avui).

El dia 31 de març vaig publicar un article que es titulava "Pagant Sant Pere canta" que explicava l'acord al que l'Estat ha arribat amb l'Església Catòlica per a la reparació de víctimes demostrades dels abusos dels sacerdots d'escoles catòliques a l'estat espanyol.

Però no podem deixar d'escandalitzar-nos cada vegada que tornen a sortir a la llum casos d'abusos de religiosos amb els seus alumnes. 

Està acreditat que Blay, que avui té 86 anys i no entrat mai a la presó, continua vivint en una residència de la congregació. Home, convindran Vostès amb mi que això no és en absolut normal. No ho és per a un sàdic (així el defineixen algunes de les seves víctimes) que pegava, insultava, menystenia, maltractava i abusava sexualment d'alguns dels seus alumnes, sense distinció de si eren nens o nenes.

Després de moltes denúncies i un llarg via crucis judicial, Blay va ser condemnat l'octubre de 2023 per un jutjat de Mataró que el va considerar culpable de tres delictes d'abusos sexuals a menors (van ser molts més, segons acredita el documental) i el va condemnar a 22 mesos de presó i a una ridícula indemnització de 7.000 euros, sentència que els pares denunciants van recórrer.

Admès el recurs de les famílies, el 2024 l'Audiència de Barcelona el va condemnar a una pena de presó de 22 mesos (que em sembla no ridícula sinó de pura vergonya) però com que l'abusador tenia més de 80 anys quan s'el va condemnar, no va arribar a entrar mai a la presó (si això és justícia, que baixi Déu i ho vegi).

Que la justícia d'aquest estat no acaba de funcionar en molts casos és una evidència (tan malament com ho fa el VAR a la Champions de futbol masculí, si em permeten la vulgaritat). Avui mateix, llegia al Diari de Girona, en una notícia que signa l'Eva Batlle, que els jutjats gironins - i això, malauradament és només un exemple d'una realitat que patim cada dia com a ciutadans i com a contribuents- denegen sis de cada deu ordres de protecció a dones maltractades. És a dir, dels 521 expedients per maltractaments a dones que es van incoar el 2025, 303 van ser rebutjats, és a dir, més d'un 58% dels casos.

Però no només és la justícia, sinó la connivència d'aquesta amb l'església, que ha fet el que ha pogut (l'Església com a institució) per a tapar sistemàticament tants casos com han pogut. Les sentències en el cas Josep Blay posen com a atenunat les dilacions indegudes (el paradigma de la hipocresia) donat que entre la primera denúncia i el judici vam passar més de set anys. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. Si no fos que les sentències estan escrites i documentades, faria de mal creure. Però no, la realitat és tossuda i sempre falla, com la justícia, a favor dels col·lectius que hom podria anomenar com a part del Sistema, del "Deep State".

A "La fugida" es constata que Blay ni tan sols ha deixat de ser sacerdot, ni ha estat expulsat de l'ordre dels escolapis i fins i tot el van felicitar pel seu 60è aniversari de l'ordenació com a sacerdot.

Quan reflexioso sobre aquesta realitat, cada vegada estic més convençut que no marcar la casella 105 a la declaració de la renda (assignació tributària a l'església catòlica) és el meu deure com a ciutadà.





diumenge, 19 d’abril del 2026

Sant Jordi: l'estupidesa dels Mendoza, Mariscal, Soler i d'altres

S'ha fet viral la polèmica -interessada- generada per les declaracions de l'Eduardo Mendoza, magnífic escriptor que vaig descrubrir a la brillant "La verdad sobre el caso Savolta", de 1975, i de'n Xavier Mariscal, geni valencià que viu a Barcelona des de l'any 1970 i que a les xarxes socials es fa dir Javier. Són dos creadors i artistes que admiro en els seus vessants respectius, l'un el de la literatura, l'altre del disseny.

La polèmica s'ha desfermat per unes declaracions del primer dient que calia desvincular la celebració del Dia del Llibre amb la diada de Sant Jordi afirmant que es tracava d'un maltractador d'animals i que segurament ni tan sols sabia llegir... Marisacal -cal posar-hi context perquè si no s'entén molt menys- s'hi afegeix: "M'agrada molt Mendoza, el seu somriure sota el bigoti, és molt potent (aquí hi estic totalment d'acord amb en Mariscal). A mi m'agrada canviar les coses i em posa molt nerviós dir Setmana Santa o Nadal. Setmana Santa de què. Sí, jo eliminaria Sant Jordi i en diria Dia del Llibre. Són aquestes coses catalanes que "no, això no es pot tocar, el pa amb tomàquet...". Venga, hombre, a tomar por el culo, què m'estàs contant. Per què no ho canviem tot. És un màrqueting tan ben muntat. Ara que d'aquí a no res el pobre Pujol ens deixarà, ja podrem quitar lo de Sant Jordi. És molt bona idea. Hi estic d'acord".

Home, una persona cultíssima no pot dir que que Sant Jordi era un maltractador d'animals (encara que ho digui amb segones i que hi posi tot el sarcasme del món). I del Mariscal, què dir? Tampoc calia que hi posés pel mig el "pobre Jordi Pujol" perquè ni ell va instaurar la festa ni se la va inventar.

El problema, a part de que tots dos comencen a xotjejar de forma preocupant, el primer té 83 anys passats i el segon 76 (aquest ha xotjejat infinitat de vegades, però, de jove i de vell), és aquest pretès cosmopolitisme que els fa pensar -s'ho creuen tots dos fermament- que això del Català i de Catalunya és d'un provincialisme pagesívol i que el que cal és ser, internacionalista i ciutadà del món i que això no lliga amb l'exaltació cultural de catalanitat de la Diada de Sant Jordi.

Potser hauria de recordar el gran Mendoza que Sant Jordi és també el patró d'Aragó i l'Anglaterra, i dubto que tinguin cap intenció de retirar-li la patronitat perquè una llegenda digui que un dia va matar un drac.

Polemistes professionals com el tonto útil de l'Albert Soler, que escrivia barbaritats del mateix tenor en un article el divendres passat a Diari de Girona (i això que és un típus que la sol tocar bé, tot i el seu recalcitrant anti-catalanisme, potser va caure a l'olla de poció màgica quan era petit...) quan rebla: "(Badall) I per què serveix això de ser català? Si almenys garantís que la cervesa me la serviran sempre ben freda, tindria alguna utilitat, però sospito que ni tan sols per a això". Tanta imbecilitat, especialment venint d'una persona que considero intel·ligent i culta, m'entristeix. És per paios com aquest que tenim un país petit on la llengua i la cultura catalana estan també en un greu perill. La suposada indiferència internacionalista dels que se senten imbuïts d'una superioritat moral que els permet classificar els que pensen diferent d'ells de vulgars plebeis ignorants em fa veritable angúnia.

Coincideixo més aviat amb el que escriu la Natza Farré a la seva columna a l'Ara: "No seré jo qui defensi les tradicions com a concepte i tampoc seré jo qui defensi aquests senyors ni les seves propostes. I quan dic senyors també vull dir Jordi Pujol i sant Jordi, el cavaller. Però fins i tot amb el nas tapat es pot olorar un tuf anticatalà perquè quan convé som uns pobres provincianets celebrant coses, i el Dia del Llibre és universal, i tot som ciutadans del món i bla,bla bla.".

Doncs aixó, Natza, és precisament això.

dissabte, 18 d’abril del 2026

Pedro Sánchez: contraprogramació interessada

El govern de Pedro Sánchez fa aigües per tots els flancs com a conseqüència d'uns equilibris de forces molt difícils de mantenir estables donada la fragmentació històrica de l'esquerra més extrema i de l'extrema esquerra i dels nacionalistes catalans (els bascos són més o més discrets i previsibles).

Yolanda Díaz és una vice-presidenta que va per lliure (com a vice-presidenta del govern espanyol i com a representant de Sumar) i a la que li agrada tirar llenya al foc. La darrera sortida de to han estat les seves declaracions d'aquesta setmana titllant Junts de "partit racista i classista".  Home, Yolanda, jo tinc moltes coses a criticar a Junts, però això de "racista" em sembla del tot fora de lloc, però, en fi, doctors té l'església...

Gabriel Rufián un altre esperit lliure que vol fer una coalicció d'esquerres prescindint de la posició del partit (i dels interessos de Catalunya com a pal de paller de la política de ERC al parlament espanyol). La darrera sortida de to d'aquest senyor (que, recordem-ho, va dir públicament que només seria parlamentari a Madrid durant 4 anys...), és que s'estima més "el TikTok que les biblioteques perquè els joves miren TikTok i no van a les biblioteques". Per no parlar del que hi ha a l'esquerra de Sumar (Ione Belarra de Podemos i companyia) que també les diuen i les fan a l'alçada d'un campanar. I de la Míriam Nogueras de Junts, millor ni parlar-ne.

A tot això cal afegir-hi el judici que s'està celebrant aquests dies a Madrid pel cas Ávalos i Koldo García. Si han seguit alguna sessió i no s'han enrojolat de vergonya aliena és que tenen un estómac a prova de bombes, perquè la putrefacció és d'una inmoralitat que provoca basques.

Vist el panorama, i vistes també les virtuds camaleòniques de Sánchez, que és com una au Fènix en perpetu resorgiment de les seves cendres -que sembla fet d'una pasta no terrenal que el pemet superar totes les adversitats-, en Pedro Sánchez i els seus assessors van decidir ja fa temps que calia donar un impuls internacional a la seva figura en dues direccions.

La primera és per a desviar l'atenció interna a la falta de pressupostos, la paràlisi legislativa i els perpetus desacords amb els seus socis de govern.

La segona és per a preparar el terreny davant una més que probable desfeta a les properes eleccions generals (quan toqui o anticipades) per a buscar una porta giratòria que li permeti ocupar alguna posició ben remunerada i de prestigi a l'esfera internacional, sia a la Unió Europea, al Parlament Europeu, a la Comissió o a la ONU.

Així doncs, amb aquesta agenda tan clara, en Pedro Sánchez, Pedrito pels amics, ha esdevingut l'estandard de l'anti-trumpisme i s'ha posicionat com a l'estrella emergent de la defensa de la diplomàcia i la legalitat internacional auspiciada per les Nacions Unides.

I sembla que ho està aconseguint malgrat l'ombra que li ha començat a fer el Papa Lleó XIV que aquesta setmana s'ha posicionat de manera ferma i valenta contra les excentricitats i les bogeries de Donald Trump.

Però en Sánchez a la seva. Aquesta setmana que demà s'acaba ha reblat l'èxtasi intentant una carambola no a tres bandes sinó a moltes més. Ha convocat, a Barcelona,  la primera cimera bilateral entre Espanya i el Brasil (això va provocar ahir a Barcelona un col·lapse de trànsit que jo vaig patir en primera persona; sortia de l'aeroport de Barcelona i em vaig passar una hora i vint minuts a la Ronda de Dalt a dos quarts de tres de la tarda), la quarta "Reunió en Defensa de la Democràcia" i la "Global Progressive Mobilisation", organitzada pel PSOE i els seus homòlegs internacionals.

Què volen que els digui? Les concentracions i els noms parlen per si sols...La buidor de continguts és tan gran que parlar-ne fa fins i tot mandra. 

Una cosa és oposar-se a VOX, Trump i l'extrema dreta del planeta Terra, que és feina ingent, i, absolutament necessària per a la supervivència de la deontologia, i l'altra, fer teatre "woke" que no se'l creu ni en Salvador Illa, que també va traient el cap per aquesta cimera intentant sortir de l'absoluta mediocritat i irrellevància política en la que està enfangat.




diumenge, 12 d’abril del 2026

La força dels Borbons

El lliurament del premi a Joan Carles I pel seu llibre "Réconciliation" a l'Assemblée Nationale Française, fa pensar, d'entrada, malgrat el rebuig que a hom pugui generar, que els Borbons continuen tenint un poder o una ascendència molt significativa. 

La setmana passada, en un nou retorn a Espanya, en aquest cas a Sevilla per assistir, el cap de setmana passat a una corrida de braus a la plaça de la Maestrança, quan l'emèrit va aparèixer en una de les llotges acompanyat de la seva filla Elena, una bona part dels assistents a la plaça es va aixecar i el van aplaudir. Aplaudien amb ganes un evasor d'impostos perdonat per la justícia per prescripció i per altres martingales constitucionals.

Que a algú que ha dictat les seves memòries a una periodista -el llibre l'ha escrit una professional de l'escriptura, Laurence Debray- rebi un premi, i el rebi al bressol de la tradició repúblicana segurament més important del planeta sembla una broma de mal gust o més aviat sarcasme.

Francesos republicans lliurant un premi a l'Assemblée Nationale, que s'anomena "Premi especial del jurat al llibre polític de l'any", a un Borbó descendent de Lluís XVI, el darrer rei de França, que va acabar executat a la guillotina el 1793 i moment a partir del qual a França ja no hi ha hagut mai més monarquia. Insisteixo, una broma de mal gust.

M'ha fet una mica d'angúnia veure com a aquest senyor, que no pot caminar sol, i a qui acompanyava en el lliurament del premi a Paris les seves dues filles Elena i Cristina i el seu net Froilán (un altre vividor professional), segueix tenint un importantíssim suport, fins i tot internacional, que continua treballant pel blanqueig del seu llegat i el seu retorn definitiu a Espanya.

En el seu discurs d'agraïment, en un francès més que correcte i una dicció força bona, no va aprofitar per a demanar disculpes de cap dels seus comportaments poc exemplars al llarg del seu regnat, com tampoc ho fa al llibre. I el més sorprenent del cas és que les seves memòries s'estan venent molt bé. Només la primera setmana se'n van vendre 40.000 exemplars a Espanya i segons fonts de Planeta, la xifra actual ja podria superar els 100.000 llibres venuts. 

Aquesta doncs, sembla una maniobra més, de les moltes a les que hem anat assistint des que va decidir auto exiliar-se, per a acabar redimint la seva imatge per tal que pugui acabar vivint a Espanya i podent ser enterrat aquí. La qüestió de si regulatitzarà els seus comptes amb l'Agència Tributària o no, semblen figues d'un altre paner.

PS. A sensu contrari, impressiona en positiu sentir la reina Letizia fent desacomplexadament i sense llegir, una introducció en Català en un acte amb empresàries a Lleida.

dimarts, 7 d’abril del 2026

Quan Sixena no convé

Tothom que tingui el més mínim interès per l'actualitat estarà més que informat de la polèmica sobre el retorn de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, que es conserven al museu nacional d'art de Catalunya, però que, després d'un llarg recorregut als tribunals, la justícia va  decidir que les pintures -malgrat l'oposició dels tècnics i dels experts pel perill de deteriorament que el trasllat podria comportar- s'han de retornar a Sixena.

Aquests dies s'ha fet viral una notícia sobre la petició del govern basc del trasllat temporal del quadre Guernika de Pablo Picasso a Bilbao per a commemorar el 90è aniversari del bombardeig de la població basca per part de l'aviació nazi, i la negativa del govern espanyol, encapçalat pel ministre de cultura, el català Ernest Urtasun, que ha respost, literalment, a una pregunta del senador del partit nacionalista basc Igotz López, que "el meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni". 

De fet, la resposta del ministre s'empara en el més comú dels sentits, que és el de la prudència, el de preservar el patrimoni cultural i evitar trasllats innecessaris que en podrien provocar el deteriorament.

Fins aquí tot ben normal. Ara bé, la flamant presidenta de la Comunidad de Madrid, que sempre que pot fica cullerada a on no li demanen si ella veu que hi pot treure rèdit polític, ja ha opinat, naturalment per a pronunciar-se en contra del trasllat, amb la sàvia declaració que: "els bascos poden anar a Madrid a veure el Guernica, al Museu Reina Sofia, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

La lideressa ha acusat el govern de coalicció entre el PNB i el PSE d'"atiar sentiments identitaris i greuges per a justificar o per tergiversar la història de tots" i va acabar dient: "és la seva manera de continuar alimentant el negoci, i em sembla una pagesada".

Doncs per una vegada, per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic plenament d'acord amb la senyora Isabel Díaz-Ayuso: si els experts desaconsellen el trasllat invocant raons tècniques i de preservació de l'obra, doncs que no es bellugui del museu Reina Sofia.

Em pregunto però, com argumentaria la lideressa Díaz-Ayuso en el cas de les pintures de Sixena. S'han de traslladar des del museu nacional d'art de Catalunya on estan en un perfecte estat de preservació per a traslladar-les a un lloc que no està preparat i assumint un gran risc de deteriorament durant el trasllat?

Què hi té a dir vostè, senyora IDA, del trasllat de les pintures murals de Sixena que els experts desaconsellen? No seria millor que els interessats per aquesta obra capital de l'art medieval hispànic vinguin a veure aquesta meravella al museu que ha allotjat els frescos des de fa gairebé 90 anys? 

No és una veritable pagesada i atiar sentiments identitaris voler traslladar le pintures al lloc on s'haguessin malmès de forma definitiva si Josep Gudiol i Ricart no les hagués traslladat al MNAC després d'un incendi provocat pels mateixos veïns del poble? 

No és veritat que la màxima autoritat mundial en pintura mural, Gialuigi Coalucci (que va dirigir les obres de restauració de la Capella Sixtina a Sant Pere del Vaticà), ha afirmat reiterades vegades que les pintures no s'haurien de moure del MNAC si es volen preservar?  Què impedeix a bascos, aragonesos i catalans gaudir de les pintures anant a veure-les al MNAC de Montjuic?

En aquest cas no és una pagesada i l'atiament de sentiments identitaris voler traslladar les pintures murals a Sixena noranta anys després? I de passada, no hauria el museu britànic de tornar les seves col·leccions egipcies als seus legítims propietaris egipcis?

Jo diria als que insisteixen en el trasllat a Sixena, el següent: "els aragonesos poden anar a Barcelona a veure les pintures murals de Sixena, al Museu Nacional d'Art de Catalunaya, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

I per posar més el dit a la ferida, si algú recorda el trasllat del guerrer boiximà que el museu Darder de Banyoles va exhibir durant tants anys a la seva "pàtria natural", que pregunti actualment on estan les seves restes i com va acabar tota aquella -més que trista- aventura.

dilluns, 6 d’abril del 2026

La missió Artemis II com a forma de propaganda

Tinc els meus dos fills, dos "frikies" de la ciència i la tecnologia, que segueixen tot el que es publica sobre la missió Artemis II que en aquests moments està orbitant al voltant de la lluna i que fa uns moments, segons una actualització que llegeixo al NYT, la nau acaba de passar els 400.170 kilòmetres (248.655 milles) que és la distància més llunyana del planeta Terra a la que un ésser humà havia arribat mai.

Els mitjans de comunicació occidentals van plens de notícies sobre aquesta missió que, pel que sembla, té una absoluta transcendència respecte de futures missions d'exploració de l'espai que s'hagin de produir més endavant, començant pel previst allunatge d'éssers humans a la Lluna una altra vegada l'any 2027.

Sense treure-li a la missió la importància científica que segur que té (no seré jo qui, sense criteri ni coneixement tècnic li pugui negar), des d'una perspectiva de pur sentit comú, no trobo que aquesta missió sigui una odissea científica tan remarcable com la NASA i els mitjans de comunicació occidental l'estan presentant.

Ara que he vist diversos programes sobre l'arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong, Aldrin i Collins el 20 de julil de 1969, que m'han deixat bocabadat i m'han semblat absolutament fascinants, penso encara més que aquesta missió que està portant a terme l'Artemis II l'any 2026, em sembla, si em permeten la vulgaritat, de "pa sucat amb oli".

Fa gairebé 57 anys la NASA va poder enviar tres homes a la Lluna i ho van retransmetre en directe per tot el Planeta -i òbviament les teories de la conspiració que diuen que tot es va filmar en un plató de Hollywood no tenen ni la més mínima consistència- i allò sí que, amb el nivell de teconologia que hi havia disponible aleshores, em sembla encara avui una proesa d'un mèrit més que extraordinari (enviar tres homes a la Lluna el 1969, que dos d'ells trepitgessin la superfície del satèl·lit i que tots tres tornessin vius a la Terra em sembla al·lucinant...).

Avui dia, amb la capacitat de computació de la que l'ésser humà disposa, amb els avenços amb software en general i en intel·ligència artificial en particular s'han fet ens els darrers deu anys, em sembla poc ambiciós enviar 4 astronautes a fer experiments sense baixar de la nau. O potser sí, però en tot cas, no caldria donar-li la importància informativa que li estan conferint, espacialment que el que fan ara, sembla -a priori i pels profans- menys ambiciós que el que la NASA va ser capaç de d'aconseguir amb les missions Apollo a la dècada dels seixanta i setant del segle passat.

I això és encara més així si tenim en compte que els humans disposem d'una estació espacial internacional funcionant de forma ininterrompuda i amb astronautes treballant-hi fent tota mena d'experiments des de l'any 2000, és a dir, fa 26 anys.

Per tant no acabo d'entendre tan de rebombori. Hi insisteixo, no li trec cap mena de mèrit i estic llegint sobre tots els experiments que hi ha programats, alguns d'ells sobre l'impacte de la falta de gravetat a la medul·la òssia i a l'ADN, però, em pregunto, tot això no es pot fer a l'estació espacial internacional que està orbitant al voltant de la Terra a 360 kilòmetres d'alçada?

No serà que hi ha interès per part de l'autoritat nord-americana de fer-la servir com a subterfugi per a desviar l'atenció sobre la guerra d'Iran o la creixent impopularitat de Donald Trump?



 

dimarts, 31 de març del 2026

Pagant Sant Pere canta

Ahir es va fer públic que el govern espanyol i l'Església catòlica van signar un protocol que regula els mecanismes per a indemnitzar a víctimes d'abusos sexuals de religiosos en casos que ja han prescrit judicialment. 

No deixa de ser una bona notícia que després de tants anys, tants abusos, tantes humiliacions, tants encobriments i tants silencis, per fi hi hagi un cert reconeixement públic de culpabilitat per part de la màxima jerarquia de l'Església catòlica. No és el que penso que èticament hagués estat la millor solució, però sense dubte és un pas en la línia adequada. Que el president de la Conferència Episcopal, Luís Argüello, el ministre de presidència, Fèlix Bolaños i el defensor del poble Ángel Gabilondo hagin signat aquest acord, ja de per sí constitueix una forma de reparació.


Font: Ministerio de la Presidencia

Després, quan hom llegeix el text de l'acord, arriba a la conclusió que el mecanisme és enrevessat, complexe i segurament lent, ja que les víctimes que busquin reparació hauran de registrar-se en una "Unidad de Tramitación" (UT) que d'entrada no té ni pressupost assignat; llavors una vegada aconseguit registrar-se, el cas passarà a la "Unidad de Víctimas de la Oficina del Defensor del Pueblo" (UVDP) que valorarà cas a cas; en posterioritat en cas de valoració favorable, el cas passarà a la "Comisión asesora prevista en el PRIVA" (CPRIVA) que emetrà un informe motivat; finalment, la "Comisión mixta para la Resolución de Controversias" (CMRC) que tindrà la funció d'assolir unanimitat en el cas que la UVDP no hagi emès una resolució favorable....

No sé, però tot plegat em recorda una mica la situació dels demandants d'ajusts amparats en la Llei de Dependència que es moren sense poder cobrar després que la tramitació hagi trigat el que no està escrit....Només el 2025, a Catalunya han mort 9.116 persones sense haver rebut la prestació que els corresponia, i a Espanya, 32.704.

Auguro que amb aquest acord pel que totes les parts s'han posat medalles passarà força el mateix. Per vergonya, trabes o tràmits lents i costosos, moltes víctimes acabaran desistint. I la vergonya dels abusos de part de membres de l'Església continuarà sense reparació.

Gràcies a les investigacions periodístiques hem anat coneixent un degotall de casos que van des dels Monjos de Montserrat, fins a les Escoles Maristes, passant per les rectories de molts pobles i ciutats d'arreu del territori. Què ha fet l'Església com a institució durant tots aquests anys en la majoria dels casos? Protegir els seus membres, negant la major, dificultant la investigació o traslladant els acusats a altres destinacions, fins i tot a Sudamèrica.

Potser alguns acabaran cobrant una reparació econòmica, si superen la vergonya i la burocràcia, perquè de diners a la institució no n'hi falten, ara el "pagant Sant Pere canta" és una molt petita reparació comparat amb el mal que s'ha fet de forma totalment impune durant anys i anys.

Si el govern espanyol hagués volgut fer un acte de valentia veritable a favor de les víctimes (passades, presents i futures) el que hauria d'haver tramitat és un projecte de llei per aconseguir que els crims per pederàstia, com els de lesa humanitat, no prescrigin mai i que a més a més es pogués jutjar tots els casos d'abusadors i pederastes, que encara siguin vius, i poder jutjar-los i condemnar-los públicament i penalment i fer que es podreixin en una presó la resta de les seves vides.

Però pagant Sant Pere canta i la Conferència Episcopal està disposada a pagar molt per tal que molts d'aquests crims (tots els que puguin) acabin enterrats i sense condemna.



dilluns, 30 de març del 2026

Palantir, o el risc de la intel·ligència artificial mal aplicada

Aquests dies en les que una guerra sense sentit ni motius està dominant els espais informatius -i les butxaques dels ciutadans- un nom ressona per damunt de molts altres: Palantir, l'empresa tecnològica fundada el 2003 per Alex Karp i l'ultra conservador, amic de Donald Trump, Peter Thiel -fundador de PayPal-, un dels principals proveïdors de tecnologia i software de l'exèrcit nord-americà, que, amb Gotham, la seva eina d'intel·ligència artificial, que el Pentagon utilitza abastament, i que ha estat clau en els atacs fins ara a l'Iran, és publicitada al seu lloc web com a "AI-driven combat superiority, from space to mud" (superioritat de combat propulsada per la Intel·ligència Artificial (IA), des de l'espai fins al fang".

La realitat és que la IA, mitjançant la combinació i l'anàlisi d'ingents quantitats de dades procedents de molt diverses fonts: satèl·lits, intel·ligència, fotografies aèries, cartografia, etc, aconsegueix seleccionar els objectius militars d'una forma molt més ràpida i aparentment efectiva que per la via convencional. Amb diversos agravants: un és que el que abans trigava mesos i utilitzava dues mil persones, es pot fer ara amb vint persones i trenta dies.

Gotham doncs és l'assitent que està utilitzant l'exèrcit dels Estats Units per a semblar la destrucció a l'Iran. I això també canvia un paradigma que havia presidit les relacions internacionals des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Són algoritmes els que decideixen, amb cada vegada menys intervenció humana els objectius a abatre (i aquí sí que hi ha éssers humans implicats), sense tenir massa (o gens) en compte si la informació proporcionada per Gotham és prou rigurosa com per a basar bombardejos massius en les decisions que pren l'algoritme.

I així tenim que un "petit" error de càlcul acaba segant la vida de 165 estudiants d'una escola que va tenir la mala sort d'estar ubicada al costat d'una instal·lació militar. Danys col·laterals, en diuen. Però als Hegshet, Rubio, Vance, Trump...tan els fa. L'estratègia ha estat remplaçada per les decisions arbitràries que són preses amb una frivolitat que fa feredat.

I això fa que, a més a més, des d'aquesta mena de nou imperialisme capriciós i erràtic que presideix les actuacions de Donald Trump i els seus acòlits, la guerra sigui vista gairebé com un videojoc amb una indiferència que fa esgarrifar.

Escriu avui al diari Ara la seva directora Ester Vera: "La indiferència és perillosa perquè el poder sense límits no només és més agressiu; és també més erràtic. I ser erràtic, quan es combina amb una capacitat militar sense precedents, deixa de ser una debilitat per converti-se en urna amenaça sistèmica".

Això és Palantir i així es prenen ara les decisions a la Casablanca, que estan en mans, parafrassejant en Lluís Llach, d'assssins de raons, de vides, pels que esperem que mai no tinguin repòs en cap dels seus dies i que en mort els persegueixin les memòries de tanta i tanta gent a la que estan matant sense motiu.



diumenge, 29 de març del 2026

Dormirem una hora menys....

Tota aquesta setmana que avui s'acaba ha estat presidida, a més a més de les notícies realment "serioses", per dir-ho d'alguna manera, per aquesta estúpida convenció del canvi d'hora que, des de temps inmemorials, en la nostra curta memòria com a humans en el pas per aquest Planeta, es repeteix dues vegades any rere any.

Ahir, a les dues de la matinada, els estats membres de la Unió Europea van avançar el rellotge una hora, de manera que "vam perdre una hora de les nostres vides", ja que, per decret-llei, les dues van passar, tot d'una, sense cap raó científica o pràctica que ho continui avalant, les tres.

El divendres i els dissabtes, als telenotícies, a la ràdio a la premsa, la notícia venia presidida per l'estúpid: "demà dormirem una hora menys". Home, la nit del 28 al 29 tothom ha dormit les hores que li ha donat la gana, que ha volgut o ha pogut, però l'estupidesa periodística de dir que "demà ens roben una hora de les nostres vides" em provoca, literalment, arcades.

Jo avui al matí, expressament, no he posat cap despertador, per tal que, com que es diumenge i no he d'anar a treballar, em pogués aixecar a l'hora que em donés la gana, i expressament he decidit no només no dormir una hora menys, sinó que he decidit que em venia de gust dormir dues hores més. O sigui, que fet i fet, m'he aixecat del llit sobre dos quarts d'onze. Ep! Això no vol dir que hagi dormit fins a aquesta hora, sinó que m'he despertat a quarts de deu, i sentint la tramuntanada que bombardejava Sant Antoni de Calonge, he decidit restar al llit continuant amb la lectura de la darrera biografia publicada de Josep Pla, "Un cor furtiu", dels professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla, que em té veritablement enganxat i que serà objecte d'un article monogràfic quan l'acabi.

La pregunta que continuo fent-me des que sóc adult és el motiu del canvi d'hora. Per què? On són els estalvis energètics que des de 1974 ens venen els nostres governants? Per què doncs a la Xina -i a molts d'altres països- no es canvia mai l'hora? És que allà no tenen cura dels estalvis energètics?

Tot plegat no deixa de ser una convenció absurda que no té cap sentit ben entrat el Segle XXI, però que, com a tants d'altres aspectes de la Unió Europea, la burocràcia i la lentitud en la presa de decisions continua ajornat des d'abans de la pandèmia del Covid. Avui sabem que la Comissió Europea, a falta dels informes definitus, ha decidit continuar amb els dos canvis horaris anuals fins al 2031, com a molt aviat... 

Segurament, el fet que hi hagi una discrepància entre l'horari final a implantar tot l'any, si el d'estiu, que és el que sembla preferir la ciutadania (jo tinc claríssim que m'agradaria viure tot l'any amb l'horari d'estiu) o el que defensen els "tècnics" que és el d'hivern fa que la decisió encara sigui més feixuga de prendre.

En tot cas, una qüestió tan simple com aquesta posa en evidència que la Unió Europea és un mostre enquistat amb una terrible lentitud que fa que les propostes, ni que siguin ben simples, triguin una eternitat a esdevenir una realitat, i demostren que el model de governança que tenim els europeus no va enlloc, si volem esdevenir el contra-poder que molts europeus de carrer pensem que la Unió hauria de ser, sobre tot, davant la Xina, els Estats Units, i Rússia.

Però metre continuem amb una Unió Europea de buròcretes molt ben pagats i sense poques responsabilitats veritables, no ens ensortirem, com la realitat, malauradament, s'entesta en demostrar-nos dia rere dia.




dissabte, 28 de març del 2026

Maldat infinita

La notícia que el deixa a un estupefacte, després de la del periple de la Noelia Castillo fins a aconseguir l'eutanàsia, és la del nadó de sis mesos maltractat i abusat sexualment pels seus pares. Ja de per sí, costa escriure una cosa com aquesta, simplement perque trenca totes les barreres del que hauria de ser un ésser humà, segons els patrons clàssics. 

No sé sí, que retornant als clàssics, ens podem agafar a la teoria del filòsof  Rousseau que postula que l'home és bo per natura ("el bon salvatge") i que és la societat, la desigualtat i la possessió el que el torna dolent. 

Potser més aviat hauríem de recórrer a Thomas Hobbes, que afirmava allò del "Homo homini lupus est" - L'home és un llop per a l'home-) i per això, reclamava institucions fortes per a poder exercir un control que evités desgràcies i enfrontaments permanents.

Sigui com sigui, del que se sap fins ara d'aquest cas, molt trist i molt macabre, és que la mare és infermera a l'hospital de la Vall d'Hebron (algú que hauria de tenir vocació de cuidar i de guarir), i que les lesions detectades, hematoma a la zona genital, lesions al nas, a l'anus, on hi hauria pressunta agressió sexual amb penetració, lesions a la mà i al cap a més a més de la factura al fèmur de la cama dreta  -que va ser la que finalment va alertar la policia i es va poder portar el nadó una altra vegada a la Vall d'Hebron, que és un centre de referència en la detecció de violència infantil- són plenament compatibles amb maltractament continuat i abús sexual.

Què porta a una pares a cometre crims d'aquesta magnitud contra un altre ésser humà que a més a més és el seu fill, sang de la seva sang? Dubto que hi hagi gairebé ningú, literalment ningú que ho pugui entendre. I ningú que ho pugui explicar. Quins mecanismes mentals actuen en aquest cas? Quins caps malats són capaços de maltractar, ferir i violar un ésser humà de sis setmanes i portar-lo a l'hospital en diverses ocasions? El nadó el van visitar al CAP de Roger de Flor, a l'Hospital del Mar, a Sant Joan de Déu, a Sant Paui i finalment a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on continua ingressat a l'UCI.

Preguntes sense resposta. Com tampoc es pot explicar que l'activació dels protocols de violència infantil triguessin tant a activar-se, potser el fet que la mare sigui infermera hi pot tenir quelcom a veure, en tot cas, els protocols de servei públic, com en el cas de la Noelia Castillo, van fracassar estrepitosament.

Homo homini lupus est, i per això, deia Hobbes, calen mecanismes de control que evitin el "bellum omnium contra omnes", és a dir, la guerra de tots contra tothom. 

En ambdós casos, han fallat tots els controls i tots els mecanismes. I justament per això, la fiscalia ha près cartes en l'afer i ha demanat al jutge instructor permís per a entrevistar tots els metges i personal sanitari que van atendre el nadó.

En qualsevol cas, cada dia que passa ens adonem tristament de l'emmalaltiment col·lectiu dels éssers humans que poblem aquest Planeta, estressats, hiper estimulats, mal informats, amb recepció instantània de milers d'estímuls i amb el telèfon mòbil,  "scroll infinit" i les "fake news" presidint-ho tot.

Mal anem com a societat quan llegim notícies com aquestes. Només ens queda la petita esperança que es tracti de fets molt, molt, molt aïllats, i que la justícia i els professionals de la salut mental puguin posar una mica de llum per entendre tanta barbàrie.


divendres, 27 de març del 2026

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Avui la premsa es fa ressó que els funcionaris de l'Administració de l'Estat i les Administracions Públiques passaran a treballar 35 hores setmanals a partir d'abril de 2026, mesura que beneficiarà uns 246.000 funcionaris públics.

Des del sindicat UGT, ja s'han afanyat a reivindicar aquesta "gran victòria" que han celebrat com un "acord històric", que implica un còmput anual de 1.533 hores, cosa que implica una reducció de 109 hores, és a dir, un 7% de la jornada laboral anual. I això s'aplicarà, naturalment (d'aquí la gran victòria), no només sense reducció del salari sinó amb un augment salarial progressiu fins a un 11% d'aquí al 2028. Els motius de conciliació entre vida laboral i familiar són naturalment encomiables, però penso que es tracta d'un greuge comparatiu significatiu amb el col·lectiu de "la resta" de treballadors.

Només perquè es facin una idea conveni al que jo estic adscrit, el del sector tèxtil, annex 7, fibres, ens toca treballar 1.798 hores anuals, és a dir, 265 hores de més que els funcionaris públics. Nosaltres treballem 33 dies més l'any sense tenir els avantatges de feina "de per vida" dels funcionaris públics. El risc de treballar a l'empresa privada i de poder ser acomiadat d'un dia per l'endemà als funcionaris els rellisca plenament, de fet es fan un fart de riure si algú els en parla.

Recordo una conversa amb un alt directiu de banca d'una entitat líder a Catalunya, avui amb seu a València des del 3 d'octubre de 2017, un dia que vam coincidir en un esdeveniment, que m'explicava, entre d'altres, que un dels criteris positius importants a l'hora de concedir préstecs i hipotèques era el fet de ser funcionari de l'Administració de l'Estat o de la Generalitat. Ho entenc. Les entitats bancàries, averses al risc de forma estructural, et deixen només el paraigües quan fa sol, i moltes vegades te l'enretiren quan plou. 

Un altre exemple palmari, que a mi em treu particularment de polleguera (al mateix nivell, pels que em coneixen, de la gratuïtat de l'autopista AP-7), és la reivindicació permanent del col·lectiu de mestres de Catalunya, uns altres que viuen fora de la realitat d'eixe món. Posem-hi xifres, llum i taquígrafs.

Un professor de secundària cobra de promig a Catalunya uns 40.600 euros anuals sense tenir en compte trienis, sexenis o complements (que n'hi ha uns quants), però a més a més, treballen 1.642 hores anuals, és a dir, 20 dies menys que els pringats que estem al conveni del tèxtil, però és que a més a més, no s'ho perdin, el mes de juliol, és suposadament de formació, i per tant té la consideració de laborable, però jo de mestres en conec uns quants, i puc dir empíricament que ben pocs són els que fan formacions al mes d'agost. Un cosí germà meu, al que estimo molt i tinc en alta consideració, em va dir un dia que va utilitzar el mes de Juliol per fer formació en jocs d'estiu, badminton, petanca i assimilats....així anem. Això sí, es tracta d'un dels col·lectius amb una incidència més alta de baixes per depressions, pobrissons meus.

El meu director financer, que té un fill de 7 anys, m'explica el grau d'estress dels professors de la seva escola, i és de jutjat de guàrdia. Cap a Sant Joan tenen preparada l'autocaravana, que ja no abandonen fins a principis de setembre (tothom recorda l'amotinament del col·lectiu quan la Generalitat va determinar començar les classes a primers de setembre...).

I no els parlo dels maquinistes del Semaf. L'escàndol que s'ha fet públic aquesta setmana sobre la falsificació de baixes mèdiques és probablement la punta de l'iceberg i com era d'esperar, la demanda d'explicions a RENFE ha tingut per resposta el silenci, com era d'esperar.

Potser algun dia, potser algun dia, hi haura una rebelió dels ciutadans de segona per a reclamar equiparació de drets. I si això passa, estaré completament alineat amb aquests ciutadans, dels que, en aquest precís concepte, me'n sento plenament part.





dijous, 26 de març del 2026

La Noelia Castillo reposa, finalment

Han hagut de passar més de 4 anys perquè la Noelia Castillo, noia paraplègica de 25 anys, hagi pogut complir el seu desig de que se li apliqués l'eutanàsia, malgrat que el seu cas havia estat analitzat i validat per professionals en el marc de la legislació vigent i l'aval de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC). 

La raó de l'endarreriment és que el seu pare va recórrer l'autorització gràcies al concurs de l'associació Abogados Cristianos. Van invocar tendències suïcides i que la noia necessitava tractament psiquiàtric que l'administració li havia d'haver prestat.

El cas de la Noelia va passar per un jutjat d'instrucció ordinari, el tribunal superior de justícia de Catalunya (TSJC), el tribunal suprem (TS), el tribunal constitucional (TC) i l'aval final -aquesta setmana- del tribunal europeu de Drets Humans (TEDH) que ha acabat ratificant les sentències prèvies favorables a la Noelia que Abogados Cristianos havia anat recorrent.

Hores d'ara els lectors ben informats ja sabran que la Noelia ha mort aquesta tarda de dijous, 26 de març a les sis de la tarda, sola a la seva habitació, amb un senzill maquillatge i el seu millor vestit. En l'única entrevista que va concedir (Antena 3), va explicar una vida que ha estat presidida per la desgràcia: desestructuració familiar, centres d'acollida, hospitals psiquiàtrics, drogues, abusos sexuals.

Amb tendència depressiva, la Noelia havia intentat suïcidar-se diverses vegades, la darrera, llançant-se al buit des d'un edifici de 5 plantes tres dies després d'una violació grupal. La conseqüència, aquesta paraplègia que no la deixava viure de dolor, tant físic com psíquic.

Jo sóc fervent defensor i partidari de l'eutanàsia, aplicada de forma garantista tal com es regula des de la legislació vigent, i em resulta terriblement dolorós veure com un pare que no va estimar mai la seva filla, i amb qui hi va conviure molt pocs anys, es va oposar a aquesta decisió fins a uns extrems que són difícils de comprendre per a una persona no extremista. Fins i tot aquesta setmana els Abogados Cristianos van intentar demanar una cautelaríssima, per a frenar-ne l'aplicació final, però han tornat a fracassar perquè el jutjat es va declarar incompetent.

És molt trist constatar la utilització mesquina que aquest pare ha fet del dolor de la seva filla (una forma de violència) i la pressió d'aquesta associació, Abogados Cristianos, que flirteja obertament amb l'extrema dreta. Només per curiositat antropològica he entrat al seu lloc web fa una estona, i la seva pàgina principal ja és una declaració d'intencions. portada amb dues fotos, una amb l'Abascal i en Núñez-Feijóo amb peu de foto demanant l'abolició de l'eutanàsia (i 3.453 signatures recollides en el moment en que he obert el web) i al costat la foto del papa Lleó XIV i un peu de foto que confirma que visitarà el Valle de los Caídos, darrer bastió de la resistència del franquisme més recalcitrant i caspós.





















Font: Web Abogados Cristianos

En clicar sobre el "firmar ahora", tota una declaració d'intencions: "La Generalitat ha acabado con la vida de Noelia, la joven catalana de 25 años que padecía múltiples trastornos mentales y una fuerte ideación suicida". Anticatalanisme, radicalisme i mentides (o veritats molt esbiaixades) a parts iguals. 

Qualsevol excusa és bona per a titllar la Generalitat de Catalunya com a un organisme assassí (si de mi depengués, demanaria al cos de juristes de la Generalitat que presentés una querella per injúries contra aquests intolerants) i mostrar la realitat del fanatisme, que com ens ensenya Donald Trump cada dia, té una sola màxima: "si no estàs amb mi estàs contra mi". Per sort, la petició de l'abolició de l'eutanàsia en aquest web té un suport no ja testimonial sinó ridícul.

El més lamentable d'aquest cas, partint de la premisa que estic convençut que els mecanismes de garantia que s'han utilitzat per evitar que la petició de la Noelia esdevingués un suïcidi assistit, és la seva utilització política per part de gent d'extrema dreta que, tot i declarar-se catòlics, no han tingut inconvenient en causar molt de mal a la persona a qui suposadament li volien protegir la vida en contra de la seva voluntat.

S'hi podrà estar més d'acord o en contra, però el dret a la llibertat individual, dins del marc legal i amb totes les garanties, és un que cal respectar per damunt de qualsevol ideologia. L'Empar Moliner, més aviat de tendències força d'esquerres i de la que sense conèixer la seva filiació religiosa me la imagino transitant entre l'agnosticisme i l'ateïsme, escriu avui a la seva columna al diari Ara: "La televisió, l'entrevista que ha concedit, em commou, perquè no deixo de pensar que la tria de l'eutanàsia, a la societat en què vivim avui, és també, com altres tries, una tria banal, precipitada, una caixa de trons oberta que ja no es podrà tancar. Però no ho vull persar, perquè estic a favor de la mort digna. Però en genèric. La concreta Noelia em trenca el cor".

Entenc el que escriu l'Empar, però la Noelia ha tingut -malauradament- quatre anys per a decidir si l'eutanàsia que ella demanava era una tria banal i precipitada. Molt em temo que no ha estat el seu cas. I hagués estat una misèria moral que el fanatisme de l'extrema dreta li hagués allargat la vida i el patiment trenta, quaranta o cinquanta anys més.