Jornada de reflexió

Segurament aquesta haurà estat la pitjor campanya electoral des de l'adveniment de la democràcria l'any 1976. Pitjor en tots els sentits: la mediocritat de les propostes, la mediocritat dels arguments, la mentida i l'exageració deformadora, la cerca de la crispació. Hi ha diversos motius que poden ajudar a entendre-ho, alguns interns, d'altres externs.

Entre els externs cal destacar-ne dos. El primer és el fenòmen que es desprèn de l'efecte contagi de les ideologies de dreta i extrema dreta relacionades amb l'escola de pensament de l'ultrarepublicà nord-americà Steve Bannon, estratega i conseller del president dels Estats Units Donald Trump durant l'any 2017 i artífex de la seva victòria electoral. Bannon és, de facto, l'ideòleg de les "fake news" i de la utilització massiva de les xarxes socials per a fer pujar els nivells de crispació. Especialista en convertir en veritat mentides a cop i de repetir-les. No debades Santiago Abascal i Bannon s'han vist diverses vegades en els darrers mesos. Igual que Salvini o Orban. No és un fenòmen només espanyol sinó mundial.

El segon té a veure amb el nucli de la causa que possibilita una estratègia populista, planera i basada en la demagògia i la mentida pot acabar arrelant entre una determinada capa de població: la manca d'esperança, la desesperació, l'empobriment, la desaparició de la clase mitja. Aquest fenòmen va fer possible la victòria de Trump o Bolsonaro, Orban i fins i tot Putin. Convertim la pèrdua de drets i de poder adquisitiu en una arma llancívola que permeti el populisme extremista fer veure que té les Claus de la solució: aixecar murs, prohibir la inmigració, eliminar serveis públics, etc.... i tot degudament amanit amb un retorn a una relació amb l'església que el comunisme lliberal havia gairebé aconseguit eliminar.

I pel que fa als interns....La dreta extrema ha buscat la confrontació, l'exacerbació del que és susceptible de separar. Catalunya ha estat en l'eix del que a la dreta li va bé. I la prohibició de VOX de ser als dos debats electorarls que s'han celebrat aquesta setmana -un fet objectivament intrancendent- ha estat canalitzat amb una força que ha aconseguit exactament el contrari del que algú pretenia, que era precisament anular la presència de VOX. Separar, obrir escletxes precisament basades en la sacrosanta unitat d'Espanya. Dreta xenòfova, dreta que recolza el "status quo" de violadors i pederastres. Dreta que torna a posar sobre la taula la possibilitat de tenir armes a casa. Dreta que vol foragitar els inmigrants que han de contribuir a assegurar el pagament de les nostres pensions (repeteixo, de les nostres).

Seran probablement de les eleccions amb més alta participació de la història d'Espanya. La dreta extrema hi ha volgut donar una transcendència de "ens hi va la vida i el futur d'Espanya". Res més fals. Són unes eleccions més, les que es celebren -any amunt, any avall- cada quatre anys, i qui hi vulgui veure més que això està desinformat o desinformant. L'esquerra també està altament mobilitzada, precisament per evitar que la dreta extrema sumi. Demà pot passar de tot. I encara que no hauria de ser així, ens hi juguem molt.

Jo no estic en condicions de demanar el vot per ningú, però sí que cal ser conscients que, encara que a priori només són unes eleccions més, a la pràctica, el futur de la llibertat i la democràcia estàn en joc, per primera vegada des de 1978. Una dreta extrama desacomplexada i esperonada pel que ha passat als Estats Units, a Brasil, a Israel, està més motivada i més mobilitzada que mai. Som més en perill del que ens podria arribar a semblar de forma objectiva. VOX treurà molts vots demà, passi el que passi. I cal recordar que són vots que resten. Resten drets, resten llibertats, resten democràcia.

I només per això, només per això, cal anar a votar. I cal votar el que sigui per a frenar la dreta extrema, és a dir: Ciudadanos, Partido Popular i, sobre tot, sobre tot, VOX. Calcem-nos si aquests tres sumen.

Sentència Rossell i Estat de Dret

Sóc dels que he estat molt crític amb les activitats econòmiques d'en Sandro Rossell. Confesso que determinades activitats que comporten remuneracions basades en comissions no m'acaben de fer el pes (conceptualment parlant), expecte si estem parlant de comissions sobre vendes perfectament tangibles i amb -diguem-ho clar- base comissionable perfectament identificada i lícita.

Que en tota aquesta operació dels drets televisius de partits de la selecció brasileira amb comissions pagades a Dubai o Bahrein hi ha quelcom que fa olor de recremat també em sembla si més no, susceptible de presentar un dubte raonable. 

Ara bé, d'aquí a fer passar a un ciutadà sense delictes de sang ni de violència ni de terrorisme ni de tràfic de drogues 643 dies en presó preventiva (que malgrat l'acabin indemnitzant ningú ja no li podrà tornar mai més) em sembla -ho he escrit en alguna altra ocasió- un abús d'autoritat que clama al cel. 

La sentència absolutòria que avui s'ha fet pública, de la secció primera de la sala penal de l'Audiència Nacional, basada en el fet incontestable del dubte raonable sobre la comissió de delictes per part de l'acusat (inovocant el principi "in dubio pro reo" -en cas de dubte, absolució de l'acusat- que és d'un aclaparador sentit de la justícia), no fa altra cosa que posar de manifest l'arbitrarietat de dues pràctiques ben comunes a la justícia pàtria:

• Clar abús de la presó preventiva.
• Arbitrarietat, partialitat i manca de dil·ligència en la instrucció de determinades causes per part de jutges instructors de pressumptament escassa -sino manifesta- falta d'imparcialitat.

Els casos recents de la jutgessa Carmen Lamela (la instructora d'aquest cas) i el jutge Llarena (instructor del cas del "Procés") en són dues clares mostres.

Ja va semblar del tot irregular, crec que a tot ciutadà de bé, que el primer dia del judici del cas Rosell, el jutge decretés la llibertat condicional snese fiança de tots els acusats. Com també ho va ser en les conclusions que el fiscal rebaixés la petició de pena als acusats d'una manera dràstica (i incomprensible si la comissió dels delictes dels que els acusaven eren sòlids, que ja s'ha vist que no, o no suficientment).

La pregunta que ve a continuació és: i ara què? Com es fa per a resarcir un ciutadà humiliat i amb  gairebé dos anys de presó preventiva (després d'haver-la recorregut, si no vaig errat, onze vegades) de la situació viscuda? Hi ha indemnització econòmica o moral que ho compensi? Jo crec que no. 

No és una situació gens fàcil la que deixa aquesta sentència, però sense dubte, i com a primera reflexió aquesta hauria de fer reflexionar la cúpula del sistema judicial sobre l'abús de la presó preventiva i la manca de doctrina en la instrucció de "determinats" judicis per part de "determinats" jutges.

La segona, clarament, és que si la màxima instància del Consell General del Poder Judicial no actua d'ofici, jo, si fós de la família d'en Sandro ho tindria claríssim i presentaria "ipso facto" una querella contra la jutgessa Lamela per delicte continuat de prevaricació, i acusació indeguda, això com a mínim.

Potser així començarien a canviar determinades pràctiques.

Israel també va cap a la dreta

Les eleccions de dimarts d'aquesta setmana a Israel són una altra clara demostració del gir cap a la dreta que estàn experimentant les democràcies del món malanomenat civilitzat.

La victòria del Likud de Netanyahu encara que ínfima, (només un escó de més en relació al segon partit, la coalicció "Blau i Blanc" encapçalada per militar retirat Benny Gantz, 36 a 35), li permetrà governar -amb el suport de la ultra-dreta i els partits religiosos- quatre anys més per a convertir-se (si la justícia li permet perquè el fiscal general d'Israel ha de decidir properament si hi ha indicis suficients per a processar-lo per corrupció), en el primer ministre més longeu d'Israel des de Ben Gurion, assolint si arriba al final del tercer mandat, 13 anys al poder.

Aquesta situació no deixa de ser una mostra més del gir cap a la dreta del món occidental. Suposo que la Pilar Rahola, gran defensora de l'estat d'Israel (jo també però d'una altra manera), estarà molt contenta. A la campanya electoral s'han sentit barbaritats de tota mena (com de fet, a totes les campanyes electorals del món mundial), però a Israel les barbaritats fan més por que a altres llocs.

Ja va ser un mal símptoma que a mitjnas de l'any passat la Knéset, el parlament israelià, aprovés (molt justet) la llei  de l'Estat-Nació. Llei simbòlica sobre tot però que fa una pudor de resclossit que recorda postulats de VOX. Va ser promulgada poc després del setantè aniversari del naixement de l’estat d’Israel i ve a dir que Israel ‘és la pàtria històrica del poble jueu, que té el dret exclusiu d’autodeterminació nacional’, a que el llenguatge sona, oi? La llei també elimina la cooficialitat de l’àrab i el rebaixa a un ‘estatus especial’ que en permet l’ús a les institucions israelianes. 

Totes aquestes demostracions d'amor etern entre Netanyahu i Trump dels darrers mesos (amb el tresllat de l'Ambaixada des de Tel-Aviv fins a Jerusalem com a més destacada) no han fet més que envalentir el primer ministre israelià per fer directament una campanya gairebé d'extrema dreta on s'ha parlat obertament de l'annexió final de Cisjordània (que òbviament comptaria amb el vist-i-plau de Donald Trump).

Tants anys d'esforços d'administracions nord-americanes des dels acords de Camp David de 1978 auspiciats per l'aleshores president dels USA, Jimmy Carter, o els Acords d'Oslo del 1993, auspiciats per Bill Clinton, se n'han anat a l'aigua en pocs mesos. Netantyahu ha arribat a reconèixer que amb l'administració Obama no "s'atrevia amb les colònies", però que amb el suport d'en Trump, això ja és una altra cosa. Un drama. Miopia de curt termini i una insensatesa que, si s'acaba portant a terme generarà més patiment, més dolor, més frustració i més morts. Segur.

I la solució de dos Estats, que va ser tan a prop, sembla esvair-se per sempre més. La involució que ha viscut Israel els darrers dos o tres anys és ben palpable. 

Com escrivia l'altre dia, anem tots plegats endavant com els crancs.

Monsanto o com els grans també la caguen...

Ja em perdonareu la grolleria del títol d'aquesta entrada, però no me n'he pogut estar. El maig del 2016, el nou flamant Conseller Delegat de Bayer, Werner Baumann, l'executiu més ben pagat de l'empresa, amb una retribució salarial de 4,3 milions d'Euros l'any, pren la decisió d'adquirir l'empresa química nord-americana Monsanto, constituint, un cop la fusió finalitzada, la multinacional "Bayanto" tot un mostre de la química.

L'operació, valorada en 60.000 milions d'Euros, es va aprovar per les autoritats de la competència tant de la Unió Europea com dels Estats Units. Si, pobre de mi, el senyor Baumann m'hagués demanat consell, li hauria recomanat no fer l'operació. Monsanto, des de fa al menys 20 anys, és una constant font de polèmiques associades als transgènics, als pesticides i a l'eliminació de la biodiversitat al planeta, i per arribar a aquesta conclusió, no cal ser un gurú de les finances, només cal estar una mica ben informat, cosa que, al menys al consell d'administració de Bayer, se li suposa. A Monsanto se li atribueix el merit d'haver acabat amb una gran part de la biodiversitat mundial, afavorint només un determinat número de llavors que, segons la companyia, milloren la productivitat.

Tot això ve a col·lació arran de la notícia, coneguda la setmana passada, que un jutjat dels Estats Units acaba de condemnar Bayer (per Monstanto) a pagar una indemnització de 81 milions de dòlars  a un particular, víctima d'un limfoma atribuït a la utilització intensiva d'un herbicida anomenat "Roundup". La sentència conclou que l'herbicida havia estat un factor "essencial" en el desencadenant de la malaltia del demandant.

De fet, han passat tres anys del que Bayer va decidir adquirir Monsanto i les seves accions (les de Bayer) cotitzen un 40% menys del que ho feien al 2015 i el valor borsari de la companyia és de 10.000 milions d'Euros menys que quan va comprar Monsanto. Gran negoci!

Aquesta condemna es la següent després que un tribunal de Califòrnia, hagi condemnat l'empresa, per la mateixa raó, a pagar una indemnització que, després del recurs de Bayer ha quedat establerta en 78 milions de dòlars. Imagineu-vos com pot acabar la cosa si hi ha 11.000 casos més, només als Estats Units pendents de judici.

Un altre conflicte latent per a Bayer és un dossier que comença a circular a nivell mundial sobre el potencial cancerògin del glifosat, un compost que provocaria insuficiència renal que ha atacat multitud de membres de la població agrícola de Sri Lanka, Salvador o Nicaragua.

I el tercer, i possiblement el més perillós, el que ha estat bandera de Monsanto durant tants anys, la venda de llavors transgèniques i de pesticides als que les seves llavors són resistents (però que maten les malanomenades "malesherbes"). La comercialització massiva d'aquest producte als darrers anys ha transformat àmplies zones de bosc humit en immensos camps de soja que es poden cultivar amb un mínim de mà d'obra. Però gràcies a Déu, la natura és sàvia i tossuda, i després de 10 anys d'irrigació exhaustiva amb glifosat, les males herbes s'han immunitzat, el que ha provocat que Monsanto llancés una nova generació de pesticides amb una altra sustància activa (dicamba) que és encara més tòxica. Les llavors transgèniques de darrera generació el suporten, però no així les espècies naturals que hi ha al voltant, que han començat a patir-ne afectacions de forma massiva.

Conclusió? Encara preliminar, però les empreses alemanyes no acaben triomfant als Estats Units, sinó, que els ho preguntin a Volkswagen....

El magistral embolic del "Brexit"

Dos anys després de l'anunci de la primera ministra britànica, Theresa May (29 de març de 2017), el període previst per l'article 50 del Tractat de la Unió Europea, el temps de negociacions s'ha acabat, però no hi ha acord al parlament britànic respecte del tractat acordat entre els negociacions de la UE, liderades pel francès Michel Barnier i el govern de la Theresa May. De fet, el  parlament ha tombat l'acord fins a tres vegades.

No m'agradaria estar en la pell dels polítics que estan negociant aquestes incertes hores finals del "Brexit", ni per part de la Unió Europea, ni -molt menys- per part del Regne Unit. La situació és tan complicada i està tan al límit, que a hores d'ara ningú no té clar què és el que pot succeir els propers dies.

El títol de la notícia de la CNN d'avui mateix, 7 d'abril, és autoexplicatiu: "May endless Brexit has left the UK exhausted", el Brexit de mai no acabar ha deixat el Regne Unit exhaust. 

Fins al punt que també avui mateix, la primera minístra, en el seu twitter oficial adreça als ciutadans britànics en una al·locució en vídeo en la que intenta explicar -sense èxit- al meu entendre-, quina és la situació i què és el que està fent. Podeu veure-la clicant a l'enllaç adjunt:

https://twitter.com/theresa_may/status/1114891046025084931

L'ha he vist tres vegades, i la conclusió que en trec, és la de la famosa escena de la pel·lícula dels germans Marx "Una nit a l'òpera" en la que els germans Harpo i Grouxo analitzen el contracte de "la parte contratante de la primeara parte". Sembla còmic, però és una tragèdia.

La situació és tan confosa que el propi govern britànic ha començat a editar "guies orientatives" sobre procediments duanesr i de l'IVA per a les mercaderies que circulin entre Irlanda i Irlanda del Nord en cas que el Regne Unit abandoni la Unió Europea sense acord.

https://www.gov.uk/guidance/customs-procedures-for-goods-moving-between-ireland-and-northern-ireland-if-the-uk-leaves-the-eu-without-a-deal.

No deixa de ser un mal símptoma el fet que el govern britànic s'estigui preparant per un "Brexit" dur.

Le Monde ho titula "La saga d'une déchirure": la saga d'un trencament, en tres capítols: la baralla, el divorci i el caos.

Ja vaig escriure fa molt temps, en aquest mateix blogg, que la gran irresponsabilitat dels polítics britànics, encapçalats aleshores per David Cameron, va ser convocar el referèndum -com o va ser a Espanya delegar la política als jutges en el cas del "Procés"-, ja que un tema d'aquesta natura no es pot deixar en mans de la demagògia ni jugar amb els sentiments ni amb els diners dels votants.

Una greu irresponsabilitat, repeteixo. El mal està fet i la setmana passada, el 23 de març, en una manifestació sense precedents a Londres, més d'un milió de persones van demanar un segon referèndum.

Acabi com acabi -penso que finalment amb acord- acabarà malament per a ambdues parts. Tot un drama.

Amb l'església hem topat

Dues notícies d'aquesta setmana que s'acaba m'han cridat molt l'antenció.

La primera té a veure amb la detenció d'un jubilat de 70 anys després d'ajudar a morir a la seva dona de 62 anys, després de patir esclerosi múltiple durant els darrers 30 anys. Si bé és cert que l'home va sortir en llibertat sense mesures cautelars al cap de 48 hores, el jutge instructor l'ha acusat d'un delicte "d'assistència al suïcidi, que està penat inicialment amb una pena de presó d'entre 6 i 10 anys", i ja sabem tots que la justícia, quan s'engega -i el cas del "Procés català" n'és un exemple ben clar- no hi ha forma d'aturar-la.

El mateix dia que la notícia es publicava, abans d'ahir dijous, La Vanguardia feia en temps real una de les seves típiques enquestes d'opinió en la que es preguntava als lectors si estaven a favor de la legalització de l'eutanàsia. El resultat quan jo la vaig votar, era aclaparador, un 92% hi estava a favor.

Però l'Església (i en aquest cas també la justícia) continua amb el seu entestament sobre el fet sagrat de la vida. Eutanàsia i abortament, en certa manera dues cares de la mateixa moneda. Una intepretració molt radical del dret a la vida, i definitivament ancorada en un passat que no té res a veure amb el que és la societat a dia d'avui.

Resulta poc comprensible i més aviat patètic que en ple segle XXI l'eutanàsia no estigui regulada en la majoria dels països del món; òbviament, els supòsits de legalització han de ser meridianament clars, com en el cas d'Holanda o els altres quatre països del planeta en que aquesta pràctica és legal (Bèlgica, Luxemburg, Canadà i Colòmbia), però no deixa de ser una qüestió precisament de deontologia que no té a veure amb res més que amb el dret de morir dignament quan no hi ha alternatives que permetin precisament una vida amb dignitat. Quan el meu pare va emmalaltir de càncer de pàncrees em va demanar explícitament que en cas que hagués de passar per una agonia llarga i molt dolorosa l'ajudés portan-lo al lloc d'Europa on pogués marxar en pau. No vam haver d'arribar-li, però si hagués calgut no hagués tingut el més mínim dubte.

La segona està relacionada amb el suport que la Conferencia Episcopal Espanyola (llàstima que s'hagi retirat el cardenal Rouco Varela, amb ell, la CEE era molt més divertida) ha donat al bisbe d'Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla (d'Alacant, per a més inri), un home que té molta simpatia per les dones feministes i l'homosexualitat, entre d'altres, en fer-se públic que a la seva diòcesi es fan cursos per a "curar" l'homosexualitat. Literal. És clar que els individus de la seva espècie pensen que l'homosexualitat és una "desviació", i per tant una malaltia. Òbviament després de l'enrenou que s'ha muntat (monumental), l'Església ha "matitzat" que es tracta de cursos per a contribuir a la "cura espiritual" dels pobres malalts. Déu meu Senyor!

El portaveu de la CEE va afirmar, literalment, que "quien libremente quiera, siendo mayor de edad, o si es menor de edad con el permiso de sus mentores legítimos, puede buscar la sanación espiritual. Lo que la Iglesia no hace es terapia restaurativa”. 

Sí senyor! Amb dos pebrots. No fa teràpia restaurativa, però invoca la superioritat moral dels que pensen que estan en possessió de la veritat i que són els altres els que estan equivocats. Dels mateixos que han estat encobrint activitats delictives del degoteix de representants de l'Església que han abusat -amparats també de superioritat, moral i jeràrquica, d'abús de posició dominant en definitiva- de menors, molts del mateix sexe que ells.

Però la jerarquia eclesiàstica continua criminalitzant l'homosexualitat, sense mirar-se el melic  ni demanar perdó per la quantitat de capellans homosexuals i delinqüents per abús sexual a menors, que hi ha entre les seva pròpia tropa.