La realitat virtual d'Isabel Natividad Díaz Ayuso

Quan fa uns anys escrivia amb certa reiteració sobre la grandíssima Alicia Sánchez-Camacho -actualment desapareguda en combat- un molt bon amic em va escriure que em repetia. Tenia certa raó, però jo li vaig contestar que la realitat del personatge -que sempre sol superar la ficció- era tan potent que no podia evitar dedicar-li un article de tan en tant.

Amb la Isabel Díaz-Ayuso, Ayuso a seques per a la majoria de periodistes, em passa exactament el mateix. El personatge em fascina. És un pou sense fons. I al cim de tot plegat, és d'una imprevisibilitat que el deixa a un bocabadat. En el seu cas hi ha més d'una dita que li escau a la perfecció. A la de "la realitat sempre supera la ficció" s'hi pot afegir el de "qualsevol temps passat va ser millor". Mai la Comunidad de Madrid i la nostra malmesa Catalunya s'havien assemblat tant. No només perquè són els motors econòmics d'Espanya (induït el primer, real el segon) sinó perquè probablement tenen els pitjors presidents autonòmics que mai s'han vist des de l'adveniment de les autonomies.

Però en el cas de Madrid, hi podem afegir un tercer aforisme: "de victòria en victòria fins a la derrota final". La Comunitat de Madrid té predilecció per les presidentes, la qual cosa l'honora ja que demostra gran sensibilitat en qüestió d'igualtat de gènere (la corrupció i el despropòsit no fan distinció entre sexes).

Des de 2003, la Comunidad ha tingut 6 presidents, dels quals, 3 han estat dones. Però si ho comptem per número d'anys de governança, les tres dones han manat d'una forma aclaparadora, 13 dels darrers 17 anys. I quines tres dones! Poca broma. 

• Esperanza Aguirre y Gil de Biedma (amb un currículum espectacular): negocis urbanístics, operació Gürtel, fugida a la Castellana quan li anaven a posar una multa, finaçament il·legal del partit, operació Lezo, operació Púnica,...
• Cristina Cifuentes Cuencas: robatori de cremes en un súper filmades per una càmara de seguretat, màster exprés de la Universidad KinderBueno, perdó....de la Juan Carlos I, finançament il·lícit, operació Púnica,...
• I la incomparable Isabel Natividad Díaz-Ayuso.

De Díaz-Ayuso s'ha escrit gairebé tot aquests darrers dies, però paga la pena recordar-ho en seqüència temporal. Jo em pensava que dir més animalades i despropòsits que en Joaquim Torra, el nostre Honorable, era impossible, però aquestes darreres setmanes -en coincidència amb el confinament- he vist que la Díaz-Ayuso el supera amb escreix. Els màsters de la Universidad Juan Carlos I deuen ensenyar molt, perquè superar-la ha esdevingut francament un repte d'un nivell de dificultat altíssim.

Isabel Díaz-Ayuso va per lliure i té la seva pròpia agenda.

Des que va prendre possessió del càrrec de presidenta, l'agost de 2019, els mèrits se li acumulen per la boca, i això a una llicenciada en periodisme, i màster en comunicació política i protocol. Primer de tot, després d'afirmar que "els concebuts no nascuts" haurien de comptar com a membre de la unitat familar (a efectes de reserva de plaça a les escoles...), posteriorment va defensar que els embussos de trànsit la capital a les tres de la matinada forma part de "l'essència de Madrid".  Després va titllar el feminisme de dictadura, i va afirmar que l'avortament no és un dret de la dona. Com que no en tenia prou, va contractar un altre moderat, Miguel Ángel Rodríguez (MAR pels amics i per l'Aznar) com a cap de gavinet, és a dir, com a cap de propaganda, trolls i mentides diverses. Fins i tot el seu vice-president s'hi va mostrar en contra.

Des de l'inici de la crisi del coronavirus les ha fet i dit a l'alçada d'un campanar. Ha volgut erigir-se com a cap de la resistència contra el govern d'Espanya pel confinament, eregint-se com una mena de contrapoder i liderant una espècie de revolta tàcita en la que ha acabat excitant les "masses" del barri de Salamanca, que des de fa alguns dies, ben protegits amb banderes d'Espanya, cassoles i mascaretes, baixen dels seus àtics de luxe a queixar-se contra el govern, el confinament i la manca de llibertat. Una distopia dintre de la distopia.

Però a l'inici de la crisi ja va permetre sense immutar-se ni pronunciar-se públicament la sortida massiva de madrilenys cap a destinacions de la costa mediterrània quan l'expansió del virus era ja una realitat notòria. Contagiada pel virus, va decidir confinar-se a un aparthotel de luxe (dues habitacions, per més inri) de cost subvencionat -80€ al dia- en circumstàncies més que fosques que, encara avui, no s'han aclarit. A la invocació que el president Torra va fer el mateix, només caldria dir-li, tot i que no paga la pena, que Torra es va confinar a la casa dels Canonges, i que l'habitació que ocupava no costava cap diner al contribuent.

Quan l'estat d'alarma ja havia començat, va suspendre els contractes de les concessionàries de menjadors escolars de la Comunitat, i -atenció- va contractar durant dos mesos franquícies de menjar ràpid (tipus Telepizza) per a alimentar nens de famílies beneficiàries de la renda mínima de reinserció. La seva intervenció a l'Assemblea de Madrid defensant el valor nutricional de les pizzes esdevindrà amb el temps, un clàssic.

Es va mostrar en públic a Ifema, en la sessió d'acomiadament dels últims pacients, en una imatge que es va fer viral en la que no es respectava ni de bon tros la distància de seguretat. I ella, amb un somriure d'orella a orella.

Finalment, en la seva guerra sense treva i sense criteri contra el govern socialista, va aconseguir que la directora general de salut pública de la Comunitat presentés la seva dimissió, per una pura qüestió de coherència. 

Repeteixo, en Joaquim Torra és un nen de pit comparat amb la mestra de mestres que és Isabel Díaz-Ayuso, a la que li desitgem llarga vida perquè continui deleitant-nos amb llargues tardes i nits de glòria.