Arribarà un dia en que la impunitat amb la que els polítics i alts càrrecs continuen actuant malgrat tot, s'acabarà. I ho farà pel fastigeig dels votants, del poble que els paga de forma silenciosa i resignada (encara, però tot té un límit) el seus salaris.
En una de les meves pel·lícules de culte, Gorky Park -brillant novel·la de Martin Cruz Smith- portada al cinema de forma magistral i molt fidel al llibre per Michel Apted el 1983, la protagonista femenina (Joana Pakula) estudiant que fa el que pot per sobreviure dins el sistema soviètic, li acaba dient al policia Arkady Renko (William Hurt), de qui s'enamora, però al que no pot seguir fora de la Unió Soviètica: "Algun dia, Arkady, algun dia", fent referència a que en un futur proper hi haurà un món millor en el que les coses canviaran a millor: un món utòpic en el que no hi haurà corrupció.
Però la realitat és tossuda i això encara sembla lluny. Un món futur tipus Aldous Huxley a "Un món feliç" (el valor de la societat ha de ser sempre superior al de l'individu), sembla encara impossible a dia d'avui.
Vegem-ne alguns exemples.
Aquest dies ha sortit a la llum pública que el mai prou ben ponderat Albert Rivera va viure en un pis de luxe al centre de Madrid, gestionat per l'empresari Kike Sarasola (els sona el nom? Isabel Díaz-Ayuso, tal vegada?) valorat en un cost de lloguer de 4.000 euros al mes, durant els anys 2016 i 2017 del que en Rivera ni tan sols tenia contracte. Un regal? Una prebenda? En té tot l'aspecte. I això que el polític estrella de l'"Ibex35" avui caigut en desgràcia feia cara de no haver trencat un plat i que el codi ètic de Ciudadanos prohibeix regals per valor de més de 70 euros.
Fins avui, Rivera no ha confirmat que ell pagués el lloguer del pis (amb un sou com a diputat de 4.700 euros, dedicar-ne 4.000 a pagar un lloguer seria, si més no, una insensatesa). M'agradaria saber, en cas que fos cert, com justifica Rivera aquests 96.000 euros que a preu de mercat costarien dos anys de lloguer....No faré més comentaris.
També s'ha fet viral el "desconfinament no autoritzat" de l'assessor estrella de Boris Johnson, Dominique Cummings. Arrogant com el seu amo, ideòleg del Brexit dur, aquest assessor, no només es va saltar el confinament marxant a 400 km. de Londres a finals de març (predicant amb l'exemple, com en José Mari Aznar i senyora), suposadament per a deixar el seu fill a cura de familiars (publicat després d'una recerca conjunta portada a terme pels diaris The Guardian i The Daily Mirror) ja que la seva dona hauria desenvolupat símptomes aguts de covid-19, sino que ho va amagar tot el que va poder.
Fins aquí, siguem condescendents, diguem que es podria arribar a explicar, i que l'argumentació (en temps i en forma) podria haver resultat plausible. Però donar explicacions en fals quan una investigació fa pública la situació i l'interfecte, en comptes de dimitir (cosa molt habitual al món anglosaxó quan a un polític o càrrec públic l'enxamen en fals "in fraganti"), mostra una actitud arrogant, desafiant envers els mitjans de comunicació i els que el critiquen és una actitud indigna d'un càrrec de confiança. O tempora o mores. Fins i tot a la Gran Bretanya, bressol de la democràcia i del sufragi universal, s'estan perdent els principis.
I finalment, l'estrella de la setmana. Tatxan, tatxan....
Diego Pérez de los Cobos. Coronel de la guàrdia civil i assessor de diversos governs, entre els que actualment hi havia el govern socialista de Pedro Sánchez. Murcià de 56 anys que sembla que en tingui 70. Jo diria que Pérez de los Cobos, com el seu germà Francisco (ex-president del Tribunal Constitucional entre el 2013 i el 2017 que va fer instruir i jutjar la causa del "Procés") ja van néixer grans (i mooooolt conservadors). Poc a dir respecte a l'embolic que s'ha muntat amb el ministre Grande Marlaska (això portarà molta cua, Madrid bull) i la fulminant destitució quan de los Cobos investiga per ordre d'un jutge (sense informar el ministre de qui depèn jeràrquicament i orgànica) a l'assessor del govern per l'afer del coronavirus, Fernando Simón, àlies "el despentinat", Grande Marlaska l'ha cessat per "pèrdua de confiança", eufemisme que en aquest cas, respon a la més absoluta realitat. Informes parcials, veritat tunejada...idèntica tàctica als informes de la guàrdia civil els dies del Procés. Recorden Sant Esteve de les Roures? Doncs això.
Està tot més clar que l'aigua. El govern socialista acaba de rebre un "bany de realitat" sobre el que tot i semblar una ficció de Netflix és més real que el coronavirus: l'existència del "deep state". La Guàrdia Civil, institució anacrònica creada pel Duque de Ahumada el 1844, continua tenint un gran poder, al marge dels governs de torn, a l'igual que l'exèrcit i una bona part de la judicatura i la fiscalia, premsa conservadora i empresaris del barrio de Salamanca, els que aquests dies es manifesten amb cassoles i pals de golf per Claudio Coello. Pertanyen al cercle dels que tenen fiscals de confiança que els "afinen" els expedients i menteixen com condemnats quan són testimonis en judicis claus per a defensar a capa i espasa la unitat d'Espanya. Com a premi, una condecoració i un càrrec a Madrid, al costat del poder. Però, ai las! Els membres del "deep state" obeeixen a raons d'ordre superior i no acostumen a acceptar fàcilment les instruccions, sobre tot si aquestes provenen d'un govern del "Frente Popular aliado con terroristas y separatistas".
Així són les coses, i així les hem d'explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada