Saber perdre

Si una cosa ha deixat clar el resultat de les eleccions catalanes, és que hi ha polítics que saben perdre i d'altres que no.

En el bàndol del sí (que saben perdre) hi hem de col·locar un protagonista principal, l'encara president de la Generalitat Pere Aragonès, que, en una decisió que l'honora, va anunciar immediatament després de perdre que no recolliria l'acta de diputat. I vull deixar constància de la meva opinió personal que la seva gestió al capdavant del govern de la Generalitat, ha estat més "mal venuda" que dolenta (l'Albert Saez, director de El Periódico de Catalunya, comparteix la meva visió). Segurament el seu major error ha estat un mal càlcul en avançar la convocatòria d'eleccions. Però reconeix l'error i plega, com la Marta Rovira, secretària general del partit.

En el bàndol del no, hi ha, en primer lloc Carrizosa, de Ciudadanos, que en una intervenció la mateixa nit de la jornada electoral semblava posseït per algun tipus de bogeria transitòria i hom diria, en sentir-lo, que venia d'una festa que no pas de veure com el seu partit quedava en vots per sota del PACMA.

Però immediatament després s'hi situa en Carles Puigdemont. Potser perquè les expectatives eren -de forma força infundada- tan altes (empatar en escons el PSC, o fins i tot superar-lo) o perquè es va retratar durant la campanya als mitjans de comunicació afirmant amb contundència que plegaria si no era investit president de la Generalitat, afirma que presentarà la seva candidatura a la presidència.

Home, indubtablement se li han de reconèixer una resiliència i una perseverança extraordinàries, i un periple exiliat lluny de casa on ha plantat cara a una justícia del tot injusta que ha utilitzat armament pesant contra ell per aconseguir extradir-lo i empresonar-lo sense aconseguir-ho, però dit això, una vegada encarrilada l'amnistia, el primer que hauria d'haver fet en aquesta nova etapa és reconèixer que el legítim -i únic- guanyador de les eleccions de diumenge passat va ser en Salvador Illa, que va superar Junts+ no només en 7 escons, sinó també en vots, per ser precisos, gairebé 200.000 vots més que els que va obtenir el seu partit.

Potser perquè alguns fan de la política no només una professió (vegis si no el cas de Gabriel Rufián o Oriol Junqueras a ERC) sinó també un modus vivendi, s'aferren al seu relat (estic segur que se l'acaben creient) per a mantenir-se fins i tot a risc de caure en les més absurdes contradiccions.

Puigdemont sap que no té la més mínima probabilitat de reunir els vots necessaris per a ser investit, però malgrat tot, es mostra arrogant i agressiu, i ja insinua trencaments a Madrid (a diferència del que afirmava fa només un parell de dies).

Si finalment anem a una repetició electoral, escenari que ningú amb dos dits de seny voldria, només passarà una cosa: la distància entre en PSC i Junts+ encara es farà més gran, i la seva derrota, més evident.

El dia després del 12 M: el daltabaix de l'independentisme

El dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2024 -com el dia després de qualsevol elecció- deixa un munt d'anàlisis i comentaris de periodistes i opinadors habituals i per tant, quan escric aquest article a quarts de nou del vespre del dia 13 de maig, pràcticament està tot ja dit. 

Em vull fixar però amb una dada que s'ha dit i comentat força, però que, fent una anàlisi detallada, malgrat que molts hagin cantat victòria la nit electoral (en aquest cas excepció feta d'ERC i la CUP, que van admetre la derrota sense pal·liatius), no deixa de ser altament significativa. I aquesta és la desfeta absoluta de l'independentisme en unes eleccions en les que semblava que a la darrera corba, Puigdemont gairebé atrapava Illa (el darrer sondeig "prohibit" de Diari d'Andorra atorgava a Junts+ una estimació d'escons de 34-38 i al PSC, una forquilla d'entre 36 i 39)  i ERC mig salvava els mobles, en una estimació entre 22 i 24 escons. 

La realitat, tot i que en aquesta ocasió no va fallar tant com ens té acostumats els darrers anys, va ser més favorable al PSC i força més desfavorable amb Junts+ i Esquerra.

L'independentisme en general ha estat el gran derrotat de les eleccions del 2024. Una simple dada ho constata de forma ben gràfica.

Eleccions                   Vots a partits independentistes (exclou Comuns)        Diputats

2015                                           1.965.968                                                          70

2017                                           2.079.340                                                          70

2021                                           1.366.044                                                          64

2024                                           1.348.183                                                          61

Una primera lectura és que molts independentistes s'han quedat a casa, segurament tips de decepcions, manipulació i mala praxi. Si el 2017, any amb récord de participació (79,09%), l'independentisme va sumar el 47,5% dels vots, el 2021, amb una participació més baixa (del 51,16%), l'independentisme va obtenir el millor resultat percentual de la seva història, el 51,16%. El 2024, amb una participació del 57,94% (atenció, gairebé un 23% per sota del 2017 però superior en gairebé 7 punts al 2021), n'ha sumat el 43,61%. 

L'altra lectura és que la gestió del govern no ha estat ben percebuda pels votants. Esquerra Republicana ha perdut 178.446 vots (una desfeta sense precedents) i la CUP, 62.074. 240.000 vots perduts que només han estat parcialment recuperats (+104.357 d'augment per part de Junts+), és a dir, una pèrdua neta de 136.000 vots). Segurament els electors tampoc han entès que els independentistes hagin demostrat públicament, sense vergonya, i amb molt poca dignitat (i continuïn demostrant) aquesta animadversió caïnita i un afany de destrucció de l'altre que no té cap mena d'explicació racional i que seria inaudit en qualsevol altre país del món.

En definitiva, honora el President Aragonès la seva comunicació d'avui en el sentit que confirma que no recollirà la seva acta de diputat. Aquest és el pas que haurien de fer, al meu entendre, tots els polítics que van demostrar la seva incapacitat de gestionar la victòria de 2017. Veurem si en Carles Puigdemont, que va dir que plegaria si no era escollit president, ho acaba fent (jo en tinc molts dubtes).

Els altres fets destacats, al meu entendre:

• Es desfà, per fi, Ciudadanos, el partit de l'espanyolisme més identitari i rabiós, el que més odi visceral ha mostrat per tot allò que és català, només superat per VOX (o a la mateixa alçada) i per la Dolors Montserrat del PP. Costa de creure que un partit que va obtenir 1.109.732 vots el 2017, 7 anys després n'hagi tingut, exactament 22.481, menys que el Partit Animalista.
• No hi ha més sort que el que no vol sentir. Ahir en Carlos Carrizosa, amb la seva xuleria castissa i de molt baixa volada, no només va sortir rient com si hagués guanyat, sinó que va dir que el partit no estava mort i es tornarien a presentar a les eleccions...de 2028!
• El país gira cap a la dreta i el vot d'ultradreta islamofòbic es consolida de forma preocupant. Entre VOX i Aliança Catalana han obtingut 366.856 vots, un 11,74%, poca broma. No deixa de ser una dada molt preocupant però que d'altra banda reflecteix un cansament que va a més sobre una situació d'immigració descontrolada que ha estat tractada amb massa bonisme durant massa temps pels diferents governs de torn (començant pel de José María Aznar l'any 1996).
• Cal doncs una reflexió profunda sobre aquest fenòmen de xenofòbia del que ja, ni els uns ni els altres, se n'amaguen de cap manera. 

Més anacronismes electorals

És una evidència que la realitat va molt més de pressa que les lleis, i que en un món tan canviant com l'actual, on la intel·ligència artificial evoluciona gairebé a ritme setmanal, les prohibicions informatives basades en fronteres nacionals, no tenen cap mena de sentit. És com posar portes al cel.

La LOREG (Llei Orgànica Electoral General), que va entrar en vigor el 1985, prohibeix (article 69.7) la publicació i difusió d'enquestes electorals a l'Estat Espanyol en mitjans de comunicació els cinc dies abans de les eleccions. En el cas que ens ocupa, des de dimarts 7 de maig, és a dir, avui.

Aquest és un anacronisme, que no existeix a d'altres països d'Europa ni de la resta del món, fa que els mitjans de comunicació espanyols no les puguin publicar, tot i que la llei no diu res de poder fer sondejos (que els partits continuen fent).

I és en aquest context que el Diari d'Andorra es posa les botes cada vegada que hi ha eleccions a Espanya i a Catalunya. Avui mateix, aquest rotatiu ha publicat un sondeig (que es renovarà cada dia fins dissabte). No es poden posar portes al cel, ni a Andorra.

I ja que parlem de sondejos, doncs parlem-ne amb les dades més calentes. Ja sabem que al món en general, i a Espanya en particular, la demoscòpia és una tècnica cada vegada menys fiable, però sí que sembla que en les darreres enquestes s'apunten algunes tendències:

Si, com apunten els darrers sondejos (no només el del Diari d'Andorra), hi ha una tendència de creixement de Junts, una estabilització a la baixa del PSC i una consolidació a la baixa d'ERC, la repetició de les eleccions és a la cantonada.

De fet, fonts autoritzades m'explicaven ahir que la contractació que ha fet la Generalitat del l'empresa que s'ocupa de part de la informàtica electoral ja contempla un horitzó temporal que inclou una eventual repetició de les eleccions. I si això succeeix, tornarem als anacronismes.

Indiferència davant de campanyes electorals prehistòriques

Portem uns quants dies de campanya i, al menys al meu voltant, passa una cosa ben curiosa, que certament no m'havia passat en cap de les campanyes electorals anteriors, tot i que, especialment els últims anys, ha anat in crescendo. Es tracta de la manca d'interès, de la indiferència del personal. De la desídia de la gent del carrer que no estem, diem-ne molt polaritzats (o directament radicalitzats) en un sentit o en un altre. 

He fet diversos dinars i sopars amb companyes i companys aquests darrers dies i de la campanya electoral no se n'ha parlat en cap moment. A alguns amics de confiança els he demanat a qui votaran, i m'han respost que no ho saben. Que de fet, no saben ni tan sols si aniran a votar, tal és l'interès que susciten els nostres polítics i les seves batalletes.

O sigui que els indecisos, si voten, poden acabar decidint el vencedor de les eleccions. Avui, l'Àlex Moldes, a l'Ara, explica que en les últimes eleccions espanyoles, el 40% dels ciutadans que van acabar votant van decidir el seu vot les dues darreres setmanes abans de les eleccions. Si això s'extrapola a les eleccions catalanes, aquí encara pot passar de tot, malgrat que estadísticament parlant, la victòria del PSC sembla incontestable.

Si tot plegat és així, el que tampoc no acabo d'entendre és el per què de tant dispendi inútil a les campanyes electorals: puc entendre ràdio, tele, internet, mítings presencials i trucades telefòniques (a la meva sogra la va trucar en Salvador Illa en persona divendres de la setmana passada). El que no acabo de comprendre és per què els partits es gasten (i la llei electoral ho permet) una fortuna enviant paperetes a les bústies que acaben a la paperera en el 95% dels casos. No hi ha les mateixes paperetes als col·legis electorals? Per què doncs tant malbaratament de recursos i tant de paper llençat a les escombraries?

                                                     

I què me'n diuen del cartells electorals? Els pobles i les ciutats n'estan empastifats. De debò algú es creu que el fet de tenir més banderoles al carrer (amb missatges estúpids del tipus: "Vota Socialista - i un cor-" o "Puigdemont President") incrementa el percentatge de vot? Sóc molt escèptic al respecte i algú amb dades contrastades m'hauria de convèncer del contrari. 

Per no parlar del dispendi organitzatiu que suposa el desplegament dels col·legis electorals el dia de les votacions. Hi ha tecnologia sobrada per a poder aplicar el vot electrònic (el meu fill Adrià va fer el treball de recerca de batxillerat sobre la viabilitat de la votació electrònica l'any 2018, amb mecanismes d'encriptació que permetrien el vot segur des de casa), que permetria que molta més gent votés, i que tot plegat fos més senzill i més barat, però per això, encara cal molta pedagogia...

Plebiscit Català

Aquesta campanya electoral catalana pel que tots estem veient, no va de programes, ni va de retre comptes amb la ciutadania, amb els votants, en definitiva, va de persones, de les que es presenten a les eleccions o de les que governen. En aquest sentit, és tan dolenta i avorrida com totes les anteriors, però com a mínim té un al·licient addicional a les altres eleccions a les que hem anat a votar (antropològicament parlant, és clar).

I malgrat que no és el que tocaria, estem parlant més de passat que de futur. Segons els uns, Catalunya ha perdut 10 anys, segons els altres, ho tornarem a fer perquè no hi ha un altre camí.

Els dos partits que segons les enquestes tenen més números per a obtenir la victòria i el segon lloc no estan defensant cap programa electoral, sinó que estan demanant a la ciutadania -a crits, a més a més- que votin un projecte, personalitzat en dues figures gairebé messiàniques: Pedro Sánchez, que és en realitat el que el PSC està afavorint no només com a principal valedor dels Socialistes, sinó que està fent campanya en clau espanyola (com de fet, l'estant fent els altres candidats espanyols que s'estan abocant a les eleccions catalanes d'una forma inaudita) i Carles Puigdemont, la bèstia negra dels constitucionalistes, el candidat del "ho tornarem a fer".

Veure la vehemència de personatges com Sánchez, Núñez Feijóo o Abascal als mítings a Catalunya causa una certa estupefacció. Hi ha, repeteixo, una indubtable voluntat d'espanyolitzar la campanya i de criminalitzar l'independentisme repetint fins a l'extenuació (i això ho fan tots els partits d'obediència espanyola) que Catalunya està en decadència i que s'han perdut deu anys.

I malgrat els esforços dels polítics de segona i tercera fila per a presentar els programes -com escrivia la setmana passada, 16 candidatures concorren a les eleccions catalanes- aquí només es parla de dos candidats, Illa (per delegació de Sánchez) i Puigdemont, que ha anul·lat completament el partit Junts (del que no es parla pràcticament gens) i molts dels seus generals. Què se n'ha fet de la senyora Laura Borràs, o dels senyors Brull, Turull i companyia? I la senyora Anna Navarro, fitxatge estrella de Puigdemont? Honestament, no n'he tornat a sentir a parlar des de la seva flamant i mediàtica presentació com a número dos de la candidatura.

O més aviat es parla de tres. Perquè hi ha l'element sorpresa d'Aliança Catalana i la seva candidata Sílvia Orriols, que segons les darreres enquestes podria obtenir un 4% dels vots i entre 2 i 7 diputats. Com escrivia l'altre dia, el seu discurs islamofòbic fa veritable por.

Perquè el que hi ha en realitat és la pugna per a conseguir copsar els vots de la gent més centrada (la del catalanisme assenyat que va votar massivament a Convergència i Unió que durant anys, i des de 1984, va ser el partit hegemònic del Parlament de Catalunya aconseguint entre el 37% i el 47% per cent dels vots, i la de la gent que ha basculat durant anys entre Ciudadanos i el PSC amb un altre percentatge de vots que oscil·la al voltant d'un altre 20%) a partir de dos relats centrats en dos protagonistes, el "socialisme dialogant i de progrés" de Sánchez (mitjançant el seu "delegat" Salvador Illa), i la il·lusió pel messianisme màrtir de Puigdemont i les seves batalletes del seu exili daurat a Waterloo.

I mentrestant no parlem de programes de veritat. Els polítics s'enverinen insultant-se (la sortida de to de divendres passat de Matías Carnero contra Puigdemont és de jutjat de guàrdia, per posar només un exemple de la mediocritat i la fatxenderia que ens envolta) i fent volar coloms, i als únics que ho fan en aquests moments, els d'ERC, que defensen l'obra de govern (mediocre, certament, però existent, malgrat tot), no se'ls escolta perquè el focus mediàtic i de la gent més movilitzada està en els dos candidats estrella del moment.

O sigui que aquí, les incògnites de la nit electoral seran  esperar l'abast de la victòria socialista, la profunditat del "sorpasso" de Junts a ERC, com li va al PP de Núñez (que per comparació a les darreres eleccions li ha d'anar bé per força) i si Aliança Catalana entra al Parlament (que jo crec que ho farà). La resta són faves comptades.

Tinc moltes ganes que arribi el dia 13, però tinc molts dubtes que es pugui arribar a formar govern vista la radicalització i el panorama.

 

Donde dije digo: el país de les meravelles

L'anunci de Pedro Sánchez de dilluns en una compareixença sense preguntes en la que després de cinc dies de "reflexió" afirmava que continuava al capdavant del govern espanyol, m'ha semblat una presa de pèl de molta consideració. Una falta de dignitat d'algú a qui tenia en més alta consideració. 

Llegia ahir l'article d'en John Carlin a La Vanguardia ("Pedro Sánchez y la oportunitat perdida", 30/04/2024) i no podia estar-hi més d'acord. Escriu: "Creo que Sánchez perdió una oportunidad. Si se hubiera ido el eco de su gesto hubiera dado la vuelta al mundo. Quizá no lo mejor para España o para Catalunya (aunque quién sabe) pero sin duda una pena para la humanidad ". No em sembla que la seva actitud i el protagonisme extrem que ha volgut aconseguir Sánchez amb aquesta operació sigui la millor manera de combatre la crispació ni li fa cap favor a la democràcia. La seva condició de víctima autoproclamada l'acosta perillosament a figures com la de Donald Trump...

Al capdavall tots sabem que hi ha una premsa digital d'extrema dreta que es desqualifica tota sola i que té la credibilitat que té, és a dir, pràcticament cap i també sabem que hi ha una part de la judicatura (no cal citar noms, tots els tenim al cap) que són els hereus d'una classe judicial i d'alts funcionaris que van veure la glòria als darrers anys del franquisme. I tots sabem que hi ha unes clavegueres de l'Estat, molt actives sempre però sobretot durant l'època de Fernández Díaz com a ministre de l'interior, que fan el que calgui per mantenir el status quo (una, grande y libre). 

Però malgrat tot, encara que com vinc escrivint en aquest blog, Espanya és una democràcia (molt) imperfecta, hi ha mecanismes de defensa i una gran part de la ciutadania que lluita de forma activa per tal d'anar canviant l'estat de les coses.

Vist doncs en perspectiva desapassionada des de l'anunci de la reflexió presidencial, tot plegat em sembla un cop de teatre d'algú que té més vides que un gat i que obeeix a una estratègia calculada per aconseguir una mena d'entronització perpètua al partit socialista i de passada, fer-li un cop de mà a en Salvador Illa en la campanya presidencial catalana. No tinc clar que el tret no li acabi sortint per la culata. Però d'això en parlaré en un altre article.

Repeteixo, vist en perspectiva, em sembla d'una total falta de coherència i de dignitat. Si diu que vol plegar (i hagués entès els motius, perquè són de pes), doncs que plegui i a més a més, com diu en Carlin, hagués sortit per la porta gran i la història l'hagués recordat com un estadista. Ara el més probable és que la història el recordi com un tafur o com un trampòs, o com a mínim, com un personatge sortit de les pàgines del "Príncep" de Maquiavel.

És una mica el mateix que ha fet l'entrenador del Barça, Xavi Hernández: tots l'haguéssim recordat com un entrenador i una persona de la màxima coherència si a final de temporada hagués plegat com va anunciar (ententent també la pressió mediàtica i social a la que està sotmès un entrenador d'una institució tan particular com el Barça), ara, passi el que passi, el recordarem com un personatge amb una dignitat i uns principis més que qüestionables.

I per acabar, m'agradaria també recordar que un altre gran actor, Carles Puigdemont, va afirmar fa pocs dies en una entrevista amb en Jordi Basté a RAC1 que deixaria la política si no guanyava les eleccions del 12 de maig. Em jugo un pèsol a que no guanyarà les eleccions (tot i que tampoc no ho descarto del tot, vist com està el panorama de radicalisme i de crispació) i que tampoc no deixarà la política. I tan de bo m'hagués de retractar i reconèixer una dignitat i una honestedat de la que avui dubto moltíssim.