Pitu del "Xivarri": In Memoriam

Aquest vespre la meva mare m'ha trucat per dir-me que ha mort en Josep Vergonyós, més conegut a Palamós, com en Pitu del "Xivarri". Un tumor li ha arrebassat la vida.

Dues grans personalitats de la cuina palamosina ens han deixat en molt poc temps, primer en Fermí Navarro del restaurant "La Galera", aquest estiu, en plena temporada, i ara en Josep Vergonyós, en Pitu. Cap dels dos no tenia edat per morir. Tots dos tenien encara moltes coses a dir.

Avui el meu pare estaria molt trist, més ben dit, estaria desfet. I és que en Pitu era el seu amic. Amic de la infantesa, de Sant Joan de Palamós, amic de la família, amic dels de tota la vida, amic de veritat. Jo el recordo omnipresent als estius de la meva infantesa. Quan el restaurant "Xivarri" al carrer Roda, al costat de la que sempre havia estat la Plaça d'Espanya i després va ser la Plaça de la Vila, recordo esmorzars de forquilla i ganivet. Esmorzars de serrans i julioles amb pa amb tomàquet, que en Pitu cuinava al primer pis i ens menjavem tots tres, el meu pare, en Pitu i jo, abans que ell no comencés la preparació dels dinars.

El Xivarri havia estat un referent dels primers anys de la lluita política, durant els anys del darrer franquisme. El restaurant era (i és encara) un lloc icònic, ple de records d'aquella època. Temps en que el Xivarri era "el lloc" on els futurs polítics es trobaven, on es cantaven havaneres (la llegenda -que em penso que és certa- diu que l'Ortega i Monasterio va composar "El meu avi" en un parell d'hores al Xivarri,) on es va fer oposició de la que es podia fer als anys 70, on es va forjar una petita part de la Transició.

En Pitu va ser un restaurador molt important, als anys 70 i 80 a la cresta de la ona, i no va arribar més lluny perquè a ell ja li estava bé ser com era i fer el que volia. Va ser un esperit lliure i rebel que va fer exactament el que li va donar la gana tota la seva vida.

El recordo també com a un dels grans personatges dels primers "Carnestoltes" recuperats a Palamós, a principis dels 80. De fet va ser l'any 1983 ó el 1984, no ho recordo molt bé, que el Carnaval recuperat es celebrava a l'antic "Cinema Conchs", avui en dia Teatre-Auditori "La Gorga". Veure en Pitu del Xivarri disfressat de guàrdia civil, amb un vestit impecable, i un tricorni millor, no tenia desperdici. Potser barrejo imatges, però crec que no només es va disfressar de guàrdia civil aquell any, sino que a més a més, es va posar a la porta del "Conchs" a demanar almoina, cartellet inclòs. En  Pitu era un geni, una personalitat insubornable i rebel (amb causa).

Tinc també algunes altres grans memòries d'en Pitu, i del Xivarri. Amb la meva familia hi vam menjar dels millors arrossos a la cassola que un ésser humà hagi pogut menjar mai, sobre tot si es tractava d'un arròs a la cassola amb espardenyes. El meu pare, des del cel, deu estar plorant i llepant-se els dits al mateix temps.   

 ´

Hi vam celebrar algun dels darrers aniversaris de casament dels meus pares, l'11 de setembre de 2009, i també hi vam celebrar l'aniversari de l'11 de setembre de 2001. Mentre menjàvem l'arròs, en Pitu ens va posar la tele (ho recordaré tota la vida, la meva dona estava prenyada de'n Marc) i ens va dir: "s'han carregat les Torres Bessones,....és molt gros, molt gros....".

En fer-me més gran i venir menys a Palamós no vaig tenir l'ocasió de veure'l tant darrerament, però el seu record, la seva humanitat, i la seva personalitat, romandran imborrables.

Crec que vam coincidir la darrera vegada en l'enterrament d'un altre referent del catalanisme dels 70 i els 80, el periodista Miquel Diumé, que va morir el maig del 2008. En veure en Pitu li vaig preguntar que què hi feia allí (desconeixent que eren amics) i em va contestar: "no podia deixar d'acomiadar a l'amic Diumé, un gran periodista i un gran lliutador".

Una forta abraçada per l'Azucena i en Francesc. Pitu, amic, descansa en pau.