El coronavirus als Estats Units

Una bona amiga i lectora habitual del blog, la Cati Parra, em demana que escrigui més sovint sobre els Estats Units. La veritat és les condicions en les que la malaltia s'està desenvolupant al país donen molt de sí. De fet, donarien per escriure més d'un llibre.

Les últimes notícies que m'arriben dels meus amics americans tenen a veure -no podria ser d'altra manera- amb l'economia. Una notícia d'avui del New York Times posa els pèls de punta. La pandèmia del coronavirus està creant una crisi alimentària als Estats Units: més del 17% de nens no disposen de suficient menjar (una ratio tres vegades superior a la dels pitjors dies de la "Gran Recessió" del 2008). I això succeeix a l'auto-anomenada primera potencial mundial. Les causes estàn òbviament relacionades amb l'increment de l'atur, però sobre tot també amb la interrupció dels programes alimentaris a les escoles.

No és d'estranyar. És una de les conseqüències de l'ultraliberalisme rque caracteritza els Estats Units (que Obama va voler matitzar, però, és clar, no li van permetre) i que s'ha accentuat des de l'adveniment d'una desgràcia anomenada Donald Trump.

En un país on les relacions laborals es regeixen per la clàusula "at will", que vol dir, ras i curt, "a voluntat", tot succeeix de forma ràpida i sense paliatius ni protecció. Un treballador anuncia d'un dia per l'endemà que deixa la feina (a mi m'ha passat molt sovint durant la meva experiència nord-americana des del 2018) perquè a l'empresa del costat li paguen mid dòlar més per hora. I no cal pre-avís, ni punyetes. És així i és legal. El treballador diu que avui és el seu darrer dia, i prou. De forma anàloga, l'empresari pot rescindir la relació sense preavís ni històries. Wild, wild West. 

Conclusió d'urgència tot pregant que em permetin la llicència i la vulgaritat (que darrerament sovinteja als meus escrits...deu ser cosa del confinament)...ni ERTOS ni òsties. Quan van maldades als Estats Units s'acomiada al personal i s'ha acabat el bròquil. Les dades són esfereïdores: la setmana passada hi va haver...atenció! 5,2 milions de peticions de prestacions de descocupació. Però és que des de l'inici de la crisi, fa un mes, s'han registrat més de 22 milions de peticions. L'atur ha incrementat de forma exponencial. Molt més que a tot Europa, de llarg. Als Estats Units tot va a l'engròs, començant pel número de morts (més de tres mil al dia), i continuant per totes les altres estadístiques negatives que es vulgui: infectats o morts per cada 100.000 habitants, aturats i persones sense sostre.

Sembla redundant afirmar que la incidència de la malaltia als Estats Units és molt superior entre el col·lectiu afroamericà (13% de la població del país) i hispà (12%), però no ho és. El covid s'acarnissa entre els grups més febles econòmicament parlant i aquí els negres (primer) i els hipans (després) tenen totes les de perdre.

I el que és pitjor, les receptes de l'administració Trump. En el nostre cas, tenim la fàbrica de Columbus (OH) tancada des del dia 17 de març i encara sense una perspectiva clara de reobertura. L'administració Trump va prometre -i ha complert fins ara- una pluja de milions que arribarien "a tothom". Això està efectivament succeint. Cada nord-americà "legal i registrat" en situació d'"unemployment", a més a més de la prestació està cobrant -del govern- una prestació a fons perdut de 600 dòlars a la setmana. 

Quins incentius hi ha per a tornar a treballar si "papa estat" em paga 600 dòlars a la setmana (2.400 al més) per quedar-me a casa? Jo  crec que cap.

No m'estranyaria a més a més que Donald Trump acabés esperant temps més favorables als seus interessos per a facilitar la seva reelecció. En la línia dels seus amics, Jing, Erdogan, Orban, Luckashenco i d'altres, és capaç de firmar un decret que postposi les eleccions a un moment indeterminat en el temps "post-covid".