Saber perdre

Si una cosa ha deixat clar el resultat de les eleccions catalanes, és que hi ha polítics que saben perdre i d'altres que no.

En el bàndol del sí (que saben perdre) hi hem de col·locar un protagonista principal, l'encara president de la Generalitat Pere Aragonès, que, en una decisió que l'honora, va anunciar immediatament després de perdre que no recolliria l'acta de diputat. I vull deixar constància de la meva opinió personal que la seva gestió al capdavant del govern de la Generalitat, ha estat més "mal venuda" que dolenta (l'Albert Saez, director de El Periódico de Catalunya, comparteix la meva visió). Segurament el seu major error ha estat un mal càlcul en avançar la convocatòria d'eleccions. Però reconeix l'error i plega, com la Marta Rovira, secretària general del partit.

En el bàndol del no, hi ha, en primer lloc Carrizosa, de Ciudadanos, que en una intervenció la mateixa nit de la jornada electoral semblava posseït per algun tipus de bogeria transitòria i hom diria, en sentir-lo, que venia d'una festa que no pas de veure com el seu partit quedava en vots per sota del PACMA.

Però immediatament després s'hi situa en Carles Puigdemont. Potser perquè les expectatives eren -de forma força infundada- tan altes (empatar en escons el PSC, o fins i tot superar-lo) o perquè es va retratar durant la campanya als mitjans de comunicació afirmant amb contundència que plegaria si no era investit president de la Generalitat, afirma que presentarà la seva candidatura a la presidència.

Home, indubtablement se li han de reconèixer una resiliència i una perseverança extraordinàries, i un periple exiliat lluny de casa on ha plantat cara a una justícia del tot injusta que ha utilitzat armament pesant contra ell per aconseguir extradir-lo i empresonar-lo sense aconseguir-ho, però dit això, una vegada encarrilada l'amnistia, el primer que hauria d'haver fet en aquesta nova etapa és reconèixer que el legítim -i únic- guanyador de les eleccions de diumenge passat va ser en Salvador Illa, que va superar Junts+ no només en 7 escons, sinó també en vots, per ser precisos, gairebé 200.000 vots més que els que va obtenir el seu partit.

Potser perquè alguns fan de la política no només una professió (vegis si no el cas de Gabriel Rufián o Oriol Junqueras a ERC) sinó també un modus vivendi, s'aferren al seu relat (estic segur que se l'acaben creient) per a mantenir-se fins i tot a risc de caure en les més absurdes contradiccions.

Puigdemont sap que no té la més mínima probabilitat de reunir els vots necessaris per a ser investit, però malgrat tot, es mostra arrogant i agressiu, i ja insinua trencaments a Madrid (a diferència del que afirmava fa només un parell de dies).

Si finalment anem a una repetició electoral, escenari que ningú amb dos dits de seny voldria, només passarà una cosa: la distància entre en PSC i Junts+ encara es farà més gran, i la seva derrota, més evident.

El dia després del 12 M: el daltabaix de l'independentisme

El dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2024 -com el dia després de qualsevol elecció- deixa un munt d'anàlisis i comentaris de periodistes i opinadors habituals i per tant, quan escric aquest article a quarts de nou del vespre del dia 13 de maig, pràcticament està tot ja dit. 

Em vull fixar però amb una dada que s'ha dit i comentat força, però que, fent una anàlisi detallada, malgrat que molts hagin cantat victòria la nit electoral (en aquest cas excepció feta d'ERC i la CUP, que van admetre la derrota sense pal·liatius), no deixa de ser altament significativa. I aquesta és la desfeta absoluta de l'independentisme en unes eleccions en les que semblava que a la darrera corba, Puigdemont gairebé atrapava Illa (el darrer sondeig "prohibit" de Diari d'Andorra atorgava a Junts+ una estimació d'escons de 34-38 i al PSC, una forquilla d'entre 36 i 39)  i ERC mig salvava els mobles, en una estimació entre 22 i 24 escons. 

La realitat, tot i que en aquesta ocasió no va fallar tant com ens té acostumats els darrers anys, va ser més favorable al PSC i força més desfavorable amb Junts+ i Esquerra.

L'independentisme en general ha estat el gran derrotat de les eleccions del 2024. Una simple dada ho constata de forma ben gràfica.

Eleccions                   Vots a partits independentistes (exclou Comuns)        Diputats

2015                                           1.965.968                                                          70

2017                                           2.079.340                                                          70

2021                                           1.366.044                                                          64

2024                                           1.348.183                                                          61

Una primera lectura és que molts independentistes s'han quedat a casa, segurament tips de decepcions, manipulació i mala praxi. Si el 2017, any amb récord de participació (79,09%), l'independentisme va sumar el 47,5% dels vots, el 2021, amb una participació més baixa (del 51,16%), l'independentisme va obtenir el millor resultat percentual de la seva història, el 51,16%. El 2024, amb una participació del 57,94% (atenció, gairebé un 23% per sota del 2017 però superior en gairebé 7 punts al 2021), n'ha sumat el 43,61%. 

L'altra lectura és que la gestió del govern no ha estat ben percebuda pels votants. Esquerra Republicana ha perdut 178.446 vots (una desfeta sense precedents) i la CUP, 62.074. 240.000 vots perduts que només han estat parcialment recuperats (+104.357 d'augment per part de Junts+), és a dir, una pèrdua neta de 136.000 vots). Segurament els electors tampoc han entès que els independentistes hagin demostrat públicament, sense vergonya, i amb molt poca dignitat (i continuïn demostrant) aquesta animadversió caïnita i un afany de destrucció de l'altre que no té cap mena d'explicació racional i que seria inaudit en qualsevol altre país del món.

En definitiva, honora el President Aragonès la seva comunicació d'avui en el sentit que confirma que no recollirà la seva acta de diputat. Aquest és el pas que haurien de fer, al meu entendre, tots els polítics que van demostrar la seva incapacitat de gestionar la victòria de 2017. Veurem si en Carles Puigdemont, que va dir que plegaria si no era escollit president, ho acaba fent (jo en tinc molts dubtes).

Els altres fets destacats, al meu entendre:

• Es desfà, per fi, Ciudadanos, el partit de l'espanyolisme més identitari i rabiós, el que més odi visceral ha mostrat per tot allò que és català, només superat per VOX (o a la mateixa alçada) i per la Dolors Montserrat del PP. Costa de creure que un partit que va obtenir 1.109.732 vots el 2017, 7 anys després n'hagi tingut, exactament 22.481, menys que el Partit Animalista.
• No hi ha més sort que el que no vol sentir. Ahir en Carlos Carrizosa, amb la seva xuleria castissa i de molt baixa volada, no només va sortir rient com si hagués guanyat, sinó que va dir que el partit no estava mort i es tornarien a presentar a les eleccions...de 2028!
• El país gira cap a la dreta i el vot d'ultradreta islamofòbic es consolida de forma preocupant. Entre VOX i Aliança Catalana han obtingut 366.856 vots, un 11,74%, poca broma. No deixa de ser una dada molt preocupant però que d'altra banda reflecteix un cansament que va a més sobre una situació d'immigració descontrolada que ha estat tractada amb massa bonisme durant massa temps pels diferents governs de torn (començant pel de José María Aznar l'any 1996).
• Cal doncs una reflexió profunda sobre aquest fenòmen de xenofòbia del que ja, ni els uns ni els altres, se n'amaguen de cap manera. 

Més anacronismes electorals

És una evidència que la realitat va molt més de pressa que les lleis, i que en un món tan canviant com l'actual, on la intel·ligència artificial evoluciona gairebé a ritme setmanal, les prohibicions informatives basades en fronteres nacionals, no tenen cap mena de sentit. És com posar portes al cel.

La LOREG (Llei Orgànica Electoral General), que va entrar en vigor el 1985, prohibeix (article 69.7) la publicació i difusió d'enquestes electorals a l'Estat Espanyol en mitjans de comunicació els cinc dies abans de les eleccions. En el cas que ens ocupa, des de dimarts 7 de maig, és a dir, avui.

Aquest és un anacronisme, que no existeix a d'altres països d'Europa ni de la resta del món, fa que els mitjans de comunicació espanyols no les puguin publicar, tot i que la llei no diu res de poder fer sondejos (que els partits continuen fent).

I és en aquest context que el Diari d'Andorra es posa les botes cada vegada que hi ha eleccions a Espanya i a Catalunya. Avui mateix, aquest rotatiu ha publicat un sondeig (que es renovarà cada dia fins dissabte). No es poden posar portes al cel, ni a Andorra.

I ja que parlem de sondejos, doncs parlem-ne amb les dades més calentes. Ja sabem que al món en general, i a Espanya en particular, la demoscòpia és una tècnica cada vegada menys fiable, però sí que sembla que en les darreres enquestes s'apunten algunes tendències:

Si, com apunten els darrers sondejos (no només el del Diari d'Andorra), hi ha una tendència de creixement de Junts, una estabilització a la baixa del PSC i una consolidació a la baixa d'ERC, la repetició de les eleccions és a la cantonada.

De fet, fonts autoritzades m'explicaven ahir que la contractació que ha fet la Generalitat del l'empresa que s'ocupa de part de la informàtica electoral ja contempla un horitzó temporal que inclou una eventual repetició de les eleccions. I si això succeeix, tornarem als anacronismes.

Indiferència davant de campanyes electorals prehistòriques

Portem uns quants dies de campanya i, al menys al meu voltant, passa una cosa ben curiosa, que certament no m'havia passat en cap de les campanyes electorals anteriors, tot i que, especialment els últims anys, ha anat in crescendo. Es tracta de la manca d'interès, de la indiferència del personal. De la desídia de la gent del carrer que no estem, diem-ne molt polaritzats (o directament radicalitzats) en un sentit o en un altre. 

He fet diversos dinars i sopars amb companyes i companys aquests darrers dies i de la campanya electoral no se n'ha parlat en cap moment. A alguns amics de confiança els he demanat a qui votaran, i m'han respost que no ho saben. Que de fet, no saben ni tan sols si aniran a votar, tal és l'interès que susciten els nostres polítics i les seves batalletes.

O sigui que els indecisos, si voten, poden acabar decidint el vencedor de les eleccions. Avui, l'Àlex Moldes, a l'Ara, explica que en les últimes eleccions espanyoles, el 40% dels ciutadans que van acabar votant van decidir el seu vot les dues darreres setmanes abans de les eleccions. Si això s'extrapola a les eleccions catalanes, aquí encara pot passar de tot, malgrat que estadísticament parlant, la victòria del PSC sembla incontestable.

Si tot plegat és així, el que tampoc no acabo d'entendre és el per què de tant dispendi inútil a les campanyes electorals: puc entendre ràdio, tele, internet, mítings presencials i trucades telefòniques (a la meva sogra la va trucar en Salvador Illa en persona divendres de la setmana passada). El que no acabo de comprendre és per què els partits es gasten (i la llei electoral ho permet) una fortuna enviant paperetes a les bústies que acaben a la paperera en el 95% dels casos. No hi ha les mateixes paperetes als col·legis electorals? Per què doncs tant malbaratament de recursos i tant de paper llençat a les escombraries?

                                                     

I què me'n diuen del cartells electorals? Els pobles i les ciutats n'estan empastifats. De debò algú es creu que el fet de tenir més banderoles al carrer (amb missatges estúpids del tipus: "Vota Socialista - i un cor-" o "Puigdemont President") incrementa el percentatge de vot? Sóc molt escèptic al respecte i algú amb dades contrastades m'hauria de convèncer del contrari. 

Per no parlar del dispendi organitzatiu que suposa el desplegament dels col·legis electorals el dia de les votacions. Hi ha tecnologia sobrada per a poder aplicar el vot electrònic (el meu fill Adrià va fer el treball de recerca de batxillerat sobre la viabilitat de la votació electrònica l'any 2018, amb mecanismes d'encriptació que permetrien el vot segur des de casa), que permetria que molta més gent votés, i que tot plegat fos més senzill i més barat, però per això, encara cal molta pedagogia...

Plebiscit Català

Aquesta campanya electoral catalana pel que tots estem veient, no va de programes, ni va de retre comptes amb la ciutadania, amb els votants, en definitiva, va de persones, de les que es presenten a les eleccions o de les que governen. En aquest sentit, és tan dolenta i avorrida com totes les anteriors, però com a mínim té un al·licient addicional a les altres eleccions a les que hem anat a votar (antropològicament parlant, és clar).

I malgrat que no és el que tocaria, estem parlant més de passat que de futur. Segons els uns, Catalunya ha perdut 10 anys, segons els altres, ho tornarem a fer perquè no hi ha un altre camí.

Els dos partits que segons les enquestes tenen més números per a obtenir la victòria i el segon lloc no estan defensant cap programa electoral, sinó que estan demanant a la ciutadania -a crits, a més a més- que votin un projecte, personalitzat en dues figures gairebé messiàniques: Pedro Sánchez, que és en realitat el que el PSC està afavorint no només com a principal valedor dels Socialistes, sinó que està fent campanya en clau espanyola (com de fet, l'estant fent els altres candidats espanyols que s'estan abocant a les eleccions catalanes d'una forma inaudita) i Carles Puigdemont, la bèstia negra dels constitucionalistes, el candidat del "ho tornarem a fer".

Veure la vehemència de personatges com Sánchez, Núñez Feijóo o Abascal als mítings a Catalunya causa una certa estupefacció. Hi ha, repeteixo, una indubtable voluntat d'espanyolitzar la campanya i de criminalitzar l'independentisme repetint fins a l'extenuació (i això ho fan tots els partits d'obediència espanyola) que Catalunya està en decadència i que s'han perdut deu anys.

I malgrat els esforços dels polítics de segona i tercera fila per a presentar els programes -com escrivia la setmana passada, 16 candidatures concorren a les eleccions catalanes- aquí només es parla de dos candidats, Illa (per delegació de Sánchez) i Puigdemont, que ha anul·lat completament el partit Junts (del que no es parla pràcticament gens) i molts dels seus generals. Què se n'ha fet de la senyora Laura Borràs, o dels senyors Brull, Turull i companyia? I la senyora Anna Navarro, fitxatge estrella de Puigdemont? Honestament, no n'he tornat a sentir a parlar des de la seva flamant i mediàtica presentació com a número dos de la candidatura.

O més aviat es parla de tres. Perquè hi ha l'element sorpresa d'Aliança Catalana i la seva candidata Sílvia Orriols, que segons les darreres enquestes podria obtenir un 4% dels vots i entre 2 i 7 diputats. Com escrivia l'altre dia, el seu discurs islamofòbic fa veritable por.

Perquè el que hi ha en realitat és la pugna per a conseguir copsar els vots de la gent més centrada (la del catalanisme assenyat que va votar massivament a Convergència i Unió que durant anys, i des de 1984, va ser el partit hegemònic del Parlament de Catalunya aconseguint entre el 37% i el 47% per cent dels vots, i la de la gent que ha basculat durant anys entre Ciudadanos i el PSC amb un altre percentatge de vots que oscil·la al voltant d'un altre 20%) a partir de dos relats centrats en dos protagonistes, el "socialisme dialogant i de progrés" de Sánchez (mitjançant el seu "delegat" Salvador Illa), i la il·lusió pel messianisme màrtir de Puigdemont i les seves batalletes del seu exili daurat a Waterloo.

I mentrestant no parlem de programes de veritat. Els polítics s'enverinen insultant-se (la sortida de to de divendres passat de Matías Carnero contra Puigdemont és de jutjat de guàrdia, per posar només un exemple de la mediocritat i la fatxenderia que ens envolta) i fent volar coloms, i als únics que ho fan en aquests moments, els d'ERC, que defensen l'obra de govern (mediocre, certament, però existent, malgrat tot), no se'ls escolta perquè el focus mediàtic i de la gent més movilitzada està en els dos candidats estrella del moment.

O sigui que aquí, les incògnites de la nit electoral seran  esperar l'abast de la victòria socialista, la profunditat del "sorpasso" de Junts a ERC, com li va al PP de Núñez (que per comparació a les darreres eleccions li ha d'anar bé per força) i si Aliança Catalana entra al Parlament (que jo crec que ho farà). La resta són faves comptades.

Tinc moltes ganes que arribi el dia 13, però tinc molts dubtes que es pugui arribar a formar govern vista la radicalització i el panorama.

 

Donde dije digo: el país de les meravelles

L'anunci de Pedro Sánchez de dilluns en una compareixença sense preguntes en la que després de cinc dies de "reflexió" afirmava que continuava al capdavant del govern espanyol, m'ha semblat una presa de pèl de molta consideració. Una falta de dignitat d'algú a qui tenia en més alta consideració. 

Llegia ahir l'article d'en John Carlin a La Vanguardia ("Pedro Sánchez y la oportunitat perdida", 30/04/2024) i no podia estar-hi més d'acord. Escriu: "Creo que Sánchez perdió una oportunidad. Si se hubiera ido el eco de su gesto hubiera dado la vuelta al mundo. Quizá no lo mejor para España o para Catalunya (aunque quién sabe) pero sin duda una pena para la humanidad ". No em sembla que la seva actitud i el protagonisme extrem que ha volgut aconseguir Sánchez amb aquesta operació sigui la millor manera de combatre la crispació ni li fa cap favor a la democràcia. La seva condició de víctima autoproclamada l'acosta perillosament a figures com la de Donald Trump...

Al capdavall tots sabem que hi ha una premsa digital d'extrema dreta que es desqualifica tota sola i que té la credibilitat que té, és a dir, pràcticament cap i també sabem que hi ha una part de la judicatura (no cal citar noms, tots els tenim al cap) que són els hereus d'una classe judicial i d'alts funcionaris que van veure la glòria als darrers anys del franquisme. I tots sabem que hi ha unes clavegueres de l'Estat, molt actives sempre però sobretot durant l'època de Fernández Díaz com a ministre de l'interior, que fan el que calgui per mantenir el status quo (una, grande y libre). 

Però malgrat tot, encara que com vinc escrivint en aquest blog, Espanya és una democràcia (molt) imperfecta, hi ha mecanismes de defensa i una gran part de la ciutadania que lluita de forma activa per tal d'anar canviant l'estat de les coses.

Vist doncs en perspectiva desapassionada des de l'anunci de la reflexió presidencial, tot plegat em sembla un cop de teatre d'algú que té més vides que un gat i que obeeix a una estratègia calculada per aconseguir una mena d'entronització perpètua al partit socialista i de passada, fer-li un cop de mà a en Salvador Illa en la campanya presidencial catalana. No tinc clar que el tret no li acabi sortint per la culata. Però d'això en parlaré en un altre article.

Repeteixo, vist en perspectiva, em sembla d'una total falta de coherència i de dignitat. Si diu que vol plegar (i hagués entès els motius, perquè són de pes), doncs que plegui i a més a més, com diu en Carlin, hagués sortit per la porta gran i la història l'hagués recordat com un estadista. Ara el més probable és que la història el recordi com un tafur o com un trampòs, o com a mínim, com un personatge sortit de les pàgines del "Príncep" de Maquiavel.

És una mica el mateix que ha fet l'entrenador del Barça, Xavi Hernández: tots l'haguéssim recordat com un entrenador i una persona de la màxima coherència si a final de temporada hagués plegat com va anunciar (ententent també la pressió mediàtica i social a la que està sotmès un entrenador d'una institució tan particular com el Barça), ara, passi el que passi, el recordarem com un personatge amb una dignitat i uns principis més que qüestionables.

I per acabar, m'agradaria també recordar que un altre gran actor, Carles Puigdemont, va afirmar fa pocs dies en una entrevista amb en Jordi Basté a RAC1 que deixaria la política si no guanyava les eleccions del 12 de maig. Em jugo un pèsol a que no guanyarà les eleccions (tot i que tampoc no ho descarto del tot, vist com està el panorama de radicalisme i de crispació) i que tampoc no deixarà la política. I tan de bo m'hagués de retractar i reconèixer una dignitat i una honestedat de la que avui dubto moltíssim.

El circ de la política espanyola i de les eleccions catalanes

Estem al cinquè dia de campanya per les autonòmiques catalanes i el panorama és d'allò més, diguem-ne, entretingut. Benvinguts al circ de les eleccions catalanes (amb això no vull dir que només les eleccions catalanes siguin un circ, però és el circ que toca ara) i al circ de l'Espanya cañí. Voldria que demà fos ja el 12 de maig per acabar amb aquest martiri, pensar que encara queden 13 dies de campanya em posa la pell de gallina.

Els darrers dies l'inefable Pedro Sánchez ens ha tingut entretingut amb les seves vacances de meditació sobre si plegava o es quedava. Circ. Jo m'hagués jugat molts diners a que continuava, tot i que el president ha tingut molta gent amb l'ai al cor fins aquest matí. Si algú sap de cops d'efecte i jugades mestres aquest és en Pedro Sánchez (molt per davant de l'altre mestre de les jugades mestres, el nostrat Carles Puigdemont).

Ara bé, quan el president ha sentit a la seva pròpia carn els atacs despiatats de la dreta política, mediàtica i judicial (si no pots legalment amb el teu adversari fes totes les trampes que et permeti el sistema) estic del tot convençut que ha pensat de debò, encara que només sigui un moment, en tirar la tovallola. Segurament també ho ha utilitzat com a subterfugi per animar la campanya electoral catalana, però indubtablement, la imputació de la seva dona l'ha hagut d'afectar.

Imaginin-se com ho devia patir en Sandro Rossell, que va passar gairebé dos anys en presó preventiva. O com es devien sentir en Jordi Cuixart o en Jordi Sánchez (curiosament -sarcasme!- la jutgessa que els va engarjolar va ser la mateixa que va empresonar en Sandro: la Carmen Lamela...una gran demòcrata), que es van passar tres anys i mig a la presó pel grandíssim delicte de pujar al cim d'un cotxe de la guardia civil i demanar als manifestants davant la conselleria d'economia que se n'anessin a casa. Avui, recordar-ho em posa la pell de gallina, però així és la justícia d'herència franquista: ho porten a l'ADN i no ho poden evitar.

Una prova més de que Espanya és una democràcia imperfecta i que la justícia espanyola no porta una bena als ulls quan no interessa a la dreta política i/o econòmica. L'Espanya política va a la deriva auspiciada per l'odi visceral de les, valgui la redundància, dues Espanyes. Vegin el que, després de saber-se la continuació de Sánchez, escrivia aquest matí Alerta Digital: "..aquest personatge sinistre, després de ser expulsat del seu partit, es va formar a les clavegueres satàniques per servir-los d'agutzil obedient i lacai per dur a terme els seus projectes somniats...". I afegeix (ho deixo en Castellà, per a fer-ho totalment literal): "¿Cómo puede tener millones de partidarios un tipo así? ¿No se dan cuenta de que también ha destrozado el socialismo español, convirtiéndolo en una orgía de corrupción y vicio? ¿Qué le ha ocurrido a España para que vote en las urnas y defienda en las calles tanta toxicidad y miseria? La España sanchista se parece cada día más a la que defendía a Hitler en vísperas de la II Guerra Mundial y a la que llamaba al asesino Stalin "padrecito". Es una España enferma que confunde el bien y el mal y presta su apoyo al lado oscuro y tenebroso".

Això, amics lectors, és avui, una part d'Espanya (i a aquests, que practiquen terrorisme escrit -jutgin vostès mateixos- ningú els portarà a tribunals). El fantasma de la Guerra Civil és més viu que mai.

I a Catalunya? Doncs superat el tràngol del president que permet al senyor Salvador Illa respirar més tranquil, el panorama és certament interessant.

Setze candidatures concorren a les eleccions del proper 12 de maig. D'aquestes, només 8 tenen opcions reals d'entrar al Parlament (Aliança Catalana, CUP, Esquerra, Junts, Sumar, PSC, PP i VOX) i les enquestes, totes, donen com a guanyador al PSC. Segona la darrera enquesta disponible (Vilaweb), guanyador amb 40 escons però, d'una Catalunya ingovernable, donat el pronòstic de Junts com a segon partit (amb el seu líder Puigdemont que afirma -amb tots els dubtes que em mereixen avui les afirmacions dels polítics- que o guanya o plega) amb fins a 34 escons pels 27 d'Esquerra.

És increïble que no hi hagi debat sobre programes polítics i tot es basi en l'intent sistemàtic de destrucció de l'adversari, i aquí no hi ha colors ni banderes. Tots van contra tots, cosa fàcil de comprendre en el paradigma de la mentida i la immediatesa, però difícil de pair. Ningú no pensa de debò en els contribuents ni en el llarg termini. 

Més difícil és encara entendre determinats fenòmens: com és possible que hi hagi aquest odi caïnita entre els de Junts i els d'ERC? Com és possible que l'independentisme sigui incapaç de capitalitzar els indults i l'amnistia? Per què s'odïen tant? Com és possible que la dreta continui atiant l'odi i l'anticatalanisme fent campanya a Catalunya? Com és possible que hi hagi gent que digui que votarà Aliança per Catalunya? Misteris de l'ànima humana. 

El panorama més probable, vista la incapacitat per la negociació i el pacte que tenen els polítics Catalans és un bucle sense fi de repetició electoral. Si no, temps al temps.

Les eleccions basques de 2024

Les eleccions al País Basc d'ahir em deixen unes quantes certeses i també alguns interrogants i moltes incògnites i dubtes en relació als paral·lelismes que es solen fer entre els nacionalismes basc i català, tot i que jo penso que no tenen gaire res a veure, més enllà de les simpaties i el respecte amb els que sempre s'ha mirat el País Basc des de la Catalunya més nacionalista i els -més aviat- receles amb els que des del País Basc s'ha mirat el nacionalisme català en general i el Procés del 2017 en particular.

Les eleccions al País Basc refrendren d'entrada un factor clar: Euskadi vota en clau nacionalista, siguin euskaldun o castellanoparlants, tant li fa, allà es vota en clau nacional basca, i això és un fet incontestable -amb només una excepció, quan les eleccions les va guanyar el PSOE el 1986-.  Des de 1990 el PNB ha guanyat totes les eleccions sense excepció, i d'això en fa 34 anys! Qui pot parlar de veritat de desgast?

Els partits de disciplina purament espanyolista no han fet altra cosa que perdre les eleccions des de la restauració de l'estatut basc. En aquestes eleccions, no ha estat diferent. PSOE, PP i VOX sumen 20 diputats, és a dir, un 26% dels vots. Amb tots els matisos que es vulgui, els nacionalistes bascos, de dretes o d'esquerres, han tornat a guanyar les eleccions. Sumen 54 escons de 75 i això són paraules majors.

Ells van a la seva. Tenen el concert econòmic i el defensen amb poques paraules i molts fets. No hi ha una constant baralla de galls entre PNB i EH BILDU, van cadascú a defensar els seus programes, però sense buscar la destrucció de l'adversari. I molta practicitat.

De les qüestions relacionades amb la independència i ETA no se n'ha parlat pràcticament. De fet en l'única "relliscada" de Pello Otxandiano, el candidat de Bildu (enginyer de telecomunicacions de 40 anys amb un màster a Goteborg, Suècia) es va negar a considerar ETA com a grup terrorista, i aquestes declaracions, segur que han tingut un pes important en capgirar uns resultats en que les enquestes donaven BILDU com a gran guanyador de les eleccions. Després va demanar perdó si havia ferit sensibilitats, però ja era massa tard.

D'ETA se n'ha parlat a Madrid, on alguns (PP i VOX i així els ha anat) han volgut fer resucitar el terrorisme per interessos exclusivament electorals (quin fàstic, Déu meu, jugar així amb els sentiments de tanta gent...quina mena de gent sense ànima pot fer campanya invocant el fantasma d'ETA?).

La qüestió és que si BILDU fa una oposició responsable i constructiva, té molts números per esdevenir el guanyador de les properes eleccions basques i potser ja les europees del juny a Euskadi (si hi hagués circumscripció electoral).

Quantes diferències amb Catalunya on els dos grups independentistes estan més preocupats per la destrucció de l'altre (i del PSOE) que per a tenir i defensar un programa electoral amb cara i ulls i preparar-se per fer una obra de govern a favor de la ciutadania del país. De victimisme no es viu (el "cremem-ho tot és molt retòric i patriòtic, però a la pràctica no serveix per a res) com ho demostra el deteriorament i la decadència a tots nivells en el que ha caigut Catalunya des de fa anys, i jo no sé si sent independentista i prou (és a dir, sense tenir un programa econòmic amb prioritats molt clares) n'hi ha prou per a gestionar el país que tenim.

La inversió xinesa a la Zona Franca

La notícia d'aquest matí de tots els diaris editats a Catalunya (ja des d'ahir) és el desembarcament de l'empresa automobilística xinesa Chery a Europa, en concret a la Zona Franca de Barcelona, a les instal·lacions de l'antiga Nissan Motor Ibérica. Una notícia transcendent de mena, d'aquelles que no cada dia, ni tan sols cada més, surten als diaris.

Aquesta informació, és naturalment, portada de tots els diaris de Barcelona, però de cap portada dels de Madrid. He fet un cop d'ull als principals rotatius editats a la capital d'Espanya, hi ho he pogut constatar, però m'ha estat més fàcil llegir la notícia d'El Nacional (https://www.elnacional.cat/ca/politica/portades-madrid-no-interessa-chery-sino-eta_1200503_102.html). De Catalunya, el que més interessa és el fenòmen pallasil de l'Aliança Catalanya de la senyora Sílvia Orriols (quin especímen! si em permeten) i les aventures i desventures del "terrorista fugado" Puigdemont.

Així van les coses en aquestes terres i aquesta és una veritat com la copa d'un pi. Els èxits econòmics que poden beneficiar Catalunya no interessen gairebé ningú de la capital. Però no hem quedat que també som Espanya, que fem part d'Espanya? Doncs només quan interessa i pel que interessa. L'únic fet remarcable, i positiu, va estar la presència del president del Govern Pedro Sánchez, al costat del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a l'acte de signatura de l'acord entre entre Ebro i Chery.

L'acord, immens en termes econòmics, generarà quan la fàbrica estigui en ple funcionament, uns 1.200 llocs de treball directes (amb prioritat pels antics empleats de Nissan, molts d'ells a l'atur des de 2020, quan la japonesa va tancar les portes) i més de 20.000 indirectes l'any 2029, quan de la nova factoria de Barcelona es preveu que en surtin 150.000 vehicles, i de retruc, permet recuperar la mítica marca EBRO, de la que ens recordem els que ja tenim una certa edat.

Un èxit industrial per a Barcelona i Catalunya. I per l'equip que ho ha fet possible. Tinc l'orgull de poder escriure que una de les persones que l'han fet possible és un gran amic meu, cosa que m'omple de joia, per ell i per nosaltres, i pel futur industrial de Catalunya.

No vull fer política en aquest article, però si he de triar entre un Hard Rock Cafè o un parc temàtic de casinos i de lleure i hostaleria o un hub industrial automobilístic, entendran que des de la meva perspectiva no hi ha color. No hi ha color. Vinc de la indústria, on treballo des de fa més de vint-i-cinc anys i no puc obviar les virtuts de sostenibilitat, llarg termini i valor afegit que aporta la indústria, associada, naturalment, a salaris ben pagats i a un satèl·lits d'indústria auxiliar i de R+D que esdevenen un cercle  virtuós.

Chery serà el primer fabricant de vehicles xinès que desembarca a Europa, en una calculada política d'anticipar-se als aranzels que la UE posarà a la importació de cotxes elèctrics de fora de l'espai europeu. També naturalment, els polítics sempre van tard, són reactius i no proactius.

Després de l'absència a Xina des de finals de 2019 degut al tancament de fronteres que va causar el Covid19, vaig poder-hi tornar el juny passat. Puc afirmar que la transformació del país en només 5 anys en matèria de mobilitat elèctrica ha estat increïble. A Shanghai només es pot circular per les autopistes interurbanes si es té placa verda, és a dir, vehicle híbrid o elèctric, i més del 50% del vehicles que hi circulen ja ho són. Mai havia vist a la ciutat un cel tan blau i tan clar com vaig veure l'any passat. I si fa cinc anys la majoria de vehicles que circulaven per les seves carreteres eren europeus, coreans o japonesos, cinc anys després són xinesos. De cotxes estrangers només queden els de luxe, i no per a gaire temps.

En tot cas, una gran notícia per a Catalunya. Amic Jordi Bellobí, felicitats per aquest gran èxit.

La fi de les roses (i en part, de la il·lusió de Sant Jordi)

La setmana passada vaig veure a TV3, al telenotícies, un reportatge que entrevistava un cultivador de roses, "Flors Pons", empresa familiar ubicada al maresme amb més de 45 anys de tradició de cultiu i venda de flors. És l'últim cultivador de roses de Catalunya. Si fins als anys 80 del Segle XX, dels 7 milions de roses que es venen a Catalunya cada any només una petita part era importada d'Holanda i França (entre un 1% i un 2% del consum total), la proporció s'ha invertit en 40 anys. Enguany, només un 0,7% de les roses que es vendran (unes 50.000) seran catalanes. 

Les altres procedeixen fonamentalment de Colòmbia i Equador, països amb un clima en el que tot l'any és primavera i aquestes flors creixen de forma fàcil i sense restriccions dels productes fitosanitaris que es poden utilitzar, i naturalment, amb un cost de mà d'obra que és impossible d'igualar.

Tornem doncs a les raons que esgrimeixen els pagesos i que fa uns quants mesos van paralitzar mitja Europa amb vagues, bloquejos de carreteres i manifestacions (en la majoria dels casos justificades, tot i que no calia perjudicar -bloquejats a la carretera- als que no fem política) sobre normatives imposades per la Unió Europea en què les exigències a les produccions locals (en matèria, per exemple de pesticides i d'altres productes fitosanitaris) són extraordinàriament dures i en canvi productes marroquins, asiàtics o sud-americans tenen carta blanca per a entrar al mercat europeu sense restriccions ni exigències. 

No sóc pas proteccionista en matèria econonòmica, més aviat sóc de l'escola lliberal, però he d'admetre que comprar i regalar roses que cada any fan menys flaire (no sabia per què, però ara ja ho sé: perquè es passen molt de temps en càmeres frigorìfiques i viatgen en contenidors refrigerats durant més d'un mes des que han estat tallades) i que al cim no deixen cap valor afegit a Catalunya, em fa més aviat poca gràcia. O més ben dit, no me'n fa cap.

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat i economia circular i comprarem 7 milions de roses que procedeixen de l'altra banda de l'Atlàntic i que per ser transportades aquí consumiran una gran quantitat de combustible fòssil mentre els camps del Maresme i del Baix Llobregat romanen cada vegada més erms. És una mica absurd, no els sembla?

Si a això hi afegim la tristor que transmet el cartell institucional de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona, que és on la celebració de la veritable Diada Nacional de Catalunya (a mi no m'agrada celebrar derrotes o si volen, no sóc de celebrar victòries borbòniques) és més multitudinària i vistosa, doncs a un li venen ganes de no celebrar gaire res.

Si s'hi fixen, el cartell és com l'alcalde Collboni. De fet, és un fidel reflex de la seva personalitat. Gris, anodí, desposseït de qualsevol personalitat i caràcter. Sense senyeres (Déu vos guard d'expressar qualsevol signe de catalanitat...), sense llibres i pràcticament sense roses. D'on surt tanta intel·ligència i empatia? Qui caram és el cervell que dissenya aquestes mediocritats, per no utilitzar un altre mot que també comença amb la lletra m?

Em queda el consol de pensar que la producció local de llibres sobre tot en Català, però també en Castellà (Catalunya és un referent mundial en l'edició de llibres en els dos idiomes) i la seva venda, serà aquest any, durant la setmana de Sant Jordi, molt alta, o al menys això diuen les previsions.

Jo hi contribuiré. Regalaré llibres en comptes de roses, un per a mi, i un altre pels altres membres de la meva família. 

"Expats": la nova plaga

El cap de setmana passat el vaig passar a Barcelona. Tot i que al Cap i Casal hi vaig pràcticament amb freqüència setmanal, ho faig gairebé sempre per motius estrictament laborals i per tant no solc fer-hi  turisme. De fet, la darrera vegada que hi havia anat per lleure va ser el 27 de desembre de l'any passat, que hi era per motius professionals i vaig aprofitar per quedar-me a veure una obra de teatre amb l'Anna. I aleshores va ser només una tarda-vespre amb la qual cosa poc vam poder veure, més enllà del teatre Coliseum.

Aquesta vegada hi hem passat un dia i mig també per anar a teatre, però hi hem anat amb més temps. A l'article d'avui no vull parlar de teatre però sí que aprofito per a fer un incís respecte del que vam anar a veure perquè es tracta d'un espectacle extraordinari. 

Vam anar al teatre Lliure de Gràcia on es representa "El dia del Watusi" del grandíssim novel·lista, malauradament traspassat molt abans d'hora Francisco Casavella (va morir als 48 anys). Quan vaig llegir la trilogia, escrita entre el 2002 i el 2003 i formada per les novel·les: "Los juegos feroces", "Viento y joyas" y "El idioma imposible", vaig quedar tan enganxat com quan he llegit algunes altres obres mestres de la literatura, com em va passar amb "La plaça del Diamant" de la Mercè Rodoreda o "Cien años de soledad" d'en Gabriel García Márquez. La trilogia em va impactar i agradar tant que l'he llegit dues vegades (i en breu ho tornaré a fer una tercera vegada). 

L'obra (que dura -atenció- més de 4 hores), la porta a escena el director, actor i guionista català Iván Morales, en una adaptació molt fidel a la novel·la, des del 12 d'abril fins al 9 de maig amb totes les entrades exhaurides des de fa setmanes. Si la podeu repescar en alguna programació posterior o a YouTube us recomano que no us la perdeu, i si heu llegit la trilogia, aleshores no us la podeu perdre.

Tornant al fil del que vull explicar avui, vam passejar tranquil·lament pel barri de Gràcia per anar al teatre i em va impressionar la transformació del barri des que jo vivia a Barcelona (a la dècada dels 90) i anava de copes a la plaça del Sol o a la festa major d'estiu. El turisme transforma les ciutats, no hi ha dubte d'això, i no sempre per bé (he llegit fa poc que a Kyoto han tancat el barri de les Geishes al turisme degut a la pressió insoportable pels habitants del barri, per no parlar del fenòmen d'expulsió de residents que hi ha hagut els darrers 10 anys a Venècia, per a posar només dos exemples prou coneguts).

A un barri de Gràcia molt peatonalitzat s'hi barrejaven, dissabte a la tarda, locals (un terç, en un exercici d'estadística "de nas" sense cap mena de rigor), guiris, als que es detectava d'una hora lluny per vestimenta i l'inseparable "google maps" a la mà i les fotografies instagrameres a cada cantonada (un altre terç), i els expats, aquella fauna que se suposa que treballen a la ciutat per empreses no catalanes, que venen, s'instal·len a la ciutat, on s'hi estan de mitja uns 5 anys, amb salaris altíssims, fan pujar els lloguers, provoquen inflació als serveis, no fan el més mínim esforç per a aprendre una mica de Català i ni tan sols Castellà (es relacionen exclusivament en Anglès), i utilitzen tots els serveis que ofereix la ciutat sense pagar ni un euro d'impostos. 

El fenòmen expat a Barcelona està molt ben explicat pel periodista i escriptor Antonio Baños al llibre editat per Viena Edicions "Barcelona no té solució", de març de 2023 i que recomano, és tot un retrat (molt fidel) d'una Barcelona que a mi no m'agrada i a moltíssims barcelonins, tampoc. Baños calcula que a la ciutat hi viuen actualment de forma permanent uns 55.000 expatriats (poca broma) on han transformat la fesomia urbana del Poble Nou i parcialment la de Gràcia. 

De fet al Poble Nou, pràcticament han desaparegut tots els bars "convencionals", els de tota la vida. Ara només hi ha els regentats per xinesos (una altra plaga) i els regentats per guiris que donen serveis a expats en locals on ofereixen "brunchs" i mandangues veganes i ultravitamíniques a preus exorbitants. Passejar per determinades zones del Poble Nou et situa en algun indret híbrid indeterminat a cavall entre Escandinàvia, Holanda i Nova York. No hi ha supermercats "normals" ni perruqueries "normals" ni tan sols botigues "normals" tot està pensat per i per al expats i les seves rendes astronòmiques.

Avui a la feina, en una reunió amb un proveïdor de serveis gironí, tot parlant d'on dinava, m'ha explicat amb resignació que ja només es pot dinar a la riba dreta de l'Onyar, perquè a l'esquerra (Casc Antic), ja no hi queden establiments per als locals, només apartaments turístics ("ara molts dies vaig a dinar a casa", m'ha dit), restaurants per expats -molts relacionats amb el ciclisme (una plaga immensa)-, botigues de bicicletes i accessoris i supermercats per expats. Una senyora gran amiga seva, que viu al barri vell, li explicava fa uns dies que ha tancat la darrera perruqueria "normal" del barri i que ara mateix no sap on anar-se a pentinar-se.

Si això és progrés i qualitat de vida, que algú que hi entengui més que nosaltres, que baixi i ens ho expliqui.

Caminem cap a l'extinció

No paro de comprovar en tot allò que m'envolta, en el meu entorn personal i professional que l'estultícia humana no té límits. En aquesta cursa estúpida i innecessària cap al no res, es veuen fenòmens cada vegada més increïbles, però que paradoxalment cada cop ens prenem amb més normalitat. 

No deixa de ser-ne una causa la manca de pòsit cultural de una gran part de la població, aquella que no llegeix mai, la que només s'alimenta de la immediatesa i de les "fake news" o de les notícies no contrastades ni gens ni mica que volten per internet. En aquest sentit només posaré un parell d'exemples recents de la tonteria que ens envolta.

El primer té a veure amb la Setmana Santa. En una societat occidental completament secularitzada en la que l'església catòlica hi té un paper cada vegada més marginal, sobre tot si ho comparem amb com estàvem fa només 25 anys (tinc un nebot de catorze anys que no sap el parenostre, perquè a l'escola laica on estudia, no li han ensenyat, cosa que d'altra banda trobo completament normal, però no deixa de sobtar a molts de la nostre generació i generacions anteriors), aquesta festivitat, de marcat sentit religiós fa només uns quants anys, ha esdevingut una aturada de vacances entre el final d'hivern i el principi de la primavera, que per a molts -el que poden econòmicament- suposa una setmana sencera de vacances i tot el fervor religiós s'ha transformat en un fenòmen turístic de masses totalment desvinculat de cap mena de sentit espiritual.

Queden processons per tradició i perquè al capdavall el sentit religiós primigeni s'ha transformat en un reclam que atreu moltíssima gent i que acaba generant milers d'euros en ingressos turístics. 

Doncs en aquest context, aquest any per primera vegada he començat a rebre (prometo que no exagero) correus electrònics i whatsApps de felicitació de la Setmana Santa. Ja no n'hi havia prou en felicitar el Nadal, després va ser el Thanksgiving dels nassos, més tard, el Black Friday, i ara, ara, la Setmana Santa.

Fa uns dies em van arribar de proveïdors xinesos i pakistanesos (comprensible perquè aquests per tal de vendre són capaços de lliurar el seu cos al diable), però el dimecres, en vaig rebre dos de proveïdors catalans. I això sí que no. Si ja m'emprenya rebre "felicitacions" de Nadal i Cap d'Any, es poden imaginar la meva estupefacció en rebre aquella escombraria en forma de correu. Un motiu seriós de revisió de la política de proveïdors i qüestionar-ne la continuïtat dels que no reuneixen les condicions mínimes de deontologia i sentit comú. 

I la segona. L'altre dia, de vacances per terres valencianes amb la família, l'Adrià em va fer sentir una part d'un podcast on uns individus (no en vaig arribar a copsar la filiació) entrevisten un fenòmen de les xarxes que es diu Amadeo Llados. Segur que alguns de Vostès n'han sentit parlar. Aquest paio és un xicot de 32 anys, instal·lat a Miami, amb el cos completament tatuat, amb el cabell tenyit de ros platí, amb fundes de dents postisses i blanquejades, que passeja una sudamericana de pits voluminosos (a la que anomena "mi amor") i que presumeix d'haver-se fet milionari en cinc o sis anys.

Doncs aquest perla, que sembla que s'ha fet ric amb les seves classes de fitness on line (no li trec el mèrit per això), abomina públicament dels estudis universitaris, dels que estan grassos i dels que són pobres. Presumeix d'haver deixat les drogues i l'alcohol (després d'haver-s'ho fumat tot, esnifat tot i begut tot), de llevar-se a les 5 del matí cada dia, de fer molt d'esport, de menjar molt sà i de despreciar els que no valoren els diners i el culte al cos. Es vanta de tenir dos Lamborghinis, que ell anomena col·loquialment "Lambos", rellotges de luxe i de guanyar 600.000 dòlars al mes. Un exemple d'estultícia elevada al cub. En un moment donat de l'entrevista (i després vaig ser incapaç de continuar escoltant) va dir que des que va començar a llegir llibres i que això li ha canviat la perspectiva de moltes coses. Un dels seus mestres, continuava, era el gran filòsof GREC (prometo que ho va dir), Marc Aureli. Òbviament, els suposats periodistes que l'entrevistaven tenien tanta feina en eixugar-se les baballes que no van ser capaços de dir-li que Marc Aureli era romà.

Així ens va. I ens queixem dels nostres polítics. No són altra cosa que un reflex del que passa a la nostra societat, cada vegada més nihilista.

Vinicius: "Teatro del bueno"

L'espectacle "Vinicius" durant la roda de premsa un dia abans del partit amistós entre les seleccions d'Espanya i el Brasil "contra el racisme" em va semblar lamentable. Una veritable vergonya.

Les llàgrimes de cocodril que va vessar a la part final de la roda de premsa on suposadament es va "emocionar" en parlar de com l'afecten els insults que li profereixen des d'alguns estadis en els que va a jugar són un escàndol d'hipocresia.

Al tal Vinicius no se'l xiula ni se l'escridassa per ser negre. No. De cap de les maneres. De negres com ell n'hi ha un fotimer a la lliga espanyola, i resulta que no hi ha ningú que es queixi d'insults racistes (al menys com a norma general). No serà que no hi hagi jugadors de pell fosca al Barça per exemple. Sense anar més lluny Lamine Llamal,  Jules Koundé o Alexandre Balde. I no tinc constància, o al menys a mi no em sona que cap dels tres jugadors s'hagin queixat mai d'insults racistes. Normal que no es queixin. Senzillament és que es tracta d'esportistes corrents, bons però corrents.

Si en comptes de ser jugadors de futbol discrets, intel·ligents i humils fossin arrogants, provocadors i xulangues, és raonablement probable  que algun descerebrat els insultés i aprofités la situació per a practicar racisme de grada de futbol.

El senyor Vinicius però, no és escridassat ni insultat per ser negre, ho és per ser idiota (qualificatiu que es podria aplicar de forma força generalitzada a molts personatges mediàtics, malauradament).

I que aquest penques estúpid i provocador tingui la barra de dir que, com a conseqüència dels insults racistes ha pensat deixar el futbol espanyol, és de traca i mocador. 

Un tipus que cobra 20,83 milions d'euros bruts per temporada (uns 10 milions nets), que tingui la barra de plorar per dir, ai las, que ha pensat deixar Espanya, però que s'eixuga la llagrimeta immediatament i continua jugant al Madrid, em provoca autèntica repulsió.

I un punt de fàstic també, per què no reconèixer-ho. He d'admetre que ja estic tip de parlar amb correcció política. Atenció, mai de la vida em farà fàstic ningú pel color de la seva pell (mostra supina d'estultícia) sinó per la seva actitud davant la vida. Em fa molt fàstic un tal José Maria Aznar (aquests dies té un gran imitador, Vladimir Putin, que nega la major de l'atemptat de Moscou i continua en la línia d'investigació de la "banda terrorista ETA", Vostès ja m'entenen), o Santiago Abascal, o la Sílvia Orriols, per a citar tres xenòfobs, ja que parlem de racisme, però tots tres personatges són blancs com el paper de fumar.

Li diria a Vinicius, si em volgués escoltar el consell, que es vagi buscant un altre club, per a plorar i seguir cobrant molts calers, perquè quan s'hagi de fer lloc per a instal·lar a la plantilla del Real Madrid a Mbabé, l'ésser superior no tindrà cap remordiment en fer-lo fora. Sinó, temps al temps. L'Olimpic de Miami sembla que està especialitzat en contractar velles glòries. Com a mínim, prometo investigar-ho.

Quan violar una noia surt barat

Sóc des de fa dies als Estats Units per raons professionals i per tant no segueixo com de costum l'actualitat de les nostres terres, però el divendres em va saltar una notícia del diari Ara al mòbil que em va deixar força glaçat. Després de complir un quart de la pena imposada, el futbolista Dani Alves pot sortir de la presó pagant una fiança d'un milió d'euros.

És del tot legal, segons he llegit, ja que la sentència no és ferma i el condemnat ha complert ja 14 mesos a la presó, però em sembla del tot il·legítim. De fet, no em sembla només il·legítim sinó que ho trobo un escàndol de proporcions majúscules. La mesura cautelar de retirada dels seus passaports brasiler i espanyol estan pensades per a impedir una possible fugida de l'estat però vist com funciona la justícia i la policia no em semblaria gens improbable que Alves provés de fugir de la justícia espanyola.

De fet, té recursos econòmics més que suficients a Mèxic i al Brasil per a poder viure tranquil·lament amagat amb una altra personalitat durant molt de temps o fins i tot la resta de la seva vida, no oblidem que a la seva edat, 40 anys, la seva carrera professional com a futbolista està pràcticament acabada. No seria el primer cas. De fet, en tenim un exemple molt recent, el cas d'un altre miserable, Luís Rubiales, per a qui la fiscalia va dictar ordre d'arrest la setmana passada arrel d'una investigació per a presumptes irregularitats del contracte de la FEF amb Aràbia Saudí per a la celebració de la Supercopa d'Espanya. El senyor Rubiales es troba instal·lat a la República Dominicana des de fa un temps, i segons he llegit en algun mitjà, no se'l veu amb gaires ganes de tornar a Espanya, on seria arrestat immediatament només d'aterrar a Barajas.

Afortunadament, sembla que per a Dani Alves no és tan senzill aconseguir aquest milió d'euros (una cosa inaudita després dels diners que ha arribat a guanyar com a futbolista, el que també demostra que a més a més de violador, és un descerebrat que deu haver gastat a cor que vols), la qual cosa ha impedit que pogués sortir la setmana passada (contra dipòsit de la fiança per aquest import podria haver deixat la presó el mateix divendres). El pare de Neymar  Jr. li va prestar els 150.000 euros que es van lliurar com a compensació a la víctima i que van contribuir a minorar el total de condemna, però aquest segon import, que en principi semblava que també li prestaria, no els ha acabat prestant després del rebombori i les protestes que hi ha hagut al Brasil quan s'ha sabut que Alves podria sortir amb llibertat amb fiança.

Jo tinc clar -com més gran em faig més clar ho veig- que la justícia no és igual per a tothom (que li preguntin sino al Borbó emèrit o a tants d'altes implicats en afers de corrupció com Correa -condemnat el 2017 a 13 anys de presó però amb permís penitenciari des de 2021-, o a Francisco Camps, Costa, Eduardo Zaplana, o Jordi Pujol Ferrussola, entre d'altres), però en casos de violació, el greuge és encara més gran, si hom té la percepció (que potser no es correspon a la realitat penal) que el fet que el condemnat sigui famós i sigui econòmicament solvent (o en disposició d'aconseguir amb els diners de la fiança amb una facilitat que la immensa majoria de mortals no tenen) li dona avantatges respecte a la resta de mortals.

Segueixo sense entendre, malgrat la revisió al codi penal de les condemnes per violació arran de la famosa llei del "només sí és si", per què les violacions a Espanya surten tan barates. Jo nego la major. No em sembla de justícia que malgrat la reforma del codi penal, una agressió sexual es castigui només amb una pena de presó de un a quatre anys.

Una justícia i un codi penal tan laxes fan que el carrer estigui ple de delinqüents reincidents (en particular els responsables de furts i robatoris i també de violadors) i que no sembla que hi hagi un clam ni popular ni entre els governants, per a canviar les lleis. He llegit en algun lloc "res no canvia si res no canvia" i efectivament és així.

La violació, que em sembla personalment un crim d'una barbàrie i uns falta d'humanitat esgarrifoses i injustificables, a Espanya surt terriblement barata, i no només això sinó que, a més a més, si la condemna no és ferma - i ja sabem de la lentitud de la justícia espanyola excepte si es tracta d'independentistes catalans- si hom té diners encara surt a més bon preu, com al mercat de Calaf, ja que després de complir una quarta part de la condemna, només calen calers per a poder sortir de la presó, i ens quedem tan amples.

Com Hamlet va exclamar, hi ha quelcom de podrit, i no és precisament en el Regne de Dinamarca sinó al Sud dels Pirineus.

Sóc més de Salvador Espriu que de Pere Quart

Si per una fortuna de l'atzar o alguna concatenació de circumstàncies astrals algun lector amb menys de, posem, una trentena d'anys, entrés per error en aquest blog i llegís el títol, segurament en tornaria a sortir, esverat, perquè podria arribar a pensar que estic parlant de polítics o de membres d'algun consell d'administració d'una cotitzada a l'IBEX 35. Fins i tot, podria a arribar a pensar que són dos jugadors de futbol del segle passat, perquè vist com està el percal educatiu, dubto que sàpiguen de qui es tracta. 

I veient les misèries dels nostres polítics (és una manera d'escriure, ja que jo no els considero "meus", malgrat que, malauradament contribueixo a pagar-los el salari amb els meus impostos) no puc més que declarar-me fan absolut de Salvador Espriu, aquell grandíssim poeta que va escriure, entre moltes altres obres mestres "Assaig de càntic en el temple" del seu llibre de poemes "El caminant i el mur".

En aquest poema, Espriu, fi observador del poble i de la gent entre els que vivia i bon antropòleg social, començava el seu assaig amb el següent vers: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!".

De gairebé tothom de la nostra edat és coneguda la rèplica a aquest poema que va fer Pere Quart (Joan Oliver) molts anys després en el seu "Assaig de plagi a la taverna", en el que defensa les virtuts de la terra, de Catalunya.

Doncs a l'admirat Pere Quart li diria, si pogués, que els nostres polítics no són ni nets, ni nobles, ni cults, ni rics, ni lliures, i per descomptat, no són ni desvetllats ni feliços.

La pantomima dels Comuns, que han deixat d'aprovar un pressupost per encara no se sap ben bé què, perquè si el seu nivell d'estultícia implica fer caure un govern per una futilitat com el Hard-Rock Cafè, més val que s'ho facin mirar. Posats a ser coherents haurien d'avocar per tirar a terra la majoria de construccions de la costa catalana, començant per Platja d'Aro i Lloret de Mar, seguint per Salou, Cambrils i un nombre incomptable de desgràcies ja fetes, malauradament. No vindrà d'una més, en un terreny que, al cim, és un erm.

L'oportunisme dels Socialistes, que després de les primeres enquestes del CEO (i en devien tenir de prèvies), es freguen les mans sabent-se guanyadors, per esdevenir una sucursal del socialisme de Madrid durant quatre anys (amb l'ajut dels Comuns, i qui sap? potser d'ERC).

La mediocritat d'ERC que més que governar ha donat la sensació (més sensació que no pas realitat, però això és el que la gent percep) que actuava com una gestoria de barriada. De veritat que des de 2021 no han pogut fer res més per a preparar-se contra una sequera que està esdevenint crònica? No s'ha pogut fer res més per a millorar Ensenyament? El fiasco a les presos catalanes tot just apareix aquests dies? I així en un incomptable número de temes. No som independents, però tenim una raonablement gran capacitat de gestió, però és clar, això requereix un cert talent..(ull, que no dic que els altres ho facin millor, per exemple el Madrid de la intel·lectual...-excepció feta dels bascos, que aquests sí que van a la seva i governen de veritat-).

I després hi ha l'escàndol -per a mi, naturalment que tothom pensi com vulgui, només faltaria- de la pallassada permanent del de la República Independent de Casa Meva (ai no! que això té el copyright d'IKEA..). De la república de piruleta de Waterloo. Ahir a Elna, congregant mil persones per a dir obvietats que farien avergonyir una persona que en tingui poca. Si tan valent és (que no) que hagués passat per la presó com van fer molts dels seus i d'Esquerra Republicana. Per què li ha servit tota la papanotxada? Doncs per viure 7 anys de la moma del consell de la república. El pitjor del cas és que continua amb la retòrica grandiloqüent i èpica de la confrontació intel·ligent. Espero poder entendre-ho algun dia.

Em fa gràcia que, i ara torno a Salvador Espriu, anirem unes eleccions el 12 de maig que ens donaran uns resultats molt semblants als que hi ha avui, cinc escons amunt, cinc escons avall.

I veurem si el senyor Puigdemont, que viu Nord enllà, tindrà el coratge de tornar per a ser candidat i fer campanya a aquesta covarda, vella i tan salvatge terra que es diu Catalunya.

Si ara tingués trenta anys, seria jo qui m'aniria Nord enllà.

Ara sí: Donald Trump ensenya el seu costat fosc

Ahir dissabte l'ex-president nord-americà Donald Trump va anar a donar suport al candidat a senador de l'estat d'Ohio pel partit republicà. I ho va fer a Vandalia, Dayton, a uns 150 kilòmetres de Columbus, on jo m'estic aquests dies. La veritat és que em va fer mandra acostar-m'hi i ni tan sols per un pur exercici d'antropologia vaig decidir-me. 

Confesso però que una vegada he sabut el que va dir en el seu discurs, m'hagués agradat ser-hi per intentar entendre una mica més la natura tant del personatge com dels seus votants.

Per resumir a grans trets el tenor de la seva al·locució, va ser un discurs agressiu, amb molts insults, despectiu cap a tothom que no pensi com ell i amenaçador, en el sentit que va venir a dir que si ell no guanyava les eleccions presidencials de novembre, no hi hauria més eleccions als Estats Units.

Ahir dissabte, el monstre va ensenyar com mai abans el seu rostre més vertader.

Dayton és una zona amb forta presència d'indústria automobilística i tot parlant d'economia i de la indústria de l'automoció va dir que si guanyava aplicaria aranzels duaners als cotxes importats (una mesura que l'administració Biden ja està fent amb, per exemple els teixits i els matalassos que procedeixen de diversos països, sobre tot, però no només, de la Xina). I va afegir -tradueixo literalment de l'Anglès- "Si no sóc escollit, hi haurà un bany de sang per a tots, això serà el mínim que succeirà. Hi haurà un bany de sang al país". 

Durant noranta minuts, als afores del aeroport de Dayton, a Vandalia, Donald Trump va fer un discurs farcit d'atacs i retòrica càustica. Va començar lloant les persones condemnades per l'atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, anomenant-los hostatges i "patriotes increïbles" (literal).

Després es va referir al migrats que entren als Estats Units per la frontera del Sud, en un llenguatge vulgar i deshumanitzat. Va dir, naturalment sense cap prova, en el seu més pur estil, que determinats països buidaven les seves presons de gent jove per enviar-los als Estats Units. I va afegir: "jo no sé si vosaltres els anomeneu persones, en alguns casos. En la meva opinió no són persones". I més tard s'hi va tornar a referir titllant-los d'"animals". No som a l'Alemània de 1938. Som als Estats Units de 2024, però es com si la història estigués donant voltes en cercles. No n'aprenem.

Si no fos pels immigrants els Estats Units les fàbriques estarien aturades, els camps sense cultivar i ningú no tindria cura de les persones grans. A la nostra fàbrica a Columbus, per exemple, el 90% dels nostres treballadors són immigrants. Sense ells, la fàbrica no funcionaria. I així en la majoria dels casos que conec.

Per referir-se al president Biden va utilitzar l'adjectiu "estùpid" i en un moment donat va arribar a dir-li: "tonto fill de.....". 

No és que Trump hagi perdut els papers (de fet durant el seu discurs va dir en diverses ocasions que li costava llegir el "teleprompter") és que ahir a Ohio es va despullar de tot diplomàcia i va mostrar el seu veritable jo, una ànima fosca com la del diable.

Un diable concorre a les eleccions presidencials als Estats Units, i el més fotut de tot és que l'any 2020 el van votar 75 milions de nord-americans. 

També Adolf Hitler va guanyar democràticament les eleccions alemanyes de 1933, i així els va anar a tots plegats...no només als alemanys, sinó al món sencer.

La resiliència de Rússia

L'any 2016 jo tenia a casa en acollida una jove britànica que donava classes d'Anglès a Maristes Girona, on van estudiar l'educació primària i la secundària els meus dos fills. La jove, Corinna, d'origens gairebé aristocràtics, té un pare diplomàtic d'alt rang i una mare compositora de música sacra.

Durant l'acollida els pares ens van visitar a casa a Girona i tot prenent el té de les cinc (no és conya) ens van explicar una mica la seva vida. El pare de la Corinna havia estat vice-ambaixador de Gran Bretanya a Moscú fins feia poc (el 2016 estava destinat a l'ambaixada britànica a Belgrad) i ens explicava que a l'ambaixada, a Moscou, hi tenien molts treballadors, més de 150, la majoria russos, d'un perfil en general, més aviat, gris -com la imatge, no gaire estereotipada, la veritat, que hom té dels russos-. Gent que treballava sense fer soroll i sense parlar, grisos funcionaris, en definitiva.

Doncs bé, el dia 17 de març de 2018, quan el president Vladimir Putin va signar el tractat d'adhesió de la República de Crimea a la Federació Rusa, es va produir un esclat de crits i joia entre el personal rus de l'ambaixada britànica a Moscou. El pare de la Corinna amb va dir que no havia vist res igual durant tota la seva estada a Rússia.

Aquesta és, en gran part, una de les causes que permeten que Rússia, un país amb un PNB similar al d'Itàlia, pugui mantenir una economia de guerra contra Ucraïna des de fa ara més de dos anys. 

És cert que les eleccions  a la presidència russa que se celebren fins avui són una farsa de magnitud gegantina (de fet, es permet el vot electrònic sense cap mena de garantia exterior que en permeti la certificació) i els tres altres candidats són titelles a sou de Putin que ni tan sols li fan oposició. L'oposició de veritat és a la presó, a l'exili o directament assassinada, com ens mostra el recent cas d'Alexei Navalni. Després de 24 anys a la presidència, demà Vladimir Putin tornarà a anunciar la seva victòria.

Ni tan sols hi ha la incògnita de saber quanta participació hi haurà a les eleccions perquè el vot no presencial a Rússia pot ser una gran font de frau, per tant queda clar que Putin arrassarà amb un percentatge de participació molt alt, segons alguns analistes del Washington Post entre el 70 i el 85% (no vol fer com en el cas de la Bielorússia de Lukashenko, on vota oficialment el 99% de la població i el 99,5% dels vots són per a la seva candidatura).

Però també és cert que Putin segueix comptant amb el suport de una gran part de la població, sobre tot entre la gent de més edat, la que ha sentit durant anys la humiliació a la que l'antiga "Rússia imperial" ha estat sotmesa. Aquest menysteniment d'Occident és el que ha fet que part de la població russa estigui d'acord amb els postulats del seu president. Quanta gent és una incògnita, però suficient com per a assegurar que malgrat l'estricte control policial i militar que hi ha al país, les possibilitats d'una rebel·lió interna.

A més a més, el que també és evident és que el bloqueig internacional promogut per Occident no ha impedit que Rússia segueixi funcionant amb una certa normalitat. La devaluació del ruble s'ha revertit, la inflació està sota control i la venda de recursos naturals a l'Índia, la Xina i altres països asiàtics ha permès una entrada de divises que continua alimentant la indústria de guerra russa. Les franquícies i negocis abandonats (literalment) per les grans cadenes i indústries occidentals han estat comprades a preu de saldo per empresaris russos i molts d'aquests negocis, amb noms canviats, tornen a funcionar (el cas de McDonalds és el més paradigmàtic, però ni de bon tros l'únic).

El món ja no és monocolor, de fet, cada vegada ho és menys i el suport indirecte de la Xina cap a Rússia (tot i que sense cap entusiasme per part de Xi Jing Pin) permet assegurar que tant la presidència de Putin com la Guerra d'Ucraïna, van per llarg.

 

Una fotografia que contribueix a l'autodestrucció de la monarquia britànica

La reina Isabel d'Anglaterra en un discurs el novembre de l'any 1992, any màgic pels catalans per la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, celebrava els 40 anys de regnat, però qualificava aquell any com a "annus horribilis" en una expressió que va fer fortuna entre els mitjans de comunicació. 

Efectivament, quatre dies abans del discurs, un incendi devastava part del castell de Windsor, la residència reial, el príncep Andrew -que després s'ha vist involucrat en diversos escàndols de tipus sexual, el més important el cas de pederàstia de festes amb menors anomenat "Epstein" del que he parlat en aquest blog en alguna ocasió- es separava de Sarah Ferguson, a la que després alguns paparazzi van enganxar en topless a les platges de Saint Tropez i la princesa Diana de Gales col·laborava a la publicació d'una biografia autoritzada en la que detallava les infidelitats del seu marit, el príncep Carles.

Aquest any 2024 està sent la segona edició de l'"annus horribilis" de la família Windsor. I no parlo només dels problemes de salut del príncep Carles, afectat per un càncer i fora de la vida pública des de fa uns mesos, ni per la reina Camila, que va patir una mena de baixa per "estrès", ni dels problemes encara persistents del príncep Harry i la seva dona Megan Markle amb la premsa britànica i amb la seva família, ni dels problemes de salut de la princesa de Gales, Catherine Middleton, operada de cirugia abdominal sense que se n'hagin revelat els detalls.

El problema de veritat és la credibilitat. I quan això passa, és a dir, quan la credibilitat d'una institució fa aigües de manera tan evident i barroera, el castell de cartes es pot desmuntar en un moment. Només és qüestió de temps.

El dilluns d'aquesta setmana que s'acaba, volava cap a New York i vaig comprar La Vanguardia edició en paper (sobre tot per a fer els sudokus, però de passada, faig una lectura del diari, excepte de la secció de política, que m'avorreix sobiranament). A la secció de societat hi sortia una fotografia de la princesa de Gales posant amb cara de felicitat amb les seves tres criatures. La foto havia estat distribuïda el dia pel abans pel palau de Kensington i per tant era oficial. Naturalment tots els diaris "de dretes" la van publicar (la monarquia és símbol d'"ordre" per la gent més aviat de dretes i símbol de corrupció per la gent més aviat d'esquerres). 

Ben aviat però les xarxes socials van posar de manifest que la foto havia estat manipulada (les mans i la roba dels fills no acabava de quadrar) i per a més inri, la reial senyora apareixia sense l'anell de casada. Com a resultat de tot plegat Associated Press la va retirar de circulació ràpidament.

La col·laboradora del NYT Lindsay Crouse, escrivia en un article d'opinió el mateix dilluns 11 de març on deia: "S'entén que aquesta família -els Windsor- una institució sustentada per milions de dòlars dels contribuents britànics, sempre ha sobreviscut manipulant la confiança pública, però quan es mostra la maquinària de la manipulació, la confiança es debilita. Potser la Catherine realment passa la seva convalescència alterant fotografies familiars amb photoshop, però qui s'ho creu ara? Una monarquia moderna no pot mentir així i sortir il·lesa".

A la societat britànica contemporània, la monarquia ha jugat un rol similar al que el poeta romà Juvenal va definir com "panem et circenses", estratègia per a donar a les masses entreteniment per a desviar l'atenció de la societat dels greus problemes de fons de l'imperi en decadència, accentuada pel caòtic i esperpèntic episodi del Brexit. 

Naturalment, el pa i circ funciona quan el poble, que efectivament sustenta aquest muntatge anacrònic i del tot irracional, no té dubtes sobre la imatge de credibilitat que s'espera de "The Corporation" (com va denominar la família real britànica la periodista Celia Walden). 

Però quan de forma tan maldestra la monarquia britànica comet errada rera errada i la credibilitat fa aigües per tots costats, la paciència dels contribuents es pot acabar molt de pressa.

És el mateix que li pot passar a la monarquia espanyola amb tots els moviments del rei emèrit espanyol, que darrerament és més a Suïssa que als Emirats Àrabs en una preparació del que podria ser la seva tornada definitiva a Espanya. No sigui que al final, de tant estirar la corda, aquesta s'acabi trencant.

Isabel Díaz-Ayuso, aquesta gran intel·lectual

La setmana passada hi va haver una cimera dels membres del partit popular europeu a Bucarest en la que l'actual presidenta de la Unió Europea, l'alemanya Ursula Von der Leyen, va acabar comptant amb el suport dels membres d'aquest partit per a la seva reelecció per un mandat de 5 anys al capdavant del partit. 

Els populars espanyols hi van enviar una nodrida representació, on destacava, amb escreix, la presencia de la mai prou ben ponderada presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso.

La intervenció de la presidenta passarà segurament als anals de la història de l'oratòria, la retòrica i la dialèctica. Si tenen temps i estan d'humor, no es poden perdre aquesta al·legoria de la política. De debò que, si tenen estòmac i capacitat per suportar estoicament la vergonya aliena, el seu visionat és un exercici altament recomanable. 

Una vegada superada la vergonya, les "ocurrències" de la senyora Díaz-Ayuso són tan bones o fins i tot millors que els acudits de l'Eugenio (per cert, si no han vist la pel·lícula, no se la poden perdre, és una obra mestra). Adjunto l'enllaç per a que puguin gaudir dels cinc minuts de glòria de la presidenta. https://www.youtube.com/watch?v=oler6-1D1a4.

Algunes de les seves perles són, a tenor literal (no he tocat ni una coma del que va dir la senyora):

• "Ahí está Occidente, nacimos ahí y se tenga o no se tenga fe, tenemos una raíz judeocristiana, tenemos unas raíces de Grecia, de Roma, del derecho, que no podemos olvidar". El grandíssim Jorge Fernández Díaz, el del arcàngel, no ho hagués dit millor.
• "Por eso no considero que lo que ha pasado en Francia esta semana (es refereix al reconeixement de l'avortament a la constitució francesa, que no només va comptar amb el recolzament de la dreta tradicional sinó que fins i tot l'extrema dreta de la Marine Lepen hi va votar a favor...) sea ningún avance porque creo que nuestra defensa es la de la vida y más en una región, la europea en su conjunto, que se está envejeciendo". 
• Després va parlar de les drogues per a ús recreatiu (literal) a Alemània, per a criticar-les (francament, hi ha algú que sàpiga de què parla la senyora Díaz-Ayuso?).
• I va acabar denunciant la compra de mascaretes del cas "Koldo" utilitzant els "fons de tots els europeus". Naturalment, ni una paraula de les mascaretes en les que va intermediar el seu germà.

Com es poden imaginar, la senyora Díaz-Ayuso no va pronunciar ni una sola paraula amb altre idioma que no fos el Castellà, entre altres coses perquè és l'únic que parla. En els seus quaranta-cinc anys de vida ha tingut moltes altres prioritats que la de l'estudi d'altres idiomes.

Aquesta espasa de l'alta política i la diplomàcia pot ser, atenció, la candidata del Partido Popular a les properes eleccions generals espanyoles, quan el mediocre Alberto Núñez Feijóo, a l'igual que com va passar amb Pablo Casado, sigui defenestrat més aviat que no pas tard.

Trump té grans deixebles a Europa i la senyora Díaz-Ayuso n'és una de les avantatjades.

11 M - Tornem a ser on erem

Demà farà 20 anys de la massacre terrorista més gran de la història d'Espanya i d'Europa. 

Com el dia de setembre de 2011 (onze, per més "inri") en què dos avions van impactar als dos gratacels del World Trade Center de Nova York, l'onze de març de 2004 és una data en la que tothom recorda què estava fent aquell fatídic dia en el que van explotar els trens de rodalies de Madrid. Jo aleshores treballava a Biocentury (avui Bicentury), i tenia una reunió amb l'equip comercial i de marketing que recentment s'havia instal·lat en unes oficines a la Meridiana de Barcelona.

Recordo que quan vaig entrar, la Directora de Marketing em va dir, esveradíssima: "Ha habido un atentado en Madrid y han matado a muchas personas...los hijos de puta de ETA". No oblidaré mai la frase ni el to en el que la va pronunciar. La ràdio i televisió estatal ja havien començat la seva campanya de desinformació.

Els cossos dels 191 morts encara eren calents i la maquinària de propaganda del Partido Popular es va posar en marxa per, amb independència de que fos veritat o no, atribuir l'autoria de l'atemptat a ETA. Tres dies després hi ha via eleccions generals i el PP tenia clar, després del recolzament al suport del govern espanyol als Estats Units en la seva croada contra l'Irak -demostrada de forma pública a la cimera de les Azores un any abans, el 15 de març de 2003- que si l'atemptat no era d'ETA podien perdre unes eleccions que només unes dies abans, les enquestes vaticinaven que guanyarien per golejada.

Quan el paradigma de la mentida i la desinformació, personificada en la figura del aleshores ministre del interior, Ángel Acebes, va començar a informar de l'autoria d'ETA, Arnaldo Otegui es va afanyar a desmentir-la de forma categòrica. Eren 2/4 d'onze del matí del mateix dia de l'atemptat. 

Aquest tipus, l'Acebes, que avui és soci d'un bufet d'advocats a Madrid, és a més a més, conseller d'Iberdrola (el més clar exemple de les clavegueres de les portes giratòries) i el 2021 va cobrar ni més ni menys que 323.000 euros per aquest concepte (aquesta informació està disponible al portal de transparència d'Iberdrola i la poden consultar al següent enllaç: https://www.iberdrola.com/documents/20125/1606413/jga22_IA_InformeRemuneracionesConsejeros2021.pdf).  Un senyor que hauria de ser a la presó, de conseller d'una de les més grans empreses espanyoles, però així funciona l'Espanya del PP.

I mentrestant el director de TVE d'aleshores, Alfredo Urdazi (se'n recorden d'aquell personatge? la veu del seu amo que es va comportar exactament de forma contrària al que s'espera d'un periodista) anava insistint en que havia estat ETA. 

La cosa va ser tan bèstia que el mateix president del govern José María Aznar va trucar als directors dels principals diaris per a explicar que l'atemptat havia estat cosa d'ETA i la diplomàcia espanyola es va mobilitzar aconseguint fins i tot una resolució d'urgència del Consell de Seguretat de l'ONU (1530/2004) del mateix dia 11 de març condemnant l'atemptat d'ETA. 

Cap dels responsables d'aquella gran mentida col·lectiva ha pagat pel que van fer, ni per les mentides que van dir. D'aquest gran escàndol de la vida política espanyola no se n'ha parlat prou, però malauradament així van les coses en aquest estat. Democràcia més que imperfecta.

Avui, des de l'oposició, 20 anys més tard, continuen fent el mateix. La pressió sobre el PSOE arran del cas Koldo (malversació de fons públics durant la pandèmia de Covid per comissions privades en la compra de mascaretes) a partir de desinformació i mentides difoses per X (Twitter) i els mitjans afins (El Mundo, El Español, La Razón, ABC, El Confidencial, OK Diario y Libertad Digital) utilitza la mateixa estratègia de fer anar el ventilador per escampar porqueria sense que la veritat del que va passar els importi un rave (la policia i la fiscalia fa temps que investiguen el cas i Ábalos no ha estat acusat de res, aquesta és l'única informació contrastada a dia d'avui). 

Només cal recordar que el PP és l'únic partit polític condemnat a Espanya de forma fefaent per corrupció política, i que, de l'afer de les mascaretes, el germà de la senyora Díaz-Ayuso, per posar només un contra-exemple, també n'és un gran professional (però si la corrupció la fa el PP, aleshores la barra de medir és una altra).

Però el súmmum de la fatxenderia, la barra i el despropòsit l'exemplifica de forma contundent el Twit oficial del PP del dia 5 de març (contrastat, poden trobar-lo encara al Twitter oficial del PP, tenen tanta galta que ni tan sols han tingut la decència d'esborrar-lo): 

Aquest partit polític, és el principal partit de l'oposició espanyola. I aquest missatge és oficial. Costa de creure, però és així. Es tracta del mateix partit que va encimbellar el senyor Ángel Acebes al consell d'administració d'Iberdrola com a premi per les seves mentides, la desinformació i els serveis prestats a la mare pàtria. Trumpisme en estat pur. Imaginin-se el dia que tornin al poder. 

L'endemà del Superdimarts i el vot dels nord-americans

Estem en un moment cabdal en la cursa per a la presidència dels Estats Units.  No és una qüestió menor. El que passa als Estats Units afecta, i de quina manera, a la resta del món.  

Trump va guanyant Caucus darrera Caucus (les seves victòries d'ahir dimarts han forçat avui mateix la renúncia a la candidata Nikki Halley) i la nominació és ja un fet incontestable, només és qüestió de temps.

Tant, que el progressista New York Times, titula avui al seu editorial "Trump's Conquest of Republican Party matters to Every Americans" (Les conquestes de Trump al partit republicà importen a cada nord-americà). I diu en l'article que l'elecció de Trump com a candidat és una pura formalitat. I afegeix, literalment: "Això és una tragèdia pel Partit Republicà i pel país que pretén servir". Trump s'ha apoderat del partit republicà amb l'acceptació acrítica dels més rellevants membres del partit, segurament com a conseqüència del fervor de deixebles obnubilats que li professen molts dels militants de base, els que es fan sentir, alguns dels quals van protagonitzar (i continuen protagonitzant) actes violents i vandàlics com ara l'intent d'assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021.

Les notícies d'aquestes darreres setmanes sobre la potència mundial són veritablement preocupants. D'una banda hi ha la irreversibilitat de la candidatura de Trump, i d'altra banda es posa en qüestió a diari la capacitat mental de Joe Biden com a president i com a candidat. La premsa i els republicans en qüestionen les facultats i cert és que si bé a Trump se l'ha enxampat amb moltes llacunes de memòria, les de Biden fan feredat i preocupen tothom, no només els demòcrates. 

Com escrivia ahir, la cursa es decidirà entre els dos candidats, a menys que no succeeixi un miracle, i a tot això afectarà i molt la mobilització dels votants. El problema, des del meu punt de vista, és que els votants republicans, més fanatitzats i radicalitats, acudiran de forma massiva a les urnes. Entre els demòcrates, una gran participació és un gran signe d'interrogació, dependrà en bona part de la mobilització dels votants negres i hispans. 

Els perfils dels votants en alguns temes cabdals per a la ciutadania nord-americana marquen aquesta tendència, que es pot veure en aquesta gràfica adjunta d'una enquesta molt recent que pregunta a ciutadans nord-americans sobre immigració, un dels punts més calents de l'actual legislatura.

A la qüestió de sobre qui creu que és més fiable en matèria d'immigració, la balança es decanta clarament cap a Donald Trump (53% versus 41%). Per raça, els blancs sens educació superior (votants amb escassa formació, passió per les armes de foc i nul·la cultura política que es deixen influenciar amb facilitat) consideren que Trump és més fiable en un 67%, mentre que en el cas de les minories, el percentatge és completament oposat. 

La desgràcia, però, és que la militància republicana està molt més motivada i els més fanàtics creuen de forma cega i totalment acrítica que a Trump se li va negar una victòria legítima a les eleccions de 2020. 

Preocupa, i molt, que si els resultats de les eleccions del novembre són molt ajustades (que ja auguro que ho seran) i es decanten a favor dels demòcrates, pot acabar havent-hi un veritable cop d'estat (el que va estar a punt de ser-hi el 2020 serà un joc de nens comparat amb el que pot passar el novembre de 2024).

Superdimarts

Als Estats Units avui és un dels dies que, en circumstàncies "normals" es decidirien de facto els candidats a la presidència del país per part dels dos grans partits. Efectivament, avui es vota a 16 estats de la Unió que pràcticament decidiran quin serà el representant nominat per cadascun del partits per a concórrer a les eleccions a la presidència de país el dimarts dia 5 de novembre de 2024.

Però no hi ha emoció. Les cartes estan tirades. I com escrivia avui la Carme Colomina al diari Ara, per primera vegada en molts anys, molts votants nord-americans, la majoria segurament, aniran a votar sense ganes, amb el nas tapat. Cita Colomina el que escriu la columnista del diari New Yorker Jane Mayer: "Aquestes són les primàries menys atractives i menys interessants que qualsevol de nosaltres pugui recordar". Té tota la raó del món.

Més enllà dels militants i fanàtics, molts dels quals estan registrats per a votar als Caucus dels dos partits, el ciutadà de carrer, el que com vostè i com jo busca fonamentalment coherència en les polítiques (difícil trobar-ho a qualsevol lloc del planeta, avui dia), respecte als drets i principis fonamentals, pau, feina i prosperitat, no té avui cap candidat que els pugui representar. 

Serà la primera vegada que succeeix segurament en tota la història de la democràcia nord-americana. El que serà 47è president dels Estats Units no desperta cap emoció entre els votants de sentit comú (ja ni tan sols escric de "seny" o "d'ordre").

Si, com vaticinen tots els analistes, Trump i Biden són reelegits pels seus respectius partits com a candidats a la presidència, serà la primera vegada que es produeixi una repetició de candidats en dues eleccions presidencials consecutives des de 1956, quan Dwight D. Eisenhower va guanyar les eleccions presidencials per segona vegada consecutiva.

A mi, que sóc seguidor proper de l'actualitat nord-americana, els votants em semblen desconcertats. 

He parlat amb amics nord-americans demòcrates (clarament la que seria la meva opció si jo pogués votar -als USA ho puc fer tot excepte votar perquè no tinc la ciutadania-) que no entenen per què un president que de forma objectiva no està en condicions no només de presentar-se a la reelecció, sinó de seguir exercint el càrrec de forma plena (i amb dignitat) d'aquí a final de mandat el gener de 2025, continua entossudit a presentar-se com a candidat. I el pitjor és que no hi ha cap veu autoritzada a les files demòcrates que gosi desautoritzar-lo. Sí que és cert que Kamala Harris -desapareguda en combat durant gairebé tres anys- ha estat i està molt més activa i més mediàtica des de fa uns mesos, però no sembla, hores d'ara, que tingui cap suport intern suficient com per a fer un "sorpasso" al decrèpit ancià Joe Biden.

També tinc amics que voten republicà, per convicció i per tradició, que assisteixen amb incredulitat i perplexitat màxima a una situació en la que un personatge mentider i populista, acusat de crims molt greus en quatre macro-causes obertes contra ell acabarà amb tota seguretat essent el candidat a la presidència pel partit republicà. Per si no en tenia prou en guanyar els Caucus, el Tribunal Suprem (amb quatre dels nou membres escollits per ell mateix) van votar ahir per unanimitat anular les sentències dels estats de Maine i Colorado que l'impedien ser candidat a la re-elecció en els dos estats invocant l'esmena 14 de la Constitució (la que diu que una persona que hagi induït una rebel.lió contra el govern dels Estats Units és inelegible). 

Trump, amb l'ajuda de jutges -escorats a la dreta i a l'extrema dreta, en una clara semblança al que succeeix a l'Estat Espanyol- acabarà no tenint cap impediment per a ser candidat i la probabilitat que guanyi la nominació és superior, segons els experts, al 90%.

Si Biden guanya la nominació, cosa també més que probable a dia d'avui, hi haurà molts votants demòcrates que es quedaran a casa per no votar-no (però que per coherència tampoc poden votar Trump). Només un miracle -una malaltia greu o la mort de Biden- podria provocar que Kamala Harris acabés essent la candidata (i no seria en absolut una mala opció: dona, molt preparada, jove, amb experiència de govern i de color).

Si tot passa com està previst (tal i com té assimilat la "casta" nord-americana, encara que no sigui del seu màxim agrat) i no hi ha un inesperat gir de guió a darrera hora, tinguin pocs dubtes que, com vinc escrivint des de fa dies, Donald Trump serà el 47è president del Estats Units d'Amèrica, malgrat comptar amb, com a mínim, la meitat de la població del país completament en contra.