Les tàctiques de l'extrema dreta

Cada dia que passa sembla més evident que el debatat  asserenat i constructiu -com a mínim a les Espanyes- és mort i que només prima la política de l'amenaça, la distorsió, l'exageració, la difamació i directament la mentida, aquella que repetida moltes vegades, alguns s'acaben creient que convencerant a molts que es tracta d'una veritat.

Les eleccions del 14 de febrer a Catalunya van ser un lamentable exemple d'exageració, distorsió i utilització incessant de la mentida, per part de tots els partits, però en particular de la colla de l'Ignacio Garriga, ja saben, aquell polític negre, nascut a Guinea Equatorial que diu que cal expulsar el immigrants i negar-los tots els drets. Per cert i fent un incís, continuem sense govern dos mesos i dotze dies després del 14-F. Que algú em torni a demanar el vot en unes altres eleccions...

Ara a la campanya de les eleccions a la Comunidad de Madrid, la cap de llista de VOX, una senyora nascuda a Cuba i que porta per nom Rocío Monasterio -ella afirma que va nèixer a Espanya, en tot cas, el que és innegable és que el seu pare era un empresari cubà-, que òbviament està en contra de l'immigració i que curiosament també també utilitza les tàctiques "trumpianes" en la seva particular campanya d'exageracions, mentides i desqualificacions de l'adversari, ha crispat la campanya electoral fins l'extrem de forçar la unitat dels tres partits d'esquerres (PSOE, Podemos i Mas Madrid) per no participar a cap altre debat electoral al que hi estigui convidada la representant de VOX. La Isabel Díaz-Ayuso es frega les mans de satisfacció, i acarona una victòria sense precedents que amb un VOX afeblit, podria esdevenir majoria absoluta.

Com a alumna aplicada de l'escola Bannon, la senyora Monasterio -ultra catòlica i ultra conservadora- va afirmar en un debat a la cadena SER fa tres dies que té molts dubtes en relació a les cartes amb bales de Cetme que han diuen haver rebut Pablo Iglesias, Grande-Marlaska i María Gámez directora de la Guardia Civil. Subliminalment ha vingut a dir que es tracta d'un muntatge de l'esquerra per a incentivar els seus votants a acudir a les urnes. Per a l'extrema dreta, tot s'hi val. El foment de l'odi i l'exaltació de les masses és un caldo de cultiu molt perillós perquè una vegada encesa la flama no és impossible que s'acabi descontrolant.

Tan greu com aquest fet però em sembla l'article d'opinió d'una de les ments polítiques més brillants de l'Espanya contemporània, publicat avui al diari "La Razón" (Dios los cría y ellos se juntan, diu la dita). 

Es tracta ni més ni menys del mai prou ben ponderat i valorat Jorge Fernández Díaz, àlies "Marcelo", que escriu un article que es titula "Vuelta a las andadas" i que en un dels seus paràgrafs escriu quelcom tan auto-explicatiu com: "....imponer «cordones sanitarios» para aislar a la tercera fuerza política del Congreso no parece inteligente ni desde una convicción democrática, ni desde el bien común o el interés general, ya que alimenta la política «frentista» que comporta la división y la crispación sociales. La otra es que «la historia es maestra de la vida» y nos enseña que del anterior Frente Popular vino la Guerra Civil, mientras algunos parecen empeñados en volver a las andadas, llevando en su ADN político la revolución pendiente.".

La llibertat d'expressió i d'opinió és en l'essència mateixa de la democràcia, i el gran demòcrata Fernàndez-Díaz pot opinar el que vulgui a on el deixin, ara bé, proferir determinats tipus de barbaritats com la que acabo de transcriure diu molt de qui les escriu. El senyor Fernàndez-Díaz fa una defensa amb llum i taquígrafs de VOX, tal vegada perquè s'hi sent més representat com a persona i ex-polític que a les files del PP. 

Fa por que alguns parlin de "convicción democrática" i enalteixin els partits que volen aprofitar la democràcia per a carregar-se la mateixa democràcia (Garriga no té cap vergonya a dir que si pot tancarà el Parlament de Catalunya i abolirà les autonomies). Adolf Hitler va fer el mateix fa vuitanta anys, i així li va anar a Europa.

100.000 gràcies

Les nostres vides estan marcades per les xifres, per l'estadística, i ens la passem comptant, sigui de forma conscient o inconscient. Dies, mesos, anys, objectius, assoliments, fracassos, victòries i desfetes venen determinades per números. 

Comptem els anys que celebrem, les passes que fem, els kilòmetres que conduim i els dies que falten fins les properes vacances o el proper pont.

Ens hem escandalitzat amb les xifres de persones mortes per la pandèmia de Coronavirus arreu del món i ens escandalitzem encara per les xifres tan baixes de persones vacunades.

Xifres, xifres i xifres.

Permeteu-me doncs avui, només avui, fer un petit exercici de vanitat relacionat amb les xifres. Aquest mes d'abril he assolit una xifra que per a mi és un récord personal i constitueix una fita que m'omple d'orgull. Dissabte passat, 17 d'abril, vaig tenir la lectora o el lector número 100.000 d'un blog que vaig crear el novembre de 2011 i al que vaig publicar el primer article el dia 6 de novembre de 2011.

El que va començar com un petit divertimento que no tenia ni la més remota idea de quant de temps voldria o podria mantenir actiu ha esdevingut un petit triomf personal de constància. Han passat gairebé 10 anys i mig des del primer article "New York, New York", i amb l'excepció de l'any 2018 que per motius professionals vaig passar-me més temps als Estats Units que a Catalunya, i vaig haver d'agafar-me un "any sabàtic" no he deixat d'escriure cap setmana.

1.128 articles i un recull dels meus 250 articles més personals en forma de llibre després, continuo engrescat en aquest petit plaer que constitueix l'articulisme, sobre tot si no hi ha ningú que em marqui cap línea editorial, cap peatge a pagar, a diferència del que succeeix en la majoria dels mitjans actualment, siguin en paper físic o digitals. Escric i opino perquè m'agrada sentir-me lliure i compartir les meves idees.

Tot això ha estat possible però perquè hi hagut i hi ha un conjunt nombrós de persones que llegeixen aquest blog de forma assídua. Algunes de les lectores i lectors, són d'una fidelitat digna d'admiració ja que fa molts anys que em segueixen i això m'omple d'orgull (però alhora em fa pensar en la gran responsabilitat que suposa publicar cada nou article).

Vull aprofitar aquest article per a donar-los de forma pública i expressa el meu agraïment. Molts des de Catalunya, però també des dels Estats Units, Madrid, Londres o Copenhaguen. Serveixi doncs aquesta entrada, la número 1.129, per a donar les més sinceres gràcies a totes les amigues i amics que al llarg dels anys m'han fet costat i m'han animat amb la seva fidelitat i els seus comentaris a tirar endavant el projecte Reflexions de Taverna.

Estic content i ho vull compartir públicament. 

A totes, a tots, cent mil GRÀCIES.   

Superlliga, poder, diners

Avui, cosa no gens freqüent en mi des de fa alguns anys, hauré publicat dos articles en un sol dia. La raó és que no me'n puc estar perquè la velocitat amb que s'esdevé tot plegat fa que el que ahir era una completa novetat, avui ja sigui obsolet i demà ningú no se'n recordi.

Obviament, hores d'ara qualsevol lectora i lector mínimament informats saben del fracàs de l'agosarada proposta d'alguns dels clubs de futbol més poderosos d'Europa de crear una "Superlliga" europea amb 20 equips entre els més grans d'Europa (15 de permanents) com a contrapoder i sense pactar-ho prèviament amb la UEFA i la FIFA, és a dir l'"Establishment" del futbol europeu i mundial.

Més enllà de tot el que s'ha escrit i dit aquests tres dies sobre aquesta proposta auspiciada i impulsada per Florentino Pérez del Real Madrid, m'agradaria fer-ne algunes consideracions personals. D'algunes se n'ha parlat molt, d'altres no tant.

A títol personal aquesta nova competició que s'he pretès vendre urbi et orbe com a una iniciativa gairebé altruïsta amb l´única finalitat de "salvar el futbol" (literalment) em sembla poc edificant com a tal, i en aquest sentit coincideixo força amb les declaracions que va fer ahir en Pep Guardiola respecte a la lluita, la superació i el valor de "guanyar-se" el dret a participar en una competició d'àmbit europeu (quina gràcia té saber que perquè ets "dels grans" cada any tens un lloc fixe i pre-assignat en aquesta nova lliga?).

No ens enganyem: la finalitat única de la creació d'una "Superlliga" són els diners, es vulgui vendre com es vulgui vendre. La inflació que els grans equips han generat els darrers 20 anys en el món de l'esport d'elit en general i del futbol en particular obliguen als clubs "grans" a disposar de pressupostos immensos per a fitxar els millors jugadors i per a pagar fitxes astronòmiques i m'atreviria a dir que immorals. Les declaracions messiàniques d'en Florentino Pérez en un canal de televisió explicant l'altruïsme dels clubs grans per a salvar als petits em semblen d'un patetisme i manca de credibilitat que es desqualifica tot sol.

Dit això, la iniciativa em sembla que aportava un punt d'atreviment i gosadia molt significatius que em diria que han passat lleugerament desapercebuts. 

El Real Madrid i els altres onze Clubs han fet un exercici en tota regla de desafiament al "Sistema" (en majúscules), de l'"Establishment" com escrivia abans.  

Es tractava de trencar unes regles del joc marcades per institucions caduques, gairebé anacròniques que compten amb el racolzament dels Estats com a part inherent del sistema. La Superlliga anava també contra l'estabilitat d'un sistema que governen uns quants a plena satisfacció (una mena de club d'amics) i que els reporta molts rèdits econòmics i polítics.

Bona prova d'això l'hem pogut veure a la Gran Bretanya. Dels 12 clubs promotors 6 eren britànics, el que deu voler dir que el concepte estava molt ben representat al Regne Unit i que hi havia una marcada voluntat de fer les coses de forma diferent. Però pel que sembla, aquesta posició també podria haver estat un sofisticat globus-sonda per a veure la reacció dels britànics de carrer i de la classe política.

La reacció al Regne Unit no s'ha fet esperar i segurament els sis clubs promotors van infravalorar de manera molt poc hàbil la resposta que entre la ciutadania i la classe política tindria aquesta iniciativa. Tan greu ha estat la cosa que fins i tot la monarquia britànica -sempre neutral- s'hi ha pronunciat en contra de la mà del príncep Henry. La reacció dels clubs britànics no s'ha fet esperar: "si m'he equivocat rectifico, i ho faig de manera immediata i pública". Les peces del domino han caigut en cascada i avui ja no queda cap dels sis clubs anglesos adscrits a la Superlliga.

Avui dimecres podem afirmar sense risc d'equivocar-nos que la iniciativa està morta i enterrada, però també que en tres dies ha fet tremolar les essències de la política i l'esport al continent europeu.

Això em fa pensar en el present i el futur de les criptomonedes, que funcionen de forma totalment aliena a les regulacions bancàries dels Estats. Una altra forma de desafiament dels postulats del regulador i per extensió, de la política i dels polítics. La criptomoneda no està sotmesa a l'autoritat de cap banc central (que només pot regular sobre la "massa monetària" basada en l'emissió del  paper moneda i de la determinació de la política fiscal (tipus d'interès i massa monetària en circulació)), és transparent en els seus mecanismes d'emissió (que no de valoració) i està basada en la tecnologia "blockchain" que assegura un principi de transacció única i completament traçable. El desafiament en aquest cas es basa en qüestionar l'autoritat dels bancs centrals i del monopoli d'emissió de paper moneda. 

El forat que han començat a crear les criptomonedes (veurem fins on arribarà)  representa una amenaça al "Status quo". En un àmbit diferent, la Superlliga pretenia un objectiu semblant però va subestimar la força de l'adversari. De moment,  els vells Estats-Nació continuen amb el monopoli de l'esport d'elit. 

Caldrà però veure fins quan. No trigarem gaire temps a veure altres iniciatives com la que avui ha certificat la seva defunció.

Vacunes i polítics

Finalment, després d'innecessàries paralitzacions i declaracions de polítics mediàtics que saben tant de vacunes com jo, és a dir, exactament res de res, el sentit comú científic s'ha acabat imposant i, per fi, per fi, tornem a tenir totes les vacunes de l'orbita "occidental" autoritzades. Em refereixo òbviament a les vacunes d'Astra-Zeneca i Jansen.

Perdoneu-me l'expressió "occidental", que no escric amb cap connotació excloent (ni elitista) de les vacunes que s'hagin pogut desenvolupar a Rússia o a la Xina, però després de veure el "Sense Ficció" d'ahir a TV3 sobre el 35è aniversari de l'explossió del reactor número 4 de la central nuclear de Txernobil i de llegir el que va passar la setmana passada a Eslovàquia amb la vacuna Sputnik V, no em posaria la vacuna russa ni que em donéssin tot l'or del món. Però em refio a ulls clucs de les vacunes desenvolupades a la Unió Europea, el Regne Unit i els Estats Units.

A mi, que que els polítics gestionin la "res publica" em sembla part inherent i inevitable de la seva feina (que paguem entre tots) i un mal menor necessari (jo seria partidari de professionalitzar bona part de la tasca que fan els polítics) en relació al qual com a ciutadans no ens queda altra que claudicar i en certa manera, adherir-nos-hi sense gaire possilitat de protestar o tenir opinions contràries (impostos, educació, sanitat, seguretat, etc.). 

Ara bé, que els polítics (gairebé sempre dotats de quasi nuls o directament nuls coneixements científics) interfereixin en aspectes en els que l'"autoritat" (en el sentit clàssic, llatí, de la paurala Auctoritas) no la tenen els polítics sinó els científics, és a dir, aquells que tenen la capacitat qualificada (i per tant moral) d'emetre una opinió respecte d'una decisió, em sembla del tot fora de lloc. Senzillament una indecència, una inmoralitat.

Sentir les declaracions afectades de polítics que em mereixen (o mereixien) força respecte fins ara paralitzant les vacunes d'Astra-Zeneca primer i les de Jansen, després, passsant pel damunt de les Auctoritas, és a dir, l'Agència Europea del Mediacament (EMA) o la USA Food and Drug Administration (FDA), em sembla un exercici d'una ignorància científica i d'irresponsabilitat immensos. Què sabran els senyors Pedro Sánchez o Emmanuel Macron de vacunes? El mateix que jo, insisteixo, res de res.

Una vegada provat, en ambdos casos, que el risc d'efectes secundaris amb ambdues vacunes és immaterial (concepte que es refereix a que la probabilitat d'ocurrència estadística és tendent a zero), no calia en absolut generar l'alarma social que han provocat els polítics amb les seves decisions (pensades només -òbviament- en termes electorals), entre d'altres coses perquè els riscos (molt inferiors als avantatges de la vacunació) ja se sabien molt abans que aquests casos es fessin públics:

• endarrerir el programa de vacunació global i per tant retardar -innecessàriament- el retorn el més ràpidament possible a la "vella" normalitat, que és el que tots volem i desitgem; i
• generar innecessàriament pors entre estrats  de la població més vulnerable a la desinformació i a les "fake news", que sol coincidir amb les persones de més edat i com a conseqüència, provocar un negacionisme que pot derivar en situacions completament indesitjades com ara que part de la gent més gran decideixi no vacunar-se.

Em semblava al·lucinant, però al·lucinant de debò, sentir la notícia de la paralització de l'administració de la vacuna d'Astra-Zeneca perquè podria haver-hi una relació de causalitat entre 17 casos de trombosi detectats a tota Europa sobre un total de 21 milions de persones vacunades (estadísticament 0,000000081% de casos). No caldria afegir gaire res més, oi? 

Com diria el meu admirat John Carlin, és estadísticament més probable que un llampec ens caigui al damunt i ens mati que no pas que ens morim com a conseqüència d'una trombosi provocada per la inoculació d'una dosi de vacuna contra la Covid.

Amigues especials

Les monarquies "modernes" (ho poso entre cometes perquè l'expressió és en sí mateixa un extraordinari oxímoron, d'aquells que a mi particularment em xiflen) siguin o no constitucionals, tenen aquella mena d'aura mística i mediaval que les fa una institució especial que en part, parafraseajant Raimon, "no és d'eixe món". 

Efectivament, tot el que envolta les monarquies està afectat per una capa de mística consuetudinària i protocolària que els confereix, com a mínim, una curiositat funcional que antropològicament té un "no sé què" que les fa molt atractives. 

Algunes més que d'altres, però. 

És òbvi que la discreció de la monarquia holandesa, per exemple, el pecat més gran de la qual és un matrimoni del rei Guillem amb una plebea argentina que porta per nom Máxima Zorreguieta i que, ai las, és filla del que va ser ministre d'agricultura durant la dictadura militar de Jorge Videla -condemnat a presó perpètua condonada per Carlos Menem cinc anys després del seu encarcerament- és un exemple de correcció i baix perfil, com ho és també la sueca, que només surt a les notícies (a l'"Hola" i mitjans similars) quan algun dels seus fills en particular, la seva hereva Victòria i els seus flirtetjos amb el seu entrenador personal aporen alguna novetat.

Però la màgia sobre tot està relacionada amb dues monarquies "particulars", l'espanyola, de designació directa i a dit del dictador Francisco Franco Bahamonde, personatge infame de trista memòria, i la britànica, que té embadalits als més republicans dels republicans com ara els ciutadans nord-americans, que veuen en aquesta monarquia una marca d'estirp i de soca antiga de la que se senten gelosos.

La monarquia espanyola es va fer molt popular mundialment quan es va atribuir al Borbó emèrit ara fugat de la justícia espanyola el paper clau en la consolidació del canvi de règim després de la mort del dictador l'any 1975, primer i el paper de "desarticulador" del cop d'estat del militars franquistes Tejero, Armada i Milans del Bosch el 23 de febrer de 1981. Aquests dos mites populars -avui ampliament qüestionats per historiadors i experts en historiografia i política- li van donar una carta blanca que li van permetre regnar durant 39 anys sense cap mena de qüestionament. La carta blanca va estar plenament utilitzada en matèries sexual i financera.

Totes dues monarquies tenen en comú l'extraordinària riquesa dels seus membres (Isabel II, patrimoni finacer, immobiliari a part, estimat de 450 de lliures esterines, Joan Carles I, patrimoni de 2.000 milions d'euros), una impunitat judicial gairebé plena i una extraordinària facilitat per a abaixar-se les braguetes, tant en el cas dels Windsor (només cal recordar el princep Charles, ex-marit de Diana Spencer), com en el cas dels Borbons (començant per aquell extraordinari obsés sexual que va ser Felip IV -7 fills amb Isabel de França, 6 amb Maria Anna d'Àustria, i com a mínim 8 fill il·legítims més-).

La monarquia britànica ha gaudit d'un prestigi que ni escàndols sonats com les banyes que el princep Charles li va fer públicament a Diana Spencer amb Camilla Parker Bowles, duquesa de Cornualles, han fet minvar, al menys fins fa ben poc. Ara però, com vaig es riure en el meu article anterior, el traspàs del Duc d'Edinburg, consort de la reina Elisabeth II, l'home que va acceptar per protocol reial anar sempre unes passes darrera de la reina, potser ha canviat una mica la perspectiva.

Tot i així, el llibre d'estil de la monarquia britànica la fa estar a anys llum endavant de la monarquia espanyola, que es malmet amb espectables vergonyosos de caceres d'elefants, comissions il·legals, comptes a les antilles holandeses i barbacoes cutres en calça curta amb l'amant Corinna Larsen i el fill il·legítim d'ambdos. I les martingales i maniobres dels diferents governs, siguin de dretes o d'esquerres, per amagar les irregularitats del monarca avui fugit.

Els gestors de la monarquia britànica ho tenen clar. Si hi ha una relliscada braguetària, es signa un divorci i es "normalitza" la situació. A Espanya això mateix s'amaga, es disimula i es fa, en expressió de Lluís Llach, "com si no" existís. Qui dia passa, any empeny.

A la Gran Bretanya, això es fa de forma diferent. Aquests dies, arran de l'enterrament ahir, 17 d'abril, del consort Felip d'Edimburg s'ha sabut que dels 30 convidats (no hi era ni tan sols el primer ministre britànic Boris Johnson), una era l'amiga del princep. Així, tal com raja, l'amiga del príncep. L'única persona que no era familiar. 

No era membre de la família, ni propera ni llunyana. Era, senzillament i plana l'"amiga especial del príncep". Era Penelope Knatchbull, "Lady Penny" pels amics i pels membres de la reialesa britànica. Sembla del tot acreditat que aquesta senyora era amant de Felip d'Edimburg, amb, pel que sembla tmbé clar, la total aquiescència de la reina Elisabeth II, i el seu consentiment. Com a prova més evident, la invitació a la cerimònia fúnebre.

Això sí que és tenir classe. Separar la institució, sacro-santa, de les necessitats carnals del baix ventre, aquesta darrera, atàvica, inevitable. No debades ha estat i és la més longeva dels monarques que es fan i es desfan.

Que l'home que anava tres passes al seu darrere tingués una (o diverses) amants, no ha estat un impediment per tal que la reina hagi gaudit del prestigi i l'admiració -que encara conserva- dels seus súbdits i per que ella mateixa ni hagi atorgat la benedicció. La prova més fefaent, la invitació a les seves exèquies.

Les arnes de les reialesa britànica

És -o era fins no fa gaire- comunament acceptat a nivell de la Vox Populi que els ciutadans britànics se senten molt a gust amb la seva monarquia, institució que majoritàriament aproven i respecten com a símbol distintiu de la Gran Bretanya, de la que se senten orgullosos. Només mencionaré tres dades recents que ho acrediten. 

La primera, la polèmica mundial però sobre tot a la Gran Bretanya desfermada arran de l'entrevista concedida als Estats Units per Meghan Markle i Harry Windsor a la popular periodista Oprah Winfrey el passat mes de març. La majoria de la població es va declarar consternada per unes declaracions de racisme que no es creuen i que malmeten la imatge de la monarquia.

La segona, una enquesta de la prestigiosa empresa IPSOS de 2016 que acreditava fa cinc anys un suport a la monarquia britànica per part de la població de més del 76%, un percentatge aclaparador (sobre tot si ho comparem amb el que passa a Espanya, tot i que no hi ha dades recents ja que el CIS va deixar de preguntar sobre la monarquia a les seves enquestes el 2015...).

I la tercera, més simbòlica, el funeral de la Diana Spencer, princesa de Gal·les, el 31 d'agost de 1997, que tot i separada del seu marit un any abans, va tenir una assistència espontània al carrer de més de 2 milions de persones i un funeral televisat que va ser seguit per més de 700 milions de persones a tot el món.

Però alguna cosa deu estar canviant als darrers anys, i segur que l'entrevista del príncep Harry als Estats Units hi deu haver ajudat. La mostra més evident d'això són les queixes de milers de ciutadans a la BBC (una secció del seu web permet opinar sobre els continguts de la cadena pública) quan la cadena de televisió, com els canals de ràdio, van suspendre la seva programació habitual per a fer una programació especial gairebé hagiogràfica sobre el príncep Felip d'Edimburg, consort de la reina Isabel durant 73 anys durant bona part del cap de setmana del 10 i 11 d'abril. 

Pel que s'ha fet públic, la BBC va veure la seva pàgina web col·lapsada com a conseqüència de la resposta absolutament massiva de queixes de ciutadans molt emprenyats a una enquesta preguntant sobre la cobertura de la mort del príncep Felip. Alguns programes icònics com una final de Masterchef o diversos partits de futbol van caure de la graella a canvi de glosar la vida, obra i miracles d'un senyor de 99 anys que ni tan sols va arribar a ser rei. L'enquesta va acabar essent retirada.

BBC One va perdre un 6% de la seva audiència entre les 19 i les 23 hores del divendres 9 d'abril i la BBC Two va perdre, la mateixa nit un 65% de la seva audiència. Similars caigudes d'audiència van patir les televisions privades ITV (-60%) i Channel 4 (-8,5%).

Semblaria doncs que als britànics del segle XXI, si els donen a escollir entre monarquia i futbol o monarquia i entreteniment, ho tenen més que clar. Tinc curiositat antropològica per saber quin seria el resultat si es fes una enquesta avui sobre el grau d'acceptació de la monarquia fins ara menys qüestionada del planeta.

La vida al planeta Piruleta

Hi va haver un temps en que les ocurrències de Mariano Rajoy ("i la Europea?") ens van fer riure molt i ens van fer pensar que aquell caminador, fumador de puros i lector del Marca, vivia en un altre món, que no era el mateix que el de la resta dels mortals.

Desaparegut del panorama polític Don Mariano, els amics de Junts per Cat i les ocurrències Puigdemòniques han vingut per avergonir-nos i fer-nos al·lucinar a parts gairebé iguals. Si no fos perquè ens hi juguem molt col·lectivament i la falta de govern és un fet molt preocupant, fins i tot faria gràcia seguir-los per evadir-nos de tan en tant de les misèries morals i físiques amb les que hem de bregar en les nostres vides diàries.

Els que viuen al planeta Piruleta, encapçalats pel seu president plenipotenciari, Carles Puigdemont, s'acaben d'inventar una nova ocurrència. Son els del mandat de l'1 d'octubre. Els del "ho tornarem a fer" perquè tenim la raó de la que hem estat imbuïts, de la veritat revelada. 

No en van tenir prou en purgar amb escarni públic en Jaume Alonso Cuevillas fa uns quants dies per dir allò que molts a Junts per Cat pensen en privat però no diuen en públic (ja se sap, qui es mou, no surt a la foto i els salaris públics són massa golosos en temps de vaques magres).

S'acaben d'inventar ......(soroll de platerets...) tatxan, tatxan...el DNI Català! Bravo. Alonso Cuevillas, sobre tot ni se t'acudeixi obrir la boca sobre aquesta nova simbologia dels Iluminati de Waterloo, perquè si de moment conserves l'escó, a la que diguis que això és una altra solemne bestiesa simbòlica i absurda, et faran plegar, directament.

Si no fos perquè els 32 diputats de Junts per Cat els paguem amb els nostres impostos, a mi que visquin al planeta Piruleta o a Burkina Fasso se me'n refotria. Però són servidors públics. Si volen jugar al Consell de la República Piruleta, que ho facin, però en cap de setmana, en vacances o després de l'acabament de la jornada laboral. La "identitat digital republicana", que té pebrots, no està òbviament avalada per cap entitat de certificació digital, per descomptat ni per l'Idecat de la Generalitat. Així, em pregunto, a què caramb juguen aquests senyors i senyores?

L'il·luminat en cap escrivia ahir un Twitt en el que deia literalment: "la República a les teves mans. Ja he rebut la targeta amb el QR de la meva Identitat Digital Republian. Demana-la ja al web del Consell i anem desonnectant de l'Estat". 

Sorprèn que algú a qui un dia li vaig atribuir dos dits de sentit comú es dediqui a fer aquestes absurditats estúpides pretenent contribuir a la causa de la independència. Què vol dir, la República a les teves mans? El nivell és tan baix que em sorprèn de debò. Si a algú de bona fe se li acudís pagar els 12 euros que costa aquesta broma, com contribuiria a la República del planeta Piruleta? Estic absolutament corprès i espantat del caire surrealista que està prenent aquest engendre anomenat Junts per Cat. De debò creuen que hi haurà un número veritablement significatiu de ciutadans que subscriuran aquesta cosa (entenc que és el que esperen, per poder al·legar que hi ha x catalans que "han desconectat" simbòlicament de l'Estat)?

Puc entendre el fet kafkià d'un Puigdemont que vol manar a la Generalitat des de Waterloo. Puc entendre que estigui emprenyat amb ERC i el món perquè el seu partit no va guanyar les eleccions del 14 de febrer. Puc entendre que s'inventi un consell de la república virtual, i fins i tot un DNI català virtual, però el que em costa veritablement d'entendre és que els 32 diputats de Junts per Cat li segueixin la veta.

 De debò són tan estúpids, o és que se m'escapa alguna cosa?

Ara fa un any...

Ara fa un any, confinats a casa des de feia 24 dies, en una situació sense precedents en els nostres més de cinquana anys de vida, una crisi econòmica galopant i amb el meu germà a l'unitat de cures intensives de l'hospital "2 de Maig" de Barcelona, sense una idea clara sobre si una persona sana, esportista i no fumadora de 48 anys se n'acabaria sortint, encara corprès per l'abast del que ens estava passant,  vaig escriure un article (9/07/2020: "Disbauxa, despropòsits, desconfinament") que, a un any vista, continuo subscrivint en la seva totalitat. No em podia creure el que ens estava passant. La "grip espanyola" de 1918, última referència de pandèmia mundial, quedava tan lluny que el meu avi matern, pou d'història de la família, tenia 4 anys quan es va esdevenir i ni tan sols en va tenir cap memòria. Els nostres avis i besavis van viure dues guerres, una espanyola i una mundial, però no una pandèmia d'enemic invisible, microscòpic.

Escrivia aleshores, i subscric ara: "Alguns dels nostres hàbits llatins, mediterranis, costaran de recuperar, i potser aquí també, res mai no tornarà a ser igual. Ens podrem abraçar pel carrer? Ens podrem fer petons sense màscara i amb llengua? Podrem anar als restaurants més de quatre persones? Ens podrem tocar en públic i sense guants? Podrem viure els concerts sentint les aixelles dels veïns enganxats a les nostres? De quina manera tornarem a les platges, amb dos metres de separació entre tovallola i tovallola? I a les platges nudistes? Podrem anar-hi a pèl però amb la mascareta com a única prenda obligatòria? Tot plegat fa mitja por. Preguntes sense resposta però sobre les que haurem d'anar pensant. No sigui que el coronovirus ens prengui alguna cosa més que tot el que ja ens ha pres fins ara.".

Ha passat un any, hem avançat de forma difícilment pronosticable fa només 365 dies pel que fa a la vacuna (un èxit col·laboratiu sense precedents de les comunitats científiques mundials) però malgrat això, gairebé tot segueix igual. Com deia el poeta: "Som on som, i més val saber-ho i dir-ho". Als països més civilitzats de l'Europa civilitzada, el Covid segueix desvocat. 

Hem perdut llibertat i drets a passes de gegant. Tot allò que havíem aconseguit com a societat els darrers 30 anys ho hem perdut en un parell de bugades. Als nostres governants els ha faltat temps per a posar restriccions, barreres i confinaments impensables només uns anys abans. Allò que no s'atrevien a fer d'ofici els polítics, la pandèmia els ho va posar en safata de plata.

Les nostres vides han canviat de forma tan radical en només un any que ara mateix, la mascareta constitueix una prenda més del nostre vestuari. No concebim, al menys de moment, la vida, sense el gel hidroalcohòlic, la distància social i la mascareta. En el meu cas, hi ha amics de l'ànima que no veig des del Setembre de l'any passat. Una situació així és insòlita a la meva vida, a les nostres vides. Però com a membres de l'espècie Sapiens Sapiens hem après a sobreviure en les circumstàncies més extremes, més adverses, i justament per això, ens hem habituat amb facilitat a termes abans irreconeixibles com ara: "prosicat, confinament comarcal i municipal, bombolla de convivència i toc de queda". Ni en els pitjors temps de la dictadura franquista hi ha haver tantes restriccions. 

Ens hem acostumat a viure amb una menor interacció social directa i molt més per tauleta interposta. Els hangouts, els meets, els teams, els ciscowebex han entrat a formar part de les nostres vides i ja no en sortiran -en major o menor mesura, continuarem eliminant viatges i els substituirem per reunions virtuals- .

No sé si ens farem més sans, però al menys, sí menys pobres i sí més sostenibles. Ho escrivia fa un any: era una disfunció anar a missa de 12 al Vaticà des de Girona i tornar a ser a casa al vespre. La videoconferència mai podrà substituir l'escalf d'una reunió presencial, però al menys permet que la roda segueixi girant. Molts no s'han acostumat al nou paradigma, però si fan un exercici de pensament racional descobrirant que el futur està fet de virtualitat i de sostenibilitat.

Desconec si serà el futur que volem. Desconec si serà el futur que jo voldria, però serà una realitat contra la que no podem lluitar. En 20 anys no hi haurà gasolineres com les entenem avui, ni una quarta part de les oficines bancàries, potser ni tan sols diners físics...

I el pitjor, el futur a curt termini. Mentre estem discutint sobre les dosis de vacunes que no arriben, americans i britànics han promès la immunitat de grup abans de finals de juny. Porten ritme per aconseguir-ho. I la UE? Anem tard i no sembla que s'estigui fent prou per a corregir-ho.

Un mal començament (II)

Els polítics, en general, han esdevingut una casta per se, que s'autoalimenta i que en certa o en molta manera es creuen imbuïts d'una àura que els fa diferents de la resta de contribuents, superiors. Això acaba passant en tots, en major a menor grau, sobre tot quan porten temps cobrant de la cosa pública. Es protegeixen entre ells i van a la seva de forma cada vegada més descarada i menys respectuosa amb els votants que els han donat suport i als que suposadament haurien de servir.

A això a Catalunya se li ha de sumar un altre dels grans mals endèmics del nostre petit país-que s'agreuja amb els anys-: envejes, animadversions, visceral·litats irreconciliables, atàviques, poc racionals, difícils d'entendre des d'una perspectiva d'objectivitat si es pren distància. És, òbviament, el cas d'aquestes picabaralles i diatribes inacabables entre ERC i Junts per Cat (abans Junts per Catalunya, o Junts).

La destitució d'Alonso Cuevillas com a membre de la mesa del Parlament per part de la més processista de les processistes que es fan i es desfan, Laura Borràs, n'és un exemple ben clar. El gran pecat d'Alonso Cuevillas, tan gran que li ha suposat una purga, amb escarni públic i obligació a renuncia al seu lloc a la mesa, ha estat discrepar públicament d'un fet que cau pel seu propi pes: evitar que per una mera qüestió de simbolisme (que podria ser sinòmim de tossuderia, rebequeria o simple estupidesa) que no porta a enlloc, es pugui inhabilitar a membres del Parlament. Repeteixo: el pecat que li ha costat el progrom és la frase següent: "Hem de deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?". 

Només recordaré, a títol de fer memòria, que un dels més lamentables esdeveniments de la història recent de Catalunya (per innecessari), va estar la inhabilitació del pitjor president de la Generalitat de tota la història, per haver-se negat a despenjar una pancarta (que després va acabar traient) a temps. Els llibres d'història se'n faran ressó, de tanta estultícia.

I amb totes aquestes insignificàncies de país de pandereta, els nostres representants van perdent un temps preciós per a la formació d'un govern més necessari que mai. És tan inconcebible que en aquesta situació de crisi i pandèmia encara no hi hagi govern després gairebé dos mesos de les eleccions que fins i tot persones poc sospitoses de ser botifleres o unionistes, com per exemple en Xevi Xirgo, director d'El Punt comencin a perdre la paciència. Escrivia ahir en Xirgu: "Jo només demano que no ens atavalin gaire més, i que recordin que aguantar la respiració és d'una imprudència extrema. Ah! I si realment han decidit marejar-nos fins a finals de maig, que com a mínim facin el favor de deixar que Illa provi la investidura. A veure si finalment toca de peus a terra".

Doncs això, com ja he escrit moltes altres vegades, tot parafrassejant el personatge de Grouxo Marx: "De victòria en victòria fins a la derrota final".

Jo només demano que no ens atabalin gaire més, i que recordin que aguantar la respiració és d’una imprudència extrema. Ah! I si realment han decidit marejar-nos fins a finals de maig, que com a mínim facin el favor de deixar que Illa provi la investidura. A veure si finalment toca de peus a t