Moments robats

Feia dies que volia escriure sobre un vessant menys material i menys "polític" dels impactes del Coronavirus, i un article d'ahir a La Vanguardia de la Joana Bonet que es titula "La ressaca" i un WhatApp del meu amic Joan Gómez avui, m'hi han fet tornar a pensar.

El gran Joaquin Sabina (ara en hores baixes...tots els excessos s'acaben pagant un dia o altre), escrivia i cantava preguntant-se retòricament que qui li havia robat el mes d'abril. Doncs si la cançó l'hagués compost aquest dies hauria pogut dir que el lladre ha estat un virus microscòpic anomenat SARS  (Severe Acute Respiratory Syndrome) Coronavirus 2. Aquest i no altre és el nom del lladregot.

Si la Joana Bonet parlava directament que una de les conseqüència d'aquest virus era una gran ressaca col·lectiva degut a l'increment brutal del consum d'alcohol a les llars confinades per ofegar les misèries del confinament i que això ens havia robat el mes d'abril, en Joan m'escrivia literalment, i de forma més encertada i menys altisonant que la Bonet: "trobo a faltar sortir a pescar amb el pare i tinc la sensació de moments robats". Tan sezill. Tan veritat.

Té tota la raó del món. El virus ens ha robat coses aparentment molt petites de les que no ens n'adonem fins que les trobem a faltar: una passejada per la sorra de la platja, la flaire del mar, l'olor incomparable de l'userda acabada de tallar, les abraçades a la mare, els jocs amb la gossa, ara confinada amb la mare a Palamós i a la que fa dos mesos que no puc tocar...Moltes d'aquestes coses les podrem tornar a fer, però aquella sensació d'impotència del temps que ens han robat, no ens la traurà ningú.

Aquest mateix matí, Google Calendar em recordava que divendres vinent, 15 de maig, hi havia la festa de graduació de segon de batxillerat d'en Marc, el meu fill petit. Òbviament no hi haurà festa de graduació. Ni viatge de celebració de l'acabament del batxillerat. No hi haurà un comiat col·lectiu i com cal d'uns nois i unes noies que han anat a escola junts des de l'edat de 6 anys. Han anat junts a escola dos terços de la seva vida. Han patit, han rigut, han jugat, han fet esport, han estudiat, han gaudit junts i no podran culminar-ho com Déu mana. De fet aquest és un altre moment robat, un dels grans moments. En Joan podrà tornar a pescar amb el seu pare, la Bonet podrà seguir engantant-se i tenir després aquell sentiment de culpabilitat tan típic de la nostra educació judeo-cristiana, jo podré tornar a abraçar la mare. 

Però el meu Marc mai més no podrà viure un moment únic i irrepetible que li han robat, no al mes d'abril però sí al mes de maig. No hi haurà l'excitació de la preparació de la festa, ni la guitarra que hi havia de tocar, ni el seu primer vestit d'adult, amb jaqueta i corbata, ni aquell primer nus que jo li hagués fet, ni les fotos pel record permanent, ni l'aplaudiment entusiasta i incondicional dels pares al teatre de l'escola, ni el sopar posterior amb els companys de promoció, ni el viatge a Menorca. Això, a en Marc i a nosaltres com a pares, ens ho han près per sempre més.

I per acabar, un altre robatori encara més gran, el pitjor de tots, és aquell que s'ha produït com a conseqüència de la mort d'un familiar al que no s'ha pogut acomiadar amb el dol i la dignitat que mereix una ocasió tan íntima, tan atàvica i tan solemne com aquesta. Tinc dos amics, en Ramon, de Palamós i en Joan, de Barcelona, que han perdut tots dos al pare durant aquests dies de confinament, i que no els han pogut acomiadar com cal. Òbviament han patit la pèrdua, però no han pogut fer el dol. Hi pot haver robatori més gran que aquest?