Les misèries de Junts x Cat

He de dir que, com tants altres ciutadans d'aquesta terra, estic cansat de les misèries del tacticisme de part de l'independentisme del país i que moltes vegades, cada cop més sovint, per desgràcia, faig meus els versos inicials del mestre Espriu en el seu "Assaig de càntic en el temple", quan escribia, fa una petita eternitat: "Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunayar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!".

Ahir escribia que la norma al Parlament de Catalunya era la misèria moral. Reprodueixo literalment: "Acostumats a la col·lecció d' insults, improperis, baix to, mala educació, estultícia, despit i despreci amb que es solen tractar els diputats entre ells, en particular els indepes versus els unionistes (i viceversa), el nivell de civilitat amb que va transcórrer la sessió és -per desgràcia- un fet destacable".

Això del debat dels pressupostos, està clar, era una excepció, el fet destacable. Ahir ja vam tornar a la normalitat del pati de parvulari i del to execrable. Si el sistema és laxe en els mecanismes pels quals qualsevol indocumental por acabar esdevenint alcalde de Badalona, president de la Generalitat o presidenta de la Comunidad de Madrid, per posar només tres exemples del tot pertinents, el nivell d'exigència per a permetre que un ciutadà sigui elegible com a diputat és tan o encara més baix.

Sinó que li preguntin al vicepresident primer del Parlament de Catalunya, un absolut impresentable que porta per nom Josep Costa i Rosselló. Aquest individu, de la calanya moral d'individus com Santiago Abascal (el de VOX), tenen el dubtós mèrit de no haver treballat mai de la vida a l'empresa privada. Tipus que s'han arrossegat de la Universitat a la política (o viceversa). Un tipus que com el principal atribut intel·lectual té en el seu bagatge un llibre que es titula "O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l'independentisme". Tota una declaració de principis, que diria en Joaquín Luna.

En Costa, plenament radicalitzat com a deixeble destacat del mestre de Waterloo, té una única consigna a curt termini: perjudicar tan com pugui els seus socis d'Esquerra Republicana en general i al president del Parlament Roger Torrent en particular. Un exemple desapassionat de coherència i sentit comú. Impressionant.

Com enyoro els temps de Convergència! Malgrat la màfia dels Pujol Ferrussola i els 3% hi havia polítics com Déu mana, gent que pensava i treballava en clau de país, en el bon sentit de la paraula, no en tacticismes de misèries partidistes de curt termini i baixa volada. Això de Junts x Cat aplega el pitjor de cada casa. No parem de veure'n exemples a diari.

A Costa ahir se li va veure el llautó (no és, ni de lluny, la primera vegada). El personatge és tan maldestre que es va deixar el seu micro obert abans de començar una reunió telemàtica de la mesa del Parlament. En Costa parlava per telèfon a micro obert amb el vicepresident segon, Joan García, de Ciudadanos. Fins aquí tot normal. Però la conversa versava sobre un donatiu de 2 milions d'euros de romanent del 2019 del Parlament que s'havia d'aprovar per a donar al tresor de la Generalitat per a ser destinada a centres de recerca, atenció i hospitals. En Costa li demanava a en García que sota cap concepte aquest donatiu havia d'acabar permetent una foto de Torrent i Pere Aragonès fent donació d'un xec.

Impressionant el nivell! A les escoles de barriada marginal dubto que hi hagi tanta mala llet i tanta mesquinesa.

Al menys l'alcalde de Badalona, adequadament inspirat pel seu partit, va tenir la dignitat de dimitir. A aquest desgraciat la idea ni li ha passat pel cap i als del seu partit encara menys.

Així va el país.