Pagant Sant Pere canta

Ahir es va fer públic que el govern espanyol i l'Església catòlica van signar un protocol que regula els mecanismes per a indemnitzar a víctimes d'abusos sexuals de religiosos en casos que ja han prescrit judicialment. 

No deixa de ser una bona notícia que després de tants anys, tants abusos, tantes humiliacions, tants encobriments i tants silencis, per fi hi hagi un cert reconeixement públic de culpabilitat per part de la màxima jerarquia de l'Església catòlica. No és el que penso que èticament hagués estat la millor solució, però sense dubte és un pas en la línia adequada. Que el president de la Conferència Episcopal, Luís Argüello, el ministre de presidència, Fèlix Bolaños i el defensor del poble Ángel Gabilondo hagin signat aquest acord, ja de per sí constitueix una forma de reparació.

Font: Ministerio de la Presidencia

Després, quan hom llegeix el text de l'acord, arriba a la conclusió que el mecanisme és enrevessat, complexe i segurament lent, ja que les víctimes que busquin reparació hauran de registrar-se en una "Unidad de Tramitación" (UT) que d'entrada no té ni pressupost assignat; llavors una vegada aconseguit registrar-se, el cas passarà a la "Unidad de Víctimas de la Oficina del Defensor del Pueblo" (UVDP) que valorarà cas a cas; en posterioritat en cas de valoració favorable, el cas passarà a la "Comisión asesora prevista en el PRIVA" (CPRIVA) que emetrà un informe motivat; finalment, la "Comisión mixta para la Resolución de Controversias" (CMRC) que tindrà la funció d'assolir unanimitat en el cas que la UVDP no hagi emès una resolució favorable....

No sé, però tot plegat em recorda una mica la situació dels demandants d'ajusts amparats en la Llei de Dependència que es moren sense poder cobrar després que la tramitació hagi trigat el que no està escrit....Només el 2025, a Catalunya han mort 9.116 persones sense haver rebut la prestació que els corresponia, i a Espanya, 32.704.

Auguro que amb aquest acord pel que totes les parts s'han posat medalles passarà força el mateix. Per vergonya, trabes o tràmits lents i costosos, moltes víctimes acabaran desistint. I la vergonya dels abusos de part de membres de l'Església continuarà sense reparació.

Gràcies a les investigacions periodístiques hem anat coneixent un degotall de casos que van des dels Monjos de Montserrat, fins a les Escoles Maristes, passant per les rectories de molts pobles i ciutats d'arreu del territori. Què ha fet l'Església com a institució durant tots aquests anys en la majoria dels casos? Protegir els seus membres, negant la major, dificultant la investigació o traslladant els acusats a altres destinacions, fins i tot a Sudamèrica.

Potser alguns acabaran cobrant una reparació econòmica, si superen la vergonya i la burocràcia, perquè de diners a la institució no n'hi falten, ara el "pagant Sant Pere canta" és una molt petita reparació comparat amb el mal que s'ha fet de forma totalment impune durant anys i anys.

Si el govern espanyol hagués volgut fer un acte de valentia veritable a favor de les víctimes (passades, presents i futures) el que hauria d'haver tramitat és un projecte de llei per aconseguir que els crims per pederàstia, com els de lesa humanitat, no prescrigin mai i que a més a més es pogués jutjar tots els casos d'abusadors i pederastes, que encara siguin vius, i poder jutjar-los i condemnar-los públicament i penalment i fer que es podreixin en una presó la resta de les seves vides.

Però pagant Sant Pere canta i la Conferència Episcopal està disposada a pagar molt per tal que molts d'aquests crims (tots els que puguin) acabin enterrats i sense condemna.

Palantir, o el risc de la intel·ligència artificial mal aplicada

Aquests dies en les que una guerra sense sentit ni motius està dominant els espais informatius -i les butxaques dels ciutadans- un nom ressona per damunt de molts altres: Palantir, l'empresa tecnològica fundada el 2003 per Alex Karp i l'ultra conservador, amic de Donald Trump, Peter Thiel -fundador de PayPal-, un dels principals proveïdors de tecnologia i software de l'exèrcit nord-americà, que, amb Gotham, la seva eina d'intel·ligència artificial, que el Pentagon utilitza abastament, i que ha estat clau en els atacs fins ara a l'Iran, és publicitada al seu lloc web com a "AI-driven combat superiority, from space to mud" (superioritat de combat propulsada per la Intel·ligència Artificial (IA), des de l'espai fins al fang".

La realitat és que la IA, mitjançant la combinació i l'anàlisi d'ingents quantitats de dades procedents de molt diverses fonts: satèl·lits, intel·ligència, fotografies aèries, cartografia, etc, aconsegueix seleccionar els objectius militars d'una forma molt més ràpida i aparentment efectiva que per la via convencional. Amb diversos agravants: un és que el que abans trigava mesos i utilitzava dues mil persones, es pot fer ara amb vint persones i trenta dies.

Gotham doncs és l'assitent que està utilitzant l'exèrcit dels Estats Units per a semblar la destrucció a l'Iran. I això també canvia un paradigma que havia presidit les relacions internacionals des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Són algoritmes els que decideixen, amb cada vegada menys intervenció humana els objectius a abatre (i aquí sí que hi ha éssers humans implicats), sense tenir massa (o gens) en compte si la informació proporcionada per Gotham és prou rigurosa com per a basar bombardejos massius en les decisions que pren l'algoritme.

I així tenim que un "petit" error de càlcul acaba segant la vida de 165 estudiants d'una escola que va tenir la mala sort d'estar ubicada al costat d'una instal·lació militar. Danys col·laterals, en diuen. Però als Hegshet, Rubio, Vance, Trump...tan els fa. L'estratègia ha estat remplaçada per les decisions arbitràries que són preses amb una frivolitat que fa feredat.

I això fa que, a més a més, des d'aquesta mena de nou imperialisme capriciós i erràtic que presideix les actuacions de Donald Trump i els seus acòlits, la guerra sigui vista gairebé com un videojoc amb una indiferència que fa esgarrifar.

Escriu avui al diari Ara la seva directora Ester Vera: "La indiferència és perillosa perquè el poder sense límits no només és més agressiu; és també més erràtic. I ser erràtic, quan es combina amb una capacitat militar sense precedents, deixa de ser una debilitat per converti-se en urna amenaça sistèmica".

Això és Palantir i així es prenen ara les decisions a la Casablanca, que estan en mans, parafrassejant en Lluís Llach, d'assssins de raons, de vides, pels que esperem que mai no tinguin repòs en cap dels seus dies i que en mort els persegueixin les memòries de tanta i tanta gent a la que estan matant sense motiu.

Dormirem una hora menys....

Tota aquesta setmana que avui s'acaba ha estat presidida, a més a més de les notícies realment "serioses", per dir-ho d'alguna manera, per aquesta estúpida convenció del canvi d'hora que, des de temps inmemorials, en la nostra curta memòria com a humans en el pas per aquest Planeta, es repeteix dues vegades any rere any.

Ahir, a les dues de la matinada, els estats membres de la Unió Europea van avançar el rellotge una hora, de manera que "vam perdre una hora de les nostres vides", ja que, per decret-llei, les dues van passar, tot d'una, sense cap raó científica o pràctica que ho continui avalant, les tres.

El divendres i els dissabtes, als telenotícies, a la ràdio a la premsa, la notícia venia presidida per l'estúpid: "demà dormirem una hora menys". Home, la nit del 28 al 29 tothom ha dormit les hores que li ha donat la gana, que ha volgut o ha pogut, però l'estupidesa periodística de dir que "demà ens roben una hora de les nostres vides" em provoca, literalment, arcades.

Jo avui al matí, expressament, no he posat cap despertador, per tal que, com que es diumenge i no he d'anar a treballar, em pogués aixecar a l'hora que em donés la gana, i expressament he decidit no només no dormir una hora menys, sinó que he decidit que em venia de gust dormir dues hores més. O sigui, que fet i fet, m'he aixecat del llit sobre dos quarts d'onze. Ep! Això no vol dir que hagi dormit fins a aquesta hora, sinó que m'he despertat a quarts de deu, i sentint la tramuntanada que bombardejava Sant Antoni de Calonge, he decidit restar al llit continuant amb la lectura de la darrera biografia publicada de Josep Pla, "Un cor furtiu", dels professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla, que em té veritablement enganxat i que serà objecte d'un article monogràfic quan l'acabi.

La pregunta que continuo fent-me des que sóc adult és el motiu del canvi d'hora. Per què? On són els estalvis energètics que des de 1974 ens venen els nostres governants? Per què doncs a la Xina -i a molts d'altres països- no es canvia mai l'hora? És que allà no tenen cura dels estalvis energètics?

Tot plegat no deixa de ser una convenció absurda que no té cap sentit ben entrat el Segle XXI, però que, com a tants d'altres aspectes de la Unió Europea, la burocràcia i la lentitud en la presa de decisions continua ajornat des d'abans de la pandèmia del Covid. Avui sabem que la Comissió Europea, a falta dels informes definitus, ha decidit continuar amb els dos canvis horaris anuals fins al 2031, com a molt aviat... 

Segurament, el fet que hi hagi una discrepància entre l'horari final a implantar tot l'any, si el d'estiu, que és el que sembla preferir la ciutadania (jo tinc claríssim que m'agradaria viure tot l'any amb l'horari d'estiu) o el que defensen els "tècnics" que és el d'hivern fa que la decisió encara sigui més feixuga de prendre.

En tot cas, una qüestió tan simple com aquesta posa en evidència que la Unió Europea és un mostre enquistat amb una terrible lentitud que fa que les propostes, ni que siguin ben simples, triguin una eternitat a esdevenir una realitat, i demostren que el model de governança que tenim els europeus no va enlloc, si volem esdevenir el contra-poder que molts europeus de carrer pensem que la Unió hauria de ser, sobre tot, davant la Xina, els Estats Units, i Rússia.

Però metre continuem amb una Unió Europea de buròcretes molt ben pagats i sense poques responsabilitats veritables, no ens ensortirem, com la realitat, malauradament, s'entesta en demostrar-nos dia rere dia.

Maldat infinita

La notícia que el deixa a un estupefacte, després de la del periple de la Noelia Castillo fins a aconseguir l'eutanàsia, és la del nadó de sis mesos maltractat i abusat sexualment pels seus pares. Ja de per sí, costa escriure una cosa com aquesta, simplement perque trenca totes les barreres del que hauria de ser un ésser humà, segons els patrons clàssics. 

No sé sí, que retornant als clàssics, ens podem agafar a la teoria del filòsof  Rousseau que postula que l'home és bo per natura ("el bon salvatge") i que és la societat, la desigualtat i la possessió el que el torna dolent. 

Potser més aviat hauríem de recórrer a Thomas Hobbes, que afirmava allò del "Homo homini lupus est" - L'home és un llop per a l'home-) i per això, reclamava institucions fortes per a poder exercir un control que evités desgràcies i enfrontaments permanents.

Sigui com sigui, del que se sap fins ara d'aquest cas, molt trist i molt macabre, és que la mare és infermera a l'hospital de la Vall d'Hebron (algú que hauria de tenir vocació de cuidar i de guarir), i que les lesions detectades, hematoma a la zona genital, lesions al nas, a l'anus, on hi hauria pressunta agressió sexual amb penetració, lesions a la mà i al cap a més a més de la factura al fèmur de la cama dreta  -que va ser la que finalment va alertar la policia i es va poder portar el nadó una altra vegada a la Vall d'Hebron, que és un centre de referència en la detecció de violència infantil- són plenament compatibles amb maltractament continuat i abús sexual.

Què porta a una pares a cometre crims d'aquesta magnitud contra un altre ésser humà que a més a més és el seu fill, sang de la seva sang? Dubto que hi hagi gairebé ningú, literalment ningú que ho pugui entendre. I ningú que ho pugui explicar. Quins mecanismes mentals actuen en aquest cas? Quins caps malats són capaços de maltractar, ferir i violar un ésser humà de sis setmanes i portar-lo a l'hospital en diverses ocasions? El nadó el van visitar al CAP de Roger de Flor, a l'Hospital del Mar, a Sant Joan de Déu, a Sant Paui i finalment a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on continua ingressat a l'UCI.

Preguntes sense resposta. Com tampoc es pot explicar que l'activació dels protocols de violència infantil triguessin tant a activar-se, potser el fet que la mare sigui infermera hi pot tenir quelcom a veure, en tot cas, els protocols de servei públic, com en el cas de la Noelia Castillo, van fracassar estrepitosament.

Homo homini lupus est, i per això, deia Hobbes, calen mecanismes de control que evitin el "bellum omnium contra omnes", és a dir, la guerra de tots contra tothom. 

En ambdós casos, han fallat tots els controls i tots els mecanismes. I justament per això, la fiscalia ha près cartes en l'afer i ha demanat al jutge instructor permís per a entrevistar tots els metges i personal sanitari que van atendre el nadó.

En qualsevol cas, cada dia que passa ens adonem tristament de l'emmalaltiment col·lectiu dels éssers humans que poblem aquest Planeta, estressats, hiper estimulats, mal informats, amb recepció instantània de milers d'estímuls i amb el telèfon mòbil,  "scroll infinit" i les "fake news" presidint-ho tot.

Mal anem com a societat quan llegim notícies com aquestes. Només ens queda la petita esperança que es tracti de fets molt, molt, molt aïllats, i que la justícia i els professionals de la salut mental puguin posar una mica de llum per entendre tanta barbàrie.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Avui la premsa es fa ressó que els funcionaris de l'Administració de l'Estat i les Administracions Públiques passaran a treballar 35 hores setmanals a partir d'abril de 2026, mesura que beneficiarà uns 246.000 funcionaris públics.

Des del sindicat UGT, ja s'han afanyat a reivindicar aquesta "gran victòria" que han celebrat com un "acord històric", que implica un còmput anual de 1.533 hores, cosa que implica una reducció de 109 hores, és a dir, un 7% de la jornada laboral anual. I això s'aplicarà, naturalment (d'aquí la gran victòria), no només sense reducció del salari sinó amb un augment salarial progressiu fins a un 11% d'aquí al 2028. Els motius de conciliació entre vida laboral i familiar són naturalment encomiables, però penso que es tracta d'un greuge comparatiu significatiu amb el col·lectiu de "la resta" de treballadors.

Només perquè es facin una idea conveni al que jo estic adscrit, el del sector tèxtil, annex 7, fibres, ens toca treballar 1.798 hores anuals, és a dir, 265 hores de més que els funcionaris públics. Nosaltres treballem 33 dies més l'any sense tenir els avantatges de feina "de per vida" dels funcionaris públics. El risc de treballar a l'empresa privada i de poder ser acomiadat d'un dia per l'endemà als funcionaris els rellisca plenament, de fet es fan un fart de riure si algú els en parla.

Recordo una conversa amb un alt directiu de banca d'una entitat líder a Catalunya, avui amb seu a València des del 3 d'octubre de 2017, un dia que vam coincidir en un esdeveniment, que m'explicava, entre d'altres, que un dels criteris positius importants a l'hora de concedir préstecs i hipotèques era el fet de ser funcionari de l'Administració de l'Estat o de la Generalitat. Ho entenc. Les entitats bancàries, averses al risc de forma estructural, et deixen només el paraigües quan fa sol, i moltes vegades te l'enretiren quan plou. 

Un altre exemple palmari, que a mi em treu particularment de polleguera (al mateix nivell, pels que em coneixen, de la gratuïtat de l'autopista AP-7), és la reivindicació permanent del col·lectiu de mestres de Catalunya, uns altres que viuen fora de la realitat d'eixe món. Posem-hi xifres, llum i taquígrafs.

Un professor de secundària cobra de promig a Catalunya uns 40.600 euros anuals sense tenir en compte trienis, sexenis o complements (que n'hi ha uns quants), però a més a més, treballen 1.642 hores anuals, és a dir, 20 dies menys que els pringats que estem al conveni del tèxtil, però és que a més a més, no s'ho perdin, el mes de juliol, és suposadament de formació, i per tant té la consideració de laborable, però jo de mestres en conec uns quants, i puc dir empíricament que ben pocs són els que fan formacions al mes d'agost. Un cosí germà meu, al que estimo molt i tinc en alta consideració, em va dir un dia que va utilitzar el mes de Juliol per fer formació en jocs d'estiu, badminton, petanca i assimilats....així anem. Això sí, es tracta d'un dels col·lectius amb una incidència més alta de baixes per depressions, pobrissons meus.

El meu director financer, que té un fill de 7 anys, m'explica el grau d'estress dels professors de la seva escola, i és de jutjat de guàrdia. Cap a Sant Joan tenen preparada l'autocaravana, que ja no abandonen fins a principis de setembre (tothom recorda l'amotinament del col·lectiu quan la Generalitat va determinar començar les classes a primers de setembre...).

I no els parlo dels maquinistes del Semaf. L'escàndol que s'ha fet públic aquesta setmana sobre la falsificació de baixes mèdiques és probablement la punta de l'iceberg i com era d'esperar, la demanda d'explicions a RENFE ha tingut per resposta el silenci, com era d'esperar.

Potser algun dia, potser algun dia, hi haura una rebelió dels ciutadans de segona per a reclamar equiparació de drets. I si això passa, estaré completament alineat amb aquests ciutadans, dels que, en aquest precís concepte, me'n sento plenament part.

La Noelia Castillo reposa, finalment

Han hagut de passar més de 4 anys perquè la Noelia Castillo, noia paraplègica de 25 anys, hagi pogut complir el seu desig de que se li apliqués l'eutanàsia, malgrat que el seu cas havia estat analitzat i validat per professionals en el marc de la legislació vigent i l'aval de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC). 

La raó de l'endarreriment és que el seu pare va recórrer l'autorització gràcies al concurs de l'associació Abogados Cristianos. Van invocar tendències suïcides i que la noia necessitava tractament psiquiàtric que l'administració li havia d'haver prestat.

El cas de la Noelia va passar per un jutjat d'instrucció ordinari, el tribunal superior de justícia de Catalunya (TSJC), el tribunal suprem (TS), el tribunal constitucional (TC) i l'aval final -aquesta setmana- del tribunal europeu de Drets Humans (TEDH) que ha acabat ratificant les sentències prèvies favorables a la Noelia que Abogados Cristianos havia anat recorrent.

Hores d'ara els lectors ben informats ja sabran que la Noelia ha mort aquesta tarda de dijous, 26 de març a les sis de la tarda, sola a la seva habitació, amb un senzill maquillatge i el seu millor vestit. En l'única entrevista que va concedir (Antena 3), va explicar una vida que ha estat presidida per la desgràcia: desestructuració familiar, centres d'acollida, hospitals psiquiàtrics, drogues, abusos sexuals.

Amb tendència depressiva, la Noelia havia intentat suïcidar-se diverses vegades, la darrera, llançant-se al buit des d'un edifici de 5 plantes tres dies després d'una violació grupal. La conseqüència, aquesta paraplègia que no la deixava viure de dolor, tant físic com psíquic.

Jo sóc fervent defensor i partidari de l'eutanàsia, aplicada de forma garantista tal com es regula des de la legislació vigent, i em resulta terriblement dolorós veure com un pare que no va estimar mai la seva filla, i amb qui hi va conviure molt pocs anys, es va oposar a aquesta decisió fins a uns extrems que són difícils de comprendre per a una persona no extremista. Fins i tot aquesta setmana els Abogados Cristianos van intentar demanar una cautelaríssima, per a frenar-ne l'aplicació final, però han tornat a fracassar perquè el jutjat es va declarar incompetent.

És molt trist constatar la utilització mesquina que aquest pare ha fet del dolor de la seva filla (una forma de violència) i la pressió d'aquesta associació, Abogados Cristianos, que flirteja obertament amb l'extrema dreta. Només per curiositat antropològica he entrat al seu lloc web fa una estona, i la seva pàgina principal ja és una declaració d'intencions. portada amb dues fotos, una amb l'Abascal i en Núñez-Feijóo amb peu de foto demanant l'abolició de l'eutanàsia (i 3.453 signatures recollides en el moment en que he obert el web) i al costat la foto del papa Lleó XIV i un peu de foto que confirma que visitarà el Valle de los Caídos, darrer bastió de la resistència del franquisme més recalcitrant i caspós.

Font: Web Abogados Cristianos

En clicar sobre el "firmar ahora", tota una declaració d'intencions: "La Generalitat ha acabado con la vida de Noelia, la joven catalana de 25 años que padecía múltiples trastornos mentales y una fuerte ideación suicida". Anticatalanisme, radicalisme i mentides (o veritats molt esbiaixades) a parts iguals. 

Qualsevol excusa és bona per a titllar la Generalitat de Catalunya com a un organisme assassí (si de mi depengués, demanaria al cos de juristes de la Generalitat que presentés una querella per injúries contra aquests intolerants) i mostrar la realitat del fanatisme, que com ens ensenya Donald Trump cada dia, té una sola màxima: "si no estàs amb mi estàs contra mi". Per sort, la petició de l'abolició de l'eutanàsia en aquest web té un suport no ja testimonial sinó ridícul.

El més lamentable d'aquest cas, partint de la premisa que estic convençut que els mecanismes de garantia que s'han utilitzat per evitar que la petició de la Noelia esdevingués un suïcidi assistit, és la seva utilització política per part de gent d'extrema dreta que, tot i declarar-se catòlics, no han tingut inconvenient en causar molt de mal a la persona a qui suposadament li volien protegir la vida en contra de la seva voluntat.

S'hi podrà estar més d'acord o en contra, però el dret a la llibertat individual, dins del marc legal i amb totes les garanties, és un que cal respectar per damunt de qualsevol ideologia. L'Empar Moliner, més aviat de tendències força d'esquerres i de la que sense conèixer la seva filiació religiosa me la imagino transitant entre l'agnosticisme i l'ateïsme, escriu avui a la seva columna al diari Ara: "La televisió, l'entrevista que ha concedit, em commou, perquè no deixo de pensar que la tria de l'eutanàsia, a la societat en què vivim avui, és també, com altres tries, una tria banal, precipitada, una caixa de trons oberta que ja no es podrà tancar. Però no ho vull persar, perquè estic a favor de la mort digna. Però en genèric. La concreta Noelia em trenca el cor".

Entenc el que escriu l'Empar, però la Noelia ha tingut -malauradament- quatre anys per a decidir si l'eutanàsia que ella demanava era una tria banal i precipitada. Molt em temo que no ha estat el seu cas. I hagués estat una misèria moral que el fanatisme de l'extrema dreta li hagués allargat la vida i el patiment trenta, quaranta o cinquanta anys més.

Guerra d'Iran: Quan tot trontolla, des dels motius fins els lavabos

Llegeixo al New York Times amb estorament i un punt d'ironia la notícia que el súper portaavions de la marina dels Estats Units, el USS Gerald R Ford, s'ha hagut de retirar de la primera línia de combat a les costes de l'Iran com a conseqüència del que podríem anomenar "problemes domèstics".

Els problemes, en un vaixell que se suposa emblemàtic, es deriven bàsicament d'embussos als lavabos del porta avions que fa la vida més complicada als més de 4.000 mariners que allotja el buc. A tot això se li ha d'afegir un incendi a la bugaderia que va acabar destruint més de 100 llits. El USS Gerald R Ford porta més de 9 mesos en servei constant (va participar també a la missió de segrest del dictador de Veneçuela Nicolás Maduro). No m'imagino jo quina seria l'èpica de les grans produccions cinematogràfiques nord-americanes, com ara la segona part de Top Gun, Maverick, si en Tom Cruise hagués hagut de fer cua i saltironets per aguantar la bufeta abans d'anar a lluitar contra els dolents que tenen avions de combat de "cinquena generació".

La qüestió és que l'exèrcit amb un servei d'intel·ligència capaç de localitzar l'aiatolà Khamenei, és incapaç de manterir els lavabos i la bugaderia del seu vaixell estandard en l'estat de funcionament que se li suposa. La cosa deu ser tan seriosa que abans d'arriscar-se a un motí a bord, el comandament ha decidit retirar el vaixell del mar Roig i portar-lo a Creta per a fer les reparacions necessàries.

I jo em pregunto, aquests paios no són capaços de reparar aquest desgavell in situ? Doncs pel que sembla, no deu ser tan senzill...I segons explica el diari britànic "The Guardian" els ànims de la tropa s'estan literalment enfonsant ("sinking morale").

La realitat és que malgrat els més de 8.000 atacs sobre objectius estratègics iranians. el règim dels aiatolàs continua amb capacitat de resposta, i fins i tot ha estat capaç de disparar dos míssils balístics a més de 4.000 kilòmetres de distància que han arribat a la base militar de Diego García, al vell mig de l'oceà índic. I que míssils iranians continúen impactact sobre Tel-Aviv i Jerusalem. Una guerra que havia de ser curta, ja entra a la seva quarta setmana.

Que d'altra banda ja ha provocat dimissions i dissensions públiques. El 17 de març, el director del centre nacional de contraterrorisme dels Estats Units, Joe Kent, va renunciar al càrrec ("I cannot in good conscience support the ongoing war in Iran") per desacord amb una guerra en la que, segons ell, Israel és el responsable de la implicació dels Estats Units. I tot i que Joe Kent és conegut per ser un supremacista blanc i poc amic amb el lobby jueu, aquesta és una opinió que està començant a calar molt entre els nord-americans. Aquesta guerra és fonamentalment una guerra d'Israel a la que Estats Units s'hi ha vist arrossegada per les influències de la potent comunitat jueva nord-americana.

Potser per això mateix, el flamant ex-presentador de notícies ultres a la Fox i actual secretari d'estat de la guerra (tot i que el NYT el continua qualificant com a Secretari de Defensa) Pete Hegseth, ja ha començat a introduir en aquesta guerra el concepte de "proposit diví" (divine purpose), per a justificar els atacs, com si aquests tinguessin causa religiosa. I afegeix: "The providence of our almighty God is there protecting those troops, and we are comited to this mission" ("La providència del nostre Déu Totpoderés és allà protegint aquestes tropes, i estem compromesos amb aquesta missió").

Aquesta setmana ha demanat al poble americà una pregària per a la victòria i la seguretat de les tropes "Every day, on bended knee, with your family, in your schools, in your churches, in the name of Jesus Christ" ("Cada dia, agenollats, amb les vostres famílies, a les vostres escoles, a les vostres esglésies, en nom de Jesucrist"). 

Com que no hi ha motiu real, inventem-nos que, com a l'Edat Mitja i les Creuades, això va de religió, i de passada, si la investim d'un sentit religiós tal vegada el poble americà tindrà una mica més de paciència per a aguantar uns increments de preus que estan afectant la butxaca dels més vulnerables, molts d'ells, votants de Donald Trump.