Jo Nesbo: "Minnesota"

L'editorial Grup 62 (col.lecció "A tot vent") va publicar el novembre de 2025 el darrer llibre de l'escriptor norueg Jo Nesbo (Oslo, 1960), que porta per títol Minnesota, novel·la traduïda al Català i al Castellà per la Laura Segarra, traductora habitual de Nesbo.

Els lectors que em segueixen coneixen la meva passió per aquest novel·lista polièdric que abans d'autor best-seller va ser futbolista, militar i líder, cantant i guitarrista d'un grup de rock norueg que es diu Di Derre que encara fa bolos als estius.

Aquesta novel·la és una història independent que no té res a veure amb la saga de l'inspector de policia, anti-heroi, Harry Hole. De fet, després de la publicació de la fins ara, darrera novel·la de Hole, "Eclipsi" el 2023, que és la tretzena, és força probable que Nesbo no torni a publicar cap novel·la del detectiu.

Però això no impedeix que Jo Nesbo continuï essent un mestre de la novel·la negra.

Minnesota és una novel·la policíaca, gènere "True Crime" ambientada a la ciutat de Minneapolis, i, amb la genialitat que caracteritza aquest autor, està estructurada amb tres narradors, un escriptor (norueg) que està escrivint una novel·la (any 2022) i que parlant en primera persona narra uns fets que van tenir lloc l'any 2016, un detectiu d'origen també norueg, Bob Oz, prototip també d'anti-heroi, acabat de divorciar, amb un passat que el turmenta, amb poques ganes de continuar vivint però molt brillant com a investigador (any 2016), i un tercer protagonista, el pressumpte criminal ("Lobo", en Castellà en l'original) que també narra els fets en primera persona (any 2016).

La història, com gairebé tot el que he llegit de Nesbo, amb poquíssimes excepcions, enganxa des de la primera pàgina com a conseqüència d'una història molt ben trenada (guió potent i molt original), una construcció de personatges molt sòlida, caràcters ben construïts encara que apareguin només en dues pàgines i no siguin ni tan sols secundaris, i sobre tot, sobre tot, uns girs de guió que només estan a l'alçada del mestratge narratiu de molt pocs autors, i Jo Nesbo és un d'ells.

Bob Oz, inspector de policía que acaba de ser suspès de feina com a conseqüència d'una baralla amb un ciutadà a la comissaria de policia on treballa, està en una situació de depressió i es refugia en l'alcohol i una companya policia que l'ajuda, però malgrat això continua investigant el cas que li van assignar de manera casual mentre era a un bar bevent al matí, sobre un possible assessinat que s'acabarà repetint uns dies més tard en el que podria ser el cas d'un assassí en sèrie.

Nesbo aprofita el context per a parlar dels temes socials que l'interessen: la solilud, el sentit de l'existència, l'alcoholisme i, en el context d'aquesta obra i afegeix la degradació econòmica de la classe mitjana al Midwest americà, la proliferació de drogues entre les classes més baixes, la presència creixent d'armes barates i a l'abast de gairebé tothom als Estats Units, en una crítica fina i punyent a la decadència del model de societat nord-americà.

Una gran novel·la que farà les delícies dels aficionats al gènere negre.

Peste Porcina

El Govern de Tothom (Gestoria Illa si em permeten la hipèrbole) fa aigües per tots costats. 

Al drama recurrent i creixent de les infrastructures (no els explico les meves aventures a l'AP7 per no avorrir-los), de les vagues de metges, de les de professors, de la manca de pressupostos malgrat la intimidació per terra, mar i aire (i dels mitjans de comunicació, encapçalats per TV3 i Catalunya Ràdio) als membres d'ERC, s'hi ha d'afegir el drama-misteri de les peste porcina africana a Collserola.

El conseller de la Prudència, un tal Òscar Ordeig, ja s'ha quedat sense arguments en relació a aquest afer que seria digne d'un documental de Crims d'en Carles Porta. Ara ja no diu que cal ser prudents en les valoracions, simplement es prodiga molt menys que els dies, que avui semblen llunyans, on es van perpetrar les primeres restriccions d'accés.

Font: Agència EFE

Ahir va aparèixer un nou cas d'un senglar infectat (ja en van 220 des que va començar la crisi) al terme municipal de Barcelona, la qual cosa ha obligat al tancament total del Parc Natural de Collserola (per a ús recreatiu).

Sobta a hores d'ara que, després que va començar la crisi, el govern hagi estat incapaç, no ja de controlar el focus (per a mostra un botó), sinó ni tan sols de donar una mínima explicació, no ja creïble, sino tan sols plausible de l'inici de l'epidèmia.

Mentrestant explotacions de porcs domèstics de la zona segueixen en quarentena i sense la possibilitat de vendre els seus animals, que són la seva font d'ingressos. Però això sembla que tan li fa al nostre Govern de Tothom. Tanta prudència i tanta correcció política en tots els àmbits són sinònim, al meu modest entendre, d'una frase molt cèlebre en el món de l'economia de l'empresa: la paràlisi per l'anàlisi.

Jo entenc que cal ser prudent, però també executiu, al menys en aquells àmbits on la Generalitat té competències plenes. Per què no s'han executat (perdonin la cruesa del mot emprat, però és que en aquest cas, jo sóc partidari de les execucions sumàries, sense judici, i que els porcs senglars del planeta em perdonin) els senglars de Collserola encara a dia d'avui?

Una vegada es demostra la incapacitat dels nostres gestors públics de fer una anàlisi de causalitat de la peste, només queda com a alternativa l'erradicació del problema de socarrel, és a dir, l'extermini de tots, i quan dic tots vull dir tots els porcs senglars de la serra de Collserola. A grans mals grans remeis. Si el govern s'ha demostrat incapaç de contenir el virus i de trobar-ne les causes, com a mínim hauria de prendre mesures de solució final del problema, malgrat que això soni molt malament.

I si els "animalistes" criden, doncs que cridin. Al capdavall el que ha de primar és la seguretat, la salut i el benestar de les persones, i no pas d'uns porcs senglars asilvestrats que mengen en moltes ocasions de les escobraries que llancem els humans.

Si jo fos al capdavant del Govern de Tothom (Gestoria Illa) convocaria tots els caçadors de Catalunya, els pagaria la munició, els donaria dietes i allotjament en hotels de l'àrea metropolitana de 5 estrelles i els organitzaria amb mossos i forestals per fer la batuda definitiva. Uzis, Kalaishnikov, Bazooques, M16, retallades, bombes de mà i el que calgui. 

Una mica com el que diu en TACO Trump de l'Iran amb el règim dels aiatolàs, però aplicat als senglars i amb la ferma convicció de no retirar els caçadors no fins que se'ls acabi la munició, com els passa als americans, sinó fins que no quedi un sol senglar viu a la serra de Collserola. 

I enterrem la correcció política d'una vegada. Amen.

 

El combat de sonats contra fanàtics i el TACO

Feia angúnia, gairebé m'atreviria a dir que basarda, veure l'altre dia les imatges dels pastors protestants pregant a la sala oval de la Casa Blanca mentre envoltaven i tocaven el president Donald Trump, imagino que resant perquè Déu otorgués als nord-americans (els bons) la victòria en la seva creuada contra els infidels (els dolents aiatolàs).

Font: Agència Reuters / YouTube

D'altra banda, els fanàtics radicals islàmics (els bons) adverteixen als americans (els dolents) que no tindran pietat si no deixen d'atacar-los, i que l'estret d'Ormuz serà la seva tomba.

Són les dues cares de la mateixa moneda. Un grapat de fanàtics sanguinaris (els aiatolàs, en la repressió de la darrera revolta de fa poques setmanes, han assassinat per mitjà de la Guàrdia de la Revolució Islàmica, un cos d'elit que protegeix les essències del règim xïita, com a mínim a 30.000 persones) que han estat atacats per un altre grapat de sonats sense cap mena de visió estratègica de mig termini simplement per a desviar l'atenció sobre els problemes interns.

Que l'atac contra l'Iran, en una clara violació de la legislació internacional i la carta de les Nacions Unides, ha estat presidit per la improvisació sembla palmari. No fa gaire, en aquest blog, escrivia sobre el "National Security Strategy" dels Estats Units de novembre de 2025 (https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdf). 

L'única menció que es fa a la que se suposa és l'agenda estratègica de seguretat dels Estats Units, en un document de 33 pàgines, és el paràgraf que transcric a continuació. L'única.

"Conflict remains the Middle East’s most troublesome dynamic, but there is today less to this problem than headlines might lead one to believe. Iran—the region’s chief destabilizing force—has been greatly weakened by Israeli actions since October 7, 2023, and President Trump’s June 2025 Operation Midnight Hammer, which significantly degraded Iran’s nuclear program", que traduït literalment, diu: "El conflicte continua sent la dinàmica més problemàtica de l'Orient Mitjà, però avui dia aquest problema és menys important del que els tituals podrien fer creure. L'Iran, la principal força desestabilitzadora de la regió, s'ha vist molt debilitat per les accions israelianes des del 7 d'octubre de 2023 i l'Operació Martell de Mitjanit del president Trump del juny de 2025, que va degradar significativament el programa nuclear de l'Iran".

En aquest context, algú enten doncs aquest atac a l'Iran? Jo crec que ni bona part dels votants més "MAGA" ho entenen, més enllà del cercle més radical de Trump, encapçalat per Hegseth i Vance, dos sonats de la mateixa calanya que el pallasso taronja. 

La realitat avui, 10 dies després que comenci la guerra, és que el preu del petroli s'ha disparat, les borses mundials s'han desplomat, l'amenaça inflacionista és a la cantonada, l'economia americana no va bé (el febrer l'atur va pujar fins al 4,4% i es van perdre 96.000 llocs de treball), i hi ha un risc seriós que els americans es quedin sense municions per a continuar una campanya de guerra de la intensitat que van desplegar els primers dies de campanya. I la probabilitat de fer caure el règim dels aiatolàs sense un desplegament de tropes in situ, és mínima, per no dir nul·la. Iran no és Venezuela.

Qui hi guanya en tot això? Els de sempre, els lobbies energètics i d'armament. No Donald Trump, que té unes "Mid Term" elections el mes de novembre que segurament perdrà si aquesta guerra i les seves conseqüències duren gaire.

Avui, veient l'escalada del preu del petroli i l'hecatombe borsària (que contribueixen a fer-lo impopular entre els seus defensors) ja s'ha afanyat a declarar que la guerra no durarà gaire, però això no fa altra cosa que confirmar que no hi ha estratègia i que les actuacions del sonat taronja són erràtiques, curt terministes i per defensar els seus interessos personals.

A Trump el tenen tan calat que ja s'ha fet popular l'acrònim TACO (Trump Always Chickens Out), que vol dir que al final, Trump sempre acaba fent-se enrere. I aquesta guerra en serà una demostració més. Dubto que les eleccions del "Mid Term" siguin gaire favorables a Trump i, pel bé de la Humanitat, espero no equivocar-me aquesta vegada.

El dilema d'Esquerra Republicana

Esquerra està en una posició molt complicada perquè té molts fronts oberts. 

A Madrid, on se les ha de tenir cada dos per tres amb Junts, i on el partit ha d'aguantar una estrella mediàtica anomenada Gabriel Rufián que literalment va per lliure i que, al menys des de fora, dóna la sensació que genera més incomoditat que confiança.

I a Catalunya, on, malgrat ser el soci d'investidura de la presidència de Salvador Illa, està a l'oposició i ha d'aguantar una enorme pressió de molts sectors, no només del Govern d'Illa i dels PSC sinó també de les patronals i els sindicats per tal que ERC s'uneixi a En Comú Podem i aprovi els pressupostos de Catalunya 2026, que, recordem-ho, estan prorrogats des de fa dos anys.

El PSC fa trampes quan el Govern aprova el pressupost ahir divendres i en comença la tramitació parlamentària sabent per activa i per passiva, que ERC no el pot aprovar sense contrapartides. 

I, per una vegada estic totalment d'acord amb l'Oriol Junqueras (un polític que no és sant de la meva devoció), quan en un acte de total coherència amb els seus votants, diu que no pot aprovar el pressupost del 2026, tot i estant d'acord en la premisa òbvia que el país els necessita, perquè el PSC no compleix un acord crucial d'investidura, el traspàs de la recaptació del 100% del IRPF des de Catalunya. I el PSC no ho fa, tot i que aquesta mesura forma part dels acords escrits del pacte d'investidura, ratificats pel PSOE a Madrid, perquè és el PSOE qui té la clau de la caixa i ara, el PSOE, per interessos electorals, diu que "donde dije digo, digo Diego". 

Tots sabem que seria una mesura altament impopular, donada la catalanofòbia -creixent- més enllà de l'Ebre, que la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero, candidata del PSOE a les eleccions autonòmiques andaluses, cedís públicament en aquest acord en aquest precís moment.

Doncs què volen que els digui, jo també comparteixo l'opinió de Junqueras. Els acords de vegades se'ls endú el vent i els acords signats per polítics, la majoria de les vegades. Acaben en declaracions d'intencions en un gran número d'ocasions. I en aquesta prestidigitació el PSOE és especialista. Només cal recordar afers com l'amnistia o el Català com a llengua oficial europea.

Tot i reconeixent d'entrada que per Catalunya és infinitament millor a Madrid un govern del PSOE-PSC que un del PP-VOX (jo estíc a les antípodes de la cèlebre expressió de molts indepes de: "quant pitjor, millor" -per aixecar el sentiment nacional-), Oriol Junqueres no pot cedir aquí perquè té el risc que la seva militància i els seus simpatitzants retirin la confiança al partit a les properes eleccions. 

L'amenaça del govern d'Illa i dels mitjans afins entre els que hi ha, ara més que mai, Catalunya Ràdio i TV3, la "Corpo" vaja, de que sense pressupostos es pot acabar anant a eleccions i això no convé al país, és buida de contingut.

Al PSC no l'interessen unes eleccions, perquè senzillament perdrà vots, com també ho farà ERC, per la qual cosa, l'amenaça és un farol. I com tothom sap, es pot governar via ampliacions de crèdit, que, no és una situació ideal però que permet que els mestres, policies i metges, entre d'altres, segueixin cobrant la seva nòmina cada mes.

Si jo fos Oriol Junqueras, tampoc cediria, però en política tot és possible, i a tota situació "complexa" se li pot donar la volta amb un truc de màgia. Tinc molta curiositat per saber com acaba aquest episodi.

La pantomima de la desclassificació dels papers del 23F

En Pedro Sánchez, que és com l'au Fènix o un gat amb set vides, ho ha tornat a fer. En un magistral acte de prestidigitació ha autoritzat la desclassificació de "documents secrets" del 23 de febrer de 1981 (que, dit sigui de passada, hi ha molts pocs ciutadans per sota els 30 anys que sàpiguen què va passar aquell dia) i aquesta desclassificació semblaria, semblaria, que avala que el paper de l'aleshores rei d'Espanya, Joan Carles I va ser clau per a abortar el cop d'estat dels Milans del Bosch, Armadas, Tejeros (quina paradoxa que el bigoti amb tricorni més famós de la història contemporània d'Espanya morís precisament el 23 de febrer de 2026, exactament 45 anys després, ni un dia menys ni un dia més, d'aquella fantoxada) i companyia.

Aquests dies, un polític fora de tota sospita, Iñaki Anasagasti, publica en el seu perfil de Facebook: "...Y es que nos tratan como niños. O algunos se dejan tratar así. Titulan incluso que iban contra el Rey. No dudo que alguien lo dijera y aparezca en un renglón, pero de eso a que nos lo pongan como el salvador y el motor del cambio va como de la noche al día. ¿Cómo alguien puede creer que tras 45 años de silencio nos van a dar los datos de la importante trama civil y de los poderosos medios, la postura de Felipe González, que parecía como vicepresidente del gobierno Armada, y sobre todo de como el rey había impulsado el golpe con su hombre, el general Armada y frenado en el último segundo?...".

I es que fins i tot l'escriptor Javier Cercas, en el seu llibre: "Anatomía de un instante", convertida recentment en una mini sèrie de 4 capítols a Movistar -interessant si no l'han vist, especialment pel que fa a la figura d'Adolfo Suárez- blanqueja la figura del rei, com a salvador de la pàtria. Potser no ben bé, però en tot cas, el presenta també com la persona que va salvar la democràcia.

Mai no sabrem la veritat però sempre tindrem la mateixa sospita que té l'ex polític Iñaki Anasagasti: "Nos tratan como a niños", o aquella frase que tant m'agrada citar de tan en tant: "Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou".

El que està clar de tota aquesta parafernàlia que ens volen fer empassar amb embut, és que els papers desclassificats no aporten gaire res que no s'hagués explicat fins ara. Sembla que hi ha encara material per desclassificar, però en tot cas, mai no sabrem la veritat del que va passar en aquelles hores de la nit del 23 al 24 de febrer de 1981. El "deep state" és el "deep state" i hi ha informacions que els mortals comuns no estem cridats a conèixer mai.

I per acabar-ho d'adobar, el senyor Núñez Feijóo, el nivell de mediocritat i d'insignificància del qual creix cada vegada que obre la boca, ha intervingut per a desmentir el que ell mateix havia dit feia uns dies arrel de l'anunci de la desclassificació: "Pedro Sánchez pretende descalificar al Rey Juan Carlos I con esta desclasificación" per afirmar ara que: "Los papeles desclasificados demuestran la total implicación del rey en la salvación de nuestro sistema democrático" i que per tant, el rei emèrit ha de tornar a Espanya a la major brevetat. No es pot ser més tonto, francament. No té assessors, aquest senyor polític?

Senyor Núñez, no m'estranya que vostè perdi vots a cada bugada, perquè és un grandíssim incompetent i cada vegada que parla és per a dir barbaritats i inconsistències, com la seva homòloga de Madriz, la castissa Díaz-Ayuso. El rei emèrit torna a Espanya cada vegada que li surt de la butxaca, com ho demostra la seva presència a regates i regatetes. El mateix govern d'Espanya ja s'ha afirmat que no hi ha res que impideixi el rei emèrit tornar a l'Estat, i que, en tot cas, és una decisió seva.

Però cinc minuts després de les declaracions de Núñez, que, si em permeten la broma, "Rajoieja" cada vegada més, Moncloa s'ha afanyat a dir que si l'emèrit vol tornar, que fixi la seva residència fiscal a Espanya (i no a Abu Dabi, on ara mateix la té), i que tributi a Espanya pels seus ingressos mundials i el seu patrimoni mundial, i que naturalment, es busqui una residència fora de Zarzuela i el Pardo.

El fill, Felip VI, prou feina té en preservar i justificar a cada passa que fa la necessitat de la monarquia, com per què al cim, un pallasset com el senyor Núñez-Feijóo li posi les coses encara més difícils. Per tant ha fet immediatament declaracions defensives. El pare està amortitzat ja fa molt de temps i aquí el que compta és el "Sálvese quien pueda". Si ha de caure el pare, que caigui; al capdevall va ser nomenat per en Franco, caçava ossos i elefants, navegava amb el Fortuna i tenia un fotimer d'amants, doncs que caigui...

Felipe VI vetlla per a preservar-se i en Núñez-Feijóo sembla estar fent punts per a fer-se més prescindible cada vegada que fa declaracions.

El drama de l'AP-7 i la inconsciència dels polítics

Llegeixo avui a Diari de Girona que els nostres polítics, guardians de les essències i rectors dels nostres destins, han trobat la solució per a millorar la sinistralitat a l'autopista AP-7. Abans d'endinsar-m'hi i aprofundir, penso de forma gairebé immediata en el debat sobre infrastructures i la possible restitució dels peatges que hi va haver no fa gaire a la SER Catalunya i en el que van participar els presidents Mas i Montilla. Els ex-presidents van apuntar que és imprescindible abordar de forma urgent el finançament de les infrastructures, però tampoc van concloure res de gaire pràctic.

Jo, infeliç, pensava que a l'article de Diari de Girona es tornaria a fer menció a alguna forma de regulació de l'ús de l'autopista mitjançant la reimplantació d'alguna forma de peatge.

Vana il·lusió. Els factotums del Servei Català de Trànsit, que en la meva modesta opinió deuen viure a un altre planeta però no pas a Catalunya, o si hi viuen de ben segur no són usuaris de l'AP-7, han decidit que el control de l'accidentalitat passa per "convertir l'autopista en una zona de control de velocitat als seus 344 kilòmetres". Fantàstic, és un gran raonament i una solució notable, perquè com és sabut, el problema de la sinistratilat en aquesta via bé, naturalment, dels excessos de velocitat.

Per a regular tals malifetes, el SCT implantarà més radars....No hi ha més cec que el que no vol veure.

Nou peatge a l'AP-7. Font: Servei Català de Trànsit

Jo la setmana passada vaig batre un altre rècord personal. Un de més. Vaig sortir de Girona a 2/4 de set del matí, i vaig arribar a Valls a les onze. 164 kilòmetres. Fem un promig, com els pecats d'en Lluís Llach? Doncs fem-lo. 36,44 kilòmetres per hora. Des de l'abolició dels peatges, el 2021, no he fet la B-30 a una velocitat superior als 80 kilòmetres per hora, mai. Literalment. Mai. Per què? Doncs perquè el trànsit de camions i la densitat de vehicles de tota mena de dia, de matinada i de nit és estratosfèric. No hi ha respir per aquesta via. 

Dijous passat, un camioner que anava per carril del mig avançant un altre camió va estar a punt d'esclafar-me perquè va canviar de carril no només sense senyalitzar, sinó també sense mirar si venia algú al darrere. Com que pel meu carril de l'esquerra venia un altre vehicle ràpid, vaig haver de frenar sobtadament i vaig donar gràcies a Déu que no anava de pressa. Altrament, hagués pogut tenir un accident seriós...

L'any 1996 l'escriptor d'Elda Pedro Maestre  va guanyar el Nadal amb una novel·la autobiogràfica anomenada "Matando dinosaurios con tirachinas". Doncs això mateix és el que pretén fer el nostre benvolgut i mai prou ben ponderat Servei Català de Trànsit.

Quants més morts haurem de patir i quantes més hores de feina haurem de perdre abans que els descerebrats que ens governen entenguin que no es tracta de velocitat sinó de densitat? 

Què més cal perquè entenguin que les vies ràpides i d'alta capacitat han de ser exactament el que han de ser? És a dir, em repeteixo: ràpides i d'alta capacitat, i per això, per complir amb la seva finalitat, han de tenir el volum de trànsit pel que van ser concebudes i han de ser pagades i mantingudes pels que les fan servir, i no pas a càrrec dels pressupostos generals de l'estat perquè també els pagui la meva mare, que, ni la fa servir i ni tan sols té carnet de conduir.

Quines mesures més volen implantar per maquillar el problema? He llegit "senyalització variable i control de vehicles pesants". Vagin fent. L'any passat hi va haver 71 víctimes d'accidents, amb 17 morts.

Aterrin, senyor polítics, i afrontin el problema de socarrel. Fins que no ho facin, continuaran els embussos, la sinistralitat i malauradament, i el que és pitjor, els morts.

El revés de Donald Trump

La notícia del pronunciament del Tribunal Suprem nord-americà anulant al aranzels extraordinaris imposats per Donald Trump a partir d'abril de l'any passat en fallar que el president dels Estats Units va excedir els seus poders imposant aquests aranzels per mitjà d'ordres executives sense l'aprovació del Congrés, té moltes lectures, i cap de positiva per a Trump.

Efectivament, el Suprem va determinar divendres passat que Donald Trump va cometre un abús de poder i  que la llei que ell va invocar per imposar els aranzels extraordinaris, la "International Emergency Economic Powers Act" no li garantia, en temps de pau, els poders que ell va afirmar que aquesta llei li permetia utilitzar.

La sentència es basa en una qüestió de doctrina major que l'administració de Trump va violar -afirma el Tribunal Suprem- en imposar els aranzels extraordinaris: la idea que si el Congrés dels Estats Units hagués volgut delegar el poder per a la presa de decisions de gran impacte polític i econòmic (com és aquesta mesura aranzelària extraordinària) ho hauria d'haver fet explícitament, i això no va succeir.

Més escarni per a Trump, que d'un Tribunal Suprem de 9 membres (6 dels quals "conservadors" nomenats per presidents republicans), 6 hagin votat en contra de les mesures aranzelaries de Trump (allò que ell va anunciar com el "Liberation Day", se'n recorden quan brandava aquell póster de cartolina amb la llista de països i els aranzels imposats per "reial decret"?) és un seriós advertiment al president i als límits dels seu poder (fins la data ningú no li havia fet ombra).

I que d'aquests sis que han votat en contra dos hagin estat nomenats pel propi Donald Trump (Gorsuch i Barret) és encara més humiliant pel president, que va entrar en còlera quan va saber que dos dels "seus" magistrats havien votat contra ell, que els va nomenar ("què s'han cregut, aquests?", va pensar i dir en roda de premsa).

És aquest un seriós advertiment que suposa un torpede a la línia de flotació d'una administració que començava a considerar-se absolutament inmune als dictàmens dels tribunals de justícia i que havia posat la directa en governar pràcticament d'esquenes al Congrés. Doncs, sí, afortunadament, aquesta sentència posa de manifest que a la que va ser fins no fa gaire la major i més sòlida democràcia del planeta, la separació de poders encara és una realitat i aquesta gerra d'aigua freda ha estat un cop molt dur de païr per un president amb ínfules autocràtiques que es pensava que podia fer el que li vingués en gana.

En segon lloc, la sentència representa una estocada gairebé mortal a la mesura estrella del moviment MAGA ("Make America Great Again") que va ser la base sobre la que va bastir bona part de la baixada d'impostos que va concedir a les classes més benestants. Perquè es facin una idea de la magnitud de la tragèdia per a Trump, l'estimació de diners recaptats el 2025 de forma extraordinària supera els 200.000 milions de dòlars, que és aviat dit.

I finalment, i malgrat que ara Donald Trump hagi anunciat -aquesta vegada ben assessorat de les atribucions que té com a president d'interposar aranzels temporals- unes tarifes globals del 15% (primer va anunciar un 10%) durant 150 dies, ningú sap com s'hauran d'aplicar.

Efectivament, el Tribunal Suprem ha anulat els aranzels extraodinaris de Trump, però no s'ha pronunciat respecte de sí i com el govern federal ha de procedir per a retornar els aranzels pagats de més pels importadors, que en alguns casos, van ser capaços de passar part d'aquests costos extraordinaris, en tot o en part, als seus clients. 

El procés de devolució d'aquests diners comportarà una extraordinària complexitat administrativa i segurament implicarà decisions preses per tribunals de rang inferior que s'hauran de pronunciar en com i quan tornar els diners cobrats de més, mentre que al mateix temps i de forma temporal, s'aniran cobrant aquests altres aranzels del 15% que Trump acaba d'anunciar. Si la seguretat jurídica és la base que fonamenta el creixement econòmic (inversió i consum), la inseguretat provoca justament l'efecte contrari.

No obstant això, eliminar part de les traves al lliure comerç que Trump ha intentat imposar no deixa de ser una bona notícia global, i així ho van celebrar les borses mundials divendres passat.

Potser el cas Epstein, que continua cuejant amb força i aquesta sentència del Suprem, acabaran representant el principi del fi de l'aprenent de tirà anomentat Donald Trump (que deu enyorar, ara més que mai, la llibertat de moviment dels seus homòlegs xinès i rus).