L'obscenitat dels resultats de la gran banca

Sóc persona d'ordre (segurament per edat i per formació catòlica dels anys 70 del segle passat) i més aviat de dretes moderades i catalanistes, si és que ens hem de posicionar ideològicament, però des d'un punt de vista social i deontològic, sóc d'esquerres, d'esquerres d'ordre, si això vol dir alguna cosa.

Aquests darrers dies els quatre grans bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) han publicat resultats. I el que he vist (per professió i per vocació m'agrada estar informat del que passa al món econòmic) m'ha semblat d'una obscenitat que mereix que li dediqui, com a mínim, una modesta entrada al blog.

La xifra és una aberració que és difícil de descriure en paraules, però la reprodueixo aquí: només les tres primeres entitats bancàries han guanyat després d'impostos l'any 2025 (el Sabadell es queda a anys llum), 30.503 milions d'euros! I no deixa de ser curiós que el dia que el BBVA anunciava beneficis 10.541 milions d'euros, un 4,5% més que l'any anterior i l'anunci d'un repartiment de dividends per import, atenció, de 5.249 milions d'euros, l'acció va caure un -6,8%, degut a unes expectatives de guanys que no s'han complert el quart trimestre de 2025. El capitalisme no té límits, i aquesta n'és una proba fefaent.

No sóc radical en res en aquesta vida, i menys en economia, ja que sóc economista i m'he guanyat la vida com a director financer bona part de la meva trajectòria professional, però  no em puc estar d'afirmar que la xifra de beneficis nets de les tres principals entitats bancàries espanyoles em sembla obscena.

I això és més així especialment si tenim en compte la gran quantitat de gent que ho està passant malament i que pateix el que no està escrit per a aconseguir pagar la quota d'una hipoteca o la mensualitat d'un pis de lloguer decent de dues habitacions a un preu que pugui pagar.

Perquè ens puguem fer una idea de la magnitud de la tragèdia, el benefici net dels tres grans bancs suposa un 81% del pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2025 (pressupost, d'altra banda, prorrogat dues vegades des de 2023 per la incapacitat dels nostres polítics d'arribar a consensos mínims i per la seva voluntat incomprensible de continuar jugant a jocs de molt baixa volada i nul interès pels ciutadans/votants). 

La Generalitat haurà gastat aquest 2025 passat, si l'execució del pressupost ha estat plena, un total de 37.783 milions d'euros (sostre de despesa no financera). Posat en aquest context em sembla molt fort, i tot i que les comparacions sempre són odioses, aquests beneficis em sembla que haurien de tenir un altre tractament fiscal que millorés l'equitat.

La Generalitat de Catalunya té la part més important del seu pressupost en despesa en el salari de personal (sobre tot mestres, personal sanitari, policíes i jutges). El primer dels col·lectius, avui es manifestava a tot Catalunya invocant sobre tot manca de mitjans...només un impost addicional als bancs sobre aquests els beneficis, permetria millorar substancialment el pressupost de la Generalitat.

En un país on el risc de pobresa (dades Idescat 2026, aparegudes també aquests dies en premsa) ha experimentat un repunt, els bancs tenen, any rere any, beneficis récord.

La realitat doncs, segurament agreujada pel creixement tan marcat de la immigració els darrers anys, ha pujat lleugerament per a situar-se al 24,8% de la població.

Mentre els bancs reparteixen dividends inversemblants, per valor de més de 10.000 milions d'euros gràcies als resultats de 2025, 1 de cada 4 Catalans està en risc d'exclussió social. 

Algú ho pot entendre? Èticament, jo no, però estaré encantat d'escoltar altres opinions.

Antonio Romero Ullastres: In Memoriam

Aquest matí, dimarts 10 de febrer, he rebut un WhatsApp d'aquells que a ningú no li agrada rebre. El meu amic periodista Antoni Romero Estañol (i company de classe, de pis i d'Universitat) em fa saber la mort del seu pare. Em diu: "com que Palamós a l'hivern en bona part encara és un poble, no voldria que ho sabessis per una altra font".

Avui el meu pare, en Vicenç Burgell, amic íntim de l'Antonio (pronunciat Antoniu), s'hagués fet un tip de plorar, com ho va fer l'Antonio quan em va venir a acompanyar el sentiment per la mort del meu pare l'abril de l'any 2012 i quan més endavant, superat el primer dol, vaig anar a casa seva el mes d'agost,  a regalar-li una aquarel·la pintada pel meu pare.

Cap a quarts d'una he trucat en Toni per acompanyar-li el sentiment, com també ho he fet al seu germà, en Lluís Romero, també amic i company de pis a Cerdanyola del Vallès.

Hi ha persones i persones en majúscules. L'Antonio  Romero ha format part (i la seguirà formant) de la segona categoria, de les persones en majúscules. Dels éssers humans que deixen emprempta. I malgrat que va tenir una vida llarga, 91 anys viscuts amb plenitud, sempre es fa dur dir adéu a una bona persona. I l'Antonio ho era, de bona persona, i molt.

En algun diari he llegit avui (perquè efectivament, com apuntava en Toni, a Palamós la notícia del traspàs de l'Antonio s'ha escampat com la pólvora) la qualificació de l'Antonio, com a "activista social". La definició no podria ser més encertada.

Font: Facebook: "Palamós t'escolto"

No només va ser un mestre dels d'abans, és a dir, una persona amb vocació pedagògica de cap a peus, pacient, respectuós, apassionat, i amb una cultura vastíssima, sinó que també va ser una persona que va dedicar moltes hores de la seva vida, de forma absolutament altruïsta, a cuidar i ajudar els altres.

Va ser director de l'escola Vila-Romà des de la seva fundació, l'any 1970, i va ser pal de paller en una munió d'iniciatives comunitàries, entre les que cal destacar la gestió administrativa del centre Mas Xec, l'embrió del que seria la Fundació Vimar, registrada l'any 1999 com a una associació de suport a persones amb descapacitats a la que l'Antonio Romero va estar-hi implicat des de les primeres passes, i fins i tot molt abans, quan al 1968 s'obre una aula d'educació especial al Col.legi Ruiz Giménez per a persones discapacitades, un moviment precursor en aquelles èpoques.

També va estar molt involucrat amb l'Associació "Els Àngels" que va acabar esdevenint una realitat l'any 1982, amb la inauguració de l'Escola d'educació especial "Els Àngels" on també hi va estar molt implacat el meu parent Josep Mont Burgell (en "Pitu" Mont), bon amic de l'Antonio i company a l'associació.

Però el vessant "activista" de l'Antonio no s'acabava aquí. Va impulsar (i va coincidir amb el meu pare) la Fira Nadalenca de Palamós a partir de 1976, on cada Nadal es celebrava una mena de fira al carrer Major per a recaptar diners a favor de les persones amb disminució i que amb la desiteressada ajuda econòmica de l'artista Carme Maristany, va permetre finalment la constitució de la Fundació Vimar (pers cognoms de l'insubstituible Gumersind Vilagran, històric rector de la parròquia de Sant Joan,i la senyora Maristany). Recordo que el meu pare i l'Antonio triaven cada any una aqüarela del meu pare, que era la seva contribució a la fira nadalenca.

També va ser un gran impulsor de l'associació sardanista de Palamós, on així mateix hi participava el meu pare, i tantes i tantes altres activitats culturals a les que va prestar sempre de forma desinteressada, el seu temps, el seu talent i la seva bonomia.

Ja fa un temps Palamós va perdre un altre dels seus grans activistes culturals, en Jordi Sistachs (també molt vinculat a la Fundació i a qui vaig dedicar un obituari en aquest mateix blog l'11 de desembre de 2023) i avui en perd un altre, però la seva memòria els sobreviurà sempre.

Antonio Romero, reposa en pau.

You have been "PSOED"

Avui diumenge a la seva contraportada de l'Ara, en Toni Soler publicava un article que venia a defensar l'actuació del president del govern Pedro Sánchez quan aquesta setmana, la ministra de joventud ha declarat que el govern ha acordat, via real decret, prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Soler ha estat "pesoitzat". Ara m'explico.

Jo no sóc partidari de prohibir mai res, més aviat de regular i controlar, però sí que és cert que l'accés massiu i gairebé il·limitat a determinades xarxes socials per part de menors, propietat d'oligarques sense escrúpols que no tenen més filtres que el de fer-se cada dia més rics, planteja un problema deontològic d'una magnitud considerable. 

Als 16 anys, els codis ètics i morals estan encara en fase de construcció i l'accés a determinats continguts pot alterar aquesta formació i influir de forma molt negativa en el creixement com a persones de molts dels nostres joves. Ningú no podrà negar que l'accés indiscriminat a pornografia a menors de 16 anys (i això és un fet consumat i conegut per a gairebé tothom) altera la formació i el codi de conducte dels pre adolescents i adolescents.

Però no és aquest el tema del que voldria parlar aquí.  

L'article d'en Toni Soler es titula: "Si a Elon Musk no li agrada, és bona idea", i l'Elon Musk va -utilitzaré aquí una expressió molt empordanesa que feia servir molt el meu pare- "embocar amb ham de mosca", que vol dir caure al parany que algú t'ha parat. I és exactament el que ha passat. La reacció de Musk i d'altres ultra lliberals reaccionaris no es va fer esperar i a la seva xarxa X va publicar un "Twitt" que deixa: "Dirty Sánchez is a tyrant and traitor to the people of Spain", que traduït literalment diu que "Pedro Sánchez és un tirà i un traïdor al poble d'Espanya". Elon Musk va embocar amb ham de mosca.

Xarxa "X": Elon Musk

L'empresari sudafricà ha caigut a la trampa, ha estat "pesoitzat" és a dir, que no ha fet altra cosa que incrementar la notorietat de Sánchez com a defensor dels valors de la llibertat i el sistema de democràcia que tenim a Europa. Ja li va passar a Donald Trump quan Sánchez es va eregir en defensor del sistema de defensa Europea i a plantar-li cara al president nord americà, negant-se a incrementar la seva aportació al pressupost militar de l'OTAN. Naturalment, Trump li va dir de tot. Trump va ser "pesoitzat" per Sánchez.

Sense anar tant lluny, els socis de legislatura del PSOE, en particular ERC i Junts també han estat "pesoitzats" diverses vegades quan s'han cregut les promeses de Sánchez en relació a l'aprovació del Català a Europa, l'efectivitat de la llei d'Amnistia, el finançament singular, i tantes i tantes altres promeses finalment incomplertes per part del partit de Sánchez.

El PSOE està en hores baixes a Espanya, com a conseqüència dels aclaparadors casos de corrupció i d'una minoria de govern que li impedeix governar de forma efectiva. I Pedro Sánchez, que és un au Fènix que reneix de les seves cendres, o un gat amb set vides, n'és molt conscient i sap que el temps se li acaba.

Avui a l'Aragó assistirem a un retrocés del PSOE a les eleccions autonòmiques, que a l'hora d'escriure aquest article, amb resultats encara no coneguts, les enquestes li atribueixen entre 17 i 18 diputats, el seu mínim històric, i una pujada de vots de VOX, doblant número d'escons, que faria, una vegada més que PP i VOX (com passarà a Extremadura) faran un pacte de govern per la nova legislatura.

Haurien de canviar molt les coses perquè a les properes eleccions al parlament espanyol el PSOE pogués formar govern i per tant Pedro Sánchez es prepara per a la següent fase de la seva vida professional. Ho han fet tots els polítics amb ambicions i Sánchez no serà una excepció. Està preparant el següent pas a la seva carrera, vestint-se de l'estadista mundial que pot combatre l'extrema dreta i defensar els valors europeus.

Encara que se li veu el "plumero", no puc no admetre la intel·ligència del seu pla, que ve preparant des de fa temps.

Fracàs i resignació

Els governs espanyol i català poden respirar tranquils. Les dues manifestacions d'ahir, 7 de febrer, per a reclamar una xarxa de trens de rodalies en condicions, van fracassar estrepitosament, sense pal·liatius. 

Publiquen la notícia tots els diaris editats a Catalunya, però excepte El Periódico de Catalunya, que hi dedica un terç de portada ("Farts de Rodalies"), La Vanguardia hi dedica un titular sense ni tan sols fotografia i l'Ara una columna discreta ("Clam per Rodalies") amb una foto -força enganyosa- que ensenya molta gent i moltes estelades.

Font: Diari Ara

Però la realitat és que les dues manifestacions no van aconseguir els objectius que perseguien, ni de bon tros. Segons la Guàrdia Urbana, les dues manifestacions van aplegar un total d'onze mil persones (8.000 al matí i 3.000 a la tarda) i segons els organitzadors 70.000 (30.000 i 40.000 respectivament segons els organitzadors). 

Partint de la constatació que la manifestació va fracassar, això és una constatació que els diferents organitzadors no poden obviar, la manifestació de l'ANC i el Consell de la República van tenir força més èxit que la de les plataformes. En tot cas, tan se val. El fracàs és dels ciutadans en general (els contribuents) i dels 400.000 usuaris de Rodalies en particular. 

En el millor dels casos, creient-nos les dades dels diferents organitzadors, només un 17,5% dels usuaris de RENFE van considerar que pagava la pena sortir als carrers i fer un clam per la millora del servei.

Per què els usuaris dels trens de Rodalies no van sortir massivament al carrer? Doncs no sembla que hi hagi un motiu únic, però sí que es podia intuir que les concentracions estaven cridades a no triomfar.

En primer lloc, el fet que no hi hagués una convocatòria unitària no va ajudar a la mobilització. Sóc del parer que, malgrat el que va dir en Lluís Llach ("nosaltres la vam convocar abans", que -admetem-ho- és una declarció de "nen petit"), si l'ANC s'hagués afegit a la manifestació convocada per les plataformes d'usuaris probablement la convocatòria hagués tingut més èxit (una mica més). Però les plataformes no volien que la "seva" manifestació tingués cap connotació partidista....greu error, perquè naturalment, una manifestació per reclamar unes millores tan òbvies i necessàries és una manifestació contra els que governen i han governat, té un evident caire polític.

És una de les característiques del nostre tarannà com a Catalans: la nostra incapacitat endèmica i permanent de posar-nos d'acord en temes de país (i la xarxa de Rodalies és un tema de país en majúscules).

La segona causa del fracàs, al meu parer, és que els usuaris ja saben que el desgavell de Rodalies no té una solució immediata (només hi ha una resposta, i aquesta és més diners per a inversió i manteniment) i per tant, saben que, per molt que critin i es manifestin, això va per a llarg, per a molt llarg, i per tant, entre anar a perdre el temps en una manifestació de dubtosa eficàcia o a quedar-se a casa i mirar el partit del Barça (o anar a l'estadi, per sort no amb Rodalies sinó amb el metro, que com que no depèn de l'estat funciona raonablement bé), doncs molts usuaris van triar la segona opció (o qualsevol altra d'equivalent). Si ens hi fixem, també va ser poc reeixida la manifestació dels nostres pagasos i la concentració a la Gran Via: saben que tampoc hi ha gaire res a fer...

I la tercera causa és que tampoc no ha ajudat gens a la convocatòria el fet que hi hagi el mateix partit governant a la Generalitat i a l'Estat, malgrat que els usuaris saben que han estat castigats sistemàticament pels diferents governs espanyols, siguin del PSOE o del PP com ja vaig explicar en un recent article al Blog.

La resignació, doncs, és l'actitud que han adoptat els usuaris devant la falta d'alternatives en la majoria de casos. Dijous passat a la tarda vaig anar de Camp de Tarragona a Girona en tren. Un Euromed de Valls a Sants (raonablement puntual) i un AVE de Sants a Girona. L'AVE va sortir amb més d'una hora de retard i vaig aprofitar per a fer d'antropòleg i observar els usuaris. Ja no vaig percebre indignació, ni tan sols l'emprenyament, de moltes persones que es veuren obligades a agafar el tren cada dia, només vaig sentir silenci i detectar tristesa i resignació: el fatalisme dels que estan convençuts que no hi ha res a fer.

Que trist que com a col·lectiu, els Catalans haguem estat incapaços d'aconseguir un tracte, no ja preferencial, sinó tan sols digne. Però el temps sembla donar la raó als resignats: no hi ha res a fer.

El "bon camí" de l'alcalde de Girona

Hi ha gent que és optimista de mena, i, pel que es va poder sentir en el darrer ple municipal de l'Ajuntament de Girona a finals de gener, l'equip de govern de la ciutat forma part d'aquest col·lectiu d'optimistes.

El problema és que de vegades a la vida en general, però a la política en particular, l'optimisme pot ser sinòmim d'exageració, conformisme o fins i tot, de mentida.

En Lluc Salellas va tenir la gosadia o el coratge d'assegurar (literalment) que "la ciutat va pel bon camí", però evitant caure en "triomfalismes" també va acabar admetent que "hi ha marge de millora" i que, naturalment, tot l'equip municipal està treballant per a resoldre el que "encara no funciona bé".

Doncs, alcalde Salellas, amb tot el respecte, jo no comparteixo el seu optimisme sobre el funcionament de la ciutat. Vostè va accedir al càrrec el 17 de juny de 2023, és a dir, més de dos anys i mig, i què vol que li digui, com a ciutadà i pagador d'impostos, veig que, com en el cas dels trens, anem endarrere en comptes d'avançar.

Comencem per les escombraries, que és una qüestió que em treu de polleguera: se'ns va dir, per activa i per passiva, que a partir de gener de 2026 tot això canviaria i que hi hauria un contenidor per a cada fracció, que es podrien baixat totes les fraccions cada dia i que no hi hauria restricció horària. Jo no sé si això és així en d'altres barris de la ciutat, però a La Devesa, a dia 8 de febrer, res no ha canviat. Mateixos contenidors, mateixes restriccions, mateixos horaris, i mateixa brutícia, que d'altra banda continuo veient en molts altres barris de la ciutat, molt particularment, a Sant Narcís.

La ciutat segueix bruta, molt bruta i, tot i estan d'acord que em faig un tip de veure comportaments incívics de ciutadans, i que observo que hi més operaris del servei de neteja que no veia fa uns mesos, però els resultats continuen essent descoratjadors.

Després, em costa d'entendre l'estat de deixadesa de parcs i jardins de la ciutat. El parc de Domeny, o La Devesa, o el sector Maristes, és a dir, les zones properes al meu barri, hi ha una situació de brutícia absolutament endèmica (avui he anat a córrer al sector "Nestlé"  i les deixalles acumulades són de vergonya, amb manca de papereres (per què no posen més papereres?)...al meu barri, carrer Illa cantonada carrer Bernat Boades, es va fer malbé una paperera per rovell a la base i no s'ha tornat a reposar, i d'això en fa anys...), parterres sense arbres i arbustos i tanques vegetals en estat lamentable. La zona de jardí a tocar del Camp de Tir fa veritable pena, als parterres que envolten el "jardí", hi ha més forats que no pas arbres.

I finalment (la llista és llarga però no vull extendre més per no avorrir els lectors) aquest estat general d'abandonament que planeja per tota la ciutat, sense que vulgui dir que tota la culpa és de l'actual consistori, però que sense dubte podrien, com a mínim, comunicar una mica millor: la lamentable situació de l'edifici ocupat a la Ronda Ferran Puig, que genera molèsties constants als veïns -la darrera, un tall de llum a l'enllumenat del carrer com a conseqüència d'una punxada il·legal a la xarxa elèctrica-, l'abandonament del sector d'entrada a Girona per la carretera de Barcelona (banda esquerra), on continuen dretes la majoria de fàbriques abandonades després de la Clínica Girona -i l'espai adjacent completament deixat de la mà de Déu- amb unes actuacions que no arrenquen i que causen una pobra impressió al que entra a la ciutat per aquest sector, l'estat de les passeres peatonals del riu Güell, i tantes i tantes d'altres.

Jo no dic que tot es faci malament, però, alcalde, potser hauria de matisar això de que la ciutat va per tan bon camí.

 

El maltractament inversor a Catalunya

Els darrers 25 anys, des de l'any 2000, Espanya ha tingut pràcticament el mateix número de governs del PP que del PSOE. 

En concret l'any 2000 va començar amb un govern de l'inefable José María Aznar (que que sento veritable vergonya aliena cada vegada que fa una intervenció pública), que hi va estar fins al 2004, després vam tenir 7 anys de Rodríguez Zapatero (època en la que, per indicacions de la Unió Europea es va dividir Renfe en dues empreses: Renfe Viajeros, que gestiona els trens i Adif, que gestiona les infrastructrures), per a continuar 8 anys de Mariano Rajoy, aquell impressionant lector del diari "Marca" que famós per a les seves frases de monologuista de tercera, com ara aquella que deia: "Los catalanes hacen cosas".

I amb la moció de censura de 2018, Pedro Sánchez va prendre un govern que encara continua. En total doncs, 12 anys de govern del Partido Popular i 13 anys de govern del PSOE. Tots han maltractat sistemàticament Catalunya en matèria d'infrastructures en general, i d'infrastructura ferroviària en particular.

Només posaré dos exemples. El mateix caos de Rodalies que estem vivint ara mateix no és altre que la repetició del caos que va culminar amb la gran manifestació de 2007 quan era ministra de Foment Magdalena Álvarez, que va prometre que Rodalies seria un model de funcionament en un període molt curt de temps. I som on som, com diria el poeta, i només cal saber-ho i dir-ho.

El 2008 van començar les obres de l'estació multimodal de La Segrera, que havia d'acabar-se el 2012. La realitat, que és tossuda, demostra que les promeses dels diferents governs se les endú en vent. Amb molta sort, les línies de metro L9 i L10 entraran en funcionament el 2027 i l'estació d'altra velocitat el 2032...ho troben normal, això? Jo, definitivament, no.

Puc entendre un recés inversor durant alguns dels anys més durs del Procés, però no puc entendre que des de l'acabament dels Jocs Olímpics de 1992, el dèficit inversor de l'Estat amb Catalunya hagi estat, absolutament estructural, sistèmic. I el que més em molesta és que a la resta de l'Estat, quan es reclama un finançament singular (que al final serà el que serà, però el que és segur és que el nou model de finançament, si s'arriba a aprovar, tindrà molt poca singularitat), es té la impressió que els catalans volem un tracte especial, quan el maltractament ha estat sistemàtic, any rere any.

Per això, trobo del tot incomprensible que la manifestació que s'ha programat pel proper dissabte 7 de setembre no sigui unitària i que n'hi hagi una el matí, impulsada per ANC i el Consell de la República, a les 12, i una altra a les 5 de la tarda, convocada per les Plataformes d'Usuaris de Tren de Catalunya.

Jo entenc que els usuaris de Rodalies estan fins al capdamunt de promeses incomplertes, mentides, retards, interrupcions de serveis i manca d'informació. També entenc que siguis del partit que siguis, el que compta és que alcis la veu com a usuari, i que aquesta manifestació convocada pels usuaris, ja és, òbviament, de caire polític, perquè és una queixa que va adreçada als governants, als d'ara i als d'abans, que han maltractat sistemàticament la xarxa de Rodalies i els seus usuaris.

Segurament la ANC hauria d'haver hagut de fer quelcom més per a evitar un protagonisme excessiu que hagués permès una sola manifestació, perquè seria molt fort, que a la manifestació de la tarda (la que, diguem-ne, no han convocat els "indepes"), hi assistissin de forma activa representants de partits polítics com ara PP i PSOE, causants del desgavell, o de VOX, capaços de qualsevol cosa per a trencar-ho tot.

 

L'avocador del cas Epstein

Ahir el Departament de Justícia dels Estats Units, país que, des de l'adveniment del segon mandat de Donald Trump va de polèmica en polèmica en una cursa perfectament orquestrada per a destruir la democràcia des de dins del sistema, va inundar el món amb un altre llençament massiu de documentació, fotografies i vídeos de l'anomenat cas Epstein, el pederastra que -suposadament- es va suïcidar en una presó de Manhattan l'agost de 2019, quan s'enfrontava a molts anys de presó.

Aquest és l'alliberament de documentació més gran des que es van començar a publicar documents sobre aquest cas, més de tres milions de pàgines , 2.000 vídeos i més de 180.000 fotografies.

Font: The New York Times

Aquesta publicació tindrà entretinguts periodistes d'investigació durant molts dies, però si una cosa queda clara en aquest cas és que no sembla haver-hi un pam de net, i, amb independència del recorregut judicial que pugui tenir aquesta causa als Estats Units, tots els indicis apunten com a mínim dues coses.

La primera és que hi ha massa evidències de conductes inapropiades com per què això acabi en un no res. No sé si en aquesta ocasió la prescripció hi jugarà cap paper, però el cas de víctimes d'abús sexual que han presentat càrrecs continua fent el seu camí i que la llei que va aprovar el congrés nord-americà (Epstein Files Transparency Act) continuarà aportant noves dades i material escabrós en relació a les festes del depravat Jeffrey Epstein. A títol només de recordatori, la seva ex-parella i sòcia Ghislaine Maxwell està complint una sentència de 20 anys de presó (ferma) per tràfic de menors i associació il·lícita. Epstein és mort i per tant no se'l pot condemnar, però sembla plausible pensar que els seus tencacles s'extenien entre molta altra gent.

La segona és que això es tractava d'un club d'amics molt rics que, probablement farts de tot, buscaven noves emocions en conductes que ratllaven la il·legalitat o directament eren il·legals. Els noms que han sortit fins ara són de personatges d'altíssima notorietat pública, des de l'ex-president Bill Clinton fins a Bill Gates, fundador de Microsoft, Donald Trump, o el princep d'Angleterra Andreu (aquest ha estat l'únic que fins la data ha estat desposseït de tots els seus títols per part del seu germà el rei Carles d'Anglaterra, per les seves relacions amb Jeffrey Epstein i per les acusacions de violació de menor que ha hagut d'afrontar), Elon Musk, i moltíssims altres homes de negocis, polítics i multi-milionaris.

I no deixa de ser curiós que en el darrer alliberament de dades d'ahir del Departament de Justícia hi figuren alguns noms molt nostrats, com el de l'ex-president del govern espanyol José María Aznar (al que Epstein li va fer alguns regals, i li va enviar un bitllet d'avió), el seu fill gran i el seu gendre Alejandro Agag. Naturalment, fonts properes al PP ja han dit aquest matí que Aznar "no conoce a ese señor de nada" (literal).

Ni un pam de net.

Ho he escrit abans i ho ratifico. Trump té el suport popular de molts nord-americans que li perdonen fins i tot que sigui un delinqüent convicte, però que difícilment li perdonarien que fos un depredador sexual implicat en casos de menors d'edat. Si algun afer pot destruir Trump, aquest és, sense dubte, el cas Epstein.