Dorsal 17143

El 25 de març de 2012 publicava en aquest mateix blog un article que vaig titular "Dorsal 16741", i que vaig arrodonir amb un segon article el dia 28 de març. Tenia 45 anys i vaig completar la meva primera marató, en concret, la de Barcelona, en un temps de 4 hores i 9 minuts. Havia fet moltíssimes mitges maratons (en total n'he completat 52 a la meva etapa de corredor), però mai no havia fet una marató.

Per aquell repte, que vaig córrer amb el soli tocat, m'havia proposat tres objectius: el primer, naturalment, acabar la cursa, el segon, fer-la corrent tota l'estona, i el tercer, baixar de les 4 hores. Vaig acabar aconseguint el primer i el segon, i al final, em vaig donar per satisfet. Creuar l'arribada, després de fer el tram final per l'Avinguda Paral·lel (que sembla pla però quan portes 40 kilòmetres sota les sabatilles no ho és...) va ser una de les emocions més fortes que recordo de la meva vida.

Ahir vaig tornar a reviure aquelles mateixes emocions, 14 anys després, però de la mà del meu fill petit, en Marc, que, amb 24 anys, va completar la seva primera marató, la de Copenhaguen (ciutat on viu des de fa gairebé 2 anys). Quan en Marc es va proposar córrer la marató vaig pensar que era una gran idea, ja que per un esportista com és ell, amb la seva edat i la seva disciplina, seria una experiència fascinant. Va fer la preparació que tocava (com jo també la vaig fer en el seu moment) i va acabar la cursa amb un temps excepcional per ser la seva primera marató: 3 hores, 55 minuts i 22 segons, a un ritme de 5 minuts i 34 segons per kilòmetre. Impressionant. En Marc va assolir també el tercer objectiu que jo m'havia proposat, que va ser de completar-la per sota de les 4 hores. Felicitats, Marc!

Acompanyar en Marc des del dia abans, parlant tots dos de la preparació prèvia, sobre tot la mental (el "famós" mur del kilòmetre 30, si es porta la preparació física suficient, només és al cap), compartint sopar (de carbohidrats, naturalment, en un ristorante italiano) tots dos el vespre abans i seguir-lo durant tota la cursa per Copenhaguen, va ser també per a mi, una experiència única, inoblidable.

La marató de Copenhaguen és un esdeveniment esportiu de primera divisió amb una organització que excel·leix des de molts punts de vista. D'entrada la ciutat posa a disposició d'esportistes i visitants d'un passi de transport que permet, per 30 corones (4,3 euros) durant 12 hores, de les vuit del matí a les vuit del vespre, utilitzar il·limitadament la xarxa de transport públic que inclou, trens metropolitans, metro i autobús. I després tot era impecable. La informació, l'atenció al corredor, el marcatge del circuit, tot preparat de forma mil·limètrica.

El diumenge ens vam trobar a la zona de sortida i arribada sobre les 8 del matí. Jo hi vaig arribar des del centre en un metro que ja venia farcit de corredores i corredors, i ell hi va arribar en bicicleta. L'àmbient d'un marató, durant l'hora i mitja prèvia i després de l'arribada és indescriptible. S'ha de viure per a copsar-lo en tota la seva magnitud (una explicació detallada no arriba mai a poder fer justícia a la realitat del garbuix d'emocions que es viuen en un esdeveniment d'aquesta magnitud). 

El vaig deixar amb els seus dos amics amb els que havia entrenat, un holandès i un xipriota, i em vaig disposar a seguir-lo. Gràcies a la gran xarxa de metro, vaig poder seguir en Marc a la sortida, al kilòmetre 8, al kilòmetre 13, al 22 i al 38. L'ambient als carrers de la ciutat era impressionant. En les maratons en que jo he participat, hi ha trams en els que els corredors correm pràcticament sense públic que t'animi, i a partir del kilòmetre 30, això es pot fer molt dur. A Copenhaguen, els 25.000 corredors van sentir l'alè del públic en tot moment, al llarg dels 42 kilòmetres i 195 metres.

En Marc em deia aquesta tarda que els seus amics el van anar seguint per diversos punts del circuit, i gairebé tots ells el van venir a trobar a l'arribada, en un moment que va ser molt i molt emotiu. Hi havia tanta gent donant suport als corredors, que en alguns moments es va desbordar la capacitat del metro (a la tornada vaig haver de fer uns 5 kilòmetres a peu degut al col·lapse de les estacions properes a la zona zero de la marató). Tot plegat va ser una experiència que em va emocionar com feia temps que no em passava. Deu ser qüestió de l'ADN. Orgull de pare.

I per acabar-ho d'arrodonir, el comandant de l'avió de Ryanair que em tornava a casa al vespre, ens va informar de la victòria del Barça contra el Real Madrid, en un partit que donava la lliga de futbol al Barça. Definitivament, ahir va ser un dia rodó. 

Blanco y en botella

Diuen a Madrid una dita d’aquelles que no solen fallar mai (de fet la saviesa popular sol ser la més sàvia de totes, des que el món és món) que "Blanco y en botella, leche", doncs aquesta és la sensació que tinc després de llegir una notícia a El Periódico de Catalunya que explica que l'alcaldessa de Sitges (Aurora Carbonell, ERC) ha negat davant la jutgessa de Vilanova i la Geltrú que no va afavorir el seu fill quan li va concedir un permís temporal per a obrir una parada del mercat municipal a una empresa de la que el fill era soci.

Es tracta d'un cas en el que es jutja un pressumpte delicte de prevaricació per aquesta adjudicació, procedent d'una denuncia anòmina (l'alcaldessa també en té una altra en relació a la Taula del Tercer Sector -un altre camp de mines en el que el dia que s'obrin els calaixos de debò, hi haurà un terratrèmol polític, però això són figues d'un altre paner...). Naturalment l'alcaldessa invoca persecució política, en la mateixa línia que ho feia la Laura Borràs quan fraccionava contractes per a adjudicar digitalitzacions a un amic seu.

No tinc prou informació de context ni és de la meva incumbència si la senyora Carbonell va actuar d'acord amb la legalitat, és perfectament possible que així sigui, però com que la dona del rei, a més a més de ser honrada, ho ha de semblar, jo, si hagués estat alcalde de Sitges, no hagués donat un permís temporal a una empresa participada pel meu fill sense haver anat abans al notari a fer una declaració al respecte.

Aquest és el gran problema de la política mundial: la possibilitat de "tocar cuixa". Per la posició que ocupen tenen no només informació privilegiada sinó la potestat d'afavorir amics, coneguts i saludats. Això és tan humà i tan vell com la vida mateixa. I precisament per això, l'exquisidesa en l'actuació dels servidors públics ha de ser absoluta, sense ni una ombra de sospita.

Malauradament, els casos en són massa freqüents. 

El més recent: el que afecta al nou president de la Generalitat Valenciana, Juanfran Pérez Llorca. Aquest senyor està patint recentment una concatenació de casualitats. La primera és que a la seva parella, Vanesa Soler va passar el 3 de març de l'Ajuntament de Finestrat a la Diputació de València de forma temporal (suposem que per conciliació de vida laboral i familiar? però això només ho suposem).

La segona casualitat, aquesta ja és una mica més increïble, és que a finals d'abril la Diputació de València va anunciar que iniciava un "procés d'estabilització" del lloc de treball que ocupa la senyora Soler. Home, això de l'alcaldessa de Sitges podria ser una casualitat, però el cas del Juanfran fa una pudor de socarrim que no es pot aguantar.

Com deu ser de descarat el cas que l'Agència Valenciana Antifrau acaba de començar una investigació...

El president de la Generalitat ha fet unes sàvies declaracions en ser preguntat pels periodistes que diuen literalment: "El que no pot ser és que se sentencïin tots, demano que les conclusions s'extraguin una vegada finalitzi la investigació in no abans".

Naturalment, senyor President, naturalment.

Acarnissament i humiliació

El 20 de febrer de 2015 vaig escriure un artícle en aquest blog en el que em referia -per segona vegada- a un article en el que mencionava que l'escriptor Gregorio Morán, que va morir aquest mes de febrer, havia estat censurat per La Vanguardia en impedir la publicació d'un article a la seva columna "Sabatinas intempestivas" que est titulava "Las trampas del redentor". L'article, explicava, ja el 1999, com Jordi Pujol girava la cara cap a un altre cantó mentre la seva família s'anava enriquint a base d'utilització de la influència del seu pare.

Ja veníem del cas Banca Catalana, que en època del PSOE de Felipe González, va acabar amb la liquidació de l'entitat que havia dirigit Jordi Pujol i amb una querella de la fiscalia (Mena i Jiménez Villarejo) que va acabar en el sobresseiment del cas l'any 1990.

Després va passar el que va passar. Des de la col·lecció de cotxes del primogenit fins als escàndols dels missals andorrans, les adjudicacions d'ITV's, etc., etc., etc.

Dit sigui de passada que mai vaig ser un gran pujolista tot i que li vaig reconèixer el mèrit d'haver estat capaç de fer molt per Catalunya (malgrat estar envoltat de corrupció i permetre, de facto, la corrupció de tota la seva família, Marta Ferrussola inclosa) i de ser un gran patriota.

Ara bé, aquesta anomalia anomenada Audiencia Nacional, que no oblidem que es va crear per jutjar delictes d'alta gravetat i/o relevància social com ara terrorisme, crim organitzat, narcotràfic, delictes econòmics que causin greus perjudicis a l'economia espanyola (la definició l'he extret del lloc-web d'aquest organisme) està jutjant la família Pujol des de novembre de 2025.

Tot això és conegut, i si veritablement hi ha hagut delictes i aquests s'arriben a acreditar (fins ara, pel que he seguit del judici, hi ha molt pocs elements provatoris clars) doncs que recaigui tot el pes de la llei pels que haguin delinquit, que sembla clar que ho han fet Jordi Pujol Ferrussola (que ja va passar uns mesos en presó preventiva), Oriol Pujol Ferrussola i Oleguer Pujol Ferrussola.

Ara bé, fer declarar a Madrid a Jordi Pujol Soley, amb 96 anys i un precari estat de salut, refrendat per informes forenses que acrediten que Pujol no està en condicions ni físiques ni mentals per a declarar, em sembla d'un acarnissament del tot innecessari. 

Que el president del tribunal digui que no es poden fer discriminacions per edat ("edatisme" en diu el bon senyor...) es sembla sarcasme de la pitjor classe. A Espanya, amb una població reclusa d'unes 60.000 persones, només un 0,8% són majors de 70 anys, ja que la immensa majoria de persones d'aquesta edat compleixen les penes a casa seva o simplement queden exonerats d'entrar a presó per motius de salut.

Que a un senyor que ho ha estat tot i que una vegada destapada "la deixa de l'avi Florenci" (pare de Pujol Soley) li van retirar tots els mèrits, distincions, pensió a la que tenen dret els ex-presidents de la Generalitat no hi ha cap necessitat de maltractar-lo d'aquesta manera.

Es tracta ni més ni menys d'acarnissament de l'estament judicial espanyol, l'escarni de qui va ser durant 20 anys l'home més poderós de Catalunya, i un dels polítics amb més influència a l'estat espanyol. L'Audiència Nacioanal i el seu president volen humiliar a un ancià de 96 anys que té una salut feble i un estat mental qüestionable.

Jordi Pujol i Soley haurà de ser a Madrid dilluns al matí. I sortirà a tots els telenotícies, malgrat que se l'autoritzi a entrar en cotxe al jutjat. Serà una humiliació que serà molt celebrada a Madrid. 

Tot plegat  fa un tuf anticatalà que es veu a kilòmetres de distància. Per què no fan el mateix amb el rei d'Espanya, que supera amb escreix la corrupció de la família Pujol? Doncs perquè l'artífex de la sacrosanta i indisoluble unitat de l'Espanya imperial és justament el representant de tot el contrari que representa Pujol. Perquè el "deep state" no té una Audiència Nacional que el jutgi. El "deep state" està per sobre del bé i del mal. Amen.

Sant Jordi: una Diada excepcional

Amb llums i ombres, Sant Jordi, diguin el que diguin els "haters", els del "deep state" i la dreta extrema i l'extrema dreta, és el que jo considero la festa més gran de Catalunya. 

Molt més gran que l'onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, on, al capdavall, es celebra una derrota; molt més gran que el Nadal, on celebrem una tradició basada en un compte de fades anomenat religió catòlica; molt més gran que qualsevol altra celebració que els humans que habitem aquest petit país que porta per nom Catalunya ens haguem pogut inventar.

Sant Jordi és la festa de la cultura, de la generositat, de l'intercanvi, de la convivència, del civisme, d'un cant a la vida, a envair els carrers, a somriure només pel pur plaer de somriure en veure que els teus proïsmes poblen els carrers i les places del país amb el mateix somriure de complicitat que tu portes dibuixat a la cara en submergir-te en aquesta bestiesa col·lectiva que és l'intercanvi de roses i de llibres.

Sant Jordi és una festa que ens identifica com a país arreu del planeta Terra, i que ens posa en el món com a referent cultural, de convivència, d'intercanvi, de diàleg, de pau.

Aquesta tarda, passejant per Girona, pel carrer Sant Francesc, per la plaça Catalunya, per la Rambla..., m'he adonat de la veritable grandesa d'aquesta festa, del seu significat de civisme i de generositat. Ho he viscut com a observador, com a cronista, sentint i flairant el que vivien els altres des de la barrera, perquè els deures de comprar libres ja els havia fet (compro llibres tot l'any, i molts) i el de comprar les roses l'he fet en sortir de la feina.

Els carrers de Girona, de Barcelona, de totes les ciutats de Catalunya  bullien de compradors, de curiosos, d'estrangers que no entenien res però que s'unien amb curiositat i alegria a la festa que es vivia al carrer. 

I en arribar a la plaça de la Indepèndencia, la cirera del pastís, la cobla Ciutat de Girona tocant sardanes amb un mestratge impressionant, i el que més m'ha fascinat, molts sardanistes que ballaven amb un savoir faire que m'ha deixat bocabadat. Una família alemana que tenia al meu darrere no s'ho acabava de creure i ho observava amb reverencial devoció. Ni tan sols ho han gravat amb el mòbil, només s'han impregnat de la festa. 

Turistes, dels que des de fa uns anys poblen Girona tot l'any, barrejats amb locals que han omplert a vessar els carrers per a celebrar la festa de la cultura, la festa d'un Sant Jordi que potser era inculte i maltractador d'animals, però, i què, hi afegeixo jo? Què té a veure el Jordi original, militar romà d'origen grec nascut a la Capadòcia al segle III -el pecat més gran del qual semblaria ser que va ser negar-se a perseguir cristians, per la qual cosa va ser torturat i decapitat- amb la nostra festa del civisme i la cultura? Ben poc per no dir res de res. La festa l'ha fet créixer la gent de forma espontània i l'hem d'interpretar com un homenatge popular a la cultura i el civisme. I que sigui anomenada Diada de Sant Jordi, és un altre acte d'identitat que ens honora.

La part mediàtica del Sant Jordi m'agrada molt menys. Els rànkings dels més venuts, les apostes prèvies sobre els guanyadors i els perdedors, la confirmació o matització de les apostes quan es publiquen les xifres dels més venuts, en Català, en Castellà, en ficció i en no ficció...

Però tot això s'ho inventen els periodistes i els mitjans de comunicació. I jo en faig un cas entre poc i gens. La festa no és això, malgrat tot (i entenc que els mitjans Hagin d'omplir pàgenes i hopes de ràdio i televisió, però amb límits). La festa és la gent, el carrer, la reivindicació de la convivència, del civisme, de la llengua i la cultura del país. La festa és també un sector editorial que dóna molta feina en aquest país, entre autors, representants, editors, maquetadors, impressors, llibreters, botiguers, etc. Un col·lectiu que aporta un PIB que no es pot menystenir de cap de les maneres.

Reivindico aquesta festa més que cap altra de les que es celebren al país, malgrat que per a gairebé tothom sigue un dia laborable. Ens hem de felicitar com a ciutadans. Per molts anys més.

Josep Blay, el paradigma que alguna cosa no funciona gens bé

Aquests dies ha tornat a fer-se viral la notícia del pederasta i maltractador Josep Blay, membre de la congregació dels escolapis, com a conseqüència de les denúncies que han presentat cinc ex-alumnes després de l'emissió a finals de març del documental "La fugida, veritats ocultes" que poden veure en aquest enllaç: https://www.3cat.cat/3cat/la-fugida-veritats-ocultes/. 

"La fugida" és una coproducció de TV3 i El Periódico de Catalunya, que consta de tres capítols (L'encobriment, la impunitat i la germandat) que relaten de forma minuciosa i molt documentada el modus operandi no només dels abusadors, sinó també de les institucions que els van encobrir (i podria ser que els continuessin encobrint a dia d'avui).

El dia 31 de març vaig publicar un article que es titulava "Pagant Sant Pere canta" que explicava l'acord al que l'Estat ha arribat amb l'Església Catòlica per a la reparació de víctimes demostrades dels abusos dels sacerdots d'escoles catòliques a l'estat espanyol.

Però no podem deixar d'escandalitzar-nos cada vegada que tornen a sortir a la llum casos d'abusos de religiosos amb els seus alumnes. 

Està acreditat que Blay, que avui té 86 anys i no entrat mai a la presó, continua vivint en una residència de la congregació. Home, convindran Vostès amb mi que això no és en absolut normal. No ho és per a un sàdic (així el defineixen algunes de les seves víctimes) que pegava, insultava, menystenia, maltractava i abusava sexualment d'alguns dels seus alumnes, sense distinció de si eren nens o nenes.

Després de moltes denúncies i un llarg via crucis judicial, Blay va ser condemnat l'octubre de 2023 per un jutjat de Mataró que el va considerar culpable de tres delictes d'abusos sexuals a menors (van ser molts més, segons acredita el documental) i el va condemnar a 22 mesos de presó i a una ridícula indemnització de 7.000 euros, sentència que els pares denunciants van recórrer.

Admès el recurs de les famílies, el 2024 l'Audiència de Barcelona el va condemnar a una pena de presó de 22 mesos (que em sembla no ridícula sinó de pura vergonya) però com que l'abusador tenia més de 80 anys quan s'el va condemnar, no va arribar a entrar mai a la presó (si això és justícia, que baixi Déu i ho vegi).

Que la justícia d'aquest estat no acaba de funcionar en molts casos és una evidència (tan malament com ho fa el VAR a la Champions de futbol masculí, si em permeten la vulgaritat). Avui mateix, llegia al Diari de Girona, en una notícia que signa l'Eva Batlle, que els jutjats gironins - i això, malauradament és només un exemple d'una realitat que patim cada dia com a ciutadans i com a contribuents- denegen sis de cada deu ordres de protecció a dones maltractades. És a dir, dels 521 expedients per maltractaments a dones que es van incoar el 2025, 303 van ser rebutjats, és a dir, més d'un 58% dels casos.

Però no només és la justícia, sinó la connivència d'aquesta amb l'església, que ha fet el que ha pogut (l'Església com a institució) per a tapar sistemàticament tants casos com han pogut. Les sentències en el cas Josep Blay posen com a atenunat les dilacions indegudes (el paradigma de la hipocresia) donat que entre la primera denúncia i el judici vam passar més de set anys. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. Si no fos que les sentències estan escrites i documentades, faria de mal creure. Però no, la realitat és tossuda i sempre falla, com la justícia, a favor dels col·lectius que hom podria anomenar com a part del Sistema, del "Deep State".

A "La fugida" es constata que Blay ni tan sols ha deixat de ser sacerdot, ni ha estat expulsat de l'ordre dels escolapis i fins i tot el van felicitar pel seu 60è aniversari de l'ordenació com a sacerdot.

Quan reflexioso sobre aquesta realitat, cada vegada estic més convençut que no marcar la casella 105 a la declaració de la renda (assignació tributària a l'església catòlica) és el meu deure com a ciutadà.

Sant Jordi: l'estupidesa dels Mendoza, Mariscal, Soler i d'altres

S'ha fet viral la polèmica -interessada- generada per les declaracions de l'Eduardo Mendoza, magnífic escriptor que vaig descrubrir a la brillant "La verdad sobre el caso Savolta", de 1975, i de'n Xavier Mariscal, geni valencià que viu a Barcelona des de l'any 1970 i que a les xarxes socials es fa dir Javier. Són dos creadors i artistes que admiro en els seus vessants respectius, l'un el de la literatura, l'altre del disseny.

La polèmica s'ha desfermat per unes declaracions del primer dient que calia desvincular la celebració del Dia del Llibre amb la diada de Sant Jordi afirmant que es tracava d'un maltractador d'animals i que segurament ni tan sols sabia llegir... Marisacal -cal posar-hi context perquè si no s'entén molt menys- s'hi afegeix: "M'agrada molt Mendoza, el seu somriure sota el bigoti, és molt potent (aquí hi estic totalment d'acord amb en Mariscal). A mi m'agrada canviar les coses i em posa molt nerviós dir Setmana Santa o Nadal. Setmana Santa de què. Sí, jo eliminaria Sant Jordi i en diria Dia del Llibre. Són aquestes coses catalanes que "no, això no es pot tocar, el pa amb tomàquet...". Venga, hombre, a tomar por el culo, què m'estàs contant. Per què no ho canviem tot. És un màrqueting tan ben muntat. Ara que d'aquí a no res el pobre Pujol ens deixarà, ja podrem quitar lo de Sant Jordi. És molt bona idea. Hi estic d'acord".

Home, una persona cultíssima no pot dir que que Sant Jordi era un maltractador d'animals (encara que ho digui amb segones i que hi posi tot el sarcasme del món). I del Mariscal, què dir? Tampoc calia que hi posés pel mig el "pobre Jordi Pujol" perquè ni ell va instaurar la festa ni se la va inventar.

El problema, a part de que tots dos comencen a xotjejar de forma preocupant, el primer té 83 anys passats i el segon 76 (aquest ha xotjejat infinitat de vegades, però, de jove i de vell), és aquest pretès cosmopolitisme que els fa pensar -s'ho creuen tots dos fermament- que això del Català i de Catalunya és d'un provincialisme pagesívol i que el que cal és ser, internacionalista i ciutadà del món i que això no lliga amb l'exaltació cultural de catalanitat de la Diada de Sant Jordi.

Potser hauria de recordar el gran Mendoza que Sant Jordi és també el patró d'Aragó i l'Anglaterra, i dubto que tinguin cap intenció de retirar-li la patronitat perquè una llegenda digui que un dia va matar un drac.

Polemistes professionals com el tonto útil de l'Albert Soler, que escrivia barbaritats del mateix tenor en un article el divendres passat a Diari de Girona (i això que és un típus que la sol tocar bé, tot i el seu recalcitrant anti-catalanisme, potser va caure a l'olla de poció màgica quan era petit...) quan rebla: "(Badall) I per què serveix això de ser català? Si almenys garantís que la cervesa me la serviran sempre ben freda, tindria alguna utilitat, però sospito que ni tan sols per a això". Tanta imbecilitat, especialment venint d'una persona que considero intel·ligent i culta, m'entristeix. És per paios com aquest que tenim un país petit on la llengua i la cultura catalana estan també en un greu perill. La suposada indiferència internacionalista dels que se senten imbuïts d'una superioritat moral que els permet classificar els que pensen diferent d'ells de vulgars plebeis ignorants em fa veritable angúnia.

Coincideixo més aviat amb el que escriu la Natza Farré a la seva columna a l'Ara: "No seré jo qui defensi les tradicions com a concepte i tampoc seré jo qui defensi aquests senyors ni les seves propostes. I quan dic senyors també vull dir Jordi Pujol i sant Jordi, el cavaller. Però fins i tot amb el nas tapat es pot olorar un tuf anticatalà perquè quan convé som uns pobres provincianets celebrant coses, i el Dia del Llibre és universal, i tot som ciutadans del món i bla,bla bla.".

Doncs aixó, Natza, és precisament això.

Pedro Sánchez: contraprogramació interessada

El govern de Pedro Sánchez fa aigües per tots els flancs com a conseqüència d'uns equilibris de forces molt difícils de mantenir estables donada la fragmentació històrica de l'esquerra més extrema i de l'extrema esquerra i dels nacionalistes catalans (els bascos són més o més discrets i previsibles).

Yolanda Díaz és una vice-presidenta que va per lliure (com a vice-presidenta del govern espanyol i com a representant de Sumar) i a la que li agrada tirar llenya al foc. La darrera sortida de to han estat les seves declaracions d'aquesta setmana titllant Junts de "partit racista i classista".  Home, Yolanda, jo tinc moltes coses a criticar a Junts, però això de "racista" em sembla del tot fora de lloc, però, en fi, doctors té l'església...

Gabriel Rufián un altre esperit lliure que vol fer una coalicció d'esquerres prescindint de la posició del partit (i dels interessos de Catalunya com a pal de paller de la política de ERC al parlament espanyol). La darrera sortida de to d'aquest senyor (que, recordem-ho, va dir públicament que només seria parlamentari a Madrid durant 4 anys...), és que s'estima més "el TikTok que les biblioteques perquè els joves miren TikTok i no van a les biblioteques". Per no parlar del que hi ha a l'esquerra de Sumar (Ione Belarra de Podemos i companyia) que també les diuen i les fan a l'alçada d'un campanar. I de la Míriam Nogueras de Junts, millor ni parlar-ne.

A tot això cal afegir-hi el judici que s'està celebrant aquests dies a Madrid pel cas Ávalos i Koldo García. Si han seguit alguna sessió i no s'han enrojolat de vergonya aliena és que tenen un estómac a prova de bombes, perquè la putrefacció és d'una inmoralitat que provoca basques.

Vist el panorama, i vistes també les virtuds camaleòniques de Sánchez, que és com una au Fènix en perpetu resorgiment de les seves cendres -que sembla fet d'una pasta no terrenal que el pemet superar totes les adversitats-, en Pedro Sánchez i els seus assessors van decidir ja fa temps que calia donar un impuls internacional a la seva figura en dues direccions.

La primera és per a desviar l'atenció interna a la falta de pressupostos, la paràlisi legislativa i els perpetus desacords amb els seus socis de govern.

La segona és per a preparar el terreny davant una més que probable desfeta a les properes eleccions generals (quan toqui o anticipades) per a buscar una porta giratòria que li permeti ocupar alguna posició ben remunerada i de prestigi a l'esfera internacional, sia a la Unió Europea, al Parlament Europeu, a la Comissió o a la ONU.

Així doncs, amb aquesta agenda tan clara, en Pedro Sánchez, Pedrito pels amics, ha esdevingut l'estandard de l'anti-trumpisme i s'ha posicionat com a l'estrella emergent de la defensa de la diplomàcia i la legalitat internacional auspiciada per les Nacions Unides.

I sembla que ho està aconseguint malgrat l'ombra que li ha començat a fer el Papa Lleó XIV que aquesta setmana s'ha posicionat de manera ferma i valenta contra les excentricitats i les bogeries de Donald Trump.

Però en Sánchez a la seva. Aquesta setmana que demà s'acaba ha reblat l'èxtasi intentant una carambola no a tres bandes sinó a moltes més. Ha convocat, a Barcelona,  la primera cimera bilateral entre Espanya i el Brasil (això va provocar ahir a Barcelona un col·lapse de trànsit que jo vaig patir en primera persona; sortia de l'aeroport de Barcelona i em vaig passar una hora i vint minuts a la Ronda de Dalt a dos quarts de tres de la tarda), la quarta "Reunió en Defensa de la Democràcia" i la "Global Progressive Mobilisation", organitzada pel PSOE i els seus homòlegs internacionals.

Què volen que els digui? Les concentracions i els noms parlen per si sols...La buidor de continguts és tan gran que parlar-ne fa fins i tot mandra. 

Una cosa és oposar-se a VOX, Trump i l'extrema dreta del planeta Terra, que és feina ingent, i, absolutament necessària per a la supervivència de la deontologia, i l'altra, fer teatre "woke" que no se'l creu ni en Salvador Illa, que també va traient el cap per aquesta cimera intentant sortir de l'absoluta mediocritat i irrellevància política en la que està enfangat.