Cotxes xinesos a Europa: una situació que va a més

De moment, a menys que la política industrial de la Unió Europea no faci un gir com un mitjó, els coxtes xinesos han arribat a Europa per a quedar-se.

Des de l'acord entre la mítica marca "Ebro" (EV Motors) i el fabricant de cotxes xinès Chery per a tornar a posar en marxa l'antiga planta d'ensamblatge de Nissan Motor Ibérica a la Zona Franca de Barcelona l'abril de 2024, han passat dos anys i mig, però aquell fet va ser el denonant d'un canvi radical en el món de l'automoció europea, que fins el moment -i encara ara- constitueix un dels més grans clústers de fabricació de vehicles automòbils del planeta.

Aquest desembarcament xinès va ser una passa més en la continuació d'una estratègia (molt ben estudiada i amb el ple recolzament del govern xinès) que va començar fa ja anys, concretament quan el gegant xinès SAIC Motor (Shanghai Automotive Industry Corporation), va comprar el 2005 la marca britànica MG (coneguda popularment per Morris) després que el seu propietari fins aleshores, BMW, la deixés caure en fallida.

Uns anys més tard el grup xinès d'automoció Geely va comprar Volvo Cars (la mítica marca sueca) al seu propietari d'aleshores (2010) que era Ford Motors Corporation.

Això va seguir amb -també a Suècia- Polestar, vehicle elèctric ja plenament sota control xinès. L'any 2017 Lotus Cars (una altra icònica marca del Regne Unit) va ser adquirida també per Geely.

Diguem que fins fa relativament ben poc, els grans grups d'automoció xinesos havien començat a prendre posicions a la indústria europea de l'automòbil (amb total indiferència per part de les autoritats de la Unió), però el que està passant des de fa relativament poc temps és que les marques d'automòbils xineses estan envaint, literalment, les carreteres europees.

Avui a La Vanguardia, secció d'economia, un article relacionat amb la fira de l'automòbil de París, xifra en un 11% la quota de mercat de les marques xineses a Europa fins el mes d'Agost. Si pensem que l'any 2021 aquestes marques van suposar una quota del 0,5% es constata  que el creixement ha estat exponencial. A Espanya la quota és superior a la del promig de la Unió Europea, superant el 15% del total dels nous vehicles matriculats. El port de Tarragona va rebre l'any 2025, 40.500 unitats de cotxes xinesos, gairebé triplicant les del 2024. Els primers 6 mesos de 2026, ja han entrat 21.200 cotxes xinesos.

Vaixell xinès de transport de vehicles al port de Tarragona. Font: Diari de Tarragona

Durant els primers sis mesos de 2026 s'han matriculat a Europa 663.000 vehicles xinesos, poca broma, perquè aquestes xifres han suposat el 84% del creixement total del mercat europeu de vehicles automòbils.

Recordo molt bé que l'any 2005, quan vaig anar a la Xina per primera vegada, em va impactar que els vehicles que circulaven per les seves carreteres eren fonamentalment de marques estrangeres potser un 85% del total(europees, japoneses, coreanes i nord-americanes) això sí, gairebé tots fabricats a la Xina amb joint-ventures amb empreses xineses. Tímidament es veien alguns cotxes de BYD i algunes altres marques locals desconegudes. Des d'aleshores, cada vegada que he anat a Xina -i hi he anat moltes vegades- la presència de marques xineses ha anat prenent quota, fins a un extrem que jo diria que actualment, la proporció de 2005 no s'ha invertit del tot, però gairebé. I el que al 2025 eren majoritàriament matrícules de color blau (cotxes amb motor de combustió) ara són majoritàriament matrícules de color verd (cotxes amb motor elèctric o híbrid).

Una vegada conquerit -i saturat- el mercat nacional, la Xina s'ha llançat amb totes les seves armes (tecnologia puntera, capacitat industrial gairebé infinita i suport il·limitat del govern xinès) a la conquesta dels mercats d'automoció de la resta del món (Estats Units exclosos perquè allà està prohibit que hi entri un sol cotxe de marca xinesa).

A Espanya, aquesta evolució es veu a simple vista. Actualment hi ha 25 marques xineses disponibles. Quatre grans grups xinesos acaparen bona part de mercat: SAIC (MG), BYD (ByD y Denza), Geely (Link&co, Polstar), Chery (Omoda, Jaecoo, Ebro) i d'altres com Dongfeng i Xpeng. I aquesta realitat es veu cada dia més als nostres carrers i carreteres, però també a la televisió on en "prime time" els xinesos ens bombardegen amb publicitat televisiva dels seus vehicles.

A menys que la Unió Europea faci passes molt significatives per a protegir la indústria local (i no sóc gens partidari del proteccionisme però els xinesos no juguen amb les mateixes armes que nosaltres), veurem una progressiva desaparició de les fàbriques i marques europees en pocs anys, i la dependència exterior ens ferà als Europeus menys lliures i més insignificants en el mercat mundial (com ja s'ha demostrat en el cas de la intel·ligència artificial on només compta Estats Units i la Xina).

I si la política europea és laxa (com ho ha estat fins ara), ens arribaran -com ja arriben ara- els cotxes xinesos pre fabricats de la Xina, i aquí, com si es tractés d'un Lego gegant, només es farà l'ensamblatge final de les peces, aportant un valor afegit i una riquesa més aviat relatius i comportant la pràctica desaparició a mig termini, de la indústria auxiliar de l'automoció, que tan potent ha estat tradicionalment a Catalunya.

Les enquestes del CIS i la insuportable lleugeresa de l'esquerra

La demoscòpia, segons el diccionari de l'institut d'estudis catalans és la "branca de la sociologia aplicada i de la ciència política que s'encarrega d'estudiar l'opinió pública i el comportament de la societat". Em fa gràcia això de la "ciència política", perquè al meu modest entendre, la política és de tot excepte una "ciència" perquè la ciència es basa en l'experimentació i el raonament lògic, i política i raonament lògic són conceptes antitètics.

Si a la paraula demoscòpia i afegim el qualificatiu "electoral", aleshores ja podem plegar veles, perquè la història recent ha demostrat que qualsevol semblança amb la realitat no és ni pura coincidència. 

Tot això ve a col·lació perquè  el CIS va publicar a finals de setmana el baròmetre d'octubre en el que pregunta sobre la intenció de vot, Es tracta d'una enquesta que es fa a posteriori de la convocatòria d'eleccions al Congrés de Diputats i al Senat de 29 de novembre i en el que hi ha incorporat tot el soroll mediàtic dels casos "Ceuta" i "Maricarmen", però no recull la desunió de les "esquerres a l'esquerra del PSOE" que va culminar ahir, quan s'esgotava el termini per a presentar candidatures.

El CIS torna a vaticinar una victòria molt clara del PSOE (amb una assignació de vot del 25,3%), onze punts percentuals per sobre del PP. Segons aquest baròmetre doncs, la suma de PP i VOX es situaria a un 26,3% per cent, és a dir, només un punt més que el PSOE.  

Font: CIS. Barómetro de Octubre

Tots sabem de la validesa de les enquestes electorals, i que aquestes, curiosament, solen donar resultats molt propers a la voluntat de qui les paga. El CIS, que dirigeix des de fa anys en José Félix Tezanos, és un organisme autònom que depèn de presidència del govern espanyol, ves quina casualitat. 

Aquest resultat, contrasta nítidament amb les primeres enquestes que es van publicar pocs dies després (fins i tot l'endemà) de l'anunci per part del president Pedro Sánchez, d'eleccions generals anticiapes pel dia 29 de novembre de 2026. Les enquestes encarregades per mitjans que simpatitzen amb la dreta i l'extrema dreta donen amples majories absolutes a PP més VOX, en particular "La Razón", que atorga a PP+VOX un percentge de vot del 52,1%.

Font: Diari Ara

Hom tindria la raonable propensió a pensar que Tezanos escombra cap al govern que li paga el sou, però el que també és cert és que el CIS és un organisme de prestigi  i que en les darreres eleccions, malgrat que va pronosticar que el PSOE seria la primera força en vots (i ho va acabar sent el PP amb un 33,1% de vots versus el 31,7% del PSOE), el seu baròmetre va preveure encertadament que PP i VOX no aconseguirien assolir la majoria absoluta al Congrés.

I per acabar, hem assistit aquests dies al lamentable espectacle de la desunió de les esquerres, que finalment, com jo vaig preveure (encara que aquesta predicció era més aviat fàcil vista la natura dels protagonistes), han estat incapaços de posar-se d'acord per concórrer amb candidatura única (amb l'excepció de les Illes Canàries i el País Valencià). De tot aquest episodi d'indignitat en podem extreure dues conclusions: la primera és que això ha estat una lluita d'egos en un galliner en el que ha primat fonamentalment la batalla per la cadira, i la segona és que en cap cas s'ha parlat de programa, que és l'única cosa que interessa als ciutadans. Hi podríem afegir una tercera consideració: Gabrién Rufián, el primer i segurament principal impulsor d'aquest desgavell, no ha tingut el coratge de deixar ERC (això també demostra que té la dignitat d'un escurçó i que només l'interessa la poltrona) i l'Oriol Junqueres ha acabat acceptant la proposta d'anar amb Podemos amb una pinça al nas, per l'atracció de la figura de Rufián com a canalitzador de vots. Però que en Rufián ja no és un home d'ERC ha quedat més que constatat. Només és qüestió de temps.

Sigui com sigui, la desunió de l'esquerra els penalitza, en primer lloc perquè han quedat retratats i han demostrat el que els importen els seus votants, i en segon lloc -i tan important com el primer- perquè el mecanisme electoral de la llei d'Hont penalitza la desunió.

No m'estranyaria que molts votats del bloc de l'esquerra de l'esquerra acabéssin fent vot útil cap al PSOE i que els votants més catalanistes d'ERC acabessin fent un transvassament de vots cap a Junts.

El que sembla clar a dia d'avui és que la campanya electoral serà llarga, agra i farcida d'insults i desqualificacions. Exactament al contrari del que hauria de ser.

Oques Grasses: el darrer concert

Va ser el tema del dia. I ho continua essent avui. No a tothom li agrada "Oques grasses", i per tant hi ha molta gent que diu obertament que no l'interessaven gens els concerts de comiat. A mi aquest grup m'agrada molt tot i no ser-ne un fan incondicional, l'he tingut al meu radar des de fa anys; per posar un exemple, a la meva llista principal de "Spotify" hi tinc set o vuit cançons seves. Sis àlbums en dotze anys dóna per unes quantes cançons. La personalitat hipnòtica del seu líder en Josep Montero, em té francament bocabadat. És un cas d'èxit difícil d'entendre i encara més d'explicar. Però és una realitat que ahir vaig viure en viu i en directe.

Tot i no saber-me molts dels seus temes, vaig gaudir molt de la festa. El concert d'ahir va ser un espectacle que recordaré la resta de la meva vida. Va ser una mena de catarsi col·lectiva que al final ens va deixar a tots els que hi érem -unes 60.000 ànimes- en un estat entre l'alegria d'haver gaudit d'un espectacle extraordinàri i d'un nivell musical, escènic i de producció a l'alçada dels esdeveniments dels més grans (no és exagerat dir que el format va estar a la mateixa alçada d'un concert d'en Bruce Sprinsteen o Coldplay -per citar dos grups que són capaços d'omplir estadis del tamany de l'Estadi Olímpic Lluís Companys-) i la tristesa de veure unes veus que canten en Català i que s'apaguen, segurament per sempre més.

Oques Grassses: el darrer concert. 10/10/2026. Estadi Olímpic Lluís Company. Foto: JBA

De fet, el que vam viure ahir, malauradament ho hem viscut massa sovint en aquest món tan petit com és la música que es fa en llengua Catalana. Aquest any hem viscut, a més a més del final d'"Oques grasses", les darreres actuacions de "La Fúmiga", una gent del País Valencià que fan una música fantàstica i que el 31 d'octubre, al València Roig Arena, faran l'últim concert. O "La gossa sorda", també valencians, i que també aquests dies han fet el darrer concert.

Va passar igualment amb "Txarango", de l'Alguer Miquel i en Marcel Lázara. Van fer sis discs entre 2010 i 2020, segurament massa poc, però d'una qualitat i intensitat, que encara els portem al cor. Tant que, quan van anunciar que plegaven el 2021, ens van deixar un buit a l'ànima exactament com ha passat amb "Oques grasses". L'Alguer Miquel ens va deixar una mica orfes i també amb una recança que encara no s'ha acabat d'omplir. Si mai llegeix aquest article, el convido a tornar...té un munt de gent que l'està esperant...

Segurament la realitat és que costa fer música en Català i poder-se guanyar la vida decentment, tot i així, el final d'"Oques grasses" ens demostra que quan es fan coses de qualitat, la llengua deixa de ser un impediment. Una llum d'esperança.

Escrivia avui en Toni Soler al diari Ara: "Ens van dir durant massa temps que el Català no era una llengua nacional, sinó una llengua d'estar per casa, per cantar nadales, però amb el pas dels anys hem consolidat un espai cultural divers i talentós, que, primer va excel·lir en les indústries culturals "lleugeres" (...) i finalment s'està fent un lloc també en els sectors culturals que demanen més múscul industrial i financer (música, televisió i cinema)".

Ahir vaig viure amb una intensitat que no recordava als darrers anys, que es pot fer música global en Català. Em vaig emocionar com feia temps que no em passava. En un moment en que el catalanisme està més aviat de reculada, o com a mínim en un perfil molt baix, sentir la manifestació de catalanitat que vaig experimentar ahir, em va posar la pell de gallina. 

Vam pujar a l'Estadi Olímpic Lluís Companys des de la plaça d'Espanya, amb una munió de gent. Sentir parlar Català per tanta gent a un lloc tan multinacional com Barcelona em va emocionar. Hi havia gent que pujava al concert, amb la paciència de Job, per les acumulacions a les escales mecàniques (que he de dir que, de pujada -no així de baixada- funcionaven totes), diversa en molts aspectes, però única en la llengua que parlava, el Català, que vaig tornar a pensar, encara que sigui un petit miratge, que sóc a casa meva i que la llengua no està tan en perill com veritablement està. 

Torna a escriure en Toni Soler: "Els concerts de Monjuïc no són conseqûència d'una febrada nacional com la dels anys del procés sobiranista, ans al contrari, coincideixen en el temps amb una cojuntura d'un cert esmorteïment polític, i això no li resta substància a l'esdeveniment..." però tot i així la comunió, sobre tot cultural i lingüística que vaig veure ahir, ens permet tenir un bri d'esperança. Quan es fa cultura de qualitat, i el que vam veure i viure ahir n'era una manifestació plena, la llengua en surt reforçada. 

És una pena que el grup que estava esdevenint un fenòmen global en llengua Catalana decideixi plegar, però, sense dubte, algú recollirà el seu llegat, i esperem que sigui ben aviat.

"Oques grasses", sempre us portarem al cor.

Frente Amplio: o el fracàs endèmic de les esquerres

Les esquerres hispàniques han tingut històricament dues grans característiques que les definit: la primera és una gran capacitat per a dividir-se i la segona una gran incapacitat per a posar-se d'acord. Hi ha només una excepció contemporània, i és el Frente Popular, que es va formar per a concòrrer a les eleccions generals de 1936, i les va guanyar (PSOE, PC, Acción Republicana, Unión Republicana i ERC entre els principals) amb un 56% dels vots.

No deu ser casualitat que ara, les "esquerres a l'esquerra del PSOE" es plantegin tornar-se a unir i que el nom de la coalicció comenci per "Frente". El Frente Amplio. Però en la meva modesta opinió, i estaria disposat a fer apostes, aquesta incapacitat de posar-se d'acord, jo diria que gairebé genètica de les esquerres farà que, a la pràctica, si aconsegueixen vertebrar totes les forces que composen aquest guirigall, no seran a temps d'articular una veritable coalicció amb possibilitats d'obtenir un resultat electoral que pugui ajudar a guanyar les eleccions a les esquerres.

De fet, per a un no iniciat, navegar per auqestes aigües es fa complicat. Hi ha Sumar, que és una plataforma que agrupa a dos partits polítics: Izquierda Unida i Movimiento Sumar. I llavors tenim Podemos, que fins on he pogut saber, no formaria, a dia d'avui part d'aquesta coalicció. Però també hi ha a nivell regional: Comuns, Compromís, Más Madrid, Chunta Aragonesista, Adelante Andalucía, Més per Mallorca i segur que me'n deixo algun. 

I llavors hi ha el serial/culebrot Gabriel Rufián, i dic Rufián perquè està molt clar que no es tracta d'Esquerra Republicana de Catalunya, ja que la direcció nacional del partit ha deixat molt clar que no vol saber res del "Frente Amplio". Gabriel Rufián va declarar a diversos mitjans el mes de desembre de 2015, literalment, cito les seves paraules: "En 18 mesos deixaré el meu escó per a tornar a la República Catalana". Suposo que es tractava d'una manera de dir que en 18 mesos Catalunya seria ja independent i que per tant ja podria tornar a casa. Però ni Catalunya és independent, ni ha tornat a casa (de fet va gairebé 10 anys tard), i ni tan sols parla Català al Congrés de Diputats en les seves intervencions.

La decisió d'ERC de qui serà el seu candidat a Madrid, que s'ha de prendre demà diumenge com a dia límit, mereixeria sense dubte un capítol a part. Només hi ha dues opcions: o en Rufián es queda a ERC i per tant abandona la seva idea (i dic seva perquè va ser ell qui, per primera vegada va suggerir un front ample d'esquerres) o es queda a Esquerra i s'ha d'empassar les seves aspiracions. 

ERC, un partit amb 95 anys d'història, el partit dels Presidents Macià i Companys, en cap cas repetirà el que va fer al 1936. Aleshores Espanya venia del "Bienio Negro" de les dretes i el President Companys era a la presó. Avui les circumstàncies són diferents (tot i que les "dues Espanyes" són més vives que mai, com ho van ser durant la dècada dels 30 del segle passat). 

És possible que d'aquí surti alguna cosa estable? En dubto. D'entrada perquè aquesta impossibilitat, repeteixo, genètica, de posar-se d'acord fa que aquí tothom de l'esquerra es vegui empoderat i capacitat per a liderar un projecte. Podemos va nèixer el 2014, només té 12 anys, i durant aquest temps ha passat de no existir a tenir fins a 45 diputats (2015) a quedar-se amb 5 el 2023. Izquierda Unida, el més longeu, el funda Pablo Iglesias el 1986 de les cendres del Partit Comunista, fa 40 anys, i el 2023 va obtenir 5 diputats (des dels 21 de 1996). Sumar és del 2023, fundat per Yolanda Díaz. Catalunya en Comú es funda el 2016 (Ada Colau).

Els "egos" dels personatges que lideren aquestes forces, les Ada Caolau, Ione Belarra, Yolanda Díaz, Gabriel Rufián, etc. dificulta encara més el lideratge d'aquest "Frente Amplio".  I el que penso sincerament és que l'únic que els interessa (també als altres, però a aquests probablement més perquè han fet de la política un "modus vivendi") és obtenir un escó, i quatre anys més de sou públic garantit. L'Ada Colau va dir, com en Rufián, que descartava tornar a la política institucional, ara, que no pot pagar el pis de lloguer, pobreta, explica que fa el pas "pel moment que estem vivint". Literalment, no tenen vergonya.

La credibilitat d'aquestes esquerres és tan baixa, que, segons una enquesta que publica avui "El País", per separat obtinidríem entre 5 i 7 diputats i junts en el "Frente Ampli" entre 15 i 19 diputats (9,5%), que seria un altre fracàs absolut.

Molt haurien de canviar les coses d'aquí al 29 de novembre perquè el "Frente Amplio" fos una opció amb possibilitat de treure una representació que, sumada als vots del PSOE i els nacionalistes catalans i bascos, pogués reeditar una majoria de més de 175 diputats.

29 de Novembre: un desenllaç inevitable

Crec que no hi havia alternativa a la convocatòria d'eleccions generals per part del president Pedro Sánchez. L'anomenat "bloc de la investidura" estava trencat des de feia molt de temps i la no aprovació dels decrets de l'habitatge al Congrés dels Diputats divendres de la setmana passada, no deixava cap mena de marge a Sánchez, segurament el més gran prestidigitador de la política espanyola contemporània.

Haver fet "com si no hagués passat res" hagués estat mancat de tota ètica política. Ningú, ni els seus, ho hagués entès. S'hi ha vist forçat, doncs. Potser ho tenia clar des del començament de tot aquest festival, que, tot sigui dit de passada, ha eclipsat, al menys parcialment, el gran problema que hi ha a Ceuta, que sembla haver quedat relegat a un segon (o tercer) terme informatiu.

Des de les esquerres -en particular ERC- s'esguerren els vestits atacant a Junts per haver fet descarrilar les forces progressistes, especialment el diputat Gabriel Rufián -que ja no sé si defensa els interessos d'ERC o els seus personals (més aviat m'inclino a pensar que en Rufián només s'interessa per sí mateix i per perpetuar-se en una feina que li permet cobrar molt treballant molt poc i sense haver de retre comptes a ningú)-, però si volen que els digui el que penso, el PSOE -i els seus aliats, sobre tots els de més a les esquerres- ha tingut gairebé dues legislatures, des de desembre de 2019, per a estudiar, proposar, negociar i legislar les reformes estructurals que calen a aquest país en matèria d'habitatge.

De fet, l'activitat legislativa del govern en aquesta matèria ha estat la tímida modificació de la Llei d'Arrendaments Urbans de 1994 mitjançant un Decret-Llei 7/2019 i la llei de 24 de maig del 2023 pel Dret a l'Habitatge, amb més bones intencions que efectes pràctics.

Pretendre legislar d'urgència perquè els crits del carrer en relació a la senyora de 87 anys que van desnonar fa 15 dies, amb llums, taquígrafs i càmeres de televisió han estat capaços de mobilitar col·lectius de la població que estaven relativament adormits des del 15 M, em sembla d'una frivolitat només digne dels polítics que tenim en aquestes contrades. No hauríem d'oblidat que a Catalunya, per aquest mateix fet (desnonaments) hi ha hagut els darrers quinze dies dos suïcidis, però això sembla que queda en segon terme. Interessa el relat de curt termini, les acampades a la Puerta del Sol i a Plaça Catalunya...

En aquest país tenim alguns problemes crònics en relació a l'habitatge: manca de sol públic, manca d'inversió en vivenda protegida (malgrat la llei de 2023), manca de protecció al petit propietari, creixement de la població via migració descontrolada que ha incrementat la demanda de forma explonencial,  situacions d'abús en les que paguen justos per pecadors...

Segons l'INE, hi ha 3,8 milions de vivendes buides a Espanya, i malgrat això molts propietaris no posen pisos al mercat de lloguer per por a abusos. 

Fer demagògia amb l'emergència habitacional és fàcil i surt barat, però tot i que es coneix l'origen del problema, no s'ha buscat un gran pacte d'estat per a començar a revertir la situació. Per què? Només hi ha una explicació:  pels interessos partidistes. La mirada de curt termini impedeix als polítics governar amb generositat i altura de mires. Ho sap tothom, ho diu tothom que té dos dits de seny però malgrat tot, tot segueix igual.

I ara què? Doncs si a Catalunya l'enquesta d'ahir de La Vanguardia mostra una situació hipotèticament ingovernable, amb un PSC a la baixa, una Aliança que recull el fruit d'un Junts en desbandada (de 35 a 16 diputats), que passaria de 2 a 30 diputats, i un creixement de Vox des dels 11 als 18 diputats, a Espanya la situació és una mica més clara, en la línia que molts vaticinen: les esquerres perdran les properes eleccions generals, i PP i Vox sumaran majoria absoluta. Sorpresa per algú? Diria que no, especialment en un entorn de polarització i radicalització en el que les esquerres han mostrat històricament una malaltissa incapacitat d'arribar a pactes duradors i de fer grans coaliccions que puguin governar seriosament.

Font: Europa Press 5/10/2026

Darrerament la demoscòpia a Espanya falla més que una escopeta de fira, però malgrat això, no sembla clar que l'Au Fènix Sánchez sigui capaç aquesta vegada de revertir una situació que, per molta manifestació que hi hagi al carrer, per molta amenaça de vaga general, està comdemnada per les moltes errades de govern (i per flagrants casos de corrupció) que s'han acumulat durant aquestes dues darreres legislatures. Arriba la dreta i l'extrema dreta, per a quedar-se una bona temporada.

F.C. Bayern de los Caídos

Els extremismes no tenen límits, i en països on la institució de justícia està clarament esbiaixada a favor de les dretes, aquests col·lectius se senten amb el més absolut dret a la impunitat. Aquesta màxima, que és certa sempre per a tots els extrems, ho és més en països en els que hi ha energúmens que diuen públicament: "El que pueda hacer, que haga", i a la Pell de Brau, una bona colla de jutges i fiscals s'ho han pres al peu de la lletra. El jutge Peinado per sort pel país, acabat de jubilar i sense possibilitat de retorn a la judicatura, n'és un exemple palmari.

Tot això ve a col·lació perquè llegia aquesta setmana s'ha fet viral una notícia en relació a un club de futbol amateur, que està inscrit en una lligueta de futbol 7 al barri d'Horta, a Barcelona, que es diu Mingorrubio Balonpié.

El nom de Mingorrubio potser no dirà gran cosa a molts lectors, però es tracta del cementiri on es van traslladar les despulles de Francisco Franco una vegada es va aconseguir treure'l del Valle de los Caídos. 

Que un club de futbol o del que sigui porti el nom del cementiri on està enterrat ara el dictador ja és tota una declaració d'intencions, però que a més a més l'escut del club hi porti a sota la inscripció "F.C. Bayern de los Caídos" supera els límits del que en democràcia es pot aguantar.

Naturalment, quan es grata una mica et tota aquesta pantoxada feixista,  s'acaba sabent que entre els integrants d'aquest equip hi ha el vicepresident de la província de Barcelona de Vox, Juan Cremades i el conseller del partit al districte de Sarrià, Carlos Oliva. Un altre dels membres és un exregidor del PP de Premià de Dalt, un tal Bernabé Ruffo. A tots aquests individus només els coneixen els seus familiars -gràcies a Déu- però se senten amb dret a "fer bromes" com posar sota l'escut del club "Bayern de los Caidos".

De fet, són tan ignorants, irrespectuosos i prepotents (això ho tenen els que gaudeixen amb la manca de llibertats democràtiques) que es permeten el luxe de rebaixar "la gravetat de l'assumpte, aludint que es tracta d'un joc de paraules "humorístic" comparable a d'altres equips amateurs que es "rebategen amb piulades a grans clubs internacionals".

Aquesta manca de respecte cap a la història d'un país que va veure en una guerra civil esfereidora, més d'un milió de morts en tres anys és quelcom que no s'hauria de tolerar, governi qui governi i se sigui de dretes o se sigui d'esquerres. A Alemània i a Itàlia, l'apologia del feixisme està prohibida per llei i penada amb presó. Aquí, pel que sembla, això és-utilitzant la cèlebre frase d'un usuari de Rodalies fastiguejat per la manca de qualitat del servei- "Can Pixa i Rellisca".

De què serveix la Llei de Memòria Històrica? De què serveix haver tingut familiars represaliats pel franquisme i d'altres dels que encara no se'n sap què els va passar  (és el cas de la nostra família, tant de la branca Burgell com de l'Alsina) si després després de 50 anys de democràcia el feixisme continua, impunement fent apologia del dictador Francisco Franco?

Jo penso que de ben poc. 

Maricarmen, Ada, oportunisme

Vagi per endavant que el que va succeir a Maricarmen Abascal que - no s'ho perdin- ja té una entrada a Wikipèdia, no hauria de succeir en un estat dit "de dret". Que una anciana de 87 anys, amb mobilitat molt reduïda i que arrossegava un litigi amb la propietat des de 2023 sigui desnonada de casa seva en camilla és una imatge molt lamentable.

Els desnonaments, d'altra banda, especialment aquells que afecten a col·lectius vulnerables de veritat, com aquest cas, entra directament en conflicte (fins i tot contradicció) amb el que estableix l'article 47 de la Constitució Espanyola de 1978 que diu literalment: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació".

Que el dret a un habitatge digne ha esdevingut un problema de primer ordre no només a Espanya sinó a molts països del món occidental és una evidència i que aquest problema és especialment molt greu a l'Estat Espanyol és una veritat innegable. Avui sentia a la ràdio un comentarista que deia que en molts casos l'única esperança de tenir un pis per a molt joves d'avui dia passa per l'herència del que puguin posseir els seus familiars, i això, en sí mateix, és un veritable drama.

L'especulació urbanística, la concentració de cada vegada més riquesa en cada vegada menys persones, la desaparició de la classe mitja de forma accelerada i la manca de legislació adequada per evitar aquests abusos (Llei del sol, Llei d'arrendaments urbans, etc) provoquen situacions indesitjades i molt injustes com el desnonament de la Maricarmen Abascal, les imatges del qual han donat la volta al món. Que Espanya esdevingui notícia d'obertura dels telenotícies mundials pels casos Ceuta i Maricarmen no deixa de ser una il·lustració força gràfica de l'estat en el que ens ha tocat viure.

I es ben trist que finalment els propietaris de la vivenda on residia Maricarmen Abascal hagin acceptat finalment que torni a casa seva només (o fonamentalment) pel rebombori mediàtic i la pressió que han fet la gent d'esquerres. Els propietaris, l'empresa Urbagestión Desarrollo e Inversión, no van fer ni més ni menys que aplicar la legislació vigent (LAU) de 1994. Que la situació és indesitjada, sense dubte, però també que qui hi ha de posar remei és l'administració pública, també.

No em sembla gens correcta la utilització partidista del ja anomenat "Cas Maricarmen" per totes les forces polítiques, que no han fet altra cosa que tirar-se els plats pel cap des de la setmana passada. 

El que no pot ser és que tots els partits polítics, tots sense excepció, utilitzin el cas com una arma llancívola per a tirar-se porqueria els uns als altres i acusar-se recíprocament de no haver fet res per a legislar per evitar aquests tipus de situacions, el ja famós "Y tu más".

Com amb tants d'altres temes capdals que afecten a un grandíssim col·lectiu de ciutadans i ciutadanes, els polítics haurien de tenir l'altura de mires, el sentit d'estat i la generositat política d'arribar a pactes molt amples per evitar els abusos urbanístics sobre tot per a les classes amb menys poder adquisitiu però també a sensu contrari, evitar els abusos dels de deixen de pagar els lloguers o les hipoteques tenint els mitjans per a fer-ho o els que ocupen il·legalment la propietat d'altri sense cap mena de respecte ni de justificació.

Calia arribar a la situació perversa que el Consell de Ministres hagi hagut d'aprovar avui d'urgència dos decrets llei (el PSOE ja ens té acostumats a trocejar una mateixa peca de legislació en diverses lleis per aconseguir els suports dels uns i/o els altres) quan han tingut anys per a legislar adequadament sobre aquest tema? Veritablement s'havia d'arribar al xantatge dels socis de Podemos i Sumar al Govern de no presentar-se al Consell d'avui si no hi havia un acord previ sobre el decret "Maricarmen"? Fa molta vergonya i fins i tot fàstic, però diu molt de la categoria de la nostra classe política, que fluctua entre entre la misèria moral i la misèria deontològica.

Hi ha eleccions a la vista i tots els partits polítics, tots, estan actuant amb curt terminisme electoralista. 

La vergonya i l'oportunisme són tan grans que avui mateix, oh casualitat! la senyora Ada Colau (sí, sí, l'ex-alcaldessa de Barcelona i la de la "flotilla de pacotilla" que va denunciar tortures per part de l'exèrcit israelià...), en una entrevista al programa "Cafè d'idees" de RTVE, ha explicat que ha hagut de deixar el pis on ha viscut durant més de 15 anys perquè "li costava arribar a finals de mes", ho ha dit literalment. 

La senyora, que no té ni un dit de vergonya ni dignitat, i que recordem-ho, va estar 8 anys a l'alcaldia de Barcelona amb un salari brut anual de 100.000 euros i després dos anys com a diputada de "Barcelona en Comú" de 96.304 Euros.  Suposo que per això es postula a tornar a la política, el refugi perfecte per a cobrar una nòmina pública sense haver de demostrar cap mena de capacitat.

Font: Newtral. Darrers salaris bruts anuals coneguts d'Ada Colau

La utilització d'un cas com aquest per part de les esquerres més dogmàtiques (i que menys toquen de peus a terra) fa tanta pudor que sap greu que hagin de pagar justos per pecadors, però amb una esquerra extrema liderada per personatges d'aquesta catadura moral, no sé si m'estimo més que guanyin les dretes.