Periodisme groc

Aquest dimarts Catalunya Ràdio feia públiques en exclussiva, les trucades d'en Jonathan Andic al 112 després de la caiguda del seu pare Isak Andic pel barranc de la ruta de les coves del Salnitre.

Les trucades es van reproduir durant tot el matí a l'emissora diverses trucades i a moltes altres emissores de ràdio i televisió, citant la font, Catalunya Ràdio, durant tot el dia i l'endemà i es van fer ressó de les mateixes gravacions una i altra vegada.

Hi ha una nova manera de fer periodisme que els darrers anys ha anat guanyat forma i partidaris. El que jo anomeno el periodisme negre o la crònica negra. De fet, aquest gènere no ha parat de crèixer els darrers anys, auspiciat pel creixement imparable de la novel·la de gènere negre, cada dia més popular i amb més lectors.

La Tura Soler o la Mayka Navarro a la premsa escrita (El Punt Avui i La Vanguardia respectivament) o en Carles Porta a la televisió i la ràdio són exemples de l'èxit del gènere i del creixement exponencial seu interès per part del ciutadà comú, del "panem et circenses" del que sembla estar àvid el "populum" o la "plebs", com haguessin dit els nostres ancestres romans.

És un tipus de periodisme que té molt d'èxit -de fet, cada dia més- que col·lecciona moltes audiències (creixents), i que desperta un interés que té els seus fonaments en la necessitat de "morbo" que sentim els humans, i cada vegada més.

Si la cosa va de famosos (o de rics, que és més o menys similar) encara més. Les desgràcies alienes, quan els receptors són membres de les classes més afavorertes i poderoses de la societat,  reconforten i exciten molts ciutadans de la plebs perquè pensen -i se n'alegren- que les desgràcies no només succeeixin entre les classes baixes.

Però el periodisme ha de tenir límits i aquests límits s'han de basar en la deontologia (el codi ètic dels periodistes, és a dir, no mentir, no tergiversar, no magnificar, atenir-se a la objectivitat dels fets) i en l'interès informatiu general. 

Hi ha fets que cal divulgar i els periodistes fan una funció social i de control del poder molt important (imprescindible, de fet) quan, per posar un exemple, publiquen que el Borbó abdicat va ser enxampat caçant elefants a Botswana en una sortida il·legal d'Espanya no autoritzada ni pel govern ni pel congrés de diputats o que les joies que es van trobar a la caixa fort del despatx de Rodríguez Zapatero tenen un valor de taxació d'1,3 milions d'euros.

Però les gravacions de les trucades de l'Isak Andic als 112 pertanyen a l'àmbit més íntim i més privat d'una persona que, si diu la veritat, va patir enormenent en constatar que el seu pare havia caigut pel barranc i que no el podia veure, i si menteix, allà ell i la seva consciència i la seva rendició de comptes amb sí mateix i amb els seus Déus (si és que en té algun).

Fa una mica d'angúnia que Catalunya Ràdio, una ràdio pública que paguem amb els nostres impostos, dediqui recursos a capturar aquests tipus de notícies (o entenc a Telecinco o a Antena 3, però no a emissores públiques que tenen una funció d'utilitat general més que no pas de ser líders d'audiència) o que els fiscals i els defensors d'una part i de l'altra, utilitzin els mitjans per a començar una mena de judici paral·lel i de preconstitució (o postconstitució) de proves, que pot tenir la seva transcendència quan finalment s'obri el judici públic (que s'obrirà, no en dubtin) amb jurat popular, que jutjarà si Johathan Andic és culpable o no de la mort del seu pare.

Tot plegat, més que angúnia em fa, si els sóc sincer, una mica de fàstic.

Les Joies de la Castafiore

Pràcticment fins la setmana passada vaig estar convençut -i perdonin-me la ingenuïtat- que l'ex-president José Luís Rodríguez Zapatero tindria alguna explicació que pogués justificar totes les pressumptes acusacions que el jutge José Luis Calama havia instruït en el sumari del cas "Plus Ultra" de més de 4.000 pàgines. 

La veritat és que malgrat les presumptes irregularitats en algunes de les indagacions fetes -amb escoltes il·legals proporcionades per la CIA, institució que, ja se sap, està per damunt del bé i mal, com ha estat ben demostrat en, entre molts altres, el cas de la BPA - Banca Privada d'Andorra- - la cosa feia força mala olor. 

Tot i això, després de les declaracions del portaveu autoritzat de l'ex-president, el sociòleg Luis Arroyo que va dir que les joies trobades a la caixa forta al despatx de Rodríguez Zapatero procedien d'una herència de la seva dona i que tenien un valor que no superava els 50.000 euros, encara vaig pensar que tot plegat tindria alguna explicació plausible.

Massa tard.

Quan aquest divendres es va saber que el peritatge de les joies trobades a la caixa de Zapatero encarregada pel jutge Calama a la joieria Ansorena i l'Institut Gemmològic Nacional supera els 1,3 milions d'euros, tenim diversos problemes molt importants sobre el taulell, a afegir a tots els que hi ha ja sobre la taula.

Als pressuptes càrrecs per tràfic d'influències, malversació, prevaricació i blanqueig de capitals ara caldrà afegir-hi una peça separada de delicte fiscal i de contraband per una potencial entrada no declarada de joies a Espanya (en el supòsit que les joies procedissin de l'estranger). Tot plegat, un embolic de molta consideració.

Si Rodríguez Zapatero por acreditar la traçabilitat de les joies i la seva procedència lícita, hi hauria un potencial delicte per manca de declaració de les mateixes per successions i donacions o a la declaració del patrimoni, i per tant el delicte fiscal per no declaració d'impostos seria flagrant (el delicte fiscal està tipificat a part de la no declaració de valor per import de més de 120.000 euros), però si no la pot acreditar, llavors el cas és molt més greu, perquè no es tracta de l'anell que tots tenim a la tauleta del costat del llit a la nostra habitació que pot tenir un valor de 1.000 ó 2.000 euros...

Tenir patrimoni no és delicte (ni tan sols a Espanya on l'Agència Tributària està especialitzada en bombardejar la classe mitja treballadora) però si aquest patrimoni està tancat en una caixa forta i a més a més té un valor de 1,3 milions d'euros, i a més a més no està declarat, i a més a més pot procedir de fonts de més que dubtosa legitimitat i a més a més es van trobar a la caixa del despatx de l'ex-president (no a la caixa forta de casa seva), doncs comencem a pensar que allò que diuen a Madrid: "Blanco y en botella, leche", adquireix visos de ser una realitat més que plausible.

El PSOE té ara un problema major. En té molts, però aquest d'en Rodríguez Zapatero és la cirera del pastís. És la gota que fa vessar el got. És el punt que trenca la credibilitat del discurs de les esquerres.

És l'esquerda definitiva que enviarà el PSOE a l'oposició els propers 20 anys, i potser a més d'un dels seus alts càrrecs i/o ex-alts càrrecs a la presó.

Poder absolut

La notícia del dia als Estats Units, és el bateig en borsa de la companyia Space X, propietat fins ara de l'excentric multimilionari nord-americà Elon Musk. Les notícies sobre la Guerra de l'Iran i de Trump i les seves estupideses, mentides i arbitrarietats han quedat eclipsades per aquesta notícia que acapara des de fa dies, però en particular avui -dia oficial de la sortida a borsa- l'atenció de tots els mitjans de comunicació.

El debut a borsa de Space X acaba de convertir Elon Musk en el primer trilionari de la història de la humanitat. Trilionari, en nomenclatura anglosaxona, es refereix al nostre bilió europeu, és a dir, a un milió de milions de dòlars. 

Les xifres efectivament, provoquen vertígen. La col·locació de Space X (SPCX) ha suposat la major oferta pública de venda d'accions (OPV) de la història amb 555 milions d'accions, amb una recaptació que ha superat els 75.000 milions de dòlars i una valoració borsària de 1,77 bilions (milers de milions) de dòlars. La demanda d'aquest títol ha superat en 5 vegades l'oferta i les accions s'han assignat a prorrata, així és que ningú no ha obtingut les accions que havia demanat. Aquesta valoració supera tres vegades l'anterior rècord d'una col·locació borsària als Estats Units.

El preu de sortida aquest matí al NASDAQ era de 135 dòlars, i mentre escric aquest article les accions estan ja cotitzant a 167 dòlars amb una plusvàlua, el primer dia de cotització, de gairebé el 24%.

Seu de Space X a Texas. Font: Space X

Estats Units ha fet una clara aposta per allunyar-se de la política industrial clàssica i apostar-ho tot a la tecnologia: aeroespacial, biotecnologia, intel·ligència artifical, microxips, mega centres de dades, defensa,... I això està també transformant el país.

A l'Estat d'Ohio, la companyia Intel està construint la planta de fabricació de xips més gran dels Estats Units, anomenada "Silicon Heartland" on s'hi estan invertint 28.000 milions de dòlars, i que està prevista per estar plenament operativa el 2030. Aquesta fàbrica generarà 3.000 llocs de treball i està contribuint a transformar no només el paisatge del centre d'Ohio (vegeu foto de l'abans i l'ara del lloc on s'ubica la nova fàbrica, entre la primera foto i la segona han passat dos anys) sino els impactes en l'encariment de l'habitatge i els serveis a l'estat.

Font: The Columbus Dispatch

Aquesta brutal transformació té gran impactes en l'economia, però sobre tot en el medi ambient. La necessitat d'energia que hi ha al darrere d'aquestes grans infrastructures posen un clar interrogant sobre la sustenibilitat de tot plegat, malgrat les campanyes de màrketing de "green whasing" que fan totes aquestes companyies al·legant que utilitzaran energia renovable. A Texas hi ha forts moviments opositors a la construcció de més "data centers", a Nashville, Tennessee, la projectada (i aprovada) construcció d'un mega centre de dades al costat del zoo, ha alertat la població, que s'ha alçat en peu de guerra contra un projecte que pot ser clarament perjudicial pels més de 3.000 animals que allotja aquest zoo.

Font: Scripps News

El principal problema és que, en un economia com la nord-americana, ja tradicionalment liberal, esdevinguda ultraliberal amb l'adveniment del segon mandat del rei Trump, tots els seus amics tecnològics multimil·lionaris semblen tenir carta blanca pels seus projectes sense que hi hagi a dia d'avui cap contrapoder que sembli poder-los aturar.

I si aquest moviment, que actualment està en fase de creixement desbocat (només cal veure les borses nord-americanes) no es regula d'alguna manera, les diferències entre els que més tenen i la resta de la població podria portar conseqüències difícils de mesurar a dia d'avui.

Barcelona (i 3Cat) ho torna a fer

Sóc als Estats Units en viatge professional i malgrat algunes objeccions que vaig escriure en un article anterior en relació a la despesa pública en un viatge d'un cap d'estat, en aquest cas del representant de Déu a la Terra, i de l'Estat del Vaticà, he de reconèixer que havent vist la cerimònia de benedicció de la Torre de Jesús per part del Papa Lleó XIV, em sap greu haver-me perdut el directe.

La vaig veure parcialment, a la cinta de córrer d'un hotel, en un resum llarg que en feia la cadena de televisió NBC i que anunciava la benedicció de la torre de la catedral que va concebre i començar a construir l'arquitecte "Antonio Gowdy", encara que costi de creure -especialment tractant-se d'un canal de televisió molt respectable- així és com va sortit sotsretolat a la part inferior de la pantalla, mentre una periodista de la cadena informava de l'acte des de l'exterior de la Sagrada Família. Vull pensar que el fet que es tractés d'imatges enregistrades feia poques hores va propiciar que no s'acabés de revisar tota la informació (encara que en una de les 3 grans cadenes de televisió nord-americanes, l'errada és de jutjat de guàrdia).

La qüestió però és que les imatges, que després he vist repetides als portals de 3Cat, TVE i 2Cat m'han impressionat, i de valent. M'han recordat moltíssim aquell gran i màgic moment vital televisiu que van suposar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 (aleshores jo feia pocs dies que havia tornat dels Estats Units per instal·lar-me a Barcelona), un espectacle que va fer bocabadar el món i va posar Barcelona definitivament al mapa mundial (massa i tot, vist amb perspectiva). 

Em va quedar gravada a la memòria per sempre més -suposo que a molts de la meva generació també- la genial retransmissió en directe del realitzador Manuel Huerga, en particular aquella imatge de l'arquer Antonio Rebollo encenent la flama de les Olimpíades al pebeter de l'estadi de Montjuic. La realització televisiva va ser tan impactant que durant molts dies (fins que es va començar a parlar més endavant del "making off") vaig estar convençut durant molt de temps que la fletxa havia encertat el pebeter...   

Doncs el 2026, a la Sagrada Família, al cor de l'Eixample barceloní, els mestres de la màgia televisiva ho han tornat a petar. Una realització quasi cinematogràfica en directe té un mèrit espectacular -després he llegit que la realització a estat a cura de Paulí Subirà (un històric d'espectacles televisius de gran format) i Igor Cortadellas, a càrrec de la direcció creativa- que han fet servir una tecnologia de rodatge anomenada "Cinema Live" mai utilitzada abans a Europa en una emissió de televisió en directe i que ha estat possible gràcies a una col·laboració amb les multinacionals Fuji i Sony. 

Amb independència de la religiositat que hom pugui sentir, la cerimònia ha estat l'exaltació de la creativitat, l'art i la bellesa en estat pur. L'arquitecte de Déu, segur que se n'hauria sentit molt satisfet.

I el món sencer n'ha parlat. Els Catalans i Barcelona ho han tornat a petar. Aquí als Estats Units la benedicció a la Sagrada Família ha estat ressaltada per tota la premsa i ha estat notícia destacada a tots els canals de televisió, eclipsant fins i tot la inauguració del mundial de futbol.

Malgrat les polèmiques sobre la llengua, malgrat el més que trist i lamentable paper del cardenal Omella -que callant hagués quedat molt millor-, malgrat l'expulsió de 600 cantaires per portar estelades a la carpeta de les partitures, malgrat el dispendi de 25 milions d'euros públics en costos de la visita de Lleó XIV a Espanya (dels quals un part important a Catalunya) i malgrat altres poc oportunes consideracions polítiques, la brillantor d'una cerimònia única és un actiu que ha despertat admiració a tot arreu i que ha eclipsat les celebracions que Lleó XIV va fer a Madrid, i per golejada.

Que fins i tot anticatalans con la senyora Isabel Díaz Ayuso (va publicar un Twitt amb un vídeo i un comentari que deia "que belleza") o el polèmic Juan Soto Ivars hagin elogiat l'espectacle de la Sagrada Família diu molt a favor nostre i com escrivia algun periodista ahir, podem estar d'acord en el "Catalunya 5 - Madrid 0"). Madrid va guanyar en el bany de masses, d'això no hi ha dubte, però pel que fa a la grandiositat de tot plegat: del temple, de la història, de Gaudí, de la cerimònia mil·limètricament preparada, dels cors, de l'espectacle de drons, del castell de focs artificials, de la realització televisiva digna dels millors estudis de Hollywood, no hi ha discussió possible. Barcelona en surt reforçada.

No deixa de ser una injecció d'autoestima en un moment en que la moral col·lectiva és tan a tocar del terra, que fets com aquests, es sigui o no es sigui religiós, omplen d'orgull i fan creure, ni que sigui per una estona, en una espiritualitat que està molt per damunt de les misèries humanes. 

En aquest sentit, l'arquitecte de Déu i el seu representant a la Terra s'han unit en una cerimònia única que recordarem la resta de les nostres vides.

Mestres: Capítol N

La cara que posava la portaveu del sindicat majoritari de mestres USTEC ahir a primera hora de la tarda en explicar com una victòria negociadora havia acabat esdevenint una derrota per votació popular no tenia desperdici.

Hi ha moltes coses que no s'entenen de tot plegat (com el cas de la crisi dels senglars de Collserola, que serà motiu d'un proper article). D'entrada sobta que quan els dos sindicats majoritaris a Espanya i a Catalunya UGT i Comissions Obreres (però al col·lectiu de mestres i professors només representen aproximadament un 23% del total) van arribar a un acord amb la Generalitat de Catalunya, el sindicat majoritari, la USTEC (38%) i algun de minoritari, com la CGT (10%), es va negar a signar l'acord i van impulsar la darrera convocatòria de vagues que acabem de viure per tal de posar més pressió sobre el Govern de Catalunya.

Això va ser una primera clara mostra de divisió del col·lectiu que no deixa de sorprendre. Però després de la campanya vergonyosa de xantatge (sí, em ratifico en la paraula) que van fer els ensenyants, el Govern va acabar cedint a una part raonable de les reclamacions (millorant significativament l'acord assolit amb CCOO i UGT), per un import de més de 2.700 milions d'euros, i la USTEC va fer bandera de la victòria, pensant, òbviament que els seus afiliats ratificarien els acords en referèndum.

Però els referèndums, a l'igual que els WhatsApps, els carrega el diable i ja tenim el problema més enverinat que mai (i personalment, no hi albiro una solució a curt termini).

Em sobta justament l'escassa ascendència que els sindicats tenen entre els seus afiliats en aquest col·lectiu. D'entrada perquè el que molts han venut com un acte de rebelia i de victòria per part dels mestres (que torna a posar el comptador a zero), a mi em sembla fonamentalment una gran demostració a cavall entre el passotisme i la desunió. 

Dels aproximadament 100.000 mestres que hi ha a Catalunya, només n'han votat 61.000, que pot semblar molt, però en uns afers tan transcendents com aquests un 39% d'abstenció em sembla molt significatiu. I en segon lloc, dels 61.000 que han votat, un 65% han votat NO a l'acord del sindicat USTEC amb el Departament d'Ensenyament, és una victòria de la restistència, sí, però no tan gran com ens volen fer veure.

El resultat de la votació indica que del col·lectiu de mestres, la realitat estadística, i per tant, la que caldria tenir en compte per l'anàlisi i les conclusions és que "només" 39.650 mestres han acabat dient no a l'acord, és a dir, un 39% del total de mestres, força menys de la meitat.

Només a títol d'exemple, els professors de secundària han votat que sí (un 63% dels seus membres, amb una participació també ridícula del 53%...).

El que més m'indigna de tot plegat és la poca implicació de bona part d'aquests que tallen les entrades a les autopistes i bloquegen les carreteres que ni tan sols es molestin a anar a votar. I més indignant encara és que la inspiradora del merder i de l'acord posterior, la senyora Ioalanda Segura, portaveu de la USTEC, no hagi dimitit cinc minuts després d'haver conegut el resultat de la participació i de la votació, però és clar, en aquest país no dimiteix ni déu. I així ens va.

Només hi ha una petita escletxa positiva i de dignitat en tot plegat. Si molts ens pensavem (jo m'hi compto) que això anava només de pasta, aquesta votació ha demostrat de forma força contundent que el malestar té arrels profundes i que el col·lectiu no només es queixa pels diners.

La burocratització que imposa Ensenyament (que, per episodis que m'han explicat de primera mà, arriba al més absurd dels ridículs), la manca d'estabilitat legislativa que impedeix arrelar els models educatius, els pocs recursos per a gestionar la creixent diversitat a les aules, la irrupció de la IA, i sobre tot, sobre tot, la manca d'autoritat que el model actual atorga els ensenyants, són factors que segur que pesen de forma molt determinant en aquest neguit que una part dels ensenyants manifesta obertament.

Un problema de molt difícil resolució, perquè és una obvietat que els recursos són limitats i que l'esforç que havia fet el Govern era més que raonable. Tornar a començar ara s'augura complicat. Sort que aviat s'acaba el curs escolar i molts dels mestres buscaran noves pastures al volant de les seves "Campers". 

I al setembre ens hi tornarem a trobar, però mentrestant, qui dia passa, any empeny.

Papitis aguda

Diuen (diuen, diuen) que Espanya és un estat laic. Diuen (diuen, diuen) que les esglésies són buides no només entre setmana sino també els caps de setmana. Diuen (diuen, diuen) que a moltes parròquies només hi ha sacerdots gràcies a que les places vacants són cobertes per a pares sudamericans i africans....

Diuen, diuen, diuen...

Però la veritat veritable és que la visita del Papa Prevost a Espanya ha despertat un nivell d'eufòria difícilment compatible amb la laïcitat del nostre estat i dels nostres amics, coneguts i saludats. Jo personalment, conenc molt poques persones del meu entorn que siguin catòliques militants (és a dir, practicants i de missa dominical com a mínim), però la realitat, que va a la seva, s'entossudeix a capgirar-nos aquesta visió de forma molt contundent.

Per exemple: un govern català socialista - sí, ja saben, el govern de tots- (per definició laic), ha desplegat una campanya mediàtica sobre la visita del Papa que ens bombardeja des de fa dies per terra, mar i aire, i que poden visualitzar clicant sobre aquest enllaç:  "https://www.youtube.com/shorts/gewF22r2PcY" i que, tot i haver-li preguntat al Xat GPT, no m'han sabut dir el que ens ha costat aquesta campanya als Catalans. Serà que el Conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, molt catòlic, l'home, deu haver intercedit per a posar pressupost al magne esdeveniment.

A Barcelona, trobar hotel per els tres primers dies de la setmana entrant només és factible pagant fortunes inmorals. He llegit en mitjans i a les xarxes socials que es lloguen balconades a 500 € per a veure passar el Papa en el seu vehicle Papamòvil i que hi ha veïns del barri que ofereixen fins i tot refrigeris als hostes que tindran als seus balcons.

L'assistència a la missa a l'estadi Lluís Companys serà un èxit aclaparador ja que totes les entrades s'han venut (eren de franc, però tot i així, calia que hi hagués gent interessada en baixar-se-les). Sembla que a l'esdeveniment musical hi haurà artistes de tota mena i condició, entre d'altres Alfred Garcia, que ja ha explicat aquesta tarda l'emoció que sent en haver estat "escollit" per a cantar davant del Papa.

I tot això tenint en compte que hi ha un seriós risc, aquí la Conferencia Episcopal Española segur que hi ha jugat el seu paper, que la benedicció de la Torre de Jesucrist es faci, a l'igual que la missa dins la Sagrada Família, íntegrament en Castellà, cosa que seria un error de proporcions descomunals (pels interessos de l'Església) i que espero que hagin estat capaços de reconduir.

Què és el que atreu tant d'un cap d'Estat d'un estat diminut i insignificant al vell mig d'Itàlia com a per merèixer totes aquestes atencions?

Som conscients que en un estat laic com el nostre aquest dispensi és una desproporció semblant a una obscenitat?

Per què els periodistes, dels mitjans tant públics com privats, ens aclaparen des de fa dies amb aquesta notícia com si no hi hagués demà? Preguntes sense resposta, malgrat que ho he buscat a tots els racons.

Però al Vaticà, a Madrid i a Barcelona, segur que hi ha algú que ho sap (i es fa el boig).

PS. Si jo fos barceloní, em demanaria 2 dies de vacances que aprofitaria per anar a Viladecans o a Malgrat de Mar, i no tornaria a votar mai més, al menys als socialites.

La victòria dels mestres: 2.726 milions

Doncs ja està. El Govern de la Generalitat de Catalunya ha acabat cedint al xantatge -sí, xantatge- dels mestres.  Vull pensar que el "momentum" polític ha estat finalment determinant per acabar d'arribar a un acord que acaba confirmant el que molts de nosaltres sospitàvem, i que es tradueix en dos grans principis rectors.

El primer principi és que si pertanys a un col·lectiu de funcionaris (privilegiat si es confronta amb els treballadors del sector privat) fortament sindicalitzat i liderat per personatges amb pocs escrúpols, el xantatge acaba guanyant més tard o més d'hora. Naturalment, la feblesa política del govern socialista, a Catalunya i a Espanya, amb tots els fronts que tenen oberts a tot arreu, és caldo de cultiu suficient per a acabar cedint per no enquistar un problema més.

El segon és que, com que el xantatge dels mestres ha acabat triomfant -havent actuat conculcant els principis de la deontologia i havent putejat (permetin-me la vulgaritat, si us plau, que estic una mica encès) als pares dels alumnes i a la resta de persones que volent anar a treballar ens hem vist perjudicats per immorals tallades d'accessos d'autopistes, carrers, autovies i rondes-la setmana entrant els metges (un col·lectiu que està molt més perjudicat que el dels mestres, en molts sentits) començaran una nova campanya de vagues perquè han vist que la coacció acaba tenint els seus fruits. 

El que més m'exaspera de tot plegat és que un col·lectiu que treballa moltes menys hores que la immensa majoria de sectors, que té, de facto -i en tinc un munt de proves- tres mesos de vacances l'any, pagades naturalment, i que té el dret a jubilar-se als 60 anys, es queixa de condicions retributives injustes.

Font: Comissions Obreres

No és cert. Els mestres estan pagats de forma raonable, per fer una feina, molt important però, que, a diferència de la majoria de ciutadans (que també fem feines necessàries perquè la societat funcioni), tenen llocs de treball blindats. I al capdavall, tots entenem els reptes i els problemes que comporta la immigració massiva a la que la nostra societat ha estat sotmesa els darrers 20 anys, però això no ha estat més que una petita part del problema. I si els alumnes actuals són més complexes i tenen menys ganes d'aprendre, doncs aquest no és el problema de la resta de ciutadans, és un problema col·lectiu molt complexe al que ens hi enfrontem tots plegats, mestre i no mestres.

Aquí la qüestió va de pasta, únicament i exclussiva. I el preu que pagarem tots plegats és molt alt. Aquest acord ens acabarà costant a tots els ciutadans la no gens despreciable quantitat de 2.726 milions d'euros que pagarem amb els nostres impostos. Si jo vull demanar un augment de sou, a quina finestreta de la Generalitat m'haig d'adreçar?

Les ràtios i les altres reclamacions sóc detalls que els permeten vestir que es queixen per a millorar la qualitat de l'ensenyament i no sé fins a quin punt és veritat....

Ràtios? D'aquí a quatre dies haurem de començar a tancar escoles per falta d'alumnes, i llavors què diran de les ràtios? 

D'entrada la vaga de divendres vinent continua convocada perquè els senyors mestres han de votar per a ratificar l'acord. Tot plegat molt democràtic (ja veurem si l'acaben fent ara que des de l'1 de juny els mestres fan jornada intensiva -un altre privilegi de funcionaris-), però no cal que pateixin. A partir del 20 de juny no hi haurà ni vagues ni  històries. Amb jugo un pèsol amb tots i cadascun de Vostès, amics lectors, que a partir del 20 de juny i fins el 9 de setembre, no hi haurà ni un dia de vaga. Curiós, oi?

Des de fa dies que molts dels nostres benvolguts i mai prou ben ponderats ensenyants estan escalfant les "campers", enllustrant les bicicletes, posant a punt les tendes de campanya i preparant els GPS. Se n'aniran, amb les butxaques més plenes, i no els tornarem a veure fins a primers de setembre, això els que no hagin agafat una baixa per depressió, que amb tota probabilitat demanaran a partir del dia 1 de setembre.