El revés de Donald Trump

La notícia del pronunciament del Tribunal Suprem nord-americà anulant al aranzels extraordinaris imposats per Donald Trump a partir d'abril de l'any passat en fallar que el president dels Estats Units va excedir els seus poders imposant aquests aranzels per mitjà d'ordres executives sense l'aprovació del Congrés, té moltes lectures, i cap de positiva per a Trump.

Efectivament, el Suprem va determinar divendres passat que Donald Trump va cometre un abús de poder i  que la llei que ell va invocar per imposar els aranzels extraordinaris, la "International Emergency Economic Powers Act" no li garantia, en temps de pau, els poders que ell va afirmar que aquesta llei li permetia utilitzar.

La sentència es basa en una qüestió de doctrina major que l'administració de Trump va violar -afirma el Tribunal Suprem- en imposar els aranzels extraordinaris: la idea que si el Congrés dels Estats Units hagués volgut delegar el poder per a la presa de decisions de gran impacte polític i econòmic (com és aquesta mesura aranzelària extraordinària) ho hauria d'haver fet explícitament, i això no va succeir.

Més escarni per a Trump, que d'un Tribunal Suprem de 9 membres (6 dels quals "conservadors" nomenats per presidents republicans), 6 hagin votat en contra de les mesures aranzelaries de Trump (allò que ell va anunciar com el "Liberation Day", se'n recorden quan brandava aquell póster de cartolina amb la llista de països i els aranzels imposats per "reial decret"?) és un seriós advertiment al president i als límits dels seu poder (fins la data ningú no li havia fet ombra).

I que d'aquests sis que han votat en contra dos hagin estat nomenats pel propi Donald Trump (Gorsuch i Barret) és encara més humiliant pel president, que va entrar en còlera quan va saber que dos dels "seus" magistrats havien votat contra ell, que els va nomenar ("què s'han cregut, aquests?", va pensar i dir en roda de premsa).

És aquest un seriós advertiment que suposa un torpede a la línia de flotació d'una administració que començava a considerar-se absolutament inmune als dictàmens dels tribunals de justícia i que havia posat la directa en governar pràcticament d'esquenes al Congrés. Doncs, sí, afortunadament, aquesta sentència posa de manifest que a la que va ser fins no fa gaire la major i més sòlida democràcia del planeta, la separació de poders encara és una realitat i aquesta gerra d'aigua freda ha estat un cop molt dur de païr per un president amb ínfules autocràtiques que es pensava que podia fer el que li vingués en gana.

En segon lloc, la sentència representa una estocada gairebé mortal a la mesura estrella del moviment MAGA ("Make America Great Again") que va ser la base sobre la que va bastir bona part de la baixada d'impostos que va concedir a les classes més benestants. Perquè es facin una idea de la magnitud de la tragèdia per a Trump, l'estimació de diners recaptats el 2025 de forma extraordinària supera els 200.000 milions de dòlars, que és aviat dit.

I finalment, i malgrat que ara Donald Trump hagi anunciat -aquesta vegada ben assessorat de les atribucions que té com a president d'interposar aranzels temporals- unes tarifes globals del 15% (primer va anunciar un 10%) durant 150 dies, ningú sap com s'hauran d'aplicar.

Efectivament, el Tribunal Suprem ha anulat els aranzels extraodinaris de Trump, però no s'ha pronunciat respecte de sí i com el govern federal ha de procedir per a retornar els aranzels pagats de més pels importadors, que en alguns casos, van ser capaços de passar part d'aquests costos extraordinaris, en tot o en part, als seus clients. 

El procés de devolució d'aquests diners comportarà una extraordinària complexitat administrativa i segurament implicarà decisions preses per tribunals de rang inferior que s'hauran de pronunciar en com i quan tornar els diners cobrats de més, mentre que al mateix temps i de forma temporal, s'aniran cobrant aquests altres aranzels del 15% que Trump acaba d'anunciar. Si la seguretat jurídica és la base que fonamenta el creixement econòmic (inversió i consum), la inseguretat provoca justament l'efecte contrari.

No obstant això, eliminar part de les traves al lliure comerç que Trump ha intentat imposar no deixa de ser una bona notícia global, i així ho van celebrar les borses mundials divendres passat.

Potser el cas Epstein, que continua cuejant amb força i aquesta sentència del Suprem, acabaran representant el principi del fi de l'aprenent de tirà anomentat Donald Trump (que deu enyorar, ara més que mai, la llibertat de moviment dels seus homòlegs xinès i rus).

 

La decadència de la monarquia com a institució

Aquesta setmana s'ha fet viral la notícia de la detenció (retenció) durant més de 10 hores, del germà del rei Carles III d'Anglaterra, Andrew Mountbatten-Windsor, el 19 de febrer, dia que complia 66 anys. 

Andrew Mountbatten es va passar 10 hores detingut en una comissaria, davant l'estupefacció de pràcticament tothom. No afegiré en aquest article res més del que ja s'ha publicat abastament sobre aquest personatge, despreciable i dèspota, del que l'historiador Andrew Lownie en va publicar, l'agost de l'any passat, una biografia no autoritzada: "Entitled: The Rise and Fall of the House of York" publicat per l'editorial William Collins, i en el que retrata amb multitud de dades la veritable natura d'Andrew Mountbatten i la seva ex-esposa Sarah Ferguson: obsessionats pel sexe, els diners i convençuts d'estar per sobre del bé i del mal com a conseqüència de la seva condició de "royals".

Però sí que m'agradaria fer esment en les diferències entre la casa reial britànica i l'espanyola, que, tot i estar tallades d'un mateix patró (el que confereixen els privilegis inherents a la seva condició i a l' aurèola d'intocabilitat del que se senten imbuïts els seus membres) marquen clares diferències. 

El rei d'Anglaterra va fer unes declaracions el mateix dia de la detenció del seu germà petit dient que malgrat la profunda preocupació que aquest fet li provocava, la justícia havia de fer la seva feina i que trobaria tota la col·laboració per part de la família reial.

Ja l'any 2022, la seva mare (Andrew era el fill preferit de la Reina Elisabeth, cosa de la que no se'n va amagar mai), arran de la seva imputació per part d'un jutge de New York en un delicte d'abús sexual a menors perpetrat el 2001, li va retirar els títols militars i patrocinis reials. L'any 2025, el seu germà Carles III,li va retirar, arrel de la publicació del llibre "Entitled", i del que s'anava sabent de la seva involucració gairebé íntima en l'afer Epstein, el tractament de príncep i la seva residència al Royal Logde del Castell de Windsor. 

A Espanya però, tenim un rei emèrit del que s'han publicat biografies que més o menys "blanquegen" la persona i la seva actuació, ja sia el llibre de l'historiador britànic Paul Preston -gran investigador i coneixedor de la història d'Espanya- "Juan Carlos I: el rey del pueblo" (Editorial Debate, 2023) o el de la periodista Pilar Eyre "Yo, el rey" (Editorial La esfera de los libros, 2020), o del recent "Reconciliación" (Editorial Planeta, 2025) escrit en primera persona per la periodista francesa Laurence Debray.

I una justícia i una constitució que el protegeix. El cas conegut de defraudació fiscal del rei de l'any 2022 (amb els "trusts" descoberts a paradisos fiscals a l'illa de Jersey i a les illes Verges Britàniques), i amb cinc causes obertes per l'agència tributària i el ministeri públic van quedar arxivades, fonamentalment per inviolabilitat del personatge i/o prescripció (i en un cas per regularització voluntària de 5 milions d'euros). Però els delictes estan completament acreditats i aquí no passa res. El seu comportament com a mínim poc exemplar en la seva vida privada (tenir múltiples amants, fer caceres sortint del país sense permís, per citar només les més conegudes dels seus darrers anys) tampoc ha estat objecte de cap reprovació per part de l'actual rei Felip VI. 

És més, l'Emèrit, tot i estar "autoexiliat" a Abu Dabi des de l'any 2020, ha estat venint a Espanya quan li ha vingut de gust (a les famoses regates de Sanxenxo) sense cap mena de problema. Només l'any 2025 va venir cinc vegades i, aquí pau i després glòria.

A Anglaterra, al menys, són conscients de que una institució com la monarquia, que costa -segons estimacions- més de 500 milions de lliures esterlines als contribuents britànics cada any, ha de tenir una exemplaritat exquisida, i no és descartable que l'ex-príncep Andrew acabi finalment a la presó, mentre que a Espanya, la situació es podria resumir amb aquella expressió castellana "corramos un tupido velo", malgrat tots els esforços de blanquejament de la institució per part de Felip VI, que no acaben de convèncer a molts contribuents, i la prova més evident és que les preguntes sobre la popularitat de la monarquia ja fa molt de temps que van desaparèixer del CIS.

Tot i així, aquest darrer episodi que esquitxa la monarquia britànica torna a posar sobre la taula la funció d'una institució caduca i moralment molt poc edificant, que gaudeix d'una popularitat totalment decreixent fins i tot la Regne Unit, i que molt possiblement, aquest darrer esdeveniment, acabi constituent l'embrió d'una estocada mortal a la monarquia al Regne Unit.

No dormiràs: Oriol Canals

Si fa uns dies vaig fer una ressenya literària de "El joc del silenci" de Gil Pratsobrerroca, gentilesa d'un comentari del periodista radiofònic Jordi Basté, avui ho faré d'un altre autor que desconeixia -i aquest no és novell ja que porta 3 novel·les publicades-  Oriol Canals, que vaig descobrir en el programa de Catalunya Ràdio "La Solució", de l'Elisenda Roca. 

Canals (Barcelona, 1978), de qui no havia sentit a parlar abans, és llicenciat en publicitat i relacions públiques i ha treballat bona part de seva carrera professional al món de la comunicació, segons diu el seu perfil públic, però actualment és director de negocis del Diari Ara, per tant d'alguna manera continua relacionat amb el món de la comunicació.

L'Oriol Canals és, com jo mateix, un amant de la novel·la negra i el "thriller" i això es nota, i de quina manera, en la seva quarta novel·la: "No dormiràs", publicada per Editorial Rosa dels Vents (Grup Penguin Random House).

Com a amant del gènere, he trobat en aquesta novel·la un divertimento extraordinari que, efectivament, no em deixava dormir, en el sentit més literal de l'expressió. Tancava el llum per pur sentit de la responsabilitat. 

"No dormiràs" és addictiva des de la primera pàgina. El principal atractiu de la novel·la és un guió molt sòlid, i una construcció de personatges molt potent, amb uns protagonistes amb una personalitat molt marcada que confereixen al relat un atractiu innegable. 

La novel·la es centra en la trajectòria de la inexistent Orquestra Filharmònica de Barcelona (existeix la Simfònica) i el seu director, un dels protagonistes del llibre, Víctor Alemany, un dels grans mestres contemporanis de la música clàssica, a qui es compara amb Gustavo Dudamel (aquest darrer real com la vida mateixa).

M'ha vingut a la memòria això perquè aquests dies és notícia el concert que L'orquestra Filharmònica de Los Angeles està fent aquests dies sota la direcció de Gustavo Dudamel amb el Cor de Cambra i l'Orfeò Català (125 cantaires en total), que per cert, en la seva estrena ahir va tenir un èxit aclaparador.

A l'altra cantó, una mossa d'esquadra poc convencional, la Martina Roca, amb parella femenina i el cap totalment rapat, que s'enfrontarà a un fet poc ortodoxe com és la caiguda d'un home penjat amb una soga de la gran làmpada modernista que corona la sala simfònica del Palau de la Música on l'OFB feia un concert de la gira "Viatge al cor d'Europa". El títol de l'obra fa referència a la icònica ària de la gran òpera de Giacomo Puccini "Turandot", "Nessun Dorma".

A partir d'aquest fet comença una història de la que pengen diverses trames i històries dels seus protagonistes que s'estructura en 73 capìtols curts (tot i qua la novel·la té 360 pàgines) i que té alguns girs francament inesperats, molt en l'estil del mestre europeu de la novel·la negra, Jo Nesbo, de qui per cert, estic llegint la seva última novel·la, "Minnessota", que ressenyaré en breu en aquest blog.

L'escriptura de Canals és sòlida, amb diàlegs ràpids i una descripció pràcticament cinematogràfica de les escenes d'acció, entre les que destaca una persecució entre un presumpte narcotraficant i un equip dels mossos d'esquadra d'incògnit a la ciutat eslovaca de Bratislava. També m'agradaria destacar-ne la precisió meticulosa de l'autor en la descripció de llocs i edificis, des del Palau de la Música fins a l'Òpera de Venècia.

"No dormiràs" i l'Oriol Canals són, veritablement, una interessant descoberta.

L'obscenitat dels resultats de la gran banca

Sóc persona d'ordre (segurament per edat i per formació catòlica dels anys 70 del segle passat) i més aviat de dretes moderades i catalanistes, si és que ens hem de posicionar ideològicament, però des d'un punt de vista social i deontològic, sóc d'esquerres, d'esquerres d'ordre, si això vol dir alguna cosa.

Aquests darrers dies els quatre grans bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) han publicat resultats. I el que he vist (per professió i per vocació m'agrada estar informat del que passa al món econòmic) m'ha semblat d'una obscenitat que mereix que li dediqui, com a mínim, una modesta entrada al blog.

La xifra és una aberració que és difícil de descriure en paraules, però la reprodueixo aquí: només les tres primeres entitats bancàries han guanyat després d'impostos l'any 2025 (el Sabadell es queda a anys llum), 30.503 milions d'euros! I no deixa de ser curiós que el dia que el BBVA anunciava beneficis 10.541 milions d'euros, un 4,5% més que l'any anterior i l'anunci d'un repartiment de dividends per import, atenció, de 5.249 milions d'euros, l'acció va caure un -6,8%, degut a unes expectatives de guanys que no s'han complert el quart trimestre de 2025. El capitalisme no té límits, i aquesta n'és una proba fefaent.

No sóc radical en res en aquesta vida, i menys en economia, ja que sóc economista i m'he guanyat la vida com a director financer bona part de la meva trajectòria professional, però  no em puc estar d'afirmar que la xifra de beneficis nets de les tres principals entitats bancàries espanyoles em sembla obscena.

I això és més així especialment si tenim en compte la gran quantitat de gent que ho està passant malament i que pateix el que no està escrit per a aconseguir pagar la quota d'una hipoteca o la mensualitat d'un pis de lloguer decent de dues habitacions a un preu que pugui pagar.

Perquè ens puguem fer una idea de la magnitud de la tragèdia, el benefici net dels tres grans bancs suposa un 81% del pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2025 (pressupost, d'altra banda, prorrogat dues vegades des de 2023 per la incapacitat dels nostres polítics d'arribar a consensos mínims i per la seva voluntat incomprensible de continuar jugant a jocs de molt baixa volada i nul interès pels ciutadans/votants). 

La Generalitat haurà gastat aquest 2025 passat, si l'execució del pressupost ha estat plena, un total de 37.783 milions d'euros (sostre de despesa no financera). Posat en aquest context em sembla molt fort, i tot i que les comparacions sempre són odioses, aquests beneficis em sembla que haurien de tenir un altre tractament fiscal que millorés l'equitat.

La Generalitat de Catalunya té la part més important del seu pressupost en despesa en el salari de personal (sobre tot mestres, personal sanitari, policíes i jutges). El primer dels col·lectius, avui es manifestava a tot Catalunya invocant sobre tot manca de mitjans...només un impost addicional als bancs sobre aquests els beneficis, permetria millorar substancialment el pressupost de la Generalitat.

En un país on el risc de pobresa (dades Idescat 2026, aparegudes també aquests dies en premsa) ha experimentat un repunt, els bancs tenen, any rere any, beneficis récord.

La realitat doncs, segurament agreujada pel creixement tan marcat de la immigració els darrers anys, ha pujat lleugerament per a situar-se al 24,8% de la població.

Mentre els bancs reparteixen dividends inversemblants, per valor de més de 10.000 milions d'euros gràcies als resultats de 2025, 1 de cada 4 Catalans està en risc d'exclussió social. 

Algú ho pot entendre? Èticament, jo no, però estaré encantat d'escoltar altres opinions.

Antonio Romero Ullastres: In Memoriam

Aquest matí, dimarts 10 de febrer, he rebut un WhatsApp d'aquells que a ningú no li agrada rebre. El meu amic periodista Antoni Romero Estañol (i company de classe, de pis i d'Universitat) em fa saber la mort del seu pare. Em diu: "com que Palamós a l'hivern en bona part encara és un poble, no voldria que ho sabessis per una altra font".

Avui el meu pare, en Vicenç Burgell, amic íntim de l'Antonio (pronunciat Antoniu), s'hagués fet un tip de plorar, com ho va fer l'Antonio quan em va venir a acompanyar el sentiment per la mort del meu pare l'abril de l'any 2012 i quan més endavant, superat el primer dol, vaig anar a casa seva el mes d'agost,  a regalar-li una aquarel·la pintada pel meu pare.

Cap a quarts d'una he trucat en Toni per acompanyar-li el sentiment, com també ho he fet al seu germà, en Lluís Romero, també amic i company de pis a Cerdanyola del Vallès.

Hi ha persones i persones en majúscules. L'Antonio  Romero ha format part (i la seguirà formant) de la segona categoria, de les persones en majúscules. Dels éssers humans que deixen emprempta. I malgrat que va tenir una vida llarga, 91 anys viscuts amb plenitud, sempre es fa dur dir adéu a una bona persona. I l'Antonio ho era, de bona persona, i molt.

En algun diari he llegit avui (perquè efectivament, com apuntava en Toni, a Palamós la notícia del traspàs de l'Antonio s'ha escampat com la pólvora) la qualificació de l'Antonio, com a "activista social". La definició no podria ser més encertada.

Font: Facebook: "Palamós t'escolto"

No només va ser un mestre dels d'abans, és a dir, una persona amb vocació pedagògica de cap a peus, pacient, respectuós, apassionat, i amb una cultura vastíssima, sinó que també va ser una persona que va dedicar moltes hores de la seva vida, de forma absolutament altruïsta, a cuidar i ajudar els altres.

Va ser director de l'escola Vila-Romà des de la seva fundació, l'any 1970, i va ser pal de paller en una munió d'iniciatives comunitàries, entre les que cal destacar la gestió administrativa del centre Mas Xec, l'embrió del que seria la Fundació Vimar, registrada l'any 1999 com a una associació de suport a persones amb descapacitats a la que l'Antonio Romero va estar-hi implicat des de les primeres passes, i fins i tot molt abans, quan al 1968 s'obre una aula d'educació especial al Col.legi Ruiz Giménez per a persones discapacitades, un moviment precursor en aquelles èpoques.

També va estar molt involucrat amb l'Associació "Els Àngels" que va acabar esdevenint una realitat l'any 1982, amb la inauguració de l'Escola d'educació especial "Els Àngels" on també hi va estar molt implacat el meu parent Josep Mont Burgell (en "Pitu" Mont), bon amic de l'Antonio i company a l'associació.

Però el vessant "activista" de l'Antonio no s'acabava aquí. Va impulsar (i va coincidir amb el meu pare) la Fira Nadalenca de Palamós a partir de 1976, on cada Nadal es celebrava una mena de fira al carrer Major per a recaptar diners a favor de les persones amb disminució i que amb la desiteressada ajuda econòmica de l'artista Carme Maristany, va permetre finalment la constitució de la Fundació Vimar (pers cognoms de l'insubstituible Gumersind Vilagran, històric rector de la parròquia de Sant Joan,i la senyora Maristany). Recordo que el meu pare i l'Antonio triaven cada any una aqüarela del meu pare, que era la seva contribució a la fira nadalenca.

També va ser un gran impulsor de l'associació sardanista de Palamós, on així mateix hi participava el meu pare, i tantes i tantes altres activitats culturals a les que va prestar sempre de forma desinteressada, el seu temps, el seu talent i la seva bonomia.

Ja fa un temps Palamós va perdre un altre dels seus grans activistes culturals, en Jordi Sistachs (també molt vinculat a la Fundació i a qui vaig dedicar un obituari en aquest mateix blog l'11 de desembre de 2023) i avui en perd un altre, però la seva memòria els sobreviurà sempre.

Antonio Romero, reposa en pau.

You have been "PSOED"

Avui diumenge a la seva contraportada de l'Ara, en Toni Soler publicava un article que venia a defensar l'actuació del president del govern Pedro Sánchez quan aquesta setmana, la ministra de joventud ha declarat que el govern ha acordat, via real decret, prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Soler ha estat "pesoitzat". Ara m'explico.

Jo no sóc partidari de prohibir mai res, més aviat de regular i controlar, però sí que és cert que l'accés massiu i gairebé il·limitat a determinades xarxes socials per part de menors, propietat d'oligarques sense escrúpols que no tenen més filtres que el de fer-se cada dia més rics, planteja un problema deontològic d'una magnitud considerable. 

Als 16 anys, els codis ètics i morals estan encara en fase de construcció i l'accés a determinats continguts pot alterar aquesta formació i influir de forma molt negativa en el creixement com a persones de molts dels nostres joves. Ningú no podrà negar que l'accés indiscriminat a pornografia a menors de 16 anys (i això és un fet consumat i conegut per a gairebé tothom) altera la formació i el codi de conducte dels pre adolescents i adolescents.

Però no és aquest el tema del que voldria parlar aquí.  

L'article d'en Toni Soler es titula: "Si a Elon Musk no li agrada, és bona idea", i l'Elon Musk va -utilitzaré aquí una expressió molt empordanesa que feia servir molt el meu pare- "embocar amb ham de mosca", que vol dir caure al parany que algú t'ha parat. I és exactament el que ha passat. La reacció de Musk i d'altres ultra lliberals reaccionaris no es va fer esperar i a la seva xarxa X va publicar un "Twitt" que deixa: "Dirty Sánchez is a tyrant and traitor to the people of Spain", que traduït literalment diu que "Pedro Sánchez és un tirà i un traïdor al poble d'Espanya". Elon Musk va embocar amb ham de mosca.

Xarxa "X": Elon Musk

L'empresari sudafricà ha caigut a la trampa, ha estat "pesoitzat" és a dir, que no ha fet altra cosa que incrementar la notorietat de Sánchez com a defensor dels valors de la llibertat i el sistema de democràcia que tenim a Europa. Ja li va passar a Donald Trump quan Sánchez es va eregir en defensor del sistema de defensa Europea i a plantar-li cara al president nord americà, negant-se a incrementar la seva aportació al pressupost militar de l'OTAN. Naturalment, Trump li va dir de tot. Trump va ser "pesoitzat" per Sánchez.

Sense anar tant lluny, els socis de legislatura del PSOE, en particular ERC i Junts també han estat "pesoitzats" diverses vegades quan s'han cregut les promeses de Sánchez en relació a l'aprovació del Català a Europa, l'efectivitat de la llei d'Amnistia, el finançament singular, i tantes i tantes altres promeses finalment incomplertes per part del partit de Sánchez.

El PSOE està en hores baixes a Espanya, com a conseqüència dels aclaparadors casos de corrupció i d'una minoria de govern que li impedeix governar de forma efectiva. I Pedro Sánchez, que és un au Fènix que reneix de les seves cendres, o un gat amb set vides, n'és molt conscient i sap que el temps se li acaba.

Avui a l'Aragó assistirem a un retrocés del PSOE a les eleccions autonòmiques, que a l'hora d'escriure aquest article, amb resultats encara no coneguts, les enquestes li atribueixen entre 17 i 18 diputats, el seu mínim històric, i una pujada de vots de VOX, doblant número d'escons, que faria, una vegada més que PP i VOX (com passarà a Extremadura) faran un pacte de govern per la nova legislatura.

Haurien de canviar molt les coses perquè a les properes eleccions al parlament espanyol el PSOE pogués formar govern i per tant Pedro Sánchez es prepara per a la següent fase de la seva vida professional. Ho han fet tots els polítics amb ambicions i Sánchez no serà una excepció. Està preparant el següent pas a la seva carrera, vestint-se de l'estadista mundial que pot combatre l'extrema dreta i defensar els valors europeus.

Encara que se li veu el "plumero", no puc no admetre la intel·ligència del seu pla, que ve preparant des de fa temps.

Fracàs i resignació

Els governs espanyol i català poden respirar tranquils. Les dues manifestacions d'ahir, 7 de febrer, per a reclamar una xarxa de trens de rodalies en condicions, van fracassar estrepitosament, sense pal·liatius. 

Publiquen la notícia tots els diaris editats a Catalunya, però excepte El Periódico de Catalunya, que hi dedica un terç de portada ("Farts de Rodalies"), La Vanguardia hi dedica un titular sense ni tan sols fotografia i l'Ara una columna discreta ("Clam per Rodalies") amb una foto -força enganyosa- que ensenya molta gent i moltes estelades.

Font: Diari Ara

Però la realitat és que les dues manifestacions no van aconseguir els objectius que perseguien, ni de bon tros. Segons la Guàrdia Urbana, les dues manifestacions van aplegar un total d'onze mil persones (8.000 al matí i 3.000 a la tarda) i segons els organitzadors 70.000 (30.000 i 40.000 respectivament segons els organitzadors). 

Partint de la constatació que la manifestació va fracassar, això és una constatació que els diferents organitzadors no poden obviar, la manifestació de l'ANC i el Consell de la República van tenir força més èxit que la de les plataformes. En tot cas, tan se val. El fracàs és dels ciutadans en general (els contribuents) i dels 400.000 usuaris de Rodalies en particular. 

En el millor dels casos, creient-nos les dades dels diferents organitzadors, només un 17,5% dels usuaris de RENFE van considerar que pagava la pena sortir als carrers i fer un clam per la millora del servei.

Per què els usuaris dels trens de Rodalies no van sortir massivament al carrer? Doncs no sembla que hi hagi un motiu únic, però sí que es podia intuir que les concentracions estaven cridades a no triomfar.

En primer lloc, el fet que no hi hagués una convocatòria unitària no va ajudar a la mobilització. Sóc del parer que, malgrat el que va dir en Lluís Llach ("nosaltres la vam convocar abans", que -admetem-ho- és una declarció de "nen petit"), si l'ANC s'hagués afegit a la manifestació convocada per les plataformes d'usuaris probablement la convocatòria hagués tingut més èxit (una mica més). Però les plataformes no volien que la "seva" manifestació tingués cap connotació partidista....greu error, perquè naturalment, una manifestació per reclamar unes millores tan òbvies i necessàries és una manifestació contra els que governen i han governat, té un evident caire polític.

És una de les característiques del nostre tarannà com a Catalans: la nostra incapacitat endèmica i permanent de posar-nos d'acord en temes de país (i la xarxa de Rodalies és un tema de país en majúscules).

La segona causa del fracàs, al meu parer, és que els usuaris ja saben que el desgavell de Rodalies no té una solució immediata (només hi ha una resposta, i aquesta és més diners per a inversió i manteniment) i per tant, saben que, per molt que critin i es manifestin, això va per a llarg, per a molt llarg, i per tant, entre anar a perdre el temps en una manifestació de dubtosa eficàcia o a quedar-se a casa i mirar el partit del Barça (o anar a l'estadi, per sort no amb Rodalies sinó amb el metro, que com que no depèn de l'estat funciona raonablement bé), doncs molts usuaris van triar la segona opció (o qualsevol altra d'equivalent). Si ens hi fixem, també va ser poc reeixida la manifestació dels nostres pagasos i la concentració a la Gran Via: saben que tampoc hi ha gaire res a fer...

I la tercera causa és que tampoc no ha ajudat gens a la convocatòria el fet que hi hagi el mateix partit governant a la Generalitat i a l'Estat, malgrat que els usuaris saben que han estat castigats sistemàticament pels diferents governs espanyols, siguin del PSOE o del PP com ja vaig explicar en un recent article al Blog.

La resignació, doncs, és l'actitud que han adoptat els usuaris devant la falta d'alternatives en la majoria de casos. Dijous passat a la tarda vaig anar de Camp de Tarragona a Girona en tren. Un Euromed de Valls a Sants (raonablement puntual) i un AVE de Sants a Girona. L'AVE va sortir amb més d'una hora de retard i vaig aprofitar per a fer d'antropòleg i observar els usuaris. Ja no vaig percebre indignació, ni tan sols l'emprenyament, de moltes persones que es veuren obligades a agafar el tren cada dia, només vaig sentir silenci i detectar tristesa i resignació: el fatalisme dels que estan convençuts que no hi ha res a fer.

Que trist que com a col·lectiu, els Catalans haguem estat incapaços d'aconseguir un tracte, no ja preferencial, sinó tan sols digne. Però el temps sembla donar la raó als resignats: no hi ha res a fer.