L'Informe PISA i altres desgràcies

Aquests dos darrers dies he tingut dues converses molt interessants i prou profundes amb dos professors d'institut que cursen assignatures d'ESO, un a Girona (en Jordi) i l'altre a Calonge i Sant Antoni (en Joan). Tots dos són  bons professionals, ben preparats, que creuen en el que fan i que s'hi dediquen en cos i ànima. A tots dos els vaig preguntar pel desgavell de l'informe PISA i les seves respostes van ser molt semblants.

El primer, en Jordi, em va treure de seguida un altre gran error comès pel Departament d'Ensenyament ara fa un any (estiu del 2025) en l'assignació de places pel curs següent que va invalidar l'adjudicació, que aleshores es va titllar d'"error humà". Però després jo vaig recordar que en les proves PAU (del que abans anomenàvem Selectitivat) de 2024 hi van haver errors en els exàmens de Literatura Castellana (inclussió d'un poema que no formava part del temari oficial) i a la prova de Disseny (que demanava dibuixar una capsa amb una escala impossible de fer).

Segons el ministerio de educación, el problema de les exclussions de les proves PISA, que els tècnics coneixien des d'abril de 2025, és que no van saber valorar ni l'abast ni les conseqüències de l'error, i en comptes d'elevar-ho als seus superiors, ho van ignorar (és a dir, en un impecable exercici de procrastinació, van amagar la merda sota la catifa). La informació doncs no va arribar als alts càrrecs del Departament d'Ensenyament, ni de la consellera Niubó i es va quedar al Consell Superior d'Avaluació Educativa, organisme públic de la Conselleria que en el moment del problema estava en reconversió i sense un lideratge clar (per acabar-ho d'adobar).

La hipòtesi d'un dels meus dos amics mestres, és que els "tècnics" del Departament d'Ensenyament que aquests darrers anys han anat ocupant les places més tècniques, són alumnes de l'ESO dels, permetin-me la hipèrbole, aprovats generals. Jo no sabia i he sabut gràcies a ells, que els alumnes ja no repeteixen perquè està gairebé prohibit repetir (han de concórrer circumstàncies molt severes perquè això sigui possible). 

És a dir, és molt plausible pensar que tot això que està passant a Ensenyament (i el que no sabem o que no ens diuen) és conseqüència del baix nivell acadèmic i professional dels que fa uns anys eren a la "ESO" dels criteris inclusius i de la no discriminació i ara ocupen posicions de tècnics del Departament d'Ensenyament.

L'Ensenyament Superior Obligatori, em diu l'altre mestre, en Joan, és exactament això en aquests temps de mediocritat i manca de criteris deontològics, un tràmit obligatori que cal passar perquè els joves siguin capaços d'aprovar -de passar- aquesta fase de la seva vida i el que hagin après durant aquests anys compta més aviat poc.

Tots dos concideixen també que els psicopedagogs que han envaït el Departament tendeixen -potser amb una convicció sincera però molt naïf- a demanar que no es discrimini ningú i que "ningú no quedi enrere", amb la natural conseqüència que el nivell acadèmic general està disminuint a marxes forçades. Especialment tenint en compte com ha canviat la demografia del país en només els darrers deu anys.

Ja no es premia l'esforç, ni l'interès, ni les ganes d'aprendre, prima aquesta mena de bonisme mal entès, tan extès en els nostres governants d'esquerres, de només passar, a costa de disminuir el nivell any rere any.

En Jordi afegeix que aquest curs ha tingut un alumne amb TEA a una de les seves classes sense cap mena de reforç per part de ningú. No cal ser un geni per entendre que posar una persona amb aquest transtorn a una classe d'alumnes sense aquest transtorn no té cap mena de sentit. I vist això (que ni tan sols m'imaginava que fóra possible) entenc que els mestres votessin per continuar amb la vaga si no s'augmentaven els recursos (és a dir, que, com ja vaig escriure al meu darrer article sobre aquest tema, la vaga no només anava de salaris, com jo erròniament em pensava al començament de les protestes...).

En Joan em diu que al curs que ha acabat hi havia tres alumnes brillants i amb ganes d'aprendre, que han tret de les millors notes de selectivitat, però que, avui dia, això és més aviat l'excepció i no pas la norma.

Tots dos coincideixen que el Departament i els "criteris sociopedagògics vigents" estan creant generacions d'alumnes amb els nivells de preparació acadèmica més baixos dels darrers anys.

La conseqüència de tot plegat és ben clara, estem posant les bases per a tenir un país de cambreres, cambrers, paletes, transportistes i d'altres feines en les que el valor afegit és mínim. Dubto que sigui el model de país que necessitem. O al menys jo personalment no m'hi sento identificat.

Devastació

Aquests dies que estic de vacances ha aprofitat per a anar a veure alguns dels llocs que van quedar greument afectats per l'incendi de Les Gavarres, el primer de grans dimensions que s'ha produït a Catalunya aquest any 2026.

És impressionant veure el que es va cremar des de Vall Repòs (una urbanització en una vall -el nom no enganya- en el que una guspira pot fer cremar les més de 280 vivendes que hi ha a aquesta zona) fins a la Bisbal d'Empordà.

Hi vaig anar amb moto, per a poder copsar amb tota la seva magnitud la brutalitat de l'incendi. A sota hi podreu trobar algunes de les fotografies que hi vaig fer, que són la més pura imatge de la destrucció i la devastació. Abans d'arribar al coll de La Ganga, venint des de Calonge, tot era verd, se sentia cantar els grills i feia olor de bosc, d'herba, de plantes aromàtiques: romaní, ginesta, fonoll, poliol.

En passar el coll,  comença la terra cremada. El paisatge canvia com de la nit al dia. Sembla com canviar de continent. Impressionen dues coses per sobre de qualsevol altra sensació. La primera és el silenci. A la zona cremada no s'hi sent absolutament res, hi ha un silenci sinistre. El silenci de la mort. I el segon impacte ve del olor de cremat que és encara molt intensa i provoca una sensació molt estranya.

Carretera de la Ganga, direcció La Bisbal

I malgrat la destrucció causada pel foc, no deixa de ser curiós veure que hi hagi llocs en que l'incendi respectés algunes parts, i d'altres en canvi, en els que no hi ha sobreviscut res de res. La resposta, després d'una mínima observació del terreny, és fàcil. Els bombers de la Generalitat (i el personal de la UME) gent molt valenta i molt preparada, van prioritzar la seguretat i salut de les persones i dels habitatges. 

Va ser gràcies a això que només hi van haver dues o tres vivendes afectades al "Vizcondado de Cabanyes", nom pretenciós i absurd, però és que quan aquestes urbanitzacions van ser construïdes,  entre 1988 i 1999, semblava com si no hi hagués regulació de cap mena. És a dir, avui en dia si hom vol fer alguna activitat en un terreny catalogat com a rústic al PEIN de Les Gavarres ha de donar un munt d'explicacions i es trobarà amb una pila de restriccions per part de l'Administració. Fa no tants anys, tot estava permès i aquí en tenim les conseqüències.

El cas és que on hi havia tallafocs naturals, camps treballats o vinya, el foc pràcticament no va afectar gens o va ser fàcil de controlar. On hi havia molta més vegetació i la orografia era complexa el foc ho va arrasar tot malgrat la gran tasca feta pels bombers. Terres abandonades, pagesia que no pot viure dignament de la seva feina i com a conseqüència, remats que deixen de pasturar, i sotabosc que creix sense control. Per acabar-ho de reblar, la majoria de zones de bosc són privades i no s'hi pot fer pràcticament res que tingui sentit econòmic. Això no fa sino accelerar el canvi climàtic.

La terra crema, la terra ens parla, explicava amb desesperació i plors la Núria Molla, pagesa jove del mas Molla de Calonge el dia de l'incendi de Les Gavarres. El que està passant a Espanya i França és tan gran que fins i tot el diari New York Times se'n fa ressó a la seva portada d'ahir amb el títol: "Europe is burning", i mostra en unes gràfiques l'evolució dels incendis forestals a ambdós països que parlen per si soles.

Font: The New York Times

Que la propera crisi serà més climàtica que econòmica no hi ha cap dubte. Com tampoc no 'hi ha cap que la crisi climàtica, que sembla ja irreversible, portararà una gran crisi econòmica a més d'humanitària. I mentrestant fem, tots plegats, com si no passés res.

Una notícia alarmant

Recordo quan vaig veure per primera vegada "2001 Una odisea a l'espai", del mític director de cinema Stanley Kubrick. La pel.lícula, rodada l'any 1968 (jo tenia dos anys) va ser el producte de dos grans visionaris: Artur C. Clarke (científic, divulgador i escriptor) i Stanley Kubrick, mestre de mestres en la direcció de pel·lícules.

La vaig veure amb 15 o 16 anys i vaig quedar molt impressionat. No només per la fotografia, el realisme i els efectes especials, sinó per la història que s'hi explicava. Segur que tots els que em llegeixen han vist la pel·lícula (jo ho he fet diverses vegades i encara tinc ganes de tornar-la a veure). De fet, 2001, és una pel·lícula que s'avança al futur amb nota. Tots els que l'hem vist recordem l'ordinador HAL 9000 (una curiositat, que segurament molts no saben: l'acrònim HAL havia de ser IBM, però el fabricant d'ordinadors es va negar a cedir les seves sigles per a la pel·lícula i aleshores els productors van decicir batejar l'ordinador amb les lletres immediatament anteriors a les de IBM: HAL).

En HAL 9000 està dotat d'intel·ligència atificial i gestiona la majoria de les funcions de la nau metre els astronautes es dediquen a fer esport, llegir o pintar. En un moment de la pel·lícula un entrevistador de la BBC parla amb els astronautes i també amb en HAL. L'ordinador es defineix com un ens infal·lible i incapaç de cometre errors, però després d'una sèrie d'esdeveniments HAL acaba revelant-se contra la tripulació de la nau espacial, perquè no està d'acord amb les decisions que vol prendre el comandant (de fet, li ha llegit els llavis perquè els astronautes van "amagar-se" per evitar que en HAL els sentís).

Veure 2001, em va impressionar i em va preocupar. Em va fer pensar en un futur en el que semblava plausible pensar que les màquines acabarien dominant-nos. Després, durant molts anys no va passar res. Fins a la irrupció massiva la la Intel·ligència Artificial a les nostres vides.

El que s'ha fet públic aquesta setmana m'ha fet venir al cap allò que Stanley Kubrick i Artur C. Clarke va proposticar fa 58 anys, és a dir, que les màquines pendrien la iniciativa.

Open AI, la principal empresa del planeta en matèria d'intel·ligència artificial, acaba de desvetllar que un dels seus models més avançats d'IA es va "descontrolar" aquesta setmana i va "hackejar" una start-up durant una prova de seguretat. Open AI va explicar que el model estava essent avaluat en un entorn controlat però que aquest, va trobar vulnerabilitats de segurets i va aconseguir "escapar de l'entorn de proves".

L'empresa va comunicar, literalment: "Consideramos que este incidente constituye un hecho sin precedentes en el ámbito de la ciberseguridad, ya que implicó capacidades cibernéticas de última generación, y estamos respondiendo en consecuencia. Compartimos estos hallazgos preliminares en esta etapa para ayudar a comprender lo sucedido".

Doncs com diria un amic meu, això em deixa molt més tranquil. 

El model d'IA va trobar vulnerabilitats i va aconseguir un punt d'entrada a internet i va encadenar diversos vectors d'atac fent servir, fins i tot, credencials robades i altres vulnerabilitats, per trobar una via d'execució remota de codi als servidors de l'empresa atacada. És a dir, i per fer-ho curt i senzill, el model d'IA d'Open AI va sortir de mare i va accedir (sense el permís dels seus programadors) al lloc web de l'empresa Huggin Face.

Si ara que encara estem a les basseroles de la IA succeeixen coses com aquesta, no vull pensar què pot passar quan d'aquí a pocs anys la capacitat i la potència de càlcul de les diferents IA's que poblen el planeta Terra es posin d'acord entre elles -sense el permís dels humans que les han programat- i decideixin rebelar-se contra tots els humans que poblem el planeta Terra...

Kubrick i Clarke van escriure una pel·lícula de ciència ficció sense acabar-se de creure que allò podria succeir de veritat (al capdavall aquella pel·lícula era una obra d'art). No sé que pensarien avui si llegissin la noticia d'Open AI.

En qualsevol cas, un avís per a navegants que fa  molta, molta por.

Futbol i nacionalisme

Doncs ja s'ha acabat el Mundial de futbol, després de 104 partits i el campionat més llarg de la història, que ens deixa imatges imborrables de bon futbol i d'altres impresentables d'intents de corrupció (la targeta vermella perdonada al davanter de la selecció nord-americana a petició de Donald Trump al seu "amic" Infantino, el president de la FIFA), del protagonisme impresentable del mateix Trump pràcticament negant-se a deixar l'escenari perquè la selecció espanyola celebrés la victòria (després d'insinuar que Argentina guanyaria el Mundial), o d'una gespa al partit de la final, resseca com mala cosa perquè prima l'espectacle i la FIFA va decidir que aquesta gespa no poder ser molla a la mitja part quan l'"enterteinment" s'imposés i Madonna, Justin Bieber i Shakira saltessin al terreny de joc a la mitja part. 

La selecció espanyola, amb un estil clarament identificable com el del Barça, i sense cap jugador del Real Madrid (excloent en Marc Cucurella que acaba de ser fitxat), ha fet un Mundial que ha anat de menys a més i ha acabat oferint-nos escenes de gran futbol, en particular el partit contra Bèlgica, el de França o la final ahir contra Argentina.

Un equip desacomplexat farcit de catalans i bascos ha acabat guanyant, merescudament, el seu segon Mundial, després de l'aconseguit per Iniesta i companyia (també un altre recital Barça) l'any 2016.

I hi ha hagut molta gent, també de Catalunya, que, desacomplexadament, ha animat la selecció espanyola (a falta que Espanya permetés una selecció catalana, com ho permet el Regne Unit amb Escòcia o Gales, per exemple), perquè li agrada el futbol i perquè, la selecció espanyola fa el futbol que el Barça ha fet famós al planeta Terra.

I això ho ha aprofitat l'Espanya acomplexada, la que recolza el "deep state", la que barreja justícia i política i es nega a acceptar el veredicte del Tribunal Superior de Justícia Europeu, per fer propaganda unionista farcida de mitges veritats i mitges mentides.

L'ABC escrivia: "Els joves espanyols han llançat per la borda els complexos que ofegaven els seus majors per passar a mostrar la seva fe o animar el seu país sense importar-los el que els altres diguin d'ells". Pedrerol connectava amb Barcelona -abans que amb cap altra ciutat de l'estat- per mostrar al seu públic que la ciutat sencera, sense fisures, es va volcar amb la selecció.

El Confidencial escrivia: "Quan el Mundial està pel mig, el sentiment patri sembla que es transforma i els espanyols mostren sense complexos la seva ensenya nacional".

I el Borbó oferia una bonica -i patètica, per falsa- imatge dels quatre membres de la família real -els altres han estat tots expulsats o descavalcats- asseguts en un sofà, com qualsevol família espanyola, amb la samarreta blanca de la selecció, mirant un partit per la tele.

M'atreviria a dir que tot això no succeiria si Espanya no tingués un greu complex d'inferioritat, en relació a altres països, en veure que una part dels seus conciutadans no professen aquell patriotisme cec que els agradaria que hi hagués a Catalunya o a Euskadi en relació a l'espanyolitat. El Mundo titulava: "Uns colors exhibits sense complexos i amb orgull, com ho podria fer un ciutadà de Wisconsin amb els dels Estats Units". Això és el que els agradaria però no és.

Quan la convicció es mira d'imposar (o s'ha mirat d'imposar durant tants i tants anys), succeeix que part de la parròquia, per molta mandanga nacionalista i patriòtica que es vulgui vendre, això de la selecció espanyola ni els escalfa ni els refreda i aquest fet, amigues i amics lectors, és quelcom que als patriotes de saló els enerva moltíssim i els posa de molt mal humor (entre d'altres coses perquè no ho poden entendre).

Que la parròquia patriòtica hagui de suportar que en Cubarsí, escollit millor jugador jove del Mundial 2026,  s'embolquellés amb la senyera, és quelcom que molts d'ells tenen francament difícil de païr, fins el punt que part de la premsa madrilenya diu que el defensa blaugrana ho va fer "sin considerar las críticas que pueda recibir por un sector de la afición española". 

Complexes i més complexes. I és que al capdavall, acaba imposant-se, per llei natural, allò que Don Miguel de Unamuno, des del paraninf de la Universitat de Salamanca, li va dir al militar feixista Millán Astray: "Venceréis pero no convenceréis". I això, a molts, els fa més ràbia que el veredicte del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea en relació a l'amnistia.

Polítics que han perdut tot contacte amb la realitat

No em referiré aquí a l'ex-alcalde del PSC a Sant Feliu de Guíxols i ex-diputat de Junts al Parlament de Catalunya, Pere Albó, detingut diumenge passat per masturbar-se en públic a la piscina d'un hotel (quan un pensa que ho ha vist tot, apareixen notícies tan incomprensibles que provoquen no només rebuig sinó fàstic conceptual), sinó a la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, el titular de la qual diu literalment: "Catalunya es prepara pel cotxe autònom amb un pla de 930 kilòmetres de vies intel·ligents".

Com diu un amic meu, no surto del meu astorament. Si aquesta notícia hagués aparegut un 28 de desembre m'hagués aventurat a dir que es tracta d'una innocentada, però no, malauradament, la notícia és certa. El subtítol de la notícia ja és tota una constatació de l'estupidesa dels nostres gestors, ja que diu: "El Govern presenta un programa a quatre anys vista que millorarà la informació al conductor però del que per ara només se'n podran beneficiar el 5% del parc de vehícles".

Per aquesta iniciativa, que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, es preveuen destinar fins el 2030, la no gens despreciable quantitat de 66,3 milions d'euros, per a millorar la connectivitat de les vies de titularitat de la Generalitat de Catalunya, és a dir, la C-16, la C-17, la C-25, la C-32 i la C-35. Per fortuna, l'AP-7 és de titularitat estatal i queda exclosa de la mesura de moment (no vull ni pensar el l'aplicació de tecnologies per al cotxe autònom a l'AP-7 amb el nivell de congestió i de sinistralitat que té avui). Com deia el gran i enyorat Don Mariano Rajoy Brey: "Los Catalanes hacen cosas". 

A mi ja m'està bé que els Catalans facin (o fem) coses, però coses que tinguin sentit. Crec que destinar 66,3 milions d'euros del contribuent català, és a dir, tots nosaltres, a iniciatives d'inversió que només beneficiaran potencialment (i n'hi ha per anys) a un 5% de la flota de vehicles, em sembla senzillament un despropòsit. O més aviat, per dir-ho més clarament, una malversació de diner públic (encara que el projecte rebi moltes subvencions europees, que no sé si és el cas perquè la notícia no en parla, segueix essent, al menys per mi, una inversió en absolut prioritària).

Dedicar aquests diners a una mesura per a millorar la mobilitat a autovies no saturades, dues de les quals de peatge, em sembla un insult a la intel·ligència del contribuent.

No tenen els nostres polítics una percepció dels problemes reals dels Catalans? No podem dedicar aquests diners a millorar la infrastructura viària per a minimitzar els col·lapses monumentals que tenim a les principals artèries que comuniquen el país amb Barcelona? No poden dos governs socialistes posar-se d'acord i destinar aquests 66,3 milions, pagats a mitges, si m'apuren entre Generalitat i Gobierno de España per a implantar la vinyeta (o una altra forma de peatge tou) d'una punyetera vegada i expulsar bona part dels camioners de la principal xarxa viària de Catalunya? 

A tots dos governs, els queda poc temps, i al de Pedro Sánchez, pocs telenotícies, i quan arribi la dreta i l'extrema dreta, ai, quan arribi, comencem-nos a oblidar de nova inversió a Catalunya durant una bona temporada. Si amb els Socialistes, més o menys amics, hi ha un dèficit d'infrastructures de cavall, imagínin-se amb la dreta extrema i l'extrema dreta. Serà un desert durant molts anys.

Per què hem d'invertir en tecnologies de futur que no es faran servir en molts anys i obliden d'invertir en el present que faria les nostres vides una mica millor? Doncs la resposta és senzilla: hi ha una aclaparadora manca de sentit comú i de contacte amb la realitat que interessa a la majoria dels ciutadans.

Els nostres polítics són especialistes en una molt nostrada expressió: "fer volar coloms". Llavors que no es queixin quan VOX, Aliança i el PP arribin a nivells de vots mai vistos a les properes eleccions.

La nova "ocurrencia" de Rajoy

Només un "geni" com don Mariano Rajoy Brey podía aixecar una polseguera tan gran com la que ha ocasionat per escriure el que pensa en un mitjà de comunicació digital, El Debate, en el que col·labora com a comentarista del mundial de futbol.

Més que polseguera, gairebé ha creat un conflicte d'estat, quan, en parlar de la selecció de futbol francesa, va escriure, abans d'ahir: "(...). Tiene, además, una plantilla de altísimo nivel. Eso sí, sin franceses". I es va quedar tan ample.

És el que té el "campechanismo" de persones que pertanyen a una altra època, que per sort, està en vies d'extinció, al menys per a una gran majoria de la societat. Estic del tot convençut que Rajoy va escriure el que va escriure sense cap mena de mala fe. Li va sortir de l'ànima, perquè és el que ell creu.

De res deu servir que 23 dels 26 jugadors de la selecció francesa hagin nascut a França. El que don Mariano hi veu, són persones de raça negra, i això és incompatible amb la seva concepció del món, la que li van ensenyar a l'escola i que hores d'ara encara està convençut que és l'única visió possible de la realitat: a Europa els seus ciutadans són blancs i de tradició, educació i formació judeo-cristiana.

Si el pobre Rajoy hagués pensat ni que fos per un instant el merder que podrien generar les seves paraules, estic segur que no les hauria escrit.

Hi ha hagut una reacció en cadena no només a França sinó a bona part del món civilitzat. Mitjans de comunicació de tot el món se n'han fet ressó i fins i tot el més alt representant de la diplomàcia francesa,  el ministre francès d'afers exteriors, Jean-Noël Barrot, ha declarat: "D'una vegada per totes, França no té color de pell. Qualsevol afirmació en sentit contrari és una estupidesa, racisme, o una combinació d'ambdues". El ministre de l'interior va titllar les declaracions d'inacceptables i naturalment, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha aprofitat l'oportunitat per a dir que Rajoy "avergonyeix Espanya amb declaracions xenòfobes".

El mal ja està fet i òbviament d'aquí a quatre dies ningú no se'n recordarà, però sí que és cert que un sentiment imbuït d'una superioritat moral -i racial- apresa, transmesa i compartida durant molts anys per a la majoria de ciutadans europeus, s'ha esvaït en un periode de temps tan curt (quan jo era jove, a les cavalcades del rei negre tots els participants eren blancs als que es pintava la cara, simplement, no hi havia persones de raça negra vivint entre nosaltres i d'això no fa dos segles, sinó 40 anys) que hi ha un col·lectiu important de gent -sobre tot d'una certa edat- que no ho ha acabat de païr.

Els d'esquerres s'esquincen els vestits titllant de racistes i xenòfobs a tots els que opinen que Europa hauria de ser blanca però és cert, que, amb independència que les declaracions de Rajoy són una barbaritat poc meditada - l'autocensura i la correcció política són fonamentals en uns temps en els que tothom té la pell molt fina-, hi ha un corrent creixent de gent que pensa com Mariano Rajoy, i que cansats d'aquesta correcció política, han dit prou i pensen que la selecció francesa no pot estar formada gairebé de forma exclussiva per jugadors de raça negra.

Precisament com que hi ha molta gent que, encara que no quedi gens bé dir-ho, pensen com en Mariano Rajoy, l'extrema dreta està agafant una volada que fa més aviat molta por. Que Aliança Catalana tingui una intenció de vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que els podria fer passar de 2 diputats a 25 és una realitat alarmant, però és una conseqüència del sentiment de moltes persones que la immigració i la seguretat ciutadana constitueixen els principals problemes de Catalunya, després de l'habitatge. Ja se sap el missatge de l'extrema dreta: solucions senzilles (i moltes vegades inassolibles) per a problemes d'una gran complexitat.

La bestiesa que ha dit en Mariano Rajoy és deplorable, però segur que la senyora Marine Lepen, candidata a les properes presidencials franceses, no li farà cap comentari queixant-se si ha llegit la declaració, més aviat ferà una mueca i perfilarà un mig somriure.

Un de cada quatre

Llegeixo aquests dies en premsa i ho confirma Catalunya Ràdio, que només un de cada quatre mestres i professors fa formació el mes de juliol, per a ser més precís, i girant el sentit de la frase, només un 24% dels mestres i professors fan formació durant el mes de juliol (atenció, són dades que no m'invento jo o s'inventa la premsa, sinó que la informació és oficial, ja que procedeix del Departament d'Ensenyament).

Jo em pregunto un sil·logisme de primer de bàsica: si el mes de juliol, és un mes no lectiu però sí laborable pels mestres, i aquest mes només un 24% del col·lectiu fa formació durant el mes...a què es dedica el 76% restant?

Segons el Departament d'Ensenyament, hi ha molts mestres que tenen tendència a fer aquesta formació fora del mes de juliol (per evitar aquesta intensa calor que ens aplatana -a tots, no només als mestres-).

Es veu que la formació al mes de juliol no és obligatòria però sí que dóna mèrits. Fantàstic, dic jo.

Però em pregunto al mateix temps, amb tot el sarcasme del món (per no posar-me a plorar o posar una bomba a la seu del Departament d'Ensenyament i a la seu del sindicat d'aquella senyora que convoca referèndums i els perd), és possible que el 76% dels mestres, que paguem amb els nostres impostos (que no són pocs) es dediquin a fer un mes de vacances pagades sense cap contrapartida? Penso que no pot ser. Però és. 

De debò que això succeeix amb total impunitat? Tenen la barra de parlar de ratios i de manca de recursos en un context on molts dels mestres fan 3 mesos de vacances l'any a costa del contribuent  català. Em sembla insultant. Exasperantment insultant.

Igual que en Donald Trump o la Marine Lepen, els mestres ja ni tan sols s'esforcen a justificar-se, no els cal. Saben que hi ha un conflicte i que tenen el poder d'aturar les classes i perjudicar a un ample col·lectiu de traballadors d'altres sectors (com el meu, el tèxtil, on no tenim, ni de bon tros, tres mesos de vacances). Se senten forts i aprofiten una situació de superioritat per defensar postures maximalistes. No vull dir que no tinguin una part de raó, segur que és així, però el mètode mafiós de la coacció constant (si no, no ens fan cas, diuen, com la màfia) no és el que s'espera del col·lectiu que ha d'ensenyar les noves generacions.

El que tindria sentit ètic per part dels mestres seria passar-se tot el més de juliol, al menys el 74% que no fan formació, fent vaga dia sí i dia també. Davant del Departament d'Ensenyament, manifestant-se 24 hores al dia, de dilluns a divendres.

Però, qui amb dos dits de seny es manifestaria pel seus drets laborals durant un mes de juliol amb la calor que fa, tenint en compte quant s'està de bé amb l'autocaravana a Puigcerdà o a Llanars? Segurament ningú. 

I així ens va el país.