Polítics que han perdut tot contacte amb la realitat

No em referiré aquí a l'ex-alcalde del PSC a Sant Feliu de Guíxols i ex-diputat de Junts al Parlament de Catalunya, Pere Albó, detingut diumenge passat per masturbar-se en públic a la piscina d'un hotel (quan un pensa que ho ha vist tot, apareixen notícies tan incomprensibles que provoquen no només rebuig sinó fàstic conceptual), sinó a la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, el titular de la qual diu literalment: "Catalunya es prepara pel cotxe autònom amb un pla de 930 kilòmetres de vies intel·ligents".

Com diu un amic meu, no surto del meu astorament. Si aquesta notícia hagués aparegut un 28 de desembre m'hagués aventurat a dir que es tracta d'una innocentada, però no, malauradament, la notícia és certa. El subtítol de la notícia ja és tota una constatació de l'estupidesa dels nostres gestors, ja que diu: "El Govern presenta un programa a quatre anys vista que millorarà la informació al conductor però del que per ara només se'n podran beneficiar el 5% del parc de vehícles".

Per aquesta iniciativa, que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, es preveuen destinar fins el 2030, la no gens despreciable quantitat de 66,3 milions d'euros, per a millorar la connectivitat de les vies de titularitat de la Generalitat de Catalunya, és a dir, la C-16, la C-17, la C-25, la C-32 i la C-35. Per fortuna, l'AP-7 és de titularitat estatal i queda exclosa de la mesura de moment (no vull ni pensar el l'aplicació de tecnologies per al cotxe autònom a l'AP-7 amb el nivell de congestió i de sinistralitat que té avui). Com deia el gran i enyorat Don Mariano Rajoy Brey: "Los Catalanes hacen cosas". 

A mi ja m'està bé que els Catalans facin (o fem) coses, però coses que tinguin sentit. Crec que destinar 66,3 milions d'euros del contribuent català, és a dir, tots nosaltres, a iniciatives d'inversió que només beneficiaran potencialment (i n'hi ha per anys) a un 5% de la flota de vehicles, em sembla senzillament un despropòsit. O més aviat, per dir-ho més clarament, una malversació de diner públic (encara que el projecte rebi moltes subvencions europees, que no sé si és el cas perquè la notícia no en parla, segueix essent, al menys per mi, una inversió en absolut prioritària).

Dedicar aquests diners a una mesura per a millorar la mobilitat a autovies no saturades, dues de les quals de peatge, em sembla un insult a la intel·ligència del contribuent.

No tenen els nostres polítics una percepció dels problemes reals dels Catalans? No podem dedicar aquests diners a millorar la infrastructura viària per a minimitzar els col·lapses monumentals que tenim a les principals artèries que comuniquen el país amb Barcelona? No poden dos governs socialistes posar-se d'acord i destinar aquests 66,3 milions, pagats a mitges, si m'apuren entre Generalitat i Gobierno de España per a implantar la vinyeta (o una altra forma de peatge tou) d'una punyetera vegada i expulsar bona part dels camioners de la principal xarxa viària de Catalunya? 

A tots dos governs, els queda poc temps, i al de Pedro Sánchez, pocs telenotícies, i quan arribi la dreta i l'extrema dreta, ai, quan arribi, comencem-nos a oblidar de nova inversió a Catalunya durant una bona temporada. Si amb els Socialistes, més o menys amics, hi ha un dèficit d'infrastructures de cavall, imagínin-se amb la dreta extrema i l'extrema dreta. Serà un desert durant molts anys.

Per què hem d'invertir en tecnologies de futur que no es faran servir en molts anys i obliden d'invertir en el present que faria les nostres vides una mica millor? Doncs la resposta és senzilla: hi ha una aclaparadora manca de sentit comú i de contacte amb la realitat que interessa a la majoria dels ciutadans.

Els nostres polítics són especialistes en una molt nostrada expressió: "fer volar coloms". Llavors que no es queixin quan VOX, Aliança i el PP arribin a nivells de vots mai vistos a les properes eleccions.

La nova "ocurrencia" de Rajoy

Només un "geni" com don Mariano Rajoy Brey podía aixecar una polseguera tan gran com la que ha ocasionat per escriure el que pensa en un mitjà de comunicació digital, El Debate, en el que col·labora com a comentarista del mundial de futbol.

Més que polseguera, gairebé ha creat un conflicte d'estat, quan, en parlar de la selecció de futbol francesa, va escriure, abans d'ahir: "(...). Tiene, además, una plantilla de altísimo nivel. Eso sí, sin franceses". I es va quedar tan ample.

És el que té el "campechanismo" de persones que pertanyen a una altra època, que per sort, està en vies d'extinció, al menys per a una gran majoria de la societat. Estic del tot convençut que Rajoy va escriure el que va escriure sense cap mena de mala fe. Li va sortir de l'ànima, perquè és el que ell creu.

De res deu servir que 23 dels 26 jugadors de la selecció francesa hagin nascut a França. El que don Mariano hi veu, són persones de raça negra, i això és incompatible amb la seva concepció del món, la que li van ensenyar a l'escola i que hores d'ara encara està convençut que és l'única visió possible de la realitat: a Europa els seus ciutadans són blancs i de tradició, educació i formació judeo-cristiana.

Si el pobre Rajoy hagués pensat ni que fos per un instant el merder que podrien generar les seves paraules, estic segur que no les hauria escrit.

Hi ha hagut una reacció en cadena no només a França sinó a bona part del món civilitzat. Mitjans de comunicació de tot el món se n'han fet ressó i fins i tot el més alt representant de la diplomàcia francesa,  el ministre francès d'afers exteriors, Jean-Noël Barrot, ha declarat: "D'una vegada per totes, França no té color de pell. Qualsevol afirmació en sentit contrari és una estupidesa, racisme, o una combinació d'ambdues". El ministre de l'interior va titllar les declaracions d'inacceptables i naturalment, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha aprofitat l'oportunitat per a dir que Rajoy "avergonyeix Espanya amb declaracions xenòfobes".

El mal ja està fet i òbviament d'aquí a quatre dies ningú no se'n recordarà, però sí que és cert que un sentiment imbuït d'una superioritat moral -i racial- apresa, transmesa i compartida durant molts anys per a la majoria de ciutadans europeus, s'ha esvaït en un periode de temps tan curt (quan jo era jove, a les cavalcades del rei negre tots els participants eren blancs als que es pintava la cara, simplement, no hi havia persones de raça negra vivint entre nosaltres i d'això no fa dos segles, sinó 40 anys) que hi ha un col·lectiu important de gent -sobre tot d'una certa edat- que no ho ha acabat de païr.

Els d'esquerres s'esquincen els vestits titllant de racistes i xenòfobs a tots els que opinen que Europa hauria de ser blanca però és cert, que, amb independència que les declaracions de Rajoy són una barbaritat poc meditada - l'autocensura i la correcció política són fonamentals en uns temps en els que tothom té la pell molt fina-, hi ha un corrent creixent de gent que pensa com Mariano Rajoy, i que cansats d'aquesta correcció política, han dit prou i pensen que la selecció francesa no pot estar formada gairebé de forma exclussiva per jugadors de raça negra.

Precisament com que hi ha molta gent que, encara que no quedi gens bé dir-ho, pensen com en Mariano Rajoy, l'extrema dreta està agafant una volada que fa més aviat molta por. Que Aliança Catalana tingui una intenció de vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya que els podria fer passar de 2 diputats a 25 és una realitat alarmant, però és una conseqüència del sentiment de moltes persones que la immigració i la seguretat ciutadana constitueixen els principals problemes de Catalunya, després de l'habitatge. Ja se sap el missatge de l'extrema dreta: solucions senzilles (i moltes vegades inassolibles) per a problemes d'una gran complexitat.

La bestiesa que ha dit en Mariano Rajoy és deplorable, però segur que la senyora Marine Lepen, candidata a les properes presidencials franceses, no li farà cap comentari queixant-se si ha llegit la declaració, més aviat ferà una mueca i perfilarà un mig somriure.

Un de cada quatre

Llegeixo aquests dies en premsa i ho confirma Catalunya Ràdio, que només un de cada quatre mestres i professors fa formació el mes de juliol, per a ser més precís, i girant el sentit de la frase, només un 24% dels mestres i professors fan formació durant el mes de juliol (atenció, són dades que no m'invento jo o s'inventa la premsa, sinó que la informació és oficial, ja que procedeix del Departament d'Ensenyament).

Jo em pregunto un sil·logisme de primer de bàsica: si el mes de juliol, és un mes no lectiu però sí laborable pels mestres, i aquest mes només un 24% del col·lectiu fa formació durant el mes...a què es dedica el 76% restant?

Segons el Departament d'Ensenyament, hi ha molts mestres que tenen tendència a fer aquesta formació fora del mes de juliol (per evitar aquesta intensa calor que ens aplatana -a tots, no només als mestres-).

Es veu que la formació al mes de juliol no és obligatòria però sí que dóna mèrits. Fantàstic, dic jo.

Però em pregunto al mateix temps, amb tot el sarcasme del món (per no posar-me a plorar o posar una bomba a la seu del Departament d'Ensenyament i a la seu del sindicat d'aquella senyora que convoca referèndums i els perd), és possible que el 76% dels mestres, que paguem amb els nostres impostos (que no són pocs) es dediquin a fer un mes de vacances pagades sense cap contrapartida? Penso que no pot ser. Però és. 

De debò que això succeeix amb total impunitat? Tenen la barra de parlar de ratios i de manca de recursos en un context on molts dels mestres fan 3 mesos de vacances l'any a costa del contribuent  català. Em sembla insultant. Exasperantment insultant.

Igual que en Donald Trump o la Marine Lepen, els mestres ja ni tan sols s'esforcen a justificar-se, no els cal. Saben que hi ha un conflicte i que tenen el poder d'aturar les classes i perjudicar a un ample col·lectiu de traballadors d'altres sectors (com el meu, el tèxtil, on no tenim, ni de bon tros, tres mesos de vacances). Se senten forts i aprofiten una situació de superioritat per defensar postures maximalistes. No vull dir que no tinguin una part de raó, segur que és així, però el mètode mafiós de la coacció constant (si no, no ens fan cas, diuen, com la màfia) no és el que s'espera del col·lectiu que ha d'ensenyar les noves generacions.

El que tindria sentit ètic per part dels mestres seria passar-se tot el més de juliol, al menys el 74% que no fan formació, fent vaga dia sí i dia també. Davant del Departament d'Ensenyament, manifestant-se 24 hores al dia, de dilluns a divendres.

Però, qui amb dos dits de seny es manifestaria pel seus drets laborals durant un mes de juliol amb la calor que fa, tenint en compte quant s'està de bé amb l'autocaravana a Puigcerdà o a Llanars? Segurament ningú. 

I així ens va el país.

242 anys de respecte, 8 anys de vergonya

Els Estats Units d'Amèrica, un dia una colònia del Regne Unit de la Gran Bretanya (signe inequívoc que les fronteres no són eternes) celebra avui el seu 250è aniversari com a nació independent.

Jo vaig ser durant molts anys un gran adminador dels Estats Units, a la que anomenava "la major democràcia del món" i de fet, així va ser durant moltíssims anys, amb un sistema de poders robuts i una separació dels mateixos molt ben estructurada jurídicament per tal d'evitar abusos. Això va permetre, entre d'altres que casos com el "Watergate" sortissin a la llum pública i s'acabavés amb la presidència de Nixon. Vaig viure-hi dos anys entre el 1990 i 1992 i francament, m'hi hagués volgut quedar. 

Avui, si fos resident nord-americà, maldaria per marxar del país, com tantes i tantes persones han fet aquests darrers dos anys, buscant residència al Canadà o a Europa.

L'adequada separació de poders ha fet durant molts anys dels Estats Units la democràcia més robuta del Planeta, amb un afegitó molt important: essent terra d'immigrants, la llei concedeix la nacionalitat de forma automàtica a tot ésser humà nascut en territori dels Estats Units.

Les colònies van proclamar la seva independència del Regne Unit el 1776, i poc temps després, es va promulgar la Constitució nord-americana a Filadèlfia el 1787 ("We the People of the United States"...) que va ser ratificada el 1789.

Així doncs, ahir Donald Trump, davant el Mount Rushmore, a South Dakota, va fer un discurs de patriotisme exacerbat, vestit d'anticomunisme inflamat (no però per anar contra el seu amic Vladimir Putin, sinó per titllar de comunistes als membres del Partit Demòcrata). Un acte electoral que prepara les "mid term elections" on les enquestes no el deixen actualment gaire ben parat.

El mandat de Donald Trump durant aquests anys han estat segurament l'etapa més fosca de la democràcia als Estats Units. Això no ho pot negar ningú amb dos dits de sentit comú. El Tribunal Suprem (molts membres designats per ell mateix i de caire conservador) l'hi ha hagut d'esmenar la plana en diverses ocasions (justament una d'elles era la de la nacionalitat per dret de naixement, o la dels aranzels extraordinaris) i a Trump no li agrada que li portin la contrària, com a individu amb una personalitat absolutament malaltissa i pertorbada.

Però el pitjor de tot és la confussió entre allò que és públic i el que és privat. Trump ha fet de la presidència dels Estats Units una altra oportunitat de negoci. No hi ha dubte. I ho confirmen les dades. Ho ha fet directament o indirecta, però el cert és que la presidència li ha proporcionat una palanca d'enriquiment personal que no es dóna ni en les pitjors dictdures.

En la seva declaració d'impostos de l'any 2025, que cal fer pública de forma obligatòria als Estats Units, Trump declara un increment de patrimoni de més de 2.000 milions de dòlars des que va accedir a la presidència del país.

Font: The New York Times

Vostès ho troben normal? Jo no. Acceptable? Tampoc. Aquest senyor s'ha aprofitat del càrrec i del poder associat al càrrec per a abusar d'informació privilegiada i per exprémer al màxim els límits de la legalitat. La fortuna que ha fet la seva família (perquè, com en el cas Zapatero, tot està perfectament compartimentat i amb les totes les pantalles de protecció adequadament preservades. A més a més de l'entramat patrimonial, immobiliari i d'empreses de lleure (hotels, resorts i camps de golf principalment), també ha aprofitat aquesta xarxa per a la comercialització de criptomoneda, rellotges i fins i tot bíblies.

Font: The Guardian

La cosa és tan greu, i això passa amb tanta impunitat, que hom es pregunta si la separació de poders als Estats Units ha deixat d'existir, al menys pel que fa al president Donald Trump.

Els posaré només un exemple de com d'inversemblants (i increïbles) s'estan tornant determinades coses als Estats Units: en un cas d'involució sense precedents, l'estat de Texas acaba de decretar que la lectura de la biblia serà de lectura obligatòria a les escoles públiques. No els estranyi que en un annex al decret es recomani que les biblies a llegir siguin les que publica i comercialitza Donald Trump.

Font: The New York Times

Irresponsabilitat col·lectiva

Avui faig 60 anys. Amb el canvi del primer dígit entro a un altre club, però estic content de poder-ho fer. 

Estic bé de salut, tinc una família extraordinària, bons amics i les coses no em van del tot malament, però tot i així, avui sento una profunda tristesa en veure el foc que està calcinant part de les Gavarres, a una zona que forma part de la meva memòria d'infantesa (vaig començar a caminar al Mas del Monjo i vaig passar bona part de la meva infantesa al Mas del Molí de Més Amunt) de joventut, hores i hores de curses de muntanya a la zona de Cabanyes, del Mas Ambròs, de Romanyà, de Puig d'Arques i kilòmetres i kilòmetres amb bicicleta i des de fa uns anys, amb moto. La carretera de la Ganga o la de Sant Martí de l'Heura a Cassà de la Selva les faig amb molta assiduïtat. Veure aquest desastre, és veure una part de les nostres vides, de les nostres memòries personals i col·lectives esvair-se entre les cendres.

I aquest és el pitjor regal d'aniversari que podia haver tingut.

És cert que inmersos en aquesta nova realitat, aquest context de violent canvi climàtic que s'està catalitzant a un ritme vertinigós, -una realitat que és molt més difícil de combatre i que té un abast d'accions que s'haurien de consensuar de forma planetària (i això està lluny de succeir)- no ajuda en matèria de prevenció d'incendis forestals, però no obstant això, darrera la immensa majoria de focs forestals, per acció o per omissió, hi ha la mà de l'home.

És ja un fet acreditat que l'incendi, que ja ha arrasat a aquestes hores més de dues mil cinc-centes hectàrees, el va provocar un operari que traballava amb una serra radial a la vora de la carretera de la Ganga. Semblaria que per una empresa subcontractada pel Departament de Territori de la Generalitat.

El dia anterior, el mateix operari va ser advertit per uns ciclistes que es van aturar i li van recriminar que estigués fent aquest tipus de treballs amb el risc que això suposava. L'operari no els va fer ni cas i va continuar. Aquí s'haurien de depurar responsabilitats fins a entendre qui són els culpables finals i si és algú del Departament de Territori, que s'investigui fins al final i que els responsables paguin. No n'hi ha prou amb l'operari, que sembla que ja està detingut.

Jo em pregunto però, on és el sentit comú? Com és possible que algú estigués fent aquesta mena de treballs en una zona d'elevadíssim risc d'incendi. Qui ens mana?

Em faig més preguntes. Jo em moria de ganes d'anar a Sant Antoni de Calonge ahir a la tarda arribant de Barcelona. Quan vam veure el percal i vam sentir les instruccions de Protecció Civil, ens vam quedar a Girona. Avui aquest matí, parlant amb un bon amic que m'ha trucat per a felicitar-me, en Vicenç, que viu a Santa Cristina d'Aro, em deia que la C-65 anava a reventar com qualsevol altre divendres a la tarda. No un dit de civisme col·lectiu, ni una espura d'empatia. Així ens va com a país.

I si Protecció Civil, la consellera Parlón i Bombers demanen als ciutadans evitar els desplaçaments que no siguin necessaris (entre d'altres coses per facilitar les feines dels bombers en cas d'evacuacions o tasques urgents d'extinció), per què ahir es va celebrar el primer concert de Cap Roig (Bryan Adams)? No es podia haver reprogramat? Tant costava? Si la restricció a la movilitat té excepcions, doncs que no en parlin. Avui hi ha la famosa Cantada d'Havaneres de Palafrugell, que provocarà desplaçaments massius en una zona molt propera a la de l'incendi. 

Com sempre, la resposta és clara. Prioritzem el curt-terminisme, les segones residències, els de "Barcelona" que gasten pasta al territori. Mal model. Pa per avui i gana per a les properes generacions. No anem bé.

Per què ens expliquen que han comprat 3 nous hidroavions i 2 helicòpters bombarders, i ningú ens diu quant inverteix el govern el gestió forestal preventiva, en neteja de boscos durant la temporada d'hivern? Per què sempre actuem a posteriori.

Les paraules de la Núria Molla, del Mas Molla de Calonge, una empresa familiar on quatre o cinc generacions fan de pagesos de fruita dolça i de raïm són esgarrifosament certes. Colpidores. Toquen l'ànima. Per què són una realitat incontestable. Diu la Núria: "Està tot sec i abandonat. Això és una vergonya. El món crema. La terra crema. Hem de canviar la manera de viure, la manera de fer. Hem de fer com els nostres avis. Viure senzillament. La terra parla (...), l'ambient està calent...El sentit comú ja s'ha perdut...Ha de cremar tot?". Sentir la Núria, que l'any passat em va ensenyar el celler dels Molla i em va vendre un vi increïblement ètic, m'ha posat la pell de gallina. M'ha regirat l'estómac.

Núria Molla. Font: TV3

Saben per què? M'he sentit molt interpel·lat. Té una raó que ningú no la pot contestar.

Espero de tot cor, que si hi ha un dit de decència en aquest putu país en el que ens ha tocat viure, aquest vespre no hi hagi cantada d'havaneres a Calella presidides per el President de la Generalitat. Si no, em pensaré seriosament d'anar a censar-me a Cáceres. Al menys allí no hi ha radars.

 

Les vergonyes que ens hem d'empassar

Llegeixo al Diari de Girona - un rotatiu, ho he escrit més d'una vegada en aquest blog, que cada vegada m'agrada més- que a la província de Girona detentem un récord (un altre) d'aquells que provoquen vergonya pròpia i aliena, i és que sóm la tercera província d'Espanya en número de radars, darrera, respectivament, de Barcelona i Madrid, amb un número de 153 radars, 16 cinemòmetres més que fa un any. 

Font: Diari de Girona

Aquest número de radars obeeix fonamentalment, o almenys aquesta és la meva convicció com a ciutadà, a purament una voracitat recaptatòria gairebé malaltissa, que ha esdevingut una font addicional d'ingressos recorrents per a l'Administració Pública, i que, oh curiosament,  només té lloc a les províncies riques.

Només per a tenir-ne una referència, a Cáceres, ho acabo de comprovar mentre escrit aquest article, hi ha 12 radars, és a dir, menys d'un 10% dels radars que hi ha a Girona. És que els ciutadans de Cáceres condueixen millor que nosaltres? Home, francament, jo no m'ho crec. 

Els de Cáceres condueixen tan bé o tan malament com nosaltres. Però hi ha menys vehicles per a pagar multes. Vergonya i prou. No hi ha altre qualificatiu. Si us plau, observin la densitat exorbitant de radars que hi ha al corredor meditarrani en la imatge següent: és impossible veure el sol.

Font: RACE

A mi, que els descerebrats que ens governen vulguin alliçonar-nos i explicar-nos que hem de conduir a poc a poc per a evitar els sinistres de trànsit em provocava indignació fins no fa gaire. Ara ja em provoca repulsió i ràbia, directament. Sentir el President Illa avui al Parlament en resposta a la diputada Jèssica Albiach al respecte m'ha provocat arcades. No només és un acte de cinisme inversemblant, sinó que a més a més, es tracta d'un fet d'indignitat política que em reforça aquella idea del "se'ns pixen al cim i diuen que plou".

Els lectors d'aquest blog saben de les meves queixes recurrents -i pesades, ho sé- sobre la gratuïtat de les vies ràpides d'alta capacitat, però arriba un moment en que un ha de dir, alt i clar: "ja n'hi ha prou!".

Ahir tornava de Barcelona, on, després de deixar uns proveïdors xinesos a l'aeroport de Barcelona a les 17:30 hores, em disposava a tornar cap a casa a Girona. Vaig arribar a les 21:00 hores, és a dir, que des de l'aeroport de Barcelona fins a Girona vaig trigar tres hores i mitja per arribar a casa. Velocitat mitja? La poden calcular. En cap cas vaig arribar als 70 kilòmetres per hora.

Ho troben normal? Jo no. El navegador "Waze" em va advertir d'un accident a l'AP7 a l'alçada de Sant Hilari i em va recomanar passar per la C-35, recomanació que -naturalment- vaig seguir. Des d'aquesta via, a trams, anava veient l'evolució de la cua quilomètrica de més de 20 quilòmetres que es va formar a l'autopista, a l'alçada del Montseny com a conseqüència d'un camió accidentat.

I jo em pregunto: tots aquests despropòsits els hem de pagar els contribuents? De debò?

Ja vaig escriure que no aniria a votar més. Doncs potser em retracto i acabaré votant al partit que sigui que em convenci que està preparat per a solventar els problemes de movilitat que patim diàriament a Catalunya. I si aquest partit és VOX, o Aliança, o els Comuns, doncs a ells els confiaré aquesta responsabilitat durant els propers quatre anys. Prou camions a l'AP-7 si us plau. Prou morts, prou incomprensió, prou indecència.

El que pueda hacer, que haga

La frase, pronunciada per l'ex-president del govern espanyol José María Aznar el novembre del 2023, no podria haver fet més fortura. És cert que ha costat probablement més del que el propi Aznar es pensava però no hi ha dubte que la capacitat d'influència de la dreta, que des d'abans de l'adveniment de la democràcia a Espanya ha controlat bona part de les estructures del "deep state", és a dir, policia, alts funcionaris de l'estat i institució judicial, s'ha volcat des de fa un parell d'anys, i en tromba, a l'acosament i demolició del partit socialista i els seus membres més rellevants.

Si fa un temps, aquestes mesures es portaven amb una certa dissimulació, els darrers mesos estem assistint a una forma descarada de prevaricació inaudita en el sistema polític i judicial espanyol que fa trontollar de forma molt manifesta (i perillosa) els principis de la democràcia a Espanya (estem assistint a quelcom de molt similar a d'altres països, en particular als Estats Units).

La justícia ha deixat de ser cega (si és que algun dia ho va ser amb aquells que no són de l'orbita de la que "cal ser"), per començar a dictar sentències que fan enrojolir els experts en dret processal.

D'entrada, la desproporció entre la celeritat que s'ha imprimit a determinades sentències, en front l'exasperant lentitut d'algunes altres (les que no interessen). En tenim alguns exemples palmaris, segurament, el més descarat fins divendres passat és el del cas "mascaretes", en el qual s'acaba de condemnar l'ex ministre José Luís Ábalos a 24 anys de presó, atenció, poca broma, i a l'assessor Koldo García a 19 anys per delictes "d'organització criminal, suborn, malversació de cabals públics i tràfic d'influències". No només sorprén la duresa de la sentència, que ha comptat amb la unanimitat del tribunal, sinó com deia, en la rapidesa amb la què la sentència s'ha fet pública i el fet que el delator, també corrupte, se'n surti amb una pena de 4,7 anys i sense haver d'entrar a la presó i sense haver de tornar tots els diners que va robar. Entenc perfectament que la justícia ha de condemnar fermament la corrupció però també que aquest precepte s'ha d'aplicar a tothom per igual, i en aquesta sentència concreta, no sembla pas el cas.

L'altre cas que es va començar a jutjar a les mateixes dates, l'anomenat "Kitchen", que jutja corrupteles del PP, oh, curiós, continua en el més absolut silenci judicial i mediàtic.

O un altre cas encara més paradoxal, el de l'ex-fiscal general de l'estat, García Ortiz, que va ser destituït de la seva funció, en un judici meteòric en el que se'l va condemnar sense cap prova concluent de la seva filtració, només indicis (que des del meu punt de vista ni tan sols són raonables), i es va dictar sentència condemnatòria abans de la redacció del cos de la mateixa. 

Un cas absolutament inaudit també i que contrasta amb la laxitud amb la que el senyor Alberto González Amador, parella de la senyora Isabel Díaz Ayuso i instigador de la denúncia contra l'ex-fiscal general, que entre d'altres, a més a més de defraudar l'AEAT, va ingressar de l'empresa Quirón Prevención 4,4 milions d'euros per treballs pels que no tenia mitjans (una mica semblant a l'entramat d'empreses amb les que -pressumptament, José Luis Rodríguez Zapatero, utilitzava per a no deixar rastre, ja que algunes d'elles ni tan sols tenien empleats).

Però el més escandalós de tot en sembla el cas de l'esposa del president del govern, Begoña Gómez, en el que una persecució que supera el "lawfare" - sense oblidar que la denúncia la impulsen (amb retalls de diaris) - els sindicats d'extrema dreta "Hazte oir" y "Manos límpias" a qui el jutge instructor, Juan Carlos Peinado, li acaba de retirar el passaport per risc de fuga, al·legant que els seus escortes la podrien ajudar a fugir d'Espanya. Fins i tot la caverna mediàtica madrilenya ha hagut de sortir en tromba per a denunciar el ridícul i el desprestigi que, per a la democràcia espanyola suposen instruccions judicials d'aquest tenor, en un cas sense precedents.

Però Peinado no ha fet altra cosa que seguir les instruccions del seu amo, i ha tirat pel dret: "el que pueda hacer, que haga".