Guerra d'Iran: Quan tot trontolla, des dels motius fins els lavabos

Llegeixo al New York Times amb estorament i un punt d'ironia la notícia que el súper portaavions de la marina dels Estats Units, el USS Gerald R Ford, s'ha hagut de retirar de la primera línia de combat a les costes de l'Iran com a conseqüència del que podríem anomenar "problemes domèstics".

Els problemes, en un vaixell que se suposa emblemàtic, es deriven bàsicament d'embussos als lavabos del porta avions que fa la vida més complicada als més de 4.000 mariners que allotja el buc. A tot això se li ha d'afegir un incendi a la bugaderia que va acabar destruint més de 100 llits. El USS Gerald R Ford porta més de 9 mesos en servei constant (va participar també a la missió de segrest del dictador de Veneçuela Nicolás Maduro). No m'imagino jo quina seria l'èpica de les grans produccions cinematogràfiques nord-americanes, com ara la segona part de Top Gun, Maverick, si en Tom Cruise hagués hagut de fer cua i saltironets per aguantar la bufeta abans d'anar a lluitar contra els dolents que tenen avions de combat de "cinquena generació".

La qüestió és que l'exèrcit amb un servei d'intel·ligència capaç de localitzar l'aiatolà Khamenei, és incapaç de manterir els lavabos i la bugaderia del seu vaixell estandard en l'estat de funcionament que se li suposa. La cosa deu ser tan seriosa que abans d'arriscar-se a un motí a bord, el comandament ha decidit retirar el vaixell del mar Roig i portar-lo a Creta per a fer les reparacions necessàries.

I jo em pregunto, aquests paios no són capaços de reparar aquest desgavell in situ? Doncs pel que sembla, no deu ser tan senzill...I segons explica el diari britànic "The Guardian" els ànims de la tropa s'estan literalment enfonsant ("sinking morale").

La realitat és que malgrat els més de 8.000 atacs sobre objectius estratègics iranians. el règim dels aiatolàs continua amb capacitat de resposta, i fins i tot ha estat capaç de disparar dos míssils balístics a més de 4.000 kilòmetres de distància que han arribat a la base militar de Diego García, al vell mig de l'oceà índic. I que míssils iranians continúen impactact sobre Tel-Aviv i Jerusalem. Una guerra que havia de ser curta, ja entra a la seva quarta setmana.

Que d'altra banda ja ha provocat dimissions i dissensions públiques. El 17 de març, el director del centre nacional de contraterrorisme dels Estats Units, Joe Kent, va renunciar al càrrec ("I cannot in good conscience support the ongoing war in Iran") per desacord amb una guerra en la que, segons ell, Israel és el responsable de la implicació dels Estats Units. I tot i que Joe Kent és conegut per ser un supremacista blanc i poc amic amb el lobby jueu, aquesta és una opinió que està començant a calar molt entre els nord-americans. Aquesta guerra és fonamentalment una guerra d'Israel a la que Estats Units s'hi ha vist arrossegada per les influències de la potent comunitat jueva nord-americana.

Potser per això mateix, el flamant ex-presentador de notícies ultres a la Fox i actual secretari d'estat de la guerra (tot i que el NYT el continua qualificant com a Secretari de Defensa) Pete Hegseth, ja ha començat a introduir en aquesta guerra el concepte de "proposit diví" (divine purpose), per a justificar els atacs, com si aquests tinguessin causa religiosa. I afegeix: "The providence of our almighty God is there protecting those troops, and we are comited to this mission" ("La providència del nostre Déu Totpoderés és allà protegint aquestes tropes, i estem compromesos amb aquesta missió").

Aquesta setmana ha demanat al poble americà una pregària per a la victòria i la seguretat de les tropes "Every day, on bended knee, with your family, in your schools, in your churches, in the name of Jesus Christ" ("Cada dia, agenollats, amb les vostres famílies, a les vostres escoles, a les vostres esglésies, en nom de Jesucrist"). 

Com que no hi ha motiu real, inventem-nos que, com a l'Edat Mitja i les Creuades, això va de religió, i de passada, si la investim d'un sentit religiós tal vegada el poble americà tindrà una mica més de paciència per a aguantar uns increments de preus que estan afectant la butxaca dels més vulnerables, molts d'ells, votants de Donald Trump.

Un visitant als Estats Units. Impressions a març del 2026

En aquests temps tan convulsos que ens ha tocat viure, per obra i gràcies de quatre polítics autòcrates, sonats i fanàtics que confonen els seus interessos personals amb els de la "res publica"-la cosa pública de la que tan van escriure filòsofs i pensadors grecs i romans- sobta que, als Estats Units, país al que vaig viatjar aquest diumenge passat per motius professionals, és com si -aparentment- no hagués passat gaire res (segons el govern), tot i que sí que hi comença a haver símptomes que sí, que alguna cosa està començant a passar.

D'entrada la sensació d'aparent "normalitat" l'accentua el fet que els avions van plens a vessar (fenòmen recorrent des del final de la pandèmia de Covid). Jo vaig volar diumenge a Atlanta amb un vol de Delta Airlines (DL195) amb un Airbus 330-900 que anava ple fins la bandera.

Ara bé, de sortida, tots els avions amb origen o destí als Estats Units van amb retard, i en alguns casos, amb molt de retard, fins l'extrem que empalmar amb una connexió després d'arribar al primer aeroport del país ha esdevingut un esport de risc.

 

Font: The New York Times. Aeroport JFK

La raó d'aquest desgavell és que hi ha hagut un altre "shutdown" (tancament parcial) del pagament dels membres del TSA (Transport Security Agency), el departament que s'ocupa del control de seguretat als aeroports en accedir a la zona de les portes d'embarcament. El "shutdown" fa que estiguin forçats a treballar sense paga mentre no hi hagi un acord de finançament que ha d'aprovar el Senat, i per tant, una part dels funcionaris, senzillament deixen d'anar al seu lloc de treball.

A aquest caos s'hi ha d'afegit una situació de vent, neu i fred excepcional a tot el Midwest i al Nord Est del país, que han provocat un caos addicional al transport, amb incidents i accidents de proporcions gegantines. A Grove City, la ciutat on jo m'estic als Estats Units, al sud de Columbus, la capital de l'estat d'Ohio, hem tingut temperatures realment baixes per estar a l'entrada de la primavera....

La tercera observació, només d'arribar, és l'escalada dels preus de la gasolina (cosa que és una conseqüència directa de la guerra amb l'Iran). Per posar-ho en contexte, el mes de gener, un galó de gasolina (aproximadament 4 litres), costava 2,79 dòlars, mentre que avui en costava, de promig, 3,79, és a dir, un increment del 36% en qüestió de dos mesos. La gasolina és un producte sensible en una societat en la que, en un parc mòbil d'uns 280 milions de vehicles, només entre un 2,5% i un 3% són totalment elèctrics. I a diferència d'Europa, als Estats Units els ciutadans necessiten el cotxe per a tot, per anar a la feina, a comprar, a gaudir de lleure....

I finalment, han començat a arribar alguns cadàvers de la guerra d'Iran. En el cas d'Ohio, 3 dels 13 militars morts des de l'inici de les hostilitats eren d'Ohio. En concret de la Guàrdia Nacional Aèria d'Ohio (121 Air Refueling Wing) que té la base a Rickenbacker, a 5 minuts de Groveport, on nosaltres hi tenim la fàbrica. I això, això sí que és un altre tema ben sensible pels nord-americans. Veure als telenotícies les imatges d'avions de transport que porten els taüts envolcallats amb la bandera de les barres i estrelles és molt dolorós, especialment en un entorn en el que pràcticament ningú no entén què està fent l'exèrcit nord-americà a l'Iran.

Tot això està començant a minar seriosament la popularitat de Donald Trump, fins i tot entre els seus més acèrrims seguidors. Si això no s'atura aviat, les conseqüències les trobarà de ben segur el president a les "mid term elections" de novembre de 2026.

I ara què, Mister Trump?

Avui en Ramon Aymerich, fi analista, explica a La Vanguardia una situació que jo també vaig mencionar fa temps en un dels meus blogs, i és que durant el primer mandat de Donald Trump, el que Aymerich anomena "deep state", és a dir, els cossos professionals de l'administració nord-americana, van contenir la majoria d'excentricitats de Donald Trump, impedint que moltes de les "ordres executives" que signava el president acabessin veient la llum.

Apresa la lliçó per part de l'entorn més proper a Trump, en aquesta segona legislatura, el primer que van fer els seus acòlits va ser una profunda depuració de l'entorn més proper del president per a col·locar-hi fanàtics a l'alçada de l'excentricitat del president Trump. Heus ací, per exemple, Pete Hegseth, que de presentardor de la cadena de televisió d'ultra-dreta Fox New ha passat a ser secretari de defensa, primer i secretari de Guerra (després del canvi de nom, molt encertat, val a dir, si es té en compte la situació actual), el vicepresident Vance,  Miller (assessor de seguretat), Kushner (el seu gendre) o Witkoff, amic personal de Trump i tan radical com ell. 

Tots aquests individus s'han envoltat alhora d'altres de la seva mateixa òrbita per tal de garantir que el que decideix el president Trump acabi esdevenint realitat. I així li va al país.

Un Tribunal Suprem amb 6 dels seus 9 membres de caire conservador, i 3 nomenats directament per ell, li han tombat els IEEPA (aranzels extraordinaris que va imposar el senyor president a tort i a dret, des del mes d'abril). Només per que es facin una idea de la magnitud de la tragèdia, a una petita empresa com la nostra filial americana (30 milions de dòlars de facturació, 110 treballadors), ens hauran de retornar 950.000 dòlars en aranzels cobrats de forma improcedent, i el Departament de Justícia ha ordenat al "US Customs and Border Protection", agilitzar per via executiva al retorn de les quantitats cobrades de forma improcedent. 

La guerra declarada unilateralment pels Estats Units i Israel (un altre país liderat i governat per fanàtics il·luminats) contra l'Iran està deixant en evidència un comportament erràtic del president i del seu seguici, basat en impulsos sense que hi hagi cap mena de visió estratègica ni planificació a curt o a mig termini.

Quan es posa el cim de la taula que el ritme de despesa en munició és insostenible per a les fàbriques americanes per a reposar el que s'ha gastat en 10 dies, es comencen a veure trasllats de bateries de míssils des de Corea del Nord, s'aixequen restriccions a la venda de petroli rus i es demana col·laboració als europeus pel desgloqueig de l'estret d'Ormuz és que els radicals li estan començant a veure les orelles al llop.

El règim iranià està tocat, sense dubte, i és possible que el fill de l'aiatolà Khamenei estigui ferit i amagat, però la guàrdia revolucionària islàmica és un cos molt poderós, molt ben estructurat i amb unes fàbriques de producció massiva de drons (i de míssils) en ubicacions soterrades molt ben protegides dels bombardejos nord-americans i israelians.

Xi JinPing i Vladimir Putin, ben silenciosos tots dos, es deuen estar fent un far de riure en veure el resultat de les excentricitats del senyor Taronja. Els mercats han reaccionat com tocava i la majoria de la població nord-americana (un 56% segons un informe de RTVE) està en contra d'una guerra que consideren que no aportarà cap avantatge als Estats Units, i, ans al contrari, farà pujar la inflació i el risc d'entrar en recessió econòmica.

El problema però és que el fanatisme i la racionalitat són vectors que van en sentit contrari i no tinc clar que l'entorn de Trump tingui ni la voluntat ni les habilitats, per sortir amb una certa dignitat d'aquest atzucac il·legal al que s'han posat.

Jo Nesbo: "Minnesota"

L'editorial Grup 62 (col.lecció "A tot vent") va publicar el novembre de 2025 el darrer llibre de l'escriptor norueg Jo Nesbo (Oslo, 1960), que porta per títol Minnesota, novel·la traduïda al Català i al Castellà per la Laura Segarra, traductora habitual de Nesbo.

Els lectors que em segueixen coneixen la meva passió per aquest novel·lista polièdric que abans d'autor best-seller va ser futbolista, militar i líder, cantant i guitarrista d'un grup de rock norueg que es diu Di Derre que encara fa bolos als estius.

Aquesta novel·la és una història independent que no té res a veure amb la saga de l'inspector de policia, anti-heroi, Harry Hole. De fet, després de la publicació de la fins ara, darrera novel·la de Hole, "Eclipsi" el 2023, que és la tretzena, és força probable que Nesbo no torni a publicar cap novel·la del detectiu.

Però això no impedeix que Jo Nesbo continuï essent un mestre de la novel·la negra.

Minnesota és una novel·la policíaca, gènere "True Crime" ambientada a la ciutat de Minneapolis, i, amb la genialitat que caracteritza aquest autor, està estructurada amb tres narradors, un escriptor (norueg) que està escrivint una novel·la (any 2022) i que parlant en primera persona narra uns fets que van tenir lloc l'any 2016, un detectiu d'origen també norueg, Bob Oz, prototip també d'anti-heroi, acabat de divorciar, amb un passat que el turmenta, amb poques ganes de continuar vivint però molt brillant com a investigador (any 2016), i un tercer protagonista, el pressumpte criminal ("Lobo", en Castellà en l'original) que també narra els fets en primera persona (any 2016).

La història, com gairebé tot el que he llegit de Nesbo, amb poquíssimes excepcions, enganxa des de la primera pàgina com a conseqüència d'una història molt ben trenada (guió potent i molt original), una construcció de personatges molt sòlida, caràcters ben construïts encara que apareguin només en dues pàgines i no siguin ni tan sols secundaris, i sobre tot, sobre tot, uns girs de guió que només estan a l'alçada del mestratge narratiu de molt pocs autors, i Jo Nesbo és un d'ells.

Bob Oz, inspector de policía que acaba de ser suspès de feina com a conseqüència d'una baralla amb un ciutadà a la comissaria de policia on treballa, està en una situació de depressió i es refugia en l'alcohol i una companya policia que l'ajuda, però malgrat això continua investigant el cas que li van assignar de manera casual mentre era a un bar bevent al matí, sobre un possible assessinat que s'acabarà repetint uns dies més tard en el que podria ser el cas d'un assassí en sèrie.

Nesbo aprofita el context per a parlar dels temes socials que l'interessen: la solilud, el sentit de l'existència, l'alcoholisme i, en el context d'aquesta obra i afegeix la degradació econòmica de la classe mitjana al Midwest americà, la proliferació de drogues entre les classes més baixes, la presència creixent d'armes barates i a l'abast de gairebé tothom als Estats Units, en una crítica fina i punyent a la decadència del model de societat nord-americà.

Una gran novel·la que farà les delícies dels aficionats al gènere negre.

Peste Porcina

El Govern de Tothom (Gestoria Illa si em permeten la hipèrbole) fa aigües per tots costats. 

Al drama recurrent i creixent de les infrastructures (no els explico les meves aventures a l'AP7 per no avorrir-los), de les vagues de metges, de les de professors, de la manca de pressupostos malgrat la intimidació per terra, mar i aire (i dels mitjans de comunicació, encapçalats per TV3 i Catalunya Ràdio) als membres d'ERC, s'hi ha d'afegir el drama-misteri de les peste porcina africana a Collserola.

El conseller de la Prudència, un tal Òscar Ordeig, ja s'ha quedat sense arguments en relació a aquest afer que seria digne d'un documental de Crims d'en Carles Porta. Ara ja no diu que cal ser prudents en les valoracions, simplement es prodiga molt menys que els dies, que avui semblen llunyans, on es van perpetrar les primeres restriccions d'accés.

Font: Agència EFE

Ahir va aparèixer un nou cas d'un senglar infectat (ja en van 220 des que va començar la crisi) al terme municipal de Barcelona, la qual cosa ha obligat al tancament total del Parc Natural de Collserola (per a ús recreatiu).

Sobta a hores d'ara que, després que va començar la crisi, el govern hagi estat incapaç, no ja de controlar el focus (per a mostra un botó), sinó ni tan sols de donar una mínima explicació, no ja creïble, sino tan sols plausible de l'inici de l'epidèmia.

Mentrestant explotacions de porcs domèstics de la zona segueixen en quarentena i sense la possibilitat de vendre els seus animals, que són la seva font d'ingressos. Però això sembla que tan li fa al nostre Govern de Tothom. Tanta prudència i tanta correcció política en tots els àmbits són sinònim, al meu modest entendre, d'una frase molt cèlebre en el món de l'economia de l'empresa: la paràlisi per l'anàlisi.

Jo entenc que cal ser prudent, però també executiu, al menys en aquells àmbits on la Generalitat té competències plenes. Per què no s'han executat (perdonin la cruesa del mot emprat, però és que en aquest cas, jo sóc partidari de les execucions sumàries, sense judici, i que els porcs senglars del planeta em perdonin) els senglars de Collserola encara a dia d'avui?

Una vegada es demostra la incapacitat dels nostres gestors públics de fer una anàlisi de causalitat de la peste, només queda com a alternativa l'erradicació del problema de socarrel, és a dir, l'extermini de tots, i quan dic tots vull dir tots els porcs senglars de la serra de Collserola. A grans mals grans remeis. Si el govern s'ha demostrat incapaç de contenir el virus i de trobar-ne les causes, com a mínim hauria de prendre mesures de solució final del problema, malgrat que això soni molt malament.

I si els "animalistes" criden, doncs que cridin. Al capdavall el que ha de primar és la seguretat, la salut i el benestar de les persones, i no pas d'uns porcs senglars asilvestrats que mengen en moltes ocasions de les escobraries que llancem els humans.

Si jo fos al capdavant del Govern de Tothom (Gestoria Illa) convocaria tots els caçadors de Catalunya, els pagaria la munició, els donaria dietes i allotjament en hotels de l'àrea metropolitana de 5 estrelles i els organitzaria amb mossos i forestals per fer la batuda definitiva. Uzis, Kalaishnikov, Bazooques, M16, retallades, bombes de mà i el que calgui. 

Una mica com el que diu en TACO Trump de l'Iran amb el règim dels aiatolàs, però aplicat als senglars i amb la ferma convicció de no retirar els caçadors no fins que se'ls acabi la munició, com els passa als americans, sinó fins que no quedi un sol senglar viu a la serra de Collserola. 

I enterrem la correcció política d'una vegada. Amen.

 

El combat de sonats contra fanàtics i el TACO

Feia angúnia, gairebé m'atreviria a dir que basarda, veure l'altre dia les imatges dels pastors protestants pregant a la sala oval de la Casa Blanca mentre envoltaven i tocaven el president Donald Trump, imagino que resant perquè Déu otorgués als nord-americans (els bons) la victòria en la seva creuada contra els infidels (els dolents aiatolàs).

Font: Agència Reuters / YouTube

D'altra banda, els fanàtics radicals islàmics (els bons) adverteixen als americans (els dolents) que no tindran pietat si no deixen d'atacar-los, i que l'estret d'Ormuz serà la seva tomba.

Són les dues cares de la mateixa moneda. Un grapat de fanàtics sanguinaris (els aiatolàs, en la repressió de la darrera revolta de fa poques setmanes, han assassinat per mitjà de la Guàrdia de la Revolució Islàmica, un cos d'elit que protegeix les essències del règim xïita, com a mínim a 30.000 persones) que han estat atacats per un altre grapat de sonats sense cap mena de visió estratègica de mig termini simplement per a desviar l'atenció sobre els problemes interns.

Que l'atac contra l'Iran, en una clara violació de la legislació internacional i la carta de les Nacions Unides, ha estat presidit per la improvisació sembla palmari. No fa gaire, en aquest blog, escrivia sobre el "National Security Strategy" dels Estats Units de novembre de 2025 (https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdf). 

L'única menció que es fa a la que se suposa és l'agenda estratègica de seguretat dels Estats Units, en un document de 33 pàgines, és el paràgraf que transcric a continuació. L'única.

"Conflict remains the Middle East’s most troublesome dynamic, but there is today less to this problem than headlines might lead one to believe. Iran—the region’s chief destabilizing force—has been greatly weakened by Israeli actions since October 7, 2023, and President Trump’s June 2025 Operation Midnight Hammer, which significantly degraded Iran’s nuclear program", que traduït literalment, diu: "El conflicte continua sent la dinàmica més problemàtica de l'Orient Mitjà, però avui dia aquest problema és menys important del que els tituals podrien fer creure. L'Iran, la principal força desestabilitzadora de la regió, s'ha vist molt debilitat per les accions israelianes des del 7 d'octubre de 2023 i l'Operació Martell de Mitjanit del president Trump del juny de 2025, que va degradar significativament el programa nuclear de l'Iran".

En aquest context, algú enten doncs aquest atac a l'Iran? Jo crec que ni bona part dels votants més "MAGA" ho entenen, més enllà del cercle més radical de Trump, encapçalat per Hegseth i Vance, dos sonats de la mateixa calanya que el pallasso taronja. 

La realitat avui, 10 dies després que comenci la guerra, és que el preu del petroli s'ha disparat, les borses mundials s'han desplomat, l'amenaça inflacionista és a la cantonada, l'economia americana no va bé (el febrer l'atur va pujar fins al 4,4% i es van perdre 96.000 llocs de treball), i hi ha un risc seriós que els americans es quedin sense municions per a continuar una campanya de guerra de la intensitat que van desplegar els primers dies de campanya. I la probabilitat de fer caure el règim dels aiatolàs sense un desplegament de tropes in situ, és mínima, per no dir nul·la. Iran no és Venezuela.

Qui hi guanya en tot això? Els de sempre, els lobbies energètics i d'armament. No Donald Trump, que té unes "Mid Term" elections el mes de novembre que segurament perdrà si aquesta guerra i les seves conseqüències duren gaire.

Avui, veient l'escalada del preu del petroli i l'hecatombe borsària (que contribueixen a fer-lo impopular entre els seus defensors) ja s'ha afanyat a declarar que la guerra no durarà gaire, però això no fa altra cosa que confirmar que no hi ha estratègia i que les actuacions del sonat taronja són erràtiques, curt terministes i per defensar els seus interessos personals.

A Trump el tenen tan calat que ja s'ha fet popular l'acrònim TACO (Trump Always Chickens Out), que vol dir que al final, Trump sempre acaba fent-se enrere. I aquesta guerra en serà una demostració més. Dubto que les eleccions del "Mid Term" siguin gaire favorables a Trump i, pel bé de la Humanitat, espero no equivocar-me aquesta vegada.

El dilema d'Esquerra Republicana

Esquerra està en una posició molt complicada perquè té molts fronts oberts. 

A Madrid, on se les ha de tenir cada dos per tres amb Junts, i on el partit ha d'aguantar una estrella mediàtica anomenada Gabriel Rufián que literalment va per lliure i que, al menys des de fora, dóna la sensació que genera més incomoditat que confiança.

I a Catalunya, on, malgrat ser el soci d'investidura de la presidència de Salvador Illa, està a l'oposició i ha d'aguantar una enorme pressió de molts sectors, no només del Govern d'Illa i dels PSC sinó també de les patronals i els sindicats per tal que ERC s'uneixi a En Comú Podem i aprovi els pressupostos de Catalunya 2026, que, recordem-ho, estan prorrogats des de fa dos anys.

El PSC fa trampes quan el Govern aprova el pressupost ahir divendres i en comença la tramitació parlamentària sabent per activa i per passiva, que ERC no el pot aprovar sense contrapartides. 

I, per una vegada estic totalment d'acord amb l'Oriol Junqueras (un polític que no és sant de la meva devoció), quan en un acte de total coherència amb els seus votants, diu que no pot aprovar el pressupost del 2026, tot i estant d'acord en la premisa òbvia que el país els necessita, perquè el PSC no compleix un acord crucial d'investidura, el traspàs de la recaptació del 100% del IRPF des de Catalunya. I el PSC no ho fa, tot i que aquesta mesura forma part dels acords escrits del pacte d'investidura, ratificats pel PSOE a Madrid, perquè és el PSOE qui té la clau de la caixa i ara, el PSOE, per interessos electorals, diu que "donde dije digo, digo Diego". 

Tots sabem que seria una mesura altament impopular, donada la catalanofòbia -creixent- més enllà de l'Ebre, que la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero, candidata del PSOE a les eleccions autonòmiques andaluses, cedís públicament en aquest acord en aquest precís moment.

Doncs què volen que els digui, jo també comparteixo l'opinió de Junqueras. Els acords de vegades se'ls endú el vent i els acords signats per polítics, la majoria de les vegades. Acaben en declaracions d'intencions en un gran número d'ocasions. I en aquesta prestidigitació el PSOE és especialista. Només cal recordar afers com l'amnistia o el Català com a llengua oficial europea.

Tot i reconeixent d'entrada que per Catalunya és infinitament millor a Madrid un govern del PSOE-PSC que un del PP-VOX (jo estíc a les antípodes de la cèlebre expressió de molts indepes de: "quant pitjor, millor" -per aixecar el sentiment nacional-), Oriol Junqueres no pot cedir aquí perquè té el risc que la seva militància i els seus simpatitzants retirin la confiança al partit a les properes eleccions. 

L'amenaça del govern d'Illa i dels mitjans afins entre els que hi ha, ara més que mai, Catalunya Ràdio i TV3, la "Corpo" vaja, de que sense pressupostos es pot acabar anant a eleccions i això no convé al país, és buida de contingut.

Al PSC no l'interessen unes eleccions, perquè senzillament perdrà vots, com també ho farà ERC, per la qual cosa, l'amenaça és un farol. I com tothom sap, es pot governar via ampliacions de crèdit, que, no és una situació ideal però que permet que els mestres, policies i metges, entre d'altres, segueixin cobrant la seva nòmina cada mes.

Si jo fos Oriol Junqueras, tampoc cediria, però en política tot és possible, i a tota situació "complexa" se li pot donar la volta amb un truc de màgia. Tinc molta curiositat per saber com acaba aquest episodi.