F.C. Bayern de los Caídos

Els extremismes no tenen límits, i en països on la institució de justícia està clarament esbiaixada a favor de les dretes, aquests col·lectius se senten amb el més absolut dret a la impunitat. Aquesta màxima, que és certa sempre per a tots els extrems, ho és més en països en els que hi ha energúmens que diuen públicament: "El que pueda hacer, que haga", i a la Pell de Brau, una bona colla de jutges i fiscals s'ho han pres al peu de la lletra. El jutge Peinado per sort pel país, acabat de jubilar i sense possibilitat de retorn a la judicatura, n'és un exemple palmari.

Tot això ve a col·lació perquè llegia aquesta setmana s'ha fet viral una notícia en relació a un club de futbol amateur, que està inscrit en una lligueta de futbol 7 al barri d'Horta, a Barcelona, que es diu Mingorrubio Balonpié.

El nom de Mingorrubio potser no dirà gran cosa a molts lectors, però es tracta del cementiri on es van traslladar les despulles de Francisco Franco una vegada es va aconseguir treure'l del Valle de los Caídos. 

Que un club de futbol o del que sigui porti el nom del cementiri on està enterrat ara el dictador ja és tota una declaració d'intencions, però que a més a més l'escut del club hi porti a sota la inscripció "F.C. Bayern de los Caídos" supera els límits del que en democràcia es pot aguantar.

Naturalment, quan es grata una mica et tota aquesta pantoxada feixista,  s'acaba sabent que entre els integrants d'aquest equip hi ha el vicepresident de la província de Barcelona de Vox, Juan Cremades i el conseller del partit al districte de Sarrià, Carlos Oliva. Un altre dels membres és un exregidor del PP de Premià de Dalt, un tal Bernabé Ruffo. A tots aquests individus només els coneixen els seus familiars -gràcies a Déu- però se senten amb dret a "fer bromes" com posar sota l'escut del club "Bayern de los Caidos".

De fet, són tan ignorants, irrespectuosos i prepotents (això ho tenen els que gaudeixen amb la manca de llibertats democràtiques) que es permeten el luxe de rebaixar "la gravetat de l'assumpte, aludint que es tracta d'un joc de paraules "humorístic" comparable a d'altres equips amateurs que es "rebategen amb piulades a grans clubs internacionals".

Aquesta manca de respecte cap a la història d'un país que va veure en una guerra civil esfereidora, més d'un milió de morts en tres anys és quelcom que no s'hauria de tolerar, governi qui governi i se sigui de dretes o se sigui d'esquerres. A Alemània i a Itàlia, l'apologia del feixisme està prohibida per llei i penada amb presó. Aquí, pel que sembla, això és-utilitzant la cèlebre frase d'un usuari de Rodalies fastiguejat per la manca de qualitat del servei- "Can Pixa i Rellisca".

De què serveix la Llei de Memòria Històrica? De què serveix haver tingut familiars represaliats pel franquisme i d'altres dels que encara no se'n sap què els va passar  (és el cas de la nostra família, tant de la branca Burgell com de l'Alsina) si després després de 50 anys de democràcia el feixisme continua, impunement fent apologia del dictador Francisco Franco?

Jo penso que de ben poc. 

Maricarmen, Ada, oportunisme

Vagi per endavant que el que va succeir a Maricarmen Abascal que - no s'ho perdin- ja té una entrada a Wikipèdia, no hauria de succeir en un estat dit "de dret". Que una anciana de 87 anys, amb mobilitat molt reduïda i que arrossegava un litigi amb la propietat des de 2023 sigui desnonada de casa seva en camilla és una imatge molt lamentable.

Els desnonaments, d'altra banda, especialment aquells que afecten a col·lectius vulnerables de veritat, com aquest cas, entra directament en conflicte (fins i tot contradicció) amb el que estableix l'article 47 de la Constitució Espanyola de 1978 que diu literalment: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació".

Que el dret a un habitatge digne ha esdevingut un problema de primer ordre no només a Espanya sinó a molts països del món occidental és una evidència i que aquest problema és especialment molt greu a l'Estat Espanyol és una veritat innegable. Avui sentia a la ràdio un comentarista que deia que en molts casos l'única esperança de tenir un pis per a molt joves d'avui dia passa per l'herència del que puguin posseir els seus familiars, i això, en sí mateix, és un veritable drama.

L'especulació urbanística, la concentració de cada vegada més riquesa en cada vegada menys persones, la desaparició de la classe mitja de forma accelerada i la manca de legislació adequada per evitar aquests abusos (Llei del sol, Llei d'arrendaments urbans, etc) provoquen situacions indesitjades i molt injustes com el desnonament de la Maricarmen Abascal, les imatges del qual han donat la volta al món. Que Espanya esdevingui notícia d'obertura dels telenotícies mundials pels casos Ceuta i Maricarmen no deixa de ser una il·lustració força gràfica de l'estat en el que ens ha tocat viure.

I es ben trist que finalment els propietaris de la vivenda on residia Maricarmen Abascal hagin acceptat finalment que torni a casa seva només (o fonamentalment) pel rebombori mediàtic i la pressió que han fet la gent d'esquerres. Els propietaris, l'empresa Urbagestión Desarrollo e Inversión, no van fer ni més ni menys que aplicar la legislació vigent (LAU) de 1994. Que la situació és indesitjada, sense dubte, però també que qui hi ha de posar remei és l'administració pública, també.

No em sembla gens correcta la utilització partidista del ja anomenat "Cas Maricarmen" per totes les forces polítiques, que no han fet altra cosa que tirar-se els plats pel cap des de la setmana passada. 

El que no pot ser és que tots els partits polítics, tots sense excepció, utilitzin el cas com una arma llancívola per a tirar-se porqueria els uns als altres i acusar-se recíprocament de no haver fet res per a legislar per evitar aquests tipus de situacions, el ja famós "Y tu más".

Com amb tants d'altres temes capdals que afecten a un grandíssim col·lectiu de ciutadans i ciutadanes, els polítics haurien de tenir l'altura de mires, el sentit d'estat i la generositat política d'arribar a pactes molt amples per evitar els abusos urbanístics sobre tot per a les classes amb menys poder adquisitiu però també a sensu contrari, evitar els abusos dels de deixen de pagar els lloguers o les hipoteques tenint els mitjans per a fer-ho o els que ocupen il·legalment la propietat d'altri sense cap mena de respecte ni de justificació.

Calia arribar a la situació perversa que el Consell de Ministres hagi hagut d'aprovar avui d'urgència dos decrets llei (el PSOE ja ens té acostumats a trocejar una mateixa peca de legislació en diverses lleis per aconseguir els suports dels uns i/o els altres) quan han tingut anys per a legislar adequadament sobre aquest tema? Veritablement s'havia d'arribar al xantatge dels socis de Podemos i Sumar al Govern de no presentar-se al Consell d'avui si no hi havia un acord previ sobre el decret "Maricarmen"? Fa molta vergonya i fins i tot fàstic, però diu molt de la categoria de la nostra classe política, que fluctua entre entre la misèria moral i la misèria deontològica.

Hi ha eleccions a la vista i tots els partits polítics, tots, estan actuant amb curt terminisme electoralista. 

La vergonya i l'oportunisme són tan grans que avui mateix, oh casualitat! la senyora Ada Colau (sí, sí, l'ex-alcaldessa de Barcelona i la de la "flotilla de pacotilla" que va denunciar tortures per part de l'exèrcit israelià...), en una entrevista al programa "Cafè d'idees" de RTVE, ha explicat que ha hagut de deixar el pis on ha viscut durant més de 15 anys perquè "li costava arribar a finals de mes", ho ha dit literalment. 

La senyora, que no té ni un dit de vergonya ni dignitat, i que recordem-ho, va estar 8 anys a l'alcaldia de Barcelona amb un salari brut anual de 100.000 euros i després dos anys com a diputada de "Barcelona en Comú" de 96.304 Euros.  Suposo que per això es postula a tornar a la política, el refugi perfecte per a cobrar una nòmina pública sense haver de demostrar cap mena de capacitat.

Font: Newtral. Darrers salaris bruts anuals coneguts d'Ada Colau

La utilització d'un cas com aquest per part de les esquerres més dogmàtiques (i que menys toquen de peus a terra) fa tanta pudor que sap greu que hagin de pagar justos per pecadors, però amb una esquerra extrema liderada per personatges d'aquesta catadura moral, no sé si m'estimo més que guanyin les dretes.

La involució anticipada per dos genis

El juliol de 1954, l'escriptor Josep Pla va pujar a un vaixell de nom Virgen de Guadalupe en un creuer que el va portar fins a New York després de fer diverses escales a Galícia, Portugal i Cuba. Pla va quedar fascinat per la ciutat. Venint de l'Espanya grisa del franquisme i l'autarquia, la llibertat, la democràcia i la "modernor" de tot el que va veure allà el van deixar bocabadat.  "Qui no ha vist New York i la vida que s'hi fa o que s'hi pot fer, no pot comprendre res d'aquesta època", escrivia en una carta al seu germà Pere Pla.

Una de les coses que més el va fascinar i alhora preocupar, van ser "les màquines" i en particular, el televisor. De tornada del creuer Pla va fer 12 articles sobre la seva estada de cinc dies a la ciutat dels gratacels. En un d'ells escrivia a la revista Destino : "La televisión - que para mí era una cosa muy nueva y sin duda a ustedes les sucede lo mismo- es una manera de pasar el rato que excepcionalmente puede ser fascinadora pero que generalmente es muy aburrida...Desde la televisión, la lectura ha disminuido en los Estados Unidos por la razón de que mirar y, sobre todo, mirar pasivamente es más cómodo y menos fatigoso que imaginar, pensar o leer...(...). La televisión ha reducido las visitas, la conversación y las relaciones humanas, porque ello implica una distración fuerte y cómoda y, sobre todo, porque conversar -aun de las cosas más triviales- es siempre un poco más complicado que mirar unas imágenes, escuchar unos anuncios, ver unos paisajes, que a la larga invitan a dormir". 

Han passat 72 anys des que Pla va escriure això, però la vigència de les seves paraules és d'una actualitat aclaparadora. Si Pla fos viu i coneixés Tik Tok, Instagram, la resta de xarxes socials i la Intel·ligència Artificial escriuria coses no gaire diferents de les que va escriure quan va "descobrir" l'existència del televisor.

Ahir a El País, l'escriptora i periodista argentina Leila Guerreiro, parlava en un article de la novela de Kurt Vonnegut "Galápagos". La novel·la, que és de 1985, està escrita en una època en la que Ronald Reagan era el president dels Estats Units, i la guerra freda amb la Unió Soviètica semblava que podria fer esclatar una guerra mundial nuclear en qualsevol moment, el virus de la SIDA s'expandia sense control i els problemes medioambientals començaven a fer-se palesos. Han passat quaranta-un anys des de que es va publicar aquesta novel·la, i la vigència del relat també és aclaparadoramet premonitori.

Al "Galápagos", Vonnegut (es pot trobar a Casa del Libro o a Amazon), explica l'estat de la Humanitat d'aquí a un milió d'anys. En aquells moments l'espècie humana (Homo Minus Sapiens) s'ha tornat gairebé idiota i té el cervell del tamany d'un ratolí. En un dels passatges, Vonnegut escriu: "En relació a aquest desconcertant entusiasme de fa un milió d'anys de posar totes les activitats humanes possibles en mans de les màquines: Què podria significar sino un altre reconeixement per part de la gent de que els seus cervells no eren bons?".

Després de publicar el llibre Vonnegut va vaticinar: "Si les meves prediccions són errònies, tornaré tots els diners que guanyi amb el llibre". És més que evident que l'escriptor nord-americà era un altre visionari i que veint el que se'ns està tirant al damunt, tot i que va morir el 2007, no hagués hagut de tornar ni cinc, perquè la va encertar de ple. 

Si Kurt Vonnegut hagués conegut aleshores el "scroll infinit" probablement no hagués situat l'acció de la seva novel·la d'aquí a un milió d'anys sino abans de la fi del Segle XXI.

Un món gairebé distòpic

El que està succeint darrerament al nostre món denota una acceleració extrema de tot de fenòmens molt preocupants. 

Les notícies que, arreu del món els porten les catàstrofes generades pel canvi climàtic són ara constants i succeeixen a qualsevol part del món, amb conseqüències cada vegada més letals per als humans.

I com si es tractés d'una nova epidèmia, vivim una eclosió constant de notícies que posen la pell de gallina. Tot el que està relacionat amb la IA, per exemple, no deixa de generar notícies constants d'una disruptivitat mai vista anteriorment. Preocupa la concentració extrema de poder en poques mans per part dels nous oligarques tecnològics nord-americans i dels xinesos (aquests, degudament protegits i amparats per l'aparell de l'estat xinès), preocupa encara més la manca de regulació d'aquesta eina i les notícies gairebé diàries sobre prototipus que es salten els protocols pels que els han programat i actuen pel seu compte atacant sistemes de software i pàgines web. El darrer cas ha saltat a Austràlia aquesta setmana.

És igual o més preocupant la potencial (i en part ja real) la manipulació que els grans grups propietaris de les xarxes socials fan als nostres joves via xarxes socials. Manipulació que s'accentua amb la utilització de les eines de darrera generació que posar a la seva disposició la Intel·ligència Artificial. Només una dada que citava el New York Times la setmana passada: els oligarques tecnològics nord-americans, no deixen que els seus fills menors de 16 anys tinguin accés a les xarxes socials de la seva propietat. Tot un símptoma. 

El risc que la intel·ligència artificial crei ciutadans de primera (una ínfima minoria), rics i alliberats, i de segona categoria (una gran majoria), pobres i alienats, és un dels més grans perills que la humanitat afronta en aquests moments, gairebé al mateix nivell que les desigualtats socials, la pobresa extrema i la crisi de l'habitatge.

La situació geopolítica mundial tampoc permer albirar gaire esperances que la Humanitat avanci cap a la direcció correcta. Hi ha un llibre extraordinari, que he citat algunes vegades en aquest Blog, escrit pel gran autor austriac Stefan Zweig, periodista, dramaturg, escriptor i cronista d'una època (finals del Segle XIX i la primera meitat del Segle XX), que es titula "El món d'ahir" en el que retrata amb precisió quirúrgica la situació de pre-guerra de les dues grans compteses mundials. El més preocupant del que ell explica és que practicament ningú no ho va veure a venir. Dos o tres dies abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, estiu de 1914, la gent amb més diners de mitja Europa era de vacances als seus llocs  de costum, i al cap de molts pocs dies, austríacs, alemanys, italians, francesos, belgues es mataven sense cap mena de consideració. El mateix va passar abans de l'adveniment de la Segona Guerra Mundial: Neville Chamberlain no va voler veure el perill que representava Adolf Hitler, i fins i tot va signar un pacte amb Hitler el Setembre de 1938 que de facto lliurava la regió dels Sudets (antigua Txecoslovàquia) al dictador. Stepan Zweig, que era jueu, no va poder suportar tan de patiment. Es va exiliar al Brasil i va acabar suïcidant-se el 1942 juntament amb la seva dona.

Estem en un moment d'una criticitat més gran del que molts semblen voler veure. La guerra d'Ucraïna continua de forma totalment impune per a Putin. Els nord-americans són incapaços de guanyar la guerra als Iranians. Els drons russos (i avui mateix ja avions) violen de forma constant i provocadora l'espai aeri europeu. Els xinesos, que fan la guerra pel seu compte, veuen amb satisfacció com els americans estan quedant-se sense reserves de municions estratègiques. La manca d'un lideratge moral per part de la Unió Europea. Les crisis humanitàries a Gaza (que continuen amb la total impunitat dels soldats de Netanyahu), a Sudan del Sud, al Iemen...La corrupció política que sembla no tenir final. Els escàndols del capitalisme salvatge i dels fons voltors...

Tot plegat no fa tenir gaire motius per l'optimisme. Potser el fet que sigui als Estats Units aquests dies hi contribueix una mica.

Quan l'últim recurs és comprar vots

Ha sortit a tots els diaris, ràdios i televisions del Planeta. A la convenció del Partit Republicà a Dallas, Texas (feude de republicans armats fins les dents), Donald Trump, en un discurs delirant en tots els sentits, entre moltes altres animalades (que farien riure si és no que fessin por) ha promès públicament que, si els republicans guanyen el Congrés i el Senat a les "Mid-Term elections" del mes de novembre, lliurarà un xec per import de 5.000 dòlars a tots els ciutadans nord-americans adults.

I és que les coses no van bé per a Donald Trump i els republicans. I fins i tot un sonat extremista com ell n'és conscient. Les darreres enquestes de popularitat el situen en un promig d'aprovació als nivells més baixos del seu segon mandat. Una de les més recents, de la Universitat de Massachusets Amhers (31 d'agost) sitúa el percentatge d'aprovació en un 32% i un 64% de desaprovació. En aquest estudi es subratlla que un 66% dels ciutadans nord-americans estan en contra de les operacions militars a l'Iran. 

El "tracker" del diari New York Times (monitoritza periòdicament totes les enquestes d'opinió que es publiquen) li atorga un nivell de popularitat del 38%, pràcticament el més baix del seu mandat, segons aquesta font. 

Font: NYT

L'increment del preu de la gasolina (índex al que els nord-americans són especialment sensibles) o l'increment global de la inflació tot vinculat a la guerra d'Iran, està fent obrir els ulls als ciutadans dels Estats Units.

Una guerra que Trump es vantava de guanyar en un mes, ha demostrat que per molt poder militar que els grans països tinguin, els drons i la intel·ligència poden canviar les regles del joc (com estem veient a la guerra entre Ucraïna i Rússia). Al cap de 6 mesos de conflicte, cap dels objectius militars que els americans i israelians s'havien fixat (més enllà de l'assassinat del seu president) no han estat reeixits. 

Els problemes de l'exèrcit, amb falta de munició, destrucció de radars clau per part dels iranians i problemes greus al seu principal portaavions, es veuen agreujats per la direcció erràtica, dogmàtica i poc professional del Secretari d'Estat de la "Guerra", Pete Hegseth.

Vistes les circumstàncies, en una acció desesperada, Trump torna a tirar d'excentricitats i mentides per tal d'intentar revertir aquesta tendència i tria el que a ell, que no té principis, li sembla que funciona millor: la compra de vots. Corrupció institucional pura i dura.

Segons l'Oficina del Cens dels Estats Units, al país hi ha 269,7 milions de majors de 18 anys. Complir la seva promesa voldria dir desemborsar la impossible quantitat de 1.348.500.000.000 dòlars (un bilió -europeu- tres-cents quaranta-vuit mil cinc-cents milions de dòlars), xifra fins i tot difícil de dir. En l'hipotètic cas que això fóra possible (les complexitats logístiques per a la materialització d'un propòsit com aquest són elevadíssimes), com ho faria? Donald Trump no té ni de lluny un import com aquest, ja que la seva fortura personal s'estima en uns 6.500 milions de dòlars, és a dir, un 0,48% de l'import que ahir va prometre als ciutadans dels Estats Units si els republicans guanyen les eleccions.

I naturalment, ni en Donald Trump ni la seva família tenen la capacitat d'endeutament que els permetés fer front a la seva promesa. Conclusió ràpida? Ha tornat a mentir, una vegada més. Simplement no pensa complir la seva promesa (com tantes i tantes d'altres que ha incomplert).

I si per una més que improbable concatenació de circumstàncies ho pogués aconseguir (per exemple fent una campanya massiva amb els seus amics rics i oligarques tecnològics, que seria molt suposar) voldria dir que estaria pensant que mantenir-se en el poder li suposaria uns rèdits extraordinaris per la via de la corrupció i la informació privilegiada.

La bufetada de l'Informe PISA a Espanya i al món

No per ser un resultat sospitat, l'informe PISA que avui s'ha fet public, deixa de ser una enorme bufetada pel sistema educatiu espanyol (i en gran mensual, una bufetada mundial, un enorme toc d'atenció).  Espanya no només està per sota del promig dels països de la OCDE, sino que els resultats, en assignatures de Ciències, està al nivell més baix dels darrers 10 anys. 

Algú s'ho hauria de fer mirar. 

Els resultats de Catalunya s'han exclòs de la tabulació per tenir una mostra no representativa degut a una exclussió del 23,2% de la mostra, la qual cosa és un escàndol, ara bé, essent realistes, sense aquest percentatge d'exclussions, el resultat de Catalunya en Ciències es situa a 500 (molt per sobre de la mitja de la OCDE i immediatament per sota de Suïssa (501)). 

Potser tota aquesta mandanga de l'escosa inclusiva i no deixar ningú enrere ens ho hauríem de fer mirar. La nota més alta l'ha tret el Japó, amb uns aclaparadors 538 punts! (que ningú no em titlli de racista ni de classista, però al Japó pràcticament no hi ha immigració, i això no és una opinió, són fets i dades).

Els resultats mundials de l'informe PISA posen de manifest que, globlament, no anem bé. Als Estats Units  la comprensió lectora està al nivell més baix dels darrers 25 anys, i els resultats de matemàtiques els pitjors des de l'any 2000, segons publica a la seva edició d'avui el New York Times.

Estem en una situació de tempesta perfecta. Una concatenació de circumstàncies diverses ens han portat on som, i la mala notícia és que, com no s'hi posi remei ben aviat (ja fem tard), la situació no farà sino empitjorar.

I d'aquest naufragi col·lectiu tan impressionant no es pot culpabilitzar només els Governs, però aquests en tenen una considerable responsabilitat (el Departament d'Ensenyament, ple de mediocres funcionaris "wokes" -perdonin el barbarisme però escriuria barbaritats que encara se'm girarien en contra- ha estat un gran contribuÏdor). Escribia avui a La Vanguardia la Susana Quadrado: "Una primera i demolidora conclusió: el sistema educatiu produeix més deficiència que excel·lència. Una segona: ningú no assumirà responsabilitats" (...) "Per escriure-ho de forma més curta, el rigor, la disciplina i l'esforç se n'han anat a prendre vent i d'aquí plora la criatura".

Als nostres mestres, en la seva immensa majoria gran professionals (jo aquí faria dues categories: els que tenen des de 35 anys en amunt, que ho són i els més joves, que han estat formats i educats en aquesta cultura d'aquest bonisme que tan mal ha fet no a l'ensenyament en particular sinó al món en general) se'ls ha desposseït de tota autoritat, se'ls ha omplert les aules de més alumnes dels que poden gestionar i se'ls ha exigit absorbir alumnes que no tenen la mínima competència lingüística per seguir el ritme normal i se'ls ha abduït amb l'absurda necessitat de l'aprovat general. Mai un "no deixar ningú enrere" havia estat tan errat, tan curt-terminista, tan estupid.

I per acabar-ho de reblar, han d'aguantar a les classes ordinàries persones amb problemes de salut mental que haurien d'estar en aules d'educació especial (perquè no hi ha recursos, diuen, diuen...).

I aquesta situació estructural provocada per la mediocritat i l'estupidesa de la classe política que ha convertit un sistema que era d'excel·lència en un sistema d'absurd nihilisme, se li ha d'afegir el problema dels mòbils, de la manca d'interès (amb notabilíssimes excepcions) de la majoria de pares que continuen convençuts, per irresponsabilitat o ignorància, que l'escola ha de fer-ho tot en relació a l'educació dels seus cadells (m'explicava una logopeda amiga l'altre dia que pares dels seus alumnes tenen un vocabulari que difícilment supera les 100 paraules) i d'una intel·ligència artificial que ens ha esclatat de cop a la cara i a la que, de moment, ningú ha estat capaç de posar-hi fre, ni de regular-la de forma que sigui una veritable eina d'aprenentatge i no una arma de destrucció de l'esforç, la concentració, la recerca, la perseverança i l'esperit crític dels nostres joves.

Francament, no veig gaires motius per l'optimisme, i tan de bo, tan de bo, que estigui equivocat.

El cas de la Lindsay Clancy

El divendres va acabar (per dir-ho d'alguna manera) el judici que ha mantingut moltíssima gent dels Estats Units en un absolut nivell de polarització, com darrerament passa en política en aquest país.

Si algú encara no ho sapigués, que en dubto, estic parlant del judici de la Lindsay Clancy, la infermera de Massachussets de 36 anys a la que s'acusa d'assassinat dels seus tres fills que ha mantingut en suspens la societat nord-americana durant les darreres 7 setmanes.

No s'està jutjant en aquest cas si la infermera és culpable de l'assassinat, ja que això ella ho ha reconegut. Clancy va escanyar els seus tres fills de 8, 5 i 3 anys i després va intentar suicidar-se, sense èxit, llançant-se per la finestra, però amb aquest acte es va fracturar la columna vertebral i va acabar en cadira de rodes. 

El que es jutjava en aquest cas, i el jurat havia de fallar, era si la infermera era responsable dels seus actes, i si així hagués estat, la infermera s'enfrontava a una condemna de cadena perpètua o si la malaltia mental que patia (psicosi post part, una malaltia que va més enllà de la depressió post part) l'exonerava d'aquesta responsabilitat. En aquest segon cas, Lindsay Clancy hauria d'ingressar en un hospital psiquiàtric.

He començat escrivint que el judici no va acabar amb veredicte perquè els dotze membre dels jurat (format per nou dones i tres homes) no van aconseguir posar-se d'acord. Dels 12 membres, i després d'una llarguíssima deliberació que va durar 7 dies (38 hores), un d'ells no estava convençut de la no culpabilitat de Clancy. El jutge, fiscals i defensors van intentar tot el que van poder per arribar a un acord, fins i tot un recurs d'emergència al Tribunal Suprem de Massachussets, però malgrat tot el judici va acabar amb nul·litat.

Durant aquest mes i mig s'ha jutjat no el cas sinó també la precarietat dels serveis sanitaris als Estats Units, la poca atenció que es dona a les dones amb problemes de salut mental després dels embarassos, 

Aquest cas m'ha despertat un cas similar que vam tenir al barri de La Devesa de la Girona on visc des de fa vint-i-set anys. El desembre de  2015 una dona de 42 anys es va tirar d'un 13è pis del bloc del costat d'on jo vivia aleshores amb el seu nadó d'un mes, després d'haver llençat per la finestra primer l'altre seva filla d'onze anys. Va ser un episodi que em va frapar molt (i encara em frapa quan hi torno a pensar, com ara mateix).

Més endavant, el 2019, hi va haver un altre cas d'una mare de Vilobí d'Onyar que es va suicidar llançant-se des d'un pont de l'AP7 després d'haver matat les seves dues filles.

Als Estats Units, detractors i defensors de la Lindsay han seguit el judici amb passió i pel que sembla, el veredicte d'absolució era molt a prop (11 dels 12 membres del jurat), però sense unanimitat no hi ha sentència.

A mi em costa pronunciar-me perquè el cas és de molta complexitat, i les malalties que afecten la ment són matèria reservada i els nostres sistemes de salut no disposen en la immensa majoria dels casos els recursos per atendre tants i tants casos de persones que necessiten ajuda i no l'aconsegueixen.

Ara, també em pregunto per què això només passa en el cas dels humans. En la resta de mamífers, quan hi ha casos en els que una mare mata els seus cadells sempre es deu a causes que tenen explicacions racionals com ara escassetat de recursos, cries malaltes, amenaces ambientals,...Òbviament que el desenvolupament de la ment en el cas dels humans no té res a veure amb la resta de mamífers, però l'assassinat d'un fill em costa no només d'entendre, sinó també de racionalitzar.

La Linsday Clancy es podia haver suïcitat ella i deixar en vida els seus tres fills. Va enviar el seu marit fora de casa i va aprofitar la seva absència per a procedir amb no un, sino tres assassinats. Em declaro incapaç de jutjar i hauria de tenir molta més informació de base (com tenien els membres del jurat d'aquest cas) però com a mínim, no puc sinó expressar els meus dubtes respecte a si hi havia alternatives al crim que va cometre la infermera.