Vinagreta 3CAT: no calia

Avui faré de Víctor Amela o de Mònica Planas i m'esplaiaré en una crítica televisiva (i que em perdonin aquests dos grans periodistes per la gosadia).

Darrerament la televisió la miro molt poc (no he estat mai un gran consumidor) però si que solc consumir els telenotícies, fonamentalment de TV3 i Televisió Espanyola (esviaixades com totes però potser, només potser, una mica menys que les privades).

Ahir a la nit, després del telenotícies vespre, i per pura curiositat, em vaig quedar a veure el programa que feien immediatament després "Vinagreta". Sóc gran admirador de les qualitats artístiques tant de la Clara Segura, que des del meu punt de vista és una grandíssima actriu, i d'en Bruno Oro, que penso que és un dels millors còmics del país, a part de ser un artista molt polièdric. De tots dos m'agrada molt la seva pluridisciplinarietat i la capacitat de brillar en múltiples registres, tant fent monòlegs, com teatre, com cinema, fins i tot cantant (en Bruno Oro té quatre discos editats i és un bon pianista).

El capítol que feien ahir tenia aspecte de ser una reposició, perquè aquesta comèdia, es va estrenar el setembre de 2025.

En el seu dia, al ja molt llunyà 2008, vaig gaudir de valent amb l'emissió de "Vinagre", la sèrie de 14 episodis protagonitzada per la Clara i en Bruno i que aleshores em va fer pixar de riure. Segur que molts recorden els dos memorables ancians que regentaven una paradeta al passeig de Cadaqués o en Yeri (instructor de gimnàs) i l'Àfrica, una alumna poc dotada per a la psicomotricitat fina...

M'ho vaig pasar molt bé amb aquella sèrie, i l'anunci d'una segona temporada, 18 anys després, em va il·lusionar, però per circumstàncies diverses em vaig oblidar completament d'aquesta segona part i fins ara no havia tingut l'ocasió de veure'n cap capítol.

Font: IMBD

Però el temps passa i allò que ens semblava graciós i original fa gairebé 20 anys pot haver perdut vigència. Diu la dita castellana que "segundas partes nunca fueron buenas", doncs en aquests cas -fent una mica d'inductisme ingenu i poc científic, perquè només he vist un sol capítol de "Vinagreta- la dita l'encerta de totes totes.

Vaig veure un humor poc actualitzat, passat de moda, molt carrincló i més proper a la vulgaritat a que ens tenia acostumat "Martes y trece" que a la subtilitat que ens ha acompanyat el "Polònia" durant els darrers 20 anys. En Jacobo pijo i la seva mare amb llavis injectats de botox fins a l'exageració, ja no fan gràcia, més aviat pena, i les "xonis" del sùper, parlant Català amb accent de "Castefa" també han perdut tot el frescor. El guarda de seguretat és molt suat i la vídua alegre poc suggerent. I la funcionària de l'ajuntament que fa esperar el ciutadà, tan forçat que no fa gens de gràcia.

Segur que la intenció era bona, però aquest tipus d'humor ha perdut actualitat i clarament no ha resistit el pas del temps. Hi ha un tipus d'humor que envelleix ràpidament. És el cas de "Vinagreta".

Una llàstima perquè, com he escrit abans, sento una gran admiració tant per la Clara com per en Bruno.

Sensacions estiuenques a la Costa Brava

Aquest estiu hem passat les vacances a la Sant Antoni de Calonge, després de dos estius sortint a voltar per aquests mons de Déu. Sense pràcticament agafar el cotxe i sense bellugar-nos massa de Sant Antoni, més enllà d'un final de festa en moto amb els meus dos fills per a fer un tram, gairebé la mitat de la la Transpirenaica: Girona-Biescas i tornada per Barbastre-Lleida-Girona, 1.150 kilòmetres en tres dies extraordinaris de corbes i nou ports de muntanya.

Durant aquest dies de vacances m'he dedicat a llegir (la darrera biografia de Josep Pla, fonamentalment), fer esport, passejar, anar a algun concert (el dels Amics de les Arts al Castell de Calonge va ser senzillament extraordinari), a algun restaurant, i a fer d'observador-antropòleg, una de les meves passions.

I de totes aquestes observacions antropològiques en destaco les següents, més enllà d'aquesta sensació creixent de forma accelerada que el canvi climàtic és una realitat que ja afecta les nostres vides i que això només sembla un tastet del que continuarà succeint any rere any a menys que no hi hagi un canvi de paradigma en el comportament humà que no sembla que hagi d'arribar a curt termini (i potser quan arribi ja serà massa tard):

• He vist molts turistes passejant i a la platja però no hi ha hagut ple ni als hotels, ni apartaments ni als restaurants. Només els campings han penjat el cartell i els supermercats han esgotat existències. Però la sensació és que el consum de lleure està en màxims.
• Aquesta percepció ve reforçada per una notícia llegida ahir en premsa de dades publicades pel Banc d'Espanya que diu que entre març i juny d'aquest any el volum de concessió de crèdits al consum (no hipotecari) va arribar als 16.762 milions d'euros, un 12% superior a l'any 2025 i que triplica la xifra de fa deu anys i això és un clar indici que part de la despesa vacacional pàtria es fa contra crèdit, sia per a comprar-se un cotxe nou (la progressió de les matriculacions de vehicles, al menys, des d'una perspectiva subjectiva és impressionant...), sia per anar de vacances. Un mal símptoma macroeconòmic.
• Però aquest consum, és més quantitatiu que qualitatiu. Si bé hi ha alguns punts concrets de la Costa Brava centre com ara Begur o Calella de Palafrugell que continuen essent pols d'atracció de turistes d'alt poder adquisitiu, d'altres, com Palamós o Platja d'Aro, acumulen un tipus de turisme que aporta un valor molt reduït. Vaig veure un capvespre a La Fosca, la platja inundada de turistes de càmping sopant amb les tovallores, a cop de pizza, hamburgueses, nuggets i vi barat. Òbviament no tinc res contra el turisme de càmping, però crec que aquests tipus de comportaments haurien d'estar prohibits per alguna ordenaná municipal.
• He vist famílies asseure's a un restaurant, mirar la carta, veure els preus, aixecar-se i marxar. Un acte acte de dignitat que honora qui el fa, però com jo dic (i m'aplico a mi mateix), si no pots anar de vacances perquè no t'ho pots permetre, queda't a casa, acabaràs estalviant diners, discussions familiars  i maldecaps.
• També he constatat (no és cap estudi estadístic però sí una inferència basada en la observació, contrastada en converses amb moltes altres persones), que el "topless" a les platges ha passat a millor vida, al menys entre les noies fins a la franja de fins a 30-40 anys. Es llueixen tanges molt petits (de forma molt generalitzada entre aquest col·lectiu) però totes porten el sostenidor. En canvi de 50 cap endavant el "topless" continua tan vigent com quan es va posar de moda ja fa molts anys. No sé si això es deiu a una onada de puritanisme impulsat pels corrents d'extrema dreta, per por a les fotografies no autoritzades que acaben a les xarxes socials, per por al càncer de pell, o per una combinació de les anteriors, en tot cas, és una constatació que no he trobat ningú que desmenteixi. Anem enrere en llibertats individuals? No puc afirmar-ho però no deixa de ser un potent element de reflexió.
• Els preus estan disparats. La inflació estadística que publica l'INE és això, estadística, però no es correspon amb les percepcions que té el consumidor cada vegada que fa un acte de compra.
• El sector immobiliari continua una perillosa escalada especulativa que fa pensar molt en el que va passar el 2008 (hi ha diferències estructurals importants com ara el nivell de concessió d'hipoteques li la gran liquiditat que hi ha al mercat). La crisi de l'habitatge ordinari no s'atura però els preus de les segones residències estan pels núvols. 

I dit això, ja fa dies que hem tornat a la rutina laboral. Beneïda rutina.

Eclipsats per l'Eclipsi (només per uns minuts)

La primera vegada que vaig sentir parlar d'un eclipsi de sol no va ser a l'escola sinó que va ser de la mà del gran dibuixant i guionista Georges Rémi (Hergé) en el còmic "El temple del sol", que era la continuació de "Les set boles de cristall". Pels que sigueu tintinòfils, com jo, res de nou perquè tots sabeu com es van salvar el capità Haddock i en Tintin de ser cremats en viu i la palla que envoltava el seu cadafal l'havia d'encendre un sacerdot inca amb un mirall i l'ajut del sol.

Pels que no hagin llegit aquesta gran història els diré, per fer-ho curt, que un cop Tintin i el capità han estat capturats, se'ls concedeix la possibilitat d'escollir el dia i l'hora de la seva mort. A la cel·la on estàn presoners, en Tintin troba un vell retall de diari antic (oh, casualitat!) on llegeix que a on són ells hi haurà un eclipsi total de sol a una certa hora. No cal dir que quan els van a cremar (2 minuts abans de l'hora de l'inici de l'eclipsi) en Tintin comença a invocar el sol i en veure que la lluna comença a tapar-lo, el pànic dels inques és absolut i finalment, en Tintin "els perdona" i fa que el sol torni a aparèixer.

El Temple del Sol, Hergé, Editorial Casterman

Aquestes aventures de joventut primerenca em van quedar gravades per a sempre més, i per això, i per les altres aventures d'en Tintin, sóc -encara avui- i malgrat les acusacions de nazi i d'altres insults al seu creador George Remí, un gran admirador de la seva obra. Aleshores això de l'eclipsi em va fascinar i ho vaig explorar a posteriori com a curiositat personal. 

Ara bé, reconec que sigui perquè és estiu i perquè durant els darrers tres mesos la concentració d'informació mediàtica en el trieni Incendis-Canvi climàtic-Mundial de futbol m'ha provocat una saturació esgotadora, el tractament informatiu de l'eclipsi total a les terres ibèriques ha esgotat la meva capacitat d'acceptació.

La saturació informativa ha estat tal (especialment en el cas de la "Corpo" i, en particular, TV3 i Catalunya Ràdio) que un es comença a qüestionar si no hi ha una aclaparadora manca de criteri en els seus gestors. Cert és que als mitjans espanyols (en molts casos amb un accent nacionalista tipus "el eclipte español") ha succeït exactament el mateix, però aquesta abducció extrema acaba ofenent, com a mínim una mica, la nostra intel·ligència.

Hom té la tendència a pensar que tot aquest desplegament de mitjans (m'agradaria que algú m'expliqués quants diners ha costat en hores extres i desplaçaments addicionals tota la parafernàlia de seguiment de l'eclispi) es fa des del "Govern de tothom" per tal d'ocultar -o com a minim fer oblidar una estona- algunes de les misèries que ens envolten de forma recurrent i sense que s'albirin solucions a mig termini: la crisi de la peste porcina a Collserola continua -increïblement- sense cap mena d'explicació, Renfe i Adif fan aigües per tots costats, els desastres del sistema educatiu al nostre país provoca vergonya pròpia i aliena, els veïns desplaçats per l'esboranc causat per les obres de la línia 9 al Putxet encara no han pogut tornar a casa, els incendis que no s'aturen, el col.lapse de les infrastructures, en particular la meva estimadíssima AP-7. Podria continuar fins demà passat, però ho deixaré aquí.

Tal ha estat l'exageració informativa que, com em passa amb les campanyes electorals o amb el mundial de futbol de l'Infantino "el corrupte" (pressumptament, i perdonin l'acotació, encara que em llegeix molt poca gent no voldria que em posessin a la presó), només tenia ganes que arribés el dia que s'acabés tot plegat. Amb l'eclipsi solar total vaig arribar al mateix grau d'avorriment i d'emprenuyament.

Sigui com sigui però, em van arribar unes ulleres de les que no fan malbé la vista (em pregunto com debien quedar les retines d'en Tintin i del capità Haddock després d'una exposició continuada a l'eclipsi del Perú durant un parell de minuts...) en arribar a Girona (venia de treballar de Valls), vaig tenir l'ocasió de mirar l'eclipsi des de la terrassa de casa i he de reconèixer que l'espectable (malgrat que el total no el vaig poder veure per ennovulament) em va fascinar.

Els meus dos fills, tots dos de ciències, feia temps que en parlaven i van decidir anar plegats a veure'l a Les Borges Blanques. Van tornar fascinats. Fins al punt que l'Adrià em va dir que va plorar d'emoció en el moment de l'eclipsi total. Un calfred, em va explicar, els va recórrer tot el cos. La temperatura va baixar de cop, i es va fer de nit.

Sigui perquè es tracta d'un espectacle únic i efímer, sigui per la sobrepublicitat dels mitjans o sigui perquè és, innegablement, un fenòmen natural al·lucinant, únic i molt poc freqüent (segurament per una combinació proporcional dels tres factors) els que el vam veure, vam quedar impressionats per la immensitat de la Creació i per la constatació de la petitesa de la condició humana.

En tot cas, passat l'eclipsi, el bany de realitat ha continuat imposant-se. 

Les temperatures a bona part de Catalunya superen els 40 graus per dissetè dia consecutiu, el col·lapse de Renfe i Adif a Tarragona post eclispi ens apropa més a Burkina Fasso que a Dinamarca, la sanitat pública segueix desboradada, ningú amb dos dits de front entén què està passant a Ceuta ni què està fent el govern espanyol en les seves relacions amb Marroc (i amb la Unió Europea), i la meva AP-7 continua amb accidents, retencions i radars -molts radars- dia sí i dia també. Els terratremols a llatinoamèrica s'abraonen contra els més febles, i els colons ultra-ortodoxes de Cisjordània continuen comentent genocidis amb el vist-i-plau del govern israelià i dels seus amics de l'exèrcit. Aquest és el món on vivim de veritat.

El piset de la senyora Díaz Ayuso

La notícia salta a la llum pública a finals de Juliol. I una vegada més, hem de donar les gràcies a la tasca fonamental que fan els periodistes d'investigació per posar llum i taquígrafs a les misèries i pràctiques corruptes dels polítics que ens manen i viuen dels nostres impostos. Per això és crucial mantenir mitjans de premsa relativament independents (tots els mitjans tenen amo) i també per això és fonamental que la premsa lliure sigui de pagament per tal que es pugui mantenir amb el suport dels lectors.

L'escàndol salta quan periodistes de "El País" descobreixen (via Registre de la Propietat) que la Comunitat de Madrid va comprar -via una de les seves empreses públiques- el mes d'abril un àtic de luxe de gairebé 500 metres quadrats a Chamberí (amb 200 metres de terrassa), un dels barris més exclusius de Madrid. 

L'adquisició la fa l'empresa "Planifica Madrid Proyectos y Obras M.P., S.A.", que segons diu a tenor literal la seva pàgina web: "es una herramienta al servicio del desarrollo de la región, en coordinación con las administraciones locales y el Gobierno regional. Tiene por objeto la gestión de encargos de obras e infraestructuras de la Administración Local y de otros proyectos que le encomiende la Comunidad de Madrid, así como la gestión de suelo para toda clase de usos: industriales, logísticos, oficinas, comerciales y residenciales".

El cas és que l'atic de luxe s'adquireix per l'astronòmica xifra de 6,3 milions d'euros. En fer-se pública la notícia i a les primeres preguntes dels periodistes, la Comunitat respon que es tracta d'una compra destinada a que Isabel Díaz Ayuso la utilitzi com a "despatx temporal" mentre durin les obres de rehabilitació de la Real Casa de Correos.

Aquesta primera versió inicial s'ha anat matisant i ha començat ha entrar en inconsistències perquè ningú no és capaç d'explicar racionalment per què una administració pública compra un àtic de luxe per a una utilització com a despatx suposadament temporal. Faig un spóiler. Si ningú no hagués fet aquesta denúncia pública, segurament la cosa hagués acabat en què la Comunitat de Madrid hagués acabat comprant un piset de luxe a la senyora IDA. 

No en té prou en tenir com a parella Alberto González Amador, un corrupte i defraudador fiscal que es va enriquir fent tripijocs amb la compra de mascaretes durant la pandèmia del COVID, un vulgar xorisso que, com que és de dretes, com la justícia, encara no ha estat formalment comdemnat per administració deslleial i corrupció en els negocis, però el cert és que des que va començar la seva relació amb la senyora IDA, els seus ingressos (molts dels quals procedeixen de de Quirón Prevención, curiosament adjudicatària de molts contractes amb la Comunidad de Madrid...quina coincidència, oi?) han experimentat un creixement exponencial. 

A la senyora Díaz aquesta notícia del piset l'ha enganxat en fals, amb els pixats al ventre, que diem a Catalunya, incapaç de justificar el que no és justificable. 

Tan és així que arrel de la polèmica, i enganxada en una roda de premsa amb preguntes que la van posar en -segurament- la situació més incòmoda de tot el seu mandat, ha decidit no admetre preguntes en les rodes de premsa que fa darrerament (relacionades sobre tot amb els incendis que assoten la Comunidad de Madrid).

Al PP -molts dirigents, especialment els de l'ala oficialista Feijóo que no la poden veure- hi ha un silenci oficial molt incòmode i tothom ha adoptat un perfil baix per evitar sortir esquitxat amb la polèmica.

I tan és així, que Planifica Madrid acaba de posar en venda l'àtic només cinc mesos després d'haver-lo adquirit. La qüestió és simple: en descobrir-se el pastís, no hi ha cap explicació possible per molt que el gran ideòleg Miguel Ángel Rodríguez, deixeble avançat de l'escola ultradretana de Steve Bannon, hagi estudiat com maquillar-ho. El que no es pot explicar és impossible fins i tot per a un prestiditador com ell.

El cas és que a instàncies d'una denúncia presentada pel partit "Iustitia Europa", la jutjessa del Jutjat d'Instrucció número 8 de Madrid, Rosario de Fátima Espinosa, ha obert diligències prèvies en relació a aquesta i a quatre denúncies més arran de la compra d'un immoble per valor de 6,3 milions d'euros executada per una empresa pública de la Comunitat de Madrid.

No sé com acabarà tot plegat, però a la senyora Díaz Ayuso, com a la senyora Sílvia Orriols, se li comencen a veure les costures.

La cara fosca de la Sílvia Orriols

Des d'èpoques immemorials, de fet, des que existeix la política, alguns (molts) membres d'aquesta espècie han volgut utilitzar els avantatges del seu càrrec per a obtenir privilegis personals, en forma de diners, influència i/o poder.  El segon i el tercer preceptes van pràcticament lligats. Tenir capacitat d'influència és una forma de poder. 

La utilització de la política en favor propi no és una qüestió que estigui vinculada a cap ideologia determinada i els fets demostren que hi ha polítics corruptes de dretes ("M punto Rajoy", per exemple) i d'esquerres (Rodríguez Zapatero, encara pressumptament) només per posar dos exemples rellevants i recents. 

La història demostra però, que hi ha una relació directament proporcional entre democràcia i corrupció política, en sentit invers. A més democràcia més transparència i per tant, se suposa que menys corrupció política. En règims totalitaris l'abús del poder és una constant per la que, a més a més, ningú (ni la justícia) pot exigir cap mena de redempció de comptes. És el cas de règims totalitaris com Turquia, Rússia o Xina on no hi ha cap mena de fiscalització real dels que detenten el poder.

També és força cert que els que menys creuen en la democràcia són els que, si poden fer-ho, més utilitzen el sistema en favor seu i/o de les seves famílies. Un exemple palmari d'això és el de Donald Trump, que està utilitzant el seu càrrec de president dels Estats Units per a afavorir la seva família i els seus amics. Vaig escriure un article no fa gaire en aquest sentit. Des de l'inici del seu segon mandat Trump ha incrementat el seu patrimoni personal en més de 1.500 milions de dòlars (criptomonedes, borsa, llicències immobiliàries, venda de rellotges, biblies, etc...) i això està molt directament relacionat amb el càrrec que ocupa.

A Catalunya van tenir un exemple flagrant de comportament, com a mínim indegut, per part de la presidenta d'Aliança Catalana, Silvia Orriols. El cas és encara més paradoxal i xocant perquè hem tingut aquesta senyora - suposat estandard de la transparència i la rectitud moral- denunciant comportaments inadequats de membres de les altres forces politiques durant tota la legislatura, postulant i etzivant culpes amb aquella manera de fer tant peculiar que sembla que estigui pontificant, amb la seva parla reposada i la utilització tant ampul.losa i certament impostada del Català.

Per si algú encara no n'està al corrent, la filla de la Silvia Orriols, que té com a nom el medieval Guinadell (com la resta dels seus altres fills, això els deu fer més catalans) de 19 anys, ha estat escollida com a interina a la policia municipal de Ripoll. "Era el somni de la meva filla", va venir a dir l'alcaldessa en roda de premsa. I quina mare vol truncar els somnis dels seus fills? Cap, naturalment.

Després de l'allau de crítiques que li han plogut per terra, mar i aire, la senyora Orriols ha sortit a defensar la legitimitat i transparència d'aquesta adjudicació, que, si més no, hauríem de titllar, com a mínim de sospitosa.

A Madrid diuen "Blanco y en botella leche". I això és exactament el que sembla aquest cas. L'alcaldessa de Ripoll va fer una compareixença extraordinària al ple de l'Ajuntament la setmana passada per a donar explicacions i justificar la netedat del procés, però no em sembla a mi que concorrin les circumstàncies per a poder-ho defensar amb tanta vehemència.

L'Alcaldessa no formava part del tribunal que va escollir la seva filla, però el va nomenar (un tribunal de tres membres format per una sergent i dos caporals). Això conculca la Llei de Règim Jurídic de la funció pública ja que aquesta estableix que en cas de tenir relació de parentiu o propera el/la responsable s'ha d'apartar completament de la convocatòria. A més a més, els tres membres del tribunal nomenats per l'alcaldessa, són en última instància, subordinats de la mateixa i a ningú no li agrada contradir el seu cap, oi? No fóra cas que això pogués comportar problemes en el futur.

El fet que el procediment de convocatòria de plaça es fes per un procediment d'urgència tampoc avala que es tractés d'una convocatòria neta (el procés ordinari per a cobrir la plaça va estar aturat durant 6 mesos).

No discuteixo que la Guinadell Orriols fos escollida per mèrits entre les quinze candidatures. És més que probable que obtingués les millors notes, però aquesta no és la qüestió.

Amb independència que l'adjudicació d'aquesta plaça interina es pugui impugnar (és impugnable i segur que l'oposició de l'Ajuntament de Ripoll ho farà, per incompliment de la Llei de Règim Jurídic de la funció pública), el que més sobta és la manca d'exemplaritat de la senyora Orriols.

Una senyora que ha utilitzat el Parlament i les xarxes socials per a defensar que la política ha de ser neta i que els partits tradicionals estan esquitxats de corrupció a dreta i esquerra, no pot girar la cara cap a un altre cantó en l'adjudicació d'una plaça de policia local a l'Ajuntament del que ella és alcaldessa.

És de pur sentit comú i de transparència. I això sembla entendre-ho tothom excepte la senyora Orriols i els de la seva calanya.

La vergonya del Marroc i altres vergonyes

L'octubre de l'any passat, amb un grup d'amics vaig anar uns dies de vacances al Marroc. Com a turista hi ha poc a dir, tothom et tracta molt bé i mira de vendre't de tot. Però a la que parles amb la gent d'allí veus que malgrat algun avenç, una bona part de la població viu en una situació de misèria i els serveis que presta l'estat als seus habitants són misèrrims.

Vam tenir un xòfer -Yusef- que també ens va fer de guia, que ens va explicar la seva història personal i feia francament pena. Amb prou feines sap llegir i escriure però parla un castellà i un francès més que correcte. Parlava molt malament del rei Mohamed VI (que titllava directament d'homosexual) i del que deia que passava llargues èpoques fora del país (en concret a França). La fortuna del rei (segons la revista Forbes l'home més ric del continent africà), es calcula en 5.700 milions de dòlars. Només en un context de dictadura i corrupció endèmica es pot entendre una fortuna com aquesta.

En Yusef citava la corrupció com al principal problema del Marroc ja que aquesta permetia que una elit molt reduïda visqués molt bé i que la immensa majoria de la població marroquina visqués en situació de probresa i/o extrema pobresa. En Yusef va provar d'entrar a Espanya diverses vegades i no se'n va sortir. Ara treballa com a guia turístic per a una empresa espanyola i es guanya la vida molt millor que el promig de marroquins.

De fet, aquesta pobresa és fàcilment apreciable en viatjar pel país (a excepció de les zones industrials de Casablanca i Tànger). Per tant no és gens estrany que, com en Yusef, molts marroquins siguin capaços de jugar-se literalment la vida per a fugir del seu país (del que semblen només estar-ne orgullosos els que formen part del règim, com el que passava a l'Espanya de Franco) i fugir de la misèria.

La catàstrofe humanitària de Ceuta que, deixa de moment un balanç de 100 víctimes (11 reconegudes pel Marroc al seu territori) -en seran més- i per molt que el ministre Grande Marlaska digui barbaritats respecte de la fidelitat i cooperació del Marroc en aquesta crisi, és clar que al darrere d'aquesta onada hi ha el propi Marroc que mitjançant la manipulació a les xarxes va atiar una multitud de persones per tal que, amb el total coneixement de les autoritats, intentessin entrar a Ceuta. No és la primera vegada que passa ni serà l'última.

La reflexió més immediata que em ve al cap és, com em sentiria si jo fos el rei d'un país del qual una part dels seus ciutadans -la immenada majoria molt joves- volen fugir-ne, jugant-se fins i tot la vida en aquest intent. És el resultat d'un règim fallit, d'un país on els drets econòmics, polítics i socials bàsics no estan garantits. 

La segona reflexió és, i aquí coincideixo amb l'oposició al govern del PSOE, és que com ha estat possible que una concentració de tal magnitud (que no s'organitza en dos dies) no fos ni tan sols sospitada pel CNI i el ministerio del interior. Aquí algú està fent molt malament la seva feina, i l'excusa que els incendis han acaparat tots els esforços i tota l'atenció és tan absurda que fa vergonya aliena que es citi.

I la tercera, entroncant amb l'inici d'aquest article, és que el Marroc no és un soci fiable, digui el que digui el ministre. Marroc és un veí perillós, que té una agenda política amb interessos molt diferents als espanyols i que segurament amb la connivència i una possible participació directa o indirecta dels Estats Units i Israel (pel paper de Sànchez en la seva oposició a incrementar el pressupost espanyol a la OTAN, i el seu posicionament sobre la guerra de Gaza respectivament) ha preparat una mena de "Marcha Verde" amb l'objectiu, més que de recuperar la ciutat (això vindrà algun dia, però molt més tard), de desprestigiar el paper d'Espanya a Europa i al món.

I a fe que aquest objectiu s'ha complert amb escreix.

L'Informe PISA i altres desgràcies

Aquests dos darrers dies he tingut dues converses molt interessants i prou profundes amb dos professors d'institut que cursen assignatures d'ESO, un a Girona (en Jordi) i l'altre a Calonge i Sant Antoni (en Joan). Tots dos són  bons professionals, ben preparats, que creuen en el que fan i que s'hi dediquen en cos i ànima. A tots dos els vaig preguntar pel desgavell de l'informe PISA i les seves respostes van ser molt semblants.

El primer, en Jordi, em va treure de seguida un altre gran error comès pel Departament d'Ensenyament ara fa un any (estiu del 2025) en l'assignació de places pel curs següent que va invalidar l'adjudicació, que aleshores es va titllar d'"error humà". Però després jo vaig recordar que en les proves PAU (del que abans anomenàvem Selectitivat) de 2024 hi van haver errors en els exàmens de Literatura Castellana (inclussió d'un poema que no formava part del temari oficial) i a la prova de Disseny (que demanava dibuixar una capsa amb una escala impossible de fer).

Segons el ministerio de educación, el problema de les exclussions de les proves PISA, que els tècnics coneixien des d'abril de 2025, és que no van saber valorar ni l'abast ni les conseqüències de l'error, i en comptes d'elevar-ho als seus superiors, ho van ignorar (és a dir, en un impecable exercici de procrastinació, van amagar la merda sota la catifa). La informació doncs no va arribar als alts càrrecs del Departament d'Ensenyament, ni de la consellera Niubó i es va quedar al Consell Superior d'Avaluació Educativa, organisme públic de la Conselleria que en el moment del problema estava en reconversió i sense un lideratge clar (per acabar-ho d'adobar).

La hipòtesi d'un dels meus dos amics mestres, és que els "tècnics" del Departament d'Ensenyament que aquests darrers anys han anat ocupant les places més tècniques, són alumnes de l'ESO dels, permetin-me la hipèrbole, aprovats generals. Jo no sabia i he sabut gràcies a ells, que els alumnes ja no repeteixen perquè està gairebé prohibit repetir (han de concórrer circumstàncies molt severes perquè això sigui possible). 

És a dir, és molt plausible pensar que tot això que està passant a Ensenyament (i el que no sabem o que no ens diuen) és conseqüència del baix nivell acadèmic i professional dels que fa uns anys eren a la "ESO" dels criteris inclusius i de la no discriminació i ara ocupen posicions de tècnics del Departament d'Ensenyament.

L'Ensenyament Superior Obligatori, em diu l'altre mestre, en Joan, és exactament això en aquests temps de mediocritat i manca de criteris deontològics, un tràmit obligatori que cal passar perquè els joves siguin capaços d'aprovar -de passar- aquesta fase de la seva vida i el que hagin après durant aquests anys compta més aviat poc.

Tots dos concideixen també que els psicopedagogs que han envaït el Departament tendeixen -potser amb una convicció sincera però molt naïf- a demanar que no es discrimini ningú i que "ningú no quedi enrere", amb la natural conseqüència que el nivell acadèmic general està disminuint a marxes forçades. Especialment tenint en compte com ha canviat la demografia del país en només els darrers deu anys.

Ja no es premia l'esforç, ni l'interès, ni les ganes d'aprendre, prima aquesta mena de bonisme mal entès, tan extès en els nostres governants d'esquerres, de només passar, a costa de disminuir el nivell any rere any.

En Jordi afegeix que aquest curs ha tingut un alumne amb TEA a una de les seves classes sense cap mena de reforç per part de ningú. No cal ser un geni per entendre que posar una persona amb aquest transtorn a una classe d'alumnes sense aquest transtorn no té cap mena de sentit. I vist això (que ni tan sols m'imaginava que fóra possible) entenc que els mestres votessin per continuar amb la vaga si no s'augmentaven els recursos (és a dir, que, com ja vaig escriure al meu darrer article sobre aquest tema, la vaga no només anava de salaris, com jo erròniament em pensava al començament de les protestes...).

En Joan em diu que al curs que ha acabat hi havia tres alumnes brillants i amb ganes d'aprendre, que han tret de les millors notes de selectivitat, però que, avui dia, això és més aviat l'excepció i no pas la norma.

Tots dos coincideixen que el Departament i els "criteris sociopedagògics vigents" estan creant generacions d'alumnes amb els nivells de preparació acadèmica més baixos dels darrers anys.

La conseqüència de tot plegat és ben clara, estem posant les bases per a tenir un país de cambreres, cambrers, paletes, transportistes i d'altres feines en les que el valor afegit és mínim. Dubto que sigui el model de país que necessitem. O al menys jo personalment no m'hi sento identificat.