Barcelona (i 3Cat) ho torna a fer

Sóc als Estats Units en viatge professional i malgrat algunes objeccions que vaig escriure en un article anterior en relació a la despesa pública en un viatge d'un cap d'estat, en aquest cas del representant de Déu a la Terra, i de l'Estat del Vaticà, he de reconèixer que havent vist la cerimònia de benedicció de la Torre de Jesús per part del Papa Lleó XIV, em sap greu haver-me perdut el directe.

La vaig veure parcialment, a la cinta de córrer d'un hotel, en un resum llarg que en feia la cadena de televisió NBC i que anunciava la benedicció de la torre de la catedral que va concebre i començar a construir l'arquitecte "Antonio Gowdy", encara que costi de creure -especialment tractant-se d'un canal de televisió molt respectable- així és com va sortit sotsretolat a la part inferior de la pantalla, mentre una periodista de la cadena informava de l'acte des de l'exterior de la Sagrada Família. Vull pensar que el fet que es tractés d'imatges enregistrades feia poques hores va propiciar que no s'acabés de revisar tota la informació (encara que en una de les 3 grans cadenes de televisió nord-americanes, l'errada és de jutjat de guàrdia).

La qüestió però és que les imatges, que després he vist repetides als portals de 3Cat, TVE i 2Cat m'han impressionat, i de valent. M'han recordat moltíssim aquell gran i màgic moment vital televisiu que van suposar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 (aleshores jo feia pocs dies que havia tornat dels Estats Units per instal·lar-me a Barcelona), un espectacle que va fer bocabadar el món i va posar Barcelona definitivament al mapa mundial (massa i tot, vist amb perspectiva). 

Em va quedar gravada a la memòria per sempre més -suposo que a molts de la meva generació també- la genial retransmissió en directe del realitzador Manuel Huerga, en particular aquella imatge de l'arquer Antonio Rebollo encenent la flama de les Olimpíades al pebeter de l'estadi de Montjuic. La realització televisiva va ser tan impactant que durant molts dies (fins que es va començar a parlar més endavant del "making off") vaig estar convençut durant molt de temps que la fletxa havia encertat el pebeter...   

Doncs el 2026, a la Sagrada Família, al cor de l'Eixample barceloní, els mestres de la màgia televisiva ho han tornat a petar. Una realització quasi cinematogràfica en directe té un mèrit espectacular -després he llegit que la realització a estat a cura de Paulí Subirà (un històric d'espectacles televisius de gran format) i Igor Cortadellas, a càrrec de la direcció creativa- que han fet servir una tecnologia de rodatge anomenada "Cinema Live" mai utilitzada abans a Europa en una emissió de televisió en directe i que ha estat possible gràcies a una col·laboració amb les multinacionals Fuji i Sony. 

Amb independència de la religiositat que hom pugui sentir, la cerimònia ha estat l'exaltació de la creativitat, l'art i la bellesa en estat pur. L'arquitecte de Déu, segur que se n'hauria sentit molt satisfet.

I el món sencer n'ha parlat. Els Catalans i Barcelona ho han tornat a petar. Aquí als Estats Units la benedicció a la Sagrada Família ha estat ressaltada per tota la premsa i ha estat notícia destacada a tots els canals de televisió, eclipsant fins i tot la inauguració del mundial de futbol.

Malgrat les polèmiques sobre la llengua, malgrat el més que trist i lamentable paper del cardenal Omella -que callant hagués quedat molt millor-, malgrat l'expulsió de 600 cantaires per portar estelades a la carpeta de les partitures, malgrat el dispendi de 25 milions d'euros públics en costos de la visita de Lleó XIV a Espanya (dels quals un part important a Catalunya) i malgrat altres poc oportunes consideracions polítiques, la brillantor d'una cerimònia única és un actiu que ha despertat admiració a tot arreu i que ha eclipsat les celebracions que Lleó XIV va fer a Madrid, i per golejada.

Que fins i tot anticatalans con la senyora Isabel Díaz Ayuso (va publicar un Twitt amb un vídeo i un comentari que deia "que belleza") o el polèmic Juan Soto Ivars hagin elogiat l'espectacle de la Sagrada Família diu molt a favor nostre i com escrivia algun periodista ahir, podem estar d'acord en el "Catalunya 5 - Madrid 0"). Madrid va guanyar en el bany de masses, d'això no hi ha dubte, però pel que fa a la grandiositat de tot plegat: del temple, de la història, de Gaudí, de la cerimònia mil·limètricament preparada, dels cors, de l'espectacle de drons, del castell de focs artificials, de la realització televisiva digna dels millors estudis de Hollywood, no hi ha discussió possible. Barcelona en surt reforçada.

No deixa de ser una injecció d'autoestima en un moment en que la moral col·lectiva és tan a tocar del terra, que fets com aquests, es sigui o no es sigui religiós, omplen d'orgull i fan creure, ni que sigui per una estona, en una espiritualitat que està molt per damunt de les misèries humanes. 

En aquest sentit, l'arquitecte de Déu i el seu representant a la Terra s'han unit en una cerimònia única que recordarem la resta de les nostres vides.

Mestres: Capítol N

La cara que posava la portaveu del sindicat majoritari de mestres USTEC ahir a primera hora de la tarda en explicar com una victòria negociadora havia acabat esdevenint una derrota per votació popular no tenia desperdici.

Hi ha moltes coses que no s'entenen de tot plegat (com el cas de la crisi dels senglars de Collserola, que serà motiu d'un proper article). D'entrada sobta que quan els dos sindicats majoritaris a Espanya i a Catalunya UGT i Comissions Obreres (però al col·lectiu de mestres i professors només representen aproximadament un 23% del total) van arribar a un acord amb la Generalitat de Catalunya, el sindicat majoritari, la USTEC (38%) i algun de minoritari, com la CGT (10%), es va negar a signar l'acord i van impulsar la darrera convocatòria de vagues que acabem de viure per tal de posar més pressió sobre el Govern de Catalunya.

Això va ser una primera clara mostra de divisió del col·lectiu que no deixa de sorprendre. Però després de la campanya vergonyosa de xantatge (sí, em ratifico en la paraula) que van fer els ensenyants, el Govern va acabar cedint a una part raonable de les reclamacions (millorant significativament l'acord assolit amb CCOO i UGT), per un import de més de 2.700 milions d'euros, i la USTEC va fer bandera de la victòria, pensant, òbviament que els seus afiliats ratificarien els acords en referèndum.

Però els referèndums, a l'igual que els WhatsApps, els carrega el diable i ja tenim el problema més enverinat que mai (i personalment, no hi albiro una solució a curt termini).

Em sobta justament l'escassa ascendència que els sindicats tenen entre els seus afiliats en aquest col·lectiu. D'entrada perquè el que molts han venut com un acte de rebelia i de victòria per part dels mestres (que torna a posar el comptador a zero), a mi em sembla fonamentalment una gran demostració a cavall entre el passotisme i la desunió. 

Dels aproximadament 100.000 mestres que hi ha a Catalunya, només n'han votat 61.000, que pot semblar molt, però en uns afers tan transcendents com aquests un 39% d'abstenció em sembla molt significatiu. I en segon lloc, dels 61.000 que han votat, un 65% han votat NO a l'acord del sindicat USTEC amb el Departament d'Ensenyament, és una victòria de la restistència, sí, però no tan gran com ens volen fer veure.

El resultat de la votació indica que del col·lectiu de mestres, la realitat estadística, i per tant, la que caldria tenir en compte per l'anàlisi i les conclusions és que "només" 39.650 mestres han acabat dient no a l'acord, és a dir, un 39% del total de mestres, força menys de la meitat.

Només a títol d'exemple, els professors de secundària han votat que sí (un 63% dels seus membres, amb una participació també ridícula del 53%...).

El que més m'indigna de tot plegat és la poca implicació de bona part d'aquests que tallen les entrades a les autopistes i bloquegen les carreteres que ni tan sols es molestin a anar a votar. I més indignant encara és que la inspiradora del merder i de l'acord posterior, la senyora Ioalanda Segura, portaveu de la USTEC, no hagi dimitit cinc minuts després d'haver conegut el resultat de la participació i de la votació, però és clar, en aquest país no dimiteix ni déu. I així ens va.

Només hi ha una petita escletxa positiva i de dignitat en tot plegat. Si molts ens pensavem (jo m'hi compto) que això anava només de pasta, aquesta votació ha demostrat de forma força contundent que el malestar té arrels profundes i que el col·lectiu no només es queixa pels diners.

La burocratització que imposa Ensenyament (que, per episodis que m'han explicat de primera mà, arriba al més absurd dels ridículs), la manca d'estabilitat legislativa que impedeix arrelar els models educatius, els pocs recursos per a gestionar la creixent diversitat a les aules, la irrupció de la IA, i sobre tot, sobre tot, la manca d'autoritat que el model actual atorga els ensenyants, són factors que segur que pesen de forma molt determinant en aquest neguit que una part dels ensenyants manifesta obertament.

Un problema de molt difícil resolució, perquè és una obvietat que els recursos són limitats i que l'esforç que havia fet el Govern era més que raonable. Tornar a començar ara s'augura complicat. Sort que aviat s'acaba el curs escolar i molts dels mestres buscaran noves pastures al volant de les seves "Campers". 

I al setembre ens hi tornarem a trobar, però mentrestant, qui dia passa, any empeny.

Papitis aguda

Diuen (diuen, diuen) que Espanya és un estat laic. Diuen (diuen, diuen) que les esglésies són buides no només entre setmana sino també els caps de setmana. Diuen (diuen, diuen) que a moltes parròquies només hi ha sacerdots gràcies a que les places vacants són cobertes per a pares sudamericans i africans....

Diuen, diuen, diuen...

Però la veritat veritable és que la visita del Papa Prevost a Espanya ha despertat un nivell d'eufòria difícilment compatible amb la laïcitat del nostre estat i dels nostres amics, coneguts i saludats. Jo personalment, conenc molt poques persones del meu entorn que siguin catòliques militants (és a dir, practicants i de missa dominical com a mínim), però la realitat, que va a la seva, s'entossudeix a capgirar-nos aquesta visió de forma molt contundent.

Per exemple: un govern català socialista - sí, ja saben, el govern de tots- (per definició laic), ha desplegat una campanya mediàtica sobre la visita del Papa que ens bombardeja des de fa dies per terra, mar i aire, i que poden visualitzar clicant sobre aquest enllaç:  "https://www.youtube.com/shorts/gewF22r2PcY" i que, tot i haver-li preguntat al Xat GPT, no m'han sabut dir el que ens ha costat aquesta campanya als Catalans. Serà que el Conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, molt catòlic, l'home, deu haver intercedit per a posar pressupost al magne esdeveniment.

A Barcelona, trobar hotel per els tres primers dies de la setmana entrant només és factible pagant fortunes inmorals. He llegit en mitjans i a les xarxes socials que es lloguen balconades a 500 € per a veure passar el Papa en el seu vehicle Papamòvil i que hi ha veïns del barri que ofereixen fins i tot refrigeris als hostes que tindran als seus balcons.

L'assistència a la missa a l'estadi Lluís Companys serà un èxit aclaparador ja que totes les entrades s'han venut (eren de franc, però tot i així, calia que hi hagués gent interessada en baixar-se-les). Sembla que a l'esdeveniment musical hi haurà artistes de tota mena i condició, entre d'altres Alfred Garcia, que ja ha explicat aquesta tarda l'emoció que sent en haver estat "escollit" per a cantar davant del Papa.

I tot això tenint en compte que hi ha un seriós risc, aquí la Conferencia Episcopal Española segur que hi ha jugat el seu paper, que la benedicció de la Torre de Jesucrist es faci, a l'igual que la missa dins la Sagrada Família, íntegrament en Castellà, cosa que seria un error de proporcions descomunals (pels interessos de l'Església) i que espero que hagin estat capaços de reconduir.

Què és el que atreu tant d'un cap d'Estat d'un estat diminut i insignificant al vell mig d'Itàlia com a per merèixer totes aquestes atencions?

Som conscients que en un estat laic com el nostre aquest dispensi és una desproporció semblant a una obscenitat?

Per què els periodistes, dels mitjans tant públics com privats, ens aclaparen des de fa dies amb aquesta notícia com si no hi hagués demà? Preguntes sense resposta, malgrat que ho he buscat a tots els racons.

Però al Vaticà, a Madrid i a Barcelona, segur que hi ha algú que ho sap (i es fa el boig).

PS. Si jo fos barceloní, em demanaria 2 dies de vacances que aprofitaria per anar a Viladecans o a Malgrat de Mar, i no tornaria a votar mai més, al menys als socialites.

La victòria dels mestres: 2.726 milions

Doncs ja està. El Govern de la Generalitat de Catalunya ha acabat cedint al xantatge -sí, xantatge- dels mestres.  Vull pensar que el "momentum" polític ha estat finalment determinant per acabar d'arribar a un acord que acaba confirmant el que molts de nosaltres sospitàvem, i que es tradueix en dos grans principis rectors.

El primer principi és que si pertanys a un col·lectiu de funcionaris (privilegiat si es confronta amb els treballadors del sector privat) fortament sindicalitzat i liderat per personatges amb pocs escrúpols, el xantatge acaba guanyant més tard o més d'hora. Naturalment, la feblesa política del govern socialista, a Catalunya i a Espanya, amb tots els fronts que tenen oberts a tot arreu, és caldo de cultiu suficient per a acabar cedint per no enquistar un problema més.

El segon és que, com que el xantatge dels mestres ha acabat triomfant -havent actuat conculcant els principis de la deontologia i havent putejat (permetin-me la vulgaritat, si us plau, que estic una mica encès) als pares dels alumnes i a la resta de persones que volent anar a treballar ens hem vist perjudicats per immorals tallades d'accessos d'autopistes, carrers, autovies i rondes-la setmana entrant els metges (un col·lectiu que està molt més perjudicat que el dels mestres, en molts sentits) començaran una nova campanya de vagues perquè han vist que la coacció acaba tenint els seus fruits. 

El que més m'exaspera de tot plegat és que un col·lectiu que treballa moltes menys hores que la immensa majoria de sectors, que té, de facto -i en tinc un munt de proves- tres mesos de vacances l'any, pagades naturalment, i que té el dret a jubilar-se als 60 anys, es queixa de condicions retributives injustes.

Font: Comissions Obreres

No és cert. Els mestres estan pagats de forma raonable, per fer una feina, molt important però, que, a diferència de la majoria de ciutadans (que també fem feines necessàries perquè la societat funcioni), tenen llocs de treball blindats. I al capdavall, tots entenem els reptes i els problemes que comporta la immigració massiva a la que la nostra societat ha estat sotmesa els darrers 20 anys, però això no ha estat més que una petita part del problema. I si els alumnes actuals són més complexes i tenen menys ganes d'aprendre, doncs aquest no és el problema de la resta de ciutadans, és un problema col·lectiu molt complexe al que ens hi enfrontem tots plegats, mestre i no mestres.

Aquí la qüestió va de pasta, únicament i exclussiva. I el preu que pagarem tots plegats és molt alt. Aquest acord ens acabarà costant a tots els ciutadans la no gens despreciable quantitat de 2.726 milions d'euros que pagarem amb els nostres impostos. Si jo vull demanar un augment de sou, a quina finestreta de la Generalitat m'haig d'adreçar?

Les ràtios i les altres reclamacions sóc detalls que els permeten vestir que es queixen per a millorar la qualitat de l'ensenyament i no sé fins a quin punt és veritat....

Ràtios? D'aquí a quatre dies haurem de començar a tancar escoles per falta d'alumnes, i llavors què diran de les ràtios? 

D'entrada la vaga de divendres vinent continua convocada perquè els senyors mestres han de votar per a ratificar l'acord. Tot plegat molt democràtic (ja veurem si l'acaben fent ara que des de l'1 de juny els mestres fan jornada intensiva -un altre privilegi de funcionaris-), però no cal que pateixin. A partir del 20 de juny no hi haurà ni vagues ni  històries. Amb jugo un pèsol amb tots i cadascun de Vostès, amics lectors, que a partir del 20 de juny i fins el 9 de setembre, no hi haurà ni un dia de vaga. Curiós, oi?

Des de fa dies que molts dels nostres benvolguts i mai prou ben ponderats ensenyants estan escalfant les "campers", enllustrant les bicicletes, posant a punt les tendes de campanya i preparant els GPS. Se n'aniran, amb les butxaques més plenes, i no els tornarem a veure fins a primers de setembre, això els que no hagin agafat una baixa per depressió, que amb tota probabilitat demanaran a partir del dia 1 de setembre.

La pena de la família Andic

Per molts sumaris que es puguin escriure i per molt indicis que hi pugui haver pel debat, la investigació i el posterior judici que algun dia hi acabarà havent, ningú no sabra mai el que va passar aquell diumenge 14 de desembre de 2024 quan l'Isak Andic es va precipitar al buit, ningú, llevat del seu fill Jonathan.

I de fet, m'atreviria a vaticinar que el que acabarà passant un cop s'hagi obert el judici, serà una absolució per falta de proves concluents. La fiscalia, el cos d'investigació dels mossos i la jutgessa Raquel Nieto defensen tot d'ndicis raonables, des de l'anada prèvia d'en Jonathan a la zona fins a tres vegades el 7,8 i 10 de desembre, fins al misteriós robatori -no denunciat- del seu mòbil en un viatge llampec a l'Equador, passant per les males relacions amb el pare, agreujades per la voluntat manifestada d'Andik de canviar la seva herència per a cedir-ne part a una fundació que ell havia creat.

Una professional del prestigiós bufet Garrigues Abogados de Barcelona, sòcia del bufet, em va dir un dia que les pitjors baralles familiars que ella havia presenciat a la seva vida estaven relacionades amb herències i el seu repartiment entre els hereus successors.

I és que els humans som així. Jo no crec que aquesta "obsessió pels diners" que cita al sumari la jutgessa Raquel Nieto sigui una característica atribuïble només a Jonathan Andic. A la immensa majoria dels mortals els agraden els diners i si hom sap que és ric per família però el pare decideix canviar el testament i així ho comunica a la família, doncs què volen que els digui, sembla més aviat normal que algun fill s'emprenyi. 

Ara bé, hi ha moltes coses que no es poden comprar amb diners. Els càrrecs de consciència no hi ha bitllets que puguin apaivagar, l'insomni recurrent com a conseqüència d'un sentiment de culpabilitat tampoc ni es curen amb Lorazepam, ni es compren amb diners.

I el pitjor del pitjor, passi el que passi amb aquest cas, que insisteixo, serà molt probablement una sentència absolutòria per manca de proves, la pena que en Jonathan Andic i tota la seva família estan passant i hauran de continuar afrontant, aquesta ja forma part de l'altra sentència que, sí, ja ha estat dictada, pels mitjans de comunicació i per una part de la opinió pública. 

Veure el fill gran de la família més rica de Catalunya i una de les més riques d'Espanya entrar al jutjat de Martorell capcop, emmanillat i envoltat de mossos d'esquada és una imatge que es queda a la retina durant molt de temps si ets un ciutadà normal, i si ets familiar, amic, conegut o saludat de la família Andic, el drama ha de ser indescriptible.

Font: Agència EFE

El judici popular doncs, es va veure per sentència el mateix dia que els telenotícies, migdia primer i vespre després, de la majoria de cadenes de televisió de tot el planeta van mostrar la imatge d'en Jonathan emmanillat entrant als jutjats de Sabadell (una cutrada impròpia d'una democràcia suposadament avançada, per cert) i la sentència es va fer pública alguns hores després quan es va saber que en Jonathan Andic va dipositar la fiança d'un milió d'euros que la jutgessa va imposar en qüestió de minuts. No tots som iguals davant de la justícia, devien de pensar molts. I en part, només en part, ho subscric.

L'Andic se'n sortirà, i acabarà percebent el que finalment li toca d'herència, que el pare ha repartit equitativament entre les seus tres fills Jonathan, Sarah i Judith mitjançant l'adjudicació de Punta Na Holding, la patrimonial que controla el 95% de les accions de Mango i el patrimoni immobiliari de la família.

En Jonathan i la seva família continuaran essent molt rics, però la pena que estan passant i la que els queda encara de passar i presumiblament durant molt temps encara, jo no la canviaria pas pel seu imperi.

Crispetes de matinada

El 30 de setembre de setembre de 2024 vaig escriure un article sobre una escriptora desconeguda que es diu Regina Rodríguez Sirvent que havia publicat una novel·la titulada "Les calces al sol", que va portar una alenada d'aire fresc a la ficció en llengua Catalana. Acabava l'article escrivint: ""Les calces al sol" és tan potent i tan àgil que en recomano moltíssim la seva lectura. Ara bé, la seva autora ha posat el llistó tan alt, que serà difícil superar-lo. Estic esperant amb pam de candeletes la seva segona novel·la, només per a fer aquest exercici de comprovació.".

Doncs hem hagut d'esperar, de fet gairebé dos anys, per a tenir una segona novel·la de Rodríguez Sirvent: "Crispetes de matinada", editorial La Campana, Penguin Random House, que va resultar la novel·la en Català més venuda del darrer Sant Jordi. 

Doncs bé, vaig comprar el llibre per Sant Jordi (tot i que com saben els meus lectors jo compro llibres tot l'any). 

Crispetes de matinada, és una mena de continuació de la seva primera novel·la Les calces al sol que s'ambienta a principis dels anys 2000  a Atlanta, on la protagonista, Rita Racons, acaba fent d'aupair per pura casualitat, i fa gràcia recordar que els telèfons eren tots "nokia", que tot just començava l'eclosió de "Facebook" i que 'iPhone acabava de ser llançat al mercat.  La protagonista, Rita Racons, descobreix els Starbucks i que allà et serveixen qualsevol cosa excepte un cafè normal.

Doncs vuit anys després, la Rita Racons torna a Barcelona i ens la trobem treballant de comercial de vins en un primer capítol histriònic que succeeix a Tòquio. L'arrencada de "Crispetes" és doncs trepidant i  divertida con les "Calces" i promet una segona dossi d'aventures i desventures del cap boig que és la seva protagonista. Aquesta segona novel·la, tot i fer moltes referències a la primera, es pot llegir de forma totalment independent, no cal haver llegit la primera.

Com en la primera novel·la, hi ha una part d'autobiografia en aquesta continuació, on l'antropia, les ganes de viure i un cert hippiesme conceptual que ens acaba situant en una mena d'espai de co-working on hi passen les coses més inversemblants.

La novel·la, de 458 pàgines és molt àgil, a l'igual que la primera, està molt ben escrita i continua conservant aquell punt de frescor i bogeria que ens va enamorar a Les calces al sol. Potser, una excessiva profussió de personatges (molts d'ells segur que inspirats en la més absoluta realitat) i potser....

Com a nota i per a posar-hi un "però", -insisteixo però que el llibre m'ha agradat molt- he de dir  que les sèries novel·lades protagonitades per la mateixa persona tenen riscos. No només d'encasellament en un personatge i una determinada tipologia d'històries (ja saps d'entrada com acabarà tot plegat i això -naturalment- resta interès), sino que, una vegada exhaurida la novetat, córre el risc d'incórrer en repeticions i en minvar la curiositat per a continuar llegint.

L'Antoni Bassas, fent una ressenya molt positiva de "Les calces al sol" escrivia: "Una opera prima amb una protagonista tan de carn i ossos que la voldríem seguir en pròximes aventures". Certament, ho subscric. Però crec que la Rita Racons ja ha donat, vitalment i literària, tot allò que podia oferir, i que en el seu proper treball, la Regina hauria d'explorar nous formats, noves històries, nous protagonistes. La Regina Rodríguez té prou talent com per a fer-ho.

Si no, hi ha el risc, que una tercera part amb les aventures de la Rita Racons no convenci ni atregui com les dues anteriors. Em va passar recentment això amb la Freida McFadden i la seva sèrie "L'Assistenta". La primera novel·la va ser una alenada d'aire fresc, la segona va ser una continuació prou interessant. La tercera em va cansar tant que ja no he llegit cap altre novel·la de les moltes que ha escrit d'aquesta nissaga.

Tràfic d'influències

Aquests dies m'està passant que tinc pensat escriure sobre altres coses, però la realitat em supera i he de deixar el que tenia previst escriure per un altre dia.

Certament, és inevitable no parlar aquests dies, fent un cafè a l'empresa o al bar amb els col·legues dels casos Jonathan Andic o Rodríguez Zapatero. Del primer cas és massa aviat per a opinar i me'n guardaré molt de fer-ho malgrat en pugui tenir una opinió personal.

Del segon però, crec que toca parlar-ne no només perquè Rodríguez Zapatero és un ex-polític i ex-president de govern, sinó també perquè és interessant fer-ne una valoració des d'una perspectiva deontològica així com de dret.

Sembla clar, per la interlocutòria -molt ben fonamentada, per cert- el.laborada pel jutge José Luis Calama, que, com a mínim, queda acreditat el cobrament de comissions per part de l'ex-president del govern espanyol de l'empresa "Análisis Relevante", propietat del seu amic Julio Martínez Martínez, lobista i comissionista que va ser detingut el mes de desembre. Zapatero no ho ha amagat mai, però sempre n'ha defensat la legalitat.

Rodríguez Zapatero no ha negat mai el cobrament de comissions però ha declarat en reiterades ocasions que són comissions legítimes per la feina que ha fet d'assessoria. En alguns casos, ell mateix ha declarat que es tractava d'assessoria "oral". "Malu", hagués dit la meva àvia.

Legalitat és una cosa, i legitimitat una altra. No tot el que és legal esdevé legítim, especialment si es tracta de diner públic i si qui els rep són persones d'alta relevància pública.

A més a més, en una pauta que ja vam veure, entre d'altres, en un cas que en el seu dia va ser molt conegut a Catalunya, el de la trama de les empreses Malesa, Filesa i Time Export per a finançar de forma il·legal el PSOE, les 8 empreses que identifica el jutge Calama com a vehicles per a canalitzar pagaments a Zapatero i l'empresa de les seves filles, són persones jurídiques gairebé sense activitat i sense empleats (només una de les vuit en té un, una que es diu "Inteligencia Prospectiva", que naturalment és cosina germana de l'empresa "Análisis Relevante").

És encara aviat per a pronunciar-se, però com escrivia jo mateix en un article fa alguns dies, "blanco y en botella, leche", que diuen a Madrid. 

Que un ex-president cobri quantitats molt elevades per fer consultoria, conferències, escriure llibres o ser membre de consells d'administració és un cas habitual a tot el món, però en particular a Europa i al món anglosaxó. No hem d'oblidar que José María Aznar, com a membre del Consell d'Administració de Murdorch va cobrar més de 4 milions d'euros duran gairebé 20 anys, i també va ser conseller d'Endesa, amb un sou que rondava els 200.000 euros l'any.

Felipe González tampoc es queda curt. Va ser durant anys conseller de Gas Natural Fenosa (actualment Naturgy) amb un salari de 125.000 euros l'any, i també té una consultoria que declara un patrimoni net de 2 milions d'euros.

El cas és que hi ha una finíssima línia entre ser lobbista (activitat molt ben regulada als països anglosaxons però no a Espanya, per exemple, on hi ha un projecte de llei empantanegat des de fa molt de temps) i aprofitar la relevància internacional del càrrec ocupat anteriorment per a fer activitats d'assessorament molt lucratives (tots els ex-presidents des d'Obama a Felipe González, passant per Angela Merkel fan conferències per les que cobren un mínim de 30.000 euros per xerrada) o aprofitar la seva posició per al tràfic d'influències i per cobrar comissions il·legals per incidir en decisions d'assignació de recursos públics.

Un cas molt relevant al respecte va ser el de l'ex canceller alemany Gerard Schoeder, que va ser conseller de Gazprom i va tenir actuacions de dubtosa transparència en relació a aquesta empresa rusa (i tot derivat de la seva amistat amb Vladimir Putin...).

El cas Plus Ultra fa molt mala olor. L'aerolínea va ser rescatada amb diners públics (53 milions d'euros) durant la pandèmia, com també ho van ser d'altres, però Plus Ultra, era, de lluny la que menys passatgers transportava i la que menys pes tenia en matèria d'ocupació. Hi ha doncs sospites fundades que la influència de Rodríguez Zapatero va ser capdal en l'adjudicació d'aquesta ajuda (amb fons públics) i per la que, pressumptament, l'ex-president s'hauria emborsat quantioses comissions (2 milions d'euros).

Si es van coneixent nous detalls sobre el cas (el que s'ha conegut fins ara fa pudor de socarrimat) és possible que el poc prestigi que li queda al PSOE de Sánchez s'enfonsi com ho va fer el Titanic. La defensa que Sánchez ha fet de Zapatero aquesta setmana al Congrés de Diputats se li pot girar en contra com un boomerang.

Si algun dels fets de la interlocutòria del jutge Calama acaba amb elements provatoris sòlids, al PSOE li quedaran quatre telenotícies.