Les trampes del redemptor, la censura (La Vanguardia) i "La revancha"

Fa molts anys, tants com 27, jo era amb l'Anna a Puigcerdà i l'Adrià tenia quatre mesos. Corria l'any 1999 (octubre) i hi havia eleccions autonòmiques.  La Vanguardia tenia aleshores com a col·laborador (i encara durant uns quants anys més -des de 1988 fins a 2017) un gran columnista, el periodista asturià Gregorio Morán, que escrivia cada dissabte al diari una columna (mítica) que es titulava: "Sabatinas intempestivas". 

Morán, que venia del comunisme i de la lluita anti-franquista era un esperit lliure. En els temps de la premsa només escrita jo sempre m'esperava els dissabtes per a comprar el diari del que, de vegades, només llegia la seva columna. Jo algunes vegades discrepava de la seva opinió (sobre tot quan parlava -sempre en clau negativa- sobre el nacionalisme català), però sempre, sempre des del respecte per posicions absolutament ben documentades i raonades. Durant el mes d'octubre de 1999, i en coincidència amb les eleccions autonòmiques de Catalunya, Morán va fer un perfil de tots els candidats que concorrien a les eleccions, en ordre creixent de vots, essent l'últim article, el que havia de retratar Jordi Pujol, president de la Generalitat i candidat a la reelecció.

Morán va escriure l'article que s'havia de publicar el dia 9 d'octubre de 1999 que no va arribar a sortir a La Vanguardia perquè Grup Godó el va censurar. 

No he estat capaç de trobar tot l'article, però el més proper és un fragment que he trobat gràcies a l'ajut de la Intel·ligència Artificial (com a assistent de recerca és un 10!) i paradoxalment -la cosa sembla feta expressament- Gemini AI, m'ha remès a la següent resposta, que no puc evitar de reproduir aquí (disculpin la falta de modèstia):

Font: Gemini AI

Passo a continuació a reproduir la part final de l'article que he pogut recuperar:

"Para configurarse como un dios redentor, en la forma de un individuo cuyo don principal es el de ser un profesional en un país donde los diletantes surgen como hongos, fue necesaria la mala conciencia. Pujol no es un líder sino un empresario que se ha hecho a sí mismo y que constituyó una sociedad que se llama "President Pujol", cosa que nadie pensó hasta la década de los ochenta. A los hechos me remito. Y la mala conciencia genera un jugo que se llama doblez y ahí Pujol es un maestro. ¿Cuál es el secreto mejor guardado de un tramposo? Que nadie crea nunca que hace trampas.

La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su mujer. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de su señora, por citar sólo lo más vulgar y llamativo.

Y esta doblez pujoliana, que es el privilegio mejor guardado del olimpo, ha cimentado el denominado oasis catalán al que me referí en las anteriores elecciones autonómicas después de un par de desayunos personales con el President."

Tot això ve a col·lació perquè el que succeia el 1999 continua succeint a l'actualitat. 

Hem sabut darrerament que un altre reputat columnista i col·laborador de La Vanguardia, el notari Juan José López Burniol, ha estat convidat a deixar la seva col·laboració al diari després de...20 anys! per un article que no va ser publicat ja que els editors del diari el van censurar i que es titulava "La revancha".

El que era possible durant bona part del Segle XX, és a dir, practicar la censura d'opinió,  és totalment impossible al Segle XXI. En el món de la comunicació immediata, les "fake news" i un món hiperconnectat, la censura és quelcom tan impossible com posar portes al cel. 

I tot i que alguns mitjans de comunicació (com per exemple el diari Ara, sorprenentment) han estat a favor de censurar l'article (en una opinió de David Miró totalment respectable però que no comparteixo), amb l'argument que reprodueixo de forma literal (del seu article de 24 d'agost), no puc estar d'acord amb cap mena de censura:

"(...) L'últim exemple ha estat el del notari Juan José López Burniol a La Vanguardia. En aquests casos crec necessari fer pedagogia per explicar per què és una obligació dels diaris exercir la censura. Els mitjans tenen una línia editorial, que s'expressa a través dels editorials, i després tenen una línia editorial ampliada que dibuixa un marc que comprèn tot el que és publicable en aquell diari. La premissa és molt clara: un mitjà no té per què coincidir amb l'opinió dels seus articulistes, però sí que té una responsabilitat social davant la societat i, per tant, ha de decidir de quines idees vol fer ser altaveu i de quines no".

López Burniol, que recordem pels qui no ho saben que tot i ser un personatge molt "d'ordre", com a bon notari i en conseqüència home de dretes (no he conegut cap notari d'esquerres i de notaris en conec uns quants) va signar un manifest en contra de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya (26 de novembre de 2009).

Però a l'article censurat López Burniol planteja que a Espanya hi ha des de fa anys una polarització creixent que defineix com a "guerra civil híbrida", és a dir, una fractura social provocada pel bloqueig institucional i la divisió de la societat en dos blocs irreconciliables, com va succeir en els fets i circumstàncies que van conduir al cop d'estat de 1936 i a la posterior Guerra Civil Espanyola.

López Burniol augura que aquesta confrontació, sempre present, es va agreujar durant el mandat de Rodríguez Zapatero i s'ha fet més gran amb Pedro Sánchez. Fins i tot arriba a plantejar que la idea subjacent és que la crisi del sistema podria acabar en una Tercera República plurinacional i confederal que constituiria la fi d'Espanya com l'hem coneguda des de fa cinc-cents anys.

Respecto l'opinió d'en David Miró, però tot i així, jo, si hagués estat l'editor de La Vanguardia, hagués publicat l'article primer, i en tot cas després, invocant diferències irreconciliables amb la línia editorial del rotatiu, hagués fet fora López Burniol. Però com diu la dita castellana: "Cada maestrillo tiene su librillo".

Jo, per a qui ho vulgui llegir, i fer-se'n una opinió, els deixo l'enllaç on podran descarregar-se l'article i jutjar per vostès mateixos, si no ho han fet ja, però l'article està disponible a diferents mitjans (amb l'autorització de l'autor, entre d'altres a El Periódico i The Objective, mitjà per cert, en el que va col·laborar Gregorio Morán quan va ser expulsat també de Crónica Global i Vozpópuli...).

https://theobjective.com/medios/2026-08-24/lopez-burniol-sale-vanguardia-censura-columna-critica-sanchez/

Ona (2012-2026): In Memoriam

Els meus lectors habituals saben que durant els anys que fa que escric "Reflexions de Taverna" he fet vàries dotzenes d'epitafis, sempre sobre persones que havien estat molt properes a mi (com el del meu pare, per exemple).

Mai però, havia escrit l'obituari d'un animal de companyia. Ha arribat el dia. Avui aquesta tarda, amb la meva mare, el meu germà, el meu fill Adrià i el meu nebot Blai, ens hem acomiadat de la que ha estat la nostra gossa durant els darrers catorze anys de les nostres vides. 

Per a nosaltres és un tram petit, pels meus fills i el meu nebot, ha format una part important de la seves vides. Hi ha estat gairebé sempre, pràcticament des que tenen ús de raó, l'Ona ha estat un membre més de la família que ens ha acompanyat a totes les celebracions familiars: aniversaris, Nadals, festes majors, caps de setmana, vacances. 

El problema o la paradoxa de voler tenir una mascota (i a la nostra família no hem estat mai d'humanitzar-les, que aquesta és una altra història) és que saps que per probabilitat estadística, la sobreviuràs gairebé sempre, i això, malgrat que un només hi pensi de tan en tant, genera un cert neguit, perquè saps que arribarà el moment que aquest animal de companyia, que ho vulguem o no, acaba esdevenint un membre més de la família (en particular els gossos, no tant els gats o altres mascotes) acabarà marxant abans que tu.

Jo vinc d'avis materns de pagès i per tant gats i gossos han estat sempre presents a la meva vida des de ben petit, i quan vivia a Palamós i anava al Vedruna, el meu avi Miquel ens va regalar un setter irlandès de pura raça al que li vam posar Dick. D'aquell setter en tinc grans memòries. Era jove, nerviós, pura energia. Recordo que sortíem a passejar a la platja de Palamós i ell em passejava a mi. Era però d'un fidelitat excepcional. En tinc un altre record imborrable. Es posava sota el meu escriptori quan feia els deures al vespre i jo li posava els peus sota la panxa. Aquella sensació d'escalfor, especialment durant l'hivern era molt reconfortant. En Dick però no ens va durar gaire. Dos anys a tot estirar. Se li va girar l'estòmac en alguna cabriola que va fer i el veterinari no li va poder salvar la vida. Des d'aleshores la meva mare va adoptar un gat de carrer i vam tenir una altra gata també de raça, la Suki. Però cap altre gos. 

Amb el meu germà vam decidir regalar un gos a la meva mare quan es va morir el meu pare. Vam pensar que tal vegada l'ajudaria a fer la solitud de més bon portar. L'Ona va néixer el 5 d'abril de 2012 a Barcelona i el meu pare va morir 20 dies després, el 25 d'abril de 2012. A la meva mare li vam regalar el dia del seu aniversari, el 13 de juny. Al començament el que nosaltres ens pensàvem que seria una gran alegria per ella va ser com una petita decepció perquè la meva mare, que és persona d'ordre i responsabilitat, no volia negligir en la cura de la gossa i això comportava molta feina.

Vam arribar doncs a una solució de compromís que va consistir en que jo la tindria de divendres a diumenge i la meva mare la resta de la setmana. I la solució va funcionar. L'Ona va acabar esdevenint una més de la família. Amb ella, gran amant de l'aigua, com tots els Golden i Labrador, hem nedat a Castell, a La Fosca a Roques Planes...Hem pujat a la Tossa d'Alp, hem estat a les pistes d'esquí de Masella, La Molina, Cerdanya francesa. Hem dormit a Brangoly, hem anat de vacances al Pirineu, a França...

Els darrers anys però, amb una displàssia de caderes que anava fent-se més gran, primer lentament i després més de pressa, la meva mare se la va quedar de forma permanent a casa seva. Les seves cures i la seva disciplina horària i en alimentació li han permès una longevitat força excepcional en un Retriever de pura raça. Aquest cap de setmana passat però, el seu organisme va dir prou i avui li hem aplicat sedació terminal. Ha mort sense cap patiment innecessari envoltada dels que tan l'hem estimat.

Com tots els Retrievers, l'Ona era una gossa molt intel·ligent i amb un sentit de la fidelitat a la família molt accentuat. Era agraïda i disciplinada, i com tots els de la seva raça, es moria per menjar. Sense un estricte control, hagués menjat fins a reventar. 

L'Ona ha estat una molt bona companya, una gossa forta, que fins i tot amb les cames del darrere pràcticament mortes els darrers mesos continuava aixecant-se de forma miraculosa per la seva gran voluntat. Aquest cap de setmana passat vaig poder passejar amb ella i la meva mare a primera hora del matí, tant el dissabte com el diumenge. 

L'Ona ens ha donat molt i sempre més la portarem a la memòria.

Ona: 20 de juny 2012

Ona: 10 de maig de 2020

Ona: 31 d'Agost de 2026

Quan la justícia s'imposa

Ahir vam conèixer la notícia de la mort al centre hospitalari d'una presó de La Haia del criminal de guerra serbi Ratko Mladic (conegut com "el carnisser dels Balcans") a l'edat de 83 anys, condemnat a cadena perpètua pel Tribunal Penal Internacional per a l'antigua Iugoslàvia. Aquest tribunal va ser creat ad hoc l'any 1993 a instàncies del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per a jutjar els criminals de guerra de l'antigua Iugoslàvia. Una bona iniciativa. De les poques en les que les Nacions Unides ha actuat com una veritable representació dels valors que caldria defensar com a éssers humans.

Aquesta mateixa cort va jutjar l'ex-president serbi Slovodan Milosevic i el líder polític dels serbis de Bosnia Radovan Karadzic.  El primer va morir a la presó abans de la conclusió del judici i el segon va ser condemnat a cadena perpètua, on diria que encara hi és.

Radko Mladic durant el judici. Font: NYT/Getty Images

Han passat 30 anys des d'aquella guerra que hauria d'avergonyir tots els governs europeus de l'època i la mateixa ONU i els Estats Units que no van decidir actuar fins a la constatació que la massacre de Srebrenica el 1995 en la que com a mínim, i, els serbis bosnians van assassinar 8.000 homes, joves i nens (executats amb les mans lligades a l'esquena, com després es va saber) sense que les forces dels Cascos Blaus de l'ONU desplegats a la zona, sota comandament holandès, ho impedissin. Simplement van girar el cap cap a l'altre costat. Com a Europeus la vergonya del que va passar encara ens hauria d'estar generant malson.  

Diuen alguns periodistes experts en aquesta guerra que Mladic, abans de començar les execucions sumàries de ciutadans bosnians, va citar el comandant holandès de les forces de pau de les Nacions Unides que protegien la comunitat musulmana a la regió de Srebrenica i el van portar a una habitació on hi havia un porc lligat. Mladic va ordenar els seus homes degollar el porc davant el comandament holandès i, amb el terra ple de sang del porc va dir-li: "així és com tractem els nostres enemics". Tota una declaració d'intencions. Malgrat tot, els cascos blaus holandesos de l'ONU van ser còmplices d'aquell extermini per omissió, que pel cas, és el mateix que si n'haguessin estat partíceps.

Abans de la massacre, Mladic va prometre venjar la conquesta de Sèrbia per part dels Turcs Ottomans alguns segles abans (els nacionalismes extrems no porten mai res de bo a les societats en les que viuen, ans al contrari, i això és així també per a Sèrbia -la gran Serbia que volien construir Mladic, Karadzic i Milosevic) . I durant un període de 10 dies els seus homes van perseguir, capturar i executar de forma sumària milers de ciutadans bosnis musulmans. Ningú no va fer res per impedir-ho. Els cossos dels homes assassinats es van enterrar en foses comunes que es van començar a desenterrar l'any 1996. 

Ho he explicat diverses vegades en aquest blog en alguns articles de ja fa anys. L'any 1991 jo estava fent un curs de perfeccionament d'Anglès a Londres el mes de Juliol (uns mesos abans d'anar-me'n als Estats Units a treballar i a estudiar) i en el meu grup de treball hi havia una bòsnia musulmana i una sèrbia bosniana. En les classes de debat polític vaig veure -molt abans que no comencés la guerra- que la convivència a Bòsnia, una vegada ja no quedava cap llegat de l'unificador de Iugoslàvia, Josip Broz, "Tito", mort l'any 1980, senzillament no era possible, perquè l'odi entre els serbis i els musulmans bosnians era tal que vaig augurar, molt abans de l'esclat del conflicte, que allò acabaria molt malament).

I així va ser. Les creixents tensions entre el serbi Milosevic, el croata Tudman i el bosnià Izetbegovic van acabar desenvocant en les declaracions d'independència primer d'Eslovènia i després de Croàcia (amb el reconeixement de la Unió Europea). A partir d'aquí, els serbis, que no van acceptar mai que el desmembrament de la Iugoslàvia de Tito acabés convertint el poble preeminent  de la República Iugoslava en una regió escindida i debilitada, van fer tot el que van poder ("el que pueda hacer que haga"), per a revertir l'estat dels fets. Els serbis van impulsar el setje de Sarajevo (1992-1996), el més llarg en temps moderns, on a causa del foc d'artilleria des dels turons circundants i el foc dels franctiradors (com he explicat en aquest blog hi ha una peça paral·lela d'italians rics que pagaven fortunes per a venir a Sarajevo els caps de setmana per a fer "tir al plat". Es deia que els nens i les dones embarassades tenien un preu de 100.000 euros la peça...) van morir més de 10.000 persones.

Que la mal anomenada Comunitat Internacional fos capaç de crear un Tribunal Penal amb la finalitat única de perseguir, capturar i condemnar aquests psicòpates tingués èxit és un fet -rar- del que els que ens sentim part d'aquest Planeta com a éssers humans n'hem d'estar orgullosos.

Si l'estat de la qüestió política fos ara el mateix que hi havia quan es va constituir aquest Tribunal Penal, ara hi haurien odres de cerca i captura per a molts polítics que no mereixerien estar en llibertat: Putin (aquest ja la té), Netanyaju (aquest ja la té), Erdogan, Xi Jingpin, Donald Trump, i un llarg etcètera...

Font: Getty Images. Wikipedia. Srebrenica 1996 

Policia Nacional d'una altra època

Vaig quedar força estorat quan ahir vaig veure les imatges de membres de la Policía Nacional atonyinant amb porres i immobilitzant un jove soci del Barça de 17 anys pel simple fet de portar una bandera estelada.  

D'entrada la imatge m'ha recordat altres èpoques, quan a l'Espanya tardo-franquista i post-franquista els grisos campaven amb tota discrecionalitat apallisant manifestants i gent d'esquerres amb el suport dels ministres del ram de la garrotada, com ara Martín Villa o Fraga Iribarne. Han passat 50 anys però pel que sembla, la Policía Nacional (al menys alguns dels seus comandaments) decideix de forma també discrecional qui pot entrar a un estadi en funció de la bandera que porti.

Si portar una bandera estelada a un estadi es motiu que "inciti a l'odi i la violència" doncs ja podem plegar veles perquè això qüestiona de forma ben evident la qualitat democràtica de l'estat espanyol, o al menys, la de la seva policia (i la de molts dels seus jutges i alts funcionaris, hi afegeixo jo). Hagués actuat igual aquesta policia si el xicot de 17 anys hagués portat una bandera d'Escòcia o del Quebec? Probablement no (perquè segurament no les saben reconèixer...).

El visionat de les imatges és, com a mínim, preocupant. El jove no fa cap acte de provocació extrema. Simplement, quan la policia comença a requisar banderes estelades (en ple Segle XXI, atenció), que són un símbol (que no és il·legal) i que senzillament mostren la ideologia de qui les porta, va ser separat del grup amb el que anava pel mer fet d'exibir una bandera. 

El que va succeir després es va fer viral i les imatges han estat visionades per un gran número de persones i naturalment han generat tota mena de comentaris a les xarxes, a favor i en contra, però pel que jo he vist, més en contra de l'actuació de la policia que a favor. No només van colpejar el jove amb les porres, en una actuació clarament desproporcionada, sinó que a més a més van acabar agredint-lo quan ja estava al terra i immobilitzat. Les declaracions a la xarxa "X" de la Policia Nacional són desmentides per les imatges que tots hem vist.

Font: Agencia EFE

Els vídeos m'han recordat el "modus operandi" dels ICE, la policia de fronteres del neo feixista Donald Trump, algunes de les actuacions dels quals han acabat malauradament amb víctimes de les seves agressions brutalment assassinades. Les comparacions són sempre odioses, i segurament la policia patriòtica nord-americana té poc a veure amb les actuacions de la policia nacional espanyola, però l'ús desmesurat de la força i la desproporció m'han recordat les macabres imatges de les actuacions que tots tenim a la retina del cos del "Border Protection" nord-americà a la cacera d'immigrants il·legals.

Els d'Elx no anaven emmascarats i van actuar a cara descoberta a diferència del que fan els membres de l'ICE, i  hi ha però una altre fet  en aquest cas que encara em provoca més indignació, i és que com en el cas del "A por ellos, oe" de l'octubre del 2017 (quan les furgones de la policia nacional sortien d'alguns punts de l'estat en direcció a Catalunya), part dels espectadors que contemplaven les imatges encoratjaven els policies a continuar pegant el menor.

Una mostra més de l'anti-catalanisme que continua afectant part de la societat espanyola. Un altre gran problema de convivència atiat per una part de la classe política espanyola.

L'altra fet preocupant és que, tot i que, a instàncies del delegat del govern a Catalunya, Carlos Prieto i la delegada al País Valencià, Pilar Bernabé (aquesta tristement populari pels tristos dies de la DANA a l'horta valenciana), la policia espanyola ha obert una petició d'informació reservada, el Govern de la Generalitat de Catalunya (el "Govern de tothom") no va dir ni mu fins que la portaveu Sílvia Paneque va rebre la pregunta per part d'un periodista en una roda de premsa i aquesta no va tenir més remei que sortir-se'n com va poder dient obvietats sense cap mena de convicció, com ens té acostumats la portaveu gironina.

Tot plegat em sembla molt lamentable i tinc la trista sensació que en comptes d'anar cap endavant, anem cap endarrere en els nostres drets com a ciutadans.

"Chao Pescao" i altres faltes de respecte

Amb aquesta "simpàtica" expressió, la sempre arrogant presidenta de la Comunidad de Madrid ha donat per finiquitat, al menys per part seva, el tèrbol afer de la compra de l'àtic de luxe a Madrid. El que va dir literlament, ahir en roda de premsa, va ser: "El piso está en venta. Chao pescao", malgrat que d'aquesta senyora es pot esperar gairebé tot -no oblidem que va ser la primera "community manager" del gos "Pecas" de la que també va ser, entre 2003 i 2012, presidenta de la Comunidad de Madrid- no deixa de sobtar la vulgaritat castissa d'aquesta expressió, que no vol dir absolutament res i que simplement s'utilitza, en nivells culturals baixos, perquè "chao" rima amb "pescao". Com escriu avui amb encert el director adjunt de La Vanguardia, Miquel Molina: "una rima esculpida a cops de martell".

Sobta la prepotència amb que algú que representa un número considerable de ciutadans pugui voler enterrar una polèmica de la que encara ara no hi ha hagut ni la més mínima explicació no ja convincent, sino tan sols coherent, i que amb la seva actitud insulti els seus votants i a tots els altres ciutadans de la Comunidad de Madrid amb aquesta faxenderia tan vulgar.  

Què dirà la propera vegada que els periodistes li facin preguntes incòmodes?: "Que no te enteras, Contreras!" o "Hasta luego, Lucas" com deia en gran Chiquito de la Calzada, o en la seva versió anglosaxona: "See you later alligator" (però dubto que aquesta la pugui fer servir perquè el nivell de llengua anglesa de la senyora Díaz Ayuso és simplement nul).

No només sobta la vulgaritat de l'expressió venint de la més alta representant política de la Comunidad, que cobra dels impostos dels seus ciutadans, sinó el to xulesc amb el que va pronunciar aquesta grolleria. Segurament el fet que el president del seu partit, Núñez Feijóo, no només no la va defensar sinó que va fer declaracions públiques posant en dubte la manera d'actuar de la Comunidad en aquest afer, va contribuir a que la senyora encara es posés més prepotent. No vols caldo? Doncs dues tasses.

Però aquesta falta de respecte es encomanadissa. Si no, que li preguntin al president del Govern Espanyol, Pedro Sánchez, que no va ser fins ahir, vint-i-sis dies després de la crisi migratòria de Ceuta, probablement la més greu que s'ha viscut a l'estat espanyol, que va respirar després de ni tan sols tenir la decència d'interrompre les seves vacances. 

Després d'una primera compareixença i una visita llampec a Ceuta els primers dies de la crisi, no s'ha sabut res més del president del govern fins ahir. Durant totes les seves vacances (reconeixent que tothom té dret a reposar, fins i tot els presidents de govern) s'ha limitat a fer un parell de reunions telemàtiques i ha delegat la gestió del pastís enverinat en els seus ministres. Aquesta crisi és prou important (sobre tot de cara al paper d'Espanya davant la resta de governs i institucions de la Unió Europea) com perquè el president hagués estat personalment dirigint la crisi, al peu del canó, i les vacances les podia haver fet una vegada encarrilada la mateixa.

Fins i tot la premsa afí al règim, com El País o El Periódico de Catalunya, han criticat la seva absència. La periodista Pilar Rahola escriu un article avui que es titula "La cadira buida" o la professora de ciència política de la Universitat de València Àstrid Barrio n'escriu un altre que es diu "President absent". 

Certament el desprestigi d'un govern al que darrerament li han esclatat immensos casos de corrupció a les portes de la Moncloa, l'últim dels quals el cas Rodríguez Zapatero -que té tan poques explicacions convincents com l'àtic de Chamberí de l'Ayuso- se li suma ara aquesta gran descoordinació (Govern, CNI, policia, declaracions contradictòries de Robles, Marlaska, etc.) i caos en la crisi dels migrants entrats il·legalment a Ceuta que no fan altra cosa que augmentar el ja notori desprestigi de Pedro Sánchez i el seu govern.

Sánchez és un au Fènix que ha demostrat una capacitat de resiliència fora del comú, però una tan gran falta de respecte cap als ciutadans de Ceuta, la oposició i la resta d'institucions europees és difícil d'entendre. Una passa més cap a un harakiri polític que sembla, ara sí, dat i beneït.

Aquests són els polítics que tenim...

Vinagreta 3CAT: no calia

Avui faré de Víctor Amela o de Mònica Planas i m'esplaiaré en una crítica televisiva (i que em perdonin aquests dos grans periodistes per la gosadia).

Darrerament la televisió la miro molt poc (no he estat mai un gran consumidor) però si que solc consumir els telenotícies, fonamentalment de TV3 i Televisió Espanyola (esviaixades com totes però potser, només potser, una mica menys que les privades).

Ahir a la nit, després del telenotícies vespre, i per pura curiositat, em vaig quedar a veure el programa que feien immediatament després "Vinagreta". Sóc gran admirador de les qualitats artístiques tant de la Clara Segura, que des del meu punt de vista és una grandíssima actriu, i d'en Bruno Oro, que penso que és un dels millors còmics del país, a part de ser un artista molt polièdric. De tots dos m'agrada molt la seva pluridisciplinarietat i la capacitat de brillar en múltiples registres, tant fent monòlegs, com teatre, com cinema, fins i tot cantant (en Bruno Oro té quatre discos editats i és un bon pianista).

El capítol que feien ahir tenia aspecte de ser una reposició, perquè aquesta comèdia, es va estrenar el setembre de 2025.

En el seu dia, al ja molt llunyà 2008, vaig gaudir de valent amb l'emissió de "Vinagre", la sèrie de 14 episodis protagonitzada per la Clara i en Bruno i que aleshores em va fer pixar de riure. Segur que molts recorden els dos memorables ancians que regentaven una paradeta al passeig de Cadaqués o en Yeri (instructor de gimnàs) i l'Àfrica, una alumna poc dotada per a la psicomotricitat fina...

M'ho vaig pasar molt bé amb aquella sèrie, i l'anunci d'una segona temporada, 18 anys després, em va il·lusionar, però per circumstàncies diverses em vaig oblidar completament d'aquesta segona part i fins ara no havia tingut l'ocasió de veure'n cap capítol.

Font: IMBD

Però el temps passa i allò que ens semblava graciós i original fa gairebé 20 anys pot haver perdut vigència. Diu la dita castellana que "segundas partes nunca fueron buenas", doncs en aquests cas -fent una mica d'inductisme ingenu i poc científic, perquè només he vist un sol capítol de "Vinagreta- la dita l'encerta de totes totes.

Vaig veure un humor poc actualitzat, passat de moda, molt carrincló i més proper a la vulgaritat a que ens tenia acostumat "Martes y trece" que a la subtilitat que ens ha acompanyat el "Polònia" durant els darrers 20 anys. En Jacobo pijo i la seva mare amb llavis injectats de botox fins a l'exageració, ja no fan gràcia, més aviat pena, i les "xonis" del sùper, parlant Català amb accent de "Castefa" també han perdut tot el frescor. El guarda de seguretat és molt suat i la vídua alegre poc suggerent. I la funcionària de l'ajuntament que fa esperar el ciutadà, tan forçat que no fa gens de gràcia.

Segur que la intenció era bona, però aquest tipus d'humor ha perdut actualitat i clarament no ha resistit el pas del temps. Hi ha un tipus d'humor que envelleix ràpidament. És el cas de "Vinagreta".

Una llàstima perquè, com he escrit abans, sento una gran admiració tant per la Clara com per en Bruno.

Sensacions estiuenques a la Costa Brava

Aquest estiu hem passat les vacances a la Sant Antoni de Calonge, després de dos estius sortint a voltar per aquests mons de Déu. Sense pràcticament agafar el cotxe i sense bellugar-nos massa de Sant Antoni, més enllà d'un final de festa en moto amb els meus dos fills per a fer un tram, gairebé la mitat de la la Transpirenaica: Girona-Biescas i tornada per Barbastre-Lleida-Girona, 1.150 kilòmetres en tres dies extraordinaris de corbes i nou ports de muntanya.

Durant aquest dies de vacances m'he dedicat a llegir (la darrera biografia de Josep Pla, fonamentalment), fer esport, passejar, anar a algun concert (el dels Amics de les Arts al Castell de Calonge va ser senzillament extraordinari), a algun restaurant, i a fer d'observador-antropòleg, una de les meves passions.

I de totes aquestes observacions antropològiques en destaco les següents, més enllà d'aquesta sensació creixent de forma accelerada que el canvi climàtic és una realitat que ja afecta les nostres vides i que això només sembla un tastet del que continuarà succeint any rere any a menys que no hi hagi un canvi de paradigma en el comportament humà que no sembla que hagi d'arribar a curt termini (i potser quan arribi ja serà massa tard):

• He vist molts turistes passejant i a la platja però no hi ha hagut ple ni als hotels, ni apartaments ni als restaurants. Només els campings han penjat el cartell i els supermercats han esgotat existències. Però la sensació és que el consum de lleure està en màxims.
• Aquesta percepció ve reforçada per una notícia llegida ahir en premsa de dades publicades pel Banc d'Espanya que diu que entre març i juny d'aquest any el volum de concessió de crèdits al consum (no hipotecari) va arribar als 16.762 milions d'euros, un 12% superior a l'any 2025 i que triplica la xifra de fa deu anys i això és un clar indici que part de la despesa vacacional pàtria es fa contra crèdit, sia per a comprar-se un cotxe nou (la progressió de les matriculacions de vehicles, al menys, des d'una perspectiva subjectiva és impressionant...), sia per anar de vacances. Un mal símptoma macroeconòmic.
• Però aquest consum, és més quantitatiu que qualitatiu. Si bé hi ha alguns punts concrets de la Costa Brava centre com ara Begur o Calella de Palafrugell que continuen essent pols d'atracció de turistes d'alt poder adquisitiu, d'altres, com Palamós o Platja d'Aro, acumulen un tipus de turisme que aporta un valor molt reduït. Vaig veure un capvespre a La Fosca, la platja inundada de turistes de càmping sopant amb les tovallores, a cop de pizza, hamburgueses, nuggets i vi barat. Òbviament no tinc res contra el turisme de càmping, però crec que aquests tipus de comportaments haurien d'estar prohibits per alguna ordenaná municipal.
• He vist famílies asseure's a un restaurant, mirar la carta, veure els preus, aixecar-se i marxar. Un acte acte de dignitat que honora qui el fa, però com jo dic (i m'aplico a mi mateix), si no pots anar de vacances perquè no t'ho pots permetre, queda't a casa, acabaràs estalviant diners, discussions familiars  i maldecaps.
• També he constatat (no és cap estudi estadístic però sí una inferència basada en la observació, contrastada en converses amb moltes altres persones), que el "topless" a les platges ha passat a millor vida, al menys entre les noies fins a la franja de fins a 30-40 anys. Es llueixen tanges molt petits (de forma molt generalitzada entre aquest col·lectiu) però totes porten el sostenidor. En canvi de 50 cap endavant el "topless" continua tan vigent com quan es va posar de moda ja fa molts anys. No sé si això es deiu a una onada de puritanisme impulsat pels corrents d'extrema dreta, per por a les fotografies no autoritzades que acaben a les xarxes socials, per por al càncer de pell, o per una combinació de les anteriors, en tot cas, és una constatació que no he trobat ningú que desmenteixi. Anem enrere en llibertats individuals? No puc afirmar-ho però no deixa de ser un potent element de reflexió.
• Els preus estan disparats. La inflació estadística que publica l'INE és això, estadística, però no es correspon amb les percepcions que té el consumidor cada vegada que fa un acte de compra.
• El sector immobiliari continua una perillosa escalada especulativa que fa pensar molt en el que va passar el 2008 (hi ha diferències estructurals importants com ara el nivell de concessió d'hipoteques li la gran liquiditat que hi ha al mercat). La crisi de l'habitatge ordinari no s'atura però els preus de les segones residències estan pels núvols. 

I dit això, ja fa dies que hem tornat a la rutina laboral. Beneïda rutina.