You have been "PSOED"

Avui diumenge a la seva contraportada de l'Ara, en Toni Soler publicava un article que venia a defensar l'actuació del president del govern Pedro Sánchez quan aquesta setmana, la ministra de joventud ha declarat que el govern ha acordat, via real decret, prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. Soler ha estat "pesoitzat". Ara m'explico.

Jo no sóc partidari de prohibir mai res, més aviat de regular i controlar, però sí que és cert que l'accés massiu i gairebé il·limitat a determinades xarxes socials per part de menors, propietat d'oligarques sense escrúpols que no tenen més filtres que el de fer-se cada dia més rics, planteja un problema deontològic d'una magnitud considerable. 

Als 16 anys, els codis ètics i morals estan encara en fase de construcció i l'accés a determinats continguts pot alterar aquesta formació i influir de forma molt negativa en el creixement com a persones de molts dels nostres joves. Ningú no podrà negar que l'accés indiscriminat a pornografia a menors de 16 anys (i això és un fet consumat i conegut per a gairebé tothom) altera la formació i el codi de conducte dels pre adolescents i adolescents.

Però no és aquest el tema del que voldria parlar aquí.  

L'article d'en Toni Soler es titula: "Si a Elon Musk no li agrada, és bona idea", i l'Elon Musk va -utilitzaré aquí una expressió molt empordanesa que feia servir molt el meu pare- "embocar amb ham de mosca", que vol dir caure al parany que algú t'ha parat. I és exactament el que ha passat. La reacció de Musk i d'altres ultra lliberals reaccionaris no es va fer esperar i a la seva xarxa X va publicar un "Twitt" que deixa: "Dirty Sánchez is a tyrant and traitor to the people of Spain", que traduït literalment diu que "Pedro Sánchez és un tirà i un traïdor al poble d'Espanya". Elon Musk va embocar amb ham de mosca.

Xarxa "X": Elon Musk

L'empresari sudafricà ha caigut a la trampa, ha estat "pesoitzat" és a dir, que no ha fet altra cosa que incrementar la notorietat de Sánchez com a defensor dels valors de la llibertat i el sistema de democràcia que tenim a Europa. Ja li va passar a Donald Trump quan Sánchez es va eregir en defensor del sistema de defensa Europea i a plantar-li cara al president nord americà, negant-se a incrementar la seva aportació al pressupost militar de l'OTAN. Naturalment, Trump li va dir de tot. Trump va ser "pesoitzat" per Sánchez.

Sense anar tant lluny, els socis de legislatura del PSOE, en particular ERC i Junts també han estat "pesoitzats" diverses vegades quan s'han cregut les promeses de Sánchez en relació a l'aprovació del Català a Europa, l'efectivitat de la llei d'Amnistia, el finançament singular, i tantes i tantes altres promeses finalment incomplertes per part del partit de Sánchez.

El PSOE està en hores baixes a Espanya, com a conseqüència dels aclaparadors casos de corrupció i d'una minoria de govern que li impedeix governar de forma efectiva. I Pedro Sánchez, que és un au Fènix que reneix de les seves cendres, o un gat amb set vides, n'és molt conscient i sap que el temps se li acaba.

Avui a l'Aragó assistirem a un retrocés del PSOE a les eleccions autonòmiques, que a l'hora d'escriure aquest article, amb resultats encara no coneguts, les enquestes li atribueixen entre 17 i 18 diputats, el seu mínim històric, i una pujada de vots de VOX, doblant número d'escons, que faria, una vegada més que PP i VOX (com passarà a Extremadura) faran un pacte de govern per la nova legislatura.

Haurien de canviar molt les coses perquè a les properes eleccions al parlament espanyol el PSOE pogués formar govern i per tant Pedro Sánchez es prepara per a la següent fase de la seva vida professional. Ho han fet tots els polítics amb ambicions i Sánchez no serà una excepció. Està preparant el següent pas a la seva carrera, vestint-se de l'estadista mundial que pot combatre l'extrema dreta i defensar els valors europeus.

Encara que se li veu el "plumero", no puc no admetre la intel·ligència del seu pla, que ve preparant des de fa temps.

Fracàs i resignació

Els governs espanyol i català poden respirar tranquils. Les dues manifestacions d'ahir, 7 de febrer, per a reclamar una xarxa de trens de rodalies en condicions, van fracassar estrepitosament, sense pal·liatius. 

Publiquen la notícia tots els diaris editats a Catalunya, però excepte El Periódico de Catalunya, que hi dedica un terç de portada ("Farts de Rodalies"), La Vanguardia hi dedica un titular sense ni tan sols fotografia i l'Ara una columna discreta ("Clam per Rodalies") amb una foto -força enganyosa- que ensenya molta gent i moltes estelades.

Font: Diari Ara

Però la realitat és que les dues manifestacions no van aconseguir els objectius que perseguien, ni de bon tros. Segons la Guàrdia Urbana, les dues manifestacions van aplegar un total d'onze mil persones (8.000 al matí i 3.000 a la tarda) i segons els organitzadors 70.000 (30.000 i 40.000 respectivament segons els organitzadors). 

Partint de la constatació que la manifestació va fracassar, això és una constatació que els diferents organitzadors no poden obviar, la manifestació de l'ANC i el Consell de la República van tenir força més èxit que la de les plataformes. En tot cas, tan se val. El fracàs és dels ciutadans en general (els contribuents) i dels 400.000 usuaris de Rodalies en particular. 

En el millor dels casos, creient-nos les dades dels diferents organitzadors, només un 17,5% dels usuaris de RENFE van considerar que pagava la pena sortir als carrers i fer un clam per la millora del servei.

Per què els usuaris dels trens de Rodalies no van sortir massivament al carrer? Doncs no sembla que hi hagi un motiu únic, però sí que es podia intuir que les concentracions estaven cridades a no triomfar.

En primer lloc, el fet que no hi hagués una convocatòria unitària no va ajudar a la mobilització. Sóc del parer que, malgrat el que va dir en Lluís Llach ("nosaltres la vam convocar abans", que -admetem-ho- és una declarció de "nen petit"), si l'ANC s'hagués afegit a la manifestació convocada per les plataformes d'usuaris probablement la convocatòria hagués tingut més èxit (una mica més). Però les plataformes no volien que la "seva" manifestació tingués cap connotació partidista....greu error, perquè naturalment, una manifestació per reclamar unes millores tan òbvies i necessàries és una manifestació contra els que governen i han governat, té un evident caire polític.

És una de les característiques del nostre tarannà com a Catalans: la nostra incapacitat endèmica i permanent de posar-nos d'acord en temes de país (i la xarxa de Rodalies és un tema de país en majúscules).

La segona causa del fracàs, al meu parer, és que els usuaris ja saben que el desgavell de Rodalies no té una solució immediata (només hi ha una resposta, i aquesta és més diners per a inversió i manteniment) i per tant, saben que, per molt que critin i es manifestin, això va per a llarg, per a molt llarg, i per tant, entre anar a perdre el temps en una manifestació de dubtosa eficàcia o a quedar-se a casa i mirar el partit del Barça (o anar a l'estadi, per sort no amb Rodalies sinó amb el metro, que com que no depèn de l'estat funciona raonablement bé), doncs molts usuaris van triar la segona opció (o qualsevol altra d'equivalent). Si ens hi fixem, també va ser poc reeixida la manifestació dels nostres pagasos i la concentració a la Gran Via: saben que tampoc hi ha gaire res a fer...

I la tercera causa és que tampoc no ha ajudat gens a la convocatòria el fet que hi hagi el mateix partit governant a la Generalitat i a l'Estat, malgrat que els usuaris saben que han estat castigats sistemàticament pels diferents governs espanyols, siguin del PSOE o del PP com ja vaig explicar en un recent article al Blog.

La resignació, doncs, és l'actitud que han adoptat els usuaris devant la falta d'alternatives en la majoria de casos. Dijous passat a la tarda vaig anar de Camp de Tarragona a Girona en tren. Un Euromed de Valls a Sants (raonablement puntual) i un AVE de Sants a Girona. L'AVE va sortir amb més d'una hora de retard i vaig aprofitar per a fer d'antropòleg i observar els usuaris. Ja no vaig percebre indignació, ni tan sols l'emprenyament, de moltes persones que es veuren obligades a agafar el tren cada dia, només vaig sentir silenci i detectar tristesa i resignació: el fatalisme dels que estan convençuts que no hi ha res a fer.

Que trist que com a col·lectiu, els Catalans haguem estat incapaços d'aconseguir un tracte, no ja preferencial, sinó tan sols digne. Però el temps sembla donar la raó als resignats: no hi ha res a fer.

El "bon camí" de l'alcalde de Girona

Hi ha gent que és optimista de mena, i, pel que es va poder sentir en el darrer ple municipal de l'Ajuntament de Girona a finals de gener, l'equip de govern de la ciutat forma part d'aquest col·lectiu d'optimistes.

El problema és que de vegades a la vida en general, però a la política en particular, l'optimisme pot ser sinòmim d'exageració, conformisme o fins i tot, de mentida.

En Lluc Salellas va tenir la gosadia o el coratge d'assegurar (literalment) que "la ciutat va pel bon camí", però evitant caure en "triomfalismes" també va acabar admetent que "hi ha marge de millora" i que, naturalment, tot l'equip municipal està treballant per a resoldre el que "encara no funciona bé".

Doncs, alcalde Salellas, amb tot el respecte, jo no comparteixo el seu optimisme sobre el funcionament de la ciutat. Vostè va accedir al càrrec el 17 de juny de 2023, és a dir, més de dos anys i mig, i què vol que li digui, com a ciutadà i pagador d'impostos, veig que, com en el cas dels trens, anem endarrere en comptes d'avançar.

Comencem per les escombraries, que és una qüestió que em treu de polleguera: se'ns va dir, per activa i per passiva, que a partir de gener de 2026 tot això canviaria i que hi hauria un contenidor per a cada fracció, que es podrien baixat totes les fraccions cada dia i que no hi hauria restricció horària. Jo no sé si això és així en d'altres barris de la ciutat, però a La Devesa, a dia 8 de febrer, res no ha canviat. Mateixos contenidors, mateixes restriccions, mateixos horaris, i mateixa brutícia, que d'altra banda continuo veient en molts altres barris de la ciutat, molt particularment, a Sant Narcís.

La ciutat segueix bruta, molt bruta i, tot i estan d'acord que em faig un tip de veure comportaments incívics de ciutadans, i que observo que hi més operaris del servei de neteja que no veia fa uns mesos, però els resultats continuen essent descoratjadors.

Després, em costa d'entendre l'estat de deixadesa de parcs i jardins de la ciutat. El parc de Domeny, o La Devesa, o el sector Maristes, és a dir, les zones properes al meu barri, hi ha una situació de brutícia absolutament endèmica (avui he anat a córrer al sector "Nestlé"  i les deixalles acumulades són de vergonya, amb manca de papereres (per què no posen més papereres?)...al meu barri, carrer Illa cantonada carrer Bernat Boades, es va fer malbé una paperera per rovell a la base i no s'ha tornat a reposar, i d'això en fa anys...), parterres sense arbres i arbustos i tanques vegetals en estat lamentable. La zona de jardí a tocar del Camp de Tir fa veritable pena, als parterres que envolten el "jardí", hi ha més forats que no pas arbres.

I finalment (la llista és llarga però no vull extendre més per no avorrir els lectors) aquest estat general d'abandonament que planeja per tota la ciutat, sense que vulgui dir que tota la culpa és de l'actual consistori, però que sense dubte podrien, com a mínim, comunicar una mica millor: la lamentable situació de l'edifici ocupat a la Ronda Ferran Puig, que genera molèsties constants als veïns -la darrera, un tall de llum a l'enllumenat del carrer com a conseqüència d'una punxada il·legal a la xarxa elèctrica-, l'abandonament del sector d'entrada a Girona per la carretera de Barcelona (banda esquerra), on continuen dretes la majoria de fàbriques abandonades després de la Clínica Girona -i l'espai adjacent completament deixat de la mà de Déu- amb unes actuacions que no arrenquen i que causen una pobra impressió al que entra a la ciutat per aquest sector, l'estat de les passeres peatonals del riu Güell, i tantes i tantes d'altres.

Jo no dic que tot es faci malament, però, alcalde, potser hauria de matisar això de que la ciutat va per tan bon camí.

 

El maltractament inversor a Catalunya

Els darrers 25 anys, des de l'any 2000, Espanya ha tingut pràcticament el mateix número de governs del PP que del PSOE. 

En concret l'any 2000 va començar amb un govern de l'inefable José María Aznar (que que sento veritable vergonya aliena cada vegada que fa una intervenció pública), que hi va estar fins al 2004, després vam tenir 7 anys de Rodríguez Zapatero (època en la que, per indicacions de la Unió Europea es va dividir Renfe en dues empreses: Renfe Viajeros, que gestiona els trens i Adif, que gestiona les infrastructrures), per a continuar 8 anys de Mariano Rajoy, aquell impressionant lector del diari "Marca" que famós per a les seves frases de monologuista de tercera, com ara aquella que deia: "Los catalanes hacen cosas".

I amb la moció de censura de 2018, Pedro Sánchez va prendre un govern que encara continua. En total doncs, 12 anys de govern del Partido Popular i 13 anys de govern del PSOE. Tots han maltractat sistemàticament Catalunya en matèria d'infrastructures en general, i d'infrastructura ferroviària en particular.

Només posaré dos exemples. El mateix caos de Rodalies que estem vivint ara mateix no és altre que la repetició del caos que va culminar amb la gran manifestació de 2007 quan era ministra de Foment Magdalena Álvarez, que va prometre que Rodalies seria un model de funcionament en un període molt curt de temps. I som on som, com diria el poeta, i només cal saber-ho i dir-ho.

El 2008 van començar les obres de l'estació multimodal de La Segrera, que havia d'acabar-se el 2012. La realitat, que és tossuda, demostra que les promeses dels diferents governs se les endú en vent. Amb molta sort, les línies de metro L9 i L10 entraran en funcionament el 2027 i l'estació d'altra velocitat el 2032...ho troben normal, això? Jo, definitivament, no.

Puc entendre un recés inversor durant alguns dels anys més durs del Procés, però no puc entendre que des de l'acabament dels Jocs Olímpics de 1992, el dèficit inversor de l'Estat amb Catalunya hagi estat, absolutament estructural, sistèmic. I el que més em molesta és que a la resta de l'Estat, quan es reclama un finançament singular (que al final serà el que serà, però el que és segur és que el nou model de finançament, si s'arriba a aprovar, tindrà molt poca singularitat), es té la impressió que els catalans volem un tracte especial, quan el maltractament ha estat sistemàtic, any rere any.

Per això, trobo del tot incomprensible que la manifestació que s'ha programat pel proper dissabte 7 de setembre no sigui unitària i que n'hi hagi una el matí, impulsada per ANC i el Consell de la República, a les 12, i una altra a les 5 de la tarda, convocada per les Plataformes d'Usuaris de Tren de Catalunya.

Jo entenc que els usuaris de Rodalies estan fins al capdamunt de promeses incomplertes, mentides, retards, interrupcions de serveis i manca d'informació. També entenc que siguis del partit que siguis, el que compta és que alcis la veu com a usuari, i que aquesta manifestació convocada pels usuaris, ja és, òbviament, de caire polític, perquè és una queixa que va adreçada als governants, als d'ara i als d'abans, que han maltractat sistemàticament la xarxa de Rodalies i els seus usuaris.

Segurament la ANC hauria d'haver hagut de fer quelcom més per a evitar un protagonisme excessiu que hagués permès una sola manifestació, perquè seria molt fort, que a la manifestació de la tarda (la que, diguem-ne, no han convocat els "indepes"), hi assistissin de forma activa representants de partits polítics com ara PP i PSOE, causants del desgavell, o de VOX, capaços de qualsevol cosa per a trencar-ho tot.

 

L'avocador del cas Epstein

Ahir el Departament de Justícia dels Estats Units, país que, des de l'adveniment del segon mandat de Donald Trump va de polèmica en polèmica en una cursa perfectament orquestrada per a destruir la democràcia des de dins del sistema, va inundar el món amb un altre llençament massiu de documentació, fotografies i vídeos de l'anomenat cas Epstein, el pederastra que -suposadament- es va suïcidar en una presó de Manhattan l'agost de 2019, quan s'enfrontava a molts anys de presó.

Aquest és l'alliberament de documentació més gran des que es van començar a publicar documents sobre aquest cas, més de tres milions de pàgines , 2.000 vídeos i més de 180.000 fotografies.

Font: The New York Times

Aquesta publicació tindrà entretinguts periodistes d'investigació durant molts dies, però si una cosa queda clara en aquest cas és que no sembla haver-hi un pam de net, i, amb independència del recorregut judicial que pugui tenir aquesta causa als Estats Units, tots els indicis apunten com a mínim dues coses.

La primera és que hi ha massa evidències de conductes inapropiades com per què això acabi en un no res. No sé si en aquesta ocasió la prescripció hi jugarà cap paper, però el cas de víctimes d'abús sexual que han presentat càrrecs continua fent el seu camí i que la llei que va aprovar el congrés nord-americà (Epstein Files Transparency Act) continuarà aportant noves dades i material escabrós en relació a les festes del depravat Jeffrey Epstein. A títol només de recordatori, la seva ex-parella i sòcia Ghislaine Maxwell està complint una sentència de 20 anys de presó (ferma) per tràfic de menors i associació il·lícita. Epstein és mort i per tant no se'l pot condemnar, però sembla plausible pensar que els seus tencacles s'extenien entre molta altra gent.

La segona és que això es tractava d'un club d'amics molt rics que, probablement farts de tot, buscaven noves emocions en conductes que ratllaven la il·legalitat o directament eren il·legals. Els noms que han sortit fins ara són de personatges d'altíssima notorietat pública, des de l'ex-president Bill Clinton fins a Bill Gates, fundador de Microsoft, Donald Trump, o el princep d'Angleterra Andreu (aquest ha estat l'únic que fins la data ha estat desposseït de tots els seus títols per part del seu germà el rei Carles d'Anglaterra, per les seves relacions amb Jeffrey Epstein i per les acusacions de violació de menor que ha hagut d'afrontar), Elon Musk, i moltíssims altres homes de negocis, polítics i multi-milionaris.

I no deixa de ser curiós que en el darrer alliberament de dades d'ahir del Departament de Justícia hi figuren alguns noms molt nostrats, com el de l'ex-president del govern espanyol José María Aznar (al que Epstein li va fer alguns regals, i li va enviar un bitllet d'avió), el seu fill gran i el seu gendre Alejandro Agag. Naturalment, fonts properes al PP ja han dit aquest matí que Aznar "no conoce a ese señor de nada" (literal).

Ni un pam de net.

Ho he escrit abans i ho ratifico. Trump té el suport popular de molts nord-americans que li perdonen fins i tot que sigui un delinqüent convicte, però que difícilment li perdonarien que fos un depredador sexual implicat en casos de menors d'edat. Si algun afer pot destruir Trump, aquest és, sense dubte, el cas Epstein.

El joc del silenci: Gil Pratsobrerroca

El fenòmen literari a Catalunya el passat mes de desembre -i el rècord de vendes de novel·la en Català- ha estat per a un escriptor completament desconegut (per mi) que té un cognom molt peculiar i que mai no havia sentit: Pratsobrerroca.

Gil Pratsobrerroca és un jove de 28 anys que va estudiar ciències polítiques i administració a la UPF i debuta amb "El joc del Silenci" a l'escena literària catalana, editat per La Campana.

El fenòmen ha estat aclaparador, fins al punt que, per posar un exemple, és difícil de trobar a les llibreries (Abacus el té esgotat des de fa dies en espera d'una reimpressió, que ja serà la quarta), i que ha esclatat com a èxit de vendes sense cap campanya de promoció veritablement orquestrada. El boca-orella ha estat la principal forma de promoció d'aquesta novel·la, que té una virtut molt important, enganxa des del moment zero.

Pratsobrerroca s'ha format literàriament com a guionista de televisió, on va començar fa quatre anys escrivint i dirigint "El teorema del mico" a TV3, que he de dir que no he vist. També ha estat guionista d'un programa de ràdio que va causar furor, "El búnker" de Catalunya Ràdio, amb en Peyu, en Jair Domínguez i la Neus Rossell.

Jo vaig saber del llibre per en Jordi Basté i la seva columna setmanal a la secció "Viure" de La Vanguardia. El periodista, amb el seu entusiasme habitual quan alguna cosa li agrada, va dir que la novel.la l'havia enganxat tant que va devorar les seves 320 pàgines en dos dies, que era totalment adictiva.

Jo l'he llegit en quatre perquè com de costum llegeixo tres o quatre llibres simultàniament, però he de reconèixer que "El joc del silenci" enganxa des del primer moment.

No faré cap "spoiler" perquè penso que és una novel·la que cal llegir. Es tracta d'una novel·la que té una estructura de compte enrere d'uns pares joves per a trobar la seva filla segrestada a un poblet del Pirineu lleidetà que es diu Arcavell, a tocar de la frontera amb Andorra, que jo em pensava que no existia però que la Vikipèdia diu que sí, que existeix i que tenia, el 2024, 34 habitants.

Coincideixo amb en Basté que la novel·la és addictiva per diverses raons, totes vinculades amb aquest estil i estructura narrativa característics dels guions televisius o cinematogràfics.

El guió està molt ben pensat, de feta m'atreviria a dir que ratlla la genialitat i l'estructura narrativa, de compte enrere des de la desaparició de la filla de la família Costa, va introduint noves informacions amb compta gotes  per tal de mantenir l'interès viu en tot moment. 

Amb "El joc del silenci", l'autor aconsegueix allò que fa que un llibre sigui irrestistible: no es pot parar de llegir, encara que la son ens guanyi.

És una novel·la totalment recomanable, trepidant en tot moment, a la que, si li he de trobar alguna pega, diré que el desenllaç perd una mica de la versemblança que manté tot el relat, però això, ja ho jutjaran els propers lectors.

En tot cas, auguro a Gil Pratsobrerroca, una prometedora carrera com a novel·lista si s'hi continua dedicant.

L'estètica del terror i la propaganda: tot recordant un passat que creiem enterrat

Ahir, que la cosa anava de cessaments a Catalunya, vam saber també que finalment Donald Trump va decidir la retirada (que no el cessament) de Greg Bovino al capdavant de les tropes de l'ICE (Immegration and Customs Enforcement), en concret, 3.000 homes, emmascarats i armats fins a les dents, que estan literalment terroritzant els ciutadans de Minneapolis, una ciutat que vota demòcrata i que, per la tenacitat del seu alcalde i el governador de l'estat de Minnessota, Trump ha declarat enemics i per tant, objectiu a abatre.

Com que les mentides de la portaveu de Seguretat Nacional, Kristi Noem (va ser governadora de Dakota del Sud i es va postular contra la utilització de mascaretes durant el COVID) han estat desmentides de forma aclaparadora i sense cap possible fisura per les múltiples gravacions de l'actuació criminal del guàrdies que van assassinar a sang freda i sense més motiu que semblar el pànic a l'infermer Alex Pretti, de 37 anys, al final Donald Trump, molt a desgrat, s'ha vist obligat a desescalar una situació que se n'estava anant de mare.

Greg Bovino, doncs, ha estat substituït, des d'ahir, per Tom Homan, home de confiança de Trump, també de la línia dura encara que més moderat i atemperat que Noem o Bovino.

Però Bovino exemplifica l'Amèrica que Donald Trump aspira a aconseguir. En totes les seves aparicions públiques, a diferència dels seus homes, que van tapats amb passamuntanyes, ell llueix una estètica ben particular. No l'incomoda, ans el contrari, anar amb la cara descoberta, i amb un tall de cabell amb un rapat total al clatell i sobre les orelles, i una indumentària que té reminiscències de la Gestapo i les SS alemanyes. Fixi'ns amb l'abric que porta, i en la corbata negra, es tracta de peces de vestuari que a Himler o a Goebbels haguéssin aprovat, i en el cas de Himler, el tall de cabells (foto inferior) és idèntic. Com escrivia avui el periodista de "Der Spiegel" Arno Frank: "A Bovino només li falta el monocle". Cert. Aquesta estètica acompanya una molt ben orquestrada campanya de terror. 

                                                     Greg Bovino. Font: Diari Ara / Europapress

Les coses s'estan posant molt serioses als Estats Units de Donald Trump. L'escalada contra les llibertats individuals i col·lectives avança a marxes forcades. Les campanyes d'intoxicació massives i de persecució de l'oponent (que ells titllen sistemàticament d'enemics), no s'aturen i ans al contrari, s'intensifiquen cada dia que passa. Amb el pretext de detenir immigrants il·legals amb antecedents penals, els ICE, tropes paramilitars, que com vaig escriure fa poc han esdevingut la guàrdia de Korps de Donald Trump, els seus pretorians particulars, actuen amb total arbitrarietat -i fins ara amb total impunitat- contra la població civil, pel mer fet de discrepar, pel mer fet de protestar contra l'agressió sistemàtica.

Heinrich Himmler. Font: Getty Images

I a aquesta campanya de terror, se li afegeix la campanya de propaganda, que va fent feix. Si hi poden accedir, els recomano un article del New York Times d'avui que es titula: "Administration Social Media Posts Echo White Supremacist Messaging" que traduït literalment diu: "Les publicacions de l'administració -nord-americana- a les xarxes socials es fan ressó dels missatges dels supremacistes blancs". Certament, una simple revisió d'alguns dels llocs webs i xarxes socials del govern nord-americà i dels seus departaments ho evidencien de manera molt clara i ràpida. 

Fa pocs dies, a la xarxa X, ICE publicava un post amb la menció "We'll have our home again" ("tornarem a tenir la nostra terra una altra vegada"). Aquest és també el títol d'una cançó escrita per ultranacionalistes blancs i himne de grups supremacistes com els "Proud Boys" (alguns dels seus membres condemnats per l'intent d'assalt a la Casa Blanca el gener de 2021, i indultats per Donald Trump l'any passat).

Font: Compte X del Dpt. de Homeland Security del govern dels USA

Però els "twitts" de la Casa Blanca tampoc es queden curts...

Font: Compte d'X de la Casa Blanca

Aquest post fa referència al llibre "Which Way Western Man?" ("Quin camí, home occidental?"), que és un dels llibres de capçalera dels supremacistes blancs nord-americans.

Tot plegat faria enorgullir a Joseph Goebbels, ministre de propaganda del govern nazi i mà dreta d'Adolf Hitler des de 1933 fins al seu suïcidi al búnker de Berlí el maig de 1945. La història, malauradament, gira en cercles, i la realitat sempre supera la pitjor de les ficcions. Si els americans demòcrates no ho aturen, la deriva autoritària del segon mandat de Donald Trump té tot l'aspecte d'acabar molt malament. 

I jo que tenia esperances en l'any 2026...Només han passat 27 dies i ja el podríem considerar un "Annus Horribilis", si no, facin llista de les desgràcies que hem tingut des de l'incendi de la discoteca de Crans Montana, Suïssa el primer dia de l'any...