Dormirem una hora menys....

Tota aquesta setmana que avui s'acaba ha estat presidida, a més a més de les notícies realment "serioses", per dir-ho d'alguna manera, per aquesta estúpida convenció del canvi d'hora que, des de temps inmemorials, en la nostra curta memòria com a humans en el pas per aquest Planeta, es repeteix dues vegades any rere any.

Ahir, a les dues de la matinada, els estats membres de la Unió Europea van avançar el rellotge una hora, de manera que "vam perdre una hora de les nostres vides", ja que, per decret-llei, les dues van passar, tot d'una, sense cap raó científica o pràctica que ho continui avalant, les tres.

El divendres i els dissabtes, als telenotícies, a la ràdio a la premsa, la notícia venia presidida per l'estúpid: "demà dormirem una hora menys". Home, la nit del 28 al 29 tothom ha dormit les hores que li ha donat la gana, que ha volgut o ha pogut, però l'estupidesa periodística de dir que "demà ens roben una hora de les nostres vides" em provoca, literalment, arcades.

Jo avui al matí, expressament, no he posat cap despertador, per tal que, com que es diumenge i no he d'anar a treballar, em pogués aixecar a l'hora que em donés la gana, i expressament he decidit no només no dormir una hora menys, sinó que he decidit que em venia de gust dormir dues hores més. O sigui, que fet i fet, m'he aixecat del llit sobre dos quarts d'onze. Ep! Això no vol dir que hagi dormit fins a aquesta hora, sinó que m'he despertat a quarts de deu, i sentint la tramuntanada que bombardejava Sant Antoni de Calonge, he decidit restar al llit continuant amb la lectura de la darrera biografia publicada de Josep Pla, "Un cor furtiu", dels professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla, que em té veritablement enganxat i que serà objecte d'un article monogràfic quan l'acabi.

La pregunta que continuo fent-me des que sóc adult és el motiu del canvi d'hora. Per què? On són els estalvis energètics que des de 1974 ens venen els nostres governants? Per què doncs a la Xina -i a molts d'altres països- no es canvia mai l'hora? És que allà no tenen cura dels estalvis energètics?

Tot plegat no deixa de ser una convenció absurda que no té cap sentit ben entrat el Segle XXI, però que, com a tants d'altres aspectes de la Unió Europea, la burocràcia i la lentitud en la presa de decisions continua ajornat des d'abans de la pandèmia del Covid. Avui sabem que la Comissió Europea, a falta dels informes definitus, ha decidit continuar amb els dos canvis horaris anuals fins al 2031, com a molt aviat... 

Segurament, el fet que hi hagi una discrepància entre l'horari final a implantar tot l'any, si el d'estiu, que és el que sembla preferir la ciutadania (jo tinc claríssim que m'agradaria viure tot l'any amb l'horari d'estiu) o el que defensen els "tècnics" que és el d'hivern fa que la decisió encara sigui més feixuga de prendre.

En tot cas, una qüestió tan simple com aquesta posa en evidència que la Unió Europea és un mostre enquistat amb una terrible lentitud que fa que les propostes, ni que siguin ben simples, triguin una eternitat a esdevenir una realitat, i demostren que el model de governança que tenim els europeus no va enlloc, si volem esdevenir el contra-poder que molts europeus de carrer pensem que la Unió hauria de ser, sobre tot, davant la Xina, els Estats Units, i Rússia.

Però metre continuem amb una Unió Europea de buròcretes molt ben pagats i sense poques responsabilitats veritables, no ens ensortirem, com la realitat, malauradament, s'entesta en demostrar-nos dia rere dia.

Maldat infinita

La notícia que el deixa a un estupefacte, després de la del periple de la Noelia Castillo fins a aconseguir l'eutanàsia, és la del nadó de sis mesos maltractat i abusat sexualment pels seus pares. Ja de per sí, costa escriure una cosa com aquesta, simplement perque trenca totes les barreres del que hauria de ser un ésser humà, segons els patrons clàssics. 

No sé sí, que retornant als clàssics, ens podem agafar a la teoria del filòsof  Rousseau que postula que l'home és bo per natura ("el bon salvatge") i que és la societat, la desigualtat i la possessió el que el torna dolent. 

Potser més aviat hauríem de recórrer a Thomas Hobbes, que afirmava allò del "Homo homini lupus est" - L'home és un llop per a l'home-) i per això, reclamava institucions fortes per a poder exercir un control que evités desgràcies i enfrontaments permanents.

Sigui com sigui, del que se sap fins ara d'aquest cas, molt trist i molt macabre, és que la mare és infermera a l'hospital de la Vall d'Hebron (algú que hauria de tenir vocació de cuidar i de guarir), i que les lesions detectades, hematoma a la zona genital, lesions al nas, a l'anus, on hi hauria pressunta agressió sexual amb penetració, lesions a la mà i al cap a més a més de la factura al fèmur de la cama dreta  -que va ser la que finalment va alertar la policia i es va poder portar el nadó una altra vegada a la Vall d'Hebron, que és un centre de referència en la detecció de violència infantil- són plenament compatibles amb maltractament continuat i abús sexual.

Què porta a una pares a cometre crims d'aquesta magnitud contra un altre ésser humà que a més a més és el seu fill, sang de la seva sang? Dubto que hi hagi gairebé ningú, literalment ningú que ho pugui entendre. I ningú que ho pugui explicar. Quins mecanismes mentals actuen en aquest cas? Quins caps malats són capaços de maltractar, ferir i violar un ésser humà de sis setmanes i portar-lo a l'hospital en diverses ocasions? El nadó el van visitar al CAP de Roger de Flor, a l'Hospital del Mar, a Sant Joan de Déu, a Sant Paui i finalment a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on continua ingressat a l'UCI.

Preguntes sense resposta. Com tampoc es pot explicar que l'activació dels protocols de violència infantil triguessin tant a activar-se, potser el fet que la mare sigui infermera hi pot tenir quelcom a veure, en tot cas, els protocols de servei públic, com en el cas de la Noelia Castillo, van fracassar estrepitosament.

Homo homini lupus est, i per això, deia Hobbes, calen mecanismes de control que evitin el "bellum omnium contra omnes", és a dir, la guerra de tots contra tothom. 

En ambdós casos, han fallat tots els controls i tots els mecanismes. I justament per això, la fiscalia ha près cartes en l'afer i ha demanat al jutge instructor permís per a entrevistar tots els metges i personal sanitari que van atendre el nadó.

En qualsevol cas, cada dia que passa ens adonem tristament de l'emmalaltiment col·lectiu dels éssers humans que poblem aquest Planeta, estressats, hiper estimulats, mal informats, amb recepció instantània de milers d'estímuls i amb el telèfon mòbil,  "scroll infinit" i les "fake news" presidint-ho tot.

Mal anem com a societat quan llegim notícies com aquestes. Només ens queda la petita esperança que es tracti de fets molt, molt, molt aïllats, i que la justícia i els professionals de la salut mental puguin posar una mica de llum per entendre tanta barbàrie.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Avui la premsa es fa ressó que els funcionaris de l'Administració de l'Estat i les Administracions Públiques passaran a treballar 35 hores setmanals a partir d'abril de 2026, mesura que beneficiarà uns 246.000 funcionaris públics.

Des del sindicat UGT, ja s'han afanyat a reivindicar aquesta "gran victòria" que han celebrat com un "acord històric", que implica un còmput anual de 1.533 hores, cosa que implica una reducció de 109 hores, és a dir, un 7% de la jornada laboral anual. I això s'aplicarà, naturalment (d'aquí la gran victòria), no només sense reducció del salari sinó amb un augment salarial progressiu fins a un 11% d'aquí al 2028. Els motius de conciliació entre vida laboral i familiar són naturalment encomiables, però penso que es tracta d'un greuge comparatiu significatiu amb el col·lectiu de "la resta" de treballadors.

Només perquè es facin una idea conveni al que jo estic adscrit, el del sector tèxtil, annex 7, fibres, ens toca treballar 1.798 hores anuals, és a dir, 265 hores de més que els funcionaris públics. Nosaltres treballem 33 dies més l'any sense tenir els avantatges de feina "de per vida" dels funcionaris públics. El risc de treballar a l'empresa privada i de poder ser acomiadat d'un dia per l'endemà als funcionaris els rellisca plenament, de fet es fan un fart de riure si algú els en parla.

Recordo una conversa amb un alt directiu de banca d'una entitat líder a Catalunya, avui amb seu a València des del 3 d'octubre de 2017, un dia que vam coincidir en un esdeveniment, que m'explicava, entre d'altres, que un dels criteris positius importants a l'hora de concedir préstecs i hipotèques era el fet de ser funcionari de l'Administració de l'Estat o de la Generalitat. Ho entenc. Les entitats bancàries, averses al risc de forma estructural, et deixen només el paraigües quan fa sol, i moltes vegades te l'enretiren quan plou. 

Un altre exemple palmari, que a mi em treu particularment de polleguera (al mateix nivell, pels que em coneixen, de la gratuïtat de l'autopista AP-7), és la reivindicació permanent del col·lectiu de mestres de Catalunya, uns altres que viuen fora de la realitat d'eixe món. Posem-hi xifres, llum i taquígrafs.

Un professor de secundària cobra de promig a Catalunya uns 40.600 euros anuals sense tenir en compte trienis, sexenis o complements (que n'hi ha uns quants), però a més a més, treballen 1.642 hores anuals, és a dir, 20 dies menys que els pringats que estem al conveni del tèxtil, però és que a més a més, no s'ho perdin, el mes de juliol, és suposadament de formació, i per tant té la consideració de laborable, però jo de mestres en conec uns quants, i puc dir empíricament que ben pocs són els que fan formacions al mes d'agost. Un cosí germà meu, al que estimo molt i tinc en alta consideració, em va dir un dia que va utilitzar el mes de Juliol per fer formació en jocs d'estiu, badminton, petanca i assimilats....així anem. Això sí, es tracta d'un dels col·lectius amb una incidència més alta de baixes per depressions, pobrissons meus.

El meu director financer, que té un fill de 7 anys, m'explica el grau d'estress dels professors de la seva escola, i és de jutjat de guàrdia. Cap a Sant Joan tenen preparada l'autocaravana, que ja no abandonen fins a principis de setembre (tothom recorda l'amotinament del col·lectiu quan la Generalitat va determinar començar les classes a primers de setembre...).

I no els parlo dels maquinistes del Semaf. L'escàndol que s'ha fet públic aquesta setmana sobre la falsificació de baixes mèdiques és probablement la punta de l'iceberg i com era d'esperar, la demanda d'explicions a RENFE ha tingut per resposta el silenci, com era d'esperar.

Potser algun dia, potser algun dia, hi haura una rebelió dels ciutadans de segona per a reclamar equiparació de drets. I si això passa, estaré completament alineat amb aquests ciutadans, dels que, en aquest precís concepte, me'n sento plenament part.

La Noelia Castillo reposa, finalment

Han hagut de passar més de 4 anys perquè la Noelia Castillo, noia paraplègica de 25 anys, hagi pogut complir el seu desig de que se li apliqués l'eutanàsia, malgrat que el seu cas havia estat analitzat i validat per professionals en el marc de la legislació vigent i l'aval de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC). 

La raó de l'endarreriment és que el seu pare va recórrer l'autorització gràcies al concurs de l'associació Abogados Cristianos. Van invocar tendències suïcides i que la noia necessitava tractament psiquiàtric que l'administració li havia d'haver prestat.

El cas de la Noelia va passar per un jutjat d'instrucció ordinari, el tribunal superior de justícia de Catalunya (TSJC), el tribunal suprem (TS), el tribunal constitucional (TC) i l'aval final -aquesta setmana- del tribunal europeu de Drets Humans (TEDH) que ha acabat ratificant les sentències prèvies favorables a la Noelia que Abogados Cristianos havia anat recorrent.

Hores d'ara els lectors ben informats ja sabran que la Noelia ha mort aquesta tarda de dijous, 26 de març a les sis de la tarda, sola a la seva habitació, amb un senzill maquillatge i el seu millor vestit. En l'única entrevista que va concedir (Antena 3), va explicar una vida que ha estat presidida per la desgràcia: desestructuració familiar, centres d'acollida, hospitals psiquiàtrics, drogues, abusos sexuals.

Amb tendència depressiva, la Noelia havia intentat suïcidar-se diverses vegades, la darrera, llançant-se al buit des d'un edifici de 5 plantes tres dies després d'una violació grupal. La conseqüència, aquesta paraplègia que no la deixava viure de dolor, tant físic com psíquic.

Jo sóc fervent defensor i partidari de l'eutanàsia, aplicada de forma garantista tal com es regula des de la legislació vigent, i em resulta terriblement dolorós veure com un pare que no va estimar mai la seva filla, i amb qui hi va conviure molt pocs anys, es va oposar a aquesta decisió fins a uns extrems que són difícils de comprendre per a una persona no extremista. Fins i tot aquesta setmana els Abogados Cristianos van intentar demanar una cautelaríssima, per a frenar-ne l'aplicació final, però han tornat a fracassar perquè el jutjat es va declarar incompetent.

És molt trist constatar la utilització mesquina que aquest pare ha fet del dolor de la seva filla (una forma de violència) i la pressió d'aquesta associació, Abogados Cristianos, que flirteja obertament amb l'extrema dreta. Només per curiositat antropològica he entrat al seu lloc web fa una estona, i la seva pàgina principal ja és una declaració d'intencions. portada amb dues fotos, una amb l'Abascal i en Núñez-Feijóo amb peu de foto demanant l'abolició de l'eutanàsia (i 3.453 signatures recollides en el moment en que he obert el web) i al costat la foto del papa Lleó XIV i un peu de foto que confirma que visitarà el Valle de los Caídos, darrer bastió de la resistència del franquisme més recalcitrant i caspós.

Font: Web Abogados Cristianos

En clicar sobre el "firmar ahora", tota una declaració d'intencions: "La Generalitat ha acabado con la vida de Noelia, la joven catalana de 25 años que padecía múltiples trastornos mentales y una fuerte ideación suicida". Anticatalanisme, radicalisme i mentides (o veritats molt esbiaixades) a parts iguals. 

Qualsevol excusa és bona per a titllar la Generalitat de Catalunya com a un organisme assassí (si de mi depengués, demanaria al cos de juristes de la Generalitat que presentés una querella per injúries contra aquests intolerants) i mostrar la realitat del fanatisme, que com ens ensenya Donald Trump cada dia, té una sola màxima: "si no estàs amb mi estàs contra mi". Per sort, la petició de l'abolició de l'eutanàsia en aquest web té un suport no ja testimonial sinó ridícul.

El més lamentable d'aquest cas, partint de la premisa que estic convençut que els mecanismes de garantia que s'han utilitzat per evitar que la petició de la Noelia esdevingués un suïcidi assistit, és la seva utilització política per part de gent d'extrema dreta que, tot i declarar-se catòlics, no han tingut inconvenient en causar molt de mal a la persona a qui suposadament li volien protegir la vida en contra de la seva voluntat.

S'hi podrà estar més d'acord o en contra, però el dret a la llibertat individual, dins del marc legal i amb totes les garanties, és un que cal respectar per damunt de qualsevol ideologia. L'Empar Moliner, més aviat de tendències força d'esquerres i de la que sense conèixer la seva filiació religiosa me la imagino transitant entre l'agnosticisme i l'ateïsme, escriu avui a la seva columna al diari Ara: "La televisió, l'entrevista que ha concedit, em commou, perquè no deixo de pensar que la tria de l'eutanàsia, a la societat en què vivim avui, és també, com altres tries, una tria banal, precipitada, una caixa de trons oberta que ja no es podrà tancar. Però no ho vull persar, perquè estic a favor de la mort digna. Però en genèric. La concreta Noelia em trenca el cor".

Entenc el que escriu l'Empar, però la Noelia ha tingut -malauradament- quatre anys per a decidir si l'eutanàsia que ella demanava era una tria banal i precipitada. Molt em temo que no ha estat el seu cas. I hagués estat una misèria moral que el fanatisme de l'extrema dreta li hagués allargat la vida i el patiment trenta, quaranta o cinquanta anys més.

Guerra d'Iran: Quan tot trontolla, des dels motius fins els lavabos

Llegeixo al New York Times amb estorament i un punt d'ironia la notícia que el súper portaavions de la marina dels Estats Units, el USS Gerald R Ford, s'ha hagut de retirar de la primera línia de combat a les costes de l'Iran com a conseqüència del que podríem anomenar "problemes domèstics".

Els problemes, en un vaixell que se suposa emblemàtic, es deriven bàsicament d'embussos als lavabos del porta avions que fa la vida més complicada als més de 4.000 mariners que allotja el buc. A tot això se li ha d'afegir un incendi a la bugaderia que va acabar destruint més de 100 llits. El USS Gerald R Ford porta més de 9 mesos en servei constant (va participar també a la missió de segrest del dictador de Veneçuela Nicolás Maduro). No m'imagino jo quina seria l'èpica de les grans produccions cinematogràfiques nord-americanes, com ara la segona part de Top Gun, Maverick, si en Tom Cruise hagués hagut de fer cua i saltironets per aguantar la bufeta abans d'anar a lluitar contra els dolents que tenen avions de combat de "cinquena generació".

La qüestió és que l'exèrcit amb un servei d'intel·ligència capaç de localitzar l'aiatolà Khamenei, és incapaç de manterir els lavabos i la bugaderia del seu vaixell estandard en l'estat de funcionament que se li suposa. La cosa deu ser tan seriosa que abans d'arriscar-se a un motí a bord, el comandament ha decidit retirar el vaixell del mar Roig i portar-lo a Creta per a fer les reparacions necessàries.

I jo em pregunto, aquests paios no són capaços de reparar aquest desgavell in situ? Doncs pel que sembla, no deu ser tan senzill...I segons explica el diari britànic "The Guardian" els ànims de la tropa s'estan literalment enfonsant ("sinking morale").

La realitat és que malgrat els més de 8.000 atacs sobre objectius estratègics iranians. el règim dels aiatolàs continua amb capacitat de resposta, i fins i tot ha estat capaç de disparar dos míssils balístics a més de 4.000 kilòmetres de distància que han arribat a la base militar de Diego García, al vell mig de l'oceà índic. I que míssils iranians continúen impactact sobre Tel-Aviv i Jerusalem. Una guerra que havia de ser curta, ja entra a la seva quarta setmana.

Que d'altra banda ja ha provocat dimissions i dissensions públiques. El 17 de març, el director del centre nacional de contraterrorisme dels Estats Units, Joe Kent, va renunciar al càrrec ("I cannot in good conscience support the ongoing war in Iran") per desacord amb una guerra en la que, segons ell, Israel és el responsable de la implicació dels Estats Units. I tot i que Joe Kent és conegut per ser un supremacista blanc i poc amic amb el lobby jueu, aquesta és una opinió que està començant a calar molt entre els nord-americans. Aquesta guerra és fonamentalment una guerra d'Israel a la que Estats Units s'hi ha vist arrossegada per les influències de la potent comunitat jueva nord-americana.

Potser per això mateix, el flamant ex-presentador de notícies ultres a la Fox i actual secretari d'estat de la guerra (tot i que el NYT el continua qualificant com a Secretari de Defensa) Pete Hegseth, ja ha començat a introduir en aquesta guerra el concepte de "proposit diví" (divine purpose), per a justificar els atacs, com si aquests tinguessin causa religiosa. I afegeix: "The providence of our almighty God is there protecting those troops, and we are comited to this mission" ("La providència del nostre Déu Totpoderés és allà protegint aquestes tropes, i estem compromesos amb aquesta missió").

Aquesta setmana ha demanat al poble americà una pregària per a la victòria i la seguretat de les tropes "Every day, on bended knee, with your family, in your schools, in your churches, in the name of Jesus Christ" ("Cada dia, agenollats, amb les vostres famílies, a les vostres escoles, a les vostres esglésies, en nom de Jesucrist"). 

Com que no hi ha motiu real, inventem-nos que, com a l'Edat Mitja i les Creuades, això va de religió, i de passada, si la investim d'un sentit religiós tal vegada el poble americà tindrà una mica més de paciència per a aguantar uns increments de preus que estan afectant la butxaca dels més vulnerables, molts d'ells, votants de Donald Trump.

Un visitant als Estats Units. Impressions a març del 2026

En aquests temps tan convulsos que ens ha tocat viure, per obra i gràcies de quatre polítics autòcrates, sonats i fanàtics que confonen els seus interessos personals amb els de la "res publica"-la cosa pública de la que tan van escriure filòsofs i pensadors grecs i romans- sobta que, als Estats Units, país al que vaig viatjar aquest diumenge passat per motius professionals, és com si -aparentment- no hagués passat gaire res (segons el govern), tot i que sí que hi comença a haver símptomes que sí, que alguna cosa està començant a passar.

D'entrada la sensació d'aparent "normalitat" l'accentua el fet que els avions van plens a vessar (fenòmen recorrent des del final de la pandèmia de Covid). Jo vaig volar diumenge a Atlanta amb un vol de Delta Airlines (DL195) amb un Airbus 330-900 que anava ple fins la bandera.

Ara bé, de sortida, tots els avions amb origen o destí als Estats Units van amb retard, i en alguns casos, amb molt de retard, fins l'extrem que empalmar amb una connexió després d'arribar al primer aeroport del país ha esdevingut un esport de risc.

 

Font: The New York Times. Aeroport JFK

La raó d'aquest desgavell és que hi ha hagut un altre "shutdown" (tancament parcial) del pagament dels membres del TSA (Transport Security Agency), el departament que s'ocupa del control de seguretat als aeroports en accedir a la zona de les portes d'embarcament. El "shutdown" fa que estiguin forçats a treballar sense paga mentre no hi hagi un acord de finançament que ha d'aprovar el Senat, i per tant, una part dels funcionaris, senzillament deixen d'anar al seu lloc de treball.

A aquest caos s'hi ha d'afegit una situació de vent, neu i fred excepcional a tot el Midwest i al Nord Est del país, que han provocat un caos addicional al transport, amb incidents i accidents de proporcions gegantines. A Grove City, la ciutat on jo m'estic als Estats Units, al sud de Columbus, la capital de l'estat d'Ohio, hem tingut temperatures realment baixes per estar a l'entrada de la primavera....

La tercera observació, només d'arribar, és l'escalada dels preus de la gasolina (cosa que és una conseqüència directa de la guerra amb l'Iran). Per posar-ho en contexte, el mes de gener, un galó de gasolina (aproximadament 4 litres), costava 2,79 dòlars, mentre que avui en costava, de promig, 3,79, és a dir, un increment del 36% en qüestió de dos mesos. La gasolina és un producte sensible en una societat en la que, en un parc mòbil d'uns 280 milions de vehicles, només entre un 2,5% i un 3% són totalment elèctrics. I a diferència d'Europa, als Estats Units els ciutadans necessiten el cotxe per a tot, per anar a la feina, a comprar, a gaudir de lleure....

I finalment, han començat a arribar alguns cadàvers de la guerra d'Iran. En el cas d'Ohio, 3 dels 13 militars morts des de l'inici de les hostilitats eren d'Ohio. En concret de la Guàrdia Nacional Aèria d'Ohio (121 Air Refueling Wing) que té la base a Rickenbacker, a 5 minuts de Groveport, on nosaltres hi tenim la fàbrica. I això, això sí que és un altre tema ben sensible pels nord-americans. Veure als telenotícies les imatges d'avions de transport que porten els taüts envolcallats amb la bandera de les barres i estrelles és molt dolorós, especialment en un entorn en el que pràcticament ningú no entén què està fent l'exèrcit nord-americà a l'Iran.

Tot això està començant a minar seriosament la popularitat de Donald Trump, fins i tot entre els seus més acèrrims seguidors. Si això no s'atura aviat, les conseqüències les trobarà de ben segur el president a les "mid term elections" de novembre de 2026.

I ara què, Mister Trump?

Avui en Ramon Aymerich, fi analista, explica a La Vanguardia una situació que jo també vaig mencionar fa temps en un dels meus blogs, i és que durant el primer mandat de Donald Trump, el que Aymerich anomena "deep state", és a dir, els cossos professionals de l'administració nord-americana, van contenir la majoria d'excentricitats de Donald Trump, impedint que moltes de les "ordres executives" que signava el president acabessin veient la llum.

Apresa la lliçó per part de l'entorn més proper a Trump, en aquesta segona legislatura, el primer que van fer els seus acòlits va ser una profunda depuració de l'entorn més proper del president per a col·locar-hi fanàtics a l'alçada de l'excentricitat del president Trump. Heus ací, per exemple, Pete Hegseth, que de presentardor de la cadena de televisió d'ultra-dreta Fox New ha passat a ser secretari de defensa, primer i secretari de Guerra (després del canvi de nom, molt encertat, val a dir, si es té en compte la situació actual), el vicepresident Vance,  Miller (assessor de seguretat), Kushner (el seu gendre) o Witkoff, amic personal de Trump i tan radical com ell. 

Tots aquests individus s'han envoltat alhora d'altres de la seva mateixa òrbita per tal de garantir que el que decideix el president Trump acabi esdevenint realitat. I així li va al país.

Un Tribunal Suprem amb 6 dels seus 9 membres de caire conservador, i 3 nomenats directament per ell, li han tombat els IEEPA (aranzels extraordinaris que va imposar el senyor president a tort i a dret, des del mes d'abril). Només per que es facin una idea de la magnitud de la tragèdia, a una petita empresa com la nostra filial americana (30 milions de dòlars de facturació, 110 treballadors), ens hauran de retornar 950.000 dòlars en aranzels cobrats de forma improcedent, i el Departament de Justícia ha ordenat al "US Customs and Border Protection", agilitzar per via executiva al retorn de les quantitats cobrades de forma improcedent. 

La guerra declarada unilateralment pels Estats Units i Israel (un altre país liderat i governat per fanàtics il·luminats) contra l'Iran està deixant en evidència un comportament erràtic del president i del seu seguici, basat en impulsos sense que hi hagi cap mena de visió estratègica ni planificació a curt o a mig termini.

Quan es posa el cim de la taula que el ritme de despesa en munició és insostenible per a les fàbriques americanes per a reposar el que s'ha gastat en 10 dies, es comencen a veure trasllats de bateries de míssils des de Corea del Nord, s'aixequen restriccions a la venda de petroli rus i es demana col·laboració als europeus pel desgloqueig de l'estret d'Ormuz és que els radicals li estan començant a veure les orelles al llop.

El règim iranià està tocat, sense dubte, i és possible que el fill de l'aiatolà Khamenei estigui ferit i amagat, però la guàrdia revolucionària islàmica és un cos molt poderós, molt ben estructurat i amb unes fàbriques de producció massiva de drons (i de míssils) en ubicacions soterrades molt ben protegides dels bombardejos nord-americans i israelians.

Xi JinPing i Vladimir Putin, ben silenciosos tots dos, es deuen estar fent un far de riure en veure el resultat de les excentricitats del senyor Taronja. Els mercats han reaccionat com tocava i la majoria de la població nord-americana (un 56% segons un informe de RTVE) està en contra d'una guerra que consideren que no aportarà cap avantatge als Estats Units, i, ans al contrari, farà pujar la inflació i el risc d'entrar en recessió econòmica.

El problema però és que el fanatisme i la racionalitat són vectors que van en sentit contrari i no tinc clar que l'entorn de Trump tingui ni la voluntat ni les habilitats, per sortir amb una certa dignitat d'aquest atzucac il·legal al que s'han posat.