Odi a Catalunya

Avui, a les eleccions autonòmiques a Andalusia, l'única incògnita sobre la que caldrà esperar és si el PP d'en Juanma Moreno Bonillo obté majoria absoluta i quin serà l'abast de la patacada electoral del PSOE, que podria ser històrica.

Però amb independència del resultat el que m'ha cridat l'atenció és que en unes eleccions autonòmiques andaluses s'atiés -una vegada més- l'odi i el ressentiment cap a Catalunya en els debats electorals. Juanma Moreno, un tipus més aviat simpàtic i poc donat a les estridències, ha tret l'argument de "contra Cataluña obtenemos más votos", en una repetició del desafortunat "a por ellos" en els dies del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. I precisament li retreia a la Maria Jesús Montero que hagués pactat amb els independentistes, quan l'ex-ministra d'Hisenda sempre es va posturar contra el finançament singular per a Catalunya, i només hi va estar quan aquest concepte es va generalitzar per a totes les autonomies i aleshores va deixar de ser singular.

En el debat electoral que van fer al Canal Sur, Moreno li va gosar dir a Montero que ella "havia traït Andalusia i que s'hauria de presentar a les eleccions catalanes". Sentir-ho per a creure-ho.

Passen els anys però determinades màximes segueixen funcionant, com ho va fer amb un altre tipus "campechano", l'ex-president extremeny Rodríguez Ibarra, que tot i declarar-se del Barça disparava míssils contra Catalunya cada vegada que hi havia eleccions o en tenia la més mínima oportunitat. 

Ho exemplifica a la perfecció aquell cèl·lebre episodi del programa Polònia de l'any 2011 en el que hi havia un gag en el que Artur Mas demanava al president Zapatero "una merda penjada en un pal" i aleshores Esperanza Aguirre i la resta de presidents autonòmics deien: "Si los catalanes quienes mierda pinchada de un palo, nosotros no seremos menos y exigimos mierda pinchada de un palo". Han passat els anys però el problema continua més viu que mai.

L'exemple més recent (i més palmari) ens l'ofereix el govern de l'Aragó. El president Jorge Azcón (PP) va subscriure a finals d'abril un acord amb VOX per, literalment, "alliberar l'Aragó de la imposició del Català".

Fins avui, la llei en vigor inclou el Català i l'Aragonès com a part del patrimoni cultural, tot i que ja l'any 2013 el govern aragonès es va inventar un acrònim, que naturalment només va fer fortuna per a fer mems i acudits, que tothom recordarà i que es deia LAPAO, que volia dir "Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental", en referència al Català que es parla a la Franja de Ponent. Es pot ser més ridícul? Doncs sí. 

En aquest document, es preveu la reforma del a llei del patrimoni cultural amb un punt central: la supressió de l'Institut Aragonès del Català, una institució creada per a promoure i estudiar la llengua. Si tenen temps, entrin a la pàgina web que encara està operativa però no se saps fins quan. https://academiaaragonesadelalengua.org/ca/institut-aragones-del-catala.

Si això no és catalanofòbia, que baixi Déu i ho digui.

La incomprensible lleugeresa dels mestres

No és la primera vegada que em queixo sobre les vagues dels mestres. Per molts motius, alguns dels quals els vaig escriure el dia 27 de març en un article que es titulava "Ciutadans de primera i ciutadans de segona". 

Durant les vagues d'aquells dies jo vaig afagar un emprenyament notable perquè ja a l'Avinguda Terradellas (aquell dia anava cap a l'autopista per anar a Barcelona), hi havia tres mestres amb pancarta que es dedicaven a fer posar vermell el semàfor amb polsador que hi ha a la rotonda de Fontajau, només pel pur fet  de fer aturar i emprenyar els conductors. Després vaig veure que van tallar la sortida a Girona Sud, generant un embús monumental. Vaja, tot molt democràtic i normal. 

Si per reivindicar el que el col·lectiu considera els seus drets han de -perdonin la vulgaritat- putejar la resta de conciutadans, doncs què volen que els digui. El xantatge i la coacció no són pas precisament gaire democràtics. I això en un context en el que els sindicats UGT i Comissions Obreres, havien arribat a un acord amb el Govern.

Se'ns podrà dir que aquí qui talla el bacallà és el sindicat de classe, la USTEC, és el majoritari a l'ensenyament a Catalunya, com el SEMAF ho és del de maquinistes, que utilitza les mateixes tècniques coercitives i mafioses que alguns membres de la USTEC.

Però aquesta setmana, com a mínim, ja s'han desemmascarat. A mi personalment, tant d'idealisme i tanta deontologia no m'acabava de quadrar. Que si molta responsabilitat, que si poca autoritat, que si ràtios molt altes, que si manca de qualitat, que si falta de recursos, que si pitus, que si flautes...

Font: El Nacional

La realitat, que sempre supera la ficció, és molt més planera que tot això. Si no, de què la portaveu del sindicat USTEC deia el dimarts que amb un increment de sou de 400 euros al mes - 5.600 euros l'any- és a dir, increments promig d'un 10%, desconvocarien immediatament la vaga. Naturalment, el Govern no ha cedit al xantatge.

Finalment s'han tret la màscara i ha sorgit la veritable natura del problema. Un col·lectiu, em sap greu dir-ho, amb unes condicions laborals que comparades amb la majoria d'altres gremis tenen uns tractes molt favorables, començant per la feina de per vida, els tres mesos de vacances l'any, perquè sí, el juliol, reconegut per a molts d'ells, acaba essent un altre mes de vacances, i continuant amb la jubilació voluntària a partir dels 60 anys si se n'acrediten 30 de cotitzats.

Puc entendre que la immigració descontrolada ha disminuït ostensiblement la qualitat de la seva feina, i també accepto que això els generi frustració, i si a això se li afegeix la pèrdua d'autoritat que els mestres han patit de la mà de les diferents modificacions legislatives i la mediocritat del Departament d'Ensenyament que mareja la perdiu més que no pas vetlla per la qualitat de l'ensenyament sinó per funcionaritzar encara més l'educació, ho puc entendre tot, menys que aquests treballadors privilegiats vulguin increments de sou desmesurats (que paguem tots amb els nostres impostos, per si a algú no li queda clar el concepte...) i els exigeixin tallant carreteres i autopistes.

Dret de vaja sí, òbviament, xantatge a la resta de treballadors, no. La lleugeresa amb la que molts mestres estan actuant en aquesta qüestió no fa més que contribuir a desprestigiar la reputació d'un col·lectiu que és vital pel futur del país.

La decadència del president del Real Madrid

Avui tenia previst escriure sobre un altre tema, però hi ha vegades que la vida i l'actualitat brinden ocasions que hom no pot obviar i cal canviar de tema. Avui és una d'aquestes ocasions.

Encara que sigui només per un cop i sense que això suposi res més que una excepció -que confirma la regla- avui, per una vegada, i -insisteixo- sense que serveixi de precedent, estic molt content d'haver enganxat un accident gegantí a l'AP-7 a l'alçada de Sant Celoni, de tornada de Valls, sobre quarts de set de la tarda.

Aquest embús monumental m'ha permès de gaudir i patir, a parts iguals, de l'esperpèntica roda de premsa que el president del Real Madrid, Florentino Pérez, ha concedit aquesta tarda als mitjans de comunicació, a Madrid. Quin goig haver pogut perdre gairebé una hora i mitja de la meva vida a l'AP-7, escoltant la roda de premsa de l'imitador de Donald Trump.

Mai de la meva vida, mai, havia sentit tanta vergonya aliena en la compareixença d'una persona relacionada amb el món de l'esport en roda de premsa. De vegades, moltes, em feia angúnia en Josep Lluís Núñez, àlies "llambordins" o "els senyors no són a casa, són de cap de setmana", i moltes vegades també en Joan Gaspar, però el que he tingut la sort de viure en directe aquesta tarda, la roda de premsa d'en Florentino, "Floren" pels amics, ha estat increïble, al·lucinant, inexplicable, tot en una.

En Florentino Pérez, va ser president del Real Madrid des de l'any 2000 fins a l'any 2006, i després d'una interrupció de 3 anys, ho és des de fa vint anys. Aquests darrers 20 anys no ha tingut oposició, ni ningú no s'ha pogut presentar a les eleccions a la presidència donades les normes que ell va canviar per a poder-se presentar: un aval amb patrimoni personal del candidat per import de 150 milions d'euros i 15 anys d'antiguitat com a soci del club.

Florentino ha sortit a la roda de premsa sol, envellit -té 79 anys però avui ha denotat en el seu discurs clars símptomes de demència senil, sense exagerar-, accelerat i sense filtre. Se li ha entès tot, i segurament a l'establishment del Real Madrid els anaven canviant els colors conforme anava avançant aquell harakiri que el senyor Pérez s'anat fent cada vegada que obria la boca.

Una barbaritat era el precedent a un disbarat encara més gran, amb total solució de continuïtat. Crec que els periodistes que hi havia a la sala de premsa estaven tan al·lucinats que eren incapaços de formular les preguntes adequades, ni de païr el que estaven vivint.

Florentino Pérez s'ha repetit més que l'all, en clara confirmació que la senectut és una mala companya de viatge per segons quins càrrecs i que, a l'igual que hi hauria d'haver una limitació constitucional en l'edat en la que una persona pot concórrer com a candidat a president d'un país (o primer ministre), aquesta mateixa regla -que malauradament encara no s'aplica- s'hauria de fer extensiva a totes les persones que tinguin transcendència pública.

Avui Florentino Pérez ha fet mèrits per a ser inhabilitat per incapacitat mental, però naturalment, no passarà res, perquè és ric i poderós i al capdevall, el seu negociat, és del tot privat.

Pérez, en una roda de premsa extenuant que ha durat una hora i mitja, ha fet gala de la més absoluta de les prepotències i tendències dictatorials. Ha repetit vàries vegades que és molt ric, que el seu club i ell són les persones amb més reconeixements del món en l'àmbit de l'esport, que durant el seu mandat s'ha "carregat", literalment, a diversos periodistes i que el club és dels socis però que els socis no haurien de xiular l'equip. Ah! I que les picabaralles entre futbolistes són més velles que l'anar a peu, i que se'n produeixen a diari, i que està molt enfadat no per la baralla sinó per la filtració als mitjans (que s'han posat entre cella i cella la destrucció del Madrid, però que ell no ho permetrà).

A més a més, sense que vingués ben bé a tomb, ha carregat contra el diari ABC, anunciant públicament que deixarà de ser subscriptor ("una subscripció que em va fer el meu pare" ha declarat), contra molts periodistes, amb noms i cognoms, començant per en José María García, i ha repetit quatre, cinc vegades la seva indignació extrema pel cas "Negreira" que constitueix "l'escàndol mundial més gran en el món de l'esport" que afecta el Barça, que aquest any els mals arbitratges els han "robat" 17 punts a la Lliga, i que està enllestint un dossier sobre el cas per a presentar-lo a la UEFA, que "l'està esperant amb moltes ganes", afirma el president.

També ha demostrat un masclisme digne dels millors anys del franquisme i un tarannà Trumpià que només coneix una màxima: "Ho estàs amb mi o estàs contra mi". No hi ha matitzacions, ni pensament crític, només el que Ell, el "Ser Superior" pensa i pontifica.

Les xarxes socials bullen, "Twitter" bull. No m'estranya. El mal perdre té aquests efectes col·laterals acompanyats d'una manca acuciant de "savoir faire et savoir être" que transformen una derrota mal digerida en un acte d'indignitat que desqualifica enormement qui el practica.

Avui en Florentino Pérez, s'ha retratat. Descansi en pau.

Dorsal 17143

El 25 de març de 2012 publicava en aquest mateix blog un article que vaig titular "Dorsal 16741", i que vaig arrodonir amb un segon article el dia 28 de març. Tenia 45 anys i vaig completar la meva primera marató, en concret, la de Barcelona, en un temps de 4 hores i 9 minuts. Havia fet moltíssimes mitges maratons (en total n'he completat 52 a la meva etapa de corredor), però mai no havia fet una marató.

Per aquell repte, que vaig córrer amb el soli tocat, m'havia proposat tres objectius: el primer, naturalment, acabar la cursa, el segon, fer-la corrent tota l'estona, i el tercer, baixar de les 4 hores. Vaig acabar aconseguint el primer i el segon, i al final, em vaig donar per satisfet. Creuar l'arribada, després de fer el tram final per l'Avinguda Paral·lel (que sembla pla però quan portes 40 kilòmetres sota les sabatilles no ho és...) va ser una de les emocions més fortes que recordo de la meva vida.

Ahir vaig tornar a reviure aquelles mateixes emocions, 14 anys després, però de la mà del meu fill petit, en Marc, que, amb 24 anys, va completar la seva primera marató, la de Copenhaguen (ciutat on viu des de fa gairebé 2 anys). Quan en Marc es va proposar córrer la marató vaig pensar que era una gran idea, ja que per un esportista com és ell, amb la seva edat i la seva disciplina, seria una experiència fascinant. Va fer la preparació que tocava (com jo també la vaig fer en el seu moment) i va acabar la cursa amb un temps excepcional per ser la seva primera marató: 3 hores, 55 minuts i 22 segons, a un ritme de 5 minuts i 34 segons per kilòmetre. Impressionant. En Marc va assolir també el tercer objectiu que jo m'havia proposat, que va ser de completar-la per sota de les 4 hores. Felicitats, Marc!

Acompanyar en Marc des del dia abans, parlant tots dos de la preparació prèvia, sobre tot la mental (el "famós" mur del kilòmetre 30, si es porta la preparació física suficient, només és al cap), compartint sopar (de carbohidrats, naturalment, en un ristorante italiano) tots dos el vespre abans i seguir-lo durant tota la cursa per Copenhaguen, va ser també per a mi, una experiència única, inoblidable.

La marató de Copenhaguen és un esdeveniment esportiu de primera divisió amb una organització que excel·leix des de molts punts de vista. D'entrada la ciutat posa a disposició d'esportistes i visitants d'un passi de transport que permet, per 30 corones (4,3 euros) durant 12 hores, de les vuit del matí a les vuit del vespre, utilitzar il·limitadament la xarxa de transport públic que inclou, trens metropolitans, metro i autobús. I després tot era impecable. La informació, l'atenció al corredor, el marcatge del circuit, tot preparat de forma mil·limètrica.

El diumenge ens vam trobar a la zona de sortida i arribada sobre les 8 del matí. Jo hi vaig arribar des del centre en un metro que ja venia farcit de corredores i corredors, i ell hi va arribar en bicicleta. L'àmbient d'un marató, durant l'hora i mitja prèvia i després de l'arribada és indescriptible. S'ha de viure per a copsar-lo en tota la seva magnitud (una explicació detallada no arriba mai a poder fer justícia a la realitat del garbuix d'emocions que es viuen en un esdeveniment d'aquesta magnitud). 

El vaig deixar amb els seus dos amics amb els que havia entrenat, un holandès i un xipriota, i em vaig disposar a seguir-lo. Gràcies a la gran xarxa de metro, vaig poder seguir en Marc a la sortida, al kilòmetre 8, al kilòmetre 13, al 22 i al 38. L'ambient als carrers de la ciutat era impressionant. En les maratons en que jo he participat, hi ha trams en els que els corredors correm pràcticament sense públic que t'animi, i a partir del kilòmetre 30, això es pot fer molt dur. A Copenhaguen, els 25.000 corredors van sentir l'alè del públic en tot moment, al llarg dels 42 kilòmetres i 195 metres.

En Marc em deia aquesta tarda que els seus amics el van anar seguint per diversos punts del circuit, i gairebé tots ells el van venir a trobar a l'arribada, en un moment que va ser molt i molt emotiu. Hi havia tanta gent donant suport als corredors, que en alguns moments es va desbordar la capacitat del metro (a la tornada vaig haver de fer uns 5 kilòmetres a peu degut al col·lapse de les estacions properes a la zona zero de la marató). Tot plegat va ser una experiència que em va emocionar com feia temps que no em passava. Deu ser qüestió de l'ADN. Orgull de pare.

I per acabar-ho d'arrodonir, el comandant de l'avió de Ryanair que em tornava a casa al vespre, ens va informar de la victòria del Barça contra el Real Madrid, en un partit que donava la lliga de futbol al Barça. Definitivament, ahir va ser un dia rodó. 

Blanco y en botella

Diuen a Madrid una dita d’aquelles que no solen fallar mai (de fet la saviesa popular sol ser la més sàvia de totes, des que el món és món) que "Blanco y en botella, leche", doncs aquesta és la sensació que tinc després de llegir una notícia a El Periódico de Catalunya que explica que l'alcaldessa de Sitges (Aurora Carbonell, ERC) ha negat davant la jutgessa de Vilanova i la Geltrú que no va afavorir el seu fill quan li va concedir un permís temporal per a obrir una parada del mercat municipal a una empresa de la que el fill era soci.

Es tracta d'un cas en el que es jutja un pressumpte delicte de prevaricació per aquesta adjudicació, procedent d'una denuncia anòmina (l'alcaldessa també en té una altra en relació a la Taula del Tercer Sector -un altre camp de mines en el que el dia que s'obrin els calaixos de debò, hi haurà un terratrèmol polític, però això són figues d'un altre paner...). Naturalment l'alcaldessa invoca persecució política, en la mateixa línia que ho feia la Laura Borràs quan fraccionava contractes per a adjudicar digitalitzacions a un amic seu.

No tinc prou informació de context ni és de la meva incumbència si la senyora Carbonell va actuar d'acord amb la legalitat, és perfectament possible que així sigui, però com que la dona del rei, a més a més de ser honrada, ho ha de semblar, jo, si hagués estat alcalde de Sitges, no hagués donat un permís temporal a una empresa participada pel meu fill sense haver anat abans al notari a fer una declaració al respecte.

Aquest és el gran problema de la política mundial: la possibilitat de "tocar cuixa". Per la posició que ocupen tenen no només informació privilegiada sinó la potestat d'afavorir amics, coneguts i saludats. Això és tan humà i tan vell com la vida mateixa. I precisament per això, l'exquisidesa en l'actuació dels servidors públics ha de ser absoluta, sense ni una ombra de sospita.

Malauradament, els casos en són massa freqüents. 

El més recent: el que afecta al nou president de la Generalitat Valenciana, Juanfran Pérez Llorca. Aquest senyor està patint recentment una concatenació de casualitats. La primera és que a la seva parella, Vanesa Soler va passar el 3 de març de l'Ajuntament de Finestrat a la Diputació de València de forma temporal (suposem que per conciliació de vida laboral i familiar? però això només ho suposem).

La segona casualitat, aquesta ja és una mica més increïble, és que a finals d'abril la Diputació de València va anunciar que iniciava un "procés d'estabilització" del lloc de treball que ocupa la senyora Soler. Home, això de l'alcaldessa de Sitges podria ser una casualitat, però el cas del Juanfran fa una pudor de socarrim que no es pot aguantar.

Com deu ser de descarat el cas que l'Agència Valenciana Antifrau acaba de començar una investigació...

El president de la Generalitat ha fet unes sàvies declaracions en ser preguntat pels periodistes que diuen literalment: "El que no pot ser és que se sentencïin tots, demano que les conclusions s'extraguin una vegada finalitzi la investigació in no abans".

Naturalment, senyor President, naturalment.

Acarnissament i humiliació

El 20 de febrer de 2015 vaig escriure un artícle en aquest blog en el que em referia -per segona vegada- a un article en el que mencionava que l'escriptor Gregorio Morán, que va morir aquest mes de febrer, havia estat censurat per La Vanguardia en impedir la publicació d'un article a la seva columna "Sabatinas intempestivas" que est titulava "Las trampas del redentor". L'article, explicava, ja el 1999, com Jordi Pujol girava la cara cap a un altre cantó mentre la seva família s'anava enriquint a base d'utilització de la influència del seu pare.

Ja veníem del cas Banca Catalana, que en època del PSOE de Felipe González, va acabar amb la liquidació de l'entitat que havia dirigit Jordi Pujol i amb una querella de la fiscalia (Mena i Jiménez Villarejo) que va acabar en el sobresseiment del cas l'any 1990.

Després va passar el que va passar. Des de la col·lecció de cotxes del primogenit fins als escàndols dels missals andorrans, les adjudicacions d'ITV's, etc., etc., etc.

Dit sigui de passada que mai vaig ser un gran pujolista tot i que li vaig reconèixer el mèrit d'haver estat capaç de fer molt per Catalunya (malgrat estar envoltat de corrupció i permetre, de facto, la corrupció de tota la seva família, Marta Ferrussola inclosa) i de ser un gran patriota.

Ara bé, aquesta anomalia anomenada Audiencia Nacional, que no oblidem que es va crear per jutjar delictes d'alta gravetat i/o relevància social com ara terrorisme, crim organitzat, narcotràfic, delictes econòmics que causin greus perjudicis a l'economia espanyola (la definició l'he extret del lloc-web d'aquest organisme) està jutjant la família Pujol des de novembre de 2025.

Tot això és conegut, i si veritablement hi ha hagut delictes i aquests s'arriben a acreditar (fins ara, pel que he seguit del judici, hi ha molt pocs elements provatoris clars) doncs que recaigui tot el pes de la llei pels que haguin delinquit, que sembla clar que ho han fet Jordi Pujol Ferrussola (que ja va passar uns mesos en presó preventiva), Oriol Pujol Ferrussola i Oleguer Pujol Ferrussola.

Ara bé, fer declarar a Madrid a Jordi Pujol Soley, amb 96 anys i un precari estat de salut, refrendat per informes forenses que acrediten que Pujol no està en condicions ni físiques ni mentals per a declarar, em sembla d'un acarnissament del tot innecessari. 

Que el president del tribunal digui que no es poden fer discriminacions per edat ("edatisme" en diu el bon senyor...) es sembla sarcasme de la pitjor classe. A Espanya, amb una població reclusa d'unes 60.000 persones, només un 0,8% són majors de 70 anys, ja que la immensa majoria de persones d'aquesta edat compleixen les penes a casa seva o simplement queden exonerats d'entrar a presó per motius de salut.

Que a un senyor que ho ha estat tot i que una vegada destapada "la deixa de l'avi Florenci" (pare de Pujol Soley) li van retirar tots els mèrits, distincions, pensió a la que tenen dret els ex-presidents de la Generalitat no hi ha cap necessitat de maltractar-lo d'aquesta manera.

Es tracta ni més ni menys d'acarnissament de l'estament judicial espanyol, l'escarni de qui va ser durant 20 anys l'home més poderós de Catalunya, i un dels polítics amb més influència a l'estat espanyol. L'Audiència Nacioanal i el seu president volen humiliar a un ancià de 96 anys que té una salut feble i un estat mental qüestionable.

Jordi Pujol i Soley haurà de ser a Madrid dilluns al matí. I sortirà a tots els telenotícies, malgrat que se l'autoritzi a entrar en cotxe al jutjat. Serà una humiliació que serà molt celebrada a Madrid. 

Tot plegat  fa un tuf anticatalà que es veu a kilòmetres de distància. Per què no fan el mateix amb el rei d'Espanya, que supera amb escreix la corrupció de la família Pujol? Doncs perquè l'artífex de la sacrosanta i indisoluble unitat de l'Espanya imperial és justament el representant de tot el contrari que representa Pujol. Perquè el "deep state" no té una Audiència Nacional que el jutgi. El "deep state" està per sobre del bé i del mal. Amen.

Sant Jordi: una Diada excepcional

Amb llums i ombres, Sant Jordi, diguin el que diguin els "haters", els del "deep state" i la dreta extrema i l'extrema dreta, és el que jo considero la festa més gran de Catalunya. 

Molt més gran que l'onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, on, al capdavall, es celebra una derrota; molt més gran que el Nadal, on celebrem una tradició basada en un compte de fades anomenat religió catòlica; molt més gran que qualsevol altra celebració que els humans que habitem aquest petit país que porta per nom Catalunya ens haguem pogut inventar.

Sant Jordi és la festa de la cultura, de la generositat, de l'intercanvi, de la convivència, del civisme, d'un cant a la vida, a envair els carrers, a somriure només pel pur plaer de somriure en veure que els teus proïsmes poblen els carrers i les places del país amb el mateix somriure de complicitat que tu portes dibuixat a la cara en submergir-te en aquesta bestiesa col·lectiva que és l'intercanvi de roses i de llibres.

Sant Jordi és una festa que ens identifica com a país arreu del planeta Terra, i que ens posa en el món com a referent cultural, de convivència, d'intercanvi, de diàleg, de pau.

Aquesta tarda, passejant per Girona, pel carrer Sant Francesc, per la plaça Catalunya, per la Rambla..., m'he adonat de la veritable grandesa d'aquesta festa, del seu significat de civisme i de generositat. Ho he viscut com a observador, com a cronista, sentint i flairant el que vivien els altres des de la barrera, perquè els deures de comprar libres ja els havia fet (compro llibres tot l'any, i molts) i el de comprar les roses l'he fet en sortir de la feina.

Els carrers de Girona, de Barcelona, de totes les ciutats de Catalunya  bullien de compradors, de curiosos, d'estrangers que no entenien res però que s'unien amb curiositat i alegria a la festa que es vivia al carrer. 

I en arribar a la plaça de la Indepèndencia, la cirera del pastís, la cobla Ciutat de Girona tocant sardanes amb un mestratge impressionant, i el que més m'ha fascinat, molts sardanistes que ballaven amb un savoir faire que m'ha deixat bocabadat. Una família alemana que tenia al meu darrere no s'ho acabava de creure i ho observava amb reverencial devoció. Ni tan sols ho han gravat amb el mòbil, només s'han impregnat de la festa. 

Turistes, dels que des de fa uns anys poblen Girona tot l'any, barrejats amb locals que han omplert a vessar els carrers per a celebrar la festa de la cultura, la festa d'un Sant Jordi que potser era inculte i maltractador d'animals, però, i què, hi afegeixo jo? Què té a veure el Jordi original, militar romà d'origen grec nascut a la Capadòcia al segle III -el pecat més gran del qual semblaria ser que va ser negar-se a perseguir cristians, per la qual cosa va ser torturat i decapitat- amb la nostra festa del civisme i la cultura? Ben poc per no dir res de res. La festa l'ha fet créixer la gent de forma espontània i l'hem d'interpretar com un homenatge popular a la cultura i el civisme. I que sigui anomenada Diada de Sant Jordi, és un altre acte d'identitat que ens honora.

La part mediàtica del Sant Jordi m'agrada molt menys. Els rànkings dels més venuts, les apostes prèvies sobre els guanyadors i els perdedors, la confirmació o matització de les apostes quan es publiquen les xifres dels més venuts, en Català, en Castellà, en ficció i en no ficció...

Però tot això s'ho inventen els periodistes i els mitjans de comunicació. I jo en faig un cas entre poc i gens. La festa no és això, malgrat tot (i entenc que els mitjans Hagin d'omplir pàgenes i hopes de ràdio i televisió, però amb límits). La festa és la gent, el carrer, la reivindicació de la convivència, del civisme, de la llengua i la cultura del país. La festa és també un sector editorial que dóna molta feina en aquest país, entre autors, representants, editors, maquetadors, impressors, llibreters, botiguers, etc. Un col·lectiu que aporta un PIB que no es pot menystenir de cap de les maneres.

Reivindico aquesta festa més que cap altra de les que es celebren al país, malgrat que per a gairebé tothom sigue un dia laborable. Ens hem de felicitar com a ciutadans. Per molts anys més.