Un món gairebé distòpic

El que està succeint darrerament al nostre món denota una acceleració extrema de tot de fenòmens molt preocupants. 

Les notícies que, arreu del món els porten les catàstrofes generades pel canvi climàtic són ara constants i succeeixen a qualsevol part del món, amb conseqüències cada vegada més letals per als humans.

I com si es tractés d'una nova epidèmia, vivim una eclosió constant de notícies que posen la pell de gallina. Tot el que està relacionat amb la IA, per exemple, no deixa de generar notícies constants d'una disruptivitat mai vista anteriorment. Preocupa la concentració extrema de poder en poques mans per part dels nous oligarques tecnològics nord-americans i dels xinesos (aquests, degudament protegits i amparats per l'aparell de l'estat xinès), preocupa encara més la manca de regulació d'aquesta eina i les notícies gairebé diàries sobre prototipus que es salten els protocols pels que els han programat i actuen pel seu compte atacant sistemes de software i pàgines web. El darrer cas ha saltat a Austràlia aquesta setmana.

És igual o més preocupant la potencial (i en part ja real) la manipulació que els grans grups propietaris de les xarxes socials fan als nostres joves via xarxes socials. Manipulació que s'accentua amb la utilització de les eines de darrera generació que posar a la seva disposició la Intel·ligència Artificial. Només una dada que citava el New York Times la setmana passada: els oligarques tecnològics nord-americans, no deixen que els seus fills menors de 16 anys tinguin accés a les xarxes socials de la seva propietat. Tot un símptoma. 

El risc que la intel·ligència artificial crei ciutadans de primera (una ínfima minoria), rics i alliberats, i de segona categoria (una gran majoria), pobres i alienats, és un dels més grans perills que la humanitat afronta en aquests moments, gairebé al mateix nivell que les desigualtats socials, la pobresa extrema i la crisi de l'habitatge.

La situació geopolítica mundial tampoc permer albirar gaire esperances que la Humanitat avanci cap a la direcció correcta. Hi ha un llibre extraordinari, que he citat algunes vegades en aquest Blog, escrit pel gran autor austriac Stefan Zweig, periodista, dramaturg, escriptor i cronista d'una època (finals del Segle XIX i la primera meitat del Segle XX), que es titula "El món d'ahir" en el que retrata amb precisió quirúrgica la situació de pre-guerra de les dues grans compteses mundials. El més preocupant del que ell explica és que practicament ningú no ho va veure a venir. Dos o tres dies abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, estiu de 1914, la gent amb més diners de mitja Europa era de vacances als seus llocs  de costum, i al cap de molts pocs dies, austríacs, alemanys, italians, francesos, belgues es mataven sense cap mena de consideració. El mateix va passar abans de l'adveniment de la Segona Guerra Mundial: Neville Chamberlain no va voler veure el perill que representava Adolf Hitler, i fins i tot va signar un pacte amb Hitler el Setembre de 1938 que de facto lliurava la regió dels Sudets (antigua Txecoslovàquia) al dictador. Stepan Zweig, que era jueu, no va poder suportar tan de patiment. Es va exiliar al Brasil i va acabar suïcidant-se el 1942 juntament amb la seva dona.

Estem en un moment d'una criticitat més gran del que molts semblen voler veure. La guerra d'Ucraïna continua de forma totalment impune per a Putin. Els nord-americans són incapaços de guanyar la guerra als Iranians. Els drons russos (i avui mateix ja avions) violen de forma constant i provocadora l'espai aeri europeu. Els xinesos, que fan la guerra pel seu compte, veuen amb satisfacció com els americans estan quedant-se sense reserves de municions estratègiques. La manca d'un lideratge moral per part de la Unió Europea. Les crisis humanitàries a Gaza (que continuen amb la total impunitat dels soldats de Netanyahu), a Sudan del Sud, al Iemen...La corrupció política que sembla no tenir final. Els escàndols del capitalisme salvatge i dels fons voltors...

Tot plegat no fa tenir gaire motius per l'optimisme. Potser el fet que sigui als Estats Units aquests dies hi contribueix una mica.

Quan l'últim recurs és comprar vots

Ha sortit a tots els diaris, ràdios i televisions del Planeta. A la convenció del Partit Republicà a Dallas, Texas (feude de republicans armats fins les dents), Donald Trump, en un discurs delirant en tots els sentits, entre moltes altres animalades (que farien riure si és no que fessin por) ha promès públicament que, si els republicans guanyen el Congrés i el Senat a les "Mid-Term elections" del mes de novembre, lliurarà un xec per import de 5.000 dòlars a tots els ciutadans nord-americans adults.

I és que les coses no van bé per a Donald Trump i els republicans. I fins i tot un sonat extremista com ell n'és conscient. Les darreres enquestes de popularitat el situen en un promig d'aprovació als nivells més baixos del seu segon mandat. Una de les més recents, de la Universitat de Massachusets Amhers (31 d'agost) sitúa el percentatge d'aprovació en un 32% i un 64% de desaprovació. En aquest estudi es subratlla que un 66% dels ciutadans nord-americans estan en contra de les operacions militars a l'Iran. 

El "tracker" del diari New York Times (monitoritza periòdicament totes les enquestes d'opinió que es publiquen) li atorga un nivell de popularitat del 38%, pràcticament el més baix del seu mandat, segons aquesta font. 

Font: NYT

L'increment del preu de la gasolina (índex al que els nord-americans són especialment sensibles) o l'increment global de la inflació tot vinculat a la guerra d'Iran, està fent obrir els ulls als ciutadans dels Estats Units.

Una guerra que Trump es vantava de guanyar en un mes, ha demostrat que per molt poder militar que els grans països tinguin, els drons i la intel·ligència poden canviar les regles del joc (com estem veient a la guerra entre Ucraïna i Rússia). Al cap de 6 mesos de conflicte, cap dels objectius militars que els americans i israelians s'havien fixat (més enllà de l'assassinat del seu president) no han estat reeixits. 

Els problemes de l'exèrcit, amb falta de munició, destrucció de radars clau per part dels iranians i problemes greus al seu principal portaavions, es veuen agreujats per la direcció erràtica, dogmàtica i poc professional del Secretari d'Estat de la "Guerra", Pete Hegseth.

Vistes les circumstàncies, en una acció desesperada, Trump torna a tirar d'excentricitats i mentides per tal d'intentar revertir aquesta tendència i tria el que a ell, que no té principis, li sembla que funciona millor: la compra de vots. Corrupció institucional pura i dura.

Segons l'Oficina del Cens dels Estats Units, al país hi ha 269,7 milions de majors de 18 anys. Complir la seva promesa voldria dir desemborsar la impossible quantitat de 1.348.500.000.000 dòlars (un bilió -europeu- tres-cents quaranta-vuit mil cinc-cents milions de dòlars), xifra fins i tot difícil de dir. En l'hipotètic cas que això fóra possible (les complexitats logístiques per a la materialització d'un propòsit com aquest són elevadíssimes), com ho faria? Donald Trump no té ni de lluny un import com aquest, ja que la seva fortura personal s'estima en uns 6.500 milions de dòlars, és a dir, un 0,48% de l'import que ahir va prometre als ciutadans dels Estats Units si els republicans guanyen les eleccions.

I naturalment, ni en Donald Trump ni la seva família tenen la capacitat d'endeutament que els permetés fer front a la seva promesa. Conclusió ràpida? Ha tornat a mentir, una vegada més. Simplement no pensa complir la seva promesa (com tantes i tantes d'altres que ha incomplert).

I si per una més que improbable concatenació de circumstàncies ho pogués aconseguir (per exemple fent una campanya massiva amb els seus amics rics i oligarques tecnològics, que seria molt suposar) voldria dir que estaria pensant que mantenir-se en el poder li suposaria uns rèdits extraordinaris per la via de la corrupció i la informació privilegiada.

La bufetada de l'Informe PISA a Espanya i al món

No per ser un resultat sospitat, l'informe PISA que avui s'ha fet public, deixa de ser una enorme bufetada pel sistema educatiu espanyol (i en gran mensual, una bufetada mundial, un enorme toc d'atenció).  Espanya no només està per sota del promig dels països de la OCDE, sino que els resultats, en assignatures de Ciències, està al nivell més baix dels darrers 10 anys. 

Algú s'ho hauria de fer mirar. 

Els resultats de Catalunya s'han exclòs de la tabulació per tenir una mostra no representativa degut a una exclussió del 23,2% de la mostra, la qual cosa és un escàndol, ara bé, essent realistes, sense aquest percentatge d'exclussions, el resultat de Catalunya en Ciències es situa a 500 (molt per sobre de la mitja de la OCDE i immediatament per sota de Suïssa (501)). 

Potser tota aquesta mandanga de l'escosa inclusiva i no deixar ningú enrere ens ho hauríem de fer mirar. La nota més alta l'ha tret el Japó, amb uns aclaparadors 538 punts! (que ningú no em titlli de racista ni de classista, però al Japó pràcticament no hi ha immigració, i això no és una opinió, són fets i dades).

Els resultats mundials de l'informe PISA posen de manifest que, globlament, no anem bé. Als Estats Units  la comprensió lectora està al nivell més baix dels darrers 25 anys, i els resultats de matemàtiques els pitjors des de l'any 2000, segons publica a la seva edició d'avui el New York Times.

Estem en una situació de tempesta perfecta. Una concatenació de circumstàncies diverses ens han portat on som, i la mala notícia és que, com no s'hi posi remei ben aviat (ja fem tard), la situació no farà sino empitjorar.

I d'aquest naufragi col·lectiu tan impressionant no es pot culpabilitzar només els Governs, però aquests en tenen una considerable responsabilitat (el Departament d'Ensenyament, ple de mediocres funcionaris "wokes" -perdonin el barbarisme però escriuria barbaritats que encara se'm girarien en contra- ha estat un gran contribuÏdor). Escribia avui a La Vanguardia la Susana Quadrado: "Una primera i demolidora conclusió: el sistema educatiu produeix més deficiència que excel·lència. Una segona: ningú no assumirà responsabilitats" (...) "Per escriure-ho de forma més curta, el rigor, la disciplina i l'esforç se n'han anat a prendre vent i d'aquí plora la criatura".

Als nostres mestres, en la seva immensa majoria gran professionals (jo aquí faria dues categories: els que tenen des de 35 anys en amunt, que ho són i els més joves, que han estat formats i educats en aquesta cultura d'aquest bonisme que tan mal ha fet no a l'ensenyament en particular sinó al món en general) se'ls ha desposseït de tota autoritat, se'ls ha omplert les aules de més alumnes dels que poden gestionar i se'ls ha exigit absorbir alumnes que no tenen la mínima competència lingüística per seguir el ritme normal i se'ls ha abduït amb l'absurda necessitat de l'aprovat general. Mai un "no deixar ningú enrere" havia estat tan errat, tan curt-terminista, tan estupid.

I per acabar-ho de reblar, han d'aguantar a les classes ordinàries persones amb problemes de salut mental que haurien d'estar en aules d'educació especial (perquè no hi ha recursos, diuen, diuen...).

I aquesta situació estructural provocada per la mediocritat i l'estupidesa de la classe política que ha convertit un sistema que era d'excel·lència en un sistema d'absurd nihilisme, se li ha d'afegir el problema dels mòbils, de la manca d'interès (amb notabilíssimes excepcions) de la majoria de pares que continuen convençuts, per irresponsabilitat o ignorància, que l'escola ha de fer-ho tot en relació a l'educació dels seus cadells (m'explicava una logopeda amiga l'altre dia que pares dels seus alumnes tenen un vocabulari que difícilment supera les 100 paraules) i d'una intel·ligència artificial que ens ha esclatat de cop a la cara i a la que, de moment, ningú ha estat capaç de posar-hi fre, ni de regular-la de forma que sigui una veritable eina d'aprenentatge i no una arma de destrucció de l'esforç, la concentració, la recerca, la perseverança i l'esperit crític dels nostres joves.

Francament, no veig gaires motius per l'optimisme, i tan de bo, tan de bo, que estigui equivocat.

El cas de la Lindsay Clancy

El divendres va acabar (per dir-ho d'alguna manera) el judici que ha mantingut moltíssima gent dels Estats Units en un absolut nivell de polarització, com darrerament passa en política en aquest país.

Si algú encara no ho sapigués, que en dubto, estic parlant del judici de la Lindsay Clancy, la infermera de Massachussets de 36 anys a la que s'acusa d'assassinat dels seus tres fills que ha mantingut en suspens la societat nord-americana durant les darreres 7 setmanes.

No s'està jutjant en aquest cas si la infermera és culpable de l'assassinat, ja que això ella ho ha reconegut. Clancy va escanyar els seus tres fills de 8, 5 i 3 anys i després va intentar suicidar-se, sense èxit, llançant-se per la finestra, però amb aquest acte es va fracturar la columna vertebral i va acabar en cadira de rodes. 

El que es jutjava en aquest cas, i el jurat havia de fallar, era si la infermera era responsable dels seus actes, i si així hagués estat, la infermera s'enfrontava a una condemna de cadena perpètua o si la malaltia mental que patia (psicosi post part, una malaltia que va més enllà de la depressió post part) l'exonerava d'aquesta responsabilitat. En aquest segon cas, Lindsay Clancy hauria d'ingressar en un hospital psiquiàtric.

He començat escrivint que el judici no va acabar amb veredicte perquè els dotze membre dels jurat (format per nou dones i tres homes) no van aconseguir posar-se d'acord. Dels 12 membres, i després d'una llarguíssima deliberació que va durar 7 dies (38 hores), un d'ells no estava convençut de la no culpabilitat de Clancy. El jutge, fiscals i defensors van intentar tot el que van poder per arribar a un acord, fins i tot un recurs d'emergència al Tribunal Suprem de Massachussets, però malgrat tot el judici va acabar amb nul·litat.

Durant aquest mes i mig s'ha jutjat no el cas sinó també la precarietat dels serveis sanitaris als Estats Units, la poca atenció que es dona a les dones amb problemes de salut mental després dels embarassos, 

Aquest cas m'ha despertat un cas similar que vam tenir al barri de La Devesa de la Girona on visc des de fa vint-i-set anys. El desembre de  2015 una dona de 42 anys es va tirar d'un 13è pis del bloc del costat d'on jo vivia aleshores amb el seu nadó d'un mes, després d'haver llençat per la finestra primer l'altre seva filla d'onze anys. Va ser un episodi que em va frapar molt (i encara em frapa quan hi torno a pensar, com ara mateix).

Més endavant, el 2019, hi va haver un altre cas d'una mare de Vilobí d'Onyar que es va suicidar llançant-se des d'un pont de l'AP7 després d'haver matat les seves dues filles.

Als Estats Units, detractors i defensors de la Lindsay han seguit el judici amb passió i pel que sembla, el veredicte d'absolució era molt a prop (11 dels 12 membres del jurat), però sense unanimitat no hi ha sentència.

A mi em costa pronunciar-me perquè el cas és de molta complexitat, i les malalties que afecten la ment són matèria reservada i els nostres sistemes de salut no disposen en la immensa majoria dels casos els recursos per atendre tants i tants casos de persones que necessiten ajuda i no l'aconsegueixen.

Ara, també em pregunto per què això només passa en el cas dels humans. En la resta de mamífers, quan hi ha casos en els que una mare mata els seus cadells sempre es deu a causes que tenen explicacions racionals com ara escassetat de recursos, cries malaltes, amenaces ambientals,...Òbviament que el desenvolupament de la ment en el cas dels humans no té res a veure amb la resta de mamífers, però l'assassinat d'un fill em costa no només d'entendre, sinó també de racionalitzar.

La Linsday Clancy es podia haver suïcitat ella i deixar en vida els seus tres fills. Va enviar el seu marit fora de casa i va aprofitar la seva absència per a procedir amb no un, sino tres assassinats. Em declaro incapaç de jutjar i hauria de tenir molta més informació de base (com tenien els membres del jurat d'aquest cas) però com a mínim, no puc sinó expressar els meus dubtes respecte a si hi havia alternatives al crim que va cometre la infermera.

Farmejar Aura

Cada dia estic més convençut que l'estupidesa humana progressa de forma exponencial. 

No només estem cada vegada més polaritzats, sinó que estem governats en la majoria dels casos per idiotes o aprofitats als que només els interessa guanyar eleccions. I ja a molts països, estan governats a l'ombra pels oligarques de la tecnologia, com a la Xina i els Estats Units.

L'extrema dreta és una realitat a bona part del planeta amb polítics autocràtics manant als països més poderosos i més armats i el canvi climàtic està fent estralls a una velocitat de la que - tot i la calor extrema que no s'atura i els episodis de pluges, pedra i vent són cada vegada més freqüents - no en som o no en volem ser conscients. L´últim exemple és, després dels terratrèmols de Venezuela i Colòmbia la riuada al Nepal, conseqüència del desglaç accelerat de les glaceres de l'Himàlaia.

Però segurament els humans ens extingirem abans que el canvi climàtic o una guerra nuclear no acabi arrassant el planeta. Ho farem perquè els Sapiens Sapiens (segurament com a conseqüència d'una tecnologia a l'abast de tothom i sense manual d'ús via dispositius com ara els telèfons intel·ligents i les tauletes) estem involucionant des de fa alguns anys i les noves generacions estan ja pràcticament de facto en una situació del que jo anomeno analfabetisme cutural. 

L'inventor del "scroll infinit" va fer una enorme contribució a convertir bona part de la joventut del Segle XXI en esclaus d'unes eines que a més a més de manipular en favor de molts pocs (els nous oligarques tecnològics) són grans lladres de temps. Molts joves ja no llegeixen -més enllà de lectures obligatòries imposades per l'escola-, parlen entre ells més aviat poc (es comuniquen pels diversos xats de les plataformes i xarxes socials), no tenen referències històriques, ni culturals, ni literàries. 

I d'aquest analfabetisme cultural combinat amb la dependència malaltissa que generen les xarxes socials, en surten fenòmens com aquest que, aparegut com un bolet, s'ha extès com la pòlvora. 

Farmejar aura, com gairebé tot el que succeeix en el món digital té el seu origen en la cultura anglosaxona. Farmejar ve de l'Anglès "Farming" que vol dir aconseguir recursos per a utilitzar-los al món dels videojocs i l'aura, té diverses accepcions, la més extesa en Català i Castellà és la de ventijol, vent suau, però també ens ve al cap aquella radiació o camp magnètic luminós que envolta persones i objectes com un halo. I és d'aquesta segona accepció d'on ve el concepte actual d'aura que s'està fent universal: la d'una persona que té carisma, personalitat, que és capaç d'atreure i retenir l'admiració dels que l'envolten.

Doncs ja ho tenim. Buidor conceptual absoluta. Com ser "popu" o tenir el màxim número de "likes" a les fotos d'Instagram. De fet, farmejar aura ve a ser una evolució dels "popus" d'Instagram de només fa quatre dies. El fenòmen s'ha fet tan viral que fins i tot hi ha batalles de farmejar aura. Com les batalles de rapejar, o batalles de galls (que almenys tenien la virtud que hi havia una mica d'intel·ligència i talent per a preparar una cançó en directe) però molt més cutre i vulgar.

A les baralles d'aura, fenòmen que s'ha viralitzat a TikTok, es tracta de competir per a desmostra qui té més "aura", és a dir, qui transmet més personalitat i carimsa. Pel que he pogut veure, els guerrers de l'aura lluiten amb gesticulació, mirades desafiants, i altres ximpleries per l'estil. Les convocatòries són per xarxa social i a Catalunya s'està viralitzant. 

Serà una moda passatjera com l'estupidesa dels "Therians" (joves que se senten gossos, o gats, ocells i d'atres) o ha vingut per a quedar-se? Possiblement això segon. Més que probable que acabi en foc d'encenalls.

Sigui com sigui, si aquesta generació de therians i caçadors d'aura ens han de pagar les pensions, que Déu ens agafi confessats.

Les trampes del redemptor, la censura (La Vanguardia) i "La revancha"

Fa molts anys, tants com 27, jo era amb l'Anna a Puigcerdà i l'Adrià tenia quatre mesos. Corria l'any 1999 (octubre) i hi havia eleccions autonòmiques.  La Vanguardia tenia aleshores com a col·laborador (i encara durant uns quants anys més -des de 1988 fins a 2017) un gran columnista, el periodista asturià Gregorio Morán, que escrivia cada dissabte al diari una columna (mítica) que es titulava: "Sabatinas intempestivas". 

Morán, que venia del comunisme i de la lluita anti-franquista era un esperit lliure. En els temps de la premsa només escrita jo sempre m'esperava els dissabtes per a comprar el diari del que, de vegades, només llegia la seva columna. Jo algunes vegades discrepava de la seva opinió (sobre tot quan parlava -sempre en clau negativa- sobre el nacionalisme català), però sempre, sempre des del respecte per posicions absolutament ben documentades i raonades. Durant el mes d'octubre de 1999, i en coincidència amb les eleccions autonòmiques de Catalunya, Morán va fer un perfil de tots els candidats que concorrien a les eleccions, en ordre creixent de vots, essent l'últim article, el que havia de retratar Jordi Pujol, president de la Generalitat i candidat a la reelecció.

Morán va escriure l'article que s'havia de publicar el dia 9 d'octubre de 1999 que no va arribar a sortir a La Vanguardia perquè Grup Godó el va censurar. 

No he estat capaç de trobar tot l'article, però el més proper és un fragment que he trobat gràcies a l'ajut de la Intel·ligència Artificial (com a assistent de recerca és un 10!) i paradoxalment -la cosa sembla feta expressament- Gemini AI, m'ha remès a la següent resposta, que no puc evitar de reproduir aquí (disculpin la falta de modèstia):

Font: Gemini AI

Passo a continuació a reproduir la part final de l'article que he pogut recuperar:

"Para configurarse como un dios redentor, en la forma de un individuo cuyo don principal es el de ser un profesional en un país donde los diletantes surgen como hongos, fue necesaria la mala conciencia. Pujol no es un líder sino un empresario que se ha hecho a sí mismo y que constituyó una sociedad que se llama "President Pujol", cosa que nadie pensó hasta la década de los ochenta. A los hechos me remito. Y la mala conciencia genera un jugo que se llama doblez y ahí Pujol es un maestro. ¿Cuál es el secreto mejor guardado de un tramposo? Que nadie crea nunca que hace trampas.

La doblez pujoliana es uno de los hallazgos de la historia contemporánea de este país. Ha conseguido hacer de la doblez una moral. Entre el personaje real y el que la gente se quiere creer hay tal diferencia que el resultado es un producto genuino; él es él y su doblez. No miente, sencillamente olvida decir la verdad. No tiene ningún apego al dinero, le basta con el que tiene su mujer. Le importa un comino la familia, pero con tal de estar tranquilo en su propia casa acepta todos los trágalas que le presentan. No es un hombre corrupto, sencillamente no pregunta de dónde salió el Lamborghini de su retoño, ni los éxitos empresariales de la floristería de su señora, por citar sólo lo más vulgar y llamativo.

Y esta doblez pujoliana, que es el privilegio mejor guardado del olimpo, ha cimentado el denominado oasis catalán al que me referí en las anteriores elecciones autonómicas después de un par de desayunos personales con el President."

Tot això ve a col·lació perquè el que succeia el 1999 continua succeint a l'actualitat. 

Hem sabut darrerament que un altre reputat columnista i col·laborador de La Vanguardia, el notari Juan José López Burniol, ha estat convidat a deixar la seva col·laboració al diari després de...20 anys! per un article que no va ser publicat ja que els editors del diari el van censurar i que es titulava "La revancha".

El que era possible durant bona part del Segle XX, és a dir, practicar la censura d'opinió,  és totalment impossible al Segle XXI. En el món de la comunicació immediata, les "fake news" i un món hiperconnectat, la censura és quelcom tan impossible com posar portes al cel. 

I tot i que alguns mitjans de comunicació (com per exemple el diari Ara, sorprenentment) han estat a favor de censurar l'article (en una opinió de David Miró totalment respectable però que no comparteixo), amb l'argument que reprodueixo de forma literal (del seu article de 24 d'agost), no puc estar d'acord amb cap mena de censura:

"(...) L'últim exemple ha estat el del notari Juan José López Burniol a La Vanguardia. En aquests casos crec necessari fer pedagogia per explicar per què és una obligació dels diaris exercir la censura. Els mitjans tenen una línia editorial, que s'expressa a través dels editorials, i després tenen una línia editorial ampliada que dibuixa un marc que comprèn tot el que és publicable en aquell diari. La premissa és molt clara: un mitjà no té per què coincidir amb l'opinió dels seus articulistes, però sí que té una responsabilitat social davant la societat i, per tant, ha de decidir de quines idees vol fer ser altaveu i de quines no".

López Burniol, que recordem pels qui no ho saben que tot i ser un personatge molt "d'ordre", com a bon notari i en conseqüència home de dretes (no he conegut cap notari d'esquerres i de notaris en conec uns quants) va signar un manifest en contra de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya (26 de novembre de 2009).

Però a l'article censurat López Burniol planteja que a Espanya hi ha des de fa anys una polarització creixent que defineix com a "guerra civil híbrida", és a dir, una fractura social provocada pel bloqueig institucional i la divisió de la societat en dos blocs irreconciliables, com va succeir en els fets i circumstàncies que van conduir al cop d'estat de 1936 i a la posterior Guerra Civil Espanyola.

López Burniol augura que aquesta confrontació, sempre present, es va agreujar durant el mandat de Rodríguez Zapatero i s'ha fet més gran amb Pedro Sánchez. Fins i tot arriba a plantejar que la idea subjacent és que la crisi del sistema podria acabar en una Tercera República plurinacional i confederal que constituiria la fi d'Espanya com l'hem coneguda des de fa cinc-cents anys.

Respecto l'opinió d'en David Miró, però tot i així, jo, si hagués estat l'editor de La Vanguardia, hagués publicat l'article primer, i en tot cas després, invocant diferències irreconciliables amb la línia editorial del rotatiu, hagués fet fora López Burniol. Però com diu la dita castellana: "Cada maestrillo tiene su librillo".

Jo, per a qui ho vulgui llegir, i fer-se'n una opinió, els deixo l'enllaç on podran descarregar-se l'article i jutjar per vostès mateixos, si no ho han fet ja, però l'article està disponible a diferents mitjans (amb l'autorització de l'autor, entre d'altres a El Periódico i The Objective, mitjà per cert, en el que va col·laborar Gregorio Morán quan va ser expulsat també de Crónica Global i Vozpópuli...).

https://theobjective.com/medios/2026-08-24/lopez-burniol-sale-vanguardia-censura-columna-critica-sanchez/

Ona (2012-2026): In Memoriam

Els meus lectors habituals saben que durant els anys que fa que escric "Reflexions de Taverna" he fet vàries dotzenes d'epitafis, sempre sobre persones que havien estat molt properes a mi (com el del meu pare, per exemple).

Mai però, havia escrit l'obituari d'un animal de companyia. Ha arribat el dia. Avui aquesta tarda, amb la meva mare, el meu germà, el meu fill Adrià i el meu nebot Blai, ens hem acomiadat de la que ha estat la nostra gossa durant els darrers catorze anys de les nostres vides. 

Per a nosaltres és un tram petit, pels meus fills i el meu nebot, ha format una part important de la seves vides. Hi ha estat gairebé sempre, pràcticament des que tenen ús de raó, l'Ona ha estat un membre més de la família que ens ha acompanyat a totes les celebracions familiars: aniversaris, Nadals, festes majors, caps de setmana, vacances. 

El problema o la paradoxa de voler tenir una mascota (i a la nostra família no hem estat mai d'humanitzar-les, que aquesta és una altra història) és que saps que per probabilitat estadística, la sobreviuràs gairebé sempre, i això, malgrat que un només hi pensi de tan en tant, genera un cert neguit, perquè saps que arribarà el moment que aquest animal de companyia, que ho vulguem o no, acaba esdevenint un membre més de la família (en particular els gossos, no tant els gats o altres mascotes) acabarà marxant abans que tu.

Jo vinc d'avis materns de pagès i per tant gats i gossos han estat sempre presents a la meva vida des de ben petit, i quan vivia a Palamós i anava al Vedruna, el meu avi Miquel ens va regalar un setter irlandès de pura raça al que li vam posar Dick. D'aquell setter en tinc grans memòries. Era jove, nerviós, pura energia. Recordo que sortíem a passejar a la platja de Palamós i ell em passejava a mi. Era però d'un fidelitat excepcional. En tinc un altre record imborrable. Es posava sota el meu escriptori quan feia els deures al vespre i jo li posava els peus sota la panxa. Aquella sensació d'escalfor, especialment durant l'hivern era molt reconfortant. En Dick però no ens va durar gaire. Dos anys a tot estirar. Se li va girar l'estòmac en alguna cabriola que va fer i el veterinari no li va poder salvar la vida. Des d'aleshores la meva mare va adoptar un gat de carrer i vam tenir una altra gata també de raça, la Suki. Però cap altre gos. 

Amb el meu germà vam decidir regalar un gos a la meva mare quan es va morir el meu pare. Vam pensar que tal vegada l'ajudaria a fer la solitud de més bon portar. L'Ona va néixer el 5 d'abril de 2012 a Barcelona i el meu pare va morir 20 dies després, el 25 d'abril de 2012. A la meva mare li vam regalar el dia del seu aniversari, el 13 de juny. Al començament el que nosaltres ens pensàvem que seria una gran alegria per ella va ser com una petita decepció perquè la meva mare, que és persona d'ordre i responsabilitat, no volia negligir en la cura de la gossa i això comportava molta feina.

Vam arribar doncs a una solució de compromís que va consistir en que jo la tindria de divendres a diumenge i la meva mare la resta de la setmana. I la solució va funcionar. L'Ona va acabar esdevenint una més de la família. Amb ella, gran amant de l'aigua, com tots els Golden i Labrador, hem nedat a Castell, a La Fosca a Roques Planes...Hem pujat a la Tossa d'Alp, hem estat a les pistes d'esquí de Masella, La Molina, Cerdanya francesa. Hem dormit a Brangoly, hem anat de vacances al Pirineu, a França...

Els darrers anys però, amb una displàssia de caderes que anava fent-se més gran, primer lentament i després més de pressa, la meva mare se la va quedar de forma permanent a casa seva. Les seves cures i la seva disciplina horària i en alimentació li han permès una longevitat força excepcional en un Retriever de pura raça. Aquest cap de setmana passat però, el seu organisme va dir prou i avui li hem aplicat sedació terminal. Ha mort sense cap patiment innecessari envoltada dels que tan l'hem estimat.

Com tots els Retrievers, l'Ona era una gossa molt intel·ligent i amb un sentit de la fidelitat a la família molt accentuat. Era agraïda i disciplinada, i com tots els de la seva raça, es moria per menjar. Sense un estricte control, hagués menjat fins a reventar. 

L'Ona ha estat una molt bona companya, una gossa forta, que fins i tot amb les cames del darrere pràcticament mortes els darrers mesos continuava aixecant-se de forma miraculosa per la seva gran voluntat. Aquest cap de setmana passat vaig poder passejar amb ella i la meva mare a primera hora del matí, tant el dissabte com el diumenge. 

L'Ona ens ha donat molt i sempre més la portarem a la memòria.

Ona: 20 de juny 2012

Ona: 10 de maig de 2020

Ona: 31 d'Agost de 2026