El dilema d'Esquerra Republicana

Esquerra està en una posició molt complicada perquè té molts fronts oberts. 

A Madrid, on se les ha de tenir cada dos per tres amb Junts, i on el partit ha d'aguantar una estrella mediàtica anomenada Gabriel Rufián que literalment va per lliure i que, al menys des de fora, dóna la sensació que genera més incomoditat que confiança.

I a Catalunya, on, malgrat ser el soci d'investidura de la presidència de Salvador Illa, està a l'oposició i ha d'aguantar una enorme pressió de molts sectors, no només del Govern d'Illa i dels PSC sinó també de les patronals i els sindicats per tal que ERC s'uneixi a En Comú Podem i aprovi els pressupostos de Catalunya 2026, que, recordem-ho, estan prorrogats des de fa dos anys.

El PSC fa trampes quan el Govern aprova el pressupost ahir divendres i en comença la tramitació parlamentària sabent per activa i per passiva, que ERC no el pot aprovar sense contrapartides. 

I, per una vegada estic totalment d'acord amb l'Oriol Junqueras (un polític que no és sant de la meva devoció), quan en un acte de total coherència amb els seus votants, diu que no pot aprovar el pressupost del 2026, tot i estant d'acord en la premisa òbvia que el país els necessita, perquè el PSC no compleix un acord crucial d'investidura, el traspàs de la recaptació del 100% del IRPF des de Catalunya. I el PSC no ho fa, tot i que aquesta mesura forma part dels acords escrits del pacte d'investidura, ratificats pel PSOE a Madrid, perquè és el PSOE qui té la clau de la caixa i ara, el PSOE, per interessos electorals, diu que "donde dije digo, digo Diego". 

Tots sabem que seria una mesura altament impopular, donada la catalanofòbia -creixent- més enllà de l'Ebre, que la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero, candidata del PSOE a les eleccions autonòmiques andaluses, cedís públicament en aquest acord en aquest precís moment.

Doncs què volen que els digui, jo també comparteixo l'opinió de Junqueras. Els acords de vegades se'ls endú el vent i els acords signats per polítics, la majoria de les vegades. Acaben en declaracions d'intencions en un gran número d'ocasions. I en aquesta prestidigitació el PSOE és especialista. Només cal recordar afers com l'amnistia o el Català com a llengua oficial europea.

Tot i reconeixent d'entrada que per Catalunya és infinitament millor a Madrid un govern del PSOE-PSC que un del PP-VOX (jo estíc a les antípodes de la cèlebre expressió de molts indepes de: "quant pitjor, millor" -per aixecar el sentiment nacional-), Oriol Junqueres no pot cedir aquí perquè té el risc que la seva militància i els seus simpatitzants retirin la confiança al partit a les properes eleccions. 

L'amenaça del govern d'Illa i dels mitjans afins entre els que hi ha, ara més que mai, Catalunya Ràdio i TV3, la "Corpo" vaja, de que sense pressupostos es pot acabar anant a eleccions i això no convé al país, és buida de contingut.

Al PSC no l'interessen unes eleccions, perquè senzillament perdrà vots, com també ho farà ERC, per la qual cosa, l'amenaça és un farol. I com tothom sap, es pot governar via ampliacions de crèdit, que, no és una situació ideal però que permet que els mestres, policies i metges, entre d'altres, segueixin cobrant la seva nòmina cada mes.

Si jo fos Oriol Junqueras, tampoc cediria, però en política tot és possible, i a tota situació "complexa" se li pot donar la volta amb un truc de màgia. Tinc molta curiositat per saber com acaba aquest episodi.

La pantomima de la desclassificació dels papers del 23F

En Pedro Sánchez, que és com l'au Fènix o un gat amb set vides, ho ha tornat a fer. En un magistral acte de prestidigitació ha autoritzat la desclassificació de "documents secrets" del 23 de febrer de 1981 (que, dit sigui de passada, hi ha molts pocs ciutadans per sota els 30 anys que sàpiguen què va passar aquell dia) i aquesta desclassificació semblaria, semblaria, que avala que el paper de l'aleshores rei d'Espanya, Joan Carles I va ser clau per a abortar el cop d'estat dels Milans del Bosch, Armadas, Tejeros (quina paradoxa que el bigoti amb tricorni més famós de la història contemporània d'Espanya morís precisament el 23 de febrer de 2026, exactament 45 anys després, ni un dia menys ni un dia més, d'aquella fantoxada) i companyia.

Aquests dies, un polític fora de tota sospita, Iñaki Anasagasti, publica en el seu perfil de Facebook: "...Y es que nos tratan como niños. O algunos se dejan tratar así. Titulan incluso que iban contra el Rey. No dudo que alguien lo dijera y aparezca en un renglón, pero de eso a que nos lo pongan como el salvador y el motor del cambio va como de la noche al día. ¿Cómo alguien puede creer que tras 45 años de silencio nos van a dar los datos de la importante trama civil y de los poderosos medios, la postura de Felipe González, que parecía como vicepresidente del gobierno Armada, y sobre todo de como el rey había impulsado el golpe con su hombre, el general Armada y frenado en el último segundo?...".

I es que fins i tot l'escriptor Javier Cercas, en el seu llibre: "Anatomía de un instante", convertida recentment en una mini sèrie de 4 capítols a Movistar -interessant si no l'han vist, especialment pel que fa a la figura d'Adolfo Suárez- blanqueja la figura del rei, com a salvador de la pàtria. Potser no ben bé, però en tot cas, el presenta també com la persona que va salvar la democràcia.

Mai no sabrem la veritat però sempre tindrem la mateixa sospita que té l'ex polític Iñaki Anasagasti: "Nos tratan como a niños", o aquella frase que tant m'agrada citar de tan en tant: "Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou".

El que està clar de tota aquesta parafernàlia que ens volen fer empassar amb embut, és que els papers desclassificats no aporten gaire res que no s'hagués explicat fins ara. Sembla que hi ha encara material per desclassificar, però en tot cas, mai no sabrem la veritat del que va passar en aquelles hores de la nit del 23 al 24 de febrer de 1981. El "deep state" és el "deep state" i hi ha informacions que els mortals comuns no estem cridats a conèixer mai.

I per acabar-ho d'adobar, el senyor Núñez Feijóo, el nivell de mediocritat i d'insignificància del qual creix cada vegada que obre la boca, ha intervingut per a desmentir el que ell mateix havia dit feia uns dies arrel de l'anunci de la desclassificació: "Pedro Sánchez pretende descalificar al Rey Juan Carlos I con esta desclasificación" per afirmar ara que: "Los papeles desclasificados demuestran la total implicación del rey en la salvación de nuestro sistema democrático" i que per tant, el rei emèrit ha de tornar a Espanya a la major brevetat. No es pot ser més tonto, francament. No té assessors, aquest senyor polític?

Senyor Núñez, no m'estranya que vostè perdi vots a cada bugada, perquè és un grandíssim incompetent i cada vegada que parla és per a dir barbaritats i inconsistències, com la seva homòloga de Madriz, la castissa Díaz-Ayuso. El rei emèrit torna a Espanya cada vegada que li surt de la butxaca, com ho demostra la seva presència a regates i regatetes. El mateix govern d'Espanya ja s'ha afirmat que no hi ha res que impideixi el rei emèrit tornar a l'Estat, i que, en tot cas, és una decisió seva.

Però cinc minuts després de les declaracions de Núñez, que, si em permeten la broma, "Rajoieja" cada vegada més, Moncloa s'ha afanyat a dir que si l'emèrit vol tornar, que fixi la seva residència fiscal a Espanya (i no a Abu Dabi, on ara mateix la té), i que tributi a Espanya pels seus ingressos mundials i el seu patrimoni mundial, i que naturalment, es busqui una residència fora de Zarzuela i el Pardo.

El fill, Felip VI, prou feina té en preservar i justificar a cada passa que fa la necessitat de la monarquia, com per què al cim, un pallasset com el senyor Núñez-Feijóo li posi les coses encara més difícils. Per tant ha fet immediatament declaracions defensives. El pare està amortitzat ja fa molt de temps i aquí el que compta és el "Sálvese quien pueda". Si ha de caure el pare, que caigui; al capdevall va ser nomenat per en Franco, caçava ossos i elefants, navegava amb el Fortuna i tenia un fotimer d'amants, doncs que caigui...

Felipe VI vetlla per a preservar-se i en Núñez-Feijóo sembla estar fent punts per a fer-se més prescindible cada vegada que fa declaracions.

El drama de l'AP-7 i la inconsciència dels polítics

Llegeixo avui a Diari de Girona que els nostres polítics, guardians de les essències i rectors dels nostres destins, han trobat la solució per a millorar la sinistralitat a l'autopista AP-7. Abans d'endinsar-m'hi i aprofundir, penso de forma gairebé immediata en el debat sobre infrastructures i la possible restitució dels peatges que hi va haver no fa gaire a la SER Catalunya i en el que van participar els presidents Mas i Montilla. Els ex-presidents van apuntar que és imprescindible abordar de forma urgent el finançament de les infrastructures, però tampoc van concloure res de gaire pràctic.

Jo, infeliç, pensava que a l'article de Diari de Girona es tornaria a fer menció a alguna forma de regulació de l'ús de l'autopista mitjançant la reimplantació d'alguna forma de peatge.

Vana il·lusió. Els factotums del Servei Català de Trànsit, que en la meva modesta opinió deuen viure a un altre planeta però no pas a Catalunya, o si hi viuen de ben segur no són usuaris de l'AP-7, han decidit que el control de l'accidentalitat passa per "convertir l'autopista en una zona de control de velocitat als seus 344 kilòmetres". Fantàstic, és un gran raonament i una solució notable, perquè com és sabut, el problema de la sinistratilat en aquesta via bé, naturalment, dels excessos de velocitat.

Per a regular tals malifetes, el SCT implantarà més radars....No hi ha més cec que el que no vol veure.

Nou peatge a l'AP-7. Font: Servei Català de Trànsit

Jo la setmana passada vaig batre un altre rècord personal. Un de més. Vaig sortir de Girona a 2/4 de set del matí, i vaig arribar a Valls a les onze. 164 kilòmetres. Fem un promig, com els pecats d'en Lluís Llach? Doncs fem-lo. 36,44 kilòmetres per hora. Des de l'abolició dels peatges, el 2021, no he fet la B-30 a una velocitat superior als 80 kilòmetres per hora, mai. Literalment. Mai. Per què? Doncs perquè el trànsit de camions i la densitat de vehicles de tota mena de dia, de matinada i de nit és estratosfèric. No hi ha respir per aquesta via. 

Dijous passat, un camioner que anava per carril del mig avançant un altre camió va estar a punt d'esclafar-me perquè va canviar de carril no només sense senyalitzar, sinó també sense mirar si venia algú al darrere. Com que pel meu carril de l'esquerra venia un altre vehicle ràpid, vaig haver de frenar sobtadament i vaig donar gràcies a Déu que no anava de pressa. Altrament, hagués pogut tenir un accident seriós...

L'any 1996 l'escriptor d'Elda Pedro Maestre  va guanyar el Nadal amb una novel·la autobiogràfica anomenada "Matando dinosaurios con tirachinas". Doncs això mateix és el que pretén fer el nostre benvolgut i mai prou ben ponderat Servei Català de Trànsit.

Quants més morts haurem de patir i quantes més hores de feina haurem de perdre abans que els descerebrats que ens governen entenguin que no es tracta de velocitat sinó de densitat? 

Què més cal perquè entenguin que les vies ràpides i d'alta capacitat han de ser exactament el que han de ser? És a dir, em repeteixo: ràpides i d'alta capacitat, i per això, per complir amb la seva finalitat, han de tenir el volum de trànsit pel que van ser concebudes i han de ser pagades i mantingudes pels que les fan servir, i no pas a càrrec dels pressupostos generals de l'estat perquè també els pagui la meva mare, que, ni la fa servir i ni tan sols té carnet de conduir.

Quines mesures més volen implantar per maquillar el problema? He llegit "senyalització variable i control de vehicles pesants". Vagin fent. L'any passat hi va haver 71 víctimes d'accidents, amb 17 morts.

Aterrin, senyor polítics, i afrontin el problema de socarrel. Fins que no ho facin, continuaran els embussos, la sinistralitat i malauradament, i el que és pitjor, els morts.

El revés de Donald Trump

La notícia del pronunciament del Tribunal Suprem nord-americà anulant al aranzels extraordinaris imposats per Donald Trump a partir d'abril de l'any passat en fallar que el president dels Estats Units va excedir els seus poders imposant aquests aranzels per mitjà d'ordres executives sense l'aprovació del Congrés, té moltes lectures, i cap de positiva per a Trump.

Efectivament, el Suprem va determinar divendres passat que Donald Trump va cometre un abús de poder i  que la llei que ell va invocar per imposar els aranzels extraordinaris, la "International Emergency Economic Powers Act" no li garantia, en temps de pau, els poders que ell va afirmar que aquesta llei li permetia utilitzar.

La sentència es basa en una qüestió de doctrina major que l'administració de Trump va violar -afirma el Tribunal Suprem- en imposar els aranzels extraordinaris: la idea que si el Congrés dels Estats Units hagués volgut delegar el poder per a la presa de decisions de gran impacte polític i econòmic (com és aquesta mesura aranzelària extraordinària) ho hauria d'haver fet explícitament, i això no va succeir.

Més escarni per a Trump, que d'un Tribunal Suprem de 9 membres (6 dels quals "conservadors" nomenats per presidents republicans), 6 hagin votat en contra de les mesures aranzelaries de Trump (allò que ell va anunciar com el "Liberation Day", se'n recorden quan brandava aquell póster de cartolina amb la llista de països i els aranzels imposats per "reial decret"?) és un seriós advertiment al president i als límits dels seu poder (fins la data ningú no li havia fet ombra).

I que d'aquests sis que han votat en contra dos hagin estat nomenats pel propi Donald Trump (Gorsuch i Barret) és encara més humiliant pel president, que va entrar en còlera quan va saber que dos dels "seus" magistrats havien votat contra ell, que els va nomenar ("què s'han cregut, aquests?", va pensar i dir en roda de premsa).

És aquest un seriós advertiment que suposa un torpede a la línia de flotació d'una administració que començava a considerar-se absolutament inmune als dictàmens dels tribunals de justícia i que havia posat la directa en governar pràcticament d'esquenes al Congrés. Doncs, sí, afortunadament, aquesta sentència posa de manifest que a la que va ser fins no fa gaire la major i més sòlida democràcia del planeta, la separació de poders encara és una realitat i aquesta gerra d'aigua freda ha estat un cop molt dur de païr per un president amb ínfules autocràtiques que es pensava que podia fer el que li vingués en gana.

En segon lloc, la sentència representa una estocada gairebé mortal a la mesura estrella del moviment MAGA ("Make America Great Again") que va ser la base sobre la que va bastir bona part de la baixada d'impostos que va concedir a les classes més benestants. Perquè es facin una idea de la magnitud de la tragèdia per a Trump, l'estimació de diners recaptats el 2025 de forma extraordinària supera els 200.000 milions de dòlars, que és aviat dit.

I finalment, i malgrat que ara Donald Trump hagi anunciat -aquesta vegada ben assessorat de les atribucions que té com a president d'interposar aranzels temporals- unes tarifes globals del 15% (primer va anunciar un 10%) durant 150 dies, ningú sap com s'hauran d'aplicar.

Efectivament, el Tribunal Suprem ha anulat els aranzels extraodinaris de Trump, però no s'ha pronunciat respecte de sí i com el govern federal ha de procedir per a retornar els aranzels pagats de més pels importadors, que en alguns casos, van ser capaços de passar part d'aquests costos extraordinaris, en tot o en part, als seus clients. 

El procés de devolució d'aquests diners comportarà una extraordinària complexitat administrativa i segurament implicarà decisions preses per tribunals de rang inferior que s'hauran de pronunciar en com i quan tornar els diners cobrats de més, mentre que al mateix temps i de forma temporal, s'aniran cobrant aquests altres aranzels del 15% que Trump acaba d'anunciar. Si la seguretat jurídica és la base que fonamenta el creixement econòmic (inversió i consum), la inseguretat provoca justament l'efecte contrari.

No obstant això, eliminar part de les traves al lliure comerç que Trump ha intentat imposar no deixa de ser una bona notícia global, i així ho van celebrar les borses mundials divendres passat.

Potser el cas Epstein, que continua cuejant amb força i aquesta sentència del Suprem, acabaran representant el principi del fi de l'aprenent de tirà anomentat Donald Trump (que deu enyorar, ara més que mai, la llibertat de moviment dels seus homòlegs xinès i rus).

 

La decadència de la monarquia com a institució

Aquesta setmana s'ha fet viral la notícia de la detenció (retenció) durant més de 10 hores, del germà del rei Carles III d'Anglaterra, Andrew Mountbatten-Windsor, el 19 de febrer, dia que complia 66 anys. 

Andrew Mountbatten es va passar 10 hores detingut en una comissaria, davant l'estupefacció de pràcticament tothom. No afegiré en aquest article res més del que ja s'ha publicat abastament sobre aquest personatge, despreciable i dèspota, del que l'historiador Andrew Lownie en va publicar, l'agost de l'any passat, una biografia no autoritzada: "Entitled: The Rise and Fall of the House of York" publicat per l'editorial William Collins, i en el que retrata amb multitud de dades la veritable natura d'Andrew Mountbatten i la seva ex-esposa Sarah Ferguson: obsessionats pel sexe, els diners i convençuts d'estar per sobre del bé i del mal com a conseqüència de la seva condició de "royals".

Però sí que m'agradaria fer esment en les diferències entre la casa reial britànica i l'espanyola, que, tot i estar tallades d'un mateix patró (el que confereixen els privilegis inherents a la seva condició i a l' aurèola d'intocabilitat del que se senten imbuïts els seus membres) marquen clares diferències. 

El rei d'Anglaterra va fer unes declaracions el mateix dia de la detenció del seu germà petit dient que malgrat la profunda preocupació que aquest fet li provocava, la justícia havia de fer la seva feina i que trobaria tota la col·laboració per part de la família reial.

Ja l'any 2022, la seva mare (Andrew era el fill preferit de la Reina Elisabeth, cosa de la que no se'n va amagar mai), arran de la seva imputació per part d'un jutge de New York en un delicte d'abús sexual a menors perpetrat el 2001, li va retirar els títols militars i patrocinis reials. L'any 2025, el seu germà Carles III,li va retirar, arrel de la publicació del llibre "Entitled", i del que s'anava sabent de la seva involucració gairebé íntima en l'afer Epstein, el tractament de príncep i la seva residència al Royal Logde del Castell de Windsor. 

A Espanya però, tenim un rei emèrit del que s'han publicat biografies que més o menys "blanquegen" la persona i la seva actuació, ja sia el llibre de l'historiador britànic Paul Preston -gran investigador i coneixedor de la història d'Espanya- "Juan Carlos I: el rey del pueblo" (Editorial Debate, 2023) o el de la periodista Pilar Eyre "Yo, el rey" (Editorial La esfera de los libros, 2020), o del recent "Reconciliación" (Editorial Planeta, 2025) escrit en primera persona per la periodista francesa Laurence Debray.

I una justícia i una constitució que el protegeix. El cas conegut de defraudació fiscal del rei de l'any 2022 (amb els "trusts" descoberts a paradisos fiscals a l'illa de Jersey i a les illes Verges Britàniques), i amb cinc causes obertes per l'agència tributària i el ministeri públic van quedar arxivades, fonamentalment per inviolabilitat del personatge i/o prescripció (i en un cas per regularització voluntària de 5 milions d'euros). Però els delictes estan completament acreditats i aquí no passa res. El seu comportament com a mínim poc exemplar en la seva vida privada (tenir múltiples amants, fer caceres sortint del país sense permís, per citar només les més conegudes dels seus darrers anys) tampoc ha estat objecte de cap reprovació per part de l'actual rei Felip VI. 

És més, l'Emèrit, tot i estar "autoexiliat" a Abu Dabi des de l'any 2020, ha estat venint a Espanya quan li ha vingut de gust (a les famoses regates de Sanxenxo) sense cap mena de problema. Només l'any 2025 va venir cinc vegades i, aquí pau i després glòria.

A Anglaterra, al menys, són conscients de que una institució com la monarquia, que costa -segons estimacions- més de 500 milions de lliures esterlines als contribuents britànics cada any, ha de tenir una exemplaritat exquisida, i no és descartable que l'ex-príncep Andrew acabi finalment a la presó, mentre que a Espanya, la situació es podria resumir amb aquella expressió castellana "corramos un tupido velo", malgrat tots els esforços de blanquejament de la institució per part de Felip VI, que no acaben de convèncer a molts contribuents, i la prova més evident és que les preguntes sobre la popularitat de la monarquia ja fa molt de temps que van desaparèixer del CIS.

Tot i així, aquest darrer episodi que esquitxa la monarquia britànica torna a posar sobre la taula la funció d'una institució caduca i moralment molt poc edificant, que gaudeix d'una popularitat totalment decreixent fins i tot la Regne Unit, i que molt possiblement, aquest darrer esdeveniment, acabi constituent l'embrió d'una estocada mortal a la monarquia al Regne Unit.

No dormiràs: Oriol Canals

Si fa uns dies vaig fer una ressenya literària de "El joc del silenci" de Gil Pratsobrerroca, gentilesa d'un comentari del periodista radiofònic Jordi Basté, avui ho faré d'un altre autor que desconeixia -i aquest no és novell ja que porta 3 novel·les publicades-  Oriol Canals, que vaig descobrir en el programa de Catalunya Ràdio "La Solució", de l'Elisenda Roca. 

Canals (Barcelona, 1978), de qui no havia sentit a parlar abans, és llicenciat en publicitat i relacions públiques i ha treballat bona part de seva carrera professional al món de la comunicació, segons diu el seu perfil públic, però actualment és director de negocis del Diari Ara, per tant d'alguna manera continua relacionat amb el món de la comunicació.

L'Oriol Canals és, com jo mateix, un amant de la novel·la negra i el "thriller" i això es nota, i de quina manera, en la seva quarta novel·la: "No dormiràs", publicada per Editorial Rosa dels Vents (Grup Penguin Random House).

Com a amant del gènere, he trobat en aquesta novel·la un divertimento extraordinari que, efectivament, no em deixava dormir, en el sentit més literal de l'expressió. Tancava el llum per pur sentit de la responsabilitat. 

"No dormiràs" és addictiva des de la primera pàgina. El principal atractiu de la novel·la és un guió molt sòlid, i una construcció de personatges molt potent, amb uns protagonistes amb una personalitat molt marcada que confereixen al relat un atractiu innegable. 

La novel·la es centra en la trajectòria de la inexistent Orquestra Filharmònica de Barcelona (existeix la Simfònica) i el seu director, un dels protagonistes del llibre, Víctor Alemany, un dels grans mestres contemporanis de la música clàssica, a qui es compara amb Gustavo Dudamel (aquest darrer real com la vida mateixa).

M'ha vingut a la memòria això perquè aquests dies és notícia el concert que L'orquestra Filharmònica de Los Angeles està fent aquests dies sota la direcció de Gustavo Dudamel amb el Cor de Cambra i l'Orfeò Català (125 cantaires en total), que per cert, en la seva estrena ahir va tenir un èxit aclaparador.

A l'altra cantó, una mossa d'esquadra poc convencional, la Martina Roca, amb parella femenina i el cap totalment rapat, que s'enfrontarà a un fet poc ortodoxe com és la caiguda d'un home penjat amb una soga de la gran làmpada modernista que corona la sala simfònica del Palau de la Música on l'OFB feia un concert de la gira "Viatge al cor d'Europa". El títol de l'obra fa referència a la icònica ària de la gran òpera de Giacomo Puccini "Turandot", "Nessun Dorma".

A partir d'aquest fet comença una història de la que pengen diverses trames i històries dels seus protagonistes que s'estructura en 73 capìtols curts (tot i qua la novel·la té 360 pàgines) i que té alguns girs francament inesperats, molt en l'estil del mestre europeu de la novel·la negra, Jo Nesbo, de qui per cert, estic llegint la seva última novel·la, "Minnessota", que ressenyaré en breu en aquest blog.

L'escriptura de Canals és sòlida, amb diàlegs ràpids i una descripció pràcticament cinematogràfica de les escenes d'acció, entre les que destaca una persecució entre un presumpte narcotraficant i un equip dels mossos d'esquadra d'incògnit a la ciutat eslovaca de Bratislava. També m'agradaria destacar-ne la precisió meticulosa de l'autor en la descripció de llocs i edificis, des del Palau de la Música fins a l'Òpera de Venècia.

"No dormiràs" i l'Oriol Canals són, veritablement, una interessant descoberta.

L'obscenitat dels resultats de la gran banca

Sóc persona d'ordre (segurament per edat i per formació catòlica dels anys 70 del segle passat) i més aviat de dretes moderades i catalanistes, si és que ens hem de posicionar ideològicament, però des d'un punt de vista social i deontològic, sóc d'esquerres, d'esquerres d'ordre, si això vol dir alguna cosa.

Aquests darrers dies els quatre grans bancs espanyols (Santander, BBVA, Caixabank i Sabadell) han publicat resultats. I el que he vist (per professió i per vocació m'agrada estar informat del que passa al món econòmic) m'ha semblat d'una obscenitat que mereix que li dediqui, com a mínim, una modesta entrada al blog.

La xifra és una aberració que és difícil de descriure en paraules, però la reprodueixo aquí: només les tres primeres entitats bancàries han guanyat després d'impostos l'any 2025 (el Sabadell es queda a anys llum), 30.503 milions d'euros! I no deixa de ser curiós que el dia que el BBVA anunciava beneficis 10.541 milions d'euros, un 4,5% més que l'any anterior i l'anunci d'un repartiment de dividends per import, atenció, de 5.249 milions d'euros, l'acció va caure un -6,8%, degut a unes expectatives de guanys que no s'han complert el quart trimestre de 2025. El capitalisme no té límits, i aquesta n'és una proba fefaent.

No sóc radical en res en aquesta vida, i menys en economia, ja que sóc economista i m'he guanyat la vida com a director financer bona part de la meva trajectòria professional, però  no em puc estar d'afirmar que la xifra de beneficis nets de les tres principals entitats bancàries espanyoles em sembla obscena.

I això és més així especialment si tenim en compte la gran quantitat de gent que ho està passant malament i que pateix el que no està escrit per a aconseguir pagar la quota d'una hipoteca o la mensualitat d'un pis de lloguer decent de dues habitacions a un preu que pugui pagar.

Perquè ens puguem fer una idea de la magnitud de la tragèdia, el benefici net dels tres grans bancs suposa un 81% del pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2025 (pressupost, d'altra banda, prorrogat dues vegades des de 2023 per la incapacitat dels nostres polítics d'arribar a consensos mínims i per la seva voluntat incomprensible de continuar jugant a jocs de molt baixa volada i nul interès pels ciutadans/votants). 

La Generalitat haurà gastat aquest 2025 passat, si l'execució del pressupost ha estat plena, un total de 37.783 milions d'euros (sostre de despesa no financera). Posat en aquest context em sembla molt fort, i tot i que les comparacions sempre són odioses, aquests beneficis em sembla que haurien de tenir un altre tractament fiscal que millorés l'equitat.

La Generalitat de Catalunya té la part més important del seu pressupost en despesa en el salari de personal (sobre tot mestres, personal sanitari, policíes i jutges). El primer dels col·lectius, avui es manifestava a tot Catalunya invocant sobre tot manca de mitjans...només un impost addicional als bancs sobre aquests els beneficis, permetria millorar substancialment el pressupost de la Generalitat.

En un país on el risc de pobresa (dades Idescat 2026, aparegudes també aquests dies en premsa) ha experimentat un repunt, els bancs tenen, any rere any, beneficis récord.

La realitat doncs, segurament agreujada pel creixement tan marcat de la immigració els darrers anys, ha pujat lleugerament per a situar-se al 24,8% de la població.

Mentre els bancs reparteixen dividends inversemblants, per valor de més de 10.000 milions d'euros gràcies als resultats de 2025, 1 de cada 4 Catalans està en risc d'exclussió social. 

Algú ho pot entendre? Èticament, jo no, però estaré encantat d'escoltar altres opinions.