Pedro Sánchez: contraprogramació interessada

El govern de Pedro Sánchez fa aigües per tots els flancs com a conseqüència d'uns equilibris de forces molt difícils de mantenir estables donada la fragmentació històrica de l'esquerra més extrema i de l'extrema esquerra i dels nacionalistes catalans (els bascos són més o més discrets i previsibles).

Yolanda Díaz és una vice-presidenta que va per lliure (com a vice-presidenta del govern espanyol i com a representant de Sumar) i a la que li agrada tirar llenya al foc. La darrera sortida de to han estat les seves declaracions d'aquesta setmana titllant Junts de "partit racista i classista".  Home, Yolanda, jo tinc moltes coses a criticar a Junts, però això de "racista" em sembla del tot fora de lloc, però, en fi, doctors té l'església...

Gabriel Rufián un altre esperit lliure que vol fer una coalicció d'esquerres prescindint de la posició del partit (i dels interessos de Catalunya com a pal de paller de la política de ERC al parlament espanyol). La darrera sortida de to d'aquest senyor (que, recordem-ho, va dir públicament que només seria parlamentari a Madrid durant 4 anys...), és que s'estima més "el TikTok que les biblioteques perquè els joves miren TikTok i no van a les biblioteques". Per no parlar del que hi ha a l'esquerra de Sumar (Ione Belarra de Podemos i companyia) que també les diuen i les fan a l'alçada d'un campanar. I de la Míriam Nogueras de Junts, millor ni parlar-ne.

A tot això cal afegir-hi el judici que s'està celebrant aquests dies a Madrid pel cas Ávalos i Koldo García. Si han seguit alguna sessió i no s'han enrojolat de vergonya aliena és que tenen un estómac a prova de bombes, perquè la putrefacció és d'una inmoralitat que provoca basques.

Vist el panorama, i vistes també les virtuds camaleòniques de Sánchez, que és com una au Fènix en perpetu resorgiment de les seves cendres -que sembla fet d'una pasta no terrenal que el pemet superar totes les adversitats-, en Pedro Sánchez i els seus assessors van decidir ja fa temps que calia donar un impuls internacional a la seva figura en dues direccions.

La primera és per a desviar l'atenció interna a la falta de pressupostos, la paràlisi legislativa i els perpetus desacords amb els seus socis de govern.

La segona és per a preparar el terreny davant una més que probable desfeta a les properes eleccions generals (quan toqui o anticipades) per a buscar una porta giratòria que li permeti ocupar alguna posició ben remunerada i de prestigi a l'esfera internacional, sia a la Unió Europea, al Parlament Europeu, a la Comissió o a la ONU.

Així doncs, amb aquesta agenda tan clara, en Pedro Sánchez, Pedrito pels amics, ha esdevingut l'estandard de l'anti-trumpisme i s'ha posicionat com a l'estrella emergent de la defensa de la diplomàcia i la legalitat internacional auspiciada per les Nacions Unides.

I sembla que ho està aconseguint malgrat l'ombra que li ha començat a fer el Papa Lleó XIV que aquesta setmana s'ha posicionat de manera ferma i valenta contra les excentricitats i les bogeries de Donald Trump.

Però en Sánchez a la seva. Aquesta setmana que demà s'acaba ha reblat l'èxtasi intentant una carambola no a tres bandes sinó a moltes més. Ha convocat, a Barcelona,  la primera cimera bilateral entre Espanya i el Brasil (això va provocar ahir a Barcelona un col·lapse de trànsit que jo vaig patir en primera persona; sortia de l'aeroport de Barcelona i em vaig passar una hora i vint minuts a la Ronda de Dalt a dos quarts de tres de la tarda), la quarta "Reunió en Defensa de la Democràcia" i la "Global Progressive Mobilisation", organitzada pel PSOE i els seus homòlegs internacionals.

Què volen que els digui? Les concentracions i els noms parlen per si sols...La buidor de continguts és tan gran que parlar-ne fa fins i tot mandra. 

Una cosa és oposar-se a VOX, Trump i l'extrema dreta del planeta Terra, que és feina ingent, i, absolutament necessària per a la supervivència de la deontologia, i l'altra, fer teatre "woke" que no se'l creu ni en Salvador Illa, que també va traient el cap per aquesta cimera intentant sortir de l'absoluta mediocritat i irrellevància política en la que està enfangat.

La força dels Borbons

El lliurament del premi a Joan Carles I pel seu llibre "Réconciliation" a l'Assemblée Nationale Française, fa pensar, d'entrada, malgrat el rebuig que a hom pugui generar, que els Borbons continuen tenint un poder o una ascendència molt significativa. 

La setmana passada, en un nou retorn a Espanya, en aquest cas a Sevilla per assistir, el cap de setmana passat a una corrida de braus a la plaça de la Maestrança, quan l'emèrit va aparèixer en una de les llotges acompanyat de la seva filla Elena, una bona part dels assistents a la plaça es va aixecar i el van aplaudir. Aplaudien amb ganes un evasor d'impostos perdonat per la justícia per prescripció i per altres martingales constitucionals.

Que a algú que ha dictat les seves memòries a una periodista -el llibre l'ha escrit una professional de l'escriptura, Laurence Debray- rebi un premi, i el rebi al bressol de la tradició repúblicana segurament més important del planeta sembla una broma de mal gust o més aviat sarcasme.

Francesos republicans lliurant un premi a l'Assemblée Nationale, que s'anomena "Premi especial del jurat al llibre polític de l'any", a un Borbó descendent de Lluís XVI, el darrer rei de França, que va acabar executat a la guillotina el 1793 i moment a partir del qual a França ja no hi ha hagut mai més monarquia. Insisteixo, una broma de mal gust.

M'ha fet una mica d'angúnia veure com a aquest senyor, que no pot caminar sol, i a qui acompanyava en el lliurament del premi a Paris les seves dues filles Elena i Cristina i el seu net Froilán (un altre vividor professional), segueix tenint un importantíssim suport, fins i tot internacional, que continua treballant pel blanqueig del seu llegat i el seu retorn definitiu a Espanya.

En el seu discurs d'agraïment, en un francès més que correcte i una dicció força bona, no va aprofitar per a demanar disculpes de cap dels seus comportaments poc exemplars al llarg del seu regnat, com tampoc ho fa al llibre. I el més sorprenent del cas és que les seves memòries s'estan venent molt bé. Només la primera setmana se'n van vendre 40.000 exemplars a Espanya i segons fonts de Planeta, la xifra actual ja podria superar els 100.000 llibres venuts. 

Aquesta doncs, sembla una maniobra més, de les moltes a les que hem anat assistint des que va decidir auto exiliar-se, per a acabar redimint la seva imatge per tal que pugui acabar vivint a Espanya i podent ser enterrat aquí. La qüestió de si regulatitzarà els seus comptes amb l'Agència Tributària o no, semblen figues d'un altre paner.

PS. A sensu contrari, impressiona en positiu sentir la reina Letizia fent desacomplexadament i sense llegir, una introducció en Català en un acte amb empresàries a Lleida.

Quan Sixena no convé

Tothom que tingui el més mínim interès per l'actualitat estarà més que informat de la polèmica sobre el retorn de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, que es conserven al museu nacional d'art de Catalunya, però que, després d'un llarg recorregut als tribunals, la justícia va  decidir que les pintures -malgrat l'oposició dels tècnics i dels experts pel perill de deteriorament que el trasllat podria comportar- s'han de retornar a Sixena.

Aquests dies s'ha fet viral una notícia sobre la petició del govern basc del trasllat temporal del quadre Guernika de Pablo Picasso a Bilbao per a commemorar el 90è aniversari del bombardeig de la població basca per part de l'aviació nazi, i la negativa del govern espanyol, encapçalat pel ministre de cultura, el català Ernest Urtasun, que ha respost, literalment, a una pregunta del senador del partit nacionalista basc Igotz López, que "el meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni". 

De fet, la resposta del ministre s'empara en el més comú dels sentits, que és el de la prudència, el de preservar el patrimoni cultural i evitar trasllats innecessaris que en podrien provocar el deteriorament.

Fins aquí tot ben normal. Ara bé, la flamant presidenta de la Comunidad de Madrid, que sempre que pot fica cullerada a on no li demanen si ella veu que hi pot treure rèdit polític, ja ha opinat, naturalment per a pronunciar-se en contra del trasllat, amb la sàvia declaració que: "els bascos poden anar a Madrid a veure el Guernica, al Museu Reina Sofia, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

La lideressa ha acusat el govern de coalicció entre el PNB i el PSE d'"atiar sentiments identitaris i greuges per a justificar o per tergiversar la història de tots" i va acabar dient: "és la seva manera de continuar alimentant el negoci, i em sembla una pagesada".

Doncs per una vegada, per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic plenament d'acord amb la senyora Isabel Díaz-Ayuso: si els experts desaconsellen el trasllat invocant raons tècniques i de preservació de l'obra, doncs que no es bellugui del museu Reina Sofia.

Em pregunto però, com argumentaria la lideressa Díaz-Ayuso en el cas de les pintures de Sixena. S'han de traslladar des del museu nacional d'art de Catalunya on estan en un perfecte estat de preservació per a traslladar-les a un lloc que no està preparat i assumint un gran risc de deteriorament durant el trasllat?

Què hi té a dir vostè, senyora IDA, del trasllat de les pintures murals de Sixena que els experts desaconsellen? No seria millor que els interessats per aquesta obra capital de l'art medieval hispànic vinguin a veure aquesta meravella al museu que ha allotjat els frescos des de fa gairebé 90 anys? 

No és una veritable pagesada i atiar sentiments identitaris voler traslladar le pintures al lloc on s'haguessin malmès de forma definitiva si Josep Gudiol i Ricart no les hagués traslladat al MNAC després d'un incendi provocat pels mateixos veïns del poble? 

No és veritat que la màxima autoritat mundial en pintura mural, Gialuigi Coalucci (que va dirigir les obres de restauració de la Capella Sixtina a Sant Pere del Vaticà), ha afirmat reiterades vegades que les pintures no s'haurien de moure del MNAC si es volen preservar?  Què impedeix a bascos, aragonesos i catalans gaudir de les pintures anant a veure-les al MNAC de Montjuic?

En aquest cas no és una pagesada i l'atiament de sentiments identitaris voler traslladar les pintures murals a Sixena noranta anys després? I de passada, no hauria el museu britànic de tornar les seves col·leccions egipcies als seus legítims propietaris egipcis?

Jo diria als que insisteixen en el trasllat a Sixena, el següent: "els aragonesos poden anar a Barcelona a veure les pintures murals de Sixena, al Museu Nacional d'Art de Catalunaya, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

I per posar més el dit a la ferida, si algú recorda el trasllat del guerrer boiximà que el museu Darder de Banyoles va exhibir durant tants anys a la seva "pàtria natural", que pregunti actualment on estan les seves restes i com va acabar tota aquella -més que trista- aventura.

La missió Artemis II com a forma de propaganda

Tinc els meus dos fills, dos "frikies" de la ciència i la tecnologia, que segueixen tot el que es publica sobre la missió Artemis II que en aquests moments està orbitant al voltant de la lluna i que fa uns moments, segons una actualització que llegeixo al NYT, la nau acaba de passar els 400.170 kilòmetres (248.655 milles) que és la distància més llunyana del planeta Terra a la que un ésser humà havia arribat mai.

Els mitjans de comunicació occidentals van plens de notícies sobre aquesta missió que, pel que sembla, té una absoluta transcendència respecte de futures missions d'exploració de l'espai que s'hagin de produir més endavant, començant pel previst allunatge d'éssers humans a la Lluna una altra vegada l'any 2027.

Sense treure-li a la missió la importància científica que segur que té (no seré jo qui, sense criteri ni coneixement tècnic li pugui negar), des d'una perspectiva de pur sentit comú, no trobo que aquesta missió sigui una odissea científica tan remarcable com la NASA i els mitjans de comunicació occidental l'estan presentant.

Ara que he vist diversos programes sobre l'arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong, Aldrin i Collins el 20 de julil de 1969, que m'han deixat bocabadat i m'han semblat absolutament fascinants, penso encara més que aquesta missió que està portant a terme l'Artemis II l'any 2026, em sembla, si em permeten la vulgaritat, de "pa sucat amb oli".

Fa gairebé 57 anys la NASA va poder enviar tres homes a la Lluna i ho van retransmetre en directe per tot el Planeta -i òbviament les teories de la conspiració que diuen que tot es va filmar en un plató de Hollywood no tenen ni la més mínima consistència- i allò sí que, amb el nivell de teconologia que hi havia disponible aleshores, em sembla encara avui una proesa d'un mèrit més que extraordinari (enviar tres homes a la Lluna el 1969, que dos d'ells trepitgessin la superfície del satèl·lit i que tots tres tornessin vius a la Terra em sembla al·lucinant...).

Avui dia, amb la capacitat de computació de la que l'ésser humà disposa, amb els avenços amb software en general i en intel·ligència artificial en particular s'han fet ens els darrers deu anys, em sembla poc ambiciós enviar 4 astronautes a fer experiments sense baixar de la nau. O potser sí, però en tot cas, no caldria donar-li la importància informativa que li estan conferint, espacialment que el que fan ara, sembla -a priori i pels profans- menys ambiciós que el que la NASA va ser capaç de d'aconseguir amb les missions Apollo a la dècada dels seixanta i setant del segle passat.

I això és encara més així si tenim en compte que els humans disposem d'una estació espacial internacional funcionant de forma ininterrompuda i amb astronautes treballant-hi fent tota mena d'experiments des de l'any 2000, és a dir, fa 26 anys.

Per tant no acabo d'entendre tan de rebombori. Hi insisteixo, no li trec cap mena de mèrit i estic llegint sobre tots els experiments que hi ha programats, alguns d'ells sobre l'impacte de la falta de gravetat a la medul·la òssia i a l'ADN, però, em pregunto, tot això no es pot fer a l'estació espacial internacional que està orbitant al voltant de la Terra a 360 kilòmetres d'alçada?

No serà que hi ha interès per part de l'autoritat nord-americana de fer-la servir com a subterfugi per a desviar l'atenció sobre la guerra d'Iran o la creixent impopularitat de Donald Trump?

 

Pagant Sant Pere canta

Ahir es va fer públic que el govern espanyol i l'Església catòlica van signar un protocol que regula els mecanismes per a indemnitzar a víctimes d'abusos sexuals de religiosos en casos que ja han prescrit judicialment. 

No deixa de ser una bona notícia que després de tants anys, tants abusos, tantes humiliacions, tants encobriments i tants silencis, per fi hi hagi un cert reconeixement públic de culpabilitat per part de la màxima jerarquia de l'Església catòlica. No és el que penso que èticament hagués estat la millor solució, però sense dubte és un pas en la línia adequada. Que el president de la Conferència Episcopal, Luís Argüello, el ministre de presidència, Fèlix Bolaños i el defensor del poble Ángel Gabilondo hagin signat aquest acord, ja de per sí constitueix una forma de reparació.

Font: Ministerio de la Presidencia

Després, quan hom llegeix el text de l'acord, arriba a la conclusió que el mecanisme és enrevessat, complexe i segurament lent, ja que les víctimes que busquin reparació hauran de registrar-se en una "Unidad de Tramitación" (UT) que d'entrada no té ni pressupost assignat; llavors una vegada aconseguit registrar-se, el cas passarà a la "Unidad de Víctimas de la Oficina del Defensor del Pueblo" (UVDP) que valorarà cas a cas; en posterioritat en cas de valoració favorable, el cas passarà a la "Comisión asesora prevista en el PRIVA" (CPRIVA) que emetrà un informe motivat; finalment, la "Comisión mixta para la Resolución de Controversias" (CMRC) que tindrà la funció d'assolir unanimitat en el cas que la UVDP no hagi emès una resolució favorable....

No sé, però tot plegat em recorda una mica la situació dels demandants d'ajusts amparats en la Llei de Dependència que es moren sense poder cobrar després que la tramitació hagi trigat el que no està escrit....Només el 2025, a Catalunya han mort 9.116 persones sense haver rebut la prestació que els corresponia, i a Espanya, 32.704.

Auguro que amb aquest acord pel que totes les parts s'han posat medalles passarà força el mateix. Per vergonya, trabes o tràmits lents i costosos, moltes víctimes acabaran desistint. I la vergonya dels abusos de part de membres de l'Església continuarà sense reparació.

Gràcies a les investigacions periodístiques hem anat coneixent un degotall de casos que van des dels Monjos de Montserrat, fins a les Escoles Maristes, passant per les rectories de molts pobles i ciutats d'arreu del territori. Què ha fet l'Església com a institució durant tots aquests anys en la majoria dels casos? Protegir els seus membres, negant la major, dificultant la investigació o traslladant els acusats a altres destinacions, fins i tot a Sudamèrica.

Potser alguns acabaran cobrant una reparació econòmica, si superen la vergonya i la burocràcia, perquè de diners a la institució no n'hi falten, ara el "pagant Sant Pere canta" és una molt petita reparació comparat amb el mal que s'ha fet de forma totalment impune durant anys i anys.

Si el govern espanyol hagués volgut fer un acte de valentia veritable a favor de les víctimes (passades, presents i futures) el que hauria d'haver tramitat és un projecte de llei per aconseguir que els crims per pederàstia, com els de lesa humanitat, no prescrigin mai i que a més a més es pogués jutjar tots els casos d'abusadors i pederastes, que encara siguin vius, i poder jutjar-los i condemnar-los públicament i penalment i fer que es podreixin en una presó la resta de les seves vides.

Però pagant Sant Pere canta i la Conferència Episcopal està disposada a pagar molt per tal que molts d'aquests crims (tots els que puguin) acabin enterrats i sense condemna.

Palantir, o el risc de la intel·ligència artificial mal aplicada

Aquests dies en les que una guerra sense sentit ni motius està dominant els espais informatius -i les butxaques dels ciutadans- un nom ressona per damunt de molts altres: Palantir, l'empresa tecnològica fundada el 2003 per Alex Karp i l'ultra conservador, amic de Donald Trump, Peter Thiel -fundador de PayPal-, un dels principals proveïdors de tecnologia i software de l'exèrcit nord-americà, que, amb Gotham, la seva eina d'intel·ligència artificial, que el Pentagon utilitza abastament, i que ha estat clau en els atacs fins ara a l'Iran, és publicitada al seu lloc web com a "AI-driven combat superiority, from space to mud" (superioritat de combat propulsada per la Intel·ligència Artificial (IA), des de l'espai fins al fang".

La realitat és que la IA, mitjançant la combinació i l'anàlisi d'ingents quantitats de dades procedents de molt diverses fonts: satèl·lits, intel·ligència, fotografies aèries, cartografia, etc, aconsegueix seleccionar els objectius militars d'una forma molt més ràpida i aparentment efectiva que per la via convencional. Amb diversos agravants: un és que el que abans trigava mesos i utilitzava dues mil persones, es pot fer ara amb vint persones i trenta dies.

Gotham doncs és l'assitent que està utilitzant l'exèrcit dels Estats Units per a semblar la destrucció a l'Iran. I això també canvia un paradigma que havia presidit les relacions internacionals des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Són algoritmes els que decideixen, amb cada vegada menys intervenció humana els objectius a abatre (i aquí sí que hi ha éssers humans implicats), sense tenir massa (o gens) en compte si la informació proporcionada per Gotham és prou rigurosa com per a basar bombardejos massius en les decisions que pren l'algoritme.

I així tenim que un "petit" error de càlcul acaba segant la vida de 165 estudiants d'una escola que va tenir la mala sort d'estar ubicada al costat d'una instal·lació militar. Danys col·laterals, en diuen. Però als Hegshet, Rubio, Vance, Trump...tan els fa. L'estratègia ha estat remplaçada per les decisions arbitràries que són preses amb una frivolitat que fa feredat.

I això fa que, a més a més, des d'aquesta mena de nou imperialisme capriciós i erràtic que presideix les actuacions de Donald Trump i els seus acòlits, la guerra sigui vista gairebé com un videojoc amb una indiferència que fa esgarrifar.

Escriu avui al diari Ara la seva directora Ester Vera: "La indiferència és perillosa perquè el poder sense límits no només és més agressiu; és també més erràtic. I ser erràtic, quan es combina amb una capacitat militar sense precedents, deixa de ser una debilitat per converti-se en urna amenaça sistèmica".

Això és Palantir i així es prenen ara les decisions a la Casablanca, que estan en mans, parafrassejant en Lluís Llach, d'assssins de raons, de vides, pels que esperem que mai no tinguin repòs en cap dels seus dies i que en mort els persegueixin les memòries de tanta i tanta gent a la que estan matant sense motiu.

Dormirem una hora menys....

Tota aquesta setmana que avui s'acaba ha estat presidida, a més a més de les notícies realment "serioses", per dir-ho d'alguna manera, per aquesta estúpida convenció del canvi d'hora que, des de temps inmemorials, en la nostra curta memòria com a humans en el pas per aquest Planeta, es repeteix dues vegades any rere any.

Ahir, a les dues de la matinada, els estats membres de la Unió Europea van avançar el rellotge una hora, de manera que "vam perdre una hora de les nostres vides", ja que, per decret-llei, les dues van passar, tot d'una, sense cap raó científica o pràctica que ho continui avalant, les tres.

El divendres i els dissabtes, als telenotícies, a la ràdio a la premsa, la notícia venia presidida per l'estúpid: "demà dormirem una hora menys". Home, la nit del 28 al 29 tothom ha dormit les hores que li ha donat la gana, que ha volgut o ha pogut, però l'estupidesa periodística de dir que "demà ens roben una hora de les nostres vides" em provoca, literalment, arcades.

Jo avui al matí, expressament, no he posat cap despertador, per tal que, com que es diumenge i no he d'anar a treballar, em pogués aixecar a l'hora que em donés la gana, i expressament he decidit no només no dormir una hora menys, sinó que he decidit que em venia de gust dormir dues hores més. O sigui, que fet i fet, m'he aixecat del llit sobre dos quarts d'onze. Ep! Això no vol dir que hagi dormit fins a aquesta hora, sinó que m'he despertat a quarts de deu, i sentint la tramuntanada que bombardejava Sant Antoni de Calonge, he decidit restar al llit continuant amb la lectura de la darrera biografia publicada de Josep Pla, "Un cor furtiu", dels professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla, que em té veritablement enganxat i que serà objecte d'un article monogràfic quan l'acabi.

La pregunta que continuo fent-me des que sóc adult és el motiu del canvi d'hora. Per què? On són els estalvis energètics que des de 1974 ens venen els nostres governants? Per què doncs a la Xina -i a molts d'altres països- no es canvia mai l'hora? És que allà no tenen cura dels estalvis energètics?

Tot plegat no deixa de ser una convenció absurda que no té cap sentit ben entrat el Segle XXI, però que, com a tants d'altres aspectes de la Unió Europea, la burocràcia i la lentitud en la presa de decisions continua ajornat des d'abans de la pandèmia del Covid. Avui sabem que la Comissió Europea, a falta dels informes definitus, ha decidit continuar amb els dos canvis horaris anuals fins al 2031, com a molt aviat... 

Segurament, el fet que hi hagi una discrepància entre l'horari final a implantar tot l'any, si el d'estiu, que és el que sembla preferir la ciutadania (jo tinc claríssim que m'agradaria viure tot l'any amb l'horari d'estiu) o el que defensen els "tècnics" que és el d'hivern fa que la decisió encara sigui més feixuga de prendre.

En tot cas, una qüestió tan simple com aquesta posa en evidència que la Unió Europea és un mostre enquistat amb una terrible lentitud que fa que les propostes, ni que siguin ben simples, triguin una eternitat a esdevenir una realitat, i demostren que el model de governança que tenim els europeus no va enlloc, si volem esdevenir el contra-poder que molts europeus de carrer pensem que la Unió hauria de ser, sobre tot, davant la Xina, els Estats Units, i Rússia.

Però metre continuem amb una Unió Europea de buròcretes molt ben pagats i sense poques responsabilitats veritables, no ens ensortirem, com la realitat, malauradament, s'entesta en demostrar-nos dia rere dia.