Sant Jordi: una Diada excepcional

Amb llums i ombres, Sant Jordi, diguin el que diguin els "haters", els del "deep state" i la dreta extrema i l'extrema dreta, és el que jo considero la festa més gran de Catalunya. 

Molt més gran que l'onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, on, al capdavall, es celebra una derrota; molt més gran que el Nadal, on celebrem una tradició basada en un compte de fades anomenat religió catòlica; molt més gran que qualsevol altra celebració que els humans que habitem aquest petit país que porta per nom Catalunya ens haguem pogut inventar.

Sant Jordi és la festa de la cultura, de la generositat, de l'intercanvi, de la convivència, del civisme, d'un cant a la vida, a envair els carrers, a somriure només pel pur plaer de somriure en veure que els teus proïsmes poblen els carrers i les places del país amb el mateix somriure de complicitat que tu portes dibuixat a la cara en submergir-te en aquesta bestiesa col·lectiva que és l'intercanvi de roses i de llibres.

Sant Jordi és una festa que ens identifica com a país arreu del planeta Terra, i que ens posa en el món com a referent cultural, de convivència, d'intercanvi, de diàleg, de pau.

Aquesta tarda, passejant per Girona, pel carrer Sant Francesc, per la plaça Catalunya, per la Rambla..., m'he adonat de la veritable grandesa d'aquesta festa, del seu significat de civisme i de generositat. Ho he viscut com a observador, com a cronista, sentint i flairant el que vivien els altres des de la barrera, perquè els deures de comprar libres ja els havia fet (compro llibres tot l'any, i molts) i el de comprar les roses l'he fet en sortir de la feina.

Els carrers de Girona, de Barcelona, de totes les ciutats de Catalunya  bullien de compradors, de curiosos, d'estrangers que no entenien res però que s'unien amb curiositat i alegria a la festa que es vivia al carrer. 

I en arribar a la plaça de la Indepèndencia, la cirera del pastís, la cobla Ciutat de Girona tocant sardanes amb un mestratge impressionant, i el que més m'ha fascinat, molts sardanistes que ballaven amb un savoir faire que m'ha deixat bocabadat. Una família alemana que tenia al meu darrere no s'ho acabava de creure i ho observava amb reverencial devoció. Ni tan sols ho han gravat amb el mòbil, només s'han impregnat de la festa. 

Turistes, dels que des de fa uns anys poblen Girona tot l'any, barrejats amb locals que han omplert a vessar els carrers per a celebrar la festa de la cultura, la festa d'un Sant Jordi que potser era inculte i maltractador d'animals, però, i què, hi afegeixo jo? Què té a veure el Jordi original, militar romà d'origen grec nascut a la Capadòcia al segle III -el pecat més gran del qual semblaria ser que va ser negar-se a perseguir cristians, per la qual cosa va ser torturat i decapitat- amb la nostra festa del civisme i la cultura? Ben poc per no dir res de res. La festa l'ha fet créixer la gent de forma espontània i l'hem d'interpretar com un homenatge popular a la cultura i el civisme. I que sigui anomenada Diada de Sant Jordi, és un altre acte d'identitat que ens honora.

La part mediàtica del Sant Jordi m'agrada molt menys. Els rànkings dels més venuts, les apostes prèvies sobre els guanyadors i els perdedors, la confirmació o matització de les apostes quan es publiquen les xifres dels més venuts, en Català, en Castellà, en ficció i en no ficció...

Però tot això s'ho inventen els periodistes i els mitjans de comunicació. I jo en faig un cas entre poc i gens. La festa no és això, malgrat tot (i entenc que els mitjans Hagin d'omplir pàgenes i hopes de ràdio i televisió, però amb límits). La festa és la gent, el carrer, la reivindicació de la convivència, del civisme, de la llengua i la cultura del país. La festa és també un sector editorial que dóna molta feina en aquest país, entre autors, representants, editors, maquetadors, impressors, llibreters, botiguers, etc. Un col·lectiu que aporta un PIB que no es pot menystenir de cap de les maneres.

Reivindico aquesta festa més que cap altra de les que es celebren al país, malgrat que per a gairebé tothom sigue un dia laborable. Ens hem de felicitar com a ciutadans. Per molts anys més.

Josep Blay, el paradigma que alguna cosa no funciona gens bé

Aquests dies ha tornat a fer-se viral la notícia del pederasta i maltractador Josep Blay, membre de la congregació dels escolapis, com a conseqüència de les denúncies que han presentat cinc ex-alumnes després de l'emissió a finals de març del documental "La fugida, veritats ocultes" que poden veure en aquest enllaç: https://www.3cat.cat/3cat/la-fugida-veritats-ocultes/. 

"La fugida" és una coproducció de TV3 i El Periódico de Catalunya, que consta de tres capítols (L'encobriment, la impunitat i la germandat) que relaten de forma minuciosa i molt documentada el modus operandi no només dels abusadors, sinó també de les institucions que els van encobrir (i podria ser que els continuessin encobrint a dia d'avui).

El dia 31 de març vaig publicar un article que es titulava "Pagant Sant Pere canta" que explicava l'acord al que l'Estat ha arribat amb l'Església Catòlica per a la reparació de víctimes demostrades dels abusos dels sacerdots d'escoles catòliques a l'estat espanyol.

Però no podem deixar d'escandalitzar-nos cada vegada que tornen a sortir a la llum casos d'abusos de religiosos amb els seus alumnes. 

Està acreditat que Blay, que avui té 86 anys i no entrat mai a la presó, continua vivint en una residència de la congregació. Home, convindran Vostès amb mi que això no és en absolut normal. No ho és per a un sàdic (així el defineixen algunes de les seves víctimes) que pegava, insultava, menystenia, maltractava i abusava sexualment d'alguns dels seus alumnes, sense distinció de si eren nens o nenes.

Després de moltes denúncies i un llarg via crucis judicial, Blay va ser condemnat l'octubre de 2023 per un jutjat de Mataró que el va considerar culpable de tres delictes d'abusos sexuals a menors (van ser molts més, segons acredita el documental) i el va condemnar a 22 mesos de presó i a una ridícula indemnització de 7.000 euros, sentència que els pares denunciants van recórrer.

Admès el recurs de les famílies, el 2024 l'Audiència de Barcelona el va condemnar a una pena de presó de 22 mesos (que em sembla no ridícula sinó de pura vergonya) però com que l'abusador tenia més de 80 anys quan s'el va condemnar, no va arribar a entrar mai a la presó (si això és justícia, que baixi Déu i ho vegi).

Que la justícia d'aquest estat no acaba de funcionar en molts casos és una evidència (tan malament com ho fa el VAR a la Champions de futbol masculí, si em permeten la vulgaritat). Avui mateix, llegia al Diari de Girona, en una notícia que signa l'Eva Batlle, que els jutjats gironins - i això, malauradament és només un exemple d'una realitat que patim cada dia com a ciutadans i com a contribuents- denegen sis de cada deu ordres de protecció a dones maltractades. És a dir, dels 521 expedients per maltractaments a dones que es van incoar el 2025, 303 van ser rebutjats, és a dir, més d'un 58% dels casos.

Però no només és la justícia, sinó la connivència d'aquesta amb l'església, que ha fet el que ha pogut (l'Església com a institució) per a tapar sistemàticament tants casos com han pogut. Les sentències en el cas Josep Blay posen com a atenunat les dilacions indegudes (el paradigma de la hipocresia) donat que entre la primera denúncia i el judici vam passar més de set anys. Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. Si no fos que les sentències estan escrites i documentades, faria de mal creure. Però no, la realitat és tossuda i sempre falla, com la justícia, a favor dels col·lectius que hom podria anomenar com a part del Sistema, del "Deep State".

A "La fugida" es constata que Blay ni tan sols ha deixat de ser sacerdot, ni ha estat expulsat de l'ordre dels escolapis i fins i tot el van felicitar pel seu 60è aniversari de l'ordenació com a sacerdot.

Quan reflexioso sobre aquesta realitat, cada vegada estic més convençut que no marcar la casella 105 a la declaració de la renda (assignació tributària a l'església catòlica) és el meu deure com a ciutadà.

Sant Jordi: l'estupidesa dels Mendoza, Mariscal, Soler i d'altres

S'ha fet viral la polèmica -interessada- generada per les declaracions de l'Eduardo Mendoza, magnífic escriptor que vaig descrubrir a la brillant "La verdad sobre el caso Savolta", de 1975, i de'n Xavier Mariscal, geni valencià que viu a Barcelona des de l'any 1970 i que a les xarxes socials es fa dir Javier. Són dos creadors i artistes que admiro en els seus vessants respectius, l'un el de la literatura, l'altre del disseny.

La polèmica s'ha desfermat per unes declaracions del primer dient que calia desvincular la celebració del Dia del Llibre amb la diada de Sant Jordi afirmant que es tracava d'un maltractador d'animals i que segurament ni tan sols sabia llegir... Marisacal -cal posar-hi context perquè si no s'entén molt menys- s'hi afegeix: "M'agrada molt Mendoza, el seu somriure sota el bigoti, és molt potent (aquí hi estic totalment d'acord amb en Mariscal). A mi m'agrada canviar les coses i em posa molt nerviós dir Setmana Santa o Nadal. Setmana Santa de què. Sí, jo eliminaria Sant Jordi i en diria Dia del Llibre. Són aquestes coses catalanes que "no, això no es pot tocar, el pa amb tomàquet...". Venga, hombre, a tomar por el culo, què m'estàs contant. Per què no ho canviem tot. És un màrqueting tan ben muntat. Ara que d'aquí a no res el pobre Pujol ens deixarà, ja podrem quitar lo de Sant Jordi. És molt bona idea. Hi estic d'acord".

Home, una persona cultíssima no pot dir que que Sant Jordi era un maltractador d'animals (encara que ho digui amb segones i que hi posi tot el sarcasme del món). I del Mariscal, què dir? Tampoc calia que hi posés pel mig el "pobre Jordi Pujol" perquè ni ell va instaurar la festa ni se la va inventar.

El problema, a part de que tots dos comencen a xotjejar de forma preocupant, el primer té 83 anys passats i el segon 76 (aquest ha xotjejat infinitat de vegades, però, de jove i de vell), és aquest pretès cosmopolitisme que els fa pensar -s'ho creuen tots dos fermament- que això del Català i de Catalunya és d'un provincialisme pagesívol i que el que cal és ser, internacionalista i ciutadà del món i que això no lliga amb l'exaltació cultural de catalanitat de la Diada de Sant Jordi.

Potser hauria de recordar el gran Mendoza que Sant Jordi és també el patró d'Aragó i l'Anglaterra, i dubto que tinguin cap intenció de retirar-li la patronitat perquè una llegenda digui que un dia va matar un drac.

Polemistes professionals com el tonto útil de l'Albert Soler, que escrivia barbaritats del mateix tenor en un article el divendres passat a Diari de Girona (i això que és un típus que la sol tocar bé, tot i el seu recalcitrant anti-catalanisme, potser va caure a l'olla de poció màgica quan era petit...) quan rebla: "(Badall) I per què serveix això de ser català? Si almenys garantís que la cervesa me la serviran sempre ben freda, tindria alguna utilitat, però sospito que ni tan sols per a això". Tanta imbecilitat, especialment venint d'una persona que considero intel·ligent i culta, m'entristeix. És per paios com aquest que tenim un país petit on la llengua i la cultura catalana estan també en un greu perill. La suposada indiferència internacionalista dels que se senten imbuïts d'una superioritat moral que els permet classificar els que pensen diferent d'ells de vulgars plebeis ignorants em fa veritable angúnia.

Coincideixo més aviat amb el que escriu la Natza Farré a la seva columna a l'Ara: "No seré jo qui defensi les tradicions com a concepte i tampoc seré jo qui defensi aquests senyors ni les seves propostes. I quan dic senyors també vull dir Jordi Pujol i sant Jordi, el cavaller. Però fins i tot amb el nas tapat es pot olorar un tuf anticatalà perquè quan convé som uns pobres provincianets celebrant coses, i el Dia del Llibre és universal, i tot som ciutadans del món i bla,bla bla.".

Doncs aixó, Natza, és precisament això.

Pedro Sánchez: contraprogramació interessada

El govern de Pedro Sánchez fa aigües per tots els flancs com a conseqüència d'uns equilibris de forces molt difícils de mantenir estables donada la fragmentació històrica de l'esquerra més extrema i de l'extrema esquerra i dels nacionalistes catalans (els bascos són més o més discrets i previsibles).

Yolanda Díaz és una vice-presidenta que va per lliure (com a vice-presidenta del govern espanyol i com a representant de Sumar) i a la que li agrada tirar llenya al foc. La darrera sortida de to han estat les seves declaracions d'aquesta setmana titllant Junts de "partit racista i classista".  Home, Yolanda, jo tinc moltes coses a criticar a Junts, però això de "racista" em sembla del tot fora de lloc, però, en fi, doctors té l'església...

Gabriel Rufián un altre esperit lliure que vol fer una coalicció d'esquerres prescindint de la posició del partit (i dels interessos de Catalunya com a pal de paller de la política de ERC al parlament espanyol). La darrera sortida de to d'aquest senyor (que, recordem-ho, va dir públicament que només seria parlamentari a Madrid durant 4 anys...), és que s'estima més "el TikTok que les biblioteques perquè els joves miren TikTok i no van a les biblioteques". Per no parlar del que hi ha a l'esquerra de Sumar (Ione Belarra de Podemos i companyia) que també les diuen i les fan a l'alçada d'un campanar. I de la Míriam Nogueras de Junts, millor ni parlar-ne.

A tot això cal afegir-hi el judici que s'està celebrant aquests dies a Madrid pel cas Ávalos i Koldo García. Si han seguit alguna sessió i no s'han enrojolat de vergonya aliena és que tenen un estómac a prova de bombes, perquè la putrefacció és d'una inmoralitat que provoca basques.

Vist el panorama, i vistes també les virtuds camaleòniques de Sánchez, que és com una au Fènix en perpetu resorgiment de les seves cendres -que sembla fet d'una pasta no terrenal que el pemet superar totes les adversitats-, en Pedro Sánchez i els seus assessors van decidir ja fa temps que calia donar un impuls internacional a la seva figura en dues direccions.

La primera és per a desviar l'atenció interna a la falta de pressupostos, la paràlisi legislativa i els perpetus desacords amb els seus socis de govern.

La segona és per a preparar el terreny davant una més que probable desfeta a les properes eleccions generals (quan toqui o anticipades) per a buscar una porta giratòria que li permeti ocupar alguna posició ben remunerada i de prestigi a l'esfera internacional, sia a la Unió Europea, al Parlament Europeu, a la Comissió o a la ONU.

Així doncs, amb aquesta agenda tan clara, en Pedro Sánchez, Pedrito pels amics, ha esdevingut l'estandard de l'anti-trumpisme i s'ha posicionat com a l'estrella emergent de la defensa de la diplomàcia i la legalitat internacional auspiciada per les Nacions Unides.

I sembla que ho està aconseguint malgrat l'ombra que li ha començat a fer el Papa Lleó XIV que aquesta setmana s'ha posicionat de manera ferma i valenta contra les excentricitats i les bogeries de Donald Trump.

Però en Sánchez a la seva. Aquesta setmana que demà s'acaba ha reblat l'èxtasi intentant una carambola no a tres bandes sinó a moltes més. Ha convocat, a Barcelona,  la primera cimera bilateral entre Espanya i el Brasil (això va provocar ahir a Barcelona un col·lapse de trànsit que jo vaig patir en primera persona; sortia de l'aeroport de Barcelona i em vaig passar una hora i vint minuts a la Ronda de Dalt a dos quarts de tres de la tarda), la quarta "Reunió en Defensa de la Democràcia" i la "Global Progressive Mobilisation", organitzada pel PSOE i els seus homòlegs internacionals.

Què volen que els digui? Les concentracions i els noms parlen per si sols...La buidor de continguts és tan gran que parlar-ne fa fins i tot mandra. 

Una cosa és oposar-se a VOX, Trump i l'extrema dreta del planeta Terra, que és feina ingent, i, absolutament necessària per a la supervivència de la deontologia, i l'altra, fer teatre "woke" que no se'l creu ni en Salvador Illa, que també va traient el cap per aquesta cimera intentant sortir de l'absoluta mediocritat i irrellevància política en la que està enfangat.

La força dels Borbons

El lliurament del premi a Joan Carles I pel seu llibre "Réconciliation" a l'Assemblée Nationale Française, fa pensar, d'entrada, malgrat el rebuig que a hom pugui generar, que els Borbons continuen tenint un poder o una ascendència molt significativa. 

La setmana passada, en un nou retorn a Espanya, en aquest cas a Sevilla per assistir, el cap de setmana passat a una corrida de braus a la plaça de la Maestrança, quan l'emèrit va aparèixer en una de les llotges acompanyat de la seva filla Elena, una bona part dels assistents a la plaça es va aixecar i el van aplaudir. Aplaudien amb ganes un evasor d'impostos perdonat per la justícia per prescripció i per altres martingales constitucionals.

Que a algú que ha dictat les seves memòries a una periodista -el llibre l'ha escrit una professional de l'escriptura, Laurence Debray- rebi un premi, i el rebi al bressol de la tradició repúblicana segurament més important del planeta sembla una broma de mal gust o més aviat sarcasme.

Francesos republicans lliurant un premi a l'Assemblée Nationale, que s'anomena "Premi especial del jurat al llibre polític de l'any", a un Borbó descendent de Lluís XVI, el darrer rei de França, que va acabar executat a la guillotina el 1793 i moment a partir del qual a França ja no hi ha hagut mai més monarquia. Insisteixo, una broma de mal gust.

M'ha fet una mica d'angúnia veure com a aquest senyor, que no pot caminar sol, i a qui acompanyava en el lliurament del premi a Paris les seves dues filles Elena i Cristina i el seu net Froilán (un altre vividor professional), segueix tenint un importantíssim suport, fins i tot internacional, que continua treballant pel blanqueig del seu llegat i el seu retorn definitiu a Espanya.

En el seu discurs d'agraïment, en un francès més que correcte i una dicció força bona, no va aprofitar per a demanar disculpes de cap dels seus comportaments poc exemplars al llarg del seu regnat, com tampoc ho fa al llibre. I el més sorprenent del cas és que les seves memòries s'estan venent molt bé. Només la primera setmana se'n van vendre 40.000 exemplars a Espanya i segons fonts de Planeta, la xifra actual ja podria superar els 100.000 llibres venuts. 

Aquesta doncs, sembla una maniobra més, de les moltes a les que hem anat assistint des que va decidir auto exiliar-se, per a acabar redimint la seva imatge per tal que pugui acabar vivint a Espanya i podent ser enterrat aquí. La qüestió de si regulatitzarà els seus comptes amb l'Agència Tributària o no, semblen figues d'un altre paner.

PS. A sensu contrari, impressiona en positiu sentir la reina Letizia fent desacomplexadament i sense llegir, una introducció en Català en un acte amb empresàries a Lleida.

Quan Sixena no convé

Tothom que tingui el més mínim interès per l'actualitat estarà més que informat de la polèmica sobre el retorn de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, que es conserven al museu nacional d'art de Catalunya, però que, després d'un llarg recorregut als tribunals, la justícia va  decidir que les pintures -malgrat l'oposició dels tècnics i dels experts pel perill de deteriorament que el trasllat podria comportar- s'han de retornar a Sixena.

Aquests dies s'ha fet viral una notícia sobre la petició del govern basc del trasllat temporal del quadre Guernika de Pablo Picasso a Bilbao per a commemorar el 90è aniversari del bombardeig de la població basca per part de l'aviació nazi, i la negativa del govern espanyol, encapçalat pel ministre de cultura, el català Ernest Urtasun, que ha respost, literalment, a una pregunta del senador del partit nacionalista basc Igotz López, que "el meu deure com a ministre és garantir l'accés a la cultura, però alhora conservar el patrimoni". 

De fet, la resposta del ministre s'empara en el més comú dels sentits, que és el de la prudència, el de preservar el patrimoni cultural i evitar trasllats innecessaris que en podrien provocar el deteriorament.

Fins aquí tot ben normal. Ara bé, la flamant presidenta de la Comunidad de Madrid, que sempre que pot fica cullerada a on no li demanen si ella veu que hi pot treure rèdit polític, ja ha opinat, naturalment per a pronunciar-se en contra del trasllat, amb la sàvia declaració que: "els bascos poden anar a Madrid a veure el Guernica, al Museu Reina Sofia, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

La lideressa ha acusat el govern de coalicció entre el PNB i el PSE d'"atiar sentiments identitaris i greuges per a justificar o per tergiversar la història de tots" i va acabar dient: "és la seva manera de continuar alimentant el negoci, i em sembla una pagesada".

Doncs per una vegada, per una vegada, i sense que serveixi de precedent, estic plenament d'acord amb la senyora Isabel Díaz-Ayuso: si els experts desaconsellen el trasllat invocant raons tècniques i de preservació de l'obra, doncs que no es bellugui del museu Reina Sofia.

Em pregunto però, com argumentaria la lideressa Díaz-Ayuso en el cas de les pintures de Sixena. S'han de traslladar des del museu nacional d'art de Catalunya on estan en un perfecte estat de preservació per a traslladar-les a un lloc que no està preparat i assumint un gran risc de deteriorament durant el trasllat?

Què hi té a dir vostè, senyora IDA, del trasllat de les pintures murals de Sixena que els experts desaconsellen? No seria millor que els interessats per aquesta obra capital de l'art medieval hispànic vinguin a veure aquesta meravella al museu que ha allotjat els frescos des de fa gairebé 90 anys? 

No és una veritable pagesada i atiar sentiments identitaris voler traslladar le pintures al lloc on s'haguessin malmès de forma definitiva si Josep Gudiol i Ricart no les hagués traslladat al MNAC després d'un incendi provocat pels mateixos veïns del poble? 

No és veritat que la màxima autoritat mundial en pintura mural, Gialuigi Coalucci (que va dirigir les obres de restauració de la Capella Sixtina a Sant Pere del Vaticà), ha afirmat reiterades vegades que les pintures no s'haurien de moure del MNAC si es volen preservar?  Què impedeix a bascos, aragonesos i catalans gaudir de les pintures anant a veure-les al MNAC de Montjuic?

En aquest cas no és una pagesada i l'atiament de sentiments identitaris voler traslladar les pintures murals a Sixena noranta anys després? I de passada, no hauria el museu britànic de tornar les seves col·leccions egipcies als seus legítims propietaris egipcis?

Jo diria als que insisteixen en el trasllat a Sixena, el següent: "els aragonesos poden anar a Barcelona a veure les pintures murals de Sixena, al Museu Nacional d'Art de Catalunaya, on està a disposició de tots els ciutadans perquè és patrimoni de tots els espanyols (...) i el que no es pot fer és dividir-lo entre 17 estats, nacions i d'aquesta manera seguir alimentant el sentiment de greuge per justificar o per tergiversar la història del tot".

I per posar més el dit a la ferida, si algú recorda el trasllat del guerrer boiximà que el museu Darder de Banyoles va exhibir durant tants anys a la seva "pàtria natural", que pregunti actualment on estan les seves restes i com va acabar tota aquella -més que trista- aventura.

La missió Artemis II com a forma de propaganda

Tinc els meus dos fills, dos "frikies" de la ciència i la tecnologia, que segueixen tot el que es publica sobre la missió Artemis II que en aquests moments està orbitant al voltant de la lluna i que fa uns moments, segons una actualització que llegeixo al NYT, la nau acaba de passar els 400.170 kilòmetres (248.655 milles) que és la distància més llunyana del planeta Terra a la que un ésser humà havia arribat mai.

Els mitjans de comunicació occidentals van plens de notícies sobre aquesta missió que, pel que sembla, té una absoluta transcendència respecte de futures missions d'exploració de l'espai que s'hagin de produir més endavant, començant pel previst allunatge d'éssers humans a la Lluna una altra vegada l'any 2027.

Sense treure-li a la missió la importància científica que segur que té (no seré jo qui, sense criteri ni coneixement tècnic li pugui negar), des d'una perspectiva de pur sentit comú, no trobo que aquesta missió sigui una odissea científica tan remarcable com la NASA i els mitjans de comunicació occidental l'estan presentant.

Ara que he vist diversos programes sobre l'arribada a la Lluna dels astronautes Armstrong, Aldrin i Collins el 20 de julil de 1969, que m'han deixat bocabadat i m'han semblat absolutament fascinants, penso encara més que aquesta missió que està portant a terme l'Artemis II l'any 2026, em sembla, si em permeten la vulgaritat, de "pa sucat amb oli".

Fa gairebé 57 anys la NASA va poder enviar tres homes a la Lluna i ho van retransmetre en directe per tot el Planeta -i òbviament les teories de la conspiració que diuen que tot es va filmar en un plató de Hollywood no tenen ni la més mínima consistència- i allò sí que, amb el nivell de teconologia que hi havia disponible aleshores, em sembla encara avui una proesa d'un mèrit més que extraordinari (enviar tres homes a la Lluna el 1969, que dos d'ells trepitgessin la superfície del satèl·lit i que tots tres tornessin vius a la Terra em sembla al·lucinant...).

Avui dia, amb la capacitat de computació de la que l'ésser humà disposa, amb els avenços amb software en general i en intel·ligència artificial en particular s'han fet ens els darrers deu anys, em sembla poc ambiciós enviar 4 astronautes a fer experiments sense baixar de la nau. O potser sí, però en tot cas, no caldria donar-li la importància informativa que li estan conferint, espacialment que el que fan ara, sembla -a priori i pels profans- menys ambiciós que el que la NASA va ser capaç de d'aconseguir amb les missions Apollo a la dècada dels seixanta i setant del segle passat.

I això és encara més així si tenim en compte que els humans disposem d'una estació espacial internacional funcionant de forma ininterrompuda i amb astronautes treballant-hi fent tota mena d'experiments des de l'any 2000, és a dir, fa 26 anys.

Per tant no acabo d'entendre tan de rebombori. Hi insisteixo, no li trec cap mena de mèrit i estic llegint sobre tots els experiments que hi ha programats, alguns d'ells sobre l'impacte de la falta de gravetat a la medul·la òssia i a l'ADN, però, em pregunto, tot això no es pot fer a l'estació espacial internacional que està orbitant al voltant de la Terra a 360 kilòmetres d'alçada?

No serà que hi ha interès per part de l'autoritat nord-americana de fer-la servir com a subterfugi per a desviar l'atenció sobre la guerra d'Iran o la creixent impopularitat de Donald Trump?