242 anys de respecte, 8 anys de vergonya

Els Estats Units d'Amèrica, un dia una colònia del Regne Unit de la Gran Bretanya (signe inequívoc que les fronteres no són eternes) celebra avui el seu 250è aniversari com a nació independent.

Jo vaig ser durant molts anys un gran adminador dels Estats Units, a la que anomenava "la major democràcia del món" i de fet, així va ser durant moltíssims anys, amb un sistema de poders robuts i una separació dels mateixos molt ben estructurada jurídicament per tal d'evitar abusos. Això va permetre, entre d'altres que casos com el "Watergate" sortissin a la llum pública i s'acabavés amb la presidència de Nixon. Vaig viure-hi dos anys entre el 1990 i 1992 i francament, m'hi hagués volgut quedar. 

Avui, si fos resident nord-americà, maldaria per marxar del país, com tantes i tantes persones han fet aquests darrers dos anys, buscant residència al Canadà o a Europa.

L'adequada separació de poders ha fet durant molts anys dels Estats Units la democràcia més robuta del Planeta, amb un afegitó molt important: essent terra d'immigrants, la llei concedeix la nacionalitat de forma automàtica a tot ésser humà nascut en territori dels Estats Units.

Les colònies van proclamar la seva independència del Regne Unit el 1776, i poc temps després, es va promulgar la Constitució nord-americana a Filadèlfia el 1787 ("We the People of the United States"...) que va ser ratificada el 1789.

Així doncs, ahir Donald Trump, davant el Mount Rushmore, a South Dakota, va fer un discurs de patriotisme exacerbat, vestit d'anticomunisme inflamat (no però per anar contra el seu amic Vladimir Putin, sinó per titllar de comunistes als membres del Partit Demòcrata). Un acte electoral que prepara les "mid term elections" on les enquestes no el deixen actualment gaire ben parat.

El mandat de Donald Trump durant aquests anys han estat segurament l'etapa més fosca de la democràcia als Estats Units. Això no ho pot negar ningú amb dos dits de sentit comú. El Tribunal Suprem (molts membres designats per ell mateix i de caire conservador) l'hi ha hagut d'esmenar la plana en diverses ocasions (justament una d'elles era la de la nacionalitat per dret de naixement, o la dels aranzels extraordinaris) i a Trump no li agrada que li portin la contrària, com a individu amb una personalitat absolutament malaltissa i pertorbada.

Però el pitjor de tot és la confussió entre allò que és públic i el que és privat. Trump ha fet de la presidència dels Estats Units una altra oportunitat de negoci. No hi ha dubte. I ho confirmen les dades. Ho ha fet directament o indirecta, però el cert és que la presidència li ha proporcionat una palanca d'enriquiment personal que no es dóna ni en les pitjors dictdures.

En la seva declaració d'impostos de l'any 2025, que cal fer pública de forma obligatòria als Estats Units, Trump declara un increment de patrimoni de més de 2.000 milions de dòlars des que va accedir a la presidència del país.

Font: The New York Times

Vostès ho troben normal? Jo no. Acceptable? Tampoc. Aquest senyor s'ha aprofitat del càrrec i del poder associat al càrrec per a abusar d'informació privilegiada i per exprémer al màxim els límits de la legalitat. La fortuna que ha fet la seva família (perquè, com en el cas Zapatero, tot està perfectament compartimentat i amb les totes les pantalles de protecció adequadament preservades. A més a més de l'entramat patrimonial, immobiliari i d'empreses de lleure (hotels, resorts i camps de golf principalment), també ha aprofitat aquesta xarxa per a la comercialització de criptomoneda, rellotges i fins i tot bíblies.

Font: The Guardian

La cosa és tan greu, i això passa amb tanta impunitat, que hom es pregunta si la separació de poders als Estats Units ha deixat d'existir, al menys pel que fa al president Donald Trump.

Els posaré només un exemple de com d'inversemblants (i increïbles) s'estan tornant determinades coses als Estats Units: en un cas d'involució sense precedents, l'estat de Texas acaba de decretar que la lectura de la biblia serà de lectura obligatòria a les escoles públiques. No els estranyi que en un annex al decret es recomani que les biblies a llegir siguin les que publica i comercialitza Donald Trump.

Font: The New York Times

Irresponsabilitat col·lectiva

Avui faig 60 anys. Amb el canvi del primer dígit entro a un altre club, però estic content de poder-ho fer. 

Estic bé de salut, tinc una família extraordinària, bons amics i les coses no em van del tot malament, però tot i així, avui sento una profunda tristesa en veure el foc que està calcinant part de les Gavarres, a una zona que forma part de la meva memòria d'infantesa (vaig començar a caminar al Mas del Monjo i vaig passar bona part de la meva infantesa al Mas del Molí de Més Amunt) de joventut, hores i hores de curses de muntanya a la zona de Cabanyes, del Mas Ambròs, de Romanyà, de Puig d'Arques i kilòmetres i kilòmetres amb bicicleta i des de fa uns anys, amb moto. La carretera de la Ganga o la de Sant Martí de l'Heura a Cassà de la Selva les faig amb molta assiduïtat. Veure aquest desastre, és veure una part de les nostres vides, de les nostres memòries personals i col·lectives esvair-se entre les cendres.

I aquest és el pitjor regal d'aniversari que podia haver tingut.

És cert que inmersos en aquesta nova realitat, aquest context de violent canvi climàtic que s'està catalitzant a un ritme vertinigós, -una realitat que és molt més difícil de combatre i que té un abast d'accions que s'haurien de consensuar de forma planetària (i això està lluny de succeir)- no ajuda en matèria de prevenció d'incendis forestals, però no obstant això, darrera la immensa majoria de focs forestals, per acció o per omissió, hi ha la mà de l'home.

És ja un fet acreditat que l'incendi, que ja ha arrasat a aquestes hores més de dues mil cinc-centes hectàrees, el va provocar un operari que traballava amb una serra radial a la vora de la carretera de la Ganga. Semblaria que per una empresa subcontractada pel Departament de Territori de la Generalitat.

El dia anterior, el mateix operari va ser advertit per uns ciclistes que es van aturar i li van recriminar que estigués fent aquest tipus de treballs amb el risc que això suposava. L'operari no els va fer ni cas i va continuar. Aquí s'haurien de depurar responsabilitats fins a entendre qui són els culpables finals i si és algú del Departament de Territori, que s'investigui fins al final i que els responsables paguin. No n'hi ha prou amb l'operari, que sembla que ja està detingut.

Jo em pregunto però, on és el sentit comú? Com és possible que algú estigués fent aquesta mena de treballs en una zona d'elevadíssim risc d'incendi. Qui ens mana?

Em faig més preguntes. Jo em moria de ganes d'anar a Sant Antoni de Calonge ahir a la tarda arribant de Barcelona. Quan vam veure el percal i vam sentir les instruccions de Protecció Civil, ens vam quedar a Girona. Avui aquest matí, parlant amb un bon amic que m'ha trucat per a felicitar-me, en Vicenç, que viu a Santa Cristina d'Aro, em deia que la C-65 anava a reventar com qualsevol altre divendres a la tarda. No un dit de civisme col·lectiu, ni una espura d'empatia. Així ens va com a país.

I si Protecció Civil, la consellera Parlón i Bombers demanen als ciutadans evitar els desplaçaments que no siguin necessaris (entre d'altres coses per facilitar les feines dels bombers en cas d'evacuacions o tasques urgents d'extinció), per què ahir es va celebrar el primer concert de Cap Roig (Bryan Adams)? No es podia haver reprogramat? Tant costava? Si la restricció a la movilitat té excepcions, doncs que no en parlin. Avui hi ha la famosa Cantada d'Havaneres de Palafrugell, que provocarà desplaçaments massius en una zona molt propera a la de l'incendi. 

Com sempre, la resposta és clara. Prioritzem el curt-terminisme, les segones residències, els de "Barcelona" que gasten pasta al territori. Mal model. Pa per avui i gana per a les properes generacions. No anem bé.

Per què ens expliquen que han comprat 3 nous hidroavions i 2 helicòpters bombarders, i ningú ens diu quant inverteix el govern el gestió forestal preventiva, en neteja de boscos durant la temporada d'hivern? Per què sempre actuem a posteriori.

Les paraules de la Núria Molla, del Mas Molla de Calonge, una empresa familiar on quatre o cinc generacions fan de pagesos de fruita dolça i de raïm són esgarrifosament certes. Colpidores. Toquen l'ànima. Per què són una realitat incontestable. Diu la Núria: "Està tot sec i abandonat. Això és una vergonya. El món crema. La terra crema. Hem de canviar la manera de viure, la manera de fer. Hem de fer com els nostres avis. Viure senzillament. La terra parla (...), l'ambient està calent...El sentit comú ja s'ha perdut...Ha de cremar tot?". Sentir la Núria, que l'any passat em va ensenyar el celler dels Molla i em va vendre un vi increïblement ètic, m'ha posat la pell de gallina. M'ha regirat l'estómac.

Núria Molla. Font: TV3

Saben per què? M'he sentit molt interpel·lat. Té una raó que ningú no la pot contestar.

Espero de tot cor, que si hi ha un dit de decència en aquest putu país en el que ens ha tocat viure, aquest vespre no hi hagi cantada d'havaneres a Calella presidides per el President de la Generalitat. Si no, em pensaré seriosament d'anar a censar-me a Cáceres. Al menys allí no hi ha radars.

 

Les vergonyes que ens hem d'empassar

Llegeixo al Diari de Girona - un rotatiu, ho he escrit més d'una vegada en aquest blog, que cada vegada m'agrada més- que a la província de Girona detentem un récord (un altre) d'aquells que provoquen vergonya pròpia i aliena, i és que sóm la tercera província d'Espanya en número de radars, darrera, respectivament, de Barcelona i Madrid, amb un número de 153 radars, 16 cinemòmetres més que fa un any. 

Font: Diari de Girona

Aquest número de radars obeeix fonamentalment, o almenys aquesta és la meva convicció com a ciutadà, a purament una voracitat recaptatòria gairebé malaltissa, que ha esdevingut una font addicional d'ingressos recorrents per a l'Administració Pública, i que, oh curiosament,  només té lloc a les províncies riques.

Només per a tenir-ne una referència, a Cáceres, ho acabo de comprovar mentre escrit aquest article, hi ha 12 radars, és a dir, menys d'un 10% dels radars que hi ha a Girona. És que els ciutadans de Cáceres condueixen millor que nosaltres? Home, francament, jo no m'ho crec. 

Els de Cáceres condueixen tan bé o tan malament com nosaltres. Però hi ha menys vehicles per a pagar multes. Vergonya i prou. No hi ha altre qualificatiu. Si us plau, observin la densitat exorbitant de radars que hi ha al corredor meditarrani en la imatge següent: és impossible veure el sol.

Font: RACE

A mi, que els descerebrats que ens governen vulguin alliçonar-nos i explicar-nos que hem de conduir a poc a poc per a evitar els sinistres de trànsit em provocava indignació fins no fa gaire. Ara ja em provoca repulsió i ràbia, directament. Sentir el President Illa avui al Parlament en resposta a la diputada Jèssica Albiach al respecte m'ha provocat arcades. No només és un acte de cinisme inversemblant, sinó que a més a més, es tracta d'un fet d'indignitat política que em reforça aquella idea del "se'ns pixen al cim i diuen que plou".

Els lectors d'aquest blog saben de les meves queixes recurrents -i pesades, ho sé- sobre la gratuïtat de les vies ràpides d'alta capacitat, però arriba un moment en que un ha de dir, alt i clar: "ja n'hi ha prou!".

Ahir tornava de Barcelona, on, després de deixar uns proveïdors xinesos a l'aeroport de Barcelona a les 17:30 hores, em disposava a tornar cap a casa a Girona. Vaig arribar a les 21:00 hores, és a dir, que des de l'aeroport de Barcelona fins a Girona vaig trigar tres hores i mitja per arribar a casa. Velocitat mitja? La poden calcular. En cap cas vaig arribar als 70 kilòmetres per hora.

Ho troben normal? Jo no. El navegador "Waze" em va advertir d'un accident a l'AP7 a l'alçada de Sant Hilari i em va recomanar passar per la C-35, recomanació que -naturalment- vaig seguir. Des d'aquesta via, a trams, anava veient l'evolució de la cua quilomètrica de més de 20 quilòmetres que es va formar a l'autopista, a l'alçada del Montseny com a conseqüència d'un camió accidentat.

I jo em pregunto: tots aquests despropòsits els hem de pagar els contribuents? De debò?

Ja vaig escriure que no aniria a votar més. Doncs potser em retracto i acabaré votant al partit que sigui que em convenci que està preparat per a solventar els problemes de movilitat que patim diàriament a Catalunya. I si aquest partit és VOX, o Aliança, o els Comuns, doncs a ells els confiaré aquesta responsabilitat durant els propers quatre anys. Prou camions a l'AP-7 si us plau. Prou morts, prou incomprensió, prou indecència.

El que pueda hacer, que haga

La frase, pronunciada per l'ex-president del govern espanyol José María Aznar el novembre del 2023, no podria haver fet més fortura. És cert que ha costat probablement més del que el propi Aznar es pensava però no hi ha dubte que la capacitat d'influència de la dreta, que des d'abans de l'adveniment de la democràcia a Espanya ha controlat bona part de les estructures del "deep state", és a dir, policia, alts funcionaris de l'estat i institució judicial, s'ha volcat des de fa un parell d'anys, i en tromba, a l'acosament i demolició del partit socialista i els seus membres més rellevants.

Si fa un temps, aquestes mesures es portaven amb una certa dissimulació, els darrers mesos estem assistint a una forma descarada de prevaricació inaudita en el sistema polític i judicial espanyol que fa trontollar de forma molt manifesta (i perillosa) els principis de la democràcia a Espanya (estem assistint a quelcom de molt similar a d'altres països, en particular als Estats Units).

La justícia ha deixat de ser cega (si és que algun dia ho va ser amb aquells que no són de l'orbita de la que "cal ser"), per començar a dictar sentències que fan enrojolir els experts en dret processal.

D'entrada, la desproporció entre la celeritat que s'ha imprimit a determinades sentències, en front l'exasperant lentitut d'algunes altres (les que no interessen). En tenim alguns exemples palmaris, segurament, el més descarat fins divendres passat és el del cas "mascaretes", en el qual s'acaba de condemnar l'ex ministre José Luís Ábalos a 24 anys de presó, atenció, poca broma, i a l'assessor Koldo García a 19 anys per delictes "d'organització criminal, suborn, malversació de cabals públics i tràfic d'influències". No només sorprén la duresa de la sentència, que ha comptat amb la unanimitat del tribunal, sinó com deia, en la rapidesa amb la què la sentència s'ha fet pública i el fet que el delator, també corrupte, se'n surti amb una pena de 4,7 anys i sense haver d'entrar a la presó i sense haver de tornar tots els diners que va robar. Entenc perfectament que la justícia ha de condemnar fermament la corrupció però també que aquest precepte s'ha d'aplicar a tothom per igual, i en aquesta sentència concreta, no sembla pas el cas.

L'altre cas que es va començar a jutjar a les mateixes dates, l'anomenat "Kitchen", que jutja corrupteles del PP, oh, curiós, continua en el més absolut silenci judicial i mediàtic.

O un altre cas encara més paradoxal, el de l'ex-fiscal general de l'estat, García Ortiz, que va ser destituït de la seva funció, en un judici meteòric en el que se'l va condemnar sense cap prova concluent de la seva filtració, només indicis (que des del meu punt de vista ni tan sols són raonables), i es va dictar sentència condemnatòria abans de la redacció del cos de la mateixa. 

Un cas absolutament inaudit també i que contrasta amb la laxitud amb la que el senyor Alberto González Amador, parella de la senyora Isabel Díaz Ayuso i instigador de la denúncia contra l'ex-fiscal general, que entre d'altres, a més a més de defraudar l'AEAT, va ingressar de l'empresa Quirón Prevención 4,4 milions d'euros per treballs pels que no tenia mitjans (una mica semblant a l'entramat d'empreses amb les que -pressumptament, José Luis Rodríguez Zapatero, utilitzava per a no deixar rastre, ja que algunes d'elles ni tan sols tenien empleats).

Però el més escandalós de tot en sembla el cas de l'esposa del president del govern, Begoña Gómez, en el que una persecució que supera el "lawfare" - sense oblidar que la denúncia la impulsen (amb retalls de diaris) - els sindicats d'extrema dreta "Hazte oir" y "Manos límpias" a qui el jutge instructor, Juan Carlos Peinado, li acaba de retirar el passaport per risc de fuga, al·legant que els seus escortes la podrien ajudar a fugir d'Espanya. Fins i tot la caverna mediàtica madrilenya ha hagut de sortir en tromba per a denunciar el ridícul i el desprestigi que, per a la democràcia espanyola suposen instruccions judicials d'aquest tenor, en un cas sense precedents.

Però Peinado no ha fet altra cosa que seguir les instruccions del seu amo, i ha tirat pel dret: "el que pueda hacer, que haga".

Periodisme groc

Aquest dimarts Catalunya Ràdio feia públiques en exclussiva, les trucades d'en Jonathan Andic al 112 després de la caiguda del seu pare Isak Andic pel barranc de la ruta de les coves del Salnitre.

Les trucades es van reproduir durant tot el matí a l'emissora diverses trucades i a moltes altres emissores de ràdio i televisió, citant la font, Catalunya Ràdio, durant tot el dia i l'endemà i es van fer ressó de les mateixes gravacions una i altra vegada.

Hi ha una nova manera de fer periodisme que els darrers anys ha anat guanyat forma i partidaris. El que jo anomeno el periodisme negre o la crònica negra. De fet, aquest gènere no ha parat de crèixer els darrers anys, auspiciat pel creixement imparable de la novel·la de gènere negre, cada dia més popular i amb més lectors.

La Tura Soler o la Mayka Navarro a la premsa escrita (El Punt Avui i La Vanguardia respectivament) o en Carles Porta a la televisió i la ràdio són exemples de l'èxit del gènere i del creixement exponencial seu interès per part del ciutadà comú, del "panem et circenses" del que sembla estar àvid el "populum" o la "plebs", com haguessin dit els nostres ancestres romans.

És un tipus de periodisme que té molt d'èxit -de fet, cada dia més- que col·lecciona moltes audiències (creixents), i que desperta un interés que té els seus fonaments en la necessitat de "morbo" que sentim els humans, i cada vegada més.

Si la cosa va de famosos (o de rics, que és més o menys similar) encara més. Les desgràcies alienes, quan els receptors són membres de les classes més afavorertes i poderoses de la societat,  reconforten i exciten molts ciutadans de la plebs perquè pensen -i se n'alegren- que les desgràcies no només succeeixin entre les classes baixes.

Però el periodisme ha de tenir límits i aquests límits s'han de basar en la deontologia (el codi ètic dels periodistes, és a dir, no mentir, no tergiversar, no magnificar, atenir-se a la objectivitat dels fets) i en l'interès informatiu general. 

Hi ha fets que cal divulgar i els periodistes fan una funció social i de control del poder molt important (imprescindible, de fet) quan, per posar un exemple, publiquen que el Borbó abdicat va ser enxampat caçant elefants a Botswana en una sortida il·legal d'Espanya no autoritzada ni pel govern ni pel congrés de diputats o que les joies que es van trobar a la caixa fort del despatx de Rodríguez Zapatero tenen un valor de taxació d'1,3 milions d'euros.

Però les gravacions de les trucades de l'Isak Andic als 112 pertanyen a l'àmbit més íntim i més privat d'una persona que, si diu la veritat, va patir enormenent en constatar que el seu pare havia caigut pel barranc i que no el podia veure, i si menteix, allà ell i la seva consciència i la seva rendició de comptes amb sí mateix i amb els seus Déus (si és que en té algun).

Fa una mica d'angúnia que Catalunya Ràdio, una ràdio pública que paguem amb els nostres impostos, dediqui recursos a capturar aquests tipus de notícies (o entenc a Telecinco o a Antena 3, però no a emissores públiques que tenen una funció d'utilitat general més que no pas de ser líders d'audiència) o que els fiscals i els defensors d'una part i de l'altra, utilitzin els mitjans per a començar una mena de judici paral·lel i de preconstitució (o postconstitució) de proves, que pot tenir la seva transcendència quan finalment s'obri el judici públic (que s'obrirà, no en dubtin) amb jurat popular, que jutjarà si Johathan Andic és culpable o no de la mort del seu pare.

Tot plegat, més que angúnia em fa, si els sóc sincer, una mica de fàstic.

Les Joies de la Castafiore

Pràcticment fins la setmana passada vaig estar convençut -i perdonin-me la ingenuïtat- que l'ex-president José Luís Rodríguez Zapatero tindria alguna explicació que pogués justificar totes les pressumptes acusacions que el jutge José Luis Calama havia instruït en el sumari del cas "Plus Ultra" de més de 4.000 pàgines. 

La veritat és que malgrat les presumptes irregularitats en algunes de les indagacions fetes -amb escoltes il·legals proporcionades per la CIA, institució que, ja se sap, està per damunt del bé i mal, com ha estat ben demostrat en, entre molts altres, el cas de la BPA - Banca Privada d'Andorra- - la cosa feia força mala olor. 

Tot i això, després de les declaracions del portaveu autoritzat de l'ex-president, el sociòleg Luis Arroyo que va dir que les joies trobades a la caixa forta al despatx de Rodríguez Zapatero procedien d'una herència de la seva dona i que tenien un valor que no superava els 50.000 euros, encara vaig pensar que tot plegat tindria alguna explicació plausible.

Massa tard.

Quan aquest divendres es va saber que el peritatge de les joies trobades a la caixa de Zapatero encarregada pel jutge Calama a la joieria Ansorena i l'Institut Gemmològic Nacional supera els 1,3 milions d'euros, tenim diversos problemes molt importants sobre el taulell, a afegir a tots els que hi ha ja sobre la taula.

Als pressuptes càrrecs per tràfic d'influències, malversació, prevaricació i blanqueig de capitals ara caldrà afegir-hi una peça separada de delicte fiscal i de contraband per una potencial entrada no declarada de joies a Espanya (en el supòsit que les joies procedissin de l'estranger). Tot plegat, un embolic de molta consideració.

Si Rodríguez Zapatero por acreditar la traçabilitat de les joies i la seva procedència lícita, hi hauria un potencial delicte per manca de declaració de les mateixes per successions i donacions o a la declaració del patrimoni, i per tant el delicte fiscal per no declaració d'impostos seria flagrant (el delicte fiscal està tipificat a part de la no declaració de valor per import de més de 120.000 euros), però si no la pot acreditar, llavors el cas és molt més greu, perquè no es tracta de l'anell que tots tenim a la tauleta del costat del llit a la nostra habitació que pot tenir un valor de 1.000 ó 2.000 euros...

Tenir patrimoni no és delicte (ni tan sols a Espanya on l'Agència Tributària està especialitzada en bombardejar la classe mitja treballadora) però si aquest patrimoni està tancat en una caixa forta i a més a més té un valor de 1,3 milions d'euros, i a més a més no està declarat, i a més a més pot procedir de fonts de més que dubtosa legitimitat i a més a més es van trobar a la caixa del despatx de l'ex-president (no a la caixa forta de casa seva), doncs comencem a pensar que allò que diuen a Madrid: "Blanco y en botella, leche", adquireix visos de ser una realitat més que plausible.

El PSOE té ara un problema major. En té molts, però aquest d'en Rodríguez Zapatero és la cirera del pastís. És la gota que fa vessar el got. És el punt que trenca la credibilitat del discurs de les esquerres.

És l'esquerda definitiva que enviarà el PSOE a l'oposició els propers 20 anys, i potser a més d'un dels seus alts càrrecs i/o ex-alts càrrecs a la presó.

Poder absolut

La notícia del dia als Estats Units, és el bateig en borsa de la companyia Space X, propietat fins ara de l'excentric multimilionari nord-americà Elon Musk. Les notícies sobre la Guerra de l'Iran i de Trump i les seves estupideses, mentides i arbitrarietats han quedat eclipsades per aquesta notícia que acapara des de fa dies, però en particular avui -dia oficial de la sortida a borsa- l'atenció de tots els mitjans de comunicació.

El debut a borsa de Space X acaba de convertir Elon Musk en el primer trilionari de la història de la humanitat. Trilionari, en nomenclatura anglosaxona, es refereix al nostre bilió europeu, és a dir, a un milió de milions de dòlars. 

Les xifres efectivament, provoquen vertígen. La col·locació de Space X (SPCX) ha suposat la major oferta pública de venda d'accions (OPV) de la història amb 555 milions d'accions, amb una recaptació que ha superat els 75.000 milions de dòlars i una valoració borsària de 1,77 bilions (milers de milions) de dòlars. La demanda d'aquest títol ha superat en 5 vegades l'oferta i les accions s'han assignat a prorrata, així és que ningú no ha obtingut les accions que havia demanat. Aquesta valoració supera tres vegades l'anterior rècord d'una col·locació borsària als Estats Units.

El preu de sortida aquest matí al NASDAQ era de 135 dòlars, i mentre escric aquest article les accions estan ja cotitzant a 167 dòlars amb una plusvàlua, el primer dia de cotització, de gairebé el 24%.

Seu de Space X a Texas. Font: Space X

Estats Units ha fet una clara aposta per allunyar-se de la política industrial clàssica i apostar-ho tot a la tecnologia: aeroespacial, biotecnologia, intel·ligència artifical, microxips, mega centres de dades, defensa,... I això està també transformant el país.

A l'Estat d'Ohio, la companyia Intel està construint la planta de fabricació de xips més gran dels Estats Units, anomenada "Silicon Heartland" on s'hi estan invertint 28.000 milions de dòlars, i que està prevista per estar plenament operativa el 2030. Aquesta fàbrica generarà 3.000 llocs de treball i està contribuint a transformar no només el paisatge del centre d'Ohio (vegeu foto de l'abans i l'ara del lloc on s'ubica la nova fàbrica, entre la primera foto i la segona han passat dos anys) sino els impactes en l'encariment de l'habitatge i els serveis a l'estat.

Font: The Columbus Dispatch

Aquesta brutal transformació té gran impactes en l'economia, però sobre tot en el medi ambient. La necessitat d'energia que hi ha al darrere d'aquestes grans infrastructures posen un clar interrogant sobre la sustenibilitat de tot plegat, malgrat les campanyes de màrketing de "green whasing" que fan totes aquestes companyies al·legant que utilitzaran energia renovable. A Texas hi ha forts moviments opositors a la construcció de més "data centers", a Nashville, Tennessee, la projectada (i aprovada) construcció d'un mega centre de dades al costat del zoo, ha alertat la població, que s'ha alçat en peu de guerra contra un projecte que pot ser clarament perjudicial pels més de 3.000 animals que allotja aquest zoo.

Font: Scripps News

El principal problema és que, en un economia com la nord-americana, ja tradicionalment liberal, esdevinguda ultraliberal amb l'adveniment del segon mandat del rei Trump, tots els seus amics tecnològics multimil·lionaris semblen tenir carta blanca pels seus projectes sense que hi hagi a dia d'avui cap contrapoder que sembli poder-los aturar.

I si aquest moviment, que actualment està en fase de creixement desbocat (només cal veure les borses nord-americanes) no es regula d'alguna manera, les diferències entre els que més tenen i la resta de la població podria portar conseqüències difícils de mesurar a dia d'avui.