El fracàs polític de l'alta velocitat

Passats uns dies del tràgic accident que va arrebassar la vida a 69 persones, penso que és el moment de fer una reflexió més serena respecte de l'alta velocitat i les infrastructures ferroviàries en general. 

Tota la falera dels polítics espanyols per l'alta velocitat es remunta als temps del PSOE que arrassava a les eleccions generals (1988). Que l'alta velocitat ha estat des dels seus inicis un àmbit en el que ha pesat més la política que la racionalitat es posa de manifest en el primer traçat aprovat que en comptes d'unir les dues principals ciutats de l'estat: Madrid i Barcelona, uneix Madrid amb Sevilla l'any 1992, d'on curiosament eren el president González i el vice-president Guerra.

Des d'aquell ja llunyà 1992, han passat 34 anys en els que s'ha dilapidat una inmensa quantitat de diners en construir una xarxa radial d'alta velocitat que, en la majoria dels casos, no es justificava ni des d'un punt de vista econòmic ni des d'un punt de vista racional. Escrivia el diumenge en Manel Pérez a "La Vanguardia" que un informe de la Comissió Europea de l'any passat que analitzava les inversions en l'AVE espanyol de 2018 a 2023 questionava com aquestes estaven desproporcionadament destinades a l'expansió dels traçats (84%), mentre només un 16% es dedicava a millorar la qualitat i la seguretat del servei, a diferència de la resta de xarxes europees d'alta velocitat que van destinar a seguretat i qualitat entre el 34% i el 40% en el mateix període de temps.

Però com resa el tòpic, "Spain is different". Aquí els polítics, tots, els del PSOE i els del PP volien sortir a la foto inaugurant més línies i més estacions. L'important era poder alardejar que Espanya té la segona xarxa d'alta velocitat més extensa del món. Després de la Xina (40.500 km, més o menys) ve Espanya, amb uns 4.000 Km, la més llarga d'Europa.

Tots els polítics se n'omplien la boca. Era una qüestió de prioritat nacional, i naturalment, des d'una concepció radial en la que, com en els temps de Franco, tot començava i acabava a Madrid. Hi ha Madrid i després la resta. La ministra de transports Magdalena Álvarez, va definir perfectament de què anava sobre tot això de l'AVE. Ho va dir el 2007 i traient pit: "Tenemos un pensamiento nacional, porque para nosotros el AVE es coser con cables de acero todo el país, unirlo, conectarlo y sentirnos más españoles". Es pot dir més clar, però no més alt. I això ho va dir una ministra que era del PSOE, no del PP. Ho va escriure Josep Pla fa moltíssims anys: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".

Justament, la ministra de Foment durant aquells anys, del 2004 al 2009, va haver de torejar amb una de les més grans crisis de la història de la xarxa de Rodalies de Barcelona, només equiparable a la misèria que estem vivint aquests dos darrers anys. Els que tenim ja cabell blanc ens en recordem bé: el martiri de les obres simultànies de l'AVE a Barcelona al costat (o a sota o a sobre) de les vies convenicionals, els esborancs a Bellvitge i Gornal per les excavacions dels túnels de l'AVE que vam provocar desplaçaments de terra i forats que van aturar diverses línies durant setmanes, com la C-2 o la C-7. Tot això passava l'any 2007.

Sembla que estem com els hàmsters, fent voltes a la roda, sense poder-ne escapar. Han passat gairebé 20 anys i seguim igual. Bé de fet no, estem pitjor. Les línies de Rodalies, amb aquesta gran meravella que podríem anomenar "divideix i venceràs" que representa la permanent baralla entre Renfe (operador) i Adif (gestor de les infrastructures ferroviàries) - sembla que ho fan expressament- estan en un estat lamentable, i malgrat les promeses, no s'avança en el que s'hauria d'avançar: el servei al ciutadà que paga els seus impostos.

I mentre ADIF és el segon major receptor de fons Next Generation de tota la Unió Europea (font: "The Objective") amb gairebé 6.000 milions d'euros, tenim a Catalunya una xarxa de Rodalies que llangueix, l'estació de La Segrera no entrarà en funcionament fins a 2032, l'estació de tren de Sans és probablement equiparable a l'estació d'un país africà de tercera divisió, i els AVES (ara els agafo molt sovint) comencen a fer entre pudor de resclosit i oferir una imatge que transmet de tot excepte modernor (per desomptat, aconseguir mantenir la connexió a internet durant tot un trajecte, sigui curt o llarg, és del tot impossible).

Si tot això no és conseqüència de decisions polítiques mal preses que baixi Déu i no vegi. Tres línies de la xarxa d'alta velocitat espanyola concentren el 60% dels usuaris: Madrid-Barcelona (33%), Madrid-València (14%) i Madrid-Sevilla (13%).

El manteniment d'aquesta col·losal i en molts casos innecessària infrastructura (que va costar 90.000 milions d'euros) ha provocat el que estem vivint ara mateix: molta alta velocitat sobrant i al mateix temps xarxes de trens de rodalies en perfecte estat d'abandonament.

Mentre escric aquest article m'arriba al mòbil una notícia de "La Vanguardia", en rigorós directe: tres vagons han xocat avui contra una locomotora de Renfe Mercaderies a Martorell. Si això no és la constatació final de que cal més gestió, més intel·ligència i equitat en l'assignació de recursos públics i molta menys política i encara menys patriotisme, doncs ja podem plegar veles i encomanar-nos a Santa Rita.

El fracàs d'Europa

La onada de violència gratuïta a diverses ciutats franceses que vam poder veure gairebé en directe als telenotícies de tot el món fa una setmana, van fer esgarrifar a molta, moltíssima gent. Veure cremar l'ajuntament de Limoges em va provocar una tristesa que encara em dura. Els saquejos i la vandalització d'edificis públics, mobiliari urbà i botigues ens ha deixat corpresos. 

Hom ho mira amb certa indiferència quan les imatges venen de Sudamèrica, d'Àfrica o fins i tot de Gaza, però quan succeeixen al cor d'Europa llavors ja ens ho comencem a mirar d'una altra forma. I el nivell de preocupació creix. És humà. 

I si aquestes imatges que conservem a la retina d'actes vandàlics a ciutats italianes i franceses hi sumem el que ha passat aquest cap de setmana a Barcelona - que, atenció, ha acabat amb 180 detinguts dels quals la meitat menors d'edat- llavors ja tenim la tempesta perfecta a casa nostra.

El pacte social que va donar lloc a l'Europa que els de la nostra generació encara hem conegut s'està esquinçant per les costures, si no és que ja està trencat. Després de la Segona Guerra Mundial, els més rics d'Europa, però també d'uns Estats Units que sortien molt reforçats de la victòria a la guerra, van "decidir" que a canvi de ser ells més rics però mantenint al mateix temps la pau social, s'havia de "cedir" en matèria de drets per a la majoria de la població. Drets sobre tot de caire econòmic, educatiu, sanitari i de benestar social. I així va nèixer un sistema de seguretat social que proveia els ciutadans de pensions de jubilació i d'assistència sanitària universal i unes feines amb uns salaris que permetien a una gran majoria de ciutadans "progressar" i passar, en particular a Espanya, de l'autarquia a l'embrió del que es va anomenar la "classe mitja".

Aquesta classe, a base de molt treball, molts sacrificis, molt estalvi i disciplina va poder començar-se a comprar els primers Seat "600", pagar les entrades i les hipoteques dels seus primers pisos, i, una mica més endavant, permetre's anar alguns dies de vacances.

Durant molts anys el model va funcionar. Els rics seguien essent cada dia més rics, però la classe mitja s'anava enxamplant, i dels "600" es va passar als "850" i després als "127".

Als darrers 20 o 25 anys, en coincidència amb l'entrada al segle XXI, el contracte social s'ha trencat. Si la nostra generació va poder dir massivament aquella màxima de "vivim millor que els nostres pares que ja van viure millor que els nostres avis", les generacions dels que ens segueixen ja no estàn en condicions de dir que viuran millor que nosaltres i que seràn capaços de comprar-se un pis sense haver de passar tota mena de privacions.

Els més rics han posat una marxa més cap a l'enriquiment. un 2% de la població mundial ostenta avui un 50% de la riquesa segons dades de la ONU (UNU-WIDER) i el 10% al voltant del 80%. La balança s'ha trencat. Avui dia s'està cronificant la pobresa amb persones que tenen feina i salari, però que són incapaces de poder pagar un habitatge digne en forma de lloguer o d'hipoteca. Gentrificació, turisme desenfrenat, han canviat el paradigma i l'acord tàcit.

Els voltors han decidit que no en tenen prou. I si a això hi sumem l'arribada massiva d'immigrants amb educació molt bàsica o gairebé inexistent que després d'una acollida més o menys llarga hauran d'entrar a un mercat laboral que els pagarà salaris de misèria per a perpetuar gairebé la mateixa misèria que tenien als seus països d'origen, ja tenim la tempesta perpecta.

Una multitud de gent jove sense capacitat de canviar el seu futur, sense la possibilitat de tenir unes condicions de vida dignes com, en el cas dels europeus, van tenir els seus pares o els seus avis. És fàcil atiar la ràbia en aquests tipus de col·lectius. I els partits extrems d'això en saben un niu.

I els extrems es toquen. Sentir ahir l'Ada Colau parlant de violència policial em provoca la mateixa repugnància i el mateix rebuig que quan sento parlar en Milei o en Santiago Abascal.

Europa com a societat i com a concepte està a punt de trencar-se. I això no ho solventarà pas l'extrema dreta ni l'extrema esquerra, però ens espera un futur més aviat gris.

 

L'abraçada de l'extrema dreta

Hi ha imatges que valen més que mil paraules i aquesta setmana que s'acaba, n'hem tingut una d'elles. De les que li queden a un gravades a la retina pel que expressen.

La trobada d'Isabel Díaz-Ayuso, en hores baixes des de la polèmica de l'àtic, i l'esperpèntic president de la República Argentina, Javier Milei, en una visita d'aquest a Espanya en plena precampanya electoral diu molt més del que es pugui explicar.

Em costa d'entendre per què un tipus tan intel·ligent i sibil.lí com Miguel Ángel Rodríguez, director del gabinet de presidència de la Comunitat de Madrid, ha permès que es veiés urbi et orbe la imatge de l'abraçada de l'ós a la seva deixeble Díaz-Ayuso, com si fossin no amics de tota la vida (que òbviament no ho són, tot és "teatro del bueno", parafrassejant el grandíssim filòsof José Mourinho), sinó gairebé membres de la mateixa família.

Sembla clar que és una imatge que no juga precisament a favor de la centralitat del Partido Popular, i una bona prova d'això és que el president del partit Alberto Nuñez Feijóo es va desentendre totalment de la visita de l'histriònic extremista argentí.

Fins i tot el partit més afí a Milei, VOX, va enviar Ignacio Garriga a rebre'l mentre que Santiago Abastal es va inventar un viatge "inajornable" pel nord de les Espanyes per tal de no coincidir amb ell (les dates del viatge de Milei es coneixien des de feia temps) i es va limitar a acceptar una ridícula videotrucada (des d'un cotxe, perquè el seu viatge semblés més real) en la que van regalar-se somriures falsos i van presumir de qui era qui havia insultat més a Pedro Sánchez.

És a dir, que qui va quedar més retratada de la trobada d'aquest sinistre personatge va ser Isabel Díaz-Ayuso, cosa que fa que Alberto Núñez Feijóo es fregui les mans ja que en els cercles polítics de la dreta madrilenya es diu de forma ja molt oberta que els resultats electorals del PP a les eleccions generals del 29 de novembre determinaran el seu futur polític a mig termini. Semble obvi que la presidenta madrilenya "chao pescao", té un objectiu polític clar que és la presidència del govern espanyol.

La trobada, totalment innecessària d'Ayuso amb Milei, i el tenor de la mateixa, expressant una sintonia de col·legues, l'allunya una mica més d'aquesta centralitat que està buscant la resta del PP.

Font: Agència EFE

L'equip de campanya del PSOE debie al·lucinar amb aquest regal inesperat que els va caure del cel. Un polític exaltat i maleducat, a l'alçada d'un altre maleducat com Donald Trump, que no va parar d'insultar a tort i a dret (fins i tot a una periodista de la cadena SER, que, en el més pur estil trumpista la va titllar de "corta intelectual y miserable política") especialment al president Pedro Sánchez. Tant va ser així que fins i tot l'alcalde de Madrid, Martínez Almeida va declarar que la visita de Milei era un regal pels socialistes.

Però el que va sucar pa a la visita va ser el ministre Óscar Puente que va donar les gràcies a Milei per la visita i li va fer saber que des que ell governa, 100.000 argentins han marxat de l'Argentina per instal·lar-se a Espanya (250.000 des que Sánchez va arribar al govern espanyol).

Els directors de campanya del PSOE es lamenten que les eleccions no siguin la setmana vinent.

ERC té un problema amb en Gabriel Rufián

Em dóna la sensació que la solució d'entesa que finalment s'ha assolit entre el partit Esquerra Republicana de Catalunya i el seu cap del grup parlamentari a Madrid Gabriel Rufián, no ha acabat acontentant ningú. 

Des de fa temps, molt de temps, em fa l'efecte que en Gabriel Rufián és una ànima lliure que se sent més bé en els "corrillos" de Madrid que a la seva Catalunya natal. De fet, tan és així que, ara que en té la possibilitat, mai utilitza el Català en les seves intervencions al Congrés de Diputats. Cert és que el Castellà és la seva llengua materna, i que s'hi sent més còmode com a orador que amb el Català, però d'aquí a no fer-lo servir mai hi ha un tram, especialment defensant la samarreta que defensa.

La idea de la unió de les esquerres més enllà del PSOE va sorgir precisament de Gabriel Rufián i segurament aquesta idea va esperonar alguns dels partits més a l'esquerra a creure que una candidatura unitària reforçaria la probabilitat de guanyar uns escons que les urnes els han negat a les darreres convocatòries electorals.

Però Rufián va fer això a esquenes del seu partit. La direcció d'ERC mai no va aprovar la seva inciativa, tot i que, per no enfrontar-se amb la seva "estrella mediàtica" més popular, van anar fent la viu viu i com si sentissin ploure. Durant aquesta darrera legislatura en Rufián no ha acudit a les reunions plenàries del seu partit a Catalunya, i de fet, amparat en la seva popularitat i en el seu propi projecte personal (més madrileny que català) ha anat tirant pel dret i ha acabat enemistat amb part dels membres del seu grup parlamentari a Madrid.

El que Rufián deu haver oblidat és que ERC, un partit que, com escrivia en un altre article no fa gaire, va ser fundat el 1931 (mentre que, per exemple, Podemos ho va fer el 2012 -és a dir, que un té 95 anys de història i l'altre, 14-), i és un partit d'àmbit català i amb vocació independentista (com Junqueras, un dels seus fundadors, Francesc Macià, va aconseguir la restauració de la Generalitat de Catalunya, i després de la mort de Macià, Lluís Companys, com a president de la Generalitat, va acabar empresonat el 1934 després de declarar la República Catalana), i això és a les antípodes del projecte Rufián.

No fa gaire, l'Oriol Junqueras, en una entrevista amb la directora del diari Ara, Esther Vera, deia: "Jo no vaig anar a la presó per acabar fent una coalicció amb l'Ada Colau", la qual cosa s'entén perfectament, tot i que sembla que Rufián no ho ha volgut comprendre.

Rufián, que vol i dol, i sembla sentir-se molt còmode fent política a Madrid, però tampoc va tenir el coratge de deixar el partit una vegada es va trobar amb la negativa de la direcció d'incorporar ERC al "Frente Amplio", malgrat que ha fet declaracions en aquest sentit tipus "vaig pensar molt seriosament en deixar el partit". En Anglès la resposta és fàcil i s'entén molt bé: "Bullshit", que aquí podríem traduir com: "I una merda".

Perquè no ho ha fet ni ho farà. La política és molt golosa i el generós salari públic com a diputat al Congrés, pagats amb els nostres impostos, és molt llaminer. L'acord amb Podemos és una mena de "second best" per part d'ERC per tal d'arribar a una mena de solució de compromís que permet mínimament salvar la cara a ambdues parts sense acontentar ningú.

La llista d'ERC i Podemos no farà gran cosa a Madrid ni a la resta d'Espanya, més enllà de fraccionar el vot i incentivar a molts potencials votants de Comuns, Más Madrid i Podemos, a fer un vot útil cap al PSOE, tot i que és probable que a Catalunya obtingui un resultat com a mínim semblant al de 2023.

Però, sigui com sigui, ERC té un problema amb en Rufián i aquest pacte a cuita corrents no ha fet altra cosa que posposar-lo. Del resultat de les eleccions en dependrà el futur polític de Rufián a ERC, tot i que, si em permeten l'opinió, jo diria que té els mesos comptats.

 

Cotxes xinesos a Europa: una situació que va a més

De moment, a menys que la política industrial de la Unió Europea no faci un gir com un mitjó, els coxtes xinesos han arribat a Europa per a quedar-se.

Des de l'acord entre la mítica marca "Ebro" (EV Motors) i el fabricant de cotxes xinès Chery per a tornar a posar en marxa l'antiga planta d'ensamblatge de Nissan Motor Ibérica a la Zona Franca de Barcelona l'abril de 2024, han passat dos anys i mig, però aquell fet va ser el denonant d'un canvi radical en el món de l'automoció europea, que fins el moment -i encara ara- constitueix un dels més grans clústers de fabricació de vehicles automòbils del planeta.

Aquest desembarcament xinès va ser una passa més en la continuació d'una estratègia (molt ben estudiada i amb el ple recolzament del govern xinès) que va començar fa ja anys, concretament quan el gegant xinès SAIC Motor (Shanghai Automotive Industry Corporation), va comprar el 2005 la marca britànica MG (coneguda popularment per Morris) després que el seu propietari fins aleshores, BMW, la deixés caure en fallida.

Uns anys més tard el grup xinès d'automoció Geely va comprar Volvo Cars (la mítica marca sueca) al seu propietari d'aleshores (2010) que era Ford Motors Corporation.

Això va seguir amb -també a Suècia- Polestar, vehicle elèctric ja plenament sota control xinès. L'any 2017 Lotus Cars (una altra icònica marca del Regne Unit) va ser adquirida també per Geely.

Diguem que fins fa relativament ben poc, els grans grups d'automoció xinesos havien començat a prendre posicions a la indústria europea de l'automòbil (amb total indiferència per part de les autoritats de la Unió), però el que està passant des de fa relativament poc temps és que les marques d'automòbils xineses estan envaint, literalment, les carreteres europees.

Avui a La Vanguardia, secció d'economia, un article relacionat amb la fira de l'automòbil de París, xifra en un 11% la quota de mercat de les marques xineses a Europa fins el mes d'Agost. Si pensem que l'any 2021 aquestes marques van suposar una quota del 0,5% es constata  que el creixement ha estat exponencial. A Espanya la quota és superior a la del promig de la Unió Europea, superant el 15% del total dels nous vehicles matriculats. El port de Tarragona va rebre l'any 2025, 40.500 unitats de cotxes xinesos, gairebé triplicant les del 2024. Els primers 6 mesos de 2026, ja han entrat 21.200 cotxes xinesos.

Vaixell xinès de transport de vehicles al port de Tarragona. Font: Diari de Tarragona

Durant els primers sis mesos de 2026 s'han matriculat a Europa 663.000 vehicles xinesos, poca broma, perquè aquestes xifres han suposat el 84% del creixement total del mercat europeu de vehicles automòbils.

Recordo molt bé que l'any 2005, quan vaig anar a la Xina per primera vegada, em va impactar que els vehicles que circulaven per les seves carreteres eren fonamentalment de marques estrangeres potser un 85% del total(europees, japoneses, coreanes i nord-americanes) això sí, gairebé tots fabricats a la Xina amb joint-ventures amb empreses xineses. Tímidament es veien alguns cotxes de BYD i algunes altres marques locals desconegudes. Des d'aleshores, cada vegada que he anat a Xina -i hi he anat moltes vegades- la presència de marques xineses ha anat prenent quota, fins a un extrem que jo diria que actualment, la proporció de 2005 no s'ha invertit del tot, però gairebé. I el que al 2025 eren majoritàriament matrícules de color blau (cotxes amb motor de combustió) ara són majoritàriament matrícules de color verd (cotxes amb motor elèctric o híbrid).

Una vegada conquerit -i saturat- el mercat nacional, la Xina s'ha llançat amb totes les seves armes (tecnologia puntera, capacitat industrial gairebé infinita i suport il·limitat del govern xinès) a la conquesta dels mercats d'automoció de la resta del món (Estats Units exclosos perquè allà està prohibit que hi entri un sol cotxe de marca xinesa).

A Espanya, aquesta evolució es veu a simple vista. Actualment hi ha 25 marques xineses disponibles. Quatre grans grups xinesos acaparen bona part de mercat: SAIC (MG), BYD (ByD y Denza), Geely (Link&co, Polstar), Chery (Omoda, Jaecoo, Ebro) i d'altres com Dongfeng i Xpeng. I aquesta realitat es veu cada dia més als nostres carrers i carreteres, però també a la televisió on en "prime time" els xinesos ens bombardegen amb publicitat televisiva dels seus vehicles.

A menys que la Unió Europea faci passes molt significatives per a protegir la indústria local (i no sóc gens partidari del proteccionisme però els xinesos no juguen amb les mateixes armes que nosaltres), veurem una progressiva desaparició de les fàbriques i marques europees en pocs anys, i la dependència exterior ens ferà als Europeus menys lliures i més insignificants en el mercat mundial (com ja s'ha demostrat en el cas de la intel·ligència artificial on només compta Estats Units i la Xina).

I si la política europea és laxa (com ho ha estat fins ara), ens arribaran -com ja arriben ara- els cotxes xinesos pre fabricats de la Xina, i aquí, com si es tractés d'un Lego gegant, només es farà l'ensamblatge final de les peces, aportant un valor afegit i una riquesa més aviat relatius i comportant la pràctica desaparició a mig termini, de la indústria auxiliar de l'automoció, que tan potent ha estat tradicionalment a Catalunya.

Les enquestes del CIS i la insuportable lleugeresa de l'esquerra

La demoscòpia, segons el diccionari de l'institut d'estudis catalans és la "branca de la sociologia aplicada i de la ciència política que s'encarrega d'estudiar l'opinió pública i el comportament de la societat". Em fa gràcia això de la "ciència política", perquè al meu modest entendre, la política és de tot excepte una "ciència" perquè la ciència es basa en l'experimentació i el raonament lògic, i política i raonament lògic són conceptes antitètics.

Si a la paraula demoscòpia i afegim el qualificatiu "electoral", aleshores ja podem plegar veles, perquè la història recent ha demostrat que qualsevol semblança amb la realitat no és ni pura coincidència. 

Tot això ve a col·lació perquè  el CIS va publicar a finals de setmana el baròmetre d'octubre en el que pregunta sobre la intenció de vot, Es tracta d'una enquesta que es fa a posteriori de la convocatòria d'eleccions al Congrés de Diputats i al Senat de 29 de novembre i en el que hi ha incorporat tot el soroll mediàtic dels casos "Ceuta" i "Maricarmen", però no recull la desunió de les "esquerres a l'esquerra del PSOE" que va culminar ahir, quan s'esgotava el termini per a presentar candidatures.

El CIS torna a vaticinar una victòria molt clara del PSOE (amb una assignació de vot del 25,3%), onze punts percentuals per sobre del PP. Segons aquest baròmetre doncs, la suma de PP i VOX es situaria a un 26,3% per cent, és a dir, només un punt més que el PSOE.  

Font: CIS. Barómetro de Octubre

Tots sabem de la validesa de les enquestes electorals, i que aquestes, curiosament, solen donar resultats molt propers a la voluntat de qui les paga. El CIS, que dirigeix des de fa anys en José Félix Tezanos, és un organisme autònom que depèn de presidència del govern espanyol, ves quina casualitat. 

Aquest resultat, contrasta nítidament amb les primeres enquestes que es van publicar pocs dies després (fins i tot l'endemà) de l'anunci per part del president Pedro Sánchez, d'eleccions generals anticiapes pel dia 29 de novembre de 2026. Les enquestes encarregades per mitjans que simpatitzen amb la dreta i l'extrema dreta donen amples majories absolutes a PP més VOX, en particular "La Razón", que atorga a PP+VOX un percentge de vot del 52,1%.

Font: Diari Ara

Hom tindria la raonable propensió a pensar que Tezanos escombra cap al govern que li paga el sou, però el que també és cert és que el CIS és un organisme de prestigi  i que en les darreres eleccions, malgrat que va pronosticar que el PSOE seria la primera força en vots (i ho va acabar sent el PP amb un 33,1% de vots versus el 31,7% del PSOE), el seu baròmetre va preveure encertadament que PP i VOX no aconseguirien assolir la majoria absoluta al Congrés.

I per acabar, hem assistit aquests dies al lamentable espectacle de la desunió de les esquerres, que finalment, com jo vaig preveure (encara que aquesta predicció era més aviat fàcil vista la natura dels protagonistes), han estat incapaços de posar-se d'acord per concórrer amb candidatura única (amb l'excepció de les Illes Canàries i el País Valencià). De tot aquest episodi d'indignitat en podem extreure dues conclusions: la primera és que això ha estat una lluita d'egos en un galliner en el que ha primat fonamentalment la batalla per la cadira, i la segona és que en cap cas s'ha parlat de programa, que és l'única cosa que interessa als ciutadans. Hi podríem afegir una tercera consideració: Gabrién Rufián, el primer i segurament principal impulsor d'aquest desgavell, no ha tingut el coratge de deixar ERC (això també demostra que té la dignitat d'un escurçó i que només l'interessa la poltrona) i l'Oriol Junqueres ha acabat acceptant la proposta d'anar amb Podemos amb una pinça al nas, per l'atracció de la figura de Rufián com a canalitzador de vots. Però que en Rufián ja no és un home d'ERC ha quedat més que constatat. Només és qüestió de temps.

Sigui com sigui, la desunió de l'esquerra els penalitza, en primer lloc perquè han quedat retratats i han demostrat el que els importen els seus votants, i en segon lloc -i tan important com el primer- perquè el mecanisme electoral de la llei d'Hont penalitza la desunió.

No m'estranyaria que molts votats del bloc de l'esquerra de l'esquerra acabéssin fent vot útil cap al PSOE i que els votants més catalanistes d'ERC acabessin fent un transvassament de vots cap a Junts.

El que sembla clar a dia d'avui és que la campanya electoral serà llarga, agra i farcida d'insults i desqualificacions. Exactament al contrari del que hauria de ser.

Oques Grasses: el darrer concert

Va ser el tema del dia. I ho continua essent avui. No a tothom li agrada "Oques grasses", i per tant hi ha molta gent que diu obertament que no l'interessaven gens els concerts de comiat. A mi aquest grup m'agrada molt tot i no ser-ne un fan incondicional, l'he tingut al meu radar des de fa anys; per posar un exemple, a la meva llista principal de "Spotify" hi tinc set o vuit cançons seves. Sis àlbums en dotze anys dóna per unes quantes cançons. La personalitat hipnòtica del seu líder en Josep Montero, em té francament bocabadat. És un cas d'èxit difícil d'entendre i encara més d'explicar. Però és una realitat que ahir vaig viure en viu i en directe.

Tot i no saber-me molts dels seus temes, vaig gaudir molt de la festa. El concert d'ahir va ser un espectacle que recordaré la resta de la meva vida. Va ser una mena de catarsi col·lectiva que al final ens va deixar a tots els que hi érem -unes 60.000 ànimes- en un estat entre l'alegria d'haver gaudit d'un espectacle extraordinàri i d'un nivell musical, escènic i de producció a l'alçada dels esdeveniments dels més grans (no és exagerat dir que el format va estar a la mateixa alçada d'un concert d'en Bruce Sprinsteen o Coldplay -per citar dos grups que són capaços d'omplir estadis del tamany de l'Estadi Olímpic Lluís Companys-) i la tristesa de veure unes veus que canten en Català i que s'apaguen, segurament per sempre més.

Oques Grassses: el darrer concert. 10/10/2026. Estadi Olímpic Lluís Company. Foto: JBA

De fet, el que vam viure ahir, malauradament ho hem viscut massa sovint en aquest món tan petit com és la música que es fa en llengua Catalana. Aquest any hem viscut, a més a més del final d'"Oques grasses", les darreres actuacions de "La Fúmiga", una gent del País Valencià que fan una música fantàstica i que el 31 d'octubre, al València Roig Arena, faran l'últim concert. O "La gossa sorda", també valencians, i que també aquests dies han fet el darrer concert.

Va passar igualment amb "Txarango", de l'Alguer Miquel i en Marcel Lázara. Van fer sis discs entre 2010 i 2020, segurament massa poc, però d'una qualitat i intensitat, que encara els portem al cor. Tant que, quan van anunciar que plegaven el 2021, ens van deixar un buit a l'ànima exactament com ha passat amb "Oques grasses". L'Alguer Miquel ens va deixar una mica orfes i també amb una recança que encara no s'ha acabat d'omplir. Si mai llegeix aquest article, el convido a tornar...té un munt de gent que l'està esperant...

Segurament la realitat és que costa fer música en Català i poder-se guanyar la vida decentment, tot i així, el final d'"Oques grasses" ens demostra que quan es fan coses de qualitat, la llengua deixa de ser un impediment. Una llum d'esperança.

Escrivia avui en Toni Soler al diari Ara: "Ens van dir durant massa temps que el Català no era una llengua nacional, sinó una llengua d'estar per casa, per cantar nadales, però amb el pas dels anys hem consolidat un espai cultural divers i talentós, que, primer va excel·lir en les indústries culturals "lleugeres" (...) i finalment s'està fent un lloc també en els sectors culturals que demanen més múscul industrial i financer (música, televisió i cinema)".

Ahir vaig viure amb una intensitat que no recordava als darrers anys, que es pot fer música global en Català. Em vaig emocionar com feia temps que no em passava. En un moment en que el catalanisme està més aviat de reculada, o com a mínim en un perfil molt baix, sentir la manifestació de catalanitat que vaig experimentar ahir, em va posar la pell de gallina. 

Vam pujar a l'Estadi Olímpic Lluís Companys des de la plaça d'Espanya, amb una munió de gent. Sentir parlar Català per tanta gent a un lloc tan multinacional com Barcelona em va emocionar. Hi havia gent que pujava al concert, amb la paciència de Job, per les acumulacions a les escales mecàniques (que he de dir que, de pujada -no així de baixada- funcionaven totes), diversa en molts aspectes, però única en la llengua que parlava, el Català, que vaig tornar a pensar, encara que sigui un petit miratge, que sóc a casa meva i que la llengua no està tan en perill com veritablement està. 

Torna a escriure en Toni Soler: "Els concerts de Monjuïc no són conseqûència d'una febrada nacional com la dels anys del procés sobiranista, ans al contrari, coincideixen en el temps amb una cojuntura d'un cert esmorteïment polític, i això no li resta substància a l'esdeveniment..." però tot i així la comunió, sobre tot cultural i lingüística que vaig veure ahir, ens permet tenir un bri d'esperança. Quan es fa cultura de qualitat, i el que vam veure i viure ahir n'era una manifestació plena, la llengua en surt reforçada. 

És una pena que el grup que estava esdevenint un fenòmen global en llengua Catalana decideixi plegar, però, sense dubte, algú recollirà el seu llegat, i esperem que sigui ben aviat.

"Oques grasses", sempre us portarem al cor.