He d'admetre que malgrat tenir un acceptable nivell de coneixement de la història del conflicte Israel-Palestina durant el Segle XX no només no havia estat mai al país, sinó que a més a més estic constatant que el meu desconeixement de la seva realitat és palmari.
De totes les impressions que he copsat durant els quatre dies que porto al país n'hi ha unes quantes que m'han colpit poderosament, en part pel desconeixement, en part per la potència que se'n desprèn.
La primera d'elles és que, malgrat ser el país un garbuix de races i llengües (des dels jueus etíops, o als recentment arribats russos, fins als procedents de l'Europa Central després de la Segona Guerra Mundial) es tracta d'un col·lectiu unit per una força molt poderosa que es capta gairebé immediatament, gairebé després d'aterrar.
La segona és que Israel és sense cap gènere de dubte un país armat. Ho és en el sentit literal de la paraula: soldats, homes i dones -molt joves i armats fins les dents- són ben presents per tot arreu i conviuen amb naturalitat amb una població que els té perfectament interioritzats com a part del paisatge. Però Israel també és un país armat de la convicció de supervivència i del futur. Tenen clar que Palestina és la seva terra, la Terra Santa, la terra de David i dels profetes, la terra promesa, i també tenen completament interioritzat que ningú no els en tornarà a treure mai més. En un següent bloc, abordaré la meva impressió sobre la situació de Cisjordània i del mig milió de palestins que viuen a Jerusalem, però no és aquest l'objecte de l'entrada del blog d'avui.
La tercera gran carta dels jueus és la religió. He quedat corprès i esmaperdut en constatar la religiositat -en termes generals- d'un país en el que em pensava que les minories religioses ultraortodoxes eren purament testimonials. Res més lluny de la realitat. El ciutadà mig, la persona de carrer, que té una vida normal, que estudia, que treballa és molt més religiós del que ho som els Europeus. En vam trobar una mostra més que representativa al Mur de les Lamentacions, a l'inici del Sabbat, ahir a la tarda, i amb el meu company de viatge ens van acollir com si fóssim dels seus, ens van fer entrar en una rotllana i vam ballar i cantar amb ells. En un costat del Mur, els ultraordoxes, els jaredís -que dediquen la vida a l'estudi i el res- vestits tot de negre, amb levita, barret de vellut o barret cil·líndric de pèl i els preceptius rínxols a cantó i cantó de la cara, resant, recitant la Torà, asseguts en cadires o davant el Mur, balancejant el tors endavant i endarrere, rítmicament i armònica, a l'altre, jueus israelites i de tot el món, resant i cantant amb alegria i devoció, amb una emoció que s'encomana i es transmet a tots els presents encara que no hi combreguin. És màgic i difícil de descriure. L'ambient del Sabbat al Mur de les Lamentacions t'embriaga com una dolça metzina. Tots units, un sol poble compromès en la lluita i l'agraïment per have tornat a la Terra del profeta, la Terra de promisió.
La segona gran impressió és precisament la del Sabbat. És una celebració que es respecta amb un nivell d'escrupulositat que ratlla el fanatisme i -sorprenentment- de forma massiva. Només en posaré dos exemples, ben frescos ja que són d'avui mateix: a l'hotel on ens estem, les torradores i les màquines de cafè no funcionaven (perquè van amb electricitat), en preguntar a l'hotel, amb tota naturalitat ens han contestat que és a causa del Sabbat. El segon és encara més palmari: al centre comercial segurament més luxós de Jerusalem, anomenat "Mamilla", que seria impossible distingir de qualsevol centre comercial de luxe de les més modernes ciutats del planeta, el parking subterrani (7 plantes), resta tancat durant 24 hores. La sorpresa quan aquest matí hem anat a buscar el cotxe i en tota la planta -4 només hi havia dos vehicles -el nostre i el d'algun altre despistat- és una clara indicació de la potència de la celebració. No és fàcil trobar establiments oberts durant el Sabbat, sobre tot d'israelians; els carrers es buides i trobar restaurants oberts és un miracle.
Armes, fe i convicció, tres puntals que conformen les potes de la potència de l'Estat d'Israel. En els dos següents blogs abordaré el fenòmen dels jueus ultraortodoxes i del territoris ocupats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada