Mediocritat elevada a l'enèssima

Cada vegada estic més convençut que hauríem de jubilar els polítics i gestionar la "res publica" d'una altra manera. No tinc la solució, però segur que hi ha d'haver una manera més edificant de fer les coses.  Volia titular aquesta entrada "disfuncions de la realitat i del sistema" però el que he acabat triant penso que se li escau més. És que no se'n salva ni un....per desgràcia per a nosaltres, miserables votants i pagadors d'impostos.

Avui a la "COPE", el grandíssim Mariano Rajoy, entre moltíssimes altres banalitats i moltes mentides ha fet les següents afirmacions (atenció, literals):

- "Estoy en un buen momento"

- "En alta velocidad sólo nos gana China"

- "Creo que podemos ganar el mundial".

I el "Gurtel"?, doncs "bien gracias, ya le daré recuerdos".

Aquest tipus, encara que sembli increïble, és el president del govern d'un dels estats més grans de la Unió Europea. "Manda huevos".

Els nois de la CUP, que deien que mai més es presentarien a unes eleccions autonòmiques i que des del 26 d'octubre estàn sorprenentment calladets i continguts, diuen que "l'assemblea ha decidit participar-hi, malgrat no reconèixer-ne la legitimitat". Tot un ("puto" dirien ells) exercici de coherència.

Els "Comuns" de la Colau, que si no fossin tan nostrats hom els titllaria de gallecs, car no se sap mai si baixen, pugen o estat quiets, però això sí, no deixen de marejar la perdiu, pensen treure peix de les aigües tèrboles i remenades i comencen la campanya (òbviament ells ho neguen) comprometent la governabilitat i els pressupostos de Barcelona. Un altre exercici de grandíssim sentit comú. 11 regidors i la negativa a arribar a cap acord amb ERC i PDCat demostren clarament que el principal interès de Domènec i Colau són els barcelonins. Bravo.

En Miquel Iceta, que, en la seva -personal- coherència i visió estratègica de país (gran discurs de començament de campanya, i no ho dic amb sorna) està més sol que la una, s'associa amb socis que han fracassat estrepitosament en la seva poc concisa tercera via. Sembla que vulgui reforçar el partit amb fitxatges per tal de suplir les estripades de carnet de militants i alcaldes que van fugint del vaixell.

Esquerra Republicana, reconeix que "segurament" no estaven preparats per arribar a Ítaca. Doncs si és així, que ho és, no calia un exercici de funambulisme tan estèril que acaba demostrant una irreponsabilitat extrema (i altra vegada pensant només en interessos partidistes). Els que han provocat el merder -i segueixo clarament a favor del dret a decidir, i que no hi ha d'haver ningú a la presó per motius polítics, que consti- s'han de retirar de la partida i deixar pas a cares noves i formes noves. És el mínim que per dignitat haurien de fer, però dubto molt que ho facin.

El PDCat, perdut entre en Tintin i el Capità Haddock, ens hauria d'explicar de debò algun dia a què caram respon tota la moguda de l'exili. O tenen una carta molt ben guardada (a aquestes alçades de la pel·lícula i després del que hem vist fins ara em sembla del tot impossible), ho estàn aprofundint en un ridícul espantós. Com a Català militant, he de reconèixer que tot això ja em fa una mica de vergonya. I continuo contestant un estat espanyol demofòbic i autoritari, que una cosa no té a veure amb l'altra.

De l'Albiol i de l'Arrimadas millor ni parlar-ne. L'Albiol directament em provoca arcades cada vegada que obre la boca. L'arribisme i l'oportunisme del neofeixisme ultraliberal i ultranacionalista espanyol de l'Arrimadas i -especialment- del seu cap, Albert Ribera em genera un fàstic tan insuportable que si els veig a la tele he de canviar de canal.

I així anar fent, anar fent, com diria l'anyorada Trinca: "In secula, seculorum, Amen".