Al bell mig de Jerusalem, al nord-oest de l'Ajuntament, entre el mercat de Machane Yehuda (una veritable sensació pels sentits, vista, olfacte i tacte, on una profusió d'olors, colors i textures es posen a disposició del visitant, tant local com turista) i la porta de Damasc de la Ciutat Vella es troba el barri de Mea She'arim.
Mea She'arim és la part de la ciutat on hi viuen de forma exclussiva i totalment aïllada de la resta d'habitants de Jerusalem els jueus ultraortodoxes, els jaredim (o haredim). Entrar en aquest barri és com una mena d'immersió a mitjans del Segle XX. Està perfectament delimitat i diferenciat de la resta de barris de la ciutat. Un cartell a les entrades indica al visitant que està entrant en una zona reservada a la població local i diferent de la resta de veïnats de la ciutat.
Els jaredim són ultraortodoxes en les creences, no reconeixen l'Estat d'Isarel ni el Sionisme, i de fet, encara que sembli paradoxal, donen suport a la constitució de l'estat de Palestina. L'única autoritat que reconeixen és la de Déu i de les normes de culte que procedeixen de la Torà (els 613 manaments).
Els més ultraortodoxes -la majoria, i en particular els habitants del barri- formen una comunitat extraordinàriament tancada que defuig de barrejar-se amb la resta de la població, per evitar "contaminar-se" del pecat i de la temptació. Són profundament devots, no tenen televisió i és molt curiós veure les parets del barri plenes de cartells que constitueixen la forma de comunicació de la vida del barri més eficaç en absència de televisió i internet. Això sí, la densitat de telèfons mòbils al barri és semblant a la de Hong Kong. Tothom al carrer parla per telèfon a totes hores. Amb qui? Possiblement amb Déu. A diferència dels "Amish" poden conduir cotxe i accepten l'energia elèctrica (excepte durant el Sabbat).
Els homes no treballen, ja que dediquen la vida a l'estudi de la Torà i a l'oració. Tenen un promig de 7 fills i estàn exhonerats del servei militar, degut a una mena d'objecció de conciència que els impedeix portar armes. Com sigui que viuen de les subvencions de l'Estat i aquest les ha anat retallant des de 2005, la situació econòmica d'aquesta comunitat s'ha anat deteriorant, i la sensació de pobresa en passejar pel barri, es fa ben palesa. Caminar pel barri possibilita copsar sense esforç aquesta deixadesa una mica sòrdida. Homes i dones passejen separats pel carrer i els dissabtes no poden fer absolutament res, ni encendre el llum, ni cuinar, ni conduir.
Tots van vestits de forma molt similar, estiu i hivern, amb pantaló negre, sabates negres, camisa blanca, levita, kipa i barret negre de vellut al damunt . A una part del barri, la més oriental, vam poder constatar una indumentària lleugerament diferent, la levita era de ratlles blanques i negres, lligada amb un cinturó al voltant de la cintura, els pantalons eren negres però "bombatxos" i els mitjons blancs. Els haredim estàn dividits en diversos subgrups, i no sempre es porten bé entre tots.
Tots llueixen els famosos tirabuixons al costat d'ambudes orelles -des de ben petits- que es toquen constantment per a definir encara més el rínxol (el barri, i la ciutat en general, està farcida de perruqueries masculines).
Mea She'arim és una visita obligada si hom fa cap a Jerusalem ja que aquesta experiència és una de les més autèntiques que, juntament amb el Mur de les Lamentacions, es poden veure a la part jueva de la ciutat. Una veritable experiència antropològica, un viatge al passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada