Ara sembla que l'estratègia dels polítics empresonats per la proclamació de la independencia és la de dir que tot allò era "virtual" i polític i que tothom acata l'aplicació de l'article 155 de la constitució espanyola....A bones hores...
Aquí tothom s'afanya a canviar d'estratègia com el canvi de direcció del vent i tot el que s'ha cuit abans doncs ja compta poc...
Els Junqueras i companyia, però especialment aquests, ens han portat a una situació com la que avui tenim: molt pitjor que fa un any en tots els sentits. Qui no ho vulgui reconèixer és que és cec o fanàtic. El que més m'emprenya de tot plegat és que prenguin als votants, als pagadors d'impostos, per imbècils. L'Oriol Junqueras era aquell home tranquil que anava dient que farem la indendència "com fem nosaltres les coses, amb tranquilitat, sense fer res mal fet, arribant allà on hem d'arribar...". Jo mai li vaig sentir una concreció: com tenim les estructures d'estat, les duanes, com controlarem els aeroports i el port de Barcelona? com negociarem la liquiditat necessària durant el periode de transició amb la Unió Europea?...En fi, coses bàsiques que un, sense ser polític -però sí gestor de pressupostos- pensa que si parlen amb tanta convicció és que ho deuen tenir tot a punt. O al menys que tenen un "Pla B".
Doncs no. No hi havia res a punt, com la realitat ha demostrat. No jutjo la bona fe, que segur que hi era tota, per part dels que ens volien portar a Ítaca, però sí la preparació política, estratégica i fins i tot Intel·lectual del personal que se suposava que havia de permetre, facilitar i accelerar l'adveniment de la república catalana.
Com a gestors ho han fet no malament, sino pitjor. Segurament -insisteixo- sense cap mala fe, però sense la preparació que se li ha d'exigir a algú que vol canviar de forma substancial el status quo. Fins aquí, un final d'etapa. Un Procés accelerat, precipitat que ha acabat no portant enlloc i generant frustració i divisió.
El que em fascina és que els que han provocat el caos tinguin la santa barra (per no utilitzar paraules majors) de tornar-se a presentar. Conec un munt d'independentistes que están frustrats, emprenyats i decebuts (jo també ho estic, de tanta imbecilitat, i no estic en absoluta en contra de la independència, però en canvi sóc un radical enemic de l'estupidesa).
A l'empresa privada tots haguessin estat tots acomiadats fulminantment (jo ho hagués fet sense dubtar-ho), però aquí, com a allí, no plega ni el "Tato". Es el problema que té la "Res Publica", que qualsevol "cantamanyanes", i perdonin-me l'expressió, s'hi pot presentar i pot regir els nostres destins durant una estona.
No és però un fenòmen que només poguem veure a Catalunya. Aquest cap de semana passat amb pogut gaudir també de la interessant conversa de la senyora De Cospedal amb suposats ministres d'afers exteriors dels països de l'est, que li diuen -i ella s'ho empassa- que la meitat dels turistes rusos a Barcelona són espíes i que en Puigdemont, nom clau "Cipollino" és un espai al servei del Kremlin.
El que és més fascinant de tot és que aquesta senyora, a dia d'avui, encara sigui ministre de defensa. Com que ella no tindrà la dignitat personal de plegar, algú de sobre seu li hauria d'exigir...però ja se sap com van les coses a Sefarat....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada