Una realitat diferent de l'esplendor que es viu a Tel Aviv o la multiculturalitat i l'activitat frenètica tan religiosa com económica a Jerusalem -la religió probablement deu suposar una part més que significativa del PIB de la ciutat de Jerusalem vistes les gernacions i les cues que hem hagut de fer en alguns monuments i en algunes carreteres- és la dels territoris ocupats, de Cisjordània (de fet aquesta és exactament la situació, ja a l'altra part de Palestina, la franja de Gaza, segons la divisió de fronteres després de la guerra de àrab-israeliana de 1948,l és totalment sota gestió de l'Autoritat Nacional Palestina i Israel la considera literalment "territori hostil", per la qual cosa, no hi ha presència de cap mena en aquella regió, amb una de les densitats de població més elevada del planeta).
Escrivia en el blogg anterior que a Israel hi viuen uns dos milions de Palestins, dels quals uns 500.000 a Jerusalem i la seva àrea metropolitana. La realitat del poble Palestí, malgrat viure en uns situació precària segurament tant econòmica com de drets polítics i de representació (als Palestins a Israel, excepte la minoria que tenen passaport isrealià, no poden ni tan sols votar) és d'una certa resignació. No puc parlar d'experiments empírics, però sí de la nostra experiència com a viatgers en el grup de quatre persones que èrem: els dos taxistes que vam contractar durant el viatge, per anar respectivament a Betlem i a Masada, a l'extrem inferior del Mar Mort, eren tots dos Palestins, amb passaport Jordà i amb permís de residència a Jerusalem. Casualitat? Potser, però penso que aquesta deu ser la situació de bona part dels Palestins que viuen a la ciutat.
En ambdos casos, tots dos taxistes estaven descontents amb la situació política del poble Palestí, però semblaven acceptar-la amb un cert fatalisme i la convicció que hi havia ben poc a fer per canviar les coses. També a Betlem ens hem trobat Palestins molt descontents amb el que succeeix a Israel (i informats de la situació a Catalunya), els Checkpoints per entrar a Cisjordània, els assentaments il·legals -només sortir de Jerusalem en direcció a Betlem n'hi havia un d'imponent, encara amb moltes grues de construcció plantades, i el nostre taxista, l'Ahmed, ens ho senyalava amb la mà bellugant el cap a esquerra i dreta en senyal de desaprovació: "This is our Land, look at what they are doing....they keep going with illegal settlements".
Travessat el Checkpoint una mica més enllà de Jerusalem, hi ha grans rètols de color vermell que adverteixen de la perillositat d'endinsar-se en "territori ocupat" i la part final de l'advertiment va adreçada a ciutadans israelians: els en prohibeix directament l'accés. La realitat doncs és que a Cisjordània no hi ha molta presència israeliana, però és una presència clau: en forma d'assentaments il·legals, en forma de Kibbutz (per fi he pogut veure de primera mà què és un kibbutz: un conjunt agrícola i ramader isreaelià envoltat de territori palestí i protegit per soldats isralians), en forma de complexes de lleure al Mart Mort (a Qalya, el complex turístic on ens vam banyar i vam pringar-nos de fang, la gestió és completament israeliana), o en forma de parcs nacionals, com el de Masada que vam visitar -magnífic assentament mil·lenari jueu i romà on hi va haver el palau d'Herodes i on s'accedeix amb un telefèric que ofereix unes impressionants vistes sobre el Mar Mort, Jordània i el desert de Cisjordània-.
Per tant la realitat és que l'Autoritat Nacional Palestina tampoc no controla el seu territori completament i a més a més sembla estar desposseïda de la capacitat d'obtenir uns ingressos turístics que també van a parar a les arques israelianes.
Què els queda als Palestins? La ramaderia i l'agricultura bàsicament (dàtils, vi, oli, formatges) i l'explotació turística de Betlem (que aquesta sí, és una màquina de divises en mans Palestines: un litre d'oli a la botiga de souvenirs on acaben fent anar a raure a tots els turistes, fins i tot els que agafen un taxi privat, 48 dòlars, una ampolla de vi -de raïms cultivats per pares Salesians, 30 dòlars). Una altra de les grans sorpreses, continuant a Betlem, és la coexistència pacífica de la religió musulmana i la catòlica -vam passar per davant la sortida d'un col·legi catòlic on en sortien nens i nenes abillats amb uniformes que podrien portar els nens de les escoles catòliques de Catalunya-, cosa que em va sorprendre positivament (constatar que malgrat la situació, la vida i l'educació continúen).
Escrivia en el blogg anterior que a Israel hi viuen uns dos milions de Palestins, dels quals uns 500.000 a Jerusalem i la seva àrea metropolitana. La realitat del poble Palestí, malgrat viure en uns situació precària segurament tant econòmica com de drets polítics i de representació (als Palestins a Israel, excepte la minoria que tenen passaport isrealià, no poden ni tan sols votar) és d'una certa resignació. No puc parlar d'experiments empírics, però sí de la nostra experiència com a viatgers en el grup de quatre persones que èrem: els dos taxistes que vam contractar durant el viatge, per anar respectivament a Betlem i a Masada, a l'extrem inferior del Mar Mort, eren tots dos Palestins, amb passaport Jordà i amb permís de residència a Jerusalem. Casualitat? Potser, però penso que aquesta deu ser la situació de bona part dels Palestins que viuen a la ciutat.
En ambdos casos, tots dos taxistes estaven descontents amb la situació política del poble Palestí, però semblaven acceptar-la amb un cert fatalisme i la convicció que hi havia ben poc a fer per canviar les coses. També a Betlem ens hem trobat Palestins molt descontents amb el que succeeix a Israel (i informats de la situació a Catalunya), els Checkpoints per entrar a Cisjordània, els assentaments il·legals -només sortir de Jerusalem en direcció a Betlem n'hi havia un d'imponent, encara amb moltes grues de construcció plantades, i el nostre taxista, l'Ahmed, ens ho senyalava amb la mà bellugant el cap a esquerra i dreta en senyal de desaprovació: "This is our Land, look at what they are doing....they keep going with illegal settlements".
Travessat el Checkpoint una mica més enllà de Jerusalem, hi ha grans rètols de color vermell que adverteixen de la perillositat d'endinsar-se en "territori ocupat" i la part final de l'advertiment va adreçada a ciutadans israelians: els en prohibeix directament l'accés. La realitat doncs és que a Cisjordània no hi ha molta presència israeliana, però és una presència clau: en forma d'assentaments il·legals, en forma de Kibbutz (per fi he pogut veure de primera mà què és un kibbutz: un conjunt agrícola i ramader isreaelià envoltat de territori palestí i protegit per soldats isralians), en forma de complexes de lleure al Mart Mort (a Qalya, el complex turístic on ens vam banyar i vam pringar-nos de fang, la gestió és completament israeliana), o en forma de parcs nacionals, com el de Masada que vam visitar -magnífic assentament mil·lenari jueu i romà on hi va haver el palau d'Herodes i on s'accedeix amb un telefèric que ofereix unes impressionants vistes sobre el Mar Mort, Jordània i el desert de Cisjordània-.
Per tant la realitat és que l'Autoritat Nacional Palestina tampoc no controla el seu territori completament i a més a més sembla estar desposseïda de la capacitat d'obtenir uns ingressos turístics que també van a parar a les arques israelianes.
Què els queda als Palestins? La ramaderia i l'agricultura bàsicament (dàtils, vi, oli, formatges) i l'explotació turística de Betlem (que aquesta sí, és una màquina de divises en mans Palestines: un litre d'oli a la botiga de souvenirs on acaben fent anar a raure a tots els turistes, fins i tot els que agafen un taxi privat, 48 dòlars, una ampolla de vi -de raïms cultivats per pares Salesians, 30 dòlars). Una altra de les grans sorpreses, continuant a Betlem, és la coexistència pacífica de la religió musulmana i la catòlica -vam passar per davant la sortida d'un col·legi catòlic on en sortien nens i nenes abillats amb uniformes que podrien portar els nens de les escoles catòliques de Catalunya-, cosa que em va sorprendre positivament (constatar que malgrat la situació, la vida i l'educació continúen).
I també es palpa a l'ambient una enorme divisió entre ells mateixos (això va possibilitat també en part el triomf fulgurant dels israelians a la "Guerra dels 6 dies" de 1967) que fa que no hi hagi gens de convicció respecte de Mahmud Abbas, màxima autoritat. Alguns el consideren un corrupte, els altres, massa condescendent amb els israelians. En qualsevol cas, després d'una certa estabilitat i tranquilitat, les aigües tornen a baixar agitades amb la celebració isrealiana del centenari de la Declaració de Balfour, que va donar el tret de sortida a la futura creació de l'estat d'Israel el 1948.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada