Avui faig 60 anys. Amb el canvi del primer dígit entro a un altre club, però estic content de poder-ho fer.
Estic bé de salut, tinc una família extraordinària, bons amics i les coses no em van del tot malament, però tot i així, avui sento una profunda tristesa en veure el foc que està calcinant part de les Gavarres, a una zona que forma part de la meva memòria d'infantesa (vaig començar a caminar al Mas del Monjo i vaig passar bona part de la meva infantesa al Mas del Molí de Més Amunt) de joventut, hores i hores de curses de muntanya a la zona de Cabanyes, del Mas Ambròs, de Romanyà, de Puig d'Arques i kilòmetres i kilòmetres amb bicicleta i des de fa uns anys, amb moto. La carretera de la Ganga o la de Sant Martí de l'Heura a Cassà de la Selva les faig amb molta assiduïtat. Veure aquest desastre, és veure una part de les nostres vides, de les nostres memòries personals i col·lectives esvair-se entre les cendres.
I aquest és el pitjor regal d'aniversari que podia haver tingut.
És cert que inmersos en aquesta nova realitat, aquest context de violent canvi climàtic que s'està catalitzant a un ritme vertinigós, -una realitat que és molt més difícil de combatre i que té un abast d'accions que s'haurien de consensuar de forma planetària (i això està lluny de succeir)- no ajuda en matèria de prevenció d'incendis forestals, però no obstant això, darrera la immensa majoria de focs forestals, per acció o per omissió, hi ha la mà de l'home.
És ja un fet acreditat que l'incendi, que ja ha arrasat a aquestes hores més de dues mil cinc-centes hectàrees, el va provocar un operari que traballava amb una serra radial a la vora de la carretera de la Ganga. Semblaria que per una empresa subcontractada pel Departament de Territori de la Generalitat.
El dia anterior, el mateix operari va ser advertit per uns ciclistes que es van aturar i li van recriminar que estigués fent aquest tipus de treballs amb el risc que això suposava. L'operari no els va fer ni cas i va continuar. Aquí s'haurien de depurar responsabilitats fins a entendre qui són els culpables finals i si és algú del Departament de Territori, que s'investigui fins al final i que els responsables paguin. No n'hi ha prou amb l'operari, que sembla que ja està detingut.
Jo em pregunto però, on és el sentit comú? Com és possible que algú estigués fent aquesta mena de treballs en una zona d'elevadíssim risc d'incendi. Qui ens mana?
Em faig més preguntes. Jo em moria de ganes d'anar a Sant Antoni de Calonge ahir a la tarda arribant de Barcelona. Quan vam veure el percal i vam sentir les instruccions de Protecció Civil, ens vam quedar a Girona. Avui aquest matí, parlant amb un bon amic que m'ha trucat per a felicitar-me, en Vicenç, que viu a Santa Cristina d'Aro, em deia que la C-65 anava a reventar com qualsevol altre divendres a la tarda. No un dit de civisme col·lectiu, ni una espura d'empatia. Així ens va com a país.
I si Protecció Civil, la consellera Parlón i Bombers demanen als ciutadans evitar els desplaçaments que no siguin necessaris (entre d'altres coses per facilitar les feines dels bombers en cas d'evacuacions o tasques urgents d'extinció), per què ahir es va celebrar el primer concert de Cap Roig (Bryan Adams)? No es podia haver reprogramat? Tant costava? Si la restricció a la movilitat té excepcions, doncs que no en parlin. Avui hi ha la famosa Cantada d'Havaneres de Palafrugell, que provocarà desplaçaments massius en una zona molt propera a la de l'incendi.
Com sempre, la resposta és clara. Prioritzem el curt-terminisme, les segones residències, els de "Barcelona" que gasten pasta al territori. Mal model. Pa per avui i gana per a les properes generacions. No anem bé.
Per què ens expliquen que han comprat 3 nous hidroavions i 2 helicòpters bombarders, i ningú ens diu quant inverteix el govern el gestió forestal preventiva, en neteja de boscos durant la temporada d'hivern? Per què sempre actuem a posteriori.
Les paraules de la Núria Molla, del Mas Molla de Calonge, una empresa familiar on quatre o cinc generacions fan de pagesos de fruita dolça i de raïm són esgarrifosament certes. Colpidores. Toquen l'ànima. Per què són una realitat incontestable. Diu la Núria: "Està tot sec i abandonat. Això és una vergonya. El món crema. La terra crema. Hem de canviar la manera de viure, la manera de fer. Hem de fer com els nostres avis. Viure senzillament. La terra parla (...), l'ambient està calent...El sentit comú ja s'ha perdut...Ha de cremar tot?". Sentir la Núria, que l'any passat em va ensenyar el celler dels Molla i em va vendre un vi increïblement ètic, m'ha posat la pell de gallina. M'ha regirat l'estómac.
Saben per què? M'he sentit molt interpel·lat. Té una raó que ningú no la pot contestar.
Espero de tot cor, que si hi ha un dit de decència en aquest putu país en el que ens ha tocat viure, aquest vespre no hi hagi cantada d'havaneres a Calella presidides per el President de la Generalitat. Si no, em pensaré seriosament d'anar a censar-me a Cáceres. Al menys allí no hi ha radars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada