Llegeixo en premsa -digital- que el kiosk de la facultat de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona ha tancat les seves portes després de trenta anys d'activitat. No deixa de ser una paradoxa que la botiga que ven diaris a la facultat que forma els periodistes que escriuren els diaris tanqui, per sempre, les seves portes.
La raó és senzilla i contundent: no es venen diaris en format de paper, al menys de dilluns a divendres que és quan el kiosk tenia obert, o al menys no se'n venen prou com per a garantir la viabilitat d'un negoci que es base fonamentalment en la venda molts diaris amb un marge unitari molt petit.
Recordo molt i molt bé el kiosk perquè durant els cinc anys que vaig passar a la factultat hi vaig comprar la prensa pràcticament cada dia. Aleshores a la segona meitat dels vuitanta, "El País" era el diari de referència pels estudiants d'Econòmiques i Empresarials, perquè la seva secció d'economia era senzillament brillant.
Òbviament en vint-i-cinc anys el canvi de paradigma ha estat brutal. Ni "El País" és el que era -ha passat de ser un diari de referència a Espanya i al món a un diari de la caverna- ni el periodisme és el que era (i de fet, la carrera de periodisme com a grau va nèixer no fa tants anys, a primers dels setanta), ni el lector de diaris és el que era (no vol pagar per continguts de qualitat).
El periodisme ha experimentat, i està encara experimentant un canvi brutal. Els grups editorials, amb necessitats creixents de diners i resultats econòmics minsos, acaben tendint a esbiaxiar, a "orientar" la informació a gust del grup inversor que els finança (darrerament s'ha popularitzat el fenòmen de la post-veritat: sempre ha existit però no pas amb la intensitat actual...). La transformació digital ha multiplicat els mitjans disponibles per a obtener informació i -en la majoria dels casos- els continuts bàsics són en obert i per tant només la publicitat genera ingressos a les plataformes digitals dels diaris.
Però és que a més a més, el fenòmen de la globalització, la immediatesa informativa -i de tot plegat- i el fenòmen "low cost" també implantat a les editores de premsa (forçades per la peremptorietat de garantir una mínima viabilitat econòmica)- fa que als periodistes que comencen se'ls paguin salaris de misèria.
Hem entrat doncs en el cercle viciós al que han acabat caient tants sectors econòmics: no es venen diaris de paper, les visites a internet són majoritàriament de franc, les editores tendeixen a reduir personal o a contractar-ne de nou amb salaris molt baixos, la qual cosa fa que la qualitat se'n ressenteixi (i en alguns casos, de quina manera!).
Al final, probablement s'acabarà imposant un sistema massiu de subscripció universal però més barat que el diari de paper, però per arribar aquí encara s'hauran de tancar moltes portes i haurem d'aguantar molt baixa qualitat i molta post-veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada