Els lectors habituals del meu blog saben que sóc aficionat al gènere dels obituaris. Especialment quan el finat o la finada són personatges o bé que m'apreciava molt o que són veritablement singulars, en el sentit d'especímens únics. Si fa uns dies, el mes de febrer, escribia sobre la mort de "Mad" Mike Huges, aquell grandíssim prohom que va construir un cohet casolà (de fet en va construir 3, al pati de casa seva) per a enlairar-s'hi a bord tot pilotant-lo ell mateix i demostrar que la Terra és plana, avui la necrològica és per a Francisco Hernando Contreras, "Paco el Pocero", víctima del Covid19.
Segurament tindria molt més sentit escriure sobre Luís Eduardo Aute, un dels grans de veritat, que ens deixa abans d'hora, però sobre ell n'ha escrit gent que en sap molt més que jo i que l'han glossat millor del que jo podria aportar.
No és el cas que ens ocupa. A mi els que m'interessen són els personatges de perfil antropològic marcat. Paco el Pocero va ser un d'aquests homes. Nascut en un barri de barraques de Madrid, va ser el prototip d'home fet a si mateix. L'Alfredo Pascual la clava a El País quan escriu: "una personalidad desbordante y analfabeta, capaz de ver el futuro de mil y un negocios, pero nunca sus límites legales".
El Pocero, com li agradava que li diguessin, en honor a la professió del seu pare, va nèixer en la més absoluta misèria i va fer de tot per a, valgui la contradicció, sortir del pou de la pobresa: escombriaire, reciclador, repartidor, i netejador de clavegueres. A les seves memòries escriu que la primera dutxa la va fer amb 29 anys quan va tenir el primer pis en propietat.
Un home fet a sí mateix, analfabet -no va trepitjar mai l'escola- però amb una clara ambició i missió a la vida, canviar de classe social, fer-se ric. Ho va aconseguir en el món de la construcció. De regentar una petita empresa de transports arrel de la creació de Mercamadrid, va passar a les formigoneres i al blocs de pisos. Corren els anys vuitanta, els del "pelotazo" i del tot s'hi val per fer diners, la legalitat era de vegades un escull que es podia arreglar amb diners (com va fer un altres del grans, Jesús Gil y Gil). I "el Pocero" els va fer sense saber llegir ni pràcticament escriure. Es va fer milionari i ho va fer saber "urbi et orbe". Va arribar a tenir els dos iots més grans d'Espanya, el Clarena I, de 47 metres, més gran que el Fortuna del Caçador d'Elefants i després el Clarena II, de 72 metres. També va arribar posseir una flota de jets privats. Paco el Pocero es vantava d'haver sopat amb el rei emèrit i haver-li regalat un rellotge d'or. El casament de la seva filla el va celebrar un altre gran personatge, el cardenal Cañizares ("y no hay que desir nada más", hagués dit el gran Johan).
Va tenir amics de veritat fets al mateix barri de Tetuán (Ángel Nieto y Ortega Cano) i amics polítics, el milloret de cada casa: Eduardo Zaplana ("yo entré en política para forrarme") o José Bono ("mi padre fue falangista"). I aquests nous amics el van ajudar a començar el projecte més megalòman que mai s'hagi fet a les Espanyes: Seseña. Un projecte de 13.000 vivendes al sequerral de Toledo, sense aigua, entre un abocador de pneumàtics gegants i la línea de l'AVE. El seu estil es caracteritzava pel suborn i l'amenaça quan no aconseguia els seus objectius (en el millor estil Jesús Gil, mestre de mestres).
Seseña era una localitat d'uns 6.000 habitants abans de la colonització del Pocero. En Paco hi va construir "Residencial Francisco Hernando". Aquella bogeria projectava addicionalment camps de futbol, estadis, llacs (insisteixo, en un lloc sense aigua), i parcs gegantins. De les 13.000 vivendes en va poder construir només 5.000, deixant vials, accessos i infrastructura comuna sense acabar quan va venir la gran crisi del totxo de 2008. Jo ho he vist amb els meus ulls, i allò no té nom. És una autèntica vergonya que algú ho hagi permès, i que a més a més, qui ho va permetre, Eduardo Zaplana, li acabés concedint la Medalla al Treball. L'Espanya de la pandereta, dels sobres i dels "amigachos". La seva màxima: "res no és il·legal si no acabes a la presó".
Va esclatar la bombolla immobiliària i el Pocero va anar a buscar terra menys cremada a Guinea Equatorial, on hi pensava construir 36.000 vivendes, però va acabar escaldat i amb laudes internacionals amb el dictador Obiang Nguema.
L'home del consorci empresarial que va guanyar centenars de milions d'euros va acabar, com passa en la immensa majoria de casos de megalòmans sense escrúpols, perdent Seseña, mig arruinat i amb un deute amb Hisenda de més de cent milions d'euros.
Segurament tindria molt més sentit escriure sobre Luís Eduardo Aute, un dels grans de veritat, que ens deixa abans d'hora, però sobre ell n'ha escrit gent que en sap molt més que jo i que l'han glossat millor del que jo podria aportar.
No és el cas que ens ocupa. A mi els que m'interessen són els personatges de perfil antropològic marcat. Paco el Pocero va ser un d'aquests homes. Nascut en un barri de barraques de Madrid, va ser el prototip d'home fet a si mateix. L'Alfredo Pascual la clava a El País quan escriu: "una personalidad desbordante y analfabeta, capaz de ver el futuro de mil y un negocios, pero nunca sus límites legales".
El Pocero, com li agradava que li diguessin, en honor a la professió del seu pare, va nèixer en la més absoluta misèria i va fer de tot per a, valgui la contradicció, sortir del pou de la pobresa: escombriaire, reciclador, repartidor, i netejador de clavegueres. A les seves memòries escriu que la primera dutxa la va fer amb 29 anys quan va tenir el primer pis en propietat.
Un home fet a sí mateix, analfabet -no va trepitjar mai l'escola- però amb una clara ambició i missió a la vida, canviar de classe social, fer-se ric. Ho va aconseguir en el món de la construcció. De regentar una petita empresa de transports arrel de la creació de Mercamadrid, va passar a les formigoneres i al blocs de pisos. Corren els anys vuitanta, els del "pelotazo" i del tot s'hi val per fer diners, la legalitat era de vegades un escull que es podia arreglar amb diners (com va fer un altres del grans, Jesús Gil y Gil). I "el Pocero" els va fer sense saber llegir ni pràcticament escriure. Es va fer milionari i ho va fer saber "urbi et orbe". Va arribar a tenir els dos iots més grans d'Espanya, el Clarena I, de 47 metres, més gran que el Fortuna del Caçador d'Elefants i després el Clarena II, de 72 metres. També va arribar posseir una flota de jets privats. Paco el Pocero es vantava d'haver sopat amb el rei emèrit i haver-li regalat un rellotge d'or. El casament de la seva filla el va celebrar un altre gran personatge, el cardenal Cañizares ("y no hay que desir nada más", hagués dit el gran Johan).
Va tenir amics de veritat fets al mateix barri de Tetuán (Ángel Nieto y Ortega Cano) i amics polítics, el milloret de cada casa: Eduardo Zaplana ("yo entré en política para forrarme") o José Bono ("mi padre fue falangista"). I aquests nous amics el van ajudar a començar el projecte més megalòman que mai s'hagi fet a les Espanyes: Seseña. Un projecte de 13.000 vivendes al sequerral de Toledo, sense aigua, entre un abocador de pneumàtics gegants i la línea de l'AVE. El seu estil es caracteritzava pel suborn i l'amenaça quan no aconseguia els seus objectius (en el millor estil Jesús Gil, mestre de mestres).
Seseña era una localitat d'uns 6.000 habitants abans de la colonització del Pocero. En Paco hi va construir "Residencial Francisco Hernando". Aquella bogeria projectava addicionalment camps de futbol, estadis, llacs (insisteixo, en un lloc sense aigua), i parcs gegantins. De les 13.000 vivendes en va poder construir només 5.000, deixant vials, accessos i infrastructura comuna sense acabar quan va venir la gran crisi del totxo de 2008. Jo ho he vist amb els meus ulls, i allò no té nom. És una autèntica vergonya que algú ho hagi permès, i que a més a més, qui ho va permetre, Eduardo Zaplana, li acabés concedint la Medalla al Treball. L'Espanya de la pandereta, dels sobres i dels "amigachos". La seva màxima: "res no és il·legal si no acabes a la presó".
Va esclatar la bombolla immobiliària i el Pocero va anar a buscar terra menys cremada a Guinea Equatorial, on hi pensava construir 36.000 vivendes, però va acabar escaldat i amb laudes internacionals amb el dictador Obiang Nguema.
L'home del consorci empresarial que va guanyar centenars de milions d'euros va acabar, com passa en la immensa majoria de casos de megalòmans sense escrúpols, perdent Seseña, mig arruinat i amb un deute amb Hisenda de més de cent milions d'euros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada