Confinament: dia 32

Deia la saviesa popular en forma de refranyer -quan aquest encara era conegut per a la majoria de ciutatans, tan joves com adults- en català "a l'abril, aigües mil" i en castellà "en abril, aguas mil y todas en un barril". 

Doncs aquest any sí. Des del confinament, fa tres dies que només veig ploure per la finestra del despatx de casa. Pluja de llevant, com les d'abans. Com les que ens tenien tota una setmana enxopats en diversos episodis, any rere any, hivern rere hivern i primavera rere primavera, al Palamós de la meva infantesa. Pluja de llevant que regava la terra abastament i que omplia de neu les muntanyes del Ripollès i la Cerdanya.

La natura és sàvia. Tot i que ens pensem que tenim la capacitat de domar-la, dominar-la i transformar-la, no deixem de ser-ne uns inquilins insignificants, encara que siguem multitud. 

Deu ser que quan els humans deixem d'interferir en la vida del Planeta durant un temps (molt curt), les coses tornen a lloc de forma sorprenent i amb molta rapidesa. En Tomas Molina no deixa de sorprendre'ns molts vespres aquests dies de confinament ensenyant-nos a l'espai del Temps al final del telenotícies vespre, com la fauna, segurament desconcertada, campa sense por per voreres i avingudes de les nostres ciutats i costes desertes. Dofins que no s'albiraven des de la costa de feia anys, ànecs i peixos als canals de Venècia, cangurs que salten per ciutats australianes, llúdrigues a les rieres, senglars que baixen de Collserola i es passegen per la Diagonal de Barcelona...

I no només la pluja sembla haver tornat a lloc, sinó que les mesures de sorolls i contaminació atmosfèrica han baixat arreu a nivells no vistos en els darrers cinquanta anys.

Si no fóra pels devastadors efectes econòmics de l'aturada d'una cadena econòmica que no està concebuda per a ser trencada de cop (precisament per l'efecte d'explosió en cadena que ho arrossega tot) diria que aquesta aturada tècnica és, no només un avís (molt seriós) de com estem maltractant la nostra Terra sinó també una clara indicació que no podem seguir amb el ritme que determina el creixement permanent (cal facturar més, cal que vinguin més turistes, cal rebre més creuers, cal consumir més, cal que aterrin més passatgers, cal que volin més avions, que es venguin més cotxes, que guanyem més diners, que construim més edificis, que gastem més diners), perquè aquest ens porta cap a l'autodestrucció de forma exponencial.

Haurem de repensar seriosament el model, globalment, i no com a països aïllats sinó com a espècie. Fa molt temps que s'en parla d'això, però segurament ara serà inevitable. Hem de passar del concepte de creixement permanent al "downshifting", concepte associat a repensar les prioritats, fugint del materialisme compulsiu i obsessiu i reduir tensió, estrès, i retrobar l'equilibri entre feina, lleure, família i realització personal. Treballar  i fer diners per viure era el concepte no fa tan de temps (no viure per treballar i fer diners), i hi haurem de retornar.

Només cal veure la destrucció a la Xina -disfressada de "progrés"- des de l'obertura de Mao Zegong als anys 60 del Segle XX fins ara. Han passat seixanta anys però la transformació, no només econòmica sinó també i especialment medioambiental són difícils per no dir impossibles, de revertir. Amb això no vull dir que els gestors del partit comunitsa no hagin transformat una societat de camperols en una societat de classe mitja urbana, que sí que ho han fet, però això ha generat més felicitat o més frustració? Qui sap? El que sí està clar és que la incidència de càncers, obesitat, sobre tot infantil, malalties cardiovasculars i depressions actualment a la Xina és la més alta de la seva història.

En fi, tornant al confinament, en aquests darrers setze dies he fet comptades sortides de casa, per anar al supermercat, a la farmàcia, a comprar el diari el cap de setmana (a la benzinera, que ja han passat a major vida quioscs i llibreries, al menys al meu barri) i a baixar la brossa i a reciclar.

I en aquestes curtes passejades he notat que malgrat el confinament -o potser per això- el civisme de molts conciutadans es degrada a mesura que passen els dies; observo amb profunda tristesa que els carrers són plens de defecacions de gos (com mai no havia vist abans), i això que soc propietari de gos i un gran defensor (però no dels propietaris incívics i insolidaris) i els contenidors més bruts que mai.

I és quan veig això que torno a perdre la fe en una espècie que, o canvia molt en un termini molt curt de temps, o està condemnada a l'extinció.