Una nova realitat

De les notícies dels darrers dies em crida particularment l'atenció una que ha passat relativament desapercebuda, engolida per aquesta nova realitat anomenada Coronavirus. Es tracta de l'aprovació -per fi- d'uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya, després de 3 anys de pròrroga, amb els vots dels dos contrincants acèrrims, Junts x Cat i ERC amb l'abstenció dels Comuns.

La notícia en sí, no és gran cosa, ja que uns pressupostos gestats, negociats i pactats abans de l'esclat del Covid-19 tenen tanta credibilitat com qualsevol declaració d'en Quim Torra, és a dir, més aviat poca, però marca un parell de fets que són interessants de destacar.

El primer és que el debat i la votació van destacar pel nivell de civilització dels diputats, cosa que és d'agrair per part dels que -sense poder-nos-hi oposar- paguem els seus salaris amb els nostres impostos. Acostumats a la col·lecció d' insults, improperis, baix to, mala educació, estultícia, despit i despreci amb que es solen tractar els diputats entre ells, en particular els indepes versus els unionistes (i viceversa), el nivell de civilitat amb que va transcórrer la sessió és -per desgràcia- un fet destacable.

El segon, que em sembla d'una transcendència que ha passat no relativament, sinó del tot desapercebuda, és que l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat es va fer per primera vegada amb només, i remarco, només, 21 diputats a l'hemicicle, la resta, vots delegats i vots telemàtics (25 en concret). En una situació excepcional va quedar demostrat que el vot a distància és ja una realitat que la tecnologia permet. I que pot funcionar amb totes les garanties. El meu fill gran va fer el seu treball de recerca sobre vot electrònic i va acreditar que es pot articular una votació electrònica amb totes les garanties (hi ha més frau en les votacions físiques, sinó que els ho preguntin als del PP quan fan venir autocars als convents perquè les monges vagin a votar. Endevinen a qui?). 

És evident que entre molts altres canvis, el daltabaix del coronavirus ens està demostrant que en gran part la nostra vida ja és parcialment (i cada vegada més) digital. Els meus fills (un a la facultat de Química i l'altre a segon de batxillerat) estan fent classes amb gairebé normalitat des de casa amb els seus portàtils, i com ells, una gran majoria d'estudiants universitaris i de secundària.  El teletreball ha esdevingut una realitat que s'ha demostrat en molts casos d'una eficiència impensable tot just fa uns mesos (un "win-win" tant per l'empresa -treballadors més motivats i sense temps perduts en estúpids desplaçaments i embussos de tràfic- com pels treballadors -major capacitat de conciliació laboral i familiar, menys pèrdues de temps-). Comerços tradicionals, totalment analògics han començat a obrir-se a la possibilitat d'imitar el model "Amazon" però amb l'avantatge de la proximitat.

Només cal assegurar que no hi hagi fractura digital i que la digitalització no generi bosses de marginació per falta d'ordinadors, però això no sembla pas un impossible: a Espanya, el 91,5% de les llars tenen accés a internet a través d'un ordinador, i 97% tenen telèfons mòbils (dels quals 90% mòbils intel·ligents).

Un bon amic de Madrid (ciutat) que treballa al món dels serveis financers em deia tot just aquest cap de setmana que la seva empresa (Mútua Madrileña, no pas una empresa qualsevol), ha decidit que una bona part dels seus equips (més del 50%) continuaran treballant en format de teletreball com a mínim fins el mes de setembre i és molt probable que una part dels equips estableixin en part el teletreball com a permanent (per exemple els dilluns i els divendres). 

Una nova realitat està trucant a la porta, i el coronavirus no ha fet més que catalitzar-la.

Ho explicava bé fa uns dies Manuel Castells des del seu "Observatorio global" a La Vanguardia: "No hi haurà marxa enrere. Perquè la nova normalitat no serà com la que vam conèixer. I perquè igual com una sanitat pública molt més potent serà la nostra garantia de supervivència, la digitalització completa de la nostra organització econòmica i social passarà a definir-se com a estructura permanent de manteniment de la nostra comunicació en qualsevol circumstància".

Des d'aquest punt de vista hi haurà un abans i un després. La nova realitat serà tant física com digital. Segurament molt més digital però no necessàriament menys física. 

Jo espero també que la digitalització arribi a la tan desprestigiada política. La notícia del Parlament de Catalunya és un bri d'esperança. Això de les eleccions físiques amb urnes, paperetes (rebudes per correu), propaganda electoral, movilitzacions massives de treballadors forçats (he tingut la sort que només m'ha tocat estar en una mesa electoral en 32 anys que fa que voto, vaig ser president de mesa i és una experiència que pagaria molts diners per no repetir, si em tornés a tocar) i vots en paper és un anacronisme indigne del Segle XXI. 

Poder votar des de casa amb certificat digital, o eventualment, i per aquells que no tinguin ordinador anar a centres de votació electrònica, em sembla d'una lògica aclaparadora. I sobre tot, sobre tot, que això mateix faci que s'acabin les campanyes electorals (la qual cosa seria una altra gran contribució a la salut mental dels ciutadans).