Coronavirus: estadístiques, mentides i gestió

No sé si a tothom li passa el mateix que a mi, però totes les xifres de nous contagis, recuperacions i morts associats a la pandèmia del Coronavirus m'ha arribat a saturar. Fins a l'extrem que directament he deixat de fer-ne cas. Ni tan sols me les miro. Si durant els primers dies de la pandèmia em connectava un parell de vegades el dia el lloc web de la John Hopkins University, ara fa ja més d'una setmana que no m'hi connecto. He arribat a la trista conclusió que les xifres amb les que ens bombardegen per terra, mar i aire, són mentides estadístiques.

Durant el franquisme corria una dita molt interessant que deia que a l'Espanya dels anys 50 del segle passat hi havia tres tipus de mentides: 

• les mentides de Falange (perquè ens en fem una idea, com les mentides del govern xinès en relació a totes les notícies sobre la Xina que es publiquen pel consum exterior, les del NODO, vaja),
• les mentides de veritat (és a dir, les mentides de tota la vida), i
• les mentides estadístiques. 

Per il·lustrar-ho, la definició de mentida estadística (d'aquells anys, però això continua perfectament essent vàlid a dia d'avui) era aquella que deia que si una persona menjava dos pollastres i una altra no en menjava cap, equivalia a dir que cada persona menjava un pollastre.

Doncs això és exactament el que està passant amb la gestió estadística de les xifres del coronavirus, que en un afany per parts dels governs (tots sense excepció, a la Xina, a Burkina Fasso, a Espanya i a Catalunya) de fer públiques amb exasperant insistència les xifres que més els convé ens maregen de tal manera que al capdevall els arbres no ens deixen veure el bosc.

Hi ha una frase atribuïda a Stalin, dictador, assassí i genocida, que tal vegada va dir una sola cosa sensata en tota la seva vida (si és veritat que la va dir, però com afirmen a Itàlia "se non è vero, è ben trovato") i que és: "una persona morta és una tragèdia, un milió de morts és una estadística". Doncs tinc la sensació que això és el mateix que estan fent els nostres governs: intentar amagar una tragèdia marejant-nos amb estadístiques.

La realitat és que ningú sap quants infectats hi ha, perquè els testos PCR o d'altres que indiquen si una persona està infectada pel coronavirus no s'estan practicant de forma sistemàtica a tota la població (a diferència del que han fet coreans, singapuresos o japonesos, per citar-ne alguns). Partint d'aquesta premisa bàsica, totes les estadístiques que es publiquen són una pura mentida. Ras i curt.

Amb una de les indústries farmacèutiques més importants i potents d'Europa i segurament del món, a Espanya hem estat incapaços de fer el que estan fent els alemanys, és a dir, fer 500.000 testos per setmana, amb la previsió d'arribar a un milió de testos per setmana en els propers dies. A cap dels personatges que surten cada dia a fer rodes de premsa -alguns envoltats de militars i guàrdies civils i d'altres despotricant a diari sobre "el gobierno del estado español"- se'ls ha acudit cap mesura per planificar un programa per a produir i implementar testos per a tota la població? Doncs sembla que no. 

La improvisació és constant, és paràmetre. I aquest és, a més a més, un dels problemes més grans a l'hora de gestionar el desconfinament.

En sistemes de gestió empresarial, a la gestió de dades amb sistemes de gestió potents -els anomenants ERP acrònim d'"enterprise resource planning"- es sol dir, que si a un "ERP" li entres, i perdoneu la vulgaritat, porqueria, el sistema et torna porqueria. Doncs això és exactament igual. Si no se sap quanta gent està infectada (moltes persones poden ser perfectament assimptomàtiques), la gestió del desconfinament es farà a cegues i amb un sobrecost econòmic elevadíssim que es podria evitar en gran part.

Però segurament això és demanar massa als nostres gestors, als que paguem entre tots amb els nostres impostos.