Aquests dies de confinament he aprofitat per reprendre un projecte d'aquells que feia molt temps que tenia al cap i que ara, disposant d'una mica més de temps, estic acabant d'enllestir: el recull en un llibre dels que considero els millors articles del blog Reflexions de Taverna dels anys 2011 al 2019 (9 anys, que es diu en un moment). Espero tenir-lo a punt abans de finals del mes d'abril.
Revisant doncs articles i notes, un dels que he seleccionat el vaig escriure el 12 d'octubre (data assenyalada com poques) de 2013 i portava per títol: "Obscurantisme: el projecte Castor". Doncs avui, gairebé set anys després en tornaré a parlar.
Recordem que el projecte Castor es va firmar (aprovat pel govern del grandíssim José Luis Rodríguez Zapatero, àlies "Apoyaré", i el ministre d'indústria de l'època, un altre dels grans, Miguel Sebastián) amb clàusula indemnitzatòria en cas de reversió de la concessió. Una fantàstica iniciativa d'un govern socialista que acordava ja com a principi la socialització de pèrdues si el projecte fracassava però no determinava cap mena de clàsula respecte dels beneficis si el projecte tenia èxit (un impost especial, posem per cas). Fantàstic.
Quan les evidències científiques que el projecte estava provocant -en una relació causa efecte inapel·lable- moviments sísmics a Castellò i Tarragona, el govern va decidir aturar el projecte.
Quan jo vaig escriure l'article el 2012 ja se sabia que l'estat pagaria una indemnització de 1.350 milions d'Euros a Florentino Pérez (el Ser Superior), però jo pensava, ingenu de mi, que l'alarma social generada per aquest fet acabaria paralitzant-ne el desemborsament. Doncs no. El que tampoc sabia és que la broma del projecte estratègic d'emmagatzemament de gas ens podria acabar costant a tots els contribuents, segons fonts de l'OCU (https://www.ocu.org/vivienda-y-energia/gas-luz/noticias/nota-castor) 4.730 milions d'Euros en 30 anys (en recàrrecs a les factures del gas, i a Espanya tenim el dubtós privilegi de ser els europeus que paguem les factures de gas més altes d'Europa).
El fet rellevant és la resposta a una pregunta formulada pel senador de Compromís Carles Mulet García en relació als costos de manteniment del projecte Castor entre els anys 2014 al 2017 (últim any que Enagás va cobrar). I la resposta és esfereïdora: 42 milions d'euros.
De fet el que va demanar en realitat Carles Mulet va ser l'accés als informes de les auditories dels costos de manteniment del projecte i les liquidacions econòmiques efectuades a Enagás des de desembre de 2014 (http://www.senado.es/web/expedientdocblobservlet?legis=14&id=2049).
Òbviament, i com és fàcilment deduïble, la solicitud va ser "no admesa", és a dir, denegada. Continua l'obscurantisme. I això que el Tribunal Suprem ha estimat un recurs contenciós-administratiu de la CECOT (patronal catalana) que reconeix la obligació per Enagás de retornar als contribuents els costos d'operació i manteniment del projecte. Però només la reconeix. No aprofundeix en res més.
Tot i la manifesta voluntat del govern actual de desmantellar el projecte anunciada ara fa un any per la ministra de transició ecològica, Teresa Ribero (gener de 2019), no hi ha hagut, que se sàpiga, cap més moviment al respecte. Tot plegat, un embolic on només hi ha, fins ara, dues realitats tangibles: el cobrament de la indemnització per part de l'empresa de Florentino Pérez, i els sobrecostos que hem pagat els contribuents. A les esferes de la casta, sempre solen guanyar els mateixos.
Us imagineu quants respiradors, quantes mascaretes, quantes bates, quantes UCIS podrien haver-se beneficiat d'aquests 42 milions d'euros?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada