Doncs ja portem 16 dies de confinament i sembla que la cosa va per llarg (ara mateix mentre escric, el govern acaba d'anunciar que es prorroga fins el dia 26 d'abril), o sigui que ens ho hem de prendre amb molta filosofia i treure profit de cada instant, de les petites coses, de viure com si fos el darrer dia. Avui l'Eva Piquer, escrivia a l'Ara, amb molt encert: "val la pena tancar les coses cada dia, cada moment, com les tancava aquell petó de bona nit que ens reconciliava amb el món quan érem petits".
El confinament -al menys en el meu cas- i malgrat el teletreball, m'ha donat molt temps lliure (sense viatges ni desplaçaments, grans lladres de temps, ni vida social) que aprofito per a fer coses que sempre em queden endarrerides (ordenar aquelles fotos dels darrers dos viatges, rejuntar aquelles rajoles del bany, endreçar calaixos), però també i en particular, fer aquelles coses que més m'agraden: llegir, escriure i escoltar música.
Un d'aquests plaers és la lectura física dels diaris en paper el cap de setmana. Esmorzar amb un parell de diaris sobre la taula de la cuina, passar les pàgines, flairar la tinta, sense pressa, seleccionant els articles d'opinió, és quelcom que no té preu (i costa extraordinàriament poc, menys de 4 euros), i el plaer s'incrementa amb la consciència que estar dues hores llegint els diaris no et genera gens de mala consciència. L'únic problema és haver d'anar a una gasolinera, la Repsol del Carrer Santa Eugènia, per a poder comprar diaris físics. Li deia avui a l'empleat: si només fa deu anys m'haguessin dit que només podria comprar diaris de paper en una gasolinera no m'ho hauria cregut. La realitat d'aquests nostres dies és una distopia que costa de païr.
De fet, les novetats més significatives en aquest món irreal que ens ha tocat veure, en el que més enllà de les notícies mundials sobre la pandèmia, les estadístiques de l'evolució de contagis i morts, les rodes de premsa d'aquesta altra plaga anomenada polítics hi ha poc més a explicar (acabada la plaga haurem de passar comptes de la vergonya de la manca de previsió, la manca de mitjans i la vergonya de les recriminacions dels uns als altres i viceversa) tenen també a veure amb la malaltia, però d'una altra manera.
Fins no fa gaire, almenys jo mateix, i ja ben començat el confinament, veia la malaltia de força lluny, com si no anés amb mi, pensant ingènuament que allò no anava amb nosaltres, que els que s'infecten són els altres, un número, una mera estadística actualitzada a diari al web de la John Hopkins i al Telenotícies edició vespre.
Però, ai las!, la realitat aquesta de la que parlem, que no distingueix entre classes, ni sexes, ni religions, et posa al teu lloc i et clava plantufades per a les que jo no estava preparat...
En pocs dies, un dels meus millors amics de Madrid em truca per dir-me que té la malaltia, el meu germà ha d'ingressar a l'hospital amb la mateixa malaltia i amb pronòstic reservat, i un altre dels meus millors amics em truca per explicar-me que el seu pare ha mort de coronavirus, pim, pam, al mateix hospital en què el meu germà està ingressat. No vull ni pensar el dolor addicional que suposa no poder acomiadar-te d'un familiar, i menys del teu pare. Rebre una simple nota de la funerària: "comuniquem defunció del pare. Enterrament demà al matí. El nostre més sincer condol", és una de les coses més bèsties que et poden passar a la vida. Però és real, com la vida i la mort. I quan et toca de prop fa un mal que és difícil d'apaivagar. Estem preparats per a postposar un viatge, però no per a ajornar el dol.
I tot això en menys de set dies, entre l'entrada de blog del dia 26 de març i la d'avui. Una bufetada amb totes les de la llei. Retorno a les paraules de l'Eva Piquer, que també va patir la mort del seu marit, el meu admirat Carles Capdevila: "val la pena tancar les coses cada dia".
I un darrer apunt per acabar aquesta entrada, les paraules d'Ignacio Garriga, portaveu de sanitat d'aquesta inmundícia que porta per nom VOX, el 4 de juliol de 2019 (citació extreta d'un article de l'Ara escrit pel grandíssim David Fernàndez que es titula "Mascarada" i que no us podeu perdre): "La Sanitat universal i gratuïta és una plaga". Haver de conviure amb individus que pensin i parlin com aquesta escombraria humana em fa agafar molt mal cos.
Repeteixo, haurem de passar comptes quan s'acabi tot aquest desgavell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada