La història dels països i territoris no sol ser fàcil, en general, especialment perquè els humans avancem a base a confrontacions i la història l'expliquen sempre els guanyadors.
Un dels trencaclosques territorials més complicats és el de Palestina. Reclamada per àrabs i jueus des de temps immemorials. La coneguda com a "diàspora jueva" (dispersió dels jueus arreu del món) va començar l'any 568 abans de Crist i tècnicament va continuar fins a la creació de l'estat d'Israel l'any 1948. És a dir, que si ve els jueus tenen els seus origens als territoris del llevant mediterrani, van estar 2.500 anys fora de Palestina.
La història contemporània ens explica part de la situació actual a partir del naixement del moviment sionista el 1897 de la mà de jueus de l'Europa central. Theodor Herlz en va ser un dels seus principals ideòlegs. La "declaració Balfour" de 1917, es considera una de les primeres bases per a l'establiment d'un estat jueu a Palestina, a l'aleshores Protectorat Britànic de Palestina. En la declaració, del ministre d'afers exteriors al baró Walter Rothschild (líder de la comunitat jueva britànica), Gran Bretanya expressava la seva opinió favorable a la creació d'una "llar nacional" pel poble jueu i afegia "i utilitzarà el millor dels seus esfornços pera a facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugi perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina...".
Aquesta era la teoria. Però la política d'extermini sistemàtic dels jueus establerta pel règim nazi durant la Segona Guerra Mundial, va catalizar els fets. Jueus supervivents de l'Holocaust i d'altres jueus d'arreu del món van anar arribant a Palestina, i de fet, aquesta arribada massiva en pocs anys va implicar el sorgiment de brots de violència entre jueus i àrabs, i dels jueus contra l'autoritat britànica en forma de pràctiques que avui en dia anomenaríem terrorisme -com per exemple la bomba que van fer esclatar a l'hotel Rei David, el 1946, on van morir 91 persones...-. La partició de Palestina auspiciada per les nacions unides en dos estats (Israel amb el 55% del territori i Palestina amb el 45%) quan els jueus posseien només el 7% de les terres, va ser refusada pels àrabs.
La resta és sobradament conegut. Els israelians (amb el suport dels Estats Units -que concentra gairebé el 50% de la població jueva mundial-) van guanyar totes les guerres amb les que es van enfrontar amb els seus veïns àrabs (els àrabs, com els catalans, tenen una particular capacitat per a no ser capaços de posar-se d'acord amb les coses importants) i així van acabar les coses amb la derrota final àrab de 1967 a l'anomenada Guerra dels sis dies.
Des d'aleshores la política de creació de colònies jueves a Cisjordània ha estat una conculcació constant del dret internacional (jo hi he estat i ho he vist) per part del colons jueus respaldats pel seu exèrcit.
La solució dels dos estats, malgrat les declaracions de suport i reconeixement de gairebé la totalitat dels estats que constitueixen les Nacions Unides avui (160 països sobre 194) és absolutament buida mentre Benyamin Netanyahu, amb el suport incondicional dels Estats Units continui practicant un genocidi a gran escala contra la població de Gaza. De què serveix reconèixer un estat pràcticament sense territori i sense cap mena de capacitat de gestió? I per acabar de reblar el clau, amb un odi visceral entre Al Fatah i Hamas que dificulta encara més que els palestins parlin amb una sola veu.
El pla de pau del que ahir es vantaven els dos líders a la Casa Blanca no era tal pla, sinó un vulgar ultimàtum (o accepteu el que us imposem o us acabarem d'arrasar del tot, aquest era el missatge), però del dret d'autodeterminació, o de la interlocució de Hamas (que no oblidem que va guanyar per àmplia majoria les darreres eleccions que hi va haver a la franja) ni una sola paraula.
I mentrestant, se'ns remouen les tripes quan veiem als telenotícies vespre les armes de destrucció massiva que Israel utilitza en la seva desproporcionada guerra contra la població de Gaza, fent servir, com no s'havia fet en molts anys, la fam com a arma de guerra.
I això, amb total impunitat. L'anomenada comunitat internacional s'ho mira des del sofà de forma acrítica. I sense una acció coordinada i contundent de debò contra el govern de Netanyahu (no contra Israel, atenció, que no cal confondre-ho) en forma de sancions i altres eines de pressió econòmica de veritat, no hi haurà cap possibilitat de reconsideració de la seva política de neteja ètnica de Gaza (la barbàrie de Hamas el 7 d'octubre de 2023 els va donar l'excusa més que perfecta).
I a menys que no succeeixi un miracle, la idea de la Riviera de Gaza, una Gaza sense Gazatís, naturalment, serà ben aviat una realitat, en un territori que acabarà enriquint les grans constructores nord-americanes i israelianes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada