Porto dos dies als Estats Units per motius professionals i sento talment que he arribat a un altre planeta. Certament les notícies amb les que bombardegen els ciutadans nord-americans per tele, ràdio i internet són aclaparadorament viscerals. La polarització es fa visible a tot arreu, en tot moment. I gairebé totes les notícies (potser excepte esportives i les meteorològiques) tenen un sol protagonista omnipresent: Donald Trump.
I justament una de les que desperten més inquietut aquests dies -però que a la resta del món ha passat relativament desapercebuda- és la de l'enèssim "federal government shutdown" (interrupció dels serveis no crítics que presta el govern federal) que, a menys que la Cambra de Representants i el Senat es posin d'acord en aixecar el sostre de dèficit o en retallar determinada despesa a proposició d'algun dels dos partits, s'hauran de discontinuar molts de serveis federals, i molts empleats seran enviats a casa, sense paga, amb el que s'anomena un "furlough" (un permís no remunerat).
El darrer tancament federal, segur que tots el recorden, va tenir lloc durant la primera presidència de Donald Trump, quan entre el desembre del 2018 i gener del 2019 les dependències públiques depenents del govern federal (no crítiques) van quedar tancades -i alguns dels seus empleats acomiadats, i els que van treballar ho van fer sense paga- durant un període de 35 dies, el més llarg de la història del país.
A ulls d'un ciutadà europeu això pot semblar una bogeria inversemblant, però aquí és quelcom al que ja estan acostumats. En efecte, des de 1990, als Estats Units hi ha hagut 10 tancaments federals. A la pràctica això té conseqüències importants per a la ciutadania (més enllà de la reputacional d'Estats Units com a país): escoles públiques tancades, museus i parcs nacionals tancats, molts dels serveis no essencials del govern nord-americà deixen de prestar-se durant un "shutdown". Els serveis mínims s'imposen en molts sectors, com per exemple l'expedició de passaports i carnets de conduir o de la seguretat social, i també s'interrompeix part dels serveis socials ("medicare" i alguns programes de suport alimentari a famílies vulnerables).
Si no hi ha novetats significatives les darreres hores, a les 12:00 del migdia de Dimecres 1 d'Octubre, bona part de les dependències administratives depenents del govern federal deixaran de prestar serveis, o els prestaran sota mínims (l'exèrcit continuarà a ple rendiment, però els soldats professionals no seran pagats mentre duri el tancament federal). I tot això en un país aparentment civilitzat.
Al darrere de tot això, i de forma subjacent, hi ha fèrries negociacions entre demòcrates i republicans per a incloure o excloure determinades despeses del pressupost, la qual cosa no deixa de ser una batalla partidista que acaba perjudicant el que sempre, de tota la vida, paga els plats trencats, el ciutadà de carrer.
Així, mentre Donald Trump prometia la setmana passada 20.000 milions de dòlars a aquell personatge argentí indescriptible que porta per nom Javier Milei, àlies "el motosierra" (per salvar una "revolució" que fa aigües per tots costats), és possible que una setmana després, les guarderies o els autobusos escolars dels Estats Units, deixin de prestar servei per un temps indefinit.
Si això s'acaba confirmant, com sembla (esperem que imperi el seny i l'aturada sigui de pocs dies), no els recomano que viatgin als Estats Units. Si bé el servei de les torres de control està garantit, no tinc clar que el temps d'espera de maletes o les cues, de vegades interminables" al "Border Protection Point",
siguin gaire lleugeres de passar (per manca de personal). I per tant, com a les perruqueries o a les consultes mèdiques privades, "se sap quan s'entra però no pas quan se surt".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada