La cara que posava la portaveu del sindicat majoritari de mestres USTEC ahir a primera hora de la tarda en explicar com una victòria negociadora havia acabat esdevenint una derrota per votació popular no tenia desperdici.
Hi ha moltes coses que no s'entenen de tot plegat (com el cas de la crisi dels senglars de Collserola, que serà motiu d'un proper article). D'entrada sobta que quan els dos sindicats majoritaris a Espanya i a Catalunya UGT i Comissions Obreres (però al col·lectiu de mestres i professors només representen aproximadament un 23% del total) van arribar a un acord amb la Generalitat de Catalunya, el sindicat majoritari, la USTEC (38%) i algun de minoritari, com la CGT (10%), es va negar a signar l'acord i van impulsar la darrera convocatòria de vagues que acabem de viure per tal de posar més pressió sobre el Govern de Catalunya.
Això va ser una primera clara mostra de divisió del col·lectiu que no deixa de sorprendre. Però després de la campanya vergonyosa de xantatge (sí, em ratifico en la paraula) que van fer els ensenyants, el Govern va acabar cedint a una part raonable de les reclamacions (millorant significativament l'acord assolit amb CCOO i UGT), per un import de més de 2.700 milions d'euros, i la USTEC va fer bandera de la victòria, pensant, òbviament que els seus afiliats ratificarien els acords en referèndum.
Però els referèndums, a l'igual que els WhatsApps, els carrega el diable i ja tenim el problema més enverinat que mai (i personalment, no hi albiro una solució a curt termini).
Em sobta justament l'escassa ascendència que els sindicats tenen entre els seus afiliats en aquest col·lectiu. D'entrada perquè el que molts han venut com un acte de rebelia i de victòria per part dels mestres (que torna a posar el comptador a zero), a mi em sembla fonamentalment una gran demostració a cavall entre el passotisme i la desunió.
Dels aproximadament 100.000 mestres que hi ha a Catalunya, només n'han votat 61.000, que pot semblar molt, però en uns afers tan transcendents com aquests un 39% d'abstenció em sembla molt significatiu. I en segon lloc, dels 61.000 que han votat, un 65% han votat NO a l'acord del sindicat USTEC amb el Departament d'Ensenyament, és una victòria de la restistència, sí, però no tan gran com ens volen fer veure.
El resultat de la votació indica que del col·lectiu de mestres, la realitat estadística, i per tant, la que caldria tenir en compte per l'anàlisi i les conclusions és que "només" 39.650 mestres han acabat dient no a l'acord, és a dir, un 39% del total de mestres, força menys de la meitat.
Només a títol d'exemple, els professors de secundària han votat que sí (un 63% dels seus membres, amb una participació també ridícula del 53%...).
El que més m'indigna de tot plegat és la poca implicació de bona part d'aquests que tallen les entrades a les autopistes i bloquegen les carreteres que ni tan sols es molestin a anar a votar. I més indignant encara és que la inspiradora del merder i de l'acord posterior, la senyora Ioalanda Segura, portaveu de la USTEC, no hagi dimitit cinc minuts després d'haver conegut el resultat de la participació i de la votació, però és clar, en aquest país no dimiteix ni déu. I així ens va.
Només hi ha una petita escletxa positiva i de dignitat en tot plegat. Si molts ens pensavem (jo m'hi compto) que això anava només de pasta, aquesta votació ha demostrat de forma força contundent que el malestar té arrels profundes i que el col·lectiu no només es queixa pels diners.
La burocratització que imposa Ensenyament (que, per episodis que m'han explicat de primera mà, arriba al més absurd dels ridículs), la manca d'estabilitat legislativa que impedeix arrelar els models educatius, els pocs recursos per a gestionar la creixent diversitat a les aules, la irrupció de la IA, i sobre tot, sobre tot, la manca d'autoritat que el model actual atorga els ensenyants, són factors que segur que pesen de forma molt determinant en aquest neguit que una part dels ensenyants manifesta obertament.
Un problema de molt difícil resolució, perquè és una obvietat que els recursos són limitats i que l'esforç que havia fet el Govern era més que raonable. Tornar a començar ara s'augura complicat. Sort que aviat s'acaba el curs escolar i molts dels mestres buscaran noves pastures al volant de les seves "Campers".
I al setembre ens hi tornarem a trobar, però mentrestant, qui dia passa, any empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada