Dit sigui amb tot el respecte, em costa d'entendre aquesta preocupació tan extesa per la salut del Papa. No hi ha noticiari aquests dies, sigui de televisió pública o privada, espanyola, europea o americana, que no dediqui un bloc de notícies a informar sobre el seu estat físic, especialment en un món tan laizitzat com aquest en el que vivim.
És poc coherent amb el signe dels temps que ens han tocat viure. Puc intentar explicar-m'ho des de la seva posició i rang d'un cap d'estat, però tot i així em sobta l'interès informatiu que desperta l'estat de salut d'una persona de més de 88 anys amb antecedents de malalties respiratòries. I veure tantes persones resant per la seva salut a la plaça de Sant Pere em fa fins i tot una mica d'angúnia.
Les imatges que ens regalen els noticiaris, amb el "Policlínico Gemelli de Roma" en primer pla per esmorzar, dinar i sopar, i les concentracions de fidels a la plaça de Sant Pere, encapçalades per -sobre tot- religioses, i les informacions sobre l'evolució de la seva malaltia, em recorden, salvant totes les distàncies, aquell calvari que vam viure a la nostrada Ibèria durant 20 dies d'un inacabable mes de novembre de 1975.
En aquelles dates, cada dia, i en blanc i negre -ho recordo com si fos avui malgrat que només tenia 9 anys aleshores- la Televisión Española, única televisió d'Espanya en aquells moments, ens regalava i marejava cada vespre amb el parte mèdic que signava "el equipo médico habitual".
Els lectors i lectores que tenen la meva edat o són més grans ho recordaran perfectament. Per interessos del règim franquista, es va voler mantenir artificialment en vida el dictador inflingint-li un patiment i allargant-li innecessàriament una agonia per intentar deixar lligat el que es desfeia per tots cantons. La més gran de les tortures per a un dels més grans torturadors de la història contemporània d'Espanya. Tota una paradoxa.
He fet una petita recerca perquè recordava que el darrer parte mèdic havia estat l'apologia del despropòsit però, naturalment, la meva memòria no arriba a tant. El darrer parte deia, literalment: "Enfermedad de Parkinson. Cardiopatía isquémica con infarato agudo de miocardio anterosepial y de cara diafragmática. Úlceras intestinales agudas reincidentes con hemorragias masivas reiteradas. Peritonitis bacteriana. Fracaso renal agudo. Tromboflebitis ileo-femoral izquierda. Bronconeumonía bilateral aspiratoria. Choque endotóxico. Parada cardíaca". Aquest va ser el darrer parte. El sàtrapa ja era pràcticament mort des de feia com a mínim un parell de dies, però el van mantenir en vida fins que ja no hi va haver manera de mantenir-lo.
No vull dir amb això que s'estigui aplicant la mateixa política al Papa Francesc I, però salvant les distàncies, ambdos casos presenten certes similituds. Em costa de creure que, a l'igual que en el cas de Franco el Papa hagi "seguint treballant". I si és així em sembla de traca i mocador.
Si a Itàlia l'edat legal de jubilació és de 67 anys, el Papa fa 21 anys que hauria d'estar jubilat i gaudir d'un molt merescut descans. Em sembla incomprensible que un ancià de 88 anys passats segueixi detentant un càrrec de representació equivalent al d'un cap d'estat. I a més a més, dubto que tingui, des de ja fa temps, cap capacitat de treball real. El mantenen viu i li fan fer el paripé, amb perdó per la vulgaritat.
Però és certament indignant i poc comprensible que un treballador ordinari tingui una edat de jubilació raonable -i racional- mentre que un president de govern, un cap d'estat o un papa, puguin romandre al càrrec fins que literalment no s'aguantin drets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada