Avui és el dia de la Dona. Mal afer quan se li ha de donar tanta propaganda i s'han de convocar tants actes públics de suport. Mala peça al teler quan els noticiaris van plens, encara, d'episodis i més episodis de violència masclista i de discriminació, ordres d'allunyament i casos més casos que en una societat "normal" harien d'haver estar eradicats des de ja fa molt de temps. El camí cap a la igualtat d'oportunitats no és fàcil, però fa uns anys semblava que ens hi acostàvem gràcies no només a les polítiques socialdemòcretes imperants en molts països del món occidental, sinó també -i fonamentalment- per un cert consens entre els ciutadans i les ciutadanes que la igualtat era el que tocava a finals del Segle XX i principis del Segle XXI. Lúnic camí deonològicament possible.
Però en pocs anys tot se n'ha anat en orris. Els corrents d'extrema dreta que han anat calant a les societats occidentals fruit del descontentament i la decepció de la ciutadania amb la classe política, sobre tot la dels partits d'esquerres, han portat a un gir social que només fa uns anys semblava impossible però que avui és una realitat ben palpable en molts països. L'extrema dreta i amb ella la involució i la pèrdua de drets dels ciutadans en general i en particular de les ciutadanes és avui un fet innegable.
El que fa pocs anys semblava inevitable, s'ha revertit i s'ha capgirat de forma difícil d'entendre pels que ens considerem no radicals.
La realitat és tossuda i avui una nova forma de masclisme exacervat torna a tenir protagonisme de la mà de la dreta extrema i l'extrema dreta. Aquí la dona torna a ser un ésser de segona divisió, sexualitzat i submís a la voluntat del mascle. Ho veiem en les actituds de molts dels cadells de l'extrema dreta, consumidors de pornografia i mascles alfa.
Tendències i moviments sorgits als -nous- Estats Units com el de les "tradwives" -esposes tradicionals- (dones submises a l'espós que romantitzen sexisme i un estil de vida de quan les dones ni tan sols treballaven fora de casa) són avui vius i creixents i demostren una involució mental que pot ser el preludi del que ens espera quan l'extrema dreta i les dictadures governin bona part del món.
Per tant, estic molt d'acord en la lluita feminista que, òbviament, cal defensar amb organismes i institucions públiques com el ministeri d'igualtat o l'institut català de la dóna, entre molts d'altres.
Com de costum però, els extrems es toquen i els extrems abandonen justament el sentit comú. No tinc cap dubte que el feminisme s'ha de reivindicar, però -i ara potser em posaré en un merdé- des del seny i la coherència. No estic d'acord en que els diners públics es gastin en propaganda. Atenció que escric propaganda i no difusió de missatges i accions educatives. El que estic sentint aquests dies a les ràdios i televisions públiques torna a ser un missatge esviaixat i tendent a una certa radicalització, que, en moltes ocasions ocasiona efectes totalment contraris als que es persegueixen.
Llegir ahir al diari Ara l'article de la periodista Natza Farré (és sempre interessant llegir les seves reflexions), em fa pensar sobre l'abast d'aquest feminisme de vegades radical i de les seves conseqüències indesitjades. Escriu literalment: "(...) I, com les nostres predecessores, vam ensopegar amb els fonaments, amb els pilars del patriarcat arrelats al planeta, com si no hi hagués una altra possibilitat de vida que la violència i la discriminació sistemàtica cap a les dones; amb aquesta organització social que encara preval, la que els homes van decidir com seria, no només sense demanar la opinió de les dones, sinó prohibint a les dones tenir una opinió (...)".
Home, llegint aquesta senyora un extraterrastre acabat d'aterrar al nostre planeta podria entendre que les dones viuen tancades en gàbies com al "planeta dels simis" i amb les cares i els braços plens de morats.
I tampoc no és això, Natza. Tampoc no és això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada