"Adolescense" de Netflix

Ahir al vespre, sol a casa, amb vaig empassar els dos capítols que em faltaven de la minisèrie de quatre episodis de Netflix "Adolescense". En vaig sentir a parlar per primera vegada ara farà una setmana quan el "grandìssim" Jordi Basté, li va dedicar el "davantal" de les vuit del matí. I durant la setmana n'he sentit parlar a la ràdio (pràcticament no veig la tele) a la Mònica Terribas i d'altres periodistes de renom.

L'exaltació de la sèrie i la importància de veure-la que va defensar en Jordi Basté em va fer sentir com si es tractés d'un programa destinat a esdevenir de culte i que era una visualització de caràcter "obligatori" si hom volia "entendre" una mica més el que passa per les ments dels nostres adolescents. Advertia el periodista que la sèrie és molt dura conceptualment però que és un retrat imprescindible del que està succeint avui en dia amb els nostres joves.

Òbviament, no faré un "spoiler" per aquelles i aquells que encara no l'han vist, però sí que pels que no ho hagin fet i en tinguin dubtes, els estalviaré que malbaratin gairebé quatre hores de les seves vides. No puc estar més en desacord amb en Basté i això que moltes vegades coincideixo amb les seves opinions. Aquest cop no.

No sóc crític televisiu però la sèrie em sembla, perdonin-me la vulgaritat, un bodri de molta consideració. 

Primer per la tècnica narrativa, i això és una consideració del tot personal. Les pel·lícules rodades amb un sol pla seqüència -és el cas que ens ocupa- em semblen lamentables, no m'agraden. D'entrada perquè són molt artificials: la vida real no transcurreix en un pla-seqüència, encara que a alguns els pogués semblar que sí. I després, perquè la tècnica narrativa escollida -des del meu modest punt de vista- condiciona la història de tal manera que acaba conferint més importància al "com s'explica" que el "què s'explica". Un exemple. Al final del segon capítol, la càmera segueix a una alumna que ha tingut un cert protagonisme al relat (tot i que encara no ho entenc i està, al meu entendre, posat amb calçador) i des d'allà, sense sabem com s'ha fet tècnicament, la càmara acaba enganxada a un dron que acaba ensenyant el lloc on van trobar la seva companya de classe assassinada. Repeteixo, tècnicament impecable, però per agafar-ho amb pinces.

I després, i molt important, perquè l'argument està massa forçat.

Dit això, els quatre capítols narren històries pràcticament independents en la que no tots els personatges comparteixen tots els capítols, ja que cadascuna explica un punt de vista diferent. No hi ha cap actor que apareixi presencialment als quatre capítols, la qual cosa fa pensar a l'espectador que hi haurà un gran desenllaç on tot s'acabarà de posar a lloc i tot s'entendrà.

Doncs el darrer capítol, al meu entendre, és el més fluix de tots, tan narrativament com argumentalment. Però això ho deixaré al teu criteri, estimada lectora i estimat lector, si t'endinses a la sèrie.

Acabo. Que l'adolescència d'avui, en un món digitalitzat on tot succeeix molt de pressa, té grans reptes que ens hem de plantejar i abordar de forma molt més activa del que ho estem fent ara, és una evidència palmària i res més lluny de posar-ho en dubte per part meva.

Però que aquesta sèrie -totalment prescindible- ajudi a entendre-ho una mica, jo ho qüestiono de forma molt seriosa, més enllà dels tòpics.

Per estar assabentat de la falta de respecte dels alumnes pels professors a les classes de secundària, de la interacció constant dels alumnes amb el telèfon mòbil, del impacte a la vida real de la interacció dels adolescents amb Instagram, Tik Tok i similars, de la manca de diàleg entre pares i fills adolescents, no cal per res visionar "Adolescense".