La setmana passada vaig anar a Andorra uns dies per esquiar. No hi havia estat des del 2019, abans de la pandèmia, que és una manera de comptar el temps que crec que ha arrelat força a tot arreu. És el nou "abans i després de Crist".
A part de gaudir d'una gran quantitat -i qualitat- de neu, he vist una Andorra amb una perspectiva diferent a la que recordava d'altres anys. I francament, el que he vist m'ha agradat més que no pas desagradat, i això suposa un canvi de paradigma respecte de l'opinió que tenia del "País dels Pirineus".
D'entrada he de dir que la primera impressió en aquest darrer viatge llampec -més enllà de l'atapeïment constructiu que pot provocar a un viatger una certa sensació d'ofec en entrar a Andorra la Vella- és d'ordre i sobre tot de neteja i pulcritud miris on miris.
Els carrers estan impoluts, ben guarnits i la peatonalització impera al centre de la ciutat. Tot plegat transmet una sensació de tranquilitat i seguretat -molt pocs sorolls, exclòs el que provoca la força amb la que baixa l'aigua de La Valira-, no aquell sentiment d'angoixa que provocava l'època en que els cotxes i la gernació de turistes convivien amb les botigues que s'arrengleraven a cantó i cantó de l'avinguda Meritxell on es venia majoritàriament tabac, alcohol, xocolata - especialment els "Toblerone"-, mantega, formatge de bola i les arxifamoses "butter cookies" daneses de caixa metàl·lica rodona. Als anys 80 i 90 del Segle XX, Andorra era això i per això se la coneixia: paradís fiscal, compres bàsiques i gasolina barata.
Ara tot això és diferent, per bé que la gasolina i els perfums continuen essent barats. A l'hotel on em vaig allotjar, al vell mig de la ciutat, em van atendre uns recepcionistes sud-americans que feien notables esforços per parlar Català. I des del centre d'Andorra -agafant el cotxe en un pàrking SABA tan nou que semblava acabat d'estrenar- el trajecte fins al "Funicamp" que et deixa a dalt de Soldeu, no passa dels quinze minuts. El parking d'aquesta instal·lació de telecabina té vuit plantes subterrànies (l'enginyeria civil és un dels altres aspectes que més m'ha cridat l'atenció, per no dir que m'ha deixat bocabadat) i aparcar-hi el cotxe tot el dia costa 6,30 €. Com diria el controvertit Jan Laporta: "Que n'aprenguin!". Tot és nou i net i funciona a la perfecció. Al "Funicamp" s'hi pot arribar també amb autobús, còmode i barat. El contrast amb els nostres "Rodalies" o la nostra AP-7 encara em provoca més perplexitat.
No m'esplaiaré sobre l'esquiada al domini esquiable anomenat Grand Valira perquè la qualitat i la quantitat de neu que vaig trobar -puntual, aquest any a tot el Pirineu- era tal que és impossible parlar-ne amb objectivitat.
I la cirereta del pastís. Tinc la sort de tenir com a amic al Director del Gabinet del Copríncep francès, en Robert Mauri, amb arrels palamosines com jo, i un dels vespres que vaig estar a Andorra vam quedar per fer una copa en un bar al centre del casc antic i em va explicar algunes coses del país que encara em van fer al·lucinar més. Andorra rep 10 milions de turistes l'any (una barbaritat si es compara amb d'altres països que reben molts turistes, com ara Espanya o França). A títol d'exemple, Espanya va rebre 94 milions de turistes el 2024, el rati és pràcticament de 2 turistes per habitant. A Andorra, amb una població de 80.000 habitants, aquest mateix rati és de 125. Impressionant (però tot i així el país no s'ofega).
Dels 10 milions de turistes, la meitat ni tan sols hi pernocten (turistes de dia que venen majoritàriament a comprar o a esquiar), però l'altra meitat hi passa alguns dies de vacances. I aquest és el motor que mou l'economia del país. I a fe que es nota, que el belluga.
Certament que l'ha de moure, perquè insisteixo en el fet que tant a nivell d'infrastructures com de serveis, el país funciona, i tot i que ho escric en una aproximació estadísticament poc representativa, la confirmació d'aquesta afirmació per part del meu amic Robert Mauri, me'n dona una certesa que es correspon amb el que he viscut aquesta curta estada.
I l'altra cirereta del pastís: això confirma que un país petit pot ser perfectament viable des d'un punt de vista econòmic i social si la feina es fa ben feta. I això és el que em sembla que està fent Andorra (el divendres passat celebraven els 32 anys de la Constitució Andorrana, punt d'inflexió que va catalitzar el camí del país cap la senda de la modernitat).
Per admirar i envejar (sanament).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada