2024: L'any de la impunitat

Saben els meus lectors que el darrer article de "Reflexions de Taverna" de cada any, sol ser un balanç de l'exercici, i aquest any no trencaré la tradició.

El diumenge 31 de desembre de 2023, en un post que vaig titular "El futur que ens espera", acabava així:

"Què passarà el 2024? Molt probablement que continuarem catalitzant aquests instints d'autodestrucció que ens caracteritza a l'espècie humana i veurem bona part dels problemes del 2023 agreujats. Ja des d'aqui vaticino no només que Donald Trump serà el candidat del partit republicà a la presidència dels Estats Units, sinó que, amb un grau elevat de probabilitats -a menys que no ho aturin els tribunals- serà el proper president del país.

Malgrat tot, continuo essent optimista i no perdo l'esperança que algun dia les coses començaran a anar millor."

Doncs no puc dir altra cosa que em sap greu haver-la encertat, però 2024 ha vist la confirmació de tots els temors i totes les pors que veníem albirant des de fa alguns anys, en els que la radicalització i la manca de diàleg han accentuat i catalitzat bona part dels mals que afecten el nostre Planeta.

Si he volgut titular aquest article de resum de l'any 2024 com a l'any de la impunitat és perquè hem assistit amb la passivitat de telespectadors condescendents a fets i esdeveniments que fa només 20 ó 30 anys ens haguéssin semblat no només impossibles sinó del tot innacceptables.

Haguéssim sortit al carrer a protestar de forma evident, massiva i contundent. Ara no, com a màxim ens limitem a parlar-ne amb els amics, en tertúlies radiofòniques o televisives o en articles de premsa o de blogs, com aquest meu. 

Hem acceptat acríticament la impunitat del més fort. I ens ho empassem com aquell que s'empassa un ibopruben un dia de mal de coll.

De la mateixa manera que si algú se li acudís avui dia fumar a una sala d'espera d'un hospital o en un transport públic seria automàticament recriminat, expulsat i amonestat, això és el que hagués passat amb determinats comportaments polítics fa tan sols alguns anys. Però malauradament avui ja no passa. Tot està permès i tot és possible, en un mal plagi de la frase de Miquel Martí i Pol que mostra el signe dels nostres temps.

Ens hem convertit en espectadors passius. I el pitjor de tot és que en molts casos i en molts països, no només acceptem aquesta impunitat, sino que l'aplaudim votant a aquells que la professen.

• Un delinqüent convicte ha estat escollit com a 47è president dels Estats Units. Un dels seus productes de merchandising era una samarreta (vaig publicar la foto en aquest blog de la samarreta que deia: "I am voting for a convicted felon" i que molts dels partidaris de Trump portàven amb orgull. A aquest individu el van votar 75 milions de ciutadans nord-americans. I no passa res.
• El que serà un dels seus suports al nou govern federal, l'empresari Elon Musk, diu obertament que no creu en la democràcia. I no passa res.
• Els darrers dies, aquests dos indivius i els seus acòlits estan parlant obertament de l'anexió de Canadà, Groenlàndia i el canal de Panamà. I no passa res.
• Què dir del conflicte d'Israel amb els seus veïns? Se n'ha escrit sobradament. Tant, que les massacres dels darrers mesos comeses per l'exèrcit israelià ja no interessen ningú, ni tan sols als mitjans de comunicació. Puc entendre que Israel lluiti per la seva existència en un entorn totalment hostil, però res no pot justificar el bombardeig d'hospitals i l'assassinat de nens i dones innocents. En diuen "collateral damages". I no passa res.
• Per no parlar de Putin i del "tot s'hi val" contra població civil ucraïnesa per tal d'arrapar-se a un poder que via esmenes constitucials amanyades ja dura 25 anys. Ningú té valor d'encarar-se a aquest criminal, ni a dins del seu país ni a la resta del món. I no passa res.
• Milei a l'Argentina, a força de patiment de les classes més febles, com ara els pensionistes, està demostrant que les polítiques ultraliberals poden salvar una economia, deixant pel camí a molts dels seus ciutadans. I no passa res.
• I la crisi migratòria? Éssers humans que es juguen la vida creuant els mars en vaixells noliejats per pirates i que estan desbordant la capacitat d'assistència i integració de la Unió Europea, que assisteix impassible i amb 28 veus discordants a aquest fenònem i a molts d'altres com la seguretat i la cooperació comunes. I no passa res.
• I la crisi de l'habitatge? La història es repeteix. Els grans sempre guanyen. I no passa res.
• El canvi climàtic ja és una realitat tangible. Palpable a moltes regions del planeta. A Espanya s'ha viscut en un episodi de DANA el dia 29 d'octubre que va causar 223 morts i mentre tot això passava, un president de la Generalitat Valenciana llepaculs descerebrat, advocat que mai no ha exercit i cantant melòdic frustrat, estava dinant amb una periodista. És absolutament surrealista. És de vergonya i de judici, però han passat quatre mesos i tal dia farà un any. I no passa res.
• Assitim a la davallada industrial d'Alemània i de França i l'imparable ascens de la Xina, com a potència no ja regional, com ho era fins ara, sino com a potència mundial amb ínfules de substituir els Estats Units, fent el que calgui per a aconseguir-ho, amb el suport i el vist-i-plau del govern xinès. I no passa res.
• Em podria extendre pàgines i pàgines de totes les barbaritats que han passat el 2024 però la llista seria massa indigerible. I no passa res.

Escrivia John Carlin a La Vanguardia diumenge passat el seu article setmanal que titulava "2024: l'any de tornada a la jungla", i entre moltes altres veritats deia: "...Es tracta del tribalisme més elemental: conquereixo territori perquè soc gran i puc. Es tracta també de complexos, de les inseguretats que notiven els bullys del pati del col·l3gi, de les ànsies de grandesa de personesque saben en el fons que en manquen. Més un punt de nihilisme, a l'estil Mad Max.".

Segueixo sense pedre l'esperança, malgrat tot, i continuo pensant que encara hi som a temps. El món gira i el que avui ens sembla una tendència imparable: totalitarisme, llei del més fort, desinformació a les xarxes, justícia partidista, .... pot tornar a canviar si algú és capaç de canalitzar el sentit comú d'una gran majoria de ciutadans que s'han vist decebuts per la política convencional.

Que 2025 sigui un any de canvi. Tan de Bo.

Feliç Any Nou.

Les excuses de mal pagador d'en Lluc "espardenyes" Salellas

Estic convençut que qui visqui a Girona i llegeixi aquest article, empatitzarà amb mi. A Girona, com a tot arreu, hi ha coses que el municipi fa bé i coses que fa malament, però quan governen grups que tiren més aviat a radicals i prioritzen la propaganda i la parafernàlia en comptes del servei al ciutadà que els paga els sous, llavors hi ha alguns serveis que, pel que sembla, no entren dins de l'apartat de prioritats dels gestors de la cosa pública. El nostre batlle sardanista és un clar exemple de no-gestió d'alguns dels serveis municipals que es presten molt malament. I un d'ells, segurament el més punyent, és el servei de recollida d'escombraries.

Jo estic tip de denunciar a l'Ajuntament via contacte amb la regidoria de via pública i amb cartes a El Punt-Avui la meva insatisfacció pel servei de recollida d'escombraries de la ciutat de Girona, no només del meu barri (que també), sino de la ciutat en general que "bruteja" (perdoni'n-me la vulgaritat) com ho feia la Barcelona de l'Ada Colau, i que, curiosament, des que ja no hi és, sembla que Barcelona és una mica més neta (una mica, sense exagerar).

El meu sentiment però, deu ser compartit amb molts de ciutadans, ja que el senyor batlle sardanista ahir va publicar un Twitt d'aquells que jo anomeno d'espolsar les puces i de donar les culpes a l'estat de brutícia generalitzat de Girona a.....l'empresa de recollida de residus que, té la santa barra, desvergonyiment i indignitat de dir, literalment: "cal recordar (que el servei de recollida) és prestat per una empresa externa, no per l'Ajuntament". Només per això aquest senyor hauria de ser legalment incapacitat per a prestar la seva funció d'alcalde. Que no l'ha seleccionat l'Ajuntament, aquesta empresa? Que és responsabilitat d'aquesta empresa anar més enllà del contracte de prestació de serveis que li va atorgar l'Ajuntament de Girona? A mi em faria vergonya, si jo l'hagués votat, que el meu alcalde tingués excuses tan poc creïbles i versemblants....

Però tan se val...Quan la manca de rigor en la gestió emana del principal responsable municipal, tot és possible, com ho demostra la simple constatació empírica de l'estat d'abandonament de la gestió de residus. 

Contenidors a rebentar de brossa, papereres desbordades, residus impropis tirats al carrer, contenidors cremats (al meu barri, 8 contenidors cremats menys de 6 mesos, el darrer, ahir mateix), supermercats que generen residu immensament més gran que el domèstic però que, per desidia dels uns o dels altres, aboquen aquests residus als contenidors domèstics (de sota casa)... i pidolaires que esperen a que els dels supermercats llencin els residus per abraonar-hi i agafat tot el menjar acabat de caducar però encara perfectament apte pel consum....abocant naturalment al terra tot allò que no els serveix....un caos de molta consideració...I un estat de brutícia indigne d'una ciutat com Girona, "l´única capital dels Països Catalans on les decisions no dependran dels interessos de Madrid"....En fi, veure per creure. 

La Devesa -Girona - 3 contenidors cremats al carrer Bernat Boadas

Però el pitjor està per venir...I el nostre benvolgut i mai prou ben ponderat batlle ens ho adverteix, via Twitter, que és com es fan les coses avui en dia. Afirma el bon home: "Ara mateix ens trobem en un moment de transició (ai las, quan algú et diu això...). La ciutat està immersa en un canvi total del model fruit del contracte establerts pel plenari municipal de 2022 (naturalment amb això el que vol dir, per si no se l'havia ja entès prou, és que "quan es va fer aquest contracte jo encara no n'era el responsable...no sigui que resulti en un caos") on hi conviuen quatre sistemes diferents....Mentrestant, la resta de la ciutat segueix amb els contenidors convencionals a l'espera que es faci el canvi al llarg d'aquest 2025".

Molt em temo que quan s'implementin globalment els sistemes de recollida intel·ligents (que és el que està previst fer), el caos augmentarà de forma exponencial. Primer perquè moltes vegades aquests canvis es fan sense la informació suficient, després perquè hi ha residus que no estàn clarament tipificats i no es sap on posar-los i finalment perquè no es pot fer entrar el cap per la cabota i "imposar" solucions sense tenir els basics coberts (com ara l'adequat dimensionament del parc de contenidors) ja que això és com matar pardals a canonades.

Jo sempre poso l'exemple de la ciutat d'Oviedo, la ciutat més neta d'Espanya, cas que conec perfectament perquè el meu fill gran hi viu des de fa dos anys. Allí, en una ciutat on es pot llepar el terra, no hi ha contenidors i la recollida és porta a porta, per tipologia de residu, i nocturna.

Però és clar, demanar al nostre batlle que prengués exemple d'una ciutat governada pel PP semblaria gairebé una heretgia.

La deriva imperialista dels autòcrates

Gairebé com una continuació del meu article d'ahir al Blog "El retrocés e la democràcia al Planeta", estem assistint aquesta setmana (ja gairebé esgotada la nostra capacitat de sorpresa) a una espiral de retòrica expansionista per part de Donald Trump i els seus acòlits.

El dia de Sant Esteve, un del seus fills (i ara assessor), Barron Trump, de 18 anys i únic fill de Melania Trump escrivia a la xarxa X: "Hello Canada, it's time to seize a new future where your taxes are slashed by over 60%, your business soar overnight and your freedom is safeguarded like never before. Join the United States as the 51st. state and stand proud as part of the greatest nation on Earth". La traducció literal és: "Hola Canadà, és hora de prendre un nou futur en el que els vostres impostos seran retallats de més d'un 60%, els vostres negocis creixeran d'un dia per l'altre i la vostra seguretat estarà preservada com mai abans. Uniu-vos als Estats Units com a estat número 51 i estigueu orgullosos de formar part de la més gran nació de la Terra". 

Un dels germans d'en Barron, l'Eric Trunp, publicava la Nit de Nadal un Twitt-Meme, en el que emulava una compra a Amazon en la que hi havia en venda Canadà, Groenlàndia i el Canal de Panamà. En el cas del Canadà, al meme hi constava: "Only 1 left. Order now".

Al mateix temps circulen opinions entre els republicans més radicals en que es demana la declaració dels narcotraficants mexicans com a grups terroristes. Això donaria cobertura legal a la irrupció de les forces armades dels Estats Units a fer legalment incursions militars en territori mexicà. 

També s'ha pronunciat Trump sobre la necessitat que Panamà abaixi les taxes que aplica als mercants nord-americans per a creuar el Canal i ho ha dit amb tal contundència que el president de Panamà s'ha hagut d'afanyar a fer declaracions públiques en les que afirma que la sobirania del Panamà és sagrada....

I la darrera, torna a sonar la música de la necessitat de disposar de Groenlàndia com a bastió de de la defensa nacional dels Estats Units. És la segona vegada en poc temps que surt aquest territori sobre el tauler de joc geopolític.

I tot això amanit amb l'amenaça que continua planant sobre el cap de tots els ciutadans de la regió econòmica NAFTA (North America Free Trade Agreement, que engloba el Canadà, els Estats Units i Mèxic) si efectivament Donald Trump interposa aranzels a les importacions d'aquests dos països per valor d'un 25%.

Tot plegat està agafant un caire molt preocupant, perquè estem veient que aquestes actituts disten poc dels plantejaments utilitza Xi Jing Pin, Erdonan, Netanyaju o Putin, és a dir, la utilització de la força com a element de fer política, la dels fets consumats. Ho estem veient a Ucraïna i a Palestina cada dia. Potser a no molt trigar, assistirem a la mateixa situació a Nord-Amèrica.

Amb tota probabilitat, tot això és foc d'encenalls i el més probable és que no acabi passant gaire res, perquè com he escrit en d'altres articles, la qualitat de la democràcia nord-americana no és la mateixa que la xinesa, israeliana o russa, i vull pensar que els contrapoders acabarant imposant-se, però tots aquests missatges no deixen de constituir avisos per a navegants.

Com escrivia ahir: ningú no podrà dir que no ha estat avisat dels aires que bufen.

El retrocés de la democràcia al Planeta

Ho estem veient cada dia, als mitjans informatius, a Internet, a les converses amb els nostres amics i coneguts. La democràcia és un concepte en perill. Els que més o menys seguim l'actualitat del Planeta ho intuim encara que no tinguem eines per a mesurar-ho empíricament.

Aquests dies, el prestigiós institut Varietis of Democracy de Goteborg, Suècia, acaba de publicar el seu informe sobre l'estat de la democràcia al món (https://v-dem.net/documents/44/v-dem_dr2024_highres.pdf) amb uns resultats esfereïdors, que confirmen les nostres més que fundades sospites respecte de l'empobriment de la democràcia al món.

Les conclusions són, efectivament, demolidores, sobre tot des de la perspectiva de flux, és a dir, de l'evolució dels indicadors als darrers 20 anys. Les xifres són autoexplicatives, i n'hi ha dues de molt i molt preocupants perquè confirmen aquesta tendència a la recesió dels valors democràtics:

• El 2003 el 50% de la població vivia en règims autocràtics, vint anys més tard, el 2023, aquest percentatge és del 71%.
• El 2023 hi havia 11 països en vies de convertir-se en règims autocràtics, mentre que vint anys més tard, la xifra és de 42.

D'aquest fenònem, el filòsof Josep Ramoneda en diu "la gran decantació" i fa referència a la "incessant radicalització de les dretes europees i americanes". Ho esten veient cada dia. I el més preocupant és que aquest gir s'està produint no només amb total impunitat sinó amb la creixent acceptació per una part cada vegada més ampla de la societat.

El fenòmen ha adquirit tal relevància que ja ningú que professi simpatia per l'extrema dreta no se n'amaga, sigui Donald Trump i el seu fidel escuder Elon Musk (aquest darrer esdevingut estandard de la revolució de les dinàmiques del capitalisme i de la destrucció de les estructures dels estats democràtics com les hem conegut els darrers cent anys), sigui l'Aliança Catalana nostrada que cada vegada va afegint més adeptes a la seva croada. 

La no-política, o l'anti-política de les noves dretes europees i americanes apareix com a resposta a l' esgotament del model de la socialdemocràtica sorgida després de la finalizació de la Segona Guerra Mundial. 

Des de fa uns anys i a la vista del deteriorament de les institucions, la paciència i la credibilitat en el sistema del votant convencional s'està esgonant. El votant de sempre veu la dreta (i l'esquerra) moderada tradicional com a entitats incapaces de donar respostes a les noves realitats que ens envolten: el canvi climàtic, fenòmens migratoris globals que posen en una situació límit la capacitat del sistema de prestar d'ntegrar els nou vinguts o els serveis sanitaris o d'educació; la inflació, la manca habitatge a preus raonables, una feina estable amb una retribució digna que permeti un nivell de vida decent,...

I és en aquest context en el que l'extrema dreta es va expandint, i ho fa a velocitat de vertígen. Ho estem veient als Estats Units en la preparació de la presa de posessió d'un nou govern encapçalat per dos anti-sistemes com Trump i Musk (aquest darrer ja ha dit públicament i sense cap mena de vergonya que "la democràcia li fa nosa") que pretenen minimitzar les institucions i elevar l'ultra liberalisme econòmic com a nova fe mundial. 

Però no és només als Estats Units. Veiem com a l'Orient Mitjà, Benjamin Netanyahu campa a cor que vols arrasant literalment i amb total impunitat el territori de Gaza i el sud del Líban i no pararà (ara que està desbocat i veu que ningú no li impedeix fer el que li plagui) fins a la implementació de la "solució final" (de tan trista memòria fa només vuitanta anys) que conduexi a l'extermini o la deslocalització total de la població palestina a Gaza. Veiem com un nou ordre mundial governat per autòcrates emergeix a l'Àsia per a coronar Xi Jing Ping, Putin, o Narendra Modi, com a cabdills d'una zona que congrega dos terços de la població mundial. 

No serà que no estem advertits. Malgrat això, 75 milions de persones van votar com a president de l'encara país més poderós del món, un delinqüent confés i convicte i elecció rera elecció els electors continuen atorgant la seva confiança a Meloni, Orban, Wilders, LePen, Abascal, Albise Pérez, Sílvia Orriols i tants altres de la matexa catadura moral.

Aquesta situació té una terrible -i preocupant- ressonància a "dejà vu". El març de 1933, els nazis van obtenir a les urnes una aclaparadora victòria al parlament alemany, amb un 44% dels vots. I tots sabem de memòria el que va venir després. D'aquests fets només n'han passat 90 anys, però el que està succeint aquests darrers temps ens acosta perillosament a un passat que fa vergonya de recordar.

Laïcitat institucional: entre poc i massa

Els que em coneixen bé saben que no he estat mai gaire partidari de les celebracions que jo defineixo com aquelles en les que "cal ser feliç o recollit perquè algú ho diu", i malauradament durant molts anys a la història, les celebracions religioses a Catalunya i a Espanya van ser les que permetia l'estat franquista amb total connivència amb l'església catòlica, institució plenament alineada amb la dictadura. I aquestes eren de pena, recolliment i abstinència durant la Setmana Santa i de joia i d'excés gastronòmic i de regals durant el Nadal i els Reis.

En aquest àmbit, durant molts anys no vaig ser mai gaire partidari del Nadal (aquesta era una festa que em posava particularment nerviós i l' obligació d'una convivència, de vegades forçada amb familiars i la dels regals i la de les orgies gastronòmiques que comencen amb els sopars d'empresa i acaben passat Reis) i confesso que durant molts anys l'he celebrat de trascantó, gairebé tangencialment. Fins l'extrem -un mica ridícul, hom podria pensar- que ni tan sols menjo els raïms de Cap d'Any des de fa una eternitat, i això no té res a veure amb cap imposició de l'església.

Tampoc sóc una persona especialment religiosa, en el sentit del catolicisme tradicional. Sóc declaradament agnòstic respectuós amb un cert flirteig cap a l'ateïsme. No obstant, això no vol dir que no sigui una persona amb espiritualitat (que ho sóc) i amb un profund humanisme marcat per les meves (les nostres) arrels culturals de tradició judeo-cristiana, i és aquí on vull anar a parar en el meu article d'avui.

El 18 de novembre vaig sentir una notícia a TV3 d'aquelles que jo anomeno dignes de "Premi Darwin", citats en moltes ocasions en diversos articles del meu blog (https://www.vozpopuli.com/memesis/ganadores-premios-darwin-2023.html), que deia que el barri del Raval de Barcelona evitaria l'enllumenat religiós i opta per bombetes de colors inclusives. Amb l'elecció es buscava no ferir cap sensibilitat vista la multiculturalitat del barri i es pretenia "només" reforçar l'ambient festiu.

S'atribueix a Fiódor Dostoyevski la frase "la tolerància arribarà a tal nivell que les persones intel·ligents tindran prohibit pensar per tal de no ofendre els imbècils". Doncs aquest és el sentiment que he anat tingut aquests darrers anys per Nadal cada vegada amb més força. Com el lector es pot imaginar, aquesta frase no l'aplico només al Nadal ja que d'exemples en tenir per a triar i remenar.

I és clar, des de fa alguns anys m'està sortint el sentiment exactament oposat.

L'Ajuntament de la ciutat de Barcelona de l'Ada Colau ens va omplir d'exemples d'estupidesa immensa suposadament inclusiva en relació la Nadal (i a molts altres temes de la nostra vida), sobre tot pel que fa al pesebre, o a l'eliminació de qualsevol menció a actes religiosos als programes de les festes de Nadal de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest any, Collboni ho ha tornat a fer: ha "amagat" el pesebre (no fóra cas que algú sospités d'ell com a persona religiosa...) i al mig de la plaça de Sant Jaume hi ha col·locat una estralla de moltes puntes a la que s'hi van a pixar els gossos.

Em va semblar també de jutjat de guàrdia que cap representat de les institucions espanyoles o catalanes no anés a l'acte solemne de reobertura de la catedral de Notre-Dame de París, malgrat haver-hi estat convidats i malgrat l'assistència de 30 líders mundials de primer nivell.

Potser perquè aquest any és el primer que hem estat sense els dos fills a casa (un a Oviedo i l'altre a Copenaghen) i després de temps fora tornen durant uns dies a casa per Nadal, que he recuperat allò que anomenem l'esperit nadalenc, però potser també perquè l'acció porta a la reacció, penso que aquests són dies excel·lents per a la solidaritat, el retrobament familiar volgut i la recuperació de tradicions que conformen el nostre tarannà i sense les quals acabarem perdent els nostres origens i la nostra identitat. Qui m'havia de dir que als 58 anys faria una mena d'acta de rebel·lia, gairebé revolucionari, i em tornaria a interessar el Nadal...

Doncs sí, vist el panorama, vist l'estat i la deriva de les nostres institucions cap a la imbecilitat sense fi, vista la disminució de la presència del Català a les nostres vides i a les nostres tradicions i vista la multiculturalitat mal entesa, especialment per part -una vegada més- de les institucions, no puc més que subscriure, des d'un punt de vista estrictament cultural i tradició i fent referència a la gestió cultural de bona part dels polítics del país en relació al Nadal (que ningú no hi busqui altres tipus d'interpretacions, que no hi són) aquella expressió que diu: "hostes vingueren i de casa ens tragueren".

Aquest any sí, i més que mai, Bon Nadal a tothom.

Xina: el canvi de paradigma a la indústria mundial de l'automòvil

Ahir al matí vaig sortir a fer esport ben d'hora ben d'hora. I a diferència de quan surto el dies laborables, en cap de setmana surto amb auriculars. De tots els "podcasts" del món mundial, el que més m'agrada és, i a molta diferència del segon és "La Competència" de l'Òscar Dalmau i l'Òscar Andreu, com ells mateixos l'autodefineixen: "un programa d'humor basat en fets reals". 

L'única cosa que no m'agrada del programa és que hi ha, pel meu gust, un excés de publicitat, però és el que té un programa líder d'audiència a la seva franja en una emissora de ràdio privada. Gairebé tots els anuncis eren de productes i/o serveis ben coneguts. Em va sorprendre, però, un dels anuncis que van passar: Quadis anunciava una marca que fins ara jo desconeixia al mercat espanyol, el fabricant xinès BYD (acrònim de l'expressió en Anglès "Build Your Dream", que, en traducció literal vol dir "Construeix el teu somni").

Recordo la primera vegada que vaig anar a Xina, l'any 2005, aviat farà vint anys. A les autopistes interurbanes de Shanghai només s'hi veien cotxes de marques europees, japoneses, coreanes i nord-americanes. Només els camions i autobusos eren de marques xineses i es veien més aviat atrotinats i deixaven anar gran quantitat de fum pels tubs d'escapament. Ho he escrit més d'una vegada en més d'un article en aquest blog.

La darrera vegada que he estat a Shanghai, el juny d'aquest any, el panorama ha canviat radicament, tan radicalment que s'han invertit els termes, la majoria dels vehicles que circulen per les autopistes són de fabricants i marques xineses, i tots, tots, són elèctrics o híbrids (els que no ho són no poden circular per les autopistes interurbanes). No és un tòpic afirmar que el cel a la ciutat és més blau i que l'aire que es respira és molt més net que fa vint anys.

Els cotxes xinesos, que fins fa ben poc eren barats però consumien molt i tenien uns acabats de molt baixa qualitat, continuen estant entre els més barats del mercat però a més a més tenen un nivell de prestacions molt semblants als europeus, nord-americans o japonesos.

A Espanya es poden trobar ja concessionaris que a més a més de BYD, venen MG (propietat del grup xinès SAIC, i que fa anys era del grup britànic Rover), Link & Co, un model que no ven cotxes sinó que els lloga per mesos sense compromís de permanència, però n'hi ha d'altres que ja es comencen a veure circular per les carreteres, com l'Omoda, o el model U5 de la companyia Aiways.

La consultora Price Waterhouse Coopers (PwC) vaticina que el 2025 la Xina exportarà 800.000 cotxes a Europa, la majoria dels quals seran elèctrics. 

I en previsió de la interposició d'aranzels extraordinaris per part dels governs nord-americà o de la Unió Europea, els xinesos estan fermament decidits a apostar per a fer el que fa 40 anys van fer els occidentals, és a dir, fabricar els seus cotxes a Europa i als Estats Units, i això no ho podrà impedir cap govern. A la Zona Franca de Barcelona en tenim l'exemple de la Joint Venture entre Chery i Ebro (Chery va vendre l'any 2023 1,88 milions de vehicles), que el passat mes de novembre va començar la producció del model S700 d'Ebro (es tracta d'un vehicle que ve pre-ensamblat de la Xina, però que més endavant es fabricarà gairebé integrament a l'antigua fàbrica de Nissan). 

No es tracta d'un cas aïllat. I els fabricants europeus (que malden per aconseguir ser eficients en la fabricació de cotxes elèctrics, com estem veient en la crisi que pateix el grup Volkswagen, un dels més importants d'Europa), nord-americans i japonesos estan veient com perden competitivitat any a any.

Tant és així que avui mateix hi hagut una roda de premsa dels fabricants japonesos Honda i Nissan en la que han anunciat un principi d'acord per a fusionar-se l'any 2026, fusió a la que podria afegir-s'hi també Mitsubishi. 

Amb la irrupció de la Xina als mercats mundials s'ha trencat el mite de la superioritat occidental en, entre d'altres, el món de l'automoció. I vista la sobrecapacitat de la indústria xinesa, tant en la producció de bateries, com de vehicles, així com amb el suport encobert a l'exportació del goven xinès és de preveure que aquesta tendència anirà a més als propers anys, ja sigui via fabricació als mercats locals o via exportació.

En tot cas, es tracta d'un exemple més de la desaparició de la supremacia europea, americana i japonesa en un món dominat per les seves marques des de fa molts anys, però, com ens diu la història, tots els imperis acaben caient. Aquests darrers anys, en matèria d'automoció, ho estem veient a marxes forçades.

La veda de pesca a la Mediterrània

He d'admetre que quan va esclatar la notícia, en un curt de l'Agència Catalana de Notícies, no m'ho vaig creure. Llavors, en un grup de WhatsApp del que sóc membre "Societat Gastronòmica S'Alguer-Cabrenys", i del que en formen part alguns amics pescadors i ex pescadors, va tornar a aparèixer aquesta notícia i llavors sí que em vaig preocupar de valent. 

La Comissió de la UE té la voluntat d'imposar una veda a la Mediterrània (de les aigües que formen part de les territorials de la Unió, des de Grècia fins a Espanya) que a la pràctica suposa reduir els dies de pesca en un 79%, és a dir, en cas d'aprovar-se permetria als pescadors de proximitat, tots ells autònoms o part de petites i mitjanes empreses, sortir a pescar 27 dies l'any. Ahir va començar el debat entre els ministres de pesca de la Unió Europea.

Quan treballava en consultoria als anys finals de la meva carrera universitària, en un dels projectes al que estava assignat (l'any 1989, és a dir, fa 35 anys) vaig passar alguns dies a Brussel·les, a la Rue de la Loi, on hi ha el gruix de les institucions comunitàries. Allà, amb 23 anys, vaig entrendre moltes coses, entre d'altres que "no anàvem bé" perquè el "tinglado" de Brussel·les em va semblar més un xiringuito per a crear normativa que donava vida a un reduït número de privilegiats, un club d'elit pagat amb els impostos de tots els europeus, amb salaris, dietes i condicions de viatge (en primera classe als avions, aleshores) astronòmics, que no pas un veritable govern europeu que tenia un clar objectiu a mig termini de reduir la burocràcia i avançar cap a una progressiva harmonització legislativa, monetària i fiscal del conjunt de països de la Unió.

No recolzo els motius dels britànics per a demanar la sortida de la Unió, el ja famós Brexit, que al capdevall tampoc no els ha sortit gens bé, però sí que un dels arguments potents que van adduir els britànics va ser precisament el cost d'aquesta burocràcia elitista, de ben segur parcialment innecessària, i que costa cada any milers de milions d'euros dels contribuents europeus.

Tinc dues consideracions respecte d'aquesta notícia que em provoquen un malestar profund.

La primera és que estem governats per individus que viuen aïllats en una bombolla de cristall a la seva talaia i que no tenen ni idea del que succeeix arran del terra. Ja va succeir quan es va implantar l'euro. El disseny de la moneda es va fer en despatxos a Brussel·les per part de gent que no havia posat els peus a un mercat o a una botiga de queviures en la seva vida. I això em provoca molt neguit i em fa entendre les consignes de l'extrema dreta per fer sortir de la Unió Europea els seus països.

I la segona és que, al seu desconeixement supí de la realitat se li ha d'afegir una aclaparadora -i molt preocupant- manca de sentit comú. 

Ningú de la Comissió que tingui dos dits de seny (màgica paraula en vies d'extinció) hauria de permetre la publicació d'un esborrany de normatives que portarien com a conseqüència directa i pràctiament immediata a la desaparició de la pesca d'arrossegament a la Mediterrània i de bona part dels col·lectius que viuen al voltant de la mateixa. 

Ningú amb dos dits de front permetria que això passés amb els nostres ciutadans que viuen de la pesca mentre que no hi hauria cap regulació que afectés als vaixells extra-comunitaris que operen a la riba sud del mateix mar sense cap mena de limitació. D'això els nostres funcionaris europeus en deuen dir "mínims danys col·laterals".  

I el pitjor és que la normativa pretén acarnissar-se contra un del col·lectius que més conscient és de la necessitat de fer vedes biològiques (que les practica des de fa molts anys) per a mantenir viu i en bona salut el mar que els dóna el sustent.

No és aquesta l'Europa que volem (al menys no és la que jo vull), la d'una aristocràcia que viu de les estadístiques i del que ara s'anomena "green washing", i que no toca de peus a terra, cosa que em sembla tan evident que un nen de deu anys és capaç de veure-ho.

"Brain rot"

Aquesta expressió, que traduïda literalment de l'Anglès vol dir "podridura del cervell" ha estat nomenada "paraula de l'any 2024" per la prestigiosa Universitat d'Oxford, després d'una votació a la que hi han participat més de 37.000 votants i un panel d'experts en llengua Anglesa.

"Brain rot" fa referència al suposat deteriorament de l'estat mental o intel·lectual d'una persona, principalment com a conseqüència del sobreconsum de material (ara particularment contingut "on line") considerat com a trivial o estúpid. També defineix a allò que condueix cap a aquest deteriorament.

No podia la Universitat d'Oxford haver estat més encertada. Probablement "brain rot" no sigui només la paraula de l'any, sinó la del Segle XXI. Oxford la clava en aquest sentit.

Aquesta expressió va ser utilitzada per primera vegada per l'escriptor Henry David Thoreau l'any...1854! al seu llibre "Walden" on l'autor criticava la tendència de la societat a devaluar idees complexes a favor de les més simples que veia com un indicatiu a la disminució de l'esforç intel·lectual i mental. Escrivia Thoreau: "While England endeavours to cure the potato rot, will not any endeavour to cure the brain-rot - which prevails so much more widely and fatally?" ("Mentre que Anglaterra fa esforços per curar la podridura de la patata, no hi haurà cap esforç per curar la podridura mental - que preval de manera molt més extesa i més perniciosa?").

Havia llegit sobre Thoreau però no l'he llegit, tot i que confesso que em venen moltes ganes de saber més i començar a llegir un autor amb una clarividència i coneixement del ésser humà absolutament aclaparadora, un visionari de fa 175 anys.

Si Thoreau hagués sabut de l'existència de determinades aplicacions d'Internet, com Instagram, Facebook, TikTok, la xarxa X, la missatgeria instantània i d'altres perles, per no parlar de funcionalitats com el "scroll infinit" segurament hagués emprat expressions molt més gruixudes.

De fet, Aza Raskin, que va inventar el "scroll infinit" va comparar el 2018 les xarxes socials amb la cocaïna i va declarar que s'avergonyia d'haver contribuït a fer-les tan adictives.

Però aquesta és la realitat. Estem assistint, impassibles (al menys la majoria de mortals) a una creixent idiotització del membres de la societat en la que vivim com a conseqüència del progressiu abandonament de la utilització de la capacitat cerebral. Discórrer, pensar, analitzar...són activitats de llarg recorregut, no instantànies i que a més a més requereixen un esforç per part del posseïdor del cervell. I aquests valors avui, estàn en decadència. Només prima allò material, i, per descomptat, la immediatesa, l'exabrupte fàcil, la còl·lera, la violència, la radicalització, l'estupidesa.

Escrivia ahir diumenge la Llúcia Ramis en la seva columna de La Vanguardia, que "anomenàvem a la tela la caixa tonta perquè ens abduïa unes hores a la sala d'estar. Ara vivim envoltats de pantalles i dispositius smart. Quantes més pantalles, més caixes tontes, i quant més smart és el món, més tontos ens tornem nosaltres perquè ens fa mandra exercitar el cervell. S'atrofia. Es podreix. Ja no discorre i tant li fa".

Quanta raó,...i quanta estupidesa acumula l'ésser humà. Si no ens mata abans el canvi climàtic o una guerra nuclear, els Sapiens Sapiens acabarem extinguits perquè el cervell, en una involució darwiniana que ja ha començat, acabarà empetitint-se de tan poc ús i tornarem a ser primer primats, desprès rèptils i finalment bacteris.

La ridícula OPA televisiva del BBVA al Sabadell

L'anunci de l'OPA (oferta pública d'adquisició d'accions) del BBVA al Sabadell el passat 1 de maig de 2024, que en ser refusada pel Banc de Sabadell va esdevenir OPA "hostil" al cap de pocs dies, ha entrat en una nova fase també als mitjans. Segurament hores d'ara tothom o gairebé tothom ha vist els anuncis amb els que el BBVA està bombardejant els canals televisius, els diaris i les xarxes socials.

L'anunci, en el que suposats accionistes del BBVA, que entenc que deuen ser actors (dolents) o si no ho són, encara pitjor, conversen entre ells en una posta en escena de crepuscle o de sortida de sol en la que pretenen raonar sobre els avantatges de la fusió per a tots plegats, amb -al final de l'anunci- la sobreimpressió d'un missatge en format "email" en el que es pot veure: "De: Accionistes del BBVA" a "Accionistes del Sabadell". Hi surten suposats empresaris, que s'expliquen els avantatges de "fusionar-se" amb un banc amb "solera" com el Sabadell, també mestresses de casa i visitadors mèdics.

Tot plegat té un aire d'impostura tan forçada que no s'ho empassa ni l'apuntador. No sé a qui volen convèncer però se'ls veu tan el llautó que l'anunci no té gens de gràcia. Més aviat genera l'efecte contrari al que suposadament pretén. Vol transmetre tranquilitat i serenor, però a mi em transmet més aviat angoixa.

Suposo que malgrat l'aprovació de l'OPA per part del Banc Central Europeu, donat que la CNMV (Comissió nacional del mercat de valors) i la CNMC (Comissió nacional de mercats i de la competència) han decidit portar aquesta operació a "fase 2", que vol dir que continuen analitzant-la per a determinar si redueix la competència bancària, el BBVA ataca per "terra, mar i aire" per a ser present a totes les llars espanyoles amb l'objectiu de captivar els accionistes del Sabadell que veuen el Telediario segunda edición o el Telenotícies vespre (que és on jo he vist aquests lamentables anuncis de forma diària).

Jo no sóc client ni de BBVA ni de Sabadell, ni tinc accions de cap dels dos bancs, per tant, ni em va ni em ve, però sí que objectivament diré que la fusió suposaria una reducció de la competència i per tant, un augment de poder de l'entitat resultant, que acabaria esdevenint el segon banc d'Espanya en valor d'actius (670 mil milions d'euros) només per sota del Banco Santander.

Font: Statista

A Espanya, el 2009 hi havia 55 bancs, mentre que el 2020 només en quedaven 11. En aquests anys, els beneficis de les entitats bancàries, sobre tot de les més grans, no han parat de créixer. Efectivament, els sis grans bans de la gràfica anterior han guanyat conjuntament el primer semestre del 2024 un total (esgarrifós) de 15.287 milions d'euros, xifra que representa un 28% més que al mateix periode de 2023, i això, després de l'impost especial bancari que ha aplicat el govern espanyol (Font: agència EFE).

No ho troben escandalós? Doncs jo sí.

La desaparició d'un altre banc, perquè que no s'enganyi ningú, l'operació que aquí es planteja, en el fons, és una fusió per absorció en la que el peix gros es menjaria el petit (Sabadell) que, òbviament, acabaria desapareixent i per extensió, es perdien oficines bancàries, llocs de treball i capacitat negociadora dels clients, ja sigui particulars o empreses, que estaran encara més en mans dels grans, cada cop més grans i cada cop més poderosos. Una expressió del capitalisme més salvatge en estat pur.

Tan de bo que l'OPA no prosperi, perquè això -que continuïn els dos bancs- és bo per a tothom, excepte pels accionistes del BBVA, naturalment.

Tant soroll (i tantes morts) per a res

La guerra d'Ucraïna ha passat per diverses fases, sobre tot informatives, des que va començar el 24 de febrer de 2024 amb la invasió per part de tropes russes del territori ucrainès.

Com que la guerra informativa que es lliura entre els contendents és també un altre camp de batalla, no se sap ben bé (al menys pel que han publicat els mitjans) quants morts ha causat la guerra fins ara. Segons informacions del Departament de Defensa dels Estats Units publicades pel NYT a mitjans d'Octubre, el nombre de víctimes del bàndol rus, entre morts i ferits pujaria a uns 600.000. Algunes estimacions de fonts occidentals avaluen el número d'ucraïnesos morts entre 90.000 i 300.000 tot i que el febrer d'aquest any, el president Zelenski situava la xifra de soldats morts en 31.000. Ningú no parla obertament del número de víctimes civils, els ja coneguts danys col·laterals de tota guerra.

Sigui com sigui, el front està estancat des de fa mesos i les tropes russes controlen bona part del territori del Donbass i la península de Crimea. Fins ara, Ucraïna defensava aferrissadament que només la retirada russa configurava el marc mínim per un acord de pau.

Font: Diari Ara

Ahir Zelenski afirmava que, a canvi d'entrar a la OTAN i per tant, de la protecció de la resta del territori ucraïnès, estaria disposat a cedir part del seu territori a Rússia. El que fins no fa gaire resultava un argument impossible, pau a canvi de territoris, ja que Ucraïna pensava que el suport europeu i nord-americà continuaria sota qualsevol circumstància, ara ja no és tan clar.

Trump, que diu que acabarà amb la guerra en un mes, ha dit per activa i per passiva que no enviarà més ajut militar a Ucraïna, i d'altra banda tothom sap que té molt bones relacions, fins i tot personals, amb Vladimir Putin. Per tant, malgrat que el president sortint Biden hagi autoritzat la utilització de missils nord-americans per atacar territori rus, el suport militar d'occident caurà de forma considerable a partir de gener de 2025.

El Dombass ha estat des de fa molts anys una regió russòfona i russòfila, els seus ciutadans se senten majoritàriament russos més que no pas ucraïnesos. Molts ni tan sols parlen l'ucraïnès. Això ho sap Zelenski, ho sap Putin, i ho sap qualsevol que estigui mínimament informat sobre aquest territori i aquest conflicte. La revolta de l'Euromaidan del 2013 i 2014 va acabar amb el president pro-rus Ianukòvitx, i a partir d'aleshores, la pressió del nou govern ucraïnès sobre el Dombass, regió que -de facto- va començar una guerra per a independitzar-se d'Ucraïna i adherir-se a Rússia i que fins al moment de la invasió russa de febrer de 2022 havia causat més de 14.000 morts entre civils i militars.

I ara la pregunta. No hagués estat més intel·ligent i molt més pràctic començar una negociació territorial i evitar tanta destrucció i sobre tot tanta pèrdua de vides humanes? Si tothom sabia que aquest conflicte és territorial -i que Rússia no podria acabar guanyant mai, en el sentit de conquerir tot el territori d'Ucraïna-, per què no es buscava una solució política al conflicte sense necessitat de patir -fins ara- mil dies de guerra?

La pau arribarà, ara penso que més d'hora que no pas tard, i que aquesta pau anirà a canvi de territoris: Donetsk i Lugansk acabarant fent part oficial de Rússia (ara ja ho són per referèndums que la Comunitat Internacional no ha ratificat). Calia doncs, tanta misèria?

Jo crec que no. Però l'humà és l'únic animal que ensopega amb la mateixa pedra una vegada i una altra.

El nou ordre als Estats Units

Aquests dies torno a ser als Estats Units en viatge professional, coincidint amb la celebració del Thanksgiving  (puc afirmar que dels darrers 10 dies d'Acció de Gràcies, 6 els he passat als Estats Units). 

Els dies previs al 28 de novembre són els de més viatges i desplaçaments de l'any al país. Efectivament, Thanksgiving és especial. Molt més celebrat que el Nadal, on només hi ha un dia de festa i pels americans és una mena de "second best".

Aquest 28 de novembre, moltes famílies amb membres repartits al llarg i ample del país es troben aquests dies per a celebrar conjuntament al domicili dels pares o dels avis. Els aeroports estan atapeïts fins a extrems de desbordament, la qual cosa, combinada amb una significativa manca de personal -ho vaig explicar en un blog no fa gaire- (abans d'ahir les ales de dos avions van col·lisionar en un aeroport) converteix volar, especialment aquests dies, en un esport de risc. 

Per Thanksgiving es consumeixen 46 milions de galls d'indi (el pic de consum de tot l'any) i és una de les dates on més nord-americans fan festa. Aquest any moltes empreses tanquen el dijous i el divendres i per tant hi ha quatre dies de festa, que molta gent aprofita per viatjar.

Després arriba el Black Friday, ara exportat fins hi tot a les clíniques odontològiques catalanes, però no oblidem que, a l'igual que la celebració del Halloween, va néixer als Estats Units fa molts anys. Les perspectives de consum aquest any, a diferència dels mercats de capitals -i del Bitcoin-, que no paren de pujar des de la victòria de Donald Trump, són més aviat minces. D'una banda la inflació continua afectant la capacitat de consum de molts americans de classe mitja, i de l'altra, hi ha molta incertesa en l'evolució de l'economia nord-americana vistos els anuncis que està fent el senyor Trump en preparació del seu desembarcament a la Casa Blanca el gener de 2025.

Efectivament el seu anunci del virtual desmembrament del NAFTA (North America Free Trade Agreement), similar a la Unió Europea, però entre Mèxic, Estats Units i Canadà, creada el 1992 per eliminar qualsevol restricció al lliure començ entre les tres països està a punt de saltar pels aires. Trump ha anunciat la imposició de taxes del 25% a tots els productes importats de Canadà o Mèxic, invocant que aquests dos països faciliten l'entrada d'immigrants il·legal als USA i que també són laxes a l'entrada de drogues com el fentanil. Si ho acaba fent, l'impacte en tres economies molt interconnectades serà molt significatiu (el 80% de les exportacions mexicanes, per exemple, van als USA).

A més a més, malgrat que ha rebaixat les xifres inicials, també es ratifica en una sobretaxa global a les importacions xineses del 10%.

Això, a la pràctica, suposarà un augment de preus de les importacions que, òbviament, els importadors acabaran repercutint en els seus preus de venda i per tant la inflació pujarà amb tota seguretat, si s'implanten totes les mesures que el futur president està anunciant a bombo i plateret.

Això sumat a la prevista desregulació de les criptomonedes i al programa de retallades a l'administració pública impulsades pel seu nou amic Elon Musk (que va aportar, no ho oblidem, 130 milions de dòlars a la seva campanya) poden provocar efectes que hores d'ara resulten impossibles de predir i menys de quantificar. 

Si a tot plegat hi afegim el programa de deportacions massives que vol posar en marxa, és natural que a l'encara primera economia mundial, hi hagi un desconcert que té preocupats als perdedors de les eleccions, però també -cada vegada més- als guanyadors.

Caminant sense rumb

En els temps en que vivim no hi ha ja pràcticament res que ens escalfi o ens refredi. Tot és de consum immediat, i mai més ben dit. Aquest dies pre nadalencs, en una invocació global del "compreu, compreu maleits", ja no hi ha només el Black Friday, ara també és el Black Week, que fa que durant tota la setmana prèvia a l'orgia de compres també es pugui gaudir dels mateixos descomptes, que es prolongaran durant el Cyber Monday, és a dir, fins el dilluns 2 de desembre. Qui sap si quan escric aquestes ratlles, el Cyber dels nassos també s'allarga fins al pont de la Constitució.

Moltes de les notícies que haurien de ser portada de tots els mitjans informatius a diari, ho són de forma intermitent: feia dies que no sabíem res d'Ucraïna fins que el sortint president Biden va autoritzar l'ús de míssils nord-americans en territori rus (abans d'això aquesta guerra antigua, de fronts i de desgats estava pràcticament desapareguda de l'interès informatiu), feia dies que Israel continuava la seva política de neteja ètnica sense el coneixement del món (i la indiferència de tots plegats), fins que el Tribunal Penal Internacional va acusar Netanyaju de crims contra la humanitat i va declarar ordre de cerca i captura), feia dies que a penes es parlava de Mazón i la seva neglicència i mala fe (i continua sense parlar-se'n com se n'hauria de parlar...).

Sorprèn però la capacitat infinita dels humans de fer el ridícul. Uns perquè cedeixen a les pulsions compradores de productes que no necessiten i que en poc temps acabaran amuntegats en un calaix o en un armari dormint el somni dels justos, i els altres perquè -necessitat obliga- ja no saben què fer per vendre més. 

Aquests dies previs al Black Friday hem vist, llegit i sentit promocions i descomptes no només dels productes habituals (roba, complements, accessoris, colònies, articles de cosmètica i perfumeria) sinó que també ens expliquen que el Black arriba als centres d'odontologia, a les subscripcions de premsa, als concessionaris de cotxes, a les llibreries, a les agències de viatges....qui sap si algun dia no gaire llunya, les residències geriàtriques oferiran descomptes especials si hi deixem algun avi coincidint amb el final de novembre, tipus "pagui la residència de l'avi dos mesos i enporti's el tercer de franc".

El més intrigant de tot plegat però és que, com que sembla que tot és mentida, el comerç s'afegeix en aquesta cursa desenfrenada dels "fakes": els descomptes del Black Friday (ho alertava el Departament de Consum de la Generalitat la setmana passada) en una majoria dels casos (més del 60% segons llegeixo) no corresponen a promocions veritables. Durant les setmanes prèvies a l'esdeveniment els preus van pujant de manera que quan arriba la promoció, el que acaba pagant el consumidor és, amb sort, el mateix preu que hi havia sis mesos abans.

Però de totes les notícies dels darrers dies, el més inquietant ha estat la informació (contrastada pels mitjans més seriosos) que explica que a New York s'ha subhastat a Sotheby`s una "obra d'art" conceptual de l'artista provocador Maurizio Cattelan que s'anomena "Comedian" i que es tracta d'un plàtan enganxat a una pared amb un tall de cinta aïllant. Per la tal obra, un comprador n'ha pagat 6,24 milions de dòlars. No és nova. Se'n va presentar una d'igual l'any 2019 i aleshores es va vendre pr 120.000 dòlars.

Ara la tal obra ha estat comprada per un col·leccionista xinès, Justin Sun (no podia ser d'altra nacionalitat, tot i que en d'altres temps hagués també pogut ser un rus), mil·lionari i fundador d'una plataforma de compra-venda de criptomonedes. La casa de subhastes va estimar que l'obra es vendria per entre 1 i 1,5 milions de dòlars. Com a endevins no es guanyarien la vida. Se la guanyen molt més bé amb les comissions de les subhastes.

Si això no és perdre el nord (col·lectivament, els humans), que algú baixi i em convenci del contrari.

La indignitat i la incompetència de Mazón

Quan més temps passa des de la fatídica DANA del dia 29 d'octubre cada vegada més tinc la sensació que tot el que envolta aquest tal senyor Mazón, nomenat a dit com a President de la Generalitat Valenciana, és d'una indignitat que afecta molt negativament els ciutadans que mantenen la institució amb els seus impostos. Per incompetència, per frivolitat i per, sí deim-ho clar, per negligència.

Carlos Mazón no només no ha dimitit. No només no ha donat cap explicació creïble a les corts valencianes, molts dies després de la tragèdia i quan hi ha encara moltes persones sense cap ajut oficial, sinó que ha donat les culpes al govern espanyol i el que és pitjor, cada dia que passa es demostra més la seva manifesra incapacitat per a la gestió (que és el mínim, potser l'únic, que cal demanar-li a un polític).

És sensat continuar negant la major quan els fets -tots els fets- el contradeixen? Ahir o abans d'ahir es va publicar una entrevista amb la Maribel Vilaplana (la periodista del dinar al retaurant El Ventorro, que els de "La Competència" de RAC 1 anomenen, amb encert, "el dinarot") que confessa que durant les més de tres hores que va durar el dinar (un dinar de feina, enmig de la tempesta perfecta i per a fer-li una proposta il·legal, no ho oblidem) Mazón va sortir a trucar vàries vegades i en cap moment va expressar cap mena d'inquietut pel que estava passant. La ratlla entre el cinisme, la inconsciència i la neglicència és molt fina. Devia seguir convençut que "la DANA se habia ido hacia Cuenca".

Ho escrivia fa poc i em ratifico. Per ser president d'una Comunitat Autònoma no n'hi hauria d'haver prou amb ser llicenciat (o no, potser no caldria), el que sí que caldria és un full de serveis objectivament impecable en d'altres empreses (a poder ser privades) i/o institucions. Crec que caldria fer-ho exigible el més aviat possible. No pot ser que les portes giratòries dels partits acabin col·locant literals idiotes al capdevant de les institucions públiques que paguem entre tots. 

Aquest és sense dubte el més gran desprestigi de la política a dia d'avui, que genera una desafecció creixent entre els ciutadans normals, entre els pagadors d'impostos. 

La col·locació de ximpanzés anomenats a dit en càrrecs públics en contraprestació de favors deguts no fa altra cosa que incrementar el descrèdit de les institucions. Als Estats Units ho estem veient aquests dies -encara amb un cert estupor, malgrat que ja estem curats d'espant-  amb l'anunci de les persones que Donald Trump està anomentant al seu govern: presumptes violadors pederastes, negacionistes del canvi climàtic, multimilionaris guillats, metges totalment contraris a les vacunacions, etc.

Si després del toc d'atenció de Feijóo (un altre inútil, que dissimulava mig bé mentre estava amagat a la "Finis Terra" sense cridar gaire l'atenció, però que quan ha arribat a Madrid ha assolit el seu llindar d'incompetència i l'està ensenyant cada dia) Mazón ha continuat fent com si sentís ploure vol dir que no hi ha res a fer.

Després de trigar dies a destituir les dues impresentables que vam conèixer arran de la DANA, la Consellera de Justícia, la tal Salomés Pradas, que no savia dels missatges E-Alert i la Consellera de Turisme i Industria -sense paraules el tracte als familiars de les víctimes-, Núria Montes (dues descerebrades que han acabat essent el cap de turc per salvar ell el cul), ha nomenat un militar a la reserva com a Vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social. No dubto de la capacitat d'aquest senyor, Francisco José Gan Pampols, tinent general de l'exèrcit de terra i amb un currículum, sobre el paper, intatxable. Però una vegada més nego la major.

Si la tasca més important que s'ha d'assumir al País Valencià els propers anys (segurament uns quants) la "delega" el President a un tercer (per més inri, militar) a què es dedicarà ell a partir d'ara? Quina feina més imortant té?

Potser la d'aprendre a cantar millor (búsquin-lo a YouTube, és excepcional!) o a perfeccionar els dinars a El Ventorro, fent que en comptes de 3 hores en durin 4, i a la sobretaula, mentre es parla de la corrupció i la incompetència dels socialistes es facin adjudicacions de la reconstrucció a dit (una cosa que als del PP se'ls dóna molt bé) a empreses d'empresaris amics, alguns dels quals, com ara s'ha sabut, condemnats per la trama valenciana de l'afer Gürtel.

Quan el diner físic deixi d'existir

L'obsessió pel control del ciutadà per part de l'estat no és nova, existeix des de l'essència de la creació dels poders centrals més o menys estructurats. En el cas de les societats de tall autoritari (és a dir, de les dictadures o pseudo dictadures) això és encara més evident.

En països de règim islamista encara que suposadament sigui democràtic (tipus Turquia o Pakistan per posar dos exemples) el control és més aviat dissimulat però en països com Rússia o la Xina, aquest control és descarat i no té límits.

D'aquests dos països, he estat diverses vegades a Rússia però sobre tot moltes vegades a la Xina i d'aquest darrer en puc parlar amb certa propietat. Allí el control de l'estat és total i absolut, i l'estranger que visita el país, ja sigui per turisme (una mica més dissimulat) o per negocis (descarat) té la sensació, al menys aquest ha estat sempre el meu cas, que hi ha sempre una càmera vigilant o algú que s'escola per internet a l'ordinador quan ens connectem a qualsevol aplicació que no sigui de l'ecosistema Google, naturalment, perquè aquest està totalment prohibit, i fins i tot amb els tallafocs més potents, el Gmail, per posar un exemple, només funciona una estona, fins que la policía informàtica enxampa les credencials de la VPN que ens permet l'accés a Google. Això passa també als hotels i al transport públic on el passaport esdevé un document imprescindible per a pujar a un autobús o a un tren.

Però és que a més a més, a la Xina, el govern de Xi Jinping ha estat molt hàbil en un altre element de control, i aquest és el del diner físic. Des de fa uns anys i en una evolució exponencial, els diners físics han pràcticament desaparegut a la Xina com a element d'intercanvi. Tot, però literalment tot (des d'un bitllet d'autobús, fins a la compra del supermercat, les entrades del teatre o la factura del restaurant), es paga amb aplicacions de telefonia mòbil a través d'Alipay o de WeChat (el nostre WhatsApp però amb una aplicació de moneder virtual i de pagament tipus Bizum associada a aquesta xarxa de missatgeria instantània).

A la pràctica, això té dues derivades. La primera és que el diner negre ha pràcticament desaparegut de bona part de l'economia xinesa i la segona és que el "sistema" acaba coneixent -o està en disposició de conèixer- amb què es gasten els diners els seus ciutadans. No deixa de ser una altra eina de control.

Els països escandinaus en general, i Suècia en particular, han estat pioners a Europa en la lluita contra el diner negre i els pagaments en metàl·lic -que estan cada vegada més restringits a tota la Unió Europea-, fins l'extrem que aquest darrer país s'havia plantejat com a objectiu, la desaparició del diner físic per l'any 2030 (llegeixo ahir en premsa que només el 8% dels suecs han fet pagaments en metàl·lic el passat mes d'octubre). De fet, jo que per feina viatjo sovint a Suècia, constato des de fa anys que és pràcticament impossible pagar un hotel, un mitjà de transport o un restaurant amb diner físic. Els suecs estan acostumats a utilitzar el Swish (similar al Bizum) amb, segons dades del Banc Central de Suècia, de més de 8,5 milions d'usuaris en un país de 10,5 milions d'habitants.

Però les tornes han canviat recentment (com ho van fer en l'àmbit de l'educació, on les escoles sueques estan abandonant les tauletes i els ordinadors que tan van defensar fa uns anys, per a tornar a l'ensenyament convencional amb llibres, o com a molt, a un ensenyament híbrid que combina llibres i ordinadors) arran dels ciber atacs presumptament perpetrats per hackers russos i de la por d'una apagada digital (l'altre dia no vaig poder posar gasolina al meu cotxe perquè la gasolinera a la que vaig habitualment li va caure el servidor i els sortidors no podien suministrar combustible, i això és només un exemple). A principis de l'any 2024 el proveïdor suec de serveis informàtics Tietoebry va rebre ciber atacs que va deixar molts comerços suecs sense accés als pagaments i va arribar a afectar fins i tot al Banc Central Suec.

Vistos doncs els perills de la digitalització, agreujats per la guerra d'Ucraïna i l'entrada de Suècia a l'OTAN, el govern suec ha decidit fer marxa enrere i està preparant una llei per tal de garantir que als comerços considerats com essencials (gasolines, supermercats i farmàcies) acceptin diners en metàl·lic de forma obligatòria.

Fins i tot, l'Agència de Preparació d'Energències de Suècia ha actualitzat les recomanacions als ciutadans, aconsellat que tinguin com a mínim 250 euros per persona (3.000 corones) en efectiu a casa per "si arriba una guerra o una crisi" i que es tinguin comptes corrents i targetes de crèdit en diferents bancs, com a mesura addicional de diversificació de riscos.

Potser no estem tan lluny del dia en que aquella expressió catalana dels nostres avis -que aconsellava tenir "diners sota els rajols o sota el matalàs"- acabarà tornant-se de rigurosa actualitat. 

Roda el món i torna al Born.

País Valencià: Misèria política i bocs expiatoris

Avui el diari Ara publica una entrevista a l'escriptor Ferran Torrent, per a qui sento una especial admiració, que m'ha deixat trasbalsat. Ell és de Sedaví, Horta Sud, i els baixos de la seva casa van quedar amarats d'aigua i va tenir la sort de conservar la sang freda i pujar al primer pis amb l'ordinador i quatre coses bàsiques. Va saber de la mort de tres persones que coneixia, una, un veí i amic seu, ofegat intentant salvar el cotxe.

Torrent, que no és precisament algú que es pugui titllar de militant d'un cantó o de l'altre, més enllà de ser molt actiu en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, va viure la tragèdia en primera persona (un metre i mig d'aigua va anegar els baixos de casa seva) i confirma que l'avís d'emergència el va rebre a les vuit del vespre "quan l'aigua ja anava a banda i banda de carrer" i afegeix "va ser un desastre de gestió absoluta...si el PP no els fa dimitir, tindrà un problema perquè la gent no  ho oblidarà".

Confirma aquest fet la manifestació de dissabte passat a València que va aplegar 130.000 persones de totes les ideologies, llengües, races i religions, reclamant simplement, que es fes justícia. Que el PP en veure l'èxit de convocatòria titllés la manifestació de catalanista em sembla senzillament patètic. Què tindrà a veure la velocitat i el tocino?

Han passat 13 dies des de la tragèdia i avui, el grandíssim Núñez Feijóo ha dit, atenció, i no faig broma (sort de l'hemeroteca i de les gravacions televisives i radiofòniques) que "la reconstrucció valenciana costarà el que li costarà a l'Estat un any del finançament singular pactat amb els independentistes catalans". Impressionant. De traca i mocador. Tanta misèria moral, tanta, em subleva i m'encén la sang. 

Com és possible que aquests bàrbars, incultes, indocumentats, assedegats de sang i de ràbia siguin capaços d'utilitzar el seu anti-catalanisme visceral fins i tot en situacions com aquesta? Es fa difícil de creure. Escriu l'Antoni Bassas aquest matí: "En aquestes circumstàncies dramàtiques, tornar als lladres de quatre mans catalans per descarregar Mazón i dirigir la indignació popular cap a Sánchez és una sortida d'indigència intel·lectual i política". No hi puc estar més d'acord. A Núñez Feijóo se li desborda el partit per tots els costats. Fins i tot la seva acèrrima contrincant Díaz-Ayuso, fa aigües per totes bandes aquests dies de misèria i grisor.

Però aquesta deriva ètica i deontològica es deu als mateixos personatges que conformen el seu partit. Cada vegada veig més clar (i això no és exclusiu del PP, però aquí s'agreuja) que la immensa majoria de polítics no valen per a res de res, i per descomptat, no valen per a la gestió. L'episodi del "dinar de feina" amb la periodista Maribel Vilaplana ho confirma. Per cert, fent una mica de recerca he esbrinat que van dinar al restaurant "El Ventorro" (amb un lloc web amb una pudor de resclosit que fa basarda i que, a mode d'introducció explica, naturalment, només en Castellà que: "sus azulejos tradicionales valencianos y la madera del mobiliario te harán sentir ese espíritu castizo de las casas de comidas de antaño, de los restaurantes con solera, de los que ya casi no quedan"), un restaurant que fa flaire d'arna i que per no tenir (dubto que sigui legal) no té ni menú.

El president de la Generalitat Valenciana ha necessitat 13 dies per a preparar una coartada per espolsar més merda contra Sánchez. Avui la Dolors Montserrat vomitava bilis al parlament europeu contra Teresa Ribera culpant-la, com no podia ser d'altra manera, del desastre de la DANA a València (com és possible que algú senti una ràbia tan intensa, tan malaltissa? Què li ha fet el món a aquesta senyora que va néixer rica per família?). Així li va al PP amb els personatges que el representen.

Però és clar, què es pot esperar d'un personatge, el tal Mazón, que sense haver acabat la carrera de dret ja ingressa com a director, endollat per Zaplana, a l'Institut Municipal de la Joventut, amb només 20 anyets, dos abans d'acabar la carrera? 

Aquest senyor ha fet dues coses a la seva vida (i cap l'ha feta bé). La primera va ser formar part d'un grup musical anomenat Marengo, que, atenció,  va arribar a ser pre seleccionat per a representar Espanya a Eurovisió. Si volen sentir vergonya aliena, no dubtin en copiar al seu navegador d'internet el següent enllaç de YouTube: "https://www.youtube.com/results?search_query=francisco+maz%C3%B3n+marengo". Veuran el "presi" en plena acció vocal. Repeteixo, de traca i mocador.

I la segona cosa que ha fet ha estat xuclar i viure de la mamella pública tota la seva vida professional, més de 30 anys. No ha treballat mai a l'empresa privada. No m'estranya, no l'haguessin volgut enlloc si no fora com a endollat d'algun amigatxu de partit.

Demà, a les Corts Valencianes, assistirem, molt em temo, a una sessió de justificació de la bona actuació del govern valencià el 29 d'octubre, plena de mentides (això sí, esperem que aquesta vegada una mica més el·laborades) destinades a culpar del desastre el govern espanyol en ple, la AEMET, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el SumSumCorda i, en última instància, als indepes catalans que expolien sense pietat i de forma totalment insolidària, la resta de les Espanyes. I per descomptat, no dimitirà ningú. Ni el PP espanyol exigirà cap dimissió. Com a molt hi haurà una "mini crisi de govern" amb portes giratòries pels afectats.

I VOX mentrestant, escalfa a la banda, amb il·lusió, esperonat per la victòria del seu referent i admirat polític, Donald Trump.

Caronte portarà les seves ànimes a l'Avern 223 vegades, una per cada víctima

Vivim en un món al revés on la mentida és la constant i la veritat és l'excepció. Però hi ha mentides tan descarades, tan mal construïdes, tan increïbles que ni molts que són en el bàndol dels mentiders se les poden, ni se les volen creure.

                                                                Font: Diari Ara 

Això és exactament és el que està passant al País Valencià. Els màxims responsables de la Generalitat Valenciana, encapçalada per Carlos Mazón, fan el que poden per espolsar-se les vergonyes del cim per la no només nefasta, sinó negligent gestió de l'emergència ocasionada en raó de la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) que va afectar part del País Valencià el dia de Sant Narcís, 29 d'octubre.

Ara que s'estan coneixent els detalls de tot el que va fallar, es posa en evidència que el Govern de la Generalitat en ple no va estar a l'alçada de les circumstàncies en cap moment, i només van començar a reaccionar a les 8 del vespre quan l'Associació Espanyola de Metereologia (AEMET), la Televisió Valenciana i el Govern Espanyol venien advertint de l'extrema gravetat de la situació des de primera hora del matí.

L'AEMET adverteix el dia 23 d'octubre de la formació d'una DANA. El 25 d'octubre l'organisme llença una primera nota informativa donant detalls de la formació d'una potent DANA molt forta el dimarts 29 d'octubre. I el 29 d'octubre, a les 7:36 del matí, llença una alerta vermella a l'interior nord de València. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer també va advertir de la crescuda sobtada del riu i dels perills que comportaria.

Ningú del Govern Valencià no en va fer cas. No cal repetir aquí el que ja s'ha explicat abastament en tots els mitjans de comunicació, només recordar alguns detalls sense importància:

• Feia mesos que la Generalitat no tenia director general d'interior (i això es derivava del trencament del govern del PP i VOX el mes de Juliol) i només el van nomenar justament el dia de la DANA, 29 d'octubre, amb data d'efectes 31 d'octubre. L'home escollit, Vicent Huet Ballester (fins aleshores cap de gabinet del president de la diputació de València) té grans coneixements en la matèria: és expert en bous (toros). El van nomenar, literalment, "per a desenvolupar una nova norma que millori la seguretat del públic i el benestar animal en els correbous". Nivell.
• L'actual consellera de turisme Nuria Montes, escrivia un "twitt" el 2018, que naturalment ha estat esborrat, amb el hashtag "#sageraos", després que l'AEMET hagués alertat d'una DANA a Madrid -que després va resultar que es desviava- "Després d'una alarma perquè han caigut dues o tres gotes, no m'estranyaria que en poques hores ens declarin l'alerta pel tsunami si veuen dues otres onades petites al mar". Nivell. És el negacionisme típic de l'extrema dreta. 
• La màxima responsable d'emergències de la Generalitat, la consellera de justícia i interior Salomé Pradas, al càrrec des de juliol de 2024 (després del trencament amb VOX, ja que el càrrec l'ocupava Elisa Núñez, durant el mandat de la qual es va posar en marxa el sistema d'alarmes a la ciutadania conegut com Es-Alert) reconeixia a les vuit del vespres del 29 d'octubre que desconeixia l'existència del sistema d'alarma Es-Alert. Ho va saber a les 8 del vespre pel secretari d'estat de medi ambient, Hugo Morán. 12 minuts més tard s'activava l'alarma. Pradas va refusar en tot moment durant tot el dia (hi ha el registre de trucades enregistrat) l'ajut que li va oferir la delegada del govern espanyol a València. Profund desconeixement de competències i de presa de decisions. Incompetència i negligència. Una cóctel mortal, i, malauradament en aquesta desgraciada ocasió, mai més ben dit.
• El president de la Generalitat, Carlos Mazón, després d'un matí en el que en cap moment va modificar la seva agenda i després d'un dinar (que ara s'ha sabut que era amb una periodista a la que li volia oferir la direcció de la Televisió Valenciana) de tres hores en el que va tenir el telèfon desconnectat tota l'estona, es va personar al centre de gestió d'emergències passades les 7 de la tarda. Incompetència, negligència i ignorància. Només tornem a recordar que una de les seves primeres decisions en prendre possessió del càrrec va ser l'eliminació de la Unitat Valenciana d'Emergències,  que va considerar, literalment, "un xiringuito de Ximo Puig".

La resta, per desgràcia, ja és història.

Font: Diari La Vanguardia 

El País Valencià ha estat sota el govern del PP de forma ininterrompuda des de 1995 al 2015 (Zaplana, Olivas, Camps i Fabra). 20 anys de corrupció i d'orgia de bitllets i construccions desfermades. Només una frase de Vicente Sanz, secretari general del Partit Popular a València, l'any 2017, explica la situació de forma tan explícita, que no calen corol·laris: "sóc a la política per a forrar-me" (frase atribuïa erròniament a Eduardo Zaplana). Ho deia ell però ho pensaven tots.

Construcció en zones inundables i prohibides que han fet de part del País una zona d'alt perill per a les persones i les indústries. Tocaria una revisió molt seriosa dels incompliments i les il·legalitats, i tocaria, segurament, enderrocar bona part del que s'ha construït els darrers 30 anys. Naturalment, això no passarà. 

En un país normal, en un món normal, Carlos Mazón ja hauria dimitit, ell i, com a mínim, la seva consellera Salomés Pradas, però, és clar, això només passaria en un país on hi hagués entre la classe governant un mínim d'ètica i deonologia professional. Però com que no saber fer res (atenció que no dic res més, sino, res) només poden estar en política. 

És ben trist que en qualsevol empresa privada aquestes dues persones serien no només al carrer sinó també en presó preventiva (i enfrontats a judicis amb moltes possibilitats de prosperar fins a la condemna), però aquí, embolcallant-se amb el Partit (on per primera vegada en temps hi ha molta crítica interna a salvar a aquells que són moralment insalvables) i en una fugida infinita cap endavant, és més que probable que no els passi res de res, i ans al contrari, en surtin políticament reforçats. 

El PP però té aquí mala peça al teler, perquè la incompetència en la gestió en una de les seves autonomies estrella els ha desmuntat, en només una setmana, l'estratègia d'acosament i destrucció que venien exercint al PSOE i a Pedro Sánchez pel cas Ávalos i Koldo.

Mentrestant, els de VOX i els de l'Alvise Pérez encara més esperonats per la victòria de Donald Trump als Estats Units, es freguen les mans entre mentida i mentida.

No m'estranya els que es qüestionen l'Espanya de les Autonomies. Si els gestors de proximitat són incapaços de millorar la vida dels ciutadans pels que governen, per a què serveix un govern autonòmic més enllà de xuclar de la mamella pública i enriquir-se amb totes les corrupteles que siguin capaços de justificar?

Fins i tot el Borbó, a la seva visita a Paiporta, en unes imatges que també s'han mirat d'esborrar o d'amagar, en una actitud xulesca i arrogant quan li retreien que per la seva visita els serveis d'emergència s'havien dedicar a netejar els carrers per on ells havien de passar, els va etzivar: "Si quieres no vengo y me quedo en Madrid". No sé si tenim el país que ens mereixem, però mentre l'extrema dreta i la monarquia continuïn copant la majoria de les institucions, tot és possible i res té remei.

Font: YouTube

El dia més gris

Que un senyor que es presenta com a candidat a president d'un dels països més importants del món simuli en el seu últim meeting de campanya una fel·lació amb el micròfon és tot un símptoma que la societat actual -al menys una part- està molt malalta. 

I que aquest mateix senyor, delinqüent convicte, mentider compulsiu, racista, xenòfob i masclista, guanyi les eleccions és que hi ha quelcom de l'estructura i del funcionament de la nostra societat que estem fent molt malament tots plegats. 

Per a qualsevol candidat normal -en qualsevol país normal-, la condemna de Donald Trump per 34 càrrecs relacionats amb els diners pagats per a silenciar una actriu porno, haguessin suposat el final de la seva carrera política. En canvi, a Trump això li va suposar una injecció de micro donacions de 50 milions de dòlars en un sol dia i una altra donació d'un sol multimilionari per import d'uns altres 50 milions de dòlars. Trump se'n riu del sistema, i els seus votants, farts de les elits i de la pèrdua de poder adquisitiu, han acabat convençuts de la retòrica simplista i de revenja que va predicant. Les samarretes de campanya on es podia llegir "I'm voting for a convicted felon" (literalment, "votaré per un delinqüent convicte") han fet furor entre els seus seguidors, com les gorres vermelles amb l'acrònim  MAGA "Make America Great Again".

L'ex portaveu del grup republicà Newt Gingrich va dir una frase que la clava i que també explica la derrota de la demòcrata Hillary Clinton justament contra Donald Trump a la campanya presidencial de 2016: "The elites cannot come to grips with how alienated they are from the country", tot referint-se als polítics demòcrates, universitaris, cultes, de classe alta i imbuïts d'un complex de superioritat moral. És a dir, traduït literalment "les elits no poden entendre com d'alienades estan del seu propi país".

El vot a Donald Trump ha estat un vot de càstig de l'americà de classe alta (que espera amb pam de candeletes que compleixi la promesa de rebaixar els impostos i eliminar la major part de la normativa mediambiental) i de la classe blanca obrera (que ha vist la pèrdua sistemàtica de llocs de treballs industrials i el deteriorament del seu poder adquisitiu els darrers anys -"és l'economia, estúpids") però també de molts negres i llatins que han deixat de creure en el sistema i que s'empassen acríticament el missatge que volen sentir. És el vot dels que ho no creuen en res o estan desencantats de tot.

Després hi ha un altre factor molt important, que vaig escriure al meu darrer article: els Estats Units no estan preparats per a atorgar la presidència del país a una dona no blanca. És una realitat incontestable. L'esperit del "Far West" és incompatible amb el raonament i amb el debat serè. És el "estàs amb mi o contra mi" elevat a l'enèsima potència. Aquest país de cowboys no està preparat per tanta "modernitat". És trist, però és real com la vida mateixa.

La revenja que planeja Trump serà exemplar, amb el control de la Cambra de Representants, el Senat i un Tribunal Suprem amb 5 membres (de 9) nomenats per ell mateix, el seu poder no tindrà gairebé límits. Netejarà la fiscalia (dels que l'han portat a tribunals), apujarà aranzels a les importacions i tensarà encara més les relacions amb la Xina (ull a Taiwan, aquí hi podria haver l'embrió de la Tercera Guerra Mundial, sense invocar cap conspiranoia), lliurarà un 30% del territori ucraïnès a Rússia (Vladimir Putin és al Kremlin fotent-se un fart de riure amb el resultat de les eleccions, que ell a contribuït a fer guanyar a Trump) i ja ha promès deportacions massives d'immigrants (amb papers i sense). I nomenarà alt càrrec el seu amic i finançador de campanya Elon Musk. Un panorama que fa por.

En un article que vaig publicar al meu blog el 16 de desembre de 2016 ("Trump no enganya"), quan aquest individu havia ja estat escollit president per primera vegada, vaig escriure: "De tots els nomenaments que s'han sabut fins ara, el resum podria ben ser: un govern format per persones majoritàriament riques, majoritàriament blanques, majoria de sexe masculí, sense -o amb molt poca- experiència de govern. La cosa promet, però de debò. Només per fer-se'n una petita idea, el patrimoni acumulat de les persones nomenades fins ara, suma un total de 6.000 milions de dòlars (6 bilions, en terminologia anglosaxona), i entre les persones contractades hi ha 2 bilionaris (és a dir, amb patrimonis de més de 1.000 milions de dòlars) i 9 milionaris. Només per fer-se'n una petita idea, dels nominats al gabinet de Donald Trump hi ha un 78% d'homes i un 83% de persones de raça blanca, i només el 44% tenen experiències prèvies de gestió pública".

Això va ser fa 8 anys. Imaginin-se ara, crescut com està amb aquesta victòria reforçada, contra el pronòstic de gairebé totes les elits)...

Per acabar, una altra reflexió: torno a dir, una i altra vegada, que els experts en demoscòpia s'ho haurien de fer mirar. Cap de les (centenars) d'enquestes que es van fer van ser capaces de predir l'estrepitosa derrota del partit demòcrata.

I demà parlarem d'un altre forat negre: el govern del País Valencià.