Els que em coneixen bé saben que no he estat mai gaire partidari de les celebracions que jo defineixo com aquelles en les que "cal ser feliç o recollit perquè algú ho diu", i malauradament durant molts anys a la història, les celebracions religioses a Catalunya i a Espanya van ser les que permetia l'estat franquista amb total connivència amb l'església catòlica, institució plenament alineada amb la dictadura. I aquestes eren de pena, recolliment i abstinència durant la Setmana Santa i de joia i d'excés gastronòmic i de regals durant el Nadal i els Reis.
En aquest àmbit, durant molts anys no vaig ser mai gaire partidari del Nadal (aquesta era una festa que em posava particularment nerviós i l' obligació d'una convivència, de vegades forçada amb familiars i la dels regals i la de les orgies gastronòmiques que comencen amb els sopars d'empresa i acaben passat Reis) i confesso que durant molts anys l'he celebrat de trascantó, gairebé tangencialment. Fins l'extrem -un mica ridícul, hom podria pensar- que ni tan sols menjo els raïms de Cap d'Any des de fa una eternitat, i això no té res a veure amb cap imposició de l'església.
Tampoc sóc una persona especialment religiosa, en el sentit del catolicisme tradicional. Sóc declaradament agnòstic respectuós amb un cert flirteig cap a l'ateïsme. No obstant, això no vol dir que no sigui una persona amb espiritualitat (que ho sóc) i amb un profund humanisme marcat per les meves (les nostres) arrels culturals de tradició judeo-cristiana, i és aquí on vull anar a parar en el meu article d'avui.
El 18 de novembre vaig sentir una notícia a TV3 d'aquelles que jo anomeno dignes de "Premi Darwin", citats en moltes ocasions en diversos articles del meu blog (https://www.vozpopuli.com/memesis/ganadores-premios-darwin-2023.html), que deia que el barri del Raval de Barcelona evitaria l'enllumenat religiós i opta per bombetes de colors inclusives. Amb l'elecció es buscava no ferir cap sensibilitat vista la multiculturalitat del barri i es pretenia "només" reforçar l'ambient festiu.
S'atribueix a Fiódor Dostoyevski la frase "la tolerància arribarà a tal nivell que les persones intel·ligents tindran prohibit pensar per tal de no ofendre els imbècils". Doncs aquest és el sentiment que he anat tingut aquests darrers anys per Nadal cada vegada amb més força. Com el lector es pot imaginar, aquesta frase no l'aplico només al Nadal ja que d'exemples en tenir per a triar i remenar.
I és clar, des de fa alguns anys m'està sortint el sentiment exactament oposat.
L'Ajuntament de la ciutat de Barcelona de l'Ada Colau ens va omplir d'exemples d'estupidesa immensa suposadament inclusiva en relació la Nadal (i a molts altres temes de la nostra vida), sobre tot pel que fa al pesebre, o a l'eliminació de qualsevol menció a actes religiosos als programes de les festes de Nadal de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest any, Collboni ho ha tornat a fer: ha "amagat" el pesebre (no fóra cas que algú sospités d'ell com a persona religiosa...) i al mig de la plaça de Sant Jaume hi ha col·locat una estralla de moltes puntes a la que s'hi van a pixar els gossos.
Potser perquè aquest any és el primer que hem estat sense els dos fills a casa (un a Oviedo i l'altre a Copenaghen) i després de temps fora tornen durant uns dies a casa per Nadal, que he recuperat allò que anomenem l'esperit nadalenc, però potser també perquè l'acció porta a la reacció, penso que aquests són dies excel·lents per a la solidaritat, el retrobament familiar volgut i la recuperació de tradicions que conformen el nostre tarannà i sense les quals acabarem perdent els nostres origens i la nostra identitat. Qui m'havia de dir que als 58 anys faria una mena d'acta de rebel·lia, gairebé revolucionari, i em tornaria a interessar el Nadal...
Doncs sí, vist el panorama, vist l'estat i la deriva de les nostres institucions cap a la imbecilitat sense fi, vista la disminució de la presència del Català a les nostres vides i a les nostres tradicions i vista la multiculturalitat mal entesa, especialment per part -una vegada més- de les institucions, no puc més que subscriure, des d'un punt de vista estrictament cultural i tradició i fent referència a la gestió cultural de bona part dels polítics del país en relació al Nadal (que ningú no hi busqui altres tipus d'interpretacions, que no hi són) aquella expressió que diu: "hostes vingueren i de casa ens tragueren".
Aquest any sí, i més que mai, Bon Nadal a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada