2024: L'any de la impunitat

Saben els meus lectors que el darrer article de "Reflexions de Taverna" de cada any, sol ser un balanç de l'exercici, i aquest any no trencaré la tradició.

El diumenge 31 de desembre de 2023, en un post que vaig titular "El futur que ens espera", acabava així:

"Què passarà el 2024? Molt probablement que continuarem catalitzant aquests instints d'autodestrucció que ens caracteritza a l'espècie humana i veurem bona part dels problemes del 2023 agreujats. Ja des d'aqui vaticino no només que Donald Trump serà el candidat del partit republicà a la presidència dels Estats Units, sinó que, amb un grau elevat de probabilitats -a menys que no ho aturin els tribunals- serà el proper president del país.

Malgrat tot, continuo essent optimista i no perdo l'esperança que algun dia les coses començaran a anar millor."

Doncs no puc dir altra cosa que em sap greu haver-la encertat, però 2024 ha vist la confirmació de tots els temors i totes les pors que veníem albirant des de fa alguns anys, en els que la radicalització i la manca de diàleg han accentuat i catalitzat bona part dels mals que afecten el nostre Planeta.

Si he volgut titular aquest article de resum de l'any 2024 com a l'any de la impunitat és perquè hem assistit amb la passivitat de telespectadors condescendents a fets i esdeveniments que fa només 20 ó 30 anys ens haguéssin semblat no només impossibles sinó del tot innacceptables.

Haguéssim sortit al carrer a protestar de forma evident, massiva i contundent. Ara no, com a màxim ens limitem a parlar-ne amb els amics, en tertúlies radiofòniques o televisives o en articles de premsa o de blogs, com aquest meu. 

Hem acceptat acríticament la impunitat del més fort. I ens ho empassem com aquell que s'empassa un ibopruben un dia de mal de coll.

De la mateixa manera que si algú se li acudís avui dia fumar a una sala d'espera d'un hospital o en un transport públic seria automàticament recriminat, expulsat i amonestat, això és el que hagués passat amb determinats comportaments polítics fa tan sols alguns anys. Però malauradament avui ja no passa. Tot està permès i tot és possible, en un mal plagi de la frase de Miquel Martí i Pol que mostra el signe dels nostres temps.

Ens hem convertit en espectadors passius. I el pitjor de tot és que en molts casos i en molts països, no només acceptem aquesta impunitat, sino que l'aplaudim votant a aquells que la professen.

• Un delinqüent convicte ha estat escollit com a 47è president dels Estats Units. Un dels seus productes de merchandising era una samarreta (vaig publicar la foto en aquest blog de la samarreta que deia: "I am voting for a convicted felon" i que molts dels partidaris de Trump portàven amb orgull. A aquest individu el van votar 75 milions de ciutadans nord-americans. I no passa res.
• El que serà un dels seus suports al nou govern federal, l'empresari Elon Musk, diu obertament que no creu en la democràcia. I no passa res.
• Els darrers dies, aquests dos indivius i els seus acòlits estan parlant obertament de l'anexió de Canadà, Groenlàndia i el canal de Panamà. I no passa res.
• Què dir del conflicte d'Israel amb els seus veïns? Se n'ha escrit sobradament. Tant, que les massacres dels darrers mesos comeses per l'exèrcit israelià ja no interessen ningú, ni tan sols als mitjans de comunicació. Puc entendre que Israel lluiti per la seva existència en un entorn totalment hostil, però res no pot justificar el bombardeig d'hospitals i l'assassinat de nens i dones innocents. En diuen "collateral damages". I no passa res.
• Per no parlar de Putin i del "tot s'hi val" contra població civil ucraïnesa per tal d'arrapar-se a un poder que via esmenes constitucials amanyades ja dura 25 anys. Ningú té valor d'encarar-se a aquest criminal, ni a dins del seu país ni a la resta del món. I no passa res.
• Milei a l'Argentina, a força de patiment de les classes més febles, com ara els pensionistes, està demostrant que les polítiques ultraliberals poden salvar una economia, deixant pel camí a molts dels seus ciutadans. I no passa res.
• I la crisi migratòria? Éssers humans que es juguen la vida creuant els mars en vaixells noliejats per pirates i que estan desbordant la capacitat d'assistència i integració de la Unió Europea, que assisteix impassible i amb 28 veus discordants a aquest fenònem i a molts d'altres com la seguretat i la cooperació comunes. I no passa res.
• I la crisi de l'habitatge? La història es repeteix. Els grans sempre guanyen. I no passa res.
• El canvi climàtic ja és una realitat tangible. Palpable a moltes regions del planeta. A Espanya s'ha viscut en un episodi de DANA el dia 29 d'octubre que va causar 223 morts i mentre tot això passava, un president de la Generalitat Valenciana llepaculs descerebrat, advocat que mai no ha exercit i cantant melòdic frustrat, estava dinant amb una periodista. És absolutament surrealista. És de vergonya i de judici, però han passat quatre mesos i tal dia farà un any. I no passa res.
• Assitim a la davallada industrial d'Alemània i de França i l'imparable ascens de la Xina, com a potència no ja regional, com ho era fins ara, sino com a potència mundial amb ínfules de substituir els Estats Units, fent el que calgui per a aconseguir-ho, amb el suport i el vist-i-plau del govern xinès. I no passa res.
• Em podria extendre pàgines i pàgines de totes les barbaritats que han passat el 2024 però la llista seria massa indigerible. I no passa res.

Escrivia John Carlin a La Vanguardia diumenge passat el seu article setmanal que titulava "2024: l'any de tornada a la jungla", i entre moltes altres veritats deia: "...Es tracta del tribalisme més elemental: conquereixo territori perquè soc gran i puc. Es tracta també de complexos, de les inseguretats que notiven els bullys del pati del col·l3gi, de les ànsies de grandesa de personesque saben en el fons que en manquen. Més un punt de nihilisme, a l'estil Mad Max.".

Segueixo sense pedre l'esperança, malgrat tot, i continuo pensant que encara hi som a temps. El món gira i el que avui ens sembla una tendència imparable: totalitarisme, llei del més fort, desinformació a les xarxes, justícia partidista, .... pot tornar a canviar si algú és capaç de canalitzar el sentit comú d'una gran majoria de ciutadans que s'han vist decebuts per la política convencional.

Que 2025 sigui un any de canvi. Tan de Bo.

Feliç Any Nou.